Part 13
Mentres los companys del senyor Gori afegían nous aditaments á la relació del senyor Campins, duas taulas més avall los tres únichs joves que aquella nit havian concorregut al Balneari, sens atendre á las miradas que desde'l rotllo del piano los hi dirigían las mamás y senyoretas obligadas de tant en tant á obrir lo vano pera amagar algun que altre inoportú badall, sostenian animada conversació tot apurant las curulladas copas d'alemanya cervesa.
--Si tardan gayre á venir me'n vaig á buscarlos... No'm sé esplicar ¡qué hi poden fer en aqueixa casa desde las vuyt fins á dos quarts de deu! --deya ab tó d'enuig un dels tres joves de la taula, baix, rebassut, moreno, ab ulls negres y espressius que no paravan de recorre de l'una á l'altre las tres portas del saló.
--Calma! home, calma! No'ns mullem pas. Potser los han convidat á sopar --feu ab ayre de mofa'l que estava al seu costat.
--¡Vaja no bromejes de cosas tan sérias! Ja saps en lo concepte que jo tinch á las donas... Encara que's fonguessin totas d'un colp. ¡Malviatge lo que las trobaria á faltar!... ¡Valentas comediantas! Ab un ull ploran y ab l'altre miran de rehull l'efecte que 't fan las seuas llágrimas!... Pero vaja, no vull creure que s'hagin entretingut en convidarlos á sopar... Mes per altra part ¡voldría sapiguer qué hi fan tanta estona!
--¡Oh! ¡oh! ¡qué 't pensas que es arribar y moldre! Potser no eran á casa... Y de tots modos no'ls ho podian pas dir, com qui tira una escopetada... Aixó exigeix la seua preparació... Ja saps que en Canyada portava tot un discurs aprés de memoria... Si no hi arriba á anar ab en Puigvernat, crech que fins los hi fá en castellá...
--Vaja, sembla impossible que ni ab una cosa com aquesta pugas deixar de ferhi la teua brometa... En Canyada está tan afectat com jo mateix y t'asseguro que no haurá estat per adornos... Ja haveu fet bé de no deixarmhi anar á mí, perque crech que n'hauria dit quatre de frescas...
--¿Y ab quín dret? --preguntá desde l'altra part de la taula lo que semblava més reposat dels tres-- ¿Quína culpa hi té ella?
--¿Qué no hi té culpa? ¡Ho sapiguesses ab tants pormenors com jo!... ¡Ell m'hagués cregut á mí! ¡Un xicot que valía un imperi! ¡Un cor d'ángel! Un romántich, un enamorat á lo Valter, á lo Dante, á lo Romeo. ¡Y encara diuhen que estém en plé positivisme! ¡Llástima de somniadors que encara quedan! Ell y jo, éram los dos polos; no estavam dos moments junts sense fernos la quantra; sense discutir desesperadament y no sabíam passar un dia sense véurens. Teníam la visualitat completament distinta... ell en véureho tot de color de rosa, jo negre com un carbó. ¡Pobre Arenas! ¡Y quants esforsos de elocuencia per arrencarme de l'ánima lo que ell ne deya lo corch del escepticisme!... Es clar, com que sempre mirava enlayre, li ha mancat la terra y ha desaparescut... Jo no puch pensarhi sens agafarme una sensació de rábia, que m'apar que donaria cops de puny á dreta y esquerra.
Y com lo jove, ab lo calor de sa peroració donás un colp á la taula que feu trontollar las copas y ampollas, lo qui semblava més reflecsiu digué subjectantli'l bras:
--Vaja, noy; pensa que no som al Suis... Aquí tothom nos mira. Per esser que sempre te las donas de filosoph, sembla que aquesta t'ha entrat molt endintre: y apar que á tú, quan te cou de veras també saps fer extrems...
--¡Es que ara que no'l tinch, --respongué'l jove rabassut ab veu fondament commosa-- ara que no'm pot fer la quantra, es quan desgraciadament las circunstancias m'han vingut á donar la rahó! ¡Y ell no ho pot veure! ¡Y ha mort, creyent que jo li portava la contraria, sistemáticament! ¡Per ódi á la rassa! ¡Y era ell, ell qui me las feya aborrir á las donas, ab la bojeria que li havia agafat per aquesta Adela, que l'hi havia trastocat lo cervell! ¡Perque jo ni n'he vist ni n'he tractat de donas! Per mi en lo mon no hi han més que homes y dispeseras; es lo únich que he conegut... Sens dubte debia ésser per aixó que jo no he sapigut veurelas may ab los ulls que ell las veya... Encara que ho haig de confessar francament tres anys enrera, algunas voltas á forsa de sentirli los seus entussiasmes poétichs y religiosos, apesar de que esteriorment me'n hi burlava, allá en lo fons de mon esperit, me feya bó d'escoltarlo; me semblava com si'm sentís inundar l'aspresa de mon ésser ab una rosada que m'omplía de dolsor, de benestar... Allavoras jo no'ls hi tenia ódi á las donas; l'Arenas me las havia fet mirar com á uns sers superiors, als que mon carácter barroher, me privava d'atansar... Pero quan li agafá la bojería per aquesta noya, quan ja no tingué més que ulls per ella y paraulas per ella, y cor per ella y vaig comensar á veurel patir y desesperarse y engelosirse...
--Tú per no ésser menos que ell --interrumpí lo més mofeta de sos companys de taula-- te'n vares engelosir també...
--Mira, creu que més de duas vegadas m'ha assaltat aquest pensament; pero després quan vaig llegir en los diaris la primera nova de la pérdua del Santiago y quan vingué confirmada la seua mort, allavors, vaig convéncem de que l'ódi, la rábia que jo sentia per aquesta xicota, era'l pressentiment de que ella havia de ser la seua mort, la seua desgracia --feu lo jove fregantse nerviosament las mans;-- per aixó quan la pobre de la mare del Arenas me doná l'encárrech de cumplir ab l'Adela las disposicions que, tal volta pressentint lo fí que l'esperava, li encomaná'l seu fill, vaig dirli ¡Deu me'n reguart! si la visita pogués ésser per dirli que ha estat una ambiciosa, una dona sense ánima que ha sacrificat á un grapat d'or la vida d'un home, no m'ho hauría de dir duas vegadas ¡ja'm sembla que m'hi trovo! ¡Pero are! No, no; aixó es exprés per en Canyada, que sap fer á la perfecció lo seu paper en aquestas comedias que'n diuhen debers de societat; no per mí, que no sé més que dir al pá, pá y al ví, ví... Pero noys! tocan las deu y aquestos xicots no venen! --exclamá lo desconsolat amich del Arenas, aixecantse soptadament, en tant que'l relotje del saló tocava pausadament las deu batalladas.
--Be ¿y qué pensas fer? --digueren á l'hora sos dos companys, aixecantse també.
--Anarlo á trovar: á veure qu'es aixó... Es á dir, jo no hi entraré. ¡Deu me'n guard de tornarla á veure! Pero vosaltres ja es un'altra cosa... Estich nerviós y no tinch prou paciencia pera passar la nit assegut en aquesta taula...
En lo moment que'ls tres joves anavan á sortir per la porta central del saló, hagueren de detenirse un moment per obrir pas á un senyor de cabells blanchs, baixet, de simpátich aspecte y espressiu mirar, qui donant una rápida mirada per tots los indrets de la sala, se dirigí directament al rotllo que las senyoras formavan al costat del piano. Un moviment de simpatia, de respectuosa deferencia, s'iniciá entre mamás y senyoretas fent esclamar á duas ó tres á un mateix temps:
--¡Y quín miracle, que'l doctor s'haja recordat de nosaltres!
--Sense necessitat de miracles, jo'm recordo sempre de totas vostés --feu cortesment lo senyor que acabava de arribar, sens pendre la cadira que la senyora Puigvernat li allargava-- pero avuy, no'm puch tampoch donar lo plaher de gosar de la seua amable companyia. Vinch solzament per donya Antonieta...
--¿Per mí? --preguntá soptadament la senyora Torresant.-- ¿Qué se m'ha posat algún noy malalt?
--Res d'aixó; tranquilisis; no es cosa de casa seua: ni tampoch res de gran importancia... La senyoreta Bach, l'Adela, está fa més d'una hora ab un persistent atach nerviós... passará, no hi ha cuydado... pero las he tingudas de deixar pera fer la visita á dos malalts gravíssims, y la Teresina, m'ha demanat que una volta que tenia de passar per aquí á la vora, li demanés á vosté que'ls fes l'obsequi d'arribarshi; puig com don Joaquim ja sabém que fá dos ó tres dias va marxar ab en Felip y donya Francisqueta no havia vist may ab cap atach á las noyas, la pobra senyora ha tingut ja dos desmays y la Teresina no sap com acudir á totas duas...
--¡Pobre criatura! ¡Vaja! ¡No faltava més! Me'n hi vaig corrent --exclamá donya Antonieta cercant lo seu abrich.
--¡Y jo!
--¡Y jo! --digueren ensemps duas ó tres senyoras de las que més amistat tenian ab la familia Bach.
--M' apar que bastará ab que n'hi vagin un parell: no hi ha per que molestarsen més... en aquestas cosas, ab que hi hagin los més necessaris, basta. Es únicament per ferlos companyia... Porta sinapismes, se li han donat antiespasmódichs... Ara es qüestió de temps y quietut --feu lo metje saludant afectuosament á las senyoras que tant bell punt hagué sortit del saló junt ab donya Antonieta y la senyora Puigvernat, comensaren á preguntarse unas ab altras lo motiu del atach de l'Adela.
--Si fos la Teresina, casi m'ho esplicaria per la satisfacció del prometatje. Las alegrias devegadas afectan tant com los disgustos.
--Ja ho pot ben dir, Ramona --feu la senyora Campins accentuant sas esclamacions.-- ¡Vegi! ¡vegi! després de haver lograt un prometatje que tants afanys los ha costat! Als quatre dias de tenir aquesta satisfacció, trobarse ab aquest disgust! Perque, desenganyis allí hi ha d'haver passat alguna cosa grossa... L' Adela no es noya de nervis... Jo l'he vista aquesta tarda y estava com sempre... Ja veurá, ja veurá com surt lo que li dich... ¡Vaja, vaja, que en aquest mon may hi pot haver res cumplert! Jo feya estona que las esperava, creguda que vindrian á ensenyarnos lo nuvi, que aquestos dias l'han tingut á Barcelona...
--¡Ja! ¡Ja! ¡Ja! --feu ab forsada rialla la Encarnacion Llansás desde'l rotllo de las noyas.
--Ensenyarnos lo nuvi, ¡com si no'l coneguessim! --afegí la Felissia Calcell.
--Be, donas, ¡á ensenyarlo com á promés! ¡Pobre Cuberta! ¡Com á ell, be fa prou temps que'l coneixém!... Tal volta un xiquet massa... perque aixís, desbrossat de las primeras formas de societat, com á inteligencia es ben poca cosa... ¡Válganli'ls diners! ¡Y de formalitat no sé que'ls hi diga! perque per Larrua, ha corregut ab molta insistencia la veu de que havia demanat á la nevoda del senyor Rector... Fins hi ha algú que diu que'l prometatje ab la noya Bach ha sigut un punt... En fí, jo'ls hi dich com si'm confessés, al principi me va fer certa il·lusió... totas las mares desitjém acomodar lo més ventatjosament á las noyas... pero conegut més á fondo... m'apar que m'hi hauria molt pensat en donarli la meua filla; perque á gent de tan lluny, sempre se'ls coneix á mitjas. Y després, á mí m'hauria fet molt pensar aixó de la Montserrat... perque si es cert que va demanarla ¿no'ls hi sembla que ha de haver sigut precís que á la rectoria se sapiguessin molts mals antecedents d'aquesta persona, per haver refusat un partit d'aquesta mena una noya d'una posició tan modesta com la Montserrat?
--Sí, sí; també estich ab vosté, --respongué la senyora Llansás-- pero per altra part la nevoda de Mossen Jaume es una noya molt especial; los qui la coneixen un xich á fondo diuhen que te molt de Nort-americana y altres asseguran que si no es monja, es per no deixar al seu oncle... En fí, cadascú hi diu la seua: pero jo crech que á no mediar cosas molt grossas, lo senyor Rector no l'hauria deixat escapar; y ben pregadeta la noya l'hauria prés. ¡Ja n'he vist massa jo d'aquestas noyas que's volen fer monjas ó no's volen casar mentres no'ls hi surt cap partit acceptable!
--¡Te rahó!
--¡Ja ho pot ben dir! --Exclamaren la senyora Campins y donya Ramona, disposantse á alsar lo rotllo; en tant que la senyora Llansás deya tot posantse sobre las espatllas son abriguet de franela color de tórtora:
--No'ls hi sembla, que avans d'anar á retiro s'hauria de passar per casa en Bach, á veure com segueix l'Adela? A la veritat estaria tota la nit ab ánsia... y després me sembla que aixó s'ha de fer... á ciutat, se pot prescindir de moltas cosas, que al camp son ineludibles...
Tota la reunió estigué unánime ab lo bon pensament de la senyora Llansás y tan plenas d'interés per la salut de l'Adela, com per los aconteixements que á son modo de veure, havian ocasionat l'accident nerviós que'l metje acabava d'innovarlos, l'aplech de las senyoras després d'una breu esplicació de lo que ocorria á sos respectius marits, ocupats en aquells moments en finir una molt compromesa partida de billar, abandonaren entre una paraula irónica y una rialleta franca, lo gran saló del Balneari, que tancats los alterosos finestrals que donavan á la mar, buyt de l'animada concurrencia que hi formiguejava en las xardorosas nits d'istiu, semblava que sentia caure damunt de sas jáceras de ferro, la fredor del ivern que pausadament li anava arrebassant un per un, los riallers encants de son passatjer regnat.
## Buydor.
Deu anys han transcorregut desde'ls aconteixements que acabém de relatar. En la barroca esglesia de Betlhem de la comtal ciutat de Barcelona, s'hi acabava de fer las oracions de las quaranta Ave Marias, que durant las últimas setmanas del any se resan en conmemoració del adveniment del Diví Redemptor dels homes. Aquesta funció no sol may ésser de las que cridan gent á l'esglesia; se fá ab forana senzillesa y per lo tant son pocas las personas que hi acudeixen, essent la majoria composta de donas de edat de la classe treballadora. En la nit que'ns ocupa s'hi notava encara més l'ausencia de senyoras, puig per ésser vigilia de Nadal, la ocupació dels preparatius que s'acostuman á fer per la gran festivitat del cristianisme, las retenia en los quefers de la llar.
Una sola senyora jove, alta y d'esbeltas formas, vestida ab un llarch abrich color de nutria, ab collet de castor y manguito d'igual classe y cubert lo ros cap ab un sombrero dels anomenats de forma toca, després d'haver permanescut un llarch rato de genolls davant del miraculós Sant Cristo, col·locat á la part esquerra de la porta major, baixá entre un aplech de donas, los grahons que donan al carrer del Carme, prenent la direcció de la Rambla.
L' amplada del afavorit passeig dels barcelonins, no bastava en aquells moments á contenir la gentada que de gom á gom l'omplia. Senyors, obrers, minyonas de servey ab lo cistell tan curullat, que las fullas del tradicional ápit, mantenia mitj obertas las tapas de la teixida palla, algun que altre pagés ab musca barretina, donas y criaturas de diversas edats y condicions, formiguejavan en compacta negror, entre la filera de paradas de cassa y aus de corral estesas á la part esquerra, y la llarga enfilada de taulas de turrons d'Agramunt, situadas á l'acera de Betlém. Pareixia que tot Barcelona s'havia llensat al carrer, tantas eran las empentas, trapitjadas y colps de colze que's rebian de tots indrets. Més tothom los prenia sens ennuig; en totas las caras pareixia que hi brillejava una dolsa espressió d'alegria; molts homes del poble caminavan al costat de sas esposas, portant á la má la virám que acabavan de comprar, ó en sos brassos fornits la criatura, que l'aglomeració de la gent los havia fet aixecar enlayre. Lo pas dels costats laterals no oferia gayre més facilitat: los tramvias, los ómnibus y cotxes particulars, tenian treballs pera fer sentir sos xiulets ó sos colps de xurriacas en mitj del soroll produhit pe'l frech de las rodas sobre'l ferro dels rails ó las llosas del empedrat, dels crits dels venedors y las ramors de las conversas que formavan un hu! ¡hu! indescriptible y difícil de compendre per qui no hagi vist en tal diada las nostras Ramblas, y particularment la dels Estudis, de vuyt á deu del vespre.
La jove senyora qui acabava de sortir de la esglesia, doná una mirada sobre aquella immensa massa negra que onejava desde Betlém á la gran plassa de Catalunya, clapada en son centre per la faixa de claror blanca dels fanals de llum eléctrica, col·locats davant dels magatzems del *Siglo*, y vorejant com li fou possible, la passera que vá desde'l carrer del Carme al de la Portaferrisa, pujá á l'acera de casa en Lopez prenent la direcció envers la dita plassa. Apesar de observarse ab bastanta escrupulositat la costum de pujar per l'acera dreta y baixar per la esquerra, la gentada aquella nit era tan grossa, que's notava bastant més que'ls altres dias los molts que trencavan la consigna, lo qual unit als qui lo pas dels cotxes obligava á pujar sovint á l'acera y á dos ó tres grupos de ceguets que ab son desafinat violí imploravan una almoyna, cantant enragulladament las anomenadas cansonetas de Nadal, feya que'l pas per l'acera se fes casi tan difícil com pe'l mateix centre de la Rambla. Apenas, ab prou treball, acabava la jove senyora, en qui tal volta los nostres llegidors hajen ja reconegut á la nevoda del rector de Larrua, de pendre entre'ls que pujavan amunt lo lloch més arrimat á la paret, quan se sentí agafada pe'l abrich, per una noyeta de sis ó set anys que ab un platet de llauna á la má, demanava caritat per uns músichs, col·locats devall del mur del jardí de casa en Lopez.
--¡Senyoreta! --feya l'espellingada criatura, acompanyant sas paraulas ab monótona cantarella-- ¡Una caritat per amor de Deu pels pobres ceguets! ¡Tinga llástima y compassió! ¡Qué Deu li deixi passar ab tota felicitat aquestas festas, en companyia de tota la familia!...
La Montserrat, que en los primers prechs havia fet moviment d'aturarse, mormolá tristament:
--¡Deu t'ampari filla! --y apretant lo pas, tant com entre aquella gentada li fou possible, continuá lo seu camí. Un xich més amunt arrambat á la paret un home de mitja edat vestit ab un paltó de color café, lo barret de forma hongo á la má y en lo coll penjada una bossa á la fayso dels canons de llauna en que'ls soldats hi portan la cobejada llicencia, demanava caritat sens obrir la boca. Tan sols la figura tristament recolsada, la bossa dessobre'l pit, los ulls immóvils, deyan als transeunts lo que sa llengua callava. La Montserrat, que al passar l'havia vist de rellisquentas, retrocedí unas quantas passas y depositá á la bossa una moneda de deu céntims. Al tornar á empendre'l camí, li feu girar lo cap lo sumicor d'una criatura de quatre ó cinch anys, á la que darrera d'ella, un home y una dona del poble, portavan de la má.
--¡Jo vuy un gay, ¡hi!... ¡hi!... Jo vull *tudons... ns!... ns!*... --cridava la criatura accentuant cada vegada més son ploricó.
--¡Vaja, Quima! --feu l'home ab cert malhumor,-- no sé perque no li has comprat lo pollastre al noy! Aixís com aixís, no n'hem de tenir may cap de diner nosaltres!... Al menos per una vegada al any, treuriam lo ventre de pena!
--¡Si, si; podém comprar pollastres ab catorse pessetas que m'has portat! ¡Ja'n dech més á la fleca de pá atrassat! --respongué la dona.
--Be, be; ¡que diantre! de Nadal no n'hi ha més que un al any... Tenim salut... y jo treballo... demá es dia de goig... dia de familia. ¡Vaja! ¡vaja, menut! ¡si no es pollastre será conill! --esclamá l'home prenent lo petit al bras y atravessant envers al centre de la Rambla.
La nevoda de Mossen Jaume los seguí per un moment ab los ulls, per entre'l nus de cotxes, ómnibus y tramvias que's forma devant del Continental y enfilá resoltament envers al carrer de Fontanella, en lo que á mida que anava avansant pareixia que hi respirava ab major llibertat: la gent anava aclarintse com més s'atansava al antich portal del Angel, per ahont lo tránsit semblava ésser encara més escás que en los altres dias: més la falta d'animació no treya lo sagell de la diada. També per allí passavan minyonas de servey ab lo cistell al bras, que per fugir de las empentas de la Rambla, anavan ó tornavan de la Boqueria per la Portaferrisa; matrimonis ab fills ó sense ab plechs á la má, en los que dessobre'l blanch paper, s'hi endevinava la forma llarga y estreta de las barras de turrons; gent del poble, ab un capó ó una gallina agafada per las potas; mossos y aprenents de confiterias y colmados, portant dolsos y ampollas de vins generosos: tot un seguici de detalls, que pareixia s'empenyavan en fer arribar fins á la quieta plassa de Urquinaona, quelcóm del bullici y clamoreig de las Ramblas.
La Montserrat al arribar al carrer d'Ausias March trencá pe'l de Claris, també aquell vespre ab major animació de la que sol haverhi en las demés nits del any; atravessá ab pas marcadament apressat la Gran Via, lo Carrer de la Diputació y lo del Concell de Cent y á las pocas passas se ficá en la escala d'una casa de modesta apariencia del ja anomenat carrer de Claris. Al ésser al segon replá, al que havia pujat de la primera embestida, la Montserrat se detingué y respirá com si's trobés lliure d'una crudel persecució. A la fí, s'havia acabat tot aquell llarch enfilall de gent ab cistells de vianda, ab galls, ab vins y turrons, que á no ser per l'alegria de sas caras, hauria semblat que's preparavan pera un siti ó que á Barcelona tan sols se menjava un dia al any: al fí n'estava fora; pero sens dupte estava escrit que en totas parts y recons aquella nit hi sobreixís la alegria que semblava brollar ostentosament de tots los cors. Fins allí, fins en aquell recés d'escala, se sentia clar y distintament los crits y gatzara, que movian las senyoretas del primer pis, tocant ó mellor dit, esgarrapant en lo piano, entre vuyt ó nou compassos de la antiga cansoneta *Lo noy de la Mare*, un tros del vals del *Faust* ó del brindis de la *Lucrecia*. La Montserrat torná á empendre la pujada y arribá fins al replá del segon pis. Allá no s'hi sentia'l piano, pero per entremitj dels vidres de la reixa, que durant lo dia donava claror á l'escala, s'hi veya brillejar ab tota sa forsa la llum del gas de las finestras de las cuynas, y se sentia clarament la cridoria de duas ó tres criaturas, que per l'ayre que portavan sas exclamacions y xiscles, deixavan veure l'entussiasme que'ls hi produhia la contemplació del farsiment del gall, que sens dupte s'estava efectuant dessobre dels fogons. Lo tercer pis estava quiet; pero al passar la Montserrat per davant de la porta, aquesta s'obrí donant pas á una jove parella, que després de saludarla ceremoniosament ab lo cap, baixaren las escalas agafats del bras... parlantse á mitja veu... ofegant alguna petita rialla que indiscretament sobreixia del goig que omplia sos cors, nuats feya pochs dias pe'l sant llas del matrimoni.
La nevoda de Mossen Jaume los mirá desapareixer per entre'ls simétrichs trams de la escala y trucá nerviosament á la porta del pis quart: més com aquesta no s'obris desseguida, estirá per duas voltas consecutivas lo botó de porcelana del timbre.
Una dona de uns trenta cinch á quaranta anys, que per son aspecte se deixava veure son estat de minyona de servey, passant la má esquerra per sos ulls endormiscats, obrí la porta, dihent:
--¿Qué feya estona que trucava? ¡Ay, Jesús! Jo no l'havia pas sentida... Es clar, que estant tota sola m'havia vingut un xich de son... pero...
--Pujava cansada --digué la Montserrat, com donant disculpa á la vivesa de geni que acabava de desplegar, y entrant en lo recibidor y donant ab sas propias mans, duas voltas de clau als dos panys de la porta, se dirigí envers á la dreta del pis, tot dihent á la minyona:
--Pósim lo sopar á taula.