Part 7

Estava tan distret que no em vaig adonar de la vinguda d'un d'aquells carros de la meva dèria, fins que un seu sotrac va fer dringar al meu darrera les vidrieres del balcó. Aleshores vaig baixar els ulls a guaitarlo. Ja l'animal davanter era a prop de casa... un soberg animal per cert. Era un mul d'una estampa gallardíssima: alt, esparvillat, de cama nerviosa i prima, fi d'orelles, massís de cos, expandint lluïssors d'acer brunyit i presentant un aspecte general tan ferreny que en el so metàl·lic de ses potades un hom creia endevirnar-hi el de tota la matèria de que era format. Us prometo que era cosa d'agradar. Àdhuc els dos capellans, que es passejaven per sota les voltes, s'aturaren per a contemplar-lo.

A darrera seu venien cinc altres muls d'estampa més feixuga, peluts i espellonosos, esquilats de mig cos en amunt; i al darrera de tots, a braços, un cavall gavatx tan grossegàs, que amb prou feines hi cabia. En total set caps, set tarasques. La tirallonga agafava quasi tot el llarg de la plaça del Vi. I el carro era digne d'aquella mulada. Les seves grans bosses carregades arrosegaven gairebé per terra com la braguerada d'un animalàs prenyat. Un munt de caixes, sarrions, bótes, sacs i farcells de totes classes, que ressortia per davant sobre l'escala, s'aixecava fins a dalt de baranes; i de baranes en amunt, sota la tenda costelluda, encare hi havia una mena d'imperial o algorfa, on haguera pogut viatjar folgadament una familia. No crec que mai s'hagi construït un carro més llarg, més ample, ni més alt; i acabava de fer-lo més voluminós una mitja dotzena de gàbies de bruc rublertes d'aviram, que duia lligades a darrera sobre la banca del capçal. Ja calia que prengués bé les voltes dels carrers per a no topar amb les cantonades. Allò era un veritable magatzem ambulant. I havia de tenir un pes escruixidor. Prou ho senyalaven les negroses lluentors de ferro que les rodes deixaven marcades ací i allà de l'empedrat.

Marxava poc a poc, peró amb seguidesa i bon compàs, sense crits ni xurriacades; i enc que les estores baixes i les galgues i les rodes havien rebut de les fangueres del camí alguns presents no massa pulcres, oferia una traça excepcional de gaiesa i àdhuc, en certa manera, de netedat. El fanal reflector, amarrat amb una argolla a la perxa, com si diguèssem al cim del pinyó d'una façana, era polit com un xarol i ostentava un vidre més inmaculat que el del monocle d'un elegant. La lona de la vela era d'una grogor simpàtica i d'un gra setinós i queia per davant a plec de cortina, ben compartida a banda i banda. Un ramet de llor, segurament beneït, com el que les bones mestresses solen posar a les portes i finestres per preservar-les del llamp, verdejava en un dels costats davanters, curosament lligat amb una corretja ensivellada. Vivia, dones, allí alguna ànima piadosa? Ressonava tal volta als vespres dins aquella algorfa viatgera la santa remor del rosari? Quina mà curiosa i honesta cuidava d'aquell fanal i d'aquell ram de llor, que parlava d'una fe tota senzilla i d'una devoció tota prudent?

El carreter anava a peu, al costat de les mules, mig distret, mig vigilant. Era un home canut, de cinquanta anys, i potsefer que més, alt, corpulent, frescàs, plena d'intel·ligència la noble cara afaitada, francs i candorosos els ulls. Caminava brandant, brandant, amb aire de calma obligada, com si hagués de refrenar l'impuls de la seva marxa per ajustar-se a la de la rècula. Duia les xurriaques a la mà, i anava amb l'armilla descordada i el gec penjat al muscle. I com que el gec estava girat del revés, se'n descobria la butxaca sarronera i, en ella, brollant un tros en fora, un flabiol de boix amb bells aplacats de llautó. Un flabiol! El bo de l'home tindria instints d'artista i es convertiria en músic, baldament que no fos sinó a estones perdudes. Durant la llarga jornada devia matar la nyonya tot refilant les enyorades cançons de la seva terra o ensajant algun ballet per a fer saltar la fadrinalla del seu poble. I mentrestant els animals proseguirien calmudament la marxa, el carro brandaria i cruixiria dolçament com una nau en mar de bonança, i les rodes anirien voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps. Jo m'ho vaig figurar així.

En aquestes, ja les mules començaven a pendre la girada cap al Pont de Pedra. Quatre crits del carreter, algun espetec de les xurriaques i tot marxà com una seda. El carro se'm presentà, aleshores, per darrera. L'algorfa de sota la tenda venia a nivell del meu balcó, a dues passes, i vaig llambregar-ne l'interior, un interior braument embarassat de farcells i enfosquit per penjarelles de roba lligada dalt dels cèrcols. Però no hi havia sols fardamenta, no. Allí, al darrera de tot, quasi a toc de la meva mà, asseguda en un coixí, amb un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans, una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m'estava mirant de fit a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls s'havien trobat de cop i volta sense esperar-s'ho. I el mateix esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens permetia dissimular, a l'un ni a l'altre, la vehement adhesió, amb que s'unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada violenta. «Oh Déu... heu's aquí l'objecte de la meva set... heu's aquí la llum del gran misteri.» El cap m'anava en roda, les entranyes se'm fonien, tot l'esperit me fugia per la vista. I les meves cames se flectaven, decantant-se d'esma cap a la genuflexió, i sentia necessitat d'adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions... Vaig portar-me una mà als llavis i, després de besar-la fervorosament, vaig estendre-la vers l'objecte de la meva emoció. Mes l'encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acotà el cap i va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i tenebres. «Perdó, perdó!» cridà l'ànima meva; i la paraula arribava a estremir els meus llavis quasi esclatant. «Perdó, perdó!»

El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant, tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima... Seria reparada? Seria compresa? Es que no havíem sigut dos a fruir del goig d'amor? Sí, encara m'esperaven altres delícies. Un cop una mica lluny la gentil algorfenca s'atreví a descobrir-se de nou, i de nou vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l'efecte contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O realitat única!

Aquella dolça aimia va desaparèixer carrer Nou enllà, entre la pols d'or del crepuscle. Quina recança! Quin enyorament va deixar-me! Però a l'ensems, allà, a les profunditats de mon ésser, els àtoms de la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s'entonaven himnes de victòria i es bevien embriagueses de llum. Allò era estada una revelaciò, un prodigi... Mes el romanç de la bella viatgera no podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig saber d'on era, ni d'on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d'un _fiat_ diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una damisel·la d'hostal? La pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què importa? El cert és que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest, la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors. El cert és que no em cansava d'encomanar al vent que li portés els meus sospirs, i a la lluna benvolent que la inclinés a una disposició d'esperit avinent al meu record. I han passat anys i més anys, i m'he fet vell, i encara avui, quan penso en ella el meu cor recobra el ritme de la jovenesa. Es que fou el primer llustre d'amor, un anunci de florida. Per ella em semblen més poètics el grans carros d'aquells temps llunyans. I no s'es envellida mai. Sempre igual dins el meu pensament, roman en una eterna joventut de deesa.

Encara a voltes la somnio; encara a voltes passa per ma fantasia a manera d'una inmutable representació mitològica. Més bella que Venus dins la seva petxina, més majestàtica que una reina en carrossa tromfal, ella, la innominada, dins la seva algorfa viatjadora va pensant en mi a la llum de la lluna; i mentrestant el carreter, com un faune a honor d'una nimfa, flabioleja uns aires dignes de la nit encantada, les set enormes bèsties prossegueixen calmudament la marxa, el carro branda i cruix dolçament com una nau en mar de bonança, i les rodes van voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps.

LA FI DEL MON A GIRONA

Per aquells anys, en que jo estudiava llatí al Seminari de Girona, va córrer per la ciutat un llibret de pretensions profètiques, el qual, després de cridar els pecadors a penediment i oració, anunciava la pròxima vinguda de tres dies de tenebres. I quines tenebres! No lluiria sol, lluna, ni estrelles, i fins i tot la difusa celístia, que, àdhuc durant les nits més fosques, no deixa d’impregnar l’aire d’una feble claror, s’apagaria per complet. Els fidels, advertits per la profecia, podrien deslliurar-se del morbós efecte de la plaga, recloent-se dintre llurs cases, resant i fent sos menesters a llum de cera beneïda; però, ai!... dels que tombessin la fosca a cel descobert!

Amb la més esparverada curiositat vaig llegir cop i recop el llibre de tan terribles anuncis, que era d'una venerable Beata, i he de confessar que em va semblar quasi tan fosc com les tenebres, a que se referia, i que no vaig pas saber entendre que designés els nostres temps i no uns altres; però allà a on no arribava la meva intelligència d'infant hi arribaven sense dubte les més expertes i ensinistrades de la gent d'edat madura, i jo no podia menys de rendir-me a llur superioritat. Tant la meva familia com els entrants de casa semblava que entenien prou bé l'obscur auguri i que hi posaven força fe. Alguns capellans, amb qui vaig parlar-ne, no me'n desenganyaren pas; ans bé em ponderaren l'autoritat de la profetessa i em feren presents alguns indicis, pels quals se podia cogitar que senyalava els nostres temps. La meva mare no deia res, però m'amonestava més que mai a l'oració i freqüencia de sagraments, i com a dona prudent proveïa a l'engròs de cera i la duia a beneir. Això era per a mi més eloqüent que cap discurs. El meu cor sofria un surt d'esglai cada vegada que la veia venir amb un plec de ciris. En quant als meus companys d'aula, no n'hi havia cap que posés en dubte el vaticini. La nostra criada, la Munda (una bona mierenca de quaranta anys, que a la traça patia de temptacions i les rebutjava tot sovint amb un «ave Maria puríssima» de cor endins i una horrible ganyota de cara enfora) hi creia com en els Sants Evangelis. I les piadoses i ràncies senyores, que solien concórrer a les nostres tertúlies vesprals, anc que a la meva presència refrenessin la llengua sense dubte per indicació de la meva mare, no per això s'estaven de pronunciar certes frases, que es figuraven que jo no entenia i que em donaven peu a endevinar, tal vegada amb fantàstics augments, les espantoses creences, que volien amagar-me. Però, el qui m'esborronava més que tothom era el cuiner del Seminari, un home pagesívol, candorós i fervent, que esperava les anunciades tenebres com una festa major i en parlava refregant-se de goig les mans.

-Aquesta, aquesta serà la bona! -exclamava amb un entusiàstic arruixament de fe, no exempt de gaudis d'amor propi. -Aleshores triomfarà la veritat. Aleshores, quan caiguin entenebrats pel carrer, veuran qui tenia raó aquests brètols que em motegen de llanut i d'apagallums. Aleshores es planyeran de no haver guardat alguna relíquia dels meus ciris i de no haver conegut quina llana calia tondre.

Em venien calfreds en sentir-lo.

I l'espectativa de tres dies de tenebres, encara tau-tau: era cosa suportable a considerar; els passaríem recollidets a casa, amb una bella candelada encesa i, en sortint de nou el sol, tornaríem a campar com sempre; però, després vaig entendre que el cas era més terrible. O jo no havia ben capit la idea de bon principi o ella havia evolucionat dins el cap de la gent. No es tractava sols de tenebres, no. Les tenebres no serien més que un senyal premonitori. Havíem arribat als últims temps. La guerra de França i Prússia, que aleshores assorollava el món, era una guerra apocalíptica; el Sant Pare estava empresonat; sense dubte l'Anticrist discorria ja per entre els homes, encarnat dins el cos d'algun Gambetta, Víctor Manuel o Garibaldi. De senyals no en mancaven pas; qui tenia ulls ho podia veure; qui tenia orelles ho podia sentir: la fi del món s'acostava de pressa, de pressa.

Jo n'estava tan convençut que m'estranyava que els mestres ens fessin perdre el temps en aules i lliçons. Mirava amb recel el sol, i a cada moment temia que s'apagués al buf de Déu com una candela, que l'amo no vol que cremi més. Com dir la profunda tristesa, que s'havia apoderat de mi? Figureu-vos un cataclisme imminent, que ha d'ensorrar-ho tot i del qual no és possible escapar. Quin avorriment del treball, quin desencant de la vida! Somnis espantosos amargaven les meves nits; cavil·lacions tètriques afligien els meus dies. Qualsevol soroll imprevist em causava un surt. Allò no era viure; i, certament, em sentia emmalaltir.

Tot trist, tot marrit, m'encaminava a l'aula com de costum i, en veure anar i venir pels carrers la gent adelerada, pensava:

-Infeliços, per què us acuiteu amb mires a un esdevenidor, que no ha d'existir? -Però la llur despreocupació aparent m'era un consol i m'inclinava a dubtar de les idees, que m'apesaraven. -Aquests, que trinquen alegrement a la taverna -em deia el cor, -aquests, que mesuren grana, aquests, que passen, menant carros arrumbats a camí per a llargues jornades, no desconfien pas de la vida, ni del sol de demà. -I àdhuc que no m'inclinés a pensar res concretament, l'espectacle de l'ànimació i el bullici m'era beneficiós. Em distreia, m'esperançava.

Per això molts de dies, en comptes d'anar a estudi, m'aturava en mig del Pont de Pedra sobre l'Onyar, i, amb una peresa invencible, en un estat quasi d'inconsciència hi restava hores i més hores, recolzat a la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me aconsolant-me.

Des d'allí un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs linies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més convenient per a llençar a l'aigua llurs immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben precindir de certes misèries, s'hi encanten; Hi ha riquesa de color, hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l'instint diví, que ha presidit la formació del niu de les orenetes. I amb tot el seu aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una ànima jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer raig del sol. La llum hi troba milers de vidres, on enmirallar les seves onades d'or; el vent hi troba cortines de totes formes per a jugar a banderetes.

Allí, en aquelles balconeres rústegues, refilen joiosament els canaris al primer llustre de l'aurora; allí, damunt d'aquells terrats i teulades sobrecapçats de gabiasses desiguals, s'alcen esplèndits vols de coloms que es destaquen sobre el cel blau com garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I en entrar més i més el dia, les finestres se van obrint i els balcons se van poblant. Aquí una veïna estén al sol la roba multicolor de la seva bugada; ací una altra, desitjosa de treballar a l'aire lliure, ve a estintolar a la barana d'un terradet el seu tauló de planxar; allí una velleta surt tot fent mitja, amb una llarga agulla sobre l'orella... una llarga agulla, que, brillant com un filet lluminós sobre el seu front venerable, li dóna una semblança amb el de Moisès; més enllà, sobre un relleix ple de testos, apareix una regadora, que ruixa, i un braç i una mà, que es belluguen, i aleshores reparereu a l'entorn de finestres esquifides i rónegues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i clavells, que riuen, riuen benaventuradament; i d'un balcó a l'altre van i vénen converses; i tot se mou i xerroteja i canta; i els vailets, que pesquen amb canya des d'un pis, les comares que es barallen de finestra a finestra, tirant-se de lluny ridícules arpades, que s'emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant- se la trinxa dels descordats pantalons, se fica precipitadament dins un gabinet, del qual tothom endevina la servitud, tot contribueix a l'animació d'aquell barrí pintoresc i estrany. L'Onyar reflecteix aqueixos moviments i coloraines, multiplicant-los i prismatitzant- los dins sa vibradora correntia, entre grans taques de blau del cel i lluentors de soleiada; i, per damunt del barri carnestolenc la Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes més artístiques i severes. Sí, per damunt d'aquella cimbellada grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i gabiam, la grandiosa catedral se mostra de cos sencer amb la seva silueta de tarasca decapitada i, una mica més lluny, el campanar de Sant Feliu s'aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot somniador, parlant de la inspiració melangiosa dels segles passats.

Sempre començava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i ombrosos, però elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor. N'havia un confort semblant al que proporciona a l'hivern l'escalf d'una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas renunciar fàcilment la llur influència. Ara se m'enduien la mirada els moviments dels veïns; ara el bullici de les minyones de servei, que passaven a corrues per la palanca Vermella, anant i venint de la pescateria a la plaça, i de la plaça a la pescateria; ara, quan altra cosa no, els reflexos de l'aigua de l'Onyar, que banderejaven màgiques xarxes de llum pel dedins de les ombres, que per les parets projectaven els grans relleixos dels balcons i tribunes. Res no s'era trasmudat, la gent s'ocupava dels seus quefers igual que sempre, i les ombres i el sol s'amaven i barrejaven dolçament llurs encants amb la placidesa ordinària.

A voltes una idea com aquesta darrera m'entendria fins a inundar de llàgrimes la meva cara. Ah, unes coses tan boniques haver de perir! Gaudim-les, doncs, mentre puguem. Per què anar a l'aula? Al diable els pretèrits i supins! Qui pensarà a examinar-me de llatí el dia del judici?

Altres vegades, tot contemplant aquell barri onyarenc, ondulava dintre el meu cor un somriure d'incredulitat i esperança. Tot allò no retreia pas cap senyal d'agonia. La gent, les ones, i adhuc les cases semblava que contenien ja en sement un llarg esdevenidor i se'l prometien, així com el grill de la gla se promet l'alzina que ha de donar ombra als nostres nets. Anem, allò també profetitzava... i aquesta profecia era més clara i entenedora que la del llibre de la venerable Beata. Bah, bah!... Qui sap si ningú l'hauria entès bé el tal llibre! I aneu, sense prou fonament fiqueu-vos al cap una falòria tan anguniadora! Bah, bah!

Acabava per respirar amb més amplitud i per sentir-me més a pler dintre la pell del meu cos. Jo crec que la coral simpatia, que els barris de l'Onyar m'inspiren, prové en bona part dels grans consols, que en aquella ocasió em proporcionaren.

Però, si de dies gaudia d'aquests consols i d'altres per l'estil, en venint la fosca el meu esperit requeia vers les seves temors i les seves angoixes. Quan les ombres vespertines esborraven les colors de les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del cor de la ciutat més veu que la d'una llòbrega remor d'aigües i, a voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances s'esllanguien i desmaiaven com el ramatge d'un salze. Aleshores la terrible profecia s'emparava de mi, tiranitzava la meva imaginació i em duia a les visions més espantoses. Quantes de vegades, dintre la meva cambra d'estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia de sobte com si passés per sobre meu un esperit esborronador i els cabells se'm posaven drets al cim del front! Quines fantàstiques escenes de la fi del món i del judici universal flotaven entre jo i aquella inofensiva gramàtica llatina, robant-la a la meva atenció! I l'angúnia i l'espant que jo n'havia! No em sabia resignar. En va resava, en va procurava fortificar-me amb la consideració de la bondat de Déu i de la confiança amb que podia abellir-me a la voluntat d'un Pare tan amorós. L'instint de conservació era més poderós que totes les reflexions de l'enteniment. No, jo no podia assolir més que una apariència hipòcrita i soma de resignació. De les profunditats de la meva ànima s'alçava una protesta, un plany. Quina dissort haver vingut al món en aquell temps! En èpoques normals cada vida era com un rellotge, que no para d'anar fins que se li acaba la corda. I la meva corda, si no m'enganyava el cor, era llarga, llarga,.. Però, que en trauria d'això, si venia un daltabaix, que ensorrava tota la rellotgeria?

I heu-vos aquí que aquesta protesta mateixa m'era una altra font de turment. Com presentar-me al judici de Déu amb aquella queixa, que rondinava al meu dedins? No era el primer dels deures el d'abellir- se a l'adorable voluntat de l'Altíssim? Doncs, jo pecava, pecava continuament! Oh desgràcia espantosa, sobretot en tals instants! Ah! tanta d'afició a la vida... i tantes de campanes fetes a l'aula i... ai, pobre de mi!

Es clar, la convicció del mal estat de la meva consciència augmentava les meves terrors. Em semblava que el dimoni devia comptarme ja per seu, i que em sotjava amb un horrible somriure cobejós. Creia veure la seva ombrosa figura darrera les cortines. Si m'hi girava d'esquena, imaginava que ell anava allargant el braç darrera meu fins que la seva mà negra planava ja sobre el meu muscle. Figureu-vos quin esglai el meu, si en aquell moments, per atzar, algú, que jo no hagués sentit entrar, em tocava per advertir- me de la seva presència. Allò no era viure. Els somnis i les realitats se confonien dintre la meva ànima esverada i angoixosa. Només gaudia algun interval de repòs, durant el dia, amb les distraccions, que he esmentat, i, als vespres, quan, retut de cansament, es paralitzava el meu cervell, s'encantaven els meus ulls i no pensava res.

Així, en aquest estat d'encantament, em trobava un vespre, amb els ulls esbatanats davant del meu llibre sense veure'n cap lletra, quan una veu apagada i tremolosa, que pronunciava el meu nom no gaire lluny de mi, em desvetllà d'un surt. Vaig girar-me i vaig veure a la boca de la porta la nostra bona criada... Però, quina cara més traspostada la seva!... Era una dona gravada i galtuda, que ordinàriament vermellejava com una maduixa a mig verolar. Doncs bé, en aquella moments les seves galtes eren d'una pal·lidesa cadavèrica. Duia el mocador del cap caigut entorn del coll, deixant- li al descobert la clepsa grisenca, em mirava de fit a fit, obria la boca, com si volgués parlar i no pogués, i amb la mà em signava que la seguís.

-Que hi ha? Que passa ?-vaig preguntar-li, alarmat, tot llevant-me dempeus.

-Ah! oh !-va fer ella amb una mena de xiscles sords.