Part 11

Mentres lo seu espós se vestía, la Clarita torná al quarto en que havia fet la seua toilette y dirigintse á la calaixera, dessobre de la que s'hi veyan algunas novelas d'autors francesos, prengué quatre ó cinch números de un munt de periódichs de Modas y enretirant la taula que li havia servit de lavabo, obrí'l balcó, descorregué un xich la cortina y prenent una cadira que apoyá en los ferros de la barana, comensá tot gronxanse á regirar las planas de figurins. Una vegada vistos los dibuixos, la Clarita doná una mirada al text, detenintse en la crónica de París, que amenament escrita y salpicada de noticias interessants de las senyoras més en boga en lo gran mon francés, hi apareixian municiosament relatadas las innovacions en los usos y costums de una societat, que al véurela descrita en sas espléndidas festas per los revisters de salons, ab l'aditament de trajos y mobiliaris, apareixían als ulls de la llegidora com lo Non plus ultra de la felicitat femenina. La Clarita se detingué en la lectura dels següents párrafos:

*La vida del campo sigue siendo la que durante el actual verano hacen con gran satisfacción las familias mas distinguidas y por tanto lo que preocupa é interesa á la "Crónica."*

*Todos los atractivos, todas las diversiones que entretienen el tiempo de los afortunados seres cuya misión es gozar, todos los encantos de la vida de los salones, transportados al espléndido escenario de la Naturaleza, amenizan las horas que se pasan en los castillos, en los parques, en los bosques, donde, como ya he dicho, la caza parece ser este año el "sport" predilecto de las señoras*.

*Por las noches se opera en los espléndidos comedores y en los mágicos salones una transformación completa. A los trajes de caza y de amazona suceden las "toilettes" de comida de ceremonia, de baile, y después de haber disfrutado de las bellezas de la naturaleza durante el dia, se goza por la noche de los más brillantes atractivos de la vida social en las ciudades, y esto sin abandonar el campo*.

*Casi todas las damas más ilustres de la "high-life" parisiense habitan antiguos y magníficos castillos, en los que las fiestas se suceden con rapidez vertiginosa*.

*La vizcondesa de Tresdern ha organizado séries de cien convidados, y cada série pasa diez dias en sus vastos dominios*.

El dia se dedica á cacerías, excursiones, almuerzos campestres, juegos de jardin. Por las noches, despues de la comida, baile, concierto ó representación teatral, etc., etc..

La Clarita, continuá llegint ab extraordinari interés la descripció de totas eixas maravellas del luxo, tan detingudament esplicadas en aquellas páginas, y passant per alt la secció d'economía doméstica, de receptes de guisos, y demés utilitats per l'istil, cercá en un altre número, la crónica de París, principal objecte de sa atenció y en la que continuant en lo tema de la anterior revista, deya lo narrador:

*Los célebres castillos de Chaumont y Dampierre, el primero residencia de la princesa de Broglie y el segundo de la duquesa de Uzés, rivalizan este año en espléndidas fiestas. Conciertos, representaciones de operetas y de óperas, magníficos banquetes, cacerías, que sé yo. Las diversiones se suceden sin interrupción, los convidados se renuevan de semana en semana, y todos los dias llevan los trenes en grandes cajas á las interesantes huéspedes de la Princesa y la Duquesa las últimas novedades, los más inéditos primores de la Moda*.

*Cada señora de las que toman parte en estas solemnidades necesita cambiar de traje y de prendido tres ó cuatro veces lo menos cada dia. Gracias á esta prodigalidad, los que trabajan no notan, bajo el punto de vista de su remuneración y su ganancia, la ausencia de los astros de los salones parisienses*.

*En Inglaterra se va al campo para economizar, en Francia para ofrecer nuevo escenario al lujo y á la esplendidez. En una de las últimas recepciones del castillo de Chaumont, la magnificencia de los trajes llegó á su mayor grado. Entre ellos se admiraron: uno de lampas gris perla guarnecido de plumas blancas, otro malva velado con soberbios encajes y adornado con preciosas orquídeas, otro de crespón azul Leman salpicado de perlas y adornado con baldaquines de encaje, otro de piel de seda color paja y por adorno una bellísima combinación de plumas y encajes, otro de terciopelo blanco cincelado con adorno de perlas... En fin, seria el cuento de nunca acabar; por supuesto, cuento de las "Mil y una noches."*

La Clarita no passá avant. La imaginació se li enclavá en la descripció del darrer trajo que acabava de llegir. ¡Qué be li escauria á n'ella un vestit de vellut blanch adornat ab perlas, confeccionat per los hábils modistos de París! ¡Lo blanch li anava tan admirablement á la cara y las perlas eran tan hermosas! ¡Qué felissas eran totas aquellas damas, que possehían sumptuosos castells, ahont hi podian lluhir las seuas riquesas, la seua magnificencia de trajos y de joyas; ahont hi rebian tandas d'amichs y coneguts que las omplian d'atencions, que las admiraban en lo seu modo de vestir, de presentarse, de fer los honors de la casa, de disposar aquellas festas que no s'interrumpian may! ¡Alló sí que era disfrutar de la vida y lluhir y hermosejar la seua figura! ¡Quins prodigis d'ingeni faria ella, si podia trobarse en lo lloch d'aquellas damas! Ella que li agradava tant de vestirse, de ser guapa, d'atreures las miradas de la gent... Per millorar la seua figura, la seua cara, cap sacrifici l'espantava: ella apesar de repetits desmays, als vuyt dias d'haber nascut la nena, s'havia fet cordar per la cambrera la cotilla de quan era noya y ab ella hi dormí un mes seguit, fins que'l cos li quedá á la mateixa mida de soltera; ella tenint las dents negrosas y mal posadas no vacilá en sufrir la dolorosa operació de ferse arrancar de la boca lo bó y lo dolent pera poguer ostentar aquella hermosa filera de dents que tant y tant l'embellia, que tantas llohansas li proporcionava!... ¡Oh si ella pogués ésser com aquellas damas de que parlava la crónica de París, com lograria que tot Barcelona parlés de la seua bellesa, del seu tren, dels seus vestits!...

La remor de la porta del dormitori, que s'obria pera donar pas al seu espós, que eixia del quarto ab mánegas de camisa y ab los elástichs á las mans, feu baixar d'un sol colp á la Clarita de las altas regions del mon francés, al humildíssim quarto de la fonda d'en Marsal.

--¿Ahont es la nena? --preguntá'l marit tot estirant los elástichs, pera ferlos arribar als botons de la trinxa del ventre.

--Es abaix ab la Carmeta, respongué secament la Clarita aixecantse y tornant á deixar dessobre de la calaixera los números del periódich que acabava de llegir. Mes com si aquell sol minut, li hagués estat prou pera posarse en situació, tot seguit s'atansá al seu espós dihentli carinyosament. --¿Qué la vols veure á la nena avans d'anarten? Si 't sembla la faré cridar.

--¿No has dit que era abaix? Ja la veuré quan anirém al Balneari. ¡Vaja! ¡Vaja! ¡vesteixte!

--No; no; jo no hi vull anar avuy... Anirém á passejar un xich aquesta tarde... Ni la nena ni jo, no fem gens d'exercici en aquesta terra: d'aquí al Balneari, del Balneari aquí... Si's projecta alguna escursió se fa en cotxe y un no camina gens... Jo crech que al fí m'hi posaria malalta...

--¡Oh, ara si que ja está acabat aixó... perque'm sembla que haurém de pensar en tornárnosen á Barcelona!

--¿Y ara Casals? ¿En plé Agost, tornariam la nena á Barcelona? ¡Se t'acudeixen unas cosas de tant en tant!

--¡Oh, noya, noya! tu no pensas ab que gastantlos, gastantlos, los quartos s'acaban y creu, que de lo d'aquest any, nos costará de posarnos á tó. Ha sigut una bojería lo que hem fet tot aquest istiu! No he volgut veure la cartera per no posarme de mal humor, pero ja 't dich jo que som á las escurriallas y que nos n'haurém de tornar á casa més que depressa.

--Be, home --feu la Clarita fixant los ulls en l'enrajolat del quarto-- esperém tres ó quatre dias més y jo entretant escriuré á la mamá pera veure si pot enviarnos algun diner.

En Casals deixá anar de sa boca una d'aquellas esclamacions, que no es possible estampar en lo paper y digué ab marcada energía:

--¡Ja 't dich que no ho vull que demanis res més! ¿Qué dirá la teua mare, que á la fí no es cap millonaria, ni molt menos, que á cada moment li envies á cercar diners? Quan te vaig demanar, la bona senyora m'explaná sa situació y encara que tu dius que es molt millor de lo que'm digué, jo no vull que per enviarnos diners, que á la fí no'ls tením de menester per cap malaltía, hagi de fer un sacrifici: Als teus germans no'ls hi pot semblar be que tot lo dia t'estigui donant... Lo mes passat t'enviá dos cents duros y ara ¿n'hi tornarias á demanar?

La Clarita, passá manyosament son bras esquerra per la grossa cintura del seu marit y acaronantli ab la má dreta los punxaguts pels de sa barba negra, li digué acentuant ab cert to convincent sas paraulas:

--Mira, Casals, las cosas de casa, jo las sé més be que tu. A Tarragona s'hi viu ab molt poca cosa y quan jo demano ja sé que m'ho poden donar. La mamá es molt lliure de fer lo que millor li sembli y'ls noys no hi tenen res que veure ab si m'envia ó no m'envia...

--¿Que no hi tenen que veure, ab lo que es de casa seua? --interrumpí en Casals deixantse portar de son esperit justicier.

--¡Aixó sí que fora bó --esclamá la Clarita-- que per anar á favor d'ells, me fessis la contra á mí! Fins á primers de Setembre crech que es una imprudencia portar la nostra filla á Barcelona, quan més que'l mar está be y á la nena los banys li proban admirablement; per un centenar de duros més ó menos no vindrá d'aquí la cosa, y més que ja 't dich que la mamá me'ls enviará tan prompte jo li diga que la nena ho necessita... Quan me vaig casar, com no'm doná dot, ja'm digué que li enviés á cercar lo que'm fes falta... Ja saps que al hivern jo no t'en gasto gayres de diners, ni tampoch n'envio á cercar á la mamá, perque un colp posada á casa meua, d'estalviar ne sé tant com la primera y com gracias á Deu, no'm falta gust, ni trassa, y avans no'm compro un vestit ho regiro tot, lluheixo jo més ab una friolera que altras que disposan de molts cents duros; y á fé que jo si m'hi enfondo tant en lo vestir, es per tú... Per ferte goig... perque la gent digan: ¡Mira quína dona més elegant que té en Casals! Ja sé que aixó també porta las seuas envejas y que potser hi ha algú que'm retalla... pero jo també sé que al meu maridet no li agradaria que jo fos d'aquestas donas que al cap de quatre anys de casadas ja no's preocupan d'agradar al seu espós, y jo sí; perque vull que m'estimi sempre, ¡molt, molt! --feu afalagadorament la Clarita abrassant al seu espós, qui la besá carinyosament en la galta impregnada d'olorosos cosmétichs.

Una hora més tart la Clarita ab la seua filla y la Carmeta pujavan pe'l camí dels arsos á la ermita del Remey. Tan bell punt estigueren á la plasseta d'ahont partian lo caminal dels garrofers que anava á la masia de ca'n Busqueta y lo caminet que portava á la capella, la Clarita digué á la nena:

--Me sembla que estás cansada, Victorina, ¿vols anar ab la Carmeta á jugar ab los nens d'aquella casa de pagés, que l'altra tarde me digueres que t'hi havias divertit tant?

--No, no, mamá, jo vull anar ab tu: vull anar ahont tu vagis! --repetí la nena, interposantse al pas de la seua mare y agafantse ab sas petitas mans, als plechs de son vestit de color de rosa.

La Clarita, desfeu suaument las manetas que s'aferravan á sos genolls y abaixantse pera besarla, li digué trayentse de la butxaca un grapat de caramelos de menta:

--¡Mira! ¡mira! quants te'n donará la mamá perque sias bona minyona! Vaja la Carmeta te'ls guardará pera donartels després... quan hages berenat... Pero has d'anar á casa en Busqueta... La mamá tornará desseguida, desseguida... pero no vull que pujis aquesta costa... y després que á la ermita no hi tindrías aygua pera berenar y allá'n trobarás... Té; dona aquestos quartos als noys de ca'n Busqueta y aquestos per tu; per comprarte confits quan tornarém á Larrua --afegí la Clarita donant algunas monedas á la nena, en tant que deya á la Carmeta:

--Mentres jo pujo á la ermita, tu vesten ab la Victorina á aquesta casa de pagés que's veu al cap devall dels garrofers... Ja la coneixen á la nena... que cada dia nos guardan los ous frescos... Mentres m'esperas, que 't recullin los d'avuy; jo ja'ls pagaré quan torni... ¡Vigila á la Victorina que no s'aboqui al safreig!

--¿Y vosté se'n vá tota sola?

--Tota sola, ¿que 't pensas que hi ha llops per aquestos camins? Per aquí si que no s'hi troba may ningú --feu ab gran seguritat la Clarita petonejant á la nena, que continuava fent lo ploricó, en tant que la cambrera deya ab un petit moviment de llabis molt parescut á un maliciós somriure:

--Vagi descansada... Ja m'encarrego jo de la nena... No s'apressi...

La Clarita no havia estat en lo cert al afirmar que no's veya gent pera aquells voltants, donchs si be era veritat que usualment aquell turó era un dels llochs menos concorreguts á la temporada d'istiu, en que tota la animació dels forasters era per la gent á la moda, á la via del ferrocarril, y pe'ls altres als camins que portavan á la mina, aixó no podia sentarse en absolut; y tan era aixís, que aquella tarde un quart d'hora avans, á la mateixa plasseta en que ella acabava de deturarse, s'hi havia parat una hermosa noya vestida de negre y una dona de mitja edat, que per son port se coneixia esser criada de servey. La noya era la nevoda de Mossen Jaume, qui essent vigilia de la Assumpta, havia volgut anar á cambiar lo vestit de la Mare de Deu del Remey; la dona era la Munda, qui portava en una má un farcell ab la roba de la Verge y en l'altra las claus de la capella, que durant tot l'any estavan depositadas á la rectoria, ja que la ermita sols en senyaladas festas estava oberta al públich.

Al arribar á la partició dels dos camins, la Montserrat s'adoná de que deixava bon tros enrrera á la Munda que, atacada d'aufech, li pantejava'l pit per l'esfors de voler seguir lo rápit caminar de sa jove mestressa, qui retrocedint unas quantas passas, li digué carinyosament:

--¡Pobre Munda! May me recordo de que tu no pots seguir lo meu pas... Per aixó, jo havia dit de venir ab en Biel, pero com ha passat tot lo sant dematí per escombrar y espolsar la ermita, he tingut por de que aquesta tarde, faria falta á la parroquia... Pero ja veurás: tu te'n pots anar á esperarme á ca'n Busqueta y jo com no tinch que fer més que vestir á la Mare de Deu, ab mitja horeta torno á baixar...

--¿Y are? ¿ves si te'n anirias sola?... Desseguida 't pensas que no 't puch seguir; y encara 't voldria guanyar á pujar montanyas... Vos penseu que perque una se posa vermella y sua una mica ja no es bona per res... --exclamá la Munda aixugant sa cara amarada de suhor y fent un violent esfors per calmar l'esbofegament de son pit que semblava una manxa.

--No, dona, no... Ja sé que fas més tu ab un giravol de faldillas, que jo en tot un dia... Pero aixó es á casa... A peu plá... No ab aquesta costa que á mí també'm fa suar... ¡Oy! ¡y ab la calor d'avuy! ¡Vaja! ¡Vaja! ves á veure un rato á la teua cosina, que de segur que fa dias que no l'has vista y digas que deixi venir á la teua fillola á dinar á la rectoria demá que es la diada de la Mare de Deu... Encara no haureu comensat á enrahonar que jo ja estaré llesta... ¡Vaja dónam lo farcell y las claus! --feu ab certa autoritat la noya. Y com vegés que la Munda s'hi resistia, li prengué'l mocadó dihent:-- ¡No sias tan tossuda!... Y si tantas ganas tens de cansarte, quan hajes reposat un rato á ca'n Busqueta, ¡puja! ¡Ja saps ahont soch!

Y apretant lo pas, la Montserrat se dirigí resoltament cap al camí de la ermita, mentres que tot rondinant la Munda emprenia lo de la casa de pagés.

La noya Gil, estava feta á pujar montanyas coneixia'l camí y en deu minuts se trobá á la petita esplanada de l'esglesieta.

Una volta en ella, deixá'l farcell y las claus dessobre del padrís adossat en lo llindar de la porta, y tirant enrera los petits rinxets, que mitj tapavan son espayós front, aixugá ab son mocadoret de butxaca, la suhor que casi, casi, en aquells moments, hi corria tan abundosament com poca estona avans per la cara de la Munda. Després feu un fort respir que aixamplá sos pulmons fadigats per la rapidesa de la ascenció y girantse d'espatllas á la fatxada de la capella s'atansá al rónech y ennegrit muralló que la voltava pera espargir los ulls envers aquellas vessants de montanyas cobertas d'exuberant vejetació, entre las que sobressurtian las clapas de las masias y de algun que altre molí que anava escalonantse fins á topar en l'ample faixa de las casas de Larrua, semblant desde'l mirador de la ermita, una estensa pinzellada blanca, trencada en son centre pe'l perfil del campanar de la parroquia y en son límit pe'l blau moradench del mar, que llepant las columnas de ferro del Balneari se perdia fins á confondres en la línea del cel.

La Montserrat contemplá per breus moments lo panorama que's desplegava devant de sos ulls y al girarse envers al ponent, per ahont s'aixecavan las magestuosas serras del Montnegre, l'espigat turó de Burriach y las montanyas de las Tres puntas, besada en aquell instant per los enlluhernadors raigs del sol que pausadament descendia á la posta, la sobtá la idea de que no tenia temps que perdre y apartantse del mur, se dirigí á la capella qual porta obrí y torná á tancar al esser dintre. En aquell moment, á la noya Gil li sapigué greu de haver deixat á la Munda: aquell silenci per cap remor interromput, la capella fosca, puig que tancada la porta, sols rebia llum pe'l esquifit rossetó col·locat dessobre del portal de entrada, la sorprengueren al trobarse sola; més passada la primera impressió y un colp los ulls acostumats á aquella mitja claror, que sobradament bastava pera deixarli veure aquellas parets y altars d'ella tant coneguts, la Montserrat animosa de mena, se somrigué d'ella mateixa y avansant cap al presbiteri, s'agenollá pera saludar á la Verge del Remey á la que desde nina havia tingut sempre especial devoció. Com gran part de las Mares de Deu trobadas, aquesta imatje era casi negra, tenia uns dos pams y mitj d'alsada y sostenia á son Fillet ab la má esquerra, mentres que en la dreta hi ostentava un pom daurat. Vestia un trajo de domás vermellisch en forma de paperina y un mantell de color de café resseguit de una puntilla de plata penjava de sas espatllas. Alguns gerros ab flors de paper, y gran munió de presentallas de cera y quadrets ab lo retol de Exvoto, en los que s'hi veyan pintats portentosos miracles deguts á la valiosa intercessió de tan divina Senyora, manifestavan lo fervor del poble de Larrua envers á aquella santa Imatje, á la que'ls antepassats del sigle XI per haverla trovada en aquell lloch, hi aixecaren la modesta, pero macissa capella románica, en que sempre més hi havia estat venerada.

Acabadas sas oracions, la Montserrat prengué la roba destinada á la Imatge y pujant los dos grahons del presbiteri, obrí la portella situada á la part dreta del retaule del altar ahont s'hi trobava la petita sacristia, ab sa corresponent calaixera, contenint los ornaments més necessaris pera la celebració de la Missa y un tram d'escapsats esgrahons de pedra, per ahont se pujava al reduhit camaril de la Verge, debilment il·luminat per duas estretas llencas que en forma de sageteras, estavan obertas en la paret del absís y per las que atansanthi'l cap, se veya lo muralló que circuhia la plasseta de la capella, per aquella part casi tocant ab la paret de la ermita, lo qual tenia per fondo las accidentadas vessants de las altas serraladas de la costa.

La Montserrat posá desobre de un petit banch de fusta lo farcell que portava y besant la má de la Verge y las duas del Jesuset comensá á despullarlos, en lo moment que li semblá sentir remor de passos y de veus, á prop seu. Un bon xich esparverada y altra volta un tros arrepentida de haver deixat á la Munda, la nevoda del rector de Larrua, doná una mirada á son entorn y una altra al baix de l'esglesia, sens que sos ulls descubrissen lo més insignificant motiu pera son sobressalt. La porta continuava tancada; la capella deserta; las presentallas immóvils en las parets; los raigs de claror del sol ponent que entravan pe'l rossetó del chor, seguian marcant petitas clapas de llum, en las dauradas esculpturas del altar, que repercutian dessobre las deterioradas llosas del paviment; sols esforsant l'ohido, s'apercibia lo roséch dels córchs, endinsantse en lo vell fustám de la ermita...

Estava sola, més eix mateix pensament, li semblá que contribuhia á aumentar son esglay y desitjosa de acabar mes promptament la seua tasca, s'apressá en ella y ja á punt de nuar al bon Jesús lo cordonet de sa tuniqueta de domás blanch, brodada ab canyutillo d'or, torná á sentir clara y sense lloch á duptes, la remor del trapitx y veus que feya poca estona l'havian atemorisada, encara que en aquell moment bon xich més clar que ho havia sentit avans. Passaren alguns moments y la remor la sentí casi al costat seu... Instintivament la Montserrat s'abrassá ab la imatge de la Verge que tambalejá dessobre de son pedestal de fusta, y bategantli apressuradament lo cor feu un esfors violent pera girar lo cap envers ahont se sentia'l soroll.

La esporuguida noya se refeu tot seguit. La remor que l'havia esglayada venia de la part de fora y atravessant per las escletxas obertas á la paret, lo ressó penetrava clar y vibrant dins l'absís de la capella. Sens dupte era gent que tot passejant havia pujat fins á la plataforma de la ermita. No tenia perque sobressaltarse d'aquella manera; Larrua y sos entorns eran pacífichs y jamay havia sentit parlar de cap malifeta que pogués atemorisarla. La Montserrat, més tranquilisada, se desprengué de la Imatge que fins aquell moment havia tingut fortament abrassada, y's preparava á desenmatxucar las arrugas fetas per sos brassos al trajo de la Verge quan barrejada ab la veu que feya alguns minuts tornava á sentir, n'apercebí una altra que tot d'una feu afluhir á son cor tota la sanch de sas venas, imprimint en sa cara la grogor de un cadavre. Per un moment, la noya Gil tingué por que anava á cáure en terra, que los grahons de fusta dessobre dels qu'estava enfilada, s'ensorravan sota sos peus; pero la veu torná per segona volta á ressonar en l'absís y la Montserrat sens casi alé per respirar, baixá los dos grahons de la tarima y atansantse á la paret del fondo, passá sos ulls esbarats per las duas escletxas que donavan al camp. Son ohido no la havia enganyada: la veu que al mateix temps que en sas orellas l'havia sentida ressonar al bell mitg de son cor, era la del amich de sa infantesa, la del home que ella havia estimat ab una fé inquebrantable, la d'aquell Felip que feya tres anys no havia vist y esperava que no havia de tornar á veure may més; al menys tan aprop com lo veya en aquell instant y molt menos al costat de una altra dona, retenint sas mans entre las seuas; parlantli á tret de galta, paraulas que arribavan fins á ella, claras, vibrants, fibladoras com los colps de un látigo, que á un mateix temps li fuetejava lo cor y la cara.

La Montserrat pensá en apartarse d'aquell lloch; pero pareixia que sos peus se li havian clavat en terra; volgué cridar y la llengua se li paralisá dins de sa boca sens saliva; per un moment cregué que una má de ferro, la subjectava en aquella paret ab una forsa sobrehumana; més de sobte, ab sas duas mans geladas cubrí esveradament sos ulls fixats en la forana parella; los nirvis de sos polsos bategaren violentament devall de la pell que'ls subjectava; sas camas tremolaren; un segament estrany doblegá sos genolls y sens apartar las mans de sos ulls, se deixá cáure mitj asseguda sobre'l primer grahó de la tarima que sostenia lo pedestal de la Verge.