Part 9

-Fills meus... germans meus -va dir el Prelat. Parlava a estrebades, amb frases curtes, entre pauses, però amb clara pronunciació. No li vaig perdre ni una paraula. -Fills meus... veig que tots tremoleu com jo mateix... Qui no tremolarà davant de la Majestat de Déu, que se'ns atansa? Però, confiem... És el nostre pare... Coneix la nostra misèria... Ens ama fins al suplici... fins a la creu. Penediu-vos d'haver-lo ofès. Jo en nom d'Ell, amb tota seguretat... a tots els que em veieu i als orbs, que estan presents... a tots els que em sentiu, i als sords, que estan entre vosaltres... a tots els que us penediu... en nom d'Ell i del Pare i del Esperit Sant, atorgo el perdó dels pecats. -Va traçar amb la mà una ampla creu per l'espai. Seguidament va afegir: -Ara us aplico la indulgència plenària. -I tornà a beneir-nos. I, caient, després, de genolls, allargant els braços vers nosaltres, amb veus de súplica fervorosa clamà: -Sants de Crist, Sants de Crist, em perdoneu vosaltres?

O Déu meu! Quin cor no s'havia de trencar? Nosaltres perdonar el nostre Bisbe! ...De què? Oh, sí, d'allò que sapiguéssim i d'allò que no sapiguéssim, de tot el perdonàvem i de cor el beneíem. I, plens d'una emoció sagrada, ens abraçàrem uns amb altres, cadascú amb el que tenia més aprop; jo, amb un home barba-roig, que m'estrenyé contra el seu pit i m'implorà com si fos el seu confés: em perdones? I certament, jo, noiet de dotze anys, em vaig sentir revestit de la representació de tota la nissaga d'Adam, i, en nom de tota la humanitat, el vaig perdonar.

Ja quasi no tenia por. El meu esperit sublimat per una fe segura i una ferma esperança de glòria eterna, es sobreposava als surts i recances de l'instint. El meu agraïment, com el dels màrtirs, fa- mejava de patir per amor a Jesucrist. Els meus pecats clamaven penitència. Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada, i vaig veure que les cases del fons de la plaça ondulaven com una draperia tempestejada pel vent. I... que us diré?.. em semblaren banderes que gloriejaven el meu Déu tot poderós. Però no vaig parar- hi esment gaire estona. La bramulada harmoniosa de l'orgue de la Catedral atragué les meves mirades cap a la porta del temple.

N'anava eixint l'últim combregar de Girona. Venien al davant, com de costum, els músics, sonant els llurs fagots i trompes; després, en dues fileres, amb atxes a la mà, els obrers de les parròquies, els diaques, amb sotana i sobrepellís, els clergues, emmanteuats, els canonges, amb hàbits de seda i valones d'ermini... Els arregladors, revestits de capes daurades, marxaven al mig per cerimònia, sense anar i venir com solen, ni cuidar-se de vigilar, sinó calms, absorts en llurs pensaments, marcant acompassadament el pas amb els bordons d'argent, que retinyien sobre les llambordes. I heus-vos aquí que s'atansa el Sant dels Sants, clement i convidador. Una fumarada blanca... quatre sacerdots, que branden encensers... Sota tàlem, un tabernacle amb dotze grans copons d'or... i, a darrera, el senyor Bisbe amb els seus acompanyants, que porten la crossa, la mitra, els sants Evangelis i el coixí.

Tots aquells caps tremolaven, però, de santa emoció, no d'espants terrenals. Era un aire d'eternitat el que els esborronava.

I així que el senyor Bisbe aparegué sobre el marxapeu de la porta del temple, la processó s'aturà en sec, i, després d'un breu silenci, que els cors no s'atreviren a comptar amb llurs batecs, esclatà a la una, de totes les boques, el cant majestuós, del _Te Deum laudamus_. Tots els qui sabíem l'himne litúrgic el cantàvem.. i, amb quin entusiasme!... amb quina alegria inefable dintre l'ànima! Els cabells s'eriçaven... L’esperit se dilatava per l'espai... I, mentrestant, els carrers de Girona queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades, que els infants posen una darrera l'altra i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor: cases, torres, muralles... Al peu de la nostra escalinata ja no hi havia més que un estimball d'enderrocs, per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter i de l'Onyar. Tot cruixia, tot s'enfonsava... Mes nosaltres pressentíem la beatitud i cantàvem, cantàvem triomfadors, de moment en moment més temprats i més serens. ... ... ... Quan me vaig despertar, el sol banyava la meva cambra d'estudiant i el canari refilava per dedins de casa, segurament al menjador. Ah! les coses d'aquest món s'adapten tan bé a la nostra naturalesa, i els nostres sentits en són tan àvids, que no vaig poder menys d'experimentar una bella satisfacció en retrobar-les tan fermes i tan plàcides; mes, per altra part, va recar-me que el meu somni no hagués sigut una realitat. Havia vist ja tan assegurada la meva salvació!

I vaig pensar: -Aquest món certament és bonic, però no és més que una careta, i tot allò, que tant ens hi agrada és el somriure del rostre formós, que hi ha al darrera. Doncs, quan caigui la careta i contemplem el rostre al descobert bé deurem gaudir més que no pas ara! I és el rostre d'un ésser, que ens ama, dolç, bondadosíssim; i aquest ésser ens vol unir amb Ell; i l'Església vetlla maternalment per facilitar-nos-ho a qualsevol hora. Doncs per què hem de basquejar? Per què no hem de viure ben descansats, vingui el que Déu vulgui?

Heu-vos aquí com restaren gorides les meves manies sobre la fí del món: presenciant-la. Mai més no me'n vaig preocupar.

Els incrèduls se riuen de les terrors, que per tal motiu assorollaren a voltes l'Edat mitjana, i jo, que les he patides al meu temps, també me'n ric. Mes ells les atribuiexen a la massa fe, i jo, a la poca esperança. Ells, infeliços, cerquen la tranquil·litat en un aclucament voluntari d'ulls, i a mi em fan l'efecte de l'estruç, que colga el cap entre les arenes del desert per tal d'alliberar-se de la visió, que l'espanta. Vulguin o no vulguin, el meu somni, en la seva part més essencial, és una realitat de cada dia. Cada dia ve per a algú la fi del món. Cada dia passa per a algú l'últim combregar. I quan jo en veig passar algun, no puc menys de recordar el meu somni d'infant i, caient de genolls, prego pel pobre malalt: -Déu meu: que no el trobeu entenebrat!

EL MALCONTENT - RONDALLA

En temps remots, els quals només puc assenyalar dient que ja les oques tenien bec i que encara a la nostra terra es parlava bon català sense gramàtica, vivia al terme de Vilablanca d'Empordà un pagès renegaire, un tal Jeroni Baltrons, que mai no s'acontentava de res. I a fe que es queixava de vici, perque, si no totes li ponien, no era pas dels que troben més buit el covador. Propietari d'una galant casa i riques terres, solia omplir sengles canats de blat i emporxar famosos dalls d'userda, que venia als negociants, i ni mai mancaven alguns grapadots d'unces a la seva gaveta, ni bons pernils i cansalades al seu rebost.

Una vegada un negociant va estafar-li amb una fallida fraudulenta una partida de diners i l'irascible pagès cuidà ofegar-se d'enuig. Eixí de la casa del fallit arrabassant-se els cabells a grapats i maleïnt cel i terra; i, tot marxant a peu cap al seu poble, anava caragolant en veu alta flastomies i més flastomies, barbotega que barbotegaràs.

I, munts enllà, en ésser al mig d'una selva i quan amb més ira gitava el verí del seu cor, se li presentà de sobte al davant una figura plàcida de pelegrí, voltada d'una boireta lluminosa com la que sol circuir la lluna en certs temps d'humitat. Anava vestida amb un hàbit burell, duia conculles a la valona i a la gallarussa i empunyava un gaiató encarabassat. S'atansava vers en Jeroni sense caminar, ni moure tan sols els peus, rasant el sol sense tocar-lo. I, en ésser a dues passes del pagès, li va dir :

-Calla, calla, boca d'infern! Per què malparles del Déu, que t'aguanta?

-No torno la paraula enrera ni que mala forca m'escanyi -va respondre el verinós, entossudint-se, amb tot i l'esglai, que li causava l'estranya visió, que tenia al davant. -Amb la raó no callo per ningú. Ja comprenc que no sou d'aquest món, perquè la pasta dels habitans d'ací baix no treu faró de xinxeta, com la del vostre cos; però, millor que sigueu dels barris d'amunt! Torneu-hi, torneu-hi, si no us costa massa de pujar-hi; i digueu de part meva al vostre Mestre que és un matusser, que no ha tocat res que no ho hagi esguerrat, i que és un fàstic viure dins aquest món de traïdories i pedregades.

-Què dius, què dius, infeliç? -exclamà el sant, en to de reny.

-Això que acabeu de sentir. Si jo tingués el poder de Déu, endegaria aquesta maquinària millor, cent vegades millor que no marxa avui en dia.

-I quina peça no marxa a l'hora? Diu-ho, diu-ho, desgraciat.

-Són tantes i tantes! Uu, ui, ui!

-Anomena'n una... una només!

-Doncs té, us n'assenyalaré una, la que ara m'ha caigut entre cap i coll i m'ha costat més lliures, que no volia donar de dot a la meva filla. M'han estafat molts de diners, no sé si ho sabeu. El ladre... esquarterat el pugui veure!... la rumiava ja de temps la seva malifeta, n'estic segur; però semblava un santet com vós, totes les seves paraules respiraven honradesa, era impossible endevinar-li la pensada. I... veieu?.. Aquest és el mal precisament. Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se'ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall, aquestes coses no passarien. Ni el negociant m'hauria estafat, ni la muller m'hauria encobert certes marranades, que sospito, ni cap intriga podria reixir. Heus-vos aquí acabats els hipòcrites. No mai més enganys, no mai més traïdories!

-I creus que així al món s’hi estaria més be?

-Home!... Refitre! Us atreviu a negar-ho?

-No tinc ganes de disputar. Tu mateix faràs la prova.

El sant resà una curta oració entre dents, enarborà el seu gaiató i, amb la carabasseta, que en penjava, fregà suaument el front i els grossos ulls bovins, de llargues pestanyes rojes, del renegaire. Després va dir:

-Vés en nom de Déu. Ja estan satisfets els teus desitjos.

I, amb el darrer alè d'aquestes paraules, s'esvaí tal com, en bufar- hi al damunt, s'extingeix en mig de l'aire la flama d'una candela.

-I ara! Que va de bo? -féu en Jeroni, tot astorat. -Ha vist mai ningú un miracle més gran?

Al cap d'una estoneta, però, va començar a dubtar de la realitat d'aquelles coses i parlaments. Qui no ha de creure que siguin filles d'un desvari unes figures, que apareixen i desapareixen d'una manera tan insòlita? Bah! allò hauria sigut una llumeneta de les sangs, un pesombre de la febre.

-Déu te'l torni, Jeroni -mormolà amb una rialleta, tot apuntant-se un dit al front. -Vet aquí que porten aquestes enrabiades. Ja ho diuen: qui perd ço del seu perd el seny. Fitre! ara conec que he estat a punt de tomar-me boig; i de boig m'acreditaria, si posés fe en unes falòrnies tan extravagants. No, no vull ni tan sols pensar- hi. Si no poden ésser! I ca!

I, com més anà caminant i asserenant-se, més i més s'afermà en la convicció d'haver sofert una al·lucinació ridícula, que no calia recordar, com no fos per acudir a cal sagnador a fer-se treure la mala sang. I, puja que puja costes amunt per guanyar cims i baixa que baixa vessants avall per assolir fondalades, arribà de bona hora a la plana i a mitja tarda entrava a la vila de Figueres.

Bella població! I... manoi, quina gentada pels carrers! Però, ai pobre Jeroni! No tornava pas a perdre l'enteniment? Què redimontri era allò, que estava mirant? Quina trasmudança havia sofert la naturalesa humana? Seria possible? Ell pla se'n feia creus i recreus. Els ulls de totes les persones, que trobava, eren a faisó d'objectius de llanterna màgica i s'hi pintaven amb imatges resplendents o tenebroses els pensaments, que discorrien pel dedins de les ànimes, fins i tot els més recòndits i vergonyants. Fitre, allò del somni, allò d'aquella dèria del sant! Calia posar-ho en quarentena. Bah; serien fums de la mala sang. Però qui sap? Com no donar crèdit a un testimoni tan clar dels propis sentits? Era cas de riure o de plorar? Cosa més estranya!

Era una cosa que, per la seva novetat i estranyesa, li causava esborronaments semblants als que ocasiona una visió sobrenatural. Si només se li haguessin fet visibles els pensaments imatjats de la gent, aquells pensaments, que ja en essència tenen forma i color, el cas li hauria semblat més natural i de bon entendre. Però, àdhuc les idees més abstractes, àdhuc els sentiments, àdhuc els vicis i les passions, se li manifestaven amb formes i colors mai vistes, ni imaginades, i les ànimes presentaven perspectives, que li feien venir el cap en roda, i visions, que l'esfereïen.

El qui hagi observat amb un comptafils alguns insectes a parts a parts, no haurà pogut menys d'esgarrifar-se de llurs formes monstruoses i repugnants: d'aquelles pells grolleres, d'aquelles escates llosals, d'aquells formidables pels acanocats i d'aquells unglots i serres i cuirasses i tentacles enormes ; i no haurà pogut menys de pensar: -Déu ens guard que aquests animals tinguessin les proporcions, que ara aparenten, puix que causarien més horror que les més espantoses bèsties prediluvianes. -Doncs bé, més monstruoses i horribles eren encara les fantasmates, que, a la vista del astorat pagès, afectaven les males passions dins els avencs llotosos i les cavernes llòbregues de les ànimes encossades. Allí l'enveja serposa i rastrera babaiejava el seu verí; allí la golosia, de ventre de gripau i boca de drac, reglotava els mals fums de les seves digestions i reganyava les deformitats degudes als seus embotiments i corrences; allí la luxúria, bèstia llorda i pestilenta, arrossegava pel llot les entranyes inflamades, tal com arrosseguen per terra les tripes els cavalls esventrats en una cursa de braus; allí la supèrbia, de pelatge cresp, s'estarrufava, tot pensant en aquells, que desitjava calcigar sota ses peülles de porc; allí la peresa, baluerna sense cor, blana com un pop, gangrenada de braços i cames, esbravava ses males humors; allí... ¿com enumerar-les i descriure-les totes, si eren tantes i, per altra part, presentaven formes tan variades que, àdhuc moltes d'essencialment idèntiques, li semblaven completament diferents, a l'infeliç pagès?

Aquelles figures monstruoses i vives s'obiraven confosament a manera de boiroses muntanyes al fons d'un paisatge a cel fosquejant; mes, cada pensament que passava, n'aclaria amb sinistres resplendors alguna o algunes.

En Jeroni havia adquirit un sentit nou. Veia coses extraordinàries, que li donaven la percepció immediata i profunda de la manera d'ésser, de sentir i de pensar de l'altra gent; i, després que hagué vençut la basarda de les primeres impressions, es congratulà del seu estat.

-Això va de bo, Jeroni -va dir-se. -El sant pelegrí t'ha desemboirat la vista tal com t'ho va prometre. Estàs ben serè. Hi veus més que l'altra gent. Fitre, quin negoci! A fora les caretes! Heu-vos aquí acabat el Carnestoltes de tot l'any. Ara ens veurem les cares. -I amb maligna fruïció, com aquell que no hi toca va posar-se a visurar els transeünts a cua d'ull. I dins el seu magí anava fent comentaris de sal i pebre.

-Hola! Vet aquí un cavaller ben majestuós i elegant. Qui li ensumaria que trafica secretament amb les gràcies de la seva esposa i que es vesteix d'ella despullar-se? Xufla! vet allà tot un senyor notari, estampa de la formalitat i font de la bona fe, que, mirat per dins, és un barret de rialles i una fàbrica de trampes i mentides. Tiva! aquell gata seuma, que es lleva la gorra i es senya davant els sants de les cantonades, no creu en Déu i viu de les galimes d'una administració i d'una caixeta d'ànimes del Purgatori. Anem, anem, no hi ha un pam de net. Com més vaig observant... Però algun gra de bo trobarem: Calla! per allí vénen unes dametes de cara serafinesca i posat de no haver romput mai cap plat ni cap olla. Acaben de sortir de l'església, cadascuna acompanyada del seu festejador, i pla es veu que els festejadors les contemplen embadalits i les creuen més innocentones que un infant de bolquers. Si serà. Ja s'atancen. Les guiparem per les espieres de la torratxa. Hola-hola, quines santetes de paper d'ou! Les manyagoies dediquen la tarda, amb els promesos, als exercicis espirituals i el vespre als corporals, jugant a la cuit amagada amb uns cosinets. Hi ha vedells, que neixen amb blenques, fitre! Ah! malestrucs promesos! Però i ells? Quins altres àngels gajans! Ah! caps de trons! Quina honor per al pare, que els ha engendrats, i quina esperança per a la casa, que hagin de regir! No, fitre, no hi ha un pam de net! Encara, entre tantes de persones com he traüllat, no n'he trobada cap que m'agradés per a pare, ni per a fill, ni per a esposa, ni per a amic. Passa la gent I ecs, ecs, ecs!... tothom em fastigueja. Que lletges que són les bafarades de la carn a dintre les ànimes! I ningú no se'n deslliura del tot, ni àdhuc alguns que les resisteixen i sembla que tiren per penitents. Mala feina se'ls gira, pobrics! Tothom put a rancior de luxúria i a d'altres feditats galdoses per l’estil. I tots tan hipòcrites, tan compostos de part de fora! Mes, no, no tots. Aquí vénen uns jovencells, que no tracten de pintar-se la cigonya i ells amb ells galegen de deshonestitat. Tal volta faran de més bon veure que els altres. Fitre, que desvergonyits! Aquests sí que juguen a la xerrada. Però que? Sàtrapes, més que sàtrapes!... també porten careta; també cadascun oculta certes gusarapes a les mirades dels companys i de tothom. Ah! quin món d'immundícia i de farsa!

Va acabar per enfastijar-se: s'estomagava, se li revoltava el cor. Però quan la cosa se li féu més indigesta fou en adonant-se, pel gest d'enuig i de disciplència dels transeünts, que, així com ell els llucava de dintre, ells també el traüllaven. Seria cert?

No va trigar pas a heure'n noves proves. Amb neguit creixent va reparar que moltes de les llordeses, que descobria dins els altres, no eren sinó reflexos de les que ell duia dintre seu. Costava una mica d'esbrinar-ho. Així com a voltes un hom no sabria dir si certes colors de la mar provenen de les roques del seu propi fons o de les foranes, que s'hi emmirallen, així era difícil destriar dintre els ulls les imatges, que naixíen de l'interior i les que s'hi pintaven per reflex. Mes, féu en Jeroni tals experiments, que no pogué pas dubtar-ho: el traüllaven, li veien l'ànima.

Si de cop i volta s'hagués atalaiat que es passejava sense bragues, no s'hauria avergonyit més. Va sentir-se nu davant de tothom; pitjor que nu; sabia que les nueses, que ensenyava, eren deformitats.

Va tapar-se els ulls amb els palmells de les mans i va aturar-se. El cap li anava en roda. És a dir que el veien despullat, tal com era, amb els seus pensaments i passions i fins i tot amb els espectres de pecat, que li retreia la memòria? És a dir que no podria ocultar cap culpa, ni tan sols la d'aquella infàmia antiga, tan avergonyidora, que l'havia apartat del tribunal de la penitència, per no haver-se mai atrevit a confessar-la sagramentalment? Fitre! I ara tothom, que el mirés, se n'assabentaria? I com no, si la mateixa por de descobrir-la l'obligava a pensar-hi? I, pensant-hi... ui, ui, ui!

No gosava pas treure's les mans de la cara. Esguardà per entre els dits i li semblà que la gent estava braument esvalotada i que molts es giraven devés ell i gesticulaven, assenyalant-lo. Aleshores s'arrencà a córrer esbojarradament, amb els ulls mig clucs i, procurant enfilar els carrers més solitaris, eixí a un bosquet, saltà el marge d’un rec i s'arraulí sota un pontarró. Estava consternat. Brandava el cap amunt i avall i exclamava: «Bona l’hem feta, Jeroni!» I per llarga estona no pensà res, ni féu altra cosa que brandar el cap i repetir aquesta exclamació, que s’es feta proverbial a l’Empordà: «Bona l'hem feta, Jeroni!»

La tarda va caure. Les cigales, aquests sonadors vivents, que tradueixen en soroll les vibracions de la soleiada, anaren emmudint a manera que ella s'esmortia. Els grills, amics de la llum fina, començaren a celebrar-la, fent dringar melangiosament llurs instruments delicats: ric, ric, ric... El ponent va retirar a poc a poc els domassos galonejats d'or, que havia estesos al pas del sol, i el vespre pàl·lid tragué ací i allà petits estels, que s'obrien i s'aclucaven, ganyotejant per desemboirar-se de les clarors escadusseres del dia.

Pobre Jeroni! Li semblava que el vespre li feia l'ullet malignament, com dient-li: «Eh, que tal? Com te va el nou estat? Serà divertit això de ballar amb la negra sota un pontarró i a panxa prima?» I no podia menys de pensar amb recança en les comoditats, que solia gaudir a Mas Baltrons: en aquelles vetlles d'hivern, durant les quals, assegut a la vora del foc, llegia en ven alta a la seva família i criats alguna aventura del cavaller Curial o alguna història del _Flos Sanctorum_, tot esperant el sopar; i, després, en aquell sopar tan abundós i ben amanit i, finalment, en aquelles regalades i llargues dormides, blanament aplanat sobre els tres matalassos del seu llit monumental. Tan bé que s'hi estava a casa seva, fitre! I tan bé que aquell vespre podia haver-s'hi trobat, si no hagués vingut a rompre-li els _Oremus_ el pelegrí de les conculles i la carabassa, mal com un llamp no l'hagués estellat! Mireu que n'hi havia per renegar de les coses, que li passaven: unes coses sense to ni so, tan fora de sentit comú. Com que si algú li sortís amb un estirabot consemblant, ell, en Jeroni, el pendria tot seguit per un boig acabat. I, anem, en reflexionant una mica, no podia menys que decantar-se a creure que amb la quimera s'havia tocat del cervell; era més enraonat creure això que no pas admetre com a real un capgirament tan estrany del món. Què ànimes, que es veuen a contraclaror! Què sants, que faronegen al mig del camí ral i es fonen d'un plegat com una bombolla de sabó!... Visions, visions d'un magí malalt.

-Costa de desenganyar-se'n. Talment un hom diria que són una vera realitat. Fitre, vetaquí per què cap boig no s'ho coneix. Mes, jo sí; jo encara no estic tan desballestat que hagi perdut la reflexió i no sàpiga malfiar-me de mí mateix. Els boigs prenen per realitats els despropósits de llur enteniment, no en dubten, els manifesten, criden, s'exasperen i és clar... a les hores ve la gent de seny i els engarjola. Aquí és el perill, Jeroni. Alerta, has de servar, que ningú no et conegui el mal... i, amb temps i paciència, tu en guariràs. Altrament seràs la riota de tothom, perdràs tots els teus drets i tu, l'hisendat més fort del terme de Vilablanca, et veuràs reclòs dins una trista cel·la i subjecte al passament, que els teus marmessors vulguin donar-te. Algú pla que riuria. No, no m'aixarparan, jo servaré.

La gana l'apretava. De deu hores del matí ençà no havia tastat res. Era cas d'anar a sopar a l'hostal. Per que no? Si es mantenia ben reservat, procurant no trair les seves impressions, fossin les que fossin ¿qui les hi havia de endevinar? I si allò no era una falòrnia, si... però ¡ca! A veure si algú l'esbroncava. A la prova. Ell, mut com un conill; que es declaressin els altres; i si li declaraven la cosa, al menys el traurien del dubte.

Va fer l'ullet als estels ganyotaires. -No, no ballaré amb la negra sota el pontarró. Aneu mirant.

II

De pensament prou argüia i redargüia, convencent-se de no poder ésser res més que una falòrnia les visions, que havia tingut, però, de cor, no se'n desenganyava i l'esperit li anava flacant a manera que s'atansava més i més a Figueres. Així fou que, en arribant-hi, no gosà pas presentar-se a cap hostal conegut i es posà a dardar a la ventura, cercant-ne algun d'amagadot i poc aparroquianat. Cerca i roda, per fas o per nefas no en trobava cap al seu gust. Aquí no, allí tampoc, ja s'impacientava, quan, havent llambregat a dintre un carreró fosc una grogor de llum, que s'esbandia d'unes vidrieres, s'hi adreçà, flairant que hi trobaria la seva conveniència.