Part 8

Vaig atansar-me-li adaleradament. Llavors tota esborneiada, m'agafà d'una solapa del gec i em portà al davant d'una lluerna, que s'obria al cel en un passadís. Déu de justícia! Tot el cel era roent de foc, com una braserada. Qui havia vist mai una tal cosa a hora de tenebres?

-Ai, Munda, ai! -vaig exclamar, proferint el nom de la pobra criada amb un accent de tendresa i de condolença, que cap paraula no pot explicar.

-Rafel! Fill del meu cor!-contestà ella en el mateix to, aixecant els braços en l'aire.

Aleshores, de cap als darreres i de cap als dalts de la casa, de les galeries i els terrats, sentirem venir una xiscladissa esglaiadora. No hi havia dubte, la gent s'adonava de les horrors del cel. Ja hi érem. Les temors tenien fonament. Allò era el principi de la fi. El cor se'm glaçà, les cames se'm flectaren... i em vaig estintolar d'esma en un tocom.

No sabia el que em passava. I la Munda, la criada, no estava menys trastornada que jo. Les seves mirades s'amaraven de la meva pavor i les meves de la seva, i ambdós ens esguardàvem amb una intensitat creixent, erts, immòbils. No ens podíem dir res, ni ens calia. Els nostres pensaments se palpaven ells amb ells, esgarrifant-se de trobar-se iguals.

No sé quan de temps vàrem romandre en aquest estat. No gaire; segurament menys que ara pugui semblar-me, perque aquells instants tenien quelcom d'eterns.

A la fi la terror mateixa, que ens paralitzava, esclatà en una impulsió de moviment i ambdós a l'ensems correguérem cap a la galeria. Ens calia veure tot el cel, per monstruoses i terribles que fossin les coses que haguéssim de presenciar. Què hi descobriríem? Tal vegada una lluna sagnant, que s'esquerda i esquartera entre blames... Tal vegada estranys monstres de foc, volant amb immenses ales desoladores... La meva imaginació corria al meu davant i el meu cor estava preparat a escruixir-se.

Però cap de les visions presentides no s'oferí al nostre esguard en arribant a la galeria.. I, amb tot i això, l'espectacle que presenciàrem, no era pas gaire més esperançador. El cel cremava per tot arreu amb una roentor, que aclaria l'aire nocturn d'una manera sinistra i somorta. Els terrats, els balcons i les galeries eren poblats de gent, però d'una gent immòbil i silenciosa, com petrificada. La meva mare era allí, al meu davant, al mig de dues altres senyores emmantellinades: dona Laieta, àvia del senyor Rector del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d'una comuna d'estudiants. Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternació i semblava que tremolaven. La senyora del pis immediat, de la banda dreta, plorava recolzada a la barana, i el senyor Pagès, el seu marit, dret al seu costat, no deia res per consolar-la. Els dos germans geperuts, que havitaven el pis immediat de la banda esquerra, també havien sortit al seu balconet. Llurs veus escardalenques foren les primeres que ressonaren a la meva orella en mig del silenci sepulcral d'aquella nit basardosa.

-Per mi- va dir un dels dos- aquesta roentor no pot ésser altra cosa que el torna-llum del gran incendi de París.

-Sí- va contestar l'altre germà.- Els prussians deuen haver-hi entrat i s'hauran afanyat a calar-hi foc per tots quatre cantons.

Jo escoltava amb aviditat aquella conversa i en sentia un bell consol. Que París cremés havia d'ésser agra cosa per als parisiencs, però per a nosaltres no era pas la fi del mon.

-Aquests senyors tenen raó-va dir la senyora Tuies, que devia haver- los escoltat com jo.-El càstig de Déu ha caigut sobre la Babilònia moderna. Misericòrdia, Senyor, misericòrdia per als pobres pecadors!

-Babilònia, Babilònia !-va exclamar dona Laieta, després que hagué exhalat un ample sospir de alleujament.-Cada pecat porta la seva brasa. Aquesta és la llei de Déu. Heu-vos aquí com la ciutat de les disbauxes ara crema com un feix de garbons.

Però la meva mare movia el cap tristament amb signes de negació.-No, no-mormolà.- Això és impossible. L'incendi de París, per gran que fos, no envermelliria el cel, ni tan sols fins a la quarta part de la distància que hi ha d'allí a Girona. Desenganyin-se: aquesta explicació és un disbarat.

Llavors les senyores de la fàbrica de baix, acompanyades de l'enginyer, eixiren al pati, sobre el qual mirava la nostra galeria. L'enginyer signava el cel amb el dit a les seves companyes i els explicava quelcom, que elles escoltaven tranquil·lament amb el somrís als llavis. La meva mare el va cridar pel seu nom.

-Senyor Farreres, ¿vol tenir la bondat de dir-nos que en pensa d'aquesta roentor de la nit?

-No és res de mal, senyora. No s'alarmin-va contestar ell, saludant- nos amb una inclinació i una barretada.-És un fenomen meteoròlogic molt conegut i freqüentíssim en altes latituds. És una aurora boreal. L'haver aparegut al nostre cel és realment una estranyesa, i seria difícil esbrinar a quines condicions atmosfèriques és degut un tal fet; però no pot portar cap mala resultància, jo els en responc. Estiguin tranquiles i frueixin amb alegria d'un espectacle que probablement no tindran ocasió d'admirar mai més de la vida des dels balcons de Girona.

Una aurora boreal! No era més que una aurora boreal! Jo tenia ja noticia d'aquest fenomen, de quan vaig estudiar el tractadet de meteorología, que formava part de l'asignatura oficial de geografía al nostre seminari. Quin respir més ample vaig exhalar!

La meva mare s'afanyà a transmetre la satisfactòria explicació als veïs més pròxims i tot seguit aquella bona nova volà de balcó a balcó per tota la barriada, davallant fins als patis més pregons, i enlairant-se fins als terrats més alts, amb una bonior, que anava aixamplant-se, creixent, eixiribint-se... Al cap de poca estona ja els negralls de la gent belluguejaven per tot arreu remorosos de converses i, ací i allà, lluny i a la vora, sonaven exclamacions i rialletes de joia.

Amb això el meu esperit va passar, quasi d'un salt, de la terror més folla i aclaparadora a la confiança més absoluta. Vaig aspirar l'oxígen de l'aire amb un esponjament de pulmons que me'n va rublir i embriagar; i els meus nervis adquiriren un tremp robust; i el meu cor, revifat d'una onada de sang enriquida i d'una gaubança insòlita i poderosa, s'envalentí de cop i volta, inspirant-me una mena d'urc vital. Què profecies, ni què raves fregits! Què somnis de gent tètrica i cavil·losa! Estúpids ells i estúpid jo, que els havia creguts! Que se n'anessin al diable a fantasiar visions d'espant sobre paraules obscures, que a parlar de bona fe no entenien ells, ni ningú. Vaig indignar-me interiorment. Torturadors de la humanitat, flagells del món, més perniciosos que la fam i la pesta! Mai més no me'n deixaria enganyar. Voldria demostracions clares. No estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara!

Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament de l'aurora boreal i de la guerra, vaig riure... Qualsevol cosa em duia la rialla als llavis. I la gent de casa també reien amb una facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats de males cabòries com jo mateix. Ells també devien haver patit, potsefer que no tant com jo, però, qui sap? Mai més no em deixaria combregar amb unes rodes de molí tan estomagoses.

Amb aquesta disposició d'esperit vaig retirar-me a la meva cambra i, resades les meves oracionetes, vaig ficar-me al llit; però, estava massa sobreexcitat per a poder conciliar el son i, volta d'ací, volta d'allà, escolta que escolta el silenci, guaita que guaita la fosca, varen tornar-me els dubtes i les esgarrifances i la por. Per què m'havia de tranquil·litzar del fet insòlit d'una aurora boreal? No podia ésser un presagi? Fins aleshores havia procurat tranquil·litzar-me amb l'observació de com la naturalesa romania inalterable, i ara, que s'alterava ¿no era més cas d'espantar-me'n que de fundar-hi esperances? Un no-res, un nom, aurora boreal, m'havia il·lusionat. I què? Qui sabia verament en què consistia aquella roentor? Qui sabia que hauria passat durant la nostra nit en les regions del sol invisibles als nostres ulls? Qui m'assegurava que l'endemà l'astre del dia s'alcés sobre el nostre horitzó? Després d'uns senyals tan pavorosos com havia presenciat ¿no tenia més motius avui que ahir per a témer les pròximes tenebres profetitzades? O Déu meu! I jo que havia blasmat la profecía, de cor endins! Jo que m'havia unit a les rialles dels incrèduls!... M'havia lliurat a un goig mofaire semblant al d'aquells que es burlaven de Noè quan construïa l'arca. I el diluvi va venir, i els va dragar... i les tenebres venien, venien... Misericòrdia, Senyor! Quants de pecats pesaven sobre meu! Tothom em considerava innocent i candorós... i quin pou de malicia i de pecat era jo! El dia del judici em coneixerien, quan el meu nom d'infant seria pronunciat entre els dels vells facinerosos. Misericòrdia, Senyor!

D'una suor a una altra, d'una angúnia a una altra, vaig acabar per adormir-me amb un son desficiós i cansat. L'ensopiment mateix m'era una dolor; i vaig voler cridar, demanant socors, i no podia formar la veu i exhalar-la. A l'últim, després d'un esforc violent, me vaig figurar que sí que cridava, amb un crit llarg, llarg, esfereidor... Però, ningú no venia. Ni ¿com havia de venir ningú, si no podien sentir-me, lluny com era de les habitacions? Perquè jo era al terrat, a cara de cel. A la traça hi havia pujat per observar l'aurora boreal; i allí la tenebra mefítica m'havia sorprès i m'havia anat penetrant, ensopint-me, enervant-me... L'orgull i la imprudència m'havien perdut. Ningú no m'auxiliaria, com no fos la Mare de Déu, que, mare com és, disputa els seus fills a l'infern fins a l'últim moment, àdhuc quan ja tota la gràcia de Déu els ha desemparats. I no dic jo si vaig invocar-la fervorosament. I tot seguit vaig cobrar més alè i més forces. Vaig incorporar-me amb un esforç i em deixondia penosament, procurant moure els braços, enervats de peresa, i esparpellar els ulls, espessos de son.

Així estava, quan vaig sentir pujar de les profunditats del carrer una remor com de resadora multitud en marxa: fressa de múltiples passos confusos i de sordes veus misterioses, creixent i minvant com el mormoll d'un responement de lletanies per les rebomborejadores cavitats d'una vasta església. I al cap de poca estona sonaren a la porta de casa uns trucs retrunyidors, que m'esparveraren. Què significaria allò? Vaig llevar-me dempeus i, foll d'alarmes i entorpit encara de llorda son, vaig esguimbar-me escales avall, sens haure esment de pisos, ni replans, fins a l'entrada.

La porta forana era oberta i vaig veure el carrer atapeït d'una gentada macilent i resadora, que repetia de baix en baix: _Miserere, miserere nobis_.

Les dones anaven amb caputxes o mantellines com en dies de jubileu, i no hi havia mà, que no aguantés uns rosaris, un Sant Crist o algun altre objecte de devoció. Fins i tot hi havia qui portava una d'aquelles piques d'aigua beneita, que solen posar-se a les capçaleres dels llits. Se comprenia que, despertats d'un surt, alguns d'aquells infeliços s'havien emparat de la primera cosa santa, que havien trobat, així com un nàufrag s'arrapa a la primera taula, que troba entre les ones. Què havia esdevingut, doncs? I a on eren els de la meva família?.. Segurament haurien baixat abans que jo i s'haurien unit a la corrua de gent, que anava passant continuament. Serien ja més endavant, qui sap a on.

Que fer?... Vaig agregar-me als passants i vaig seguir el llur corrent enllà, enllà... La corrua caminava lentament, però sens aturar-se mai. Els que s'aturaven a trucar a les cases eren uns, que semblava que exercissin un càrrec especial, i anaven paramentats a estil d'arregladors de processó de Setmana Santa, amb sengles vestes negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens adreçavem? Què temíem? Què ens proposavem? Vaig preguntar-ho tímidament als meus companys d'ocasió i no em responien per a no interrompre el res. A l'últim, quan jo callava ja, una dona em va dir ràpidament: -Que no ho veus? Recorrem la ciutat i avisem els veïns perque s'ajuntin a la professó del _Sant Confort d'Agonia_.

Aquestes paraules agreujaren la meva pena sens aclarir cap dels meus dubtes. Vaig alçar-me de puntetes i, per sobre la gent, vaig llambregar les cucurulles dels congregants de la Puríssima Sang i el llur Sant Crist... aquell Sant Crist, amb el qual solen acompanyar els reus de mort al suplici. Seríem nosaltres mateixos els reus de mort? _Miserere, miserere nobis_. Voltàrem per molts de carrers del barri del Mercadal. En ésser a la placeta de les Bernades, vaig contemplar amb recança aquelles cases, que hi ha al fons, rústegues i baixes, d'alçàries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i finestres plens de testos de flors. Per què em causaven més emoció aquelles cases humils que les altres més altes i ciutadanes? No ho sé. Em recava que no hagués de pujar mai més ningú als llurs terradets. Em recava pensar que les clavellines de llurs testos no tornarien a florir. Però, qui sap?.. Podia endevinar jo quines coses esdevindrien?

Les Bernades devien estar ja preparades. Se les sentia salmejar a dintre l'església amb les llurs veuetes blanques i nasals i, al punt que els trucaren a la porta, l'obriren de bat a bat i, rompent la clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els ulls baixos, un ciri encès a la mà, cantant de baix en baix: _miserere, miserere nobis_.

Degueren agregar-se a la nostra llarga processó. Jo havia anat passant i no les vaig veure més..

A la boca del Pont de Pedra, en una de les reconades, que ans d'entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent, que es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats, estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en barreja. Tenien un ensopiment desficiós com el dels embriacs. Entre ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó, amb el cos tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els braços enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i els peus descalços. No semblava pas que dormís. Més aviat el seu posat indicava que estés submergida dins una greu dolor. Em va inspirar un neguitós interès. Per que ningú no li donava auxili, ni als seus companys tampoc?

Vaig atansar-m'hi d'escallimpantes i vaig tocar-la d'un muscle a fi d'endreçar-li alguna pregunta. O Déu meu, quina horror! Al meu contacte va esgarrifar-se de cap a peus, se redreçà i, apartant amb mà balba, insegura, els cabells, que li cobrien el rostre, se va acarar amb mi. Quina pal·lidesa la seva! Quina apretor de dents! Les seves parpelles se badaren, se badaren, s'esbatanaren... Però no hi veia. Els seus ulls no tenien lluc de nina. Eren blancs i àrids com una closca d'ou.

-Fuig, aparta't, fuig! Deixa'ls! Estan entenebrats!- em cridaren diverses veus.

Vaig recular esfereït i em vaig fregar i refregar d'esma sobre la meva pròpia roba la mà, que s'era contaminada amb el palp d'aquella infeliç. Estaven entenebrats! Terrible revelació! Sí, recordava que jo mateix havia estat a punt de restar entenebrat. Quan? Com?.. Els meus pensaments eren confusos. Haurien ja passat sobre el món els tres dies de tenebres anunciats? El cert era que ara tornava a regnar la claror, una claror somorta, semblant a la d'un cap al tard d'un d'aquests dies d'hivern en que els gironins diuen que fa fred negre. Tot atravessant al llarg el Pont de Pedra, vaig girar els ulls vers aquell barri onyarenc, tan pintoresc i animat poc temps enrera. No hi havia ningú a cap tribuna, a cap finestra, enlloc. Tot era trist i desert. La remor de les aigües, que giten al riu els aixarnadors de les fàbriques, ressonava llòbregament per aquelles soletats. Sant Feliu i la Catedral amb prou feines eren obiradors en la llunyania: ombres sobre cel d'ombra.

Després de passat el Pont de Pedra, ens ficàrem a sota les voltes dels Esparters i enllà, enllà, sempre sota voltes... unes voltes baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla seca i verds de pared rònega. No s'acabarien mai? Vaig atalaiar pel flanc de la gentada i no els vaig veure la fi.

Sempre voltes i més voltes... Causaven un efecte semblant al d'aquells aparadors, que tenen un mirall a banda i banda, els quals reflecteixen l'un dintre l'altre en una successió interminable l'espai i els objectes d'entremig, donant la visió d'un aparador sense límits. Talment així semblava que aquelles arcades se reflectissin i evoquessin unes amb altres. El res hi retrunyia i s'hi propagava basardosament. _Miserere, miserere nobis_.

Sigui com vulgui, a la fi eixiren a cel descobert, mes no puc pas recordar per quina carrers ens embrancàrem. Jo marxava quasi d'esma, seguint la processó, que s'acorruava per les ramblies sense desviar- se mai, en no ésser que li barrés el pas algun pilot d'entenebrats. En aquest cas feia una girada per apartarse'n. I recordo que en trobàrem en diferents paratges. Fins i tot en vaig veure de tombats per les llosanes dels balcons. Però cap no m'impressionà tan sinistrament com un, que estava trabucat sobre el ràfec d'una casa baixa, ressortint-ne de mig pit en amunt a tall de gàrgola, reganyant un front esbardellat i unes barbasses enflorades de rovell de teulada. Encara respirava, i amb les sacsejades del panteig removia dues teules que s'anaven desllorigant i deixaven caure una polseta de calçobre. Haguérem d'arrambar-nos a la voravia oposada per tal d'evitar que ens toqués alguna de les gotes de sang negra, que a l'infeliç se li escolaven de la nafra del front.

En qualsevulla guerra o cataclisme poden observar-se destroces humanes més escruixidores. Els entenebrats quasi no presentaven cap ferida; però, amb llurs estigmes d'eterna condemnació inspiraven una repugnància i una terror sagrada, que cap llengua no té paraules a explicar. Veure en tal estat una persona amada havia d'ésser la dolor de les dolors. Sols d'imaginar-ho m'afligia, i no podia menys de pensar en la meva família. A on eren? S'haurien salvat tots? Ah! si en aquells moments hagués sentit a la meva mà l'escalf afectuós de la mà de la meva mare, l'angúnia em fóra estada més soportable; però, sol i vern en mig de la multitud, quina pena, quin desconhort! I en tals circumstàncies!...

Tot allò eren senyals de la fi del món, no hi havia dubte. Mes, a on anàvem? Que ens proposàvem? Que esdevindria? ..._Miserere, miserere nobis_.

Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes, desplombades; ara pel dessota d'arcs travessers, que negregen dins l'aire-cel; ara per la gola d'un gruixudíssim mur esportellat, que dóna entrada a un carrerany d'estretors fatídiques i giragonses contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapareres, allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ruïna... El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals... El convent i l'església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns, decadents, escrostonats... I ara pujades rostes, i ara ramblies aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I ràfecs amb canals voladisses, de figura de drac... I fornícules de sants, amb fanalons de flama tristona i amb pitxers de flors resseques... I graonades i més graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea dels meus records d'aquell itinerari.

Quan la nostra cansada processó, cascadejant per la timbosa escala del carrer de les Dones, assolí la placeta de Correus, vaig reparar que altres processons, no menys tristes i macilentes, venien del carrer de Ciutadans i dels quatre cantons del de la Cort Reial. La remor resadora anava creixent com la d'un rusc esvalotat. _Miserere, miserere nobis_. I, ací, allà, a prop i lluny, sonaven encara els trucs a les portes, cada un dels quals repercutia dintre el meu cor amb un ressò sepulcral, esglaidor.

En embocar el llarg i ombrós carrer de la Força vaig adonar-me de com tots portàvem ciris o atxes encesos. Qui ens els havia donats? Quan?.. El llur flamareig, escampant grogues i vagoroses clarors per la part baixa de les cases, feia ressaltar la negror dels alts cimals i la fosca del cel. Pels gestos de pietat, pels sospirs i el rés més fervorós de la gentada, vaig compendre que ens atansàvem a la fi del pelegrinatge. Tothom pressentia que s'acostava l'hora suprema, aquella que pesa sobre totes les altres de la nostra vida.

Llavors la campana grossa de la Catedral, que tants d'alertes tràgics ha donat a Girona durant les guerres i els aiguats, deixà sentir la seva roncor harmoniosa i potent Boom!... Semblava que esclatés la batallada dintre el cel mateix, que cobria els nostres caps; i, en esbombar-se la copiosa ona sonora i engolfar-se per les estretors del nostre carrer amb delits de dilatació, atrontollava les vidrieres dels balcons i ens inundava de notes greus i palpitants, a les quals responien, vinguts de lluny, uns ecos finíssims, de veueta violinosa. Però tot seguit, una nova batallada... boom!... ho eixordava tot altra volta.

La processó s'havia aturat, escoltant i comptant silenciosa aquells tocs solemnials.

-És toc de combregar -va dir una veu.

-L'últim combregar de Girona! -exclamà una altra.

L'emoció que es pintà en tots els semblants no la puc descriure; però, era una emoció tendra; els ulls s'enllagrimaven, els braços s'aixecaven en l'aire en actituds deprecatives; de cada boca s'exhalava una jaculatòria.

-Jesús Redemptor, Jesús Salvador.

-Jesús, Vós sou la salvació i la vida eterna. Els qui creuen en Vós no moriran eternament.

-Jesús, que heu pujat al Calvari per unir-vos a nosaltres, ajudeu- nos a pujar al Calvari per unir-nos a Vós.

-Jo em confesso amb Vós, pare de misericòrdia. He pecat, he pecat!

Tothom es picava el pit. Alguns confessaven llurs pecats en veu alta. Jo, pobre de mi, em sentia més vil que ningú, però no sabia com dir les meves misèries, i plorava plorava, deixant que les llàgrimes parlessin per mi. I la processó torna a posar-se en marxa. _Miserere, miserere nobis_.

Mentrestant roncava sota terra un tro pavorós, profund, poc perceptible. Ah! la terra estava ferida de mort. Ja els peus no s'hi afermaven amb confiança.

Amb aquesta impressió desembocàrem a la plaça de la Catedral, al peu d'aquella grandiosa i altíssima escalinata, que serveix de peanya al temple gegantí. Jo mai no he vist en lloc del món cap escalinata tan colossal. Es amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina les teulades de les cases veïnes. Sembla una obra feta per a éssers més forts que els humans. L'esperit s'afadiga només que de concebre l'intent de pujar-la.

Nosaltres, pobres gironins de l'últim dia, vàrem arramadar-nos per aquells graons i replans fins que la multitud omplí tota l'escala. Jo era al replà del mig, a prop d'un angle de la balustrada. I heu- vos aquí que s'obrí la porta de la Catedral i aparegué, en mig del seu chor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor Sivilla... alt... tot blanc de cap... pàl·lid... els ulls lluminosos... Va avançar fins al cantell del graó superior. Un silenci sobtat s'estengué per sobre totes les boques i n'extingí els respirs.