Part 5

En canvi teníem lleure per a visitar tot sovint els nostres petits presoners, aquells brillants senyors de l'aire, que eren devinguts esclaus i omplien la nostra gabiassa de tres sostres. Com protestaven de llur empresonament! Saltaven, s'atropellaven uns amb altres, es llançaven de cap contra els filferros, que els retenien... Semblava que haguessin de matar-se amb llurs esforços inútils per a reconquerir una llibertat, que sens dubte amaven més que la vida. Llurs ullets, que abraçaven la immensitat de l'espai, miraven sempre el cel; llurs aletes es plegaven i desplegaven neguitosament amb l'impuls de llançar-se a l'abisme blau. I que esplèndids, que règiament paramentats! Com i a on s'havien pintat tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d'agençament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòllens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris... Per a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure'ls aleshores, totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa pensar en un crim ignorat; aleshores que el tupè dels pinsans s'alçava encara sobre llur front amb la superbia del plomall d'un guerrer salvatge; aleshores que encara no s'era esflorada ni poc ni molt la ruixa elegant de pèl moixí, que s'estufa, arran del plec de les ales, sobre el pit adamat de les caderneres; aleshores que els moixarrets i els lluers i els verdums resplendien encara amb l'espurneig de la soleiada dardosa, que acabaven d'atravessar a raig de vol; aleshores que tots ells, quasi improfanats, ostentaven totes les setineses i vellutors naturals a llur plomatge, i semblava que a voltes retraguessin encara vagaroses fulgències dels clars de lluna tombats al ras i que guardessin ombres besllumades de les màgiques verdors de la selva.

Jo no sé pas explicar-los bé aquells encants i, en intentar-ho, tal vegada fantasiejo sense to ni so. El cert és que m'hi embadalia i que pensava: «No, aquests ocells no són pas mústics i deslluïts com els que solem veure dintre les gàbies de les cases. Deuen fer com les maduixes, que l'endemà de collides ja no semblen la mateixa fruita. I amb això m'entrava una mica de corcò d'haver empresonat aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com s'enfollien de terror quan m'hi acostava per amanyagar-les, el meu cor els deia: «aquieteu-vos, petits, tranquilitzeu-vos; heu caigut en bones mans; no us farem cap dany.» Però, un altre pensament més profund m'entristia: una sorda aprehensió d'haver-lo ja causat aquell dany.

VI

No per això deixava de córrer amb els meus companys a la caça de nous moixons, quan se'n presentaven; i, a última hora, quan ja feia estona que no n'havíem agafat cap, vaig convenir en batre les feixes veïnes a fi d'esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los, anirien a caure al nostre parany. Vàrem córrer molt i ens afadigàrem de valent saltant marges, però no n'acabàrem res. Els ocells, esquivats d'una feixa, volaven a una altra de més amunt o més avall, i tornaven a peonar entre les ravenisses, pellucant-ne la groga flor i les bejotes granades, que els tenien enllaminats.

A la fi, després de molt córrer i ahucar, conseguírem que un esbart de passerells, empaitat per tots cantons, anés a posar-se al cim del turò; però, allò fou com una mofa; cap d'aquells ocells no va embrancar-se al nostre arbret, sinó que tots abateren el vol al seu peu. Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gàbies dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d'allí com des d'un terradet, hi feien planxes gimnàstiques, arrapats als filferros, per esbrotar les ravenisses, que hi havíem enteixinat, s'entretenien a cercar per terra els grans de panís i escaiola, que saltaven de les menjadores, i... tan tranquils!

-Llestos! -va dir en Xaneta, asseient-se a prop del parany. -Són pastorells. -No cal que maldem. Cada cosa a son temps i ets naps per s'Advent. Sa passa és finida per avui. Hem de plegar es ram.

-No puc més -exclamà en Lluís amb veu feble; i, rendit de cansament, es deixà caure sobre un tou d'herba, al peu d'un tros d'aquelles parets seques, quasi derruïdes, que restaven de quan l'erm turó era afeixat i conrat. Estava pàl·lid com la mort. Pobre noi! Que delicat era de salut! Qui sap si li costarien prou cars els fatics i les emocions d'aquella nit passada al ras, a la qual jo l'havia dut per divertir-lo! Vaig abrigar-lo amb el seu tapaboques i amb el meu, que ja no m'era menester, i vaig dir-li : -Descansa, mira de dormir una mica, i, després, et trobaràs millor! - I, girant-me vers en Xaneta: -No el despertis pas -li vaig suplicar. - No el necessitem per res. Tu i jo ens bastem i sobrem per desempallar i desenvescar. Però m'hauràs d'esperar una estona; estic abrusat de set i vull saltar-me'n a la font d'en Moixell a refrescar-me la gola. Després faré feina per dos; t'ho prometo. M'esperes ¿oí?

-Apa, de pressa! -em va contestar secament.

A bots i corregudes vaig davallar la rosta muntanya, i en pocs minuts vaig atènyer la font d'en Moixell, que brolla d'un altíssim marge entre molses degotants i dins un misteri d'ombres quasi perpètues. Una fulla d'atzavara en recull l'aigua i la gita convertida en mòbil trunyella de cristall, que, caient dins una conca entapissada de créixens i falsies, constantment renova la limfa puríssima, que tremola i palpita como una maragda vivent. Allí vaig apagar la meva set i aquell fluid difongué el seu esperit vivificant per les meves venes, tornant-me tot seguit al gaudi de l'equilibri orgànic. Però la meva ànima restà trista. M'afligia un inexplicable sentiment de buidor, de desencant, de pena... Després de tantes d'il·lusions i de tants d'esforços per assolir-les, ara en tocava el no-res... Quelcom pitjor que el no-res: l'aprehensió d'haver contrariat els designis de la naturalesa.

Vaig mirar el cel. En aquelles hores no hi havia un sol aucell en tota la seva amplitud, i em causà l'efecte trist d'una vila deserta després d'un dia de festa major. Es clar que l'endemà en tornarien a passar a voladúries; però i en el pervindre? Com esperar-ho considerant que a Blanes i a Malgrat i a Calella i, segurament, allà d'enllà quasi no hi havia a la nostra costa un camp que no tingués el seu granall i la seva barraca de parador d'esteles? Ah, que seria trist un cel eternament sense ocellada! Jo aleshores no podia contemplar-lo sense sofrir un surt d'angoixa. No podia sostràure'm de l'aprehensió d'ésser jo i els meus companys els qui l'havíem despoblat. Estava descontent de mi mateix, cosa braument desagradable. I aquell goig amb que m'havia lliurat a un grapeig tirànic d'éssers vivents començava de semblar-me insanitós i repugnant. Malaguanyat temps perdut en una obra de destrucció! Que en faríem de tants ocells!

Amb aquests pensaments de desencant i de tristesa vaig tornar a dalt del turó, i vaig cercar els meus companyons. En Lluís era allà mateix on suara l'havia deixat. Jagut de sobines, tot embolicat amb els seus abrigalls, dormia; però què traspostat! ... Les galtes groguenques... el nas blavís... els ulls dintre profundes conques i semblant que s'enfonsessin en una pasta moradenca com un roc en una fanguera... Certament va inspirar-me compassió. I en Xaneta?... Vaig sentir que de part d'allà d'un marge s'alçava de tant en tant un xeriquet estrident, com el que fa un ganivet esmossat, en tallar, maldant, un tros de suro. Vaig donar la volta i... o Déu meu!... vaig presenciar un espectacle, que m'esborronà. En Xaneta estava matant les famelles. Jo prou ho sabia que els paradors solien matar- les, però no m'havia ni tan sols passat per l'enteniment que les nostres haguessin de sofrir la mateixa sort. La mort glaçava l'aire davant dels meus llavis. Vaig restar ert i esparverat. Aquell petit botxí, galtut com un àngel barroc, mig aclucant els ulls i torcent la boca amb la llengua entre les dents, acomplia la seva tasca crudel amb cert aire de voluptuositat. Desgraciadament la meva intervenció arribava tard. El botxí era ja a l'última femella: una cadernereta. La tenia entre dos dits i, no sé que li feia... si l'escanyava, si li oprimia la closca... una horror! No vaig tenir esma de dir res. Per altra part, vaig compendre que ja no hi era a temps.

El pobre animaló bategà d'ales, llançà un xeriquet, estirà les brunes i fines potetes ... I au! a la pila dels morts! I allí, esgavellat de membres i coll-tort, encara va estremir-se: clogué lentament els ditets, abrí el becarró amb un darrer badall, que amostrà la delicada llengua, prima i punxeguda com una fulleta de clavellina, i anà abaixant poc a poc les grises parpelles, color de teranyina, sobre els ullets entelats; i aquells ullets innocents tenien una dolça expressió de pietat, de dolor resignada... O barbres nosaltres! Que havíem fet? Havíem abusat d'éssers inofensius i gentils, amats de la naturalesa. Alegria de l'aire, encant de la primavera, eren rics de vida i de bellesa i pobrets de carn. I, per apoderar-nos d'aquella misèria de carn, els ho havíem destruït tot! Cada una de llurs animetes candoroses contenia el cel amb tota sa llum i amplitud. Ah! quants de cels havíem extingit!

Crec que en Xaneta no sospità pas la meva aflicció; més aviat degué atribuir el meu posat a cansament. Després d'haver contemplat la seva obra amb aire satisfet, va girar-se i, adonant-se de mi, proferí una exclamació de joia: -Hola! -i, acostant-se tot afectuós i afalagador, amb aquell somriure, que cavava graciosos clotets a les seves galtalles, me pegà una bofetada acaronadora i em digué: -Goita, noi bufó, quina pila de caça! Oi que t'agrada s'arròs amb moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ¡ai festa!

EL VALS FINAL

Balla que balla... Era un vals ben cansat i que no s'acabava mai. Ni fangant els calls de Mas Oliver, ni batent, enfonsat fins a mig cos dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, ni carretejant per les costes de Bandina, mai per mai l'hereu Rivelles no s'havia fatigat tant com amb aquella dansa inacabable. I som al ball i hem de ballar... Volta que volta que voltaràs.

Se trobava en un envelat de poble rural: per tota catifa la terra regada de fresc, per clos una tanca de ramassos, una vela de drap de saques per cobricel, uns quants gresols per lluminària.. Hi regnava una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven en l'aire amb les palpitacions de l'envelat. Més aviat servien per a fer mal a la vista que per a donar claror. I, quin garbuix, quines empentes, quin alenar tothom, volta que volta que voltaràs!

De la música gairebé no se'n sentia res més que les aspres xerracades del contrabaix, que retrunyien dintre la caixa del pit amb una trepidació insofrible. Oidà!... i la balladora qui era? L'hereu Rivelles se la devia haver triada, pero no se'n recordava pas. Per mirar-se-la girava el cap tant com podia; mes no aconseguia veure-li sinó el clatell, un clatell llarg, ornamentat de floretes grogues, com un canaló de teulada vella. Era una dona alta i mal girbada. Precisament a ell sempre li havien agradat les noies baixetes i grassones. Com redimontri s'havia embarcat amb aquella carcassa? -Bah! -pensava- deu ésser un compromís. Som al ball i hem de ballar. -I volta que volta que voltaràs.

Estava cansadíssim, l'alè li xiulava en la gargamella i una suor freda li regalava per les parpelles i pel nas. El colze de la balladora se li clava al costat dret. No s'acabaria mai, aquell vals?

Ah! beneïda sigui la claror del dia! Heu's aquí que el sol fogueja a contraclaror de les espesses teles. Sentiu el cant del gall? No, no és el cant del gall... és una veu enrogallada que crida:

-Rivelles!... Rivelles! Cal desempallegar-se de la balladora, sortir i respondre. Un esforç, un altre esforç...

En Rivelles se va trobar davant d'un llum d'una resplandor tan crua que la vista no li podia obeïr. De moment no va compendre on era. Després se va adonar del llit, on estava ajagut, i, a través d'una mena de tel llustrós, com el que l'aigua gemada sol deixar a l'istiu en el cristall d'una ampolla, va reparar unes cares, que se li acostaven. A poc a poc les va coneixer totes: la de la seva mare, la del seu germà, la del doctor Xipell. Si, eren ells. Pero allò altre no era tampoc un somni, al contrari, era la més real de totes les realitats, i ell en sentia encara el palp groller i esgarrifós.

Mentrestant el metge l'examinava, percudint-li el pit amb atenció com se sol fer amb una bóta per esbrinar flns a quin nivell és plena. Pica ací, pica allà, no se sentia més que el sorollet del seus dits en el silenci de l'alcova. Després va acotar l'orella sobre el malalt, auscultant. I en Rivelles estava convençut que l'auscultador no podia deixar de percebre la música dolorosa i el traüt sord del pregon envelat. I li sabia greu.

-Bé, Rivelles, bé. Aixo no serà res -va fer el doctor. -És joc de paciència. Som al ball... i hem de ballar.

-Prou que ho sé-va dir el malalt, somrient.- No, no és cosa per a vostè. Es ball de patacada... sap? No sé com m'hi he embolicat. Hi tinc un compromís que...

-Vaja, no parlis més. Adéu.

El llum se va allunyar, l'ombra caigué en cascada, esllengant-se pels plecs de les cortines, i la fosca ho envaí tot. En Rivelles tornà a sentir el zum-zum apagat de la música, les xerracades del contrabaix, la bonior, l'alenar i el trepig de la gent... I volta que volta, amb el colze de la balladora clavat al costat dret.

L'aire era espès, polsós, irrespirable. El fred de la nit entrava per sota la tanca i s'enfilava cames amunt. S'havia girat vent. Millor! Baldament s'ho endugués tot en orris! I sí, s'ho enduia tot: rames, teles, gent... Els gresols fugien en un torb de pols, giravoltant, fent llumenetes, caient, apagant-se, com esbojarrades espurnes en el fum d'una artiga. Alguns s'aterraven, amb el ble encara ablamat, a la vora d'en Rivelles. I en Rivelles patia, maldant, maldant per apagar-los amb els peus. Pero, quan aconseguia apagar-ne un, experimentava un plaer relatiu, una mena de descarregament de dolor. I apa, anem per un altre. Li semblava que tota la felicitat depenia d'aquella operació; i a cada gresol que apagava, respirava un xic.

Encara, lluny, dins el vent, la pols i la fosca, sonaven els músics, encara els roncs del contrabaix retrunyíen dolorosament dintre el pit, encara la balladora del colze punxegut no afluixava la seva abraçada, ni volia deixar el giravolt. La parella rodolava camps a través, marges avall. Era una fulla seca, enganxada a un manyoc de romagueres. Després va ésser una bombolla d'aigua, una bombolla balladora, que la terra es volia xuclar... glac-glac, glac-glac... I els músics encara sonaven al lluny, dins el vent, la pols i la fosca.

El senyor rector, avisat a corre-cuita va arribar a les tres de la matinada. Pero com deixondir aquell malalt ensopit, agònic? El va cridar una i cent vegades... Res. Va extremunciar-lo, va fer la recomanació de l'ànima... Un moment el pacient va obrir els ulls sense mirada.

-Rivelles!

-Es... l'últim vals -va respondre en Rivelles amb una veu que no era d'aquest món.

Després un llarg silenci. Després la mort. L'escolà, que estava distret, cordant-se una espardenya, va aixecar el cap en el moment precís, amb els ulls astorats, sentint aquella impressió inexplicable de buidor i d'esglai, que ens sol produir, en absentar- se del seu cos, una ànima, que vibrava prop nostre. Va, interrogar, amb els ulls, els ulls del rector. «-Llest?» «-Llest», va respondre la mirada melangiosa del capellà.

-Ha sentit quina llei de paraules? L'últim vals!

-Si, fillet. Poc qne era natural que en pronunciés d'altres en Rivelles, el gran sarauista. Tots morirem així mateix; cadascú acompanyat dels seus vicis i virtuts. Les nostres aficions seran la música, que farà la nostra ànima en presentar-se davant de Déu, Cal que procurem escriure'ns una bona solfa. Oi, petit?

D'UNA OLOR

L'últim curs de la meva carrera vaig passar-lo estudiant amb veritable passíó; i no és que les assignatures, de que estava matriculat, s'emportessin el meu interès i els meus afanys; ans al contrari, no me'n cuidava més que per pura obligació, per acontentar a la meva familia; però m'havia aficionat a la Metafísica, una ciència de que no m'havia pas d'examinar, i per ella em cremava les celles, procurant desentranyar-li els secrets amb una curiositat mal saciada.

Jo llavors tenia fe en la ciència i em creia que el pensament, de deducció en deduccíó podia construir-se una escala per a davallar amb tota seguretat fins al fons obscur de les causes primeres i que més subtil i lleuger que la celístia, podia escampar-se per l'infinit. La Metafísica era per a mi el gran llibre, l'únic que, oferint-me les claus del cel i de l'abisme, em prometia descobriments dignes de la meva ambició. I vàreig apassionar-m'hi. Si en vaig llegir d'autors! Si en vaig apendre de sistemes contradictoris!

Estava desconegut. No era pas el mateix home d'altres anys. Sempre abstret, sempre rumiant, ara concedint l'imperi universal a la matèria grollera, ara reduint-la al no res, ja subjectivant el món exterior fins al punt de no veure-hi més que un estat meu psicològic, ja considerant-lo com una idea divina en acció... el cert és que vaig arribar a perdre el sentiment de la realitat i que vivia en mig de Barcelona com un yogui dins el seu desert. Ni escrivia versos, com en altres temps, ni anava al cafè, ni tenia companys, ni visitava senyoretes, ni em cuidava de política... res... ni sabia si m'eren o no gustoses les viandes, que menjava. El món era una ombra a l'entorn meu. La gent, els edificis, el sol, l'aire, i la vegetació, no m'interessaven. Fins i tot la color i el relleu de les imatges me feien nosa dintre la fantasia i procurava esborrar-los per a restar amb la idea pura, sense cos, general, informe. Somniava categories i mónades i vacuïtats i més vacuïtats. Romania llargues hores reclòs a la meva cambra amb el pensament en marxa per un espai sense límits, ni camins. No sortia més que per anar de casa a la Universitat, i de la Universitat a casa, i encara m'escapolia pels carrers més solitaris i ombrosos, fugint del brogit de la ciutat i de les vivors de la llum, que em molestaven. Així vaig passar una colla de mesos.

Vingué la primavera i ni tan sols vaig adonar-me de la seva arribada. No vaig sentir, com en altres anys, la seva influència, que solia enfortir les palpitacions de la meva vida i m'inspirava arruixaments de fantasia i desitjos de cantar; no la vaig sentir. Vaig continuar fred, abstret per les meves cabòries, balb i sord i cec per a tot agent exterior. Pero un dia, en que, anant des de casa a la Universitat vaig passar per un carreró rònec a la vora de la tanca d'un jardí, m'esdevingué d'un plegat una mena de desvetllament, una impressió, que difícilment sabré explicar.

Vaig sentir una flaire _sui generis_ i sentir-la i experimentar una gran emoció fou una mateixa cosa. Vaig aturar-me amb el cor palpitant. Què em passava? Aquella olor despertava en mi sense dubte una associació d'idees quasi esborrades, que jo retrobava vagament sense poder-les seguir. S'havia apoderat de mi una fresca precepció de poesia i una certa enyorança intensa, intensíssima. Com més m'impregnava de l'olor, més la tristesa em corprenia, pero era una tristesa d'un regust delicadíssim, un enyorament de quelcom molt formós, molt estimat. Què seria?.. Impossible trobar-ho. Vaig esforçar-me llarga estona a escorcollar els meus records, a temptar tots els registres de la meva memòria. No en vaig treure res. Ja havia renunciat a la recerca, quan, en un moment de passivitat, en que vaig reflairar l'olor emocionadora, es destacà dins la meva imaginació la visió d'un paisatge: feixes verdes... una ermita rústega, bruna... muntanyes, llunyanies blavisses mig esbalaïdes entre boirines...

Mos ulls s'enaiguaren. Déu meu, aquell era el paisatge que jo enyorava! Quina poesia vessava dins la meva ànima! Quin atractiu tenia per a mi, i quines tendreses m'ocasionava! I jo no les havia pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita, aquelles muntanyes; no, n'estava segur, allò no era un record; però, que eren belles i com me les estimava aquelles terres mai visitades!

Per por de perdre'n la imatge, vaig abstenir-me de discutir i analitzar el meu estat. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig seguir embevent-me del meu semisomni, sometent-m'hi passivament com una planta a la mullena agradosa d'una boira que passa.

I la visió se vigoritzà per graus amb llustres de sol i verds d'herba tendra i blavors de fondàries d'aire; se vigoritzà, prenent quasi la forma de la realitat; mes tot seguit s'anà enfosquint, enfosquint com si vespregés... I vibraren remors de fullam...

I ressonà dintre el meu cor quelcom a manera de motius d'una música alegre, festosa... I vaig sentir la recança, que produeix un ball, que s'acaba amb un adéu d'amor.

Després la meva imaginació s'omplí d'una llum de crepuscle. Les feixes, les muntanyes i l'ermita s'esfumaren en un ambient rogenc i polsós. I en aquell ambient va aparèixer una ombra, una figura boirosa, interessant... una dama gentil, colorida d'unes entonacions fines i simpàtiques, foses dins una grisor harmoniosa.

Sense perdre la seva feblesa, va aclarint-se, animant-se... La veig... Sa mirada m'envaeix, m'embriaga. Reparo detalls encantadors... Es jove, cella-rossa, ulls de viola, cutis llentiós, o, més ben dit, ruixat d'una pols d'or... Té el coll llarg, el front prominent i pensívol. Sos cabells de color de palla ornats amb floretes pàl·lides cauen-li lassos esquena avall i es perden en el fons de lilà del seu vestit com se perd en un fons de muntanyes llunyanes la rossor dels raigs d'un sol de vesprada. Sa fesomia no és d'una bellesa sense tara, no; pero m'apar que, si s'esmenessin sos defectes, no em resultaria tan encantadora. Oh la dama simpàtica! Totes les cél·lules del meu cos sedegen per ella, beuen amb pler els més mínims efluvis de la seva visió i s'estremeixen de goig com a la revelació d'un misteri pressentit i deliciós; criden «l'estimem»; i, amb tot i això, és una dona, que estic cert de no haver vist mai de la meva vida.

Estic embadalit i apesarat. La dama té un aire candorós, innocent, i una expressió de pena resignada, que em causa un dol inexplicable. No sé per quin motiu, mentrestant que se'm presenta amb la major vivesa, comprenc, estremint-me, que va a desaparèixer tot seguit. I, efectivament, de sobte s'enterboleix, i es fon. Acluco els ulls, refermo l'atenció, i torna. Desapareix de nou i... res... ja són inútils les meves temptatives per a retrobar-la.

Tot això fou obra de curts instants. Me'n vaig anar ple d'enyorament. I ja no em vaig encaminar a la Universitat. Necessitava sol, verdors, horitzons amples i el vers, i el cant.

Vaig acudir en va altres dies al carreró solitari, al peu de la tanca a cercar en l'olor que s'hi respirava, la renovació del meu somni.

No ho vaig conseguir. Aquell somni espontani, automàtic, no es reproduí més; no en vaig poder cap altra volta assolir sinó un record més o menys viu. L'olor a les primeres flairades m'ocasionava sempre una emoció remarcable, pero no res més.

Quina planta la produïa aquella olor? No vaig parar fins a saber-ho; i quan me digueren que era _philadelphus syringa_, en vaig plantar un tany al meu jardí.