Part 12

Llarga estona passá la Montserrat en la mateixa posició: las camas arronsadas, lo cos inclinat, lo cap caygut, las mans nerviosament apretadas sobre'ls ulls... Son pensament lluytava en vá pera donar un nou curs á sas ideas; volia pensar en sa casa; en aquella Imatge de la Verge que acabava de vestir; en la seua mare; en lo convent ahont havia passat los venturosos anys de sa infantesa, en las casas de Larrua... Més tot era inútil; sa pensa com tancada dins d'un circol de ferro, no li representava més que la parella que sos ulls tancats, fotografiava més directament en lo clixé de son cervell. Los recorts, las personas que son cor angustiat evocava, obehint al esfors de sa voluntat, se presentavan en son magí, pero no hi prenian cos; quedavan en segon terme, pera esfumarse y desapareixer, deixant sempre en primera línea inundats per los últims raigs del sol ponent, lo grupo d'en Felip y d'aquella dona, á qui ella no coneixia; á qui no havia vist may y que no obstant, semblava que ab caragols de cer, la tenia clavada en sa imaginació...

Més com no es possible que'l temps passi en vá, ni que las sensacions per violentas que sian, deixin de tenir las seuas intermitencias, transcorregut lo primer período, lo convenciment de que era precís tornar á Larrua y la temensa de que la fosca no la sorprengués entre aquellas parets, la mogué á aixecarse y la obligá á obrir los ulls que durant tant llarga estona havia tingut fortament tancats. Allavoras al passar la mirada per son entorn, al trobarse als peus d'aquella imatje de María que ab sa mirada dolsa y reposada pareixia inundar á aquell lloch ab una atmósfera de pau y serenitat; al fixar sos ulls en l'infant Jesús, qui ab sa maneta estesa pareixia que li donava sa benedicció, com los dos ángels que aguantavan los ciris del altar, semblava que estavan ab los brassos oberts á punt de protegirla; la austeritat de la nau de pedra que s'aixecava dessobre de son cap; la quietut que la voltava, tan sols interrumpuda per l'aleteig de las orenetas y moixons qu'entrant tranquilament pe'l rosetó de damunt de la porta, cercavan en lo trespol del chor, lo niu de sos petits, feu pensar á la Montserrat, que tal volta havia estat víctima de un horrorós somni, de una estravagant alucinació de sos sentits, que ella no sabia esplicarse, pero que havia passat per son magí... Tal volta degut al dejuni d'aquell dia y que ella havia extremat per ésser consagrat á la Verge... tal volta pe'l cansament de la pujada... per la impresió de trobarse sola... potser per un ram de bojeria que li havia pujat al cervell...

Ningú li havia innovat que en Felip fos á Larrua... Per forsa havia d'ésser una visió de sa pensa exaltada, desgraciadament massa plena del recort d'aquell home al qui tant havia estimat... al qui estimava encara...

Aclaparada per la horrible impresió que havia rebut, la Montserrat s'apressá á donar un parell d'estiradas al vestit que havia posat á la imatge de la Verge y sens detenirse á recullir, ni plegar lo que li havia tret, mormolá maquinalment un Ave María y encara bategantli lo cor, baixá dos trams de grahons de la sacristia y los dos del presbiteri y dirigintse envers la porta, la obrí de bat á bat, desitjosa de trobarse fora d'aquellas parets, frissosa de que la llum y l'ayre espargissen son cap enterbolit...

Més la pobra noya, no havia acabat encara: en Felip, qui, abocat á la llenca del mur de devant de la porta de la capella, acabava de donar lo darrer adeu á la Clarita, que baixava á reunirse ab la seua filla y la cambrera á la masia de ca'n Busqueta, al sentir lo ruido que feren al obrirse las rovelladas frontissas de la macissa porta de la ermita, se girá en rodó y al veure apareixer en son llindar, la esbelta y hermosa figura de la Montserrat, sobtat per la sorpresa, atret per aquella bellesa esculptural, desarrollada en los tres anys que no l'havia vist, tan hermosa per la forma, com per las virtuts que atresorava, més resplandeixent en aquell instant, per lo contrast ab la dona venal que acabava de deixar, l'hereu Bach, sens temps de reflexionar en la indignitat de sa conducta, ni sols pensar que la Montserrat pogués haverla vista ni sentida, deixantse portar tant sols per l'amor que per una d'eixas estranyas anomalias que sovintejavan més de lo que sembla en lo cor del home, hi era en lo seu més adormit que acabat, corregué envers la noya y agafantli avans de que ella hagués pogut prevenirho abduas mans entre las seuas, li digué ab veritable apassionament:

--¡Montserrat! ¡Montserrat meua! Tens dret á dirmho tot. ¡He sigut un ingrat! ¡un infame ab lo meu procedir! pero ab tot lo meu miserable comportament t'he estimat y ¡t'estimo! Sí; may ho havia reconegut com ara. Ni los plahers, ni las distraccions, ni las donas que he vist en altres pahissos, m'han fet oblidar de tu, ni deixar d'estimarte un sol instant. Per culpa meua 't vaig perdre... jo era massa jove pera resistir á la autoritat del meu pare, pero avuy...

La Montserrat no'l deixá acabar. Refeta de la sorpresa, convensuda de que la vissió, havia estat realitat palpable, fuetejada en los seus sentiments purs, immaculats com los de un ángel del cel, pero altius y dignes; ab més glóbulos en sas venas de la sanch del seu avi, valent lluytador de un ideal polítich, que de la seua mare pacienta sufridora de sas penas; la neta dels Villadó, lluytant ab tota la forsa de son amor trahit y de sa dignitat ofesa, per desferse de las mans d'en Felip, li digué apoch apoch, contrastant la calmosa dicció de sas paraulas, ab la agitació nerviosa de tot son cos y la visible alteració de sa veu:

--Mira, Felip, la creencia ferma, indestructible que la meua mare desde nina, arrelá fondament en mí, de una vida eterna, ahont hi tinch que trobar al Deu qu'estimo sobre totas las cosas, me feu soportar lo trossejament del meu cor per la teua traydoria, com més tart me feu conformar ab la pérdua de la mellor de las mares. Donchs mira, --feu la Montserrat exaltantse per moments y clavant á n'en Felip sos ulls il·luminats per la indignació,-- si are'm diguessen, que per heure aquest cel que ha estat la esperansa y conhort de la meua vida, m'era precís casarme ab tú, ¡fins hi renunciaria per no véuret un moment més al meu costat!

Al sentir dels llabis de la neboda de Mossen Jaume, las darreras paraulas que acabava de proferir, l'hereu Bach que fondament la coneixia, endeviná tot seguit lo que havia passat, y sentint que la rojor de la vergonya envermellia sas galtas, afluixá instantáneament las mans ab que la subjectava y sens trobar una sola paraula de disculpa, baixá los ulls en terra y feu dos passos enrera, entant que la Montserrat, espantada de que la gelosía y la indignació haguessen pogut fer passar per sa cristiana y fervorosa pensa los conceptes que acabava de pronunciar, se dirigí resoltament envers al camí de la masía, per ahont semblantli la corda de salvació que's tira al náufrech entre las onas de la tempestat, hi vegé pujar penosament á la Munda...

En Felip restá per uns moments abatut, anorreat. En lo fons d'aquell ser d'argila, com un brillant entre'l llot, hi estava soterrada la imatge de la Montserrat, á punt de que'l més petit frech la fes apareixer il·luminant ab sos reflexos lo fanch que la empresonava; mes la casualitat acabava d'aixecar entre'ls dos una infranquejable resclosa... en Felip coneixia sobradament á la enamorada de sa infantesa pera abrigar la més petita esperansa de reconciliació...

Per llarga estona fixá sos ulls emboyrats per una llágrima envers la baixada per ahont la Montserrat desaparegué envolta entre las primeras ombras de la nit. Sa vista la segui perfidiosament fins que son trajo negre restá confós entre las foscas siluetas dels arbres y entre'ls arsos y pedras del camí, esvahintse en mitj de la immensa taca negre que las tenebras estenian dessobre la llarga restallera de las casas de Larrua. Allavors, com si la Montserrat s'hagués endut ab ella l'imán que per alguns moments havia avivat las adormidas fibras d'aquell cor, un sarcástich somriure contragué sos llabis febrosenchs, y aixecant lo cap exclamá nerviosament:

--Tots s'empenyan en que rodi... ¡donchs rodaré!

## Fi de temporada.

Passada la festa de la Nativitat de la Mare de Deu, de la crème dels forasters, tan sols quedavan á Larrua los que hi tenian propietats: una vintena de familias, que las unas pera esperar á fer lo vi y altres per la desanimació que habitualment regna á Barcelona al més de Setembre, hi feyan temps esperanthi las festas de la Mercé, en lo seu fort per l'any 1879, época de la nostra narració. La gran sala del Balneari, no era, donchs, lo saló animat y bulliciós que havém vist á mitjans de Juliol. Hasta á ben entrada la vetlla, no's donava forsa al gas, puig fins allavoras no comensava á anarhi alguna que altra familia, que arrebossada ab abrichs més ó menos lleugers pera resguardarse de la humitat, anava á esperarhi l'hora de ficarse al llit, enrahonant una estona quan la reunió era sols de senyoras, y acudint als passatemps de la época de Carlos IV, ó sía jugant á jochs de prendas, quan á algun dels pochs joves que encara s'hi esqueya ó algun cap de familia, deixant lo billar, los escachs, lo tresillo ó la tassa de café barrejada de política, li plahia alguna vetlla engruixir lo rotllo de las senyoras. L' exemple es lo discurs més persuassiu y quan aixó succehia, fácilment s'hi atansavan los demés, logrant animar un tros d'aquell saló, que pareixia s'havia engrandit, al véurehi sols una trentena de noyas y senyoras, assegudas al voltant del piano y una dotzena d'homes escampats en las tres ó cuatre taulas de joch ó de pendre café, que'l vent y humitat de las vetlladas de las darrerias de Setembre havia fet entrar desde las galerias á un dels ánguls del saló. Allí lo vespre en que hi torném á portar als nostres llegidors, s'hi trobavan reunits, al voltant d'una de las taulas de marbre, ab peus de ferro, lo propietari senyor Llansás, l'advocat don Joan Puigvernat, l'antich corredor de lletras, senyor Campins, lo negociant de farinas senyor Gori y'l engenyer del Estat don Esteve Torressants, los quals tot prenent sa tassa de café, comentavan los darrers partes de las edicions del matí de *El Diluvio* y de *La Crónica de Cataluña*, relativament á la presentació de insurrectes á la Isla de Cuba y de las satisfaccions que'l gobern exigia ab motiu dels successos de Santo Domingo; y de la conducta que's creya seguiria respecte á en Cánovas, lo allavors jove ex-ministre senyor Romero Robledo.

--Be, be; ¿ahont los han llegit vostés aquestos partes? --preguntava lo senyor Llansás, qui feya pochs moments acabava de arribar al rotllo-- jo vull véurels confirmats per lo *Brusi*: perque jo no'n faig gayre cas de lo que diuhen tots los altres diaris...

--Pero home, si'ls partes en tots los periódichs son iguals. Que uns se digan de *La Prensa Asociada*, que'ls altres se donguin lo tó de telegramas particulars, en lo fons tots diuhen lo mateix --feu lo senyor Campins.

--Be, be; vosté vagi creyentho aixís; pero jo li asseguro que hi ha moltas noticias que'l *Brusi* las té de més bona tinta. Jo, lo que no llegeixo en lo Diari de Barcelona com si no ho hagués vist en cap periódich, encara que ho hagi llegit en tots los demés.

--Ja li dich jo --interposá somrihent lo senyor Gori-- que si per un atzar lo *Brusi* deixés de sortir un dia qualsevulla, mitj Barcelona se quedaria sens esma. Tots haurian d'esperar á que tornés á reapareixer, pera sapiguer que es lo que haurian de pensar, ja qu'en Manyé s'encarrega de discorre per la major part dels seus abonats.

--Donchs; ni que se'n rigui, que mitj Barcelona se quedaria sens esma! Perque en havent llegit lo *Brusi*, jo ja no m'hi amohino en fer conjecturas: lo mateix si's tracta d'Espanya, que del extranger, perque no hi ha un criteri més clar, ni més just, ni més...

--Vaja donchs, Llansás, --interrumpí'l senyor Puigvernat-- vosté ja pot donar per segur los partes sobre la presentació d'insurrectes y sobre las satisfaccions de Santo Domingo, perque jo ja fá dos ó tres dias que'ls hi vaig llegir en lo *Brusi*, y á lo que's veu, á vosté ó li van passar desapercebuts ó no se'n recorda. Y vegi, jo apesar de haverho llegit en lo Diari de Barcelona, y en lo *Diluvio*, y en lo *Correo Catalán* y en tots los altres; encara no la veig ben clara aquesta qüestió!...

--Donchs no hi té que posar distingos, Puigvernat --interposá'l senyor Gori donant una xuclada á son cigarro-puro y un altra á la seua tassa de café.-- Santo Domingo donará las satisfaccions que'l gobern li ha exigit, perque á més de no convenirli la resistencia, ha vist massa ab lo garbo que se las ha arregladas á Cuba en Martínez Campos.

--Tant garbo tingués per ésser ministre, com per manejar lo sabre, ja aniriam bé! --saltá'l senyor Campins-- pero d'aixó ¡si que n'está desmanegat! Per lo menos hi ensopega deu vegadas cada dia, posant en evidencia la seua nulitat per gobernar al país...

--Vostés volen que'ls homes públichs, sian universals en perfeccions; y aixó no pot ser! --exclamá ab aire declamatori'l senyor Llansás,-- los aconteixements portan los homes y avuy per avuy, l'estat d'Espanya reclamava á en Martínez Campos en lo poder, com induptablement dins de quatre dias hi reclamará á en Cánovas, quals dots de gobern son innegables. Ja varen veure lo que diumenge'n deya en Manyé...

--Sí, sí; es fácil que pugi, perque nosaltres, avuy per avuy, ¡no'l volém lo poder! --saltá vivament lo senyor Campins, tirant damunt de la taula lo número de la *Crónica de Cataluña*, com si hagués sigut la cartera d'Estat-- y no'l volém perque no hi há qui puga fer res de bó, ab la manera com en Martínez Campos, ha posat la administració espanyola...

--Home, ¡parli ab més propietat! --saltá acalorantse lo senyor Llansás-- y digui com l'han posada los desacerts dels republicans, las algaradas dels cantonals de Cartagena y las dels carlins á la montanya. Vostés los sagastins, no's preocupan més que de fer veure lo blanch negre... de predicar en la oposició una moral, que oblidan completament lo dia que tenen en la má los medis de posarla en planta. Ben clar los hi deya en Manyé l'altre diumenge, es més fácil criticar que fer ¡y si no fos més que criticar! lo pitjor es calumniar. ¡Y vostés ho fan! ¡si senyor! En materia de fer mal al gobern tot los hi apar legal... Totas las armas las hi semblan bonas, encara que obrin feridas d'aquellas que no las curan ni'ls pastels d'en Serrano, ni las xarramecas d'en Sagasta... Créguim, lo dolent es dolent sempre; y la calumnia es y será una arma de mala lley per totas las personas de bon sentit.

--Pero que vostés també saben usarla quan los hi pot convenir y sobre tot quan están en l'oposició --interrompé'l senyor Torressants.

--¡Protesto, de que may los diaris conservadors hagin estampat en sas páginas las calumnias dels diaris lliberals!

--Home, las mateixas, mateixas... no... ¡pero serán unas altras! --feu irónicament lo senyor Puigvernat.

--Vosté es un escéptich en politica, y á tots los partits posa en lo mateix nivell y, créguim Puigvernat, lo seu ecepticisme, es tant injust y tan apassionat, com las nostres exaltacions. ¡Vostés son los que més mal fan á Espanya!

--Dispensi, dispensi Llansás --feu calmosament lo senyor Puigvernat-- vosté no ha dit be lo que acava de sentar. Protesto del dictat d'escéptich ab que acaba de afavorirme ab lo seu acalorament. Jo no soch un escéptich en política: soch senzillament un home que te'l cap blanch y que per lo mateix, ha vist moltas cosas, ha assistit á molts daltabaixos polítichs y sap lo que's pot esperar de tota aquesta gent famolenca del pressupost de la nació, que fan de la politica lo seu modo de viure, anteposant lo seu profit, la seua vanitat y las mesquinas petitesas de partit, als interessos de la Espanya, y sobre tot als de las provincias, y en particular Catalunya que éssent la qui més contribuheix á las cargas del Estat, es la que per fas ó per nefas, paga sempre los plats trencats, sens trobar may un sol gobern, que's preocupi de lo que verdaderament nos es útil y necessari pera'l desarrollo de nostras produccions, de las que sols per aumentar los impostos, nos hi saben trobar los mérits. ¡Escéptich jo! Aquest calificatiu se'l poden molt mellor aplicar á vostés y á tots los que més gallejan de polítichs lo dia d'avuy. ¿Qué'n saben vostés d'entussiasmarse y sobre tot de sacrificarse per la patria? Los qui com jo de jovenets havém presenciat l'any trenta tres, los entussiasmes per la jura de la reyna Isabel, los qui havém vist los deliris per María Cristina y las bojerias per Espartero, tots los entussiasmes d'avuy, nos semblan parodias fetas ab veus de falset, per inconsciens ninots de cartró! Demani avuy lluminarias per lo que vosté més cregui que ha de plaure al poble: (ja veu las que s'han fet per la tornada del rey, y lo mateix pera las del seu casament) y pregunti á algú dels meus anys, las que's feren per la jura de la reyna, ahont fins á las finestretas dels quints pisos s'hi veya lo seu grasolet d'oli cremant. ¡Alló eran entussiasmes! Y que no eran sols per fer pacíficas lluminarias! Miri, jo encara no tenia vint anys, quan á las ordres del general Mina, varem pujar á Sant Llorens dels Piteus. Lo fret era horrorós, la boyra no'ns hi deixava veure á quatre passas de distancia y ab tres ó quatre pams de neu, pujavam per uns camins inaccessibles ¡ab uns canons, que lo que menos sabiam era de manejarlos! ¡Y com rediantre los haviam de pujar per aquells espadats de cabras! Més en Mina nos sapigué tocar l'amor propi, dihentnos:

--*¡No es en la Rambla de Barcelona luciendo el traje de miliciano, donde se defiende la libertad! ¡Aquí! ¡Aquí! delante el peligro, ante las dificultades, es donde se honra el uniforme que se viste! Aquí es donde se defiende la constitución!*. Y'ls canons rodaren y'ls milicianos y las tropas, pujarem amunt, y fentnos matar com á gats, traguerem á en Miralles ab tota la seua partida ¡que'ls hi asseguro que també sapigueren fershi á mossegadas! Alló era lluytar y sacrificarse per una idea!

--Home, ¡si aixó s'ha fet y's fará sempre! --interrumpiren á l'hora'l senyor Campins y'l senyor Gori-- ¿Creu vosté, que ara mateix á las Vascongadas y á Alcolea, no hi han hagut rasgos com lo que vosté acaba de relatar?

--Si, ¡per l'exércit! ¡los hi concedeixo! pero no per homes com jo, que en aquella época voluntariament abandonavam las comoditats de una posició desahogada, per los perills y calamitats de la guerra. Parli, párlili á la joventut d'avuy, de deixar las comoditats de casa seua y de exposarse la vida pera defensar á tals ó quals institucions y veurán com mirántsel com si no estigués bó del cap, se'n entornarán pacificament á fer l'ensa á la cantonada de casa en Llibre ó á menjar un beefteach á ca'n Justin. Aixó relativament á la joventut, que en quant á nosaltres, fa ja molts anys que mentres no'ns toquin lo qu'es del nostre interés personal, no se'ns endona un grá d'anís de tot lo mal dels demés, valdament deixin al vehí sense camisa! Vosté, refregantse las mans devant d'una filípica d'en Manyé; vosté d'un discurs d'en Sagasta y vosté d'un refilet d'en Castelar --feu lo senyor Puigvernat senyalant alternativament als senyors Llansás, Campins y Gori-- se quedan tant satisfets com si verament haguessin fet alguna cosa de profit. Aquest indiferentisme, ha de portarnos á mals irremediables, particularment pe'ls catalans, que com no hem de viure de la política, nos interessa pensar y obrar de molt distinta manera que la gent de Madrid...

--¡Clach! ¡Clach! ¡Clach! --prorromperen á l'hora los quatre polítichs de la taula, entant que don Esteve Torressants deya en tó mofeta.-- Ja's veu prou que apesar dels seus cabells blanchs s'ha deixat embuhir de las ideas catalanistas del seu fill, amich Puigvernat. Una moda com un'altra... Quatre poetas, quatre caps calents que somnian al só de l'arpa, del fluviol y de la tenora, portarnos als temps dels concellers, dels gremis, dels...

--Mirin, senyors --interrompé sériament lo senyor Puigvernat-- jo no sé ahont poden portarnos las ideas que sustenta'l meu fill; pero lo que si'ls hi diré, es que quan en mitj de l'atmósfera ó indiferent ó pestilenta, en que hi veig vegetar á una grandíssima part de la joventut barcelonina, sento al meu noy y als seus amichs parlar plens d'entussiasme, de las reivindicacions de Catalunya, y no solsament parlar, que aixó no costa gayre, si no gastarse'ls seus estalvis y cremarse'ls ulls y emplear las horas del seu esbarjo, fundant periódichs y revistas, y escorcollant arxius y encontradas de la nostra terra, me sembla que torno á ser jove, que encara ha quedat viu quelcóm d'aquells folls entussiasmes que feren heroismes en los penyals del Bruch y en los espadats de Sant Llorens dels Piteus. Qué volen que'ls hi digui? Vostés m'han acusat d'escéptich, y jo crech una desgracia l'esperit analítich y matemátich del nostre sigle: jo vell, prefereixo somniar ab los poetas, que endinzarme en lo que'n diuhen ciencia dels racionalistas. Jo rendeixo cult als ideals de bona mena per exagerats que sían, perque en lo cor humá, la extremositat del sentiment es lo que ha fet als héroes, desde'ls mártirs en la religió als mártirs de la pátria. Jo tinch la seguretat de que será més profitosa á Catalunya, tota aquesta jovenalla dels Jochs Florals que té per divisa *Patria Fides Amor*, que tota aquesta altra fornada de joves-vells que á vint anys fan gala de no créure en Deu y d'estar desenganyats de la patria, dels amichs y de las donas! Creguin que se'n pot esperar molt poch d'aquesta joventut á la moda francesa... Bon exemple es lo que li ha passat al pobre don Joaquim ab lo tarambana d'en Felip.

--Lo fill d'en Bach? --feu ab estranyesa lo senyor Gori.

--Te rahó que vostés han arrivat avuy de pendre'ls banys de las Escaldas francesas... Preguntiu, preguntiu al senyor Torressants que com á vehí n'está enterat, fil per randa, de tot aquest negoci...

--Pero ¿qué vosté avans d'anársen no sabia que'l noy de'n Bach, era l'amich íntim ab la dona d'en Casals? --preguntá lo senyor Llansás.

--Veurá, d'aixó quan nosaltres nos en anarem á mitjans d'Agost, se'n deya alguna cosa... es á dir, se'n parlava molt... pero en concret... També podia ésser enrahonaments... xismografías... apreciacions...

--Ba, ba; ja veig que vé dels llims amich Gori --feu lo senyor Campins fregantse las mans ab la satisfacció que acostuma á donar á molta gent lo poguer treure á relluhir alguna cosa desgradable del próxim.-- Ja veig que está á las foscas y'l vaig á orientar ab duas paraulas. Donchs figuris, que sembla que la Clarita, ¿sap? li convingué anar á Mataró, y á en Felip també n'hi vingueren ganas... Res, la cosa més natural... pero algú que no li trobá tant (que may falta un bon amich) se cuydá d'avisarho á en Casals, que aquell dia havia anat á Barcelona... Y que succehí alló dels dramas... que'l marit los trobá en una conversa que no fou del seu agrado... que l'home se sortí de tino y com apar que té tan bons punys com bonas carns... ne va fer feyna. Res de pistolas, ni de desafíos... sembla que en Casals aixó dels *lances de honor* los deixa per las comedias... Que li agradá més fershi á colps de bastó... Y que ho feu á lo salvatje y que del devassell de bastonadas n'ha sortit la Clarita ab un ull mitj perdut y en Felip tan estomacat que de primer moment diu que fins cregueren que agonitzava... Figuris que aixó va ésser á las derrerías d'Agost y ha estat malalt, fins fá pochs dias que'l seu pare se l'ha emportat á no sé quinas ayguas ó banys de Fransa. Y á fé que segons los metjes apar que'n tindrá per temps d'aquí á que torni á ésser lo que era... ¡Vaja que aixó del ofici de Tenorio també's veu que te'ls seus quebrantos!...