Part 8
Després de tot, es á lo que 'ls ulls s'avesan. Si l'Albert caminava á las palpentas, deixant apart lo que hi podia influir la distracció que 'l dominava, era per l'enlluhernament que dóna, no la fosca en sí, sinó la fosca sobtada. Quan los vilaniuhenchs anavan á Barcelona, las glopadas de llum de gas qu' eixian de las botigas los feyan caminar á tantinas pe 'l carrer de Fernando ó per la plassa Real, y 'ls barcelonins, després de las disbáuixas de llum de festas extraordinarias, encare ho trobavan fosch. Ab un quant temps de fershi, l'Albert aniria per aquells carrers com son pare, com tots sos convehins, com ell meteix avans d'anar á estudiar á Barcelona, sense anyorar la llum, com los albins, com los gats, sabent de cor qu' aqui s'ha de saltar un rech, qu' allí 's pot ensopegar ab lo carro de'n Falets ó de'n Rimbau qu' está carregat, ab lo descans vertical, las varas com duas llansas amenassant lo pit alevosament; que no ha de tindre por d'aquell bulto negre, recolzat en tal ó qual cantonada, immóvil, callat, recelós com un assaltador de camins. Es en Pere ó en Pau, embolicat en la manta, qu' espera á la xicota ó al amich, ó bé espia las anadas y vingudas d'algú que no será certament l'hereuhet Merly. Peró 'l cas es qu' aquell vespre, l'Albert experimentava 'ls efectes d'un tránzit brusch de la llum á la fosca, sense que poguessen minvarlos la celístia de las estrellas que son pare trobava molt explendent, ni aquellas clapas d'esmortuhida claror que de las portas obertas y de las botigas s'extenian assí y allá sobre 'l carrer. Lo contrast de la terra fosca ab los trossos de resplandor no era prou viu pera dar l'imatge neta de la realitat. Als ulls del Albert semblava que, demunt del pla del carrer, hi havia un tapís vell ab grans pedassos descolorits, y s'imaginava tou lo que després trobava dur, alt lo qu' era baix, plé lo que era buyt, y així anava pitjor qu' un cego perque al cego 'ls ulls no l'enganyan y á ell sí.
--Home, qu' ets llusco? Sembla que no hajis estat may al teu poble! --li deya D. Ramon, al veure que s'enderreria d'aquell modo.
--No, ja vinch, ja vinch, camini vosté.
Y derrera d'aixó, pataplum! una cayguda de l'Albert. Peró quina cayguda! Una cayguda perillosíssima de la que'n podia resultar ab una cama trencada com qui 's beu un ou.
--Deu meu, qu' has fet? --cridá D. Ramon, tornant enrera, espantat y contrariat al hora.
Y á la reduhida llum d'una candela ab que vingué desseguida l'adroguer inmediat, vejé á son fill bregant pera treure á fòra la cama que tenia enfonzada dins d'un forat de cup. La llosa que devia taparlo s'havia escantellat temps há, presentant un trep triangular capás d'engolirse una criatura, peró ningú s'havia cuydat de fer desapareixer aquell perill de la via pública. Y allí, allí precisament, aná á ficar lo peu lo pobre Albert.
--Deu meu, Deu meu! quina desgracia y á quinas horas! Que t' has fet mal? --preguntá 'l pare, esgarrifat, tot ajudantlo ab l'adroguer á aixecarse.-- No t' has pas trencat res?
--Nó, no ho crech pas --respongué l'Albert.-- Veu? un esboranch al pantalon, una pelada al genoll que 'm cou, res més.
--Sòrt que 'l forat de la llosa era gran; que, sinó, prou qu' al abalansarse 'l cos á terra 's trenca la cama --exclamá l'adroguer.-- Oh, y encare, á cop calent, no 's pot dir res --afegí desseguida, portat ignocenment d'aquella tendencia á agravar los fets que domina á la gent inculta.
--Mal viatge, mal viatge!... Lo dia que jo sia Alcalde no n' ha de quedar ni un de cup al carrer! --digué, enrabiat, D. Ramon.-- ¿Ahont s'es vist semblant abandono? Aixó es un escándol!
--Bé, mentrestant, entrin á casa, que 'l noy se posará un xich d'árnica al cop y pendrán alguna cosa pera l'espant.
--Nó, gracias, nó; ja puch anarmen á casa nostra sense patir.
--Gracias, gracias, Baldiri; jo tampoch tinch de pendre res. Ja pot tornarsen á dins; li estimém molt la bona voluntat. Una cosa sí li encarrego: que diga á en Balet (don Ramon coneixia á tota la vila per son nom y en Balet era l'amo del cup) que si demá á mitjdia no té adobada aqueixa llosa, jo 'm queixaré formalment á quí corresponga. Bona nit.
Persuadit lo vell Merly de que 'l cop de son fill no era cosa major, y ja lliure del adroguer, confosos altra volta en la solitaria fosca d'aquell carrer esgarriat, procurá dissuadir á son fill de tornarsen á casa. "La mare tindria un espant al veure 'ls tornar tan prompte, y si calia á l'Albert una aplicació d'árnica, ó alguna altra cosa, ja tenia ell prou franquesa ab los Galceráns pera que li posessin." Contradirlo hauria sigut pitjor. L' Albert recordava de sobras l'escena del sopar, y ja estava prou mal humorat aquell dia pera captarse més reganys ni malas caras. Y malgrat aixó, alguns se n' hagué de sentir, tot caminant de nou cap á casa Galcerán, fent brasset ab son pare que s'empenyá en guiarlo.
--Vina, vina ab mí, qu' are meteix no tindrás vint y cinch anys, sino deu. A fé sembla mentida que sias d'aquesta manera. ¿Cóm vindrás are al ball ab lo pantalon esqueixat?
--No hi vindré. Per aixó li deya que 'm deixés tornar á casa.
--Ah, no hi vindrás? Y tot per qué? Perque encare ni sabs anar sol pe 'ls carrers; sempre xupejas, no miras ahont posas los peus, vas per aquestos mons pensant jo no sé en qué, en las cabórias que't fican al cap aqueixos llibrots de filosofía y de versos. Y está clar, quí bada aixís, cau. No te'n dónas vergonya de que jo t' haji d'acompanyar? No te'n dónas vergonya del paper qu' are farás á casa Galcerán?
L' Albert, al arribar aquí, s'aprofitá de la fosca pera sonriure lliurement de pietat vers son pare. ¡Que bon home, que criatura es! pensava. Y sense donarsen compte, lo bon pare anava rebaixant, rebaixant lo nivell de sa autoritat als ulls de son fill; perque no sabia qu' aquesta no 's pot enjegar per las corrents del calor, qu' á aquesta no la fan ni la sostenen los anys ni la forsa, sinó que 's nudreix y fortifica ab la prudencia, la discreció, 'l saber.
Quan arribaren á casa Galcerán, no feya pas duas horas que 'ls senyors d'ella gaudian, per primera vegada al dia, de la llibertat d'estar sols. Havian ja sopat, y estavan llavors assaborint las dolcesas de l'intimitat lliure de trabas, indolentment asseguts en las butacas de la saleta de confiansa. Inmediata al menjador, era aquesta una pessa de bonas proporcions, á la qual, anys há, havia dispensat aquella família especials preferencias. No reunia certamen la riquesa y grandiositat del primer pis, peró superava á aquest en comoditats y, sense esser model d'elegancia, entonava mellor ab nostre sigle.
Pera habitar las espayosas y altíssimas salas d'aquell pis calia una nombrosa família. Las veus hi ressonavan; si s'hi entrava de nit ab llum, lluny d'aclarirlas, servia aqueix pera escamparhi ombras antipáticas que desperfilant los cossos d'hont partian, s'extenian pe 'l trespol, per las parets, pe 'ls sostres, en formas fantásticas, gegantinas, esfiligarsadas; ombras que bellugavan, creixian, s'aixamplavan, se reduhian ó esqueixavan á la tremolor del llum; qu' allí descantellavan horriblement un busto de marbre, més ensá robavan un mirall, enmascaravan una galta d'un retrato, retiravan una cortina, partian una cornucopia, amagavan una táula, mitj trabucavan un tamburet, y, á l'interposició d'un moviment de má, aixecavan per parets y sostres tot un vol pahorós d'aucellots negres que feya aturar lo pas ab sobressalt. Després, á l'hivern, lo fret se possessionava d'ellas ab tal imperi qu' ho gelava tot. Gelava l'oli dels rellotges, desde sa entrada muts, senyalant sempre una meteixa hora, com avassallats per la mort, ó heralts d'una eternitat anticipada de fredor, de paralisació, de silenci; gelava las pedras, los ferros de las xemeneyas hont era inútil probar d'encéndrehi res; una bufada de vent, amagada en lo canó, baixava de dalt y jitava als ulls, als tapissos, per demunt dels mobles, la cendra; feya de la blavosa flama un foch follet que fugia burlantse d'un, espeternegava la llenya y, després d'extendre demunt d'ella un agramant de dauradas guspineras, deixava la llar convertida en ninxo.
Nó, ni D. Joseph ni D. Pau, mentres foren sols, volgueren estatjarse en aquellas habitacions. La major part de l'any las tenian tancadas, convertidas en una especie de museu, de palau encantat, que, quan s'obria pera allotjarhi algun general de columna ó celebrarhi alguna solemnitat, rebia á sos visitants ab cruiximents de fustas, ab petits esllavissaments de crostas de pintura ó d'or, com si 'l geni de la quietut que las habitava 's deixondís removent la terrosa cabellera y estirant sos adormits ossos. Si ocorria una necessitat qualsevol, la Queta, l'antiga guardiana d'aquell casal, no volia pujarhi sola. Ademés d'aquells cruiximents y del joch pahorós d'ombras, gelavan son esperit las miradas, que també, á las oscilacions de la llum, semblavan cobrar moviment, dels grans retratos sobre fondo fosch penjats en las parets. S' hi feya acompanyar per en Llebreta, ó no hi pujava, ni tant sols ab lo gos, perque aquest solia pararse devant de l'alta porta, ensumava, mirava un xich en dins y emprenia retirada, arrossegant la cúa, escalas avall, tot lo qual feya suscitar encare més recels á l'esporuguida criada. La meteixa Da. Isabel, qu' ab sos fills y criats duya tot un alegre formiguer de vida per' esvahir d'aquellas salas l'alé de mort, s'havia també refusat á habitarlas lo primer estiu, com possehida de certa superstició secreta de que no 's donava compte prou clar. L' entressol era prou gran pera hostatjarlos á tots, y s'instalava en ell y seguia dispensant á la saleta las preferencias dels demés. Gracias, donchs, á aquella especie de consol qu' esmersava sobre tots los Galceráns, era, l'esmentada saleta, la pessa més contemplada de tot aquell casal. L' agrahiment --no pot creures que fos l'egoisme-- havia portat allí lámparas bonicas de bronzo, miralls, quadrets al oli de firmas espanyolas, catalanas, que D. Pau ó Da. Isabel compravan desde Barcelona ó Madrid, pensant en ella. Hi anavan á fer cap també escribanias, canalobres, placas ó lápidas de bronze, de plata, que 'l diputat devia á l'agrahiment de sos protegits. Y escampats per demunt de la xemeneya, de las tauletas maquejadas del pianino, ó del petit escriptori-llibreria de donya Isabel, á la vegada que distreyan agradosament la vista, inflavan de satisfacció l'esperit dels donadors.
--Oh, don Pau es agrahit, mira com fa lluhir los nostres regalos! --Y al peu de tot aquell aixám de recorts y joguinas, plenas de lluhentors y curvas graciosas, ab que mimavan la manyagona saleta, s'extenian sofanets, butacas capitonadas y cadiras de diversas formas que 'l torp de la moda arrambava allí, mitj desllustradas, després d'escombrarlas de la casa de Barcelona. Mes, l'agrahida saleta las hi obria la porta y, ab la llum de sos ulls bondadosos, semblava que 'ls embarnissava de nou, que 'ls renovava y tornava l'elegancia allá baix perduda. Ben mirat, no era més que la noya del masover á la que anavan á parar las joguinas dels senyorets, un cop cansats d'ellas; peró la nena era neteta, manyosa pera ferhi enlluhernar á sas vehinas. Y quan se trobava ab sos amos devant, semblava dírloshi: "mireu si cuydo bé 'ls vostres recorts, miréu si soch agrahida." Ells corresponian á las sevas bondats, fentli companyía la major part del temps, fentla testimoni de las expansions més íntimas, confidenta ben volguda dels secrets de l'amistat, algunas voltas de suspirs retinguts á fóra.
Dins d'aquesta saleta s'estavan Da. Isabel y aquells tres homens públichs, aquestos vestits de negre, fumant, aquella ab una bata blanca de jaconar, tots rihent, parlant ab lo tó placévol de la major confiansa, quan s'hi presentaren D. Ramon y son fill. Una lámpara de petroli ab la llum velada per un gran globo de crestall raspat sobre 'l qual s'aplacava un filat de crochet, illuminava apenas l'escena.
--Hola, vostés ja venen per anar al ball! --digué D. Pau ab tó amistós y la veu plena d'aquell ressó d'allarga vocals que té la joya.
--Peró Jesús! y cóm vé l'Albert! ¡Qué li ha passat, Deu meu! --exclamá Da. Isabel, aixecantse ab un moviment sech de persona nerviosa y atrafegantse en cercar un respall dins de la tauleta de cusir. Tots los demés miraren al jove ab no menys interés.
--Ha caygut. Ja ho veuhen quin jovent corre. Los vells aném drets y forts y, ells á cada pas ensopegan --feu D. Ramon, buscant debades aprobació á son enrahonament apassionat, entre aquella gent de mon.
--¿S' ha fet mal?
--Nó, gracias á Deu.
--Donchs no val la pena.
Res com aquest fallo de D. Pau podia escampar lo malhumor del vell Merly. ¿No ho perdonava son ídol? Donchs ja estava tranquil; ja, familiarment repanxigat dintre un gran silló, ab lo pit de la camisa bombat y cavalcant en lo gran sech que li formava son ventre de bola, garlava al costat del gobernador, mentres donya Isabel, ab lo respall á la má, batallava ab l'Albert perque no 's volia deixar respallar per ella.
--¿Qué no ho veu, don Ramon? Sempre batussas, sempre están com gat y gos --deya l'hereu Galcerán.
Y Da. Isabel, perduda la partida, enfonzada altra volta en la causeuse, 's divertía observant la confusió que dominava al jove. Perque, realment, l'Albert estava com avergonyit. Lo fibló del ridícol atravessá sa ben trempada corassa; tota la confiansa que tenia l'Albert ab aquella familia no era bastant á deixarlo satisfet del paper qu' estava fent.
--¡Válgam Deu, lo pare quinas cosas té! --pensava, tot respallantse ab las menors inflexions possibles y girant la cara cap algun recó pera amagar son sofocament.
--¿Sab qué pensava, don Ramon? Que no haventse fet mal de veras, me'n alegro de la cayguda del Albert, del esquins del pantalon.
--Ah, ja l'ha vist? --cridá l'Albert.
--Perque escarmenti, eh? Jo també --feu lo pare ab cops sechs de veu.
--No, senyor --respongué suaument la dama-- Perque aixís, mentres vostés serán al ball, jo 'm quedaré bén acompanyada.
--Y quinas cosas li deixa dir don Pau á la seva senyora! --exclamá bonament, lo pare.
L' Albert, ja respallat, y posantse instintivament la má sobre l'esquins del pantalon, sonreya desde son seti un xich apartat dels demés, dihent:
--Donya Isabel está sempre més bona ab mí de lo que mereixo.
--¿Qué diu, senyor Merly? Vosté no sab com s'estiman aquest parell. N' hi há pera estarne gelós --respongué, entre rialla y rialla, 'l marit.
Y després, com si hagués atravessat per sa pensa 'l malevol desitj de mortificar á l'Albert á qui estimava de veras:
--Suposo que no voldrás probarte uns pantalons meus; t' estarian llarchs, t' estarian amples... ¿no es veritat?
--Já, já, já! --feren tots, inclús lo pare, midant ab los ulls á un y altre, y posant en una situació ridícola al pobre Albert quí, d'aquella comparació, resultava gayre bé petit, sens esserho.
--Nó, no ho vull pas. Me quedaria sola, sense tan bona companyia --interposá Da. Isabel.
--Senyors, tingan pietat de mí tots plegats --exclamá l'Albert en veu forsadament cómica, desitjós de dissimular l'enuig que d'ell s'apoderava.
--Bé, donchs, ¿qué no hi aném? --feu don Ramon.
--No més á darhi un tom, eh? --digué 'l gobernador, aixecantse de la cadira ab una violenta dominació de brassos. Y afegí á mitja veu-- ¡Ves qui 'ls feya convidarnos!
--¡Y tal! --exclamaren á duo D. Pau y son sogre.
--Aquí, are, ab aquesta fresqueta, la plassa tan tranquila, la remoreta dels arbres... --tornava 'l gobernador, ab ayre emperesit.
--Y es una vegada al any! --oposava l'animat D. Ramon.-- ¿Y vosté, donya Isabel, no vol acompanyarnos, no s'anima?
--Estich molt cansada, molt cruixida, no he tingut humor de vestirme. Ja ho he dit á en Galcerán: los esperaré llevada, potser fent alguna bacayneta y tot, devant del seu fill; no tinch ganas de moure'm.
--Ja comprench que s'avingan tant ab lo meu fill. Si tenen los mateixos gustos, la mateixa recansa! Avuy es la festa major y, si no l'animém los de la vila, quí l'animará? Mirin, jo, vell y tot, trech fabas d'olla!
### IX
La veritat es que no calian los esforsos de don Ramon. Lo ball d'aquesta nit era digne final de la diada, y encare avuy se cita á Vilaniu com lo fet més assenyalat del cassino. Y á fé qu', á primera hora, gran part dels socis no ho esperavan aixís; perque si bé era veritat qu' allá á quarts d'onze havian anat compareixent caps de familia y jovenetes de las que més lluhirian lo ball, afirmant que las de casa no hi faltarian, tothom reparava que guaytavan al saló mitjhora há encés, ab los músichs en son lloch, peró buyt encare, y s'en entornavan dissimuladament sense reapareixer.
Tres jovenets del primer vol, un d'ells lo noy Marqués, únichs que passejavan pe 'l llargarut saló dant lo tom á la filera de columnas que 'l partia pe 'l mitj, observavan ansiosos aquell va y vé, y declamavan amargament contra la bestial pretensió que tenian las senyoras de Vilaniu de no esser las primeras en comparéixer als balls.
--Vés com ho arreglas aixó, si totas pensan aixís? Unas ó altras han d'esser las primeras.
--Quinas ximplesas! Després diuhen qu' als balls d'aquí no s'hi pot anar perque se'n surt massa tart.
--Oy! A casa no 'm volian deixar vindre per aixó --esclamá en Marqués.
--Es clar, home, es clar! Ni á mí, ni á mí --respongueren á duo sos companys.
Peró en mitj de llurs amarguras, la caritativa esperansa 'ls sostenia, y, de tant en tant, entravan per las salas de café y pe 'l billar á reforsar los ánims cayguts, repetint las promesas arrancadas aquella tarde á las fillas, á las mares, fins als pares meteixos. Després tornavan á la sala, despertavan al clarinet que s'adormia, procuravan animar als violins, al contrabaix, al cornetí, al bútzem, demanántloshi que toquessen l'introducció com á reclám segur. Y emprenian altra volta llur passeig, acorats de veure buydas, encare, las otomanas y cadiras, estirantse 'ls punys de la camisa á cada ombra que guaytava per la porta, y allargant, com los pollastres quan s'ennuegan, sos caps cantalluts y empastifats d'oli.
A la fi 's resolgué á entrarhi una comitiva de forasteras y, rompent lo glas, comparegueren de sobte senyoras y menestralas á desdir, sense que ningú pogués esbrinar com corregué tan depressa la nova d'haverhi arribat las primeras concorrents.
No trigaren á comparéixer també las rivals de Da. Isabel ab llurs marits y D. Tomás Riudabets. Aquest, ab son frach de saten blau y botons daurats, del any quaranta, son coll de punxagudas tirillas, la seva armilla escotada y son pantalon color de pansa de xafagosa estretor. Aixís lo pubill com en Rodón cuytaren á amagarse en la sala del tresillo per temor de toparse ab D. Pau y 'l gobernador, als quals no volian veure. Peró aquellas donas feren sa entrada triomfal, atravessant la sala agafadas una á cada bras del bon Tomaset.
Ja son aquí las Ocas, digueren varias, veus envejosas. Mes, quina gloria pe 'l revellit dandy! Ab quin afany no hauria anat saludant á un cantó y altre, com feyan abdúas amigas, si 'l temor d'ensopegar ab las sedosas y llargas faldas que 'l duyan com embolcallat en un núvol fins á genoll, no l'hagués fet caminar esporuguit! Per gran sórt lo trajecte era breu. Sota la tribuna de l'orquesta, especie d'eixideta postissa que penjava de la paret, hi havia una otomana, buyda encare, hont pogueren asseures aquellas damas. L' home respirá y en sos ulls lluhí ben prompte 'l foch de la satisfacció que en son cor cremava.
--Veig que 'ls Galceráns no hi son encare! --digué Da. Mercé, tot clohentse un brassalet que la gruixaria de son bras li desclohia sovint.
--Nó --respongué D. Tomás-- Ja ho he preguntat allí fóra, al entrar.
--Oh, la gent del gran tó!... --feu la pubilla.
Y tots seguiren per una estona estirantse 'ls llassos, arreglantse 'ls caps, aplanantse plechs de roba y recargolant lo cos fins á trobar la posa convenient.
En aquell moment desembocavan al carrer Major, per la cantonada del de Santa María, los personatjes de casa Galcerán.
Lo gobernador preguntá hont era 'l cassino.
--Aquí, á duas passas ¿veu? --respongué 'l vell Merly, apuntant ab lo bastó.
Y 'l gobernador sentí llavors la cridanera veu d'un cornetí ressonar per las soletats del condormit carrer, y vejé destacar, entre la negror de las casas, la resplandor de tres balcons oberts de bat á bat, qu' atravessant llargas cortinas de punt, rebotia als frontis del devant com blancalls de llanterna mágica, dins dels quals ombras humanas d'esborrat perfil se removian, ballavan sens parar. Assi y allá, en algun qu' altre balcó de las vehinas casas, deixant filtrar la vista per la fónica escletxa qu' obrian veus temorosas, se descobrian, desde 'l carrer, grupos de personas qu' aguaytavan qui anava al ball. Y al entorn del rombo lluminós qu' extenia á terra la portalada del cassino, posats alerta per las catxetas del improvisat porter, duas fileras de xicots contemplavan als afortunats qu' atravessavan aquell brancal.
--Ja hi som --digué 'l vell Merly.
Y ell al devant, s'internaren los quatre personatges per aquell portal de sostre elevat, pobrement iluminat per un fanal xinesch, hont s'hi llegia: _La Vilaniuense_, emprenent per una porta xata, de vestiment barroch, la retorsuda escala ab balaustrada de fusta doblement vorejada per testos de tuyas y mirambells.
La comissió d'obsequis, tan criticada per las senyoras, de las quals no s'havia cuydat gens ni mica, desempenyá llavors admirablement son paper. Lo guayte que tenia en un balcó del segon pis fou amatent á avisarla. La comissió baixá fins al segon replá de l'escala á rebre á aquells personatges y compartirse de dos en dos la missió d'obsequiar á cada un d'ells. Don Ramon, per lo vist, no era mereixedor de aytals obsequis y quedá enderrera, sens companys.
--Ja son aquí, ja son aquí! --pronunciaren sis ó set veus escampadas. La nova volá per totas las salas y recons, se feu repetir per tots los llavis, y mentres paralisava las camas á uns balladors ó feya perdre 'l compás á altres, posava en renou á tota la concurrencia del café y de las pessas més secundarias del cassino. Las portas que davan al recibidor quedaren en un instant embussadas pel gran nombre de socis que la curiositat hi abocava. Y, quan los convidats foren á dalt, la comissió d'obsequis se vejé bén aviat desbancada pel president del cassino, per l'Alcalde y per la gent de figura del partit moderat que s'abalansá á saludarlos.
D. Pau y 'l gobernador anavan esmersant rialletas, exclamacions de fingida alegria, estrenyent mans á dojo, y repartint copets d'espatllas ab respostas trencadas: "Bé y vos?"-- "Sí, home, sí" --"Vostés son tan amables..."-- "No podiam pas faltarhi." --"Ja'ns veurém, eh?" --"Sí, es lo meu sogre." --"Gracias, gracias." --"D'aquí á després."
Mentrestant, la comissió y 'ls amichs, com si s'engelosissen de las manifestacions agenas, s'encastavan al entorn dels convidats y 'ls empenyian cap á la sala café, camí de la secretaría, trencant llassadas de mans, posantlos en prempsa entre ells qu' anavan derrera y l'atapahit grupo que s'abocava á la porta, promovent trángul y remolins, sens donar materialment temps á l'educació ni al respecte pera obrir sos carrers de caps afilerats que s'inclinan com las palmas. La música havia parat en lo saló, y la maror de las conversas venia d'allí, crescuda encare, per las veus discordants dels que s'empenyavan en atravessar la llarga corrúa d'homens que s'havia apilat á la porta.
--¿Ahont ens portéu, ahont ens voléu fer anar? --preguntá D. Pau, entregirantse y allargant penosament lo bras pera tocar l'espatlla del president á qui endressava la pregunta.
--A la secretaría --respongué aquest.-- No volen pendre alguna cosa?
--Qu' es cas d'aixó! Si acabém de sopar... Aném, aném á la sala de ball.
--Deixi fer, deixi fer --replicá 'l president, mitj enlayrat per las onadas d'aquell estret procelós.