Part 6

D'ençà d'aleshores és la planta de la meva predilecció. Me sembla que guarda secrets relacionats amb la meva existència, que hi ha un antic llaç d'amistat entre ella i jo. Aquella ermita, aquelles feixes, aquella dona, que com cridades per la flaire de la _philadelphea_ se'm presentaren amb tanta vivesa i que no eren cap record meu ¿serien resultat d'una impressió tal volta remota dins l'ordre de les generacions, fortament gravada en la matèria i transmesa per heretament d'un altre individu, fins que, evocada per una olor, amb la qual estigué primitivament associada, féu l'aparició en el camp de la meva consciència? La veritat, m'inclino a pensar-ho així. Simpaties i repulsions immotivades, nostàlgies inexplicables ocasionades per un motiu de música o per una olor, impulsos involuntaris, aberracions incomprensibles, semblen indicar que l'home porta en son ànima tot un món procedent de vides passades, i que els pecats i les virtuts originals tenen una importància més gran que la que se'ls sol concedir.

Mes, sigui com vulgui el cert és que aquell somni fou per a mi allò que la Física per a Newton i que mai més no vaig recordar-me de Metafísiques.

LA MIRADA DEL POBRET

De pressa, de pressa, pujava un dia Rambla amunt amb un meu amic. Ambdós estàvem acalorats, manotejàvem molt i cridàvem de valent. Havíem armat una disputa sobre una qüestió de ciència, i l'un i l'altre volíem la raó de totes passades. Crec que fins i tot vàrem insultar-nos, i jo... la veritat sigui dita... més d'una vegada vaig sentir impulsos d'acabar la qüestió a cops de puny. Quan més engrescats estàvem, en tombar una cantonada sento que m'estiren l'americana. Me giro... i veig un pobre tot llardós i espellissat, qui em subjectava fortament i em parava una mà. No estava pas jo per a ell en aquella ocasió. -Germà, serà un altre dia... que Déu us faci bé -li vaig dir. Però el pobre no em soltava pas. Era un minyó de fatxa de beneit, barbamec, amb tot el coll ple de bonys i la cara embofegada i groga, molt groga amb una grogor lluent com de greix de gallina. -Per amor de Déu, per amor de Déu- anava dient. -Aneu al botavant! vaig exclamar fora de mi, i d'una estrebada me'n vaig desempallegar. Llavors ell restà inmòbil com una estàtua, parant encara la mà, i va adreçar-me una mirada plena de desolació i de llàgrimes. Jo me li vaig girar d'esquena i vaig continuar la disputa amb el meu company, però ja sense delit, amb un pes al cor, que em treia l'agre d'enraonar. La mirada del pobret havia romàs estampada al fons de la meva imaginació. I era una mirada tan trista, tan desolada... Si aquell bon home s'hagués enfurismat i me n'hagués dites quatre de fresques, no hi hauria pensat més; però no, l'infeliç no havia mostrat cap enuig, ni sos ulls havien expressat la més petita reconvenció; no havien parlat sinó d'un gran dol, d'un gran desemparament!

Per distreure'm, en arribant a casa, vaig agafar un llibre i em vaig posar a fullejar-lo amb mà tremolosa. Vaig probar de llegir quelcom, però estava tan excitat que no podia fixar l'atenció. Estava malcontent de mi mateix, i amb això em neguitejava.

De sobte se'm va posar un pa a la boca del cor, em va envair el rostre una suor bascosa i grosses taques negres papallonejaren entre els meus ulls i les planes del llibre. Llavors, sospirant alcí la vista, que espargida a l'atzar anà a fitar-se en un formós Crucificat agonitzant, de mida natural, que tinc a la meva cambra. I, entre les taques negres que flotaven encara davant dels meus ulls, la imatge piadosa se m'aparegué com un home de veres, viu, palpitant, rendit per un sofriment aclaparador.

Me semblà que sos muscles es contreien dolorosament, que son pit panteixava, que el respir estremia son nas blavós i sos llavis morats. Un regalim de sang rajava per ses mans estripades per grossos claus, que esbotzaven més i més les ferides a cada sotragada d'aquell cos agonitzant... Tot això ho vaig veure en un moment i vaig reparar ensems que l'imatge m'ullava amb una llarga mirada plena de desolació i de llàgrimes... la mateixa mirada del pobret, d'aquell germà a qui jo havia maltractat.

Aquesta al·lucinació, que vaig judicar providencial, agreujà la meva pena. No trobava repòs enlloc. Vaig sortir de casa i me n'aní de dret al carrer, on m'havia detingut el pobret. Necessitava que em perdonés. Si el podia socórrer i esborrar amb una expressió d'amor el mal efecte, que li havia causat la meva paraulada, me trauria una grossa pena de l'ànima.

Però el vaig cercar en va. No era en aquell carrer ni en els inmediats. Vaig preguntar per ell i ningú me'n sabé donar raó. Llavors era jo el menesterós, i em vaig sentir trist i desemparat.

EL PRIMER LLUSTRE D’AMOR

Des del balcó de la meva cambra, obert sobre la plaça del Vi, s'atalaiava un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaça, la pujada del Pont de Pedra, el pont mateix i, enllà del riu, una bella part del barri del Mercadal. Les senyores solien dir que era un carruatge. I certament un carruatge de rua no frueix d'un espectacle més canviant de coses i persones. Des d'allí es veia, ja que no la part més bulliciosa de Girona, la més interessant i variada, aquella on s'exhibien totes les característiques de la ciutat, per raó de caure aquell punt en carretera reial i ésser veïnatge dels mercats i centre de barris aristocràtics.

Ara, després d'aquest elogi, no aneu a creure que em passava la vida balconejant. Res d'això. ¿Què se me'n donava a mi, aleshores, del gomboldatge de les dames, del moviment de centrals, tartanes, galeres i diligències, de la concurrència de pagesos, que acudien a la fira de l'Areny, de les passejades dels desvagats per sota les voltes i de les genuflexions dels enllustrabotes, que allí, a cara d'ombra dels arcs, se prosternaven en les positures més humils davant d'uns ídols encarcaradament asseguts com els de l'antic Egipte? ¿Que se me'n donava de tot allò? No valia més que aprofités a jugar i córrer les poques hores, que em deixaven vagatives l'aula i l'estudi? Qualsevol s'estigués al balcó mentre al jardí hi havia tortuosos caminals, que demanaven qui els tresqués i, a la placeta del Seminari, alegres estudiants, que ensajaven els tiragomes, feien ballar les baldufes o jugaven a geps, aqueixa batalla engrescadora, terror dels pacífics transeünts, que a l'hora més impensada sentien brunzir esgarrifosament la pilota a frec d'orella o en rebien el patac... ai! quasi sempre a la part més sentida de llurs persones: ja al copa-alt acabat d'estrenar, ja al bell mig de la boca, oberta per una plàcida rialla, ja al ventrell, inflat i adolorit per una digestió de dispèpsic. Eren a vegades tant graciosos aqueixos incidents! No es diria sinó que l'atzar és ple d'intencions malignes, d'allò més xalades. I quins tips de riure i de córrer quan algun d'aquells senyors, afavorits contra voler per alguna sort del joc, passava de la més pacífica neutralitat a una ardor bèl·lica desenfrenada i ens perseguia amb el bastó en l'aire carrers enllà!

Penseu en tot això i digueu-vos si hauríeu sabut estar gaire temps quiets en un balcó com un sant de fusta dins la seva fornícula; i feu-vos compte que només teniu tretze anys i que heu passat quasi tot el dia en forçosa reclusió i amb l'enteniment lligat i relligat per unes cadenes interminables de lletra avorrida, de les quals el cor desitja oblidar-se completament.

Però el temps és llarg, sobre tot quan només se tenen tretze anys. Hi ha lleure per a tantes coses!... I jo no el mirava pas de mal ull el balcó bondadós, que aclaria la meva cambra; i vaja, si no podia fer altra cosa més agradable, també m'hi deíxava caure i m'hi regalava a estones a estones, al darrera de les vidrieres, a l'hivern, i al bell defora quan la temperatura s'endolcia.

Cap a la vesprada, tot esperant la vetlla d'estudiant o en fent el quart de quàmquem, no solia trobar res millor. M'hi asseia amb tota avinentesa i, com aquell qui es prepara a escoltar una conversa, en la qual no ha de molestar-se a pendre part activa, esperava que les coses parlessen a la meva ànima reposada. Mirava melangiosament com el dia s'anava apagant; com, tal volta, un crepuscle amb rossors de rovell de teulada simulava barris fantàstics i lluminosos part d'allà del Mercadal; com els fanalers anaven punxant els fanals amb els llargs encenedors i brollava tot seguit la flameta del gas amatent i eixerida, causant un surt entre les ombres vergonyants... Oh que és dolç l'anar guaitant d'ací d'allà, amb l'enteniment caigut i descansat com un cap sobre un coixí! I ai! aquell repòs sabia més i més bó a proporció del coneixement que un hom tenia de la seva brevetat.

Atreien especialment la meva atenció els carros que solien passar en volts d'aquelles hores vespertines. I no cal estranyar-ho. No eren uns carros qualsevol com els que es troben cada dia pel camí ral; aquells, de què parlo, eren una enormitat dintre llur gènere i crec que ja fa molts anys que no en corren. Semblaven edificis amb rodes, i es diria que eren més apropiats a l'estabilitat que al moviment. Però ben bé que es movien, baldament que poc a poc, i atravessaven per Girona a corrues, fent trontollar les cases. Segurament n'hi havia que vitjaven durant setmanes com les naus, fent escala en hostals i fermes per a anar mudant el bestiar.

No tronaven sonorament com les centrals i diligències, no espargien alegre música de cascavells com les tartanes, ni com les galeres exhalaven un xivarri de veus i rialles, que inclinava a creure que se'n duien una part del mercat. Eren relativament silenciosos i marxaven amb una gravetat de congregants en processó de Setmana Santa. Se podien comptar els llurs sotracs; a cada un feien una suspensió i semblava que restaven encallats; i quan la roda pujava sobre una pedra, aquella pedra, per grossa i ben asseguda que fos, fallia i s'enfonsava com un muscle sota una càrrega inesperada. Duien sis, set i fins vuit bèsties de rècula, i vistos en conjunt, rècula i carro, feien l'efecte de monstruosos caragols o xufancs de cent cames traginant la closca llur. Però si corressen caragols de tals mides, això pla que ningú es riuria dels tres sastres de la balada alemanya.

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder màxim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les escales, els braços, les baranes, el tendatge... Amb les estores, que cobrien llur baranam i llurs bosses s'hi hauria pogut vestir el pis d'una casa. Amb la roba de la vela gairebé s'haguera pogut cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts, camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les quals havien de contendre, o bé muls d'ossada gegantina i tendons de ferro, de color gris o burella, peluts i de flancs tan amples que els esquiladors no sabien tondre'ls sense donar-se manyes d'arquitecte, i, a bec d'estisora, els ornaven amb gregues i relleus dignes d'un edifici. Ara poseu, la una darrera l'altra, set o vuit d'aquelles màquines de sang i mireu si no en resulta un tren tant o més formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Els carreters se'n sentien orgullosos, i gallejaven.

«El ferrocarril... bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa no diré que no us pugui convenir, però si no us ve d'una setmana o dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i si no en teniu prou d'un, podeu posar-n'hi dos o tres... o cinquanta. Feu-me una carretera d'aquí a la lluna, doneu-me temps i paciència, i amb les meves bèsties us portaré la lluna a la plaça del Vi. El carril és un presoner de naixença. Poden allargar-li tant com vulguin la cadena, mes ell ha d'anar sempre lligat de potes. El carro, en canvi, és lliure com el vent de Déu, va per on se vulla, se fica pels carrers da la ciutat, s'atura davant de casa vostra, entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de carregar més que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca, a la Meca o a la Vall d'Andorra? Està bé; doncs fins que arribeu a la Ceca, a la Meca o a la Vall d'Andorra no haureu de tocar res; i allí ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a casa seva, a la fàbrica, a peu d'obra. No és bonic això? I ara mireu amb el tren de foc... a veure si us surten tan nets els comptes. Ell no vindrà pas a casa vostra. Ja teniu que de carro no us en podeu passar. Apa, doncs, vinguen homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a l'estació I... la feina d'en Jafà... homes allà i càrrega en terra altra vegada. I un cop en terra, ella, la càrrega, no es mou pas, es precís que els macips del carril l'agafin i la pugin al vagó. I ve que després de totes aquestes endergues, la màquina de foc se l'emporta... però de quina manera, sants de la glòria! A l'esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningú pari ment en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o s'esclafa allò. Feu-vos compte que el tren és un animal, que marxa sempre esquivat. I ara vull que no enfonsi cap pont, ni descarrili, ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la vostra càrrega, més o menys sencera, arriba a l'estació que haveu triada com a més avinent. Avinent, oi? Per més que ho sigui, certament no hi viurà pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja tornem, doncs, a ésser-hi: vinga un altre carro, vinguen homes, vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar, No n'hi ha poc de tripijoc... ui, ui, ui! I tot se masega i tot s'embruta i tot se malmet. I ara, que som ximples? Desenganyeu-vos no hi ha res com un carro ben menat i amb bèsties fidels. Ell va poc a poc però, al·leluia!... allò és seny, allò és mirament. Podeu viure descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreçades com a la vostra calaixera. No en val pocs de diners això. I ca!... mentre el comerç sàpiga treure comptes, el tren no ens farà cap mal. Ja pot xiular tant com vulgui, me'n ric pla jo. Que tal volta matarà les diligències... pse! ... no diré que no; però els carros... mai!»

Així vaig sentir que s'explicava un dia un carreter verbós a les portes de l'hostal de l'Avellaneda; i aquest era el pensament de tot el gremi. I, cal dir-ho, molts d'aquells carreters no eren pas uns qualsevol cosa. Els ordinaris d'aquell temps eren persones d'importància a la comarca. No mancava entre ells qui era o havia sigut batlle del seu poble, ni qui tenia banc a l'esglèsia. Si en feien de tro en Feliu i en Cabanyes d'Olot, en Rata de Castellfollit, el Gravat i en Pujol de Figueres, en Faluga de Banyoles i alguns altres! Eren més anomenats que cap ministre de Madrid, per dolent que fos; però no pas per a vituperar-los, sinó gairebé sempre per a enaltir-los. El més pobre posseïa una dotzena de bestiasses, que valien un grapat d'unces; i quan un d'ells se presentava a fira o a mercat solia ésser objecte d'expectació; la gent el senyalaven amb el dit i repetien ses paraules de boca en boca.

-En Feliu d'Olot! Mireu!

-Qui és? -Aquell de la faixa musca, que porta un bastó llarg capçat de cuiro.

-Ja... aquell home rabassut i vermell. Té cara d'espavilat.

-Oidà! Fica-li els dits a la boca. -Més valdría fica'ls-hi a la butxaca. No en té poques de dobles de quatre.

-Ha dit que enguany el bestiar porquí no valdrà cap diner.

-Ja podeu pujar-hi de peus. Quan ell ho diu!...

Eren a manera de capitostos d'una guerra. Tothom havia algun esment de la lluita, que s'estava travant, i moltes de simpaties se decantaven de la banda del carro. Els trens de vapor tenien certament l'atractiu de la novetat i llançaven la imaginació pels camins somniosos de l'esdevenir, parlant-li d'avenços possibles, de meravelles imprecises, que el desig perseguia sense trobar-hi vera forma de concreció. El carro, en canvi, era tot ell realitat, era ja la forma suprema assolida en aquell ordre per l'esforç humà; estava ple de tradició i evocava una pila de records emocionants. Els noms dels enginyers del camí de ferro eren gairebé inconeguts, l'empresa una entitat anònima, el material una cosa morta que venia de l'estranger. De contra, els carreters eren gent del país, coneguts i àdhuc famosos, el carro una màquina, que tothom entenia i les reformes de la qual havien sigut llargament discutides a tots els hostals, vilatges i masies, i els animals que la movien, no sols tenien més afinitat amb la vida humana que les inanimades locomotores, sinó que molts d'ells s'havien conquistada certa celebritat. Qui no havia sentit a parlar, per exemple, del cavall Goliat, aquella bèstia puntosa que havia desencallat un carro que quatre mules no havien pogut treure de la fotja, i que s'era mort repentinament a causa del violent esforç després d'haver fet guanyar l'aposta al seu amo? Qui no coneixia el nom de la Celístia, una mula gris i lluenta com una nit serena, bèstia cobejadíssima, que disputada en una fira per tres ordinaris contrapuntats, havia assolit per preu una quantitat de moneda que poques noies aporten en dot al marit? I qui no havia rigut amb les extravàgancies que es contaven de l'Esparverat? I a quina orella no havien sonat els noms del Gaig, la Bonica, el Pelegrí, el Rúfol, la Flor-alba?

Per més que jo vivia en un món força apartat d'aquelles qüestions, no havia deixat d'heure'n esment i em causaven certa pena. El meu cor no podia pendre partit decididament a favor del tren de foc, ni dels carros. Per què no havien de coexistir? El tren de foc era tan meravellós! corria tant! Però els carros eren tan familiars, tan poètics! Venien a passar frec a frec del meu balcó, me proporcionaven cada vespre un espectacle interessant; i constituïen una mena de nota èpica que sonava tan bé dins la nostra ciutat severa i majestuosa! Qui no els hauria trobats d'enyor? Jo els esperava amb veritable desig. -No en vindrà cap avui? -me deia. - Hauré d'anar a fer la vetlla abans que n'hagi passat cap?

De vegades, si l'hora era quieta, els sentia ja de lluny, de cap al fons del carrer de la Cort Reial. «Ara en ve un -pensava ;-a veure si serà gaire gros.» Els coneixia tan bé les traces, que no solia pas enganyar-me; i això que, a tanta distància, només se els podia judicar per un soroll confós de sotracs pausats i per uns cruiximents gairebé imperceptibles. Però aquella fressa augmentava de moment en moment. I després s'anava distingint el pas de la rècula com un martelleig rítmic, i es percebien les empassegades que en rompien el compas, i tal volta l'escarritx de les ungles ferrades relliscant sobre l'empedrat estrident. I sonava espetec de xurriaques, i, retrunyint cases amunt, s'alçava fins al cel la veu poderosa del carreter, una veu en la qual semblava rebrollar el crit salvatge de l'antic domador de bèsties. «Olla ooh! Arri!» I el ronc intermitent, que llançava la ciutat reganyosa, anava creixent, creixent, atansant-se... Era que ja el carro entrava dins el sonorós carrer de Ciutadans. I aleshores dava bo d'obrir els ulls per veure com aquell carrer en ombra llampegava, igual que un cel de tempesta, amb el foguejar de ses pedres batudes per la rècula pesant, i com la gran baluerna del carro avançava lentament, fantàsticament, entremig d'aquell centelleig, que li donava agalivances de cosa de l'altre món. Jo romania tot encantat i pensava: «Mà noi, i que n'és de bonic això!»

Tal vegada aquells carros me semblen més poètics per raó de lligar- se llur record amb un altre d'una naturalesa més íntima i dolça: el d'el primer llustre d'amor que va brillar en la meva ànima.

No me'n he oblidat mai més.

Erem cap a les darreries del mes de març. Recordo que primaverejava i que jo aquell any sentia la creixença de la primavera dintre les meves entranyes, així com els arbres, si fossen animats, haurien de sentir la puja de la saba i l'impuls d'esclatar en flors. No tenia ganes d'estudiar. M'embadalia contemplant el cel, les muntanyes, les plantes... No em cansava d'espiar la naturalesa, descobrint-hi un encant, que em cridava a unir-me més i més amb ella; i d'això en naixia un desig indeterminat, que arribava a fer-se dolorós. Vivia en un estat estrany, mescla d'expectació, d'inquietud, d'alarma... Un raig de llum imprevist, una remor inesperada en mig del silenci, una forma vagarosa, que s'interposés sobtadament entre els meus ulls i l'objecte de la meva visió, me causaven un surt desproporcionat, i els meus sentits s'excitaven afinant-se fins a la subtilesa, i tot el meu cos palpitava d'emoció. Àdhuc una simple olor, que l'aura em portés d'algun jardí llunyà o dels testos d'algun terradet, m'impressionava d'una manera que no es pot dir. I, per altra part, me tornava distret i somniador. Era inútil que volgués parar ment en l'explicació del catedràtic. Me'n distreia sense adonar-me'n; i mentre ell parlava dels pretèrits i supins o de les oracions per passiva, la meva fantasia darnava per les ribes del Ter o de l'Onyar, s'esmunyia riu avall en una barca per sota les branques florides, o s'entretenia a cantar i recantar alguna vella cançó, de la qual fins aleshores no havia sabut assaborir la bellesa corprenedora. I quin poc delit d'obrir un llibre! Que peresós m'era tornat! Què gallòfol! Jo prou m'ho coneixia i me n'apenava, però m'invadia quelcom extern que era més fort que jo i em dominava a faisó de com ens domina una son invencible.

Un d'aquells dies, després d'haver ploïnejat tota la tarda, el temps va asserenar-se gairebé a sol morent, i vaig sortir al balcó a respirar l'aire lliure. Quina fresca més agradosa! I quants de matisos s'hi percebien! Així com dins l'aura d'un jardí un hom hi gaudeix les flaires de diverses plantes oloroses, així dins l'ambient d'aquella tarda s'hi sentien les frescors diverses de la terra molla, de les parets regalimants i de les gotes puríssimes i tremoladores, que penjaven com una filera de gemmes a sota els passamans de les balconeres i els relleixos de les fatxades, i que en caient se polvoritzaven en l'atmòsfera. A ulls clucs, només que de respirar-les, s'haurien endevinat aquelles coses; i per certa sentor agrella i densament humida, que de tant en tant aportava la pantejada del vent, s'hauria pogut sospitar enllà de les cases la fronda xopa de la nostra devesa. Oh exhalacions admirables de l'aigua!

El blau del cel era moll, tendre, intensíssim... El sol, ja força baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. Les teulades resplendien com a vidrim. Vagarosos reflexos irisats aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no perdia cap detall... ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de sorra.

No passava quasi ningú: un senyor vell amb un paraigua sota l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la mà; dos capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent més. Els balcons eren deserts. Els pardals piulaven i xerrotejaven sorollosament per damunt de les teulades invisibles. De tant en tant alguna de llurs ales apareixia esvalotadament per defora dels ràfecs. En l'aire, en mig del cel, a una profunditat immesurable, un ocell... tal vegada la primera oreneta... daurat de sol, immòbil en un punt, aletejava. Oh l'interessant solitari! Era un puntet viu, que palpitava isòcronament amb el meu cor... i es diria que fos el cor, el centre vital del món aeri. Ell i jo ens confoníem en un mateix ritme harmònic; i bevíem la mateixa llum, les mateixes blavors puríssimes i les mateixes exhalacions de la terra i de l'aigua i de les plantes amables... I em plaïa que fos així. I ara mireu quina sensibilitat més estranya la meva: fins i tot vaig entendrir-me i emocionar-me.