Part 9
Per fí, l'estret se passá. A glopadas aná espargintse la gent per la sala café, y aquells personatges pogueren caminar ab llibertat, fins á la secretaría, tot torcantse ab dalé la suhor que 'ls amarava 'l rostre.
La secretaría, sala de juntas y de lectura, que de tot aixó servia aquella pessa, la més retirada y deslluhida de la casa, ostentava llavors una táula llargaruda, parada ab estovallas, copas, ampollas y platets de postres, afilerats al entorn d'un monument de massapá ensucrat, adornat ab banderetas y rodejat de confituras, ab las quals s'enganxavan las fullas que 'l calor de las espermas anava desprenent de dos poms de flors tan grossos com esbullats.
--Qué van á fer, qué van á fer? --exclamá 'l gobernador, aixecant la veu.
--Pendrán alguna cosa --respongueren tres ó quatre.
--Aixó nó, de cap manera.
Y arreu, tot baixet, á D. Pau que tenia al costat, afegí 'l gobernador:
--Aquesta es pitjor que la del matí.
--Esperis, esperis. Jo crech qu' haurém de fugir y tot.
Y mentres s'encreuhavan aquestas paraulas, ja un mosso, ab lo tovalló al coll, anava fent petar ampollas qu' era un gust.
La tafanería y l'enveja retenian, mentrestant, als homens fòra de la sala de ball, formant rotllets per las demés pessas, hont se critiquejava á la junta, 's reya de la comissió d'obsequis ó 's discutia l'oportunitat de festejar á autoritats de determinat color polítich, á representants d'un gobern odiós, dins d'una societat hont hi havia gent de tots los partits. Las discussions anavan prenent color polítich, arreu se feyan personals y 'ls contendents se ferian y enemistavan mútuament per lo que no valia la pena.
En la sala de ball regnava la major espectació. Las senyoras, arrengleradas en doble filera de cadiras y divans, estavan anguniosas de no poder traure 'l cap per allá fòra d'hont venia 'l sorollós mormoll d'acaloradas conversas, barrejat ab sofocants alenadas de tabaco que carregavan l'atmósfera y ablanian las espermas ab sa creixent calor. L' orquesta havia tocat ja per duas vegadas la senyal de rigodón; peró sols tres ó quatre xitxarel·los d'aquells qu' havian de retirar dejorn s'havian cuydat de formar quadro. Tothom semblava capficat per altres cosas diferents de la dansa. Las més de las senyoras esperavan veure entrar á l'Isabel Galcerán, de qui no havian sabut assegurar encare 'ls missatgers de la part femenina si havia vingut. "Hi havia tanta gent apilotada al entrar ells, que era impossible distingirho, las veus que corrian eran, per altra part, contradictorias."
La Montserrateta 's migrava de no veure á l'Albert, y tot era fer ulls. Peró las més acoradas eran las Ocas.
Per fí, en Riudabets las tragué de dubtes. Li costá arribar fins á la secretaría per veureho ab sos propis ulls; mes, á la fí, lográ son propósit.
--Ni ella, ni ell --digué á las rivals ab semblant desencaixat.
--Quí vol dir ell? --preguntá ab malicia Da. Mercé.
--L' Albertet... Y lo més estrany es que hi há 'l seu pare.
Abduas amigas culliren l'ingénua confessió del ignocent conco ab una rialla tan forta que feu girar una munió de caps.
--Escolti, escolti, Tomaset --afegí, prompte, la pubilla-- ¿Per qué no ha preguntat á D. Pau hont es l'Albert?
--Y calla, boja! --exclamá la de Rodón, tapantse la riallera cara ab lo vano de plomas.
D. Tomás se posá roig, restá avergonyit com un xavalet sorprés en un instant de inconscient candidesa. ¡Ell, ell, lo solter recalcitrant, _el terror de los maridos_, que li deya 'l comandant d'armas, ell havia necessitat una proba tan palesa! Adeu reputació de vell vert, d'home temut! ¡Quin paper! quin paper més trist devant d'aquellas damas!... devant de las futuras conquistas! No tenia sinó un medi pera salvarse d'aquell naufragi: confessar quelcóm de més de lo que sabia, mentint un xich y ab prou serenitat pera apareixer com més astut de lo que realment era. Ho sabia per lo vell Merly: "fem veure, donchs, qu' he sigut prou desvergonyit per arrancarho del marit mateix."
--Ah _zahorí, zahorí!_
Cap de las duas entengué 'l mot y, encar que calladas, restaren preguntant ab la vista.
D. Tomás las fixá ab ulls de traydoria, durant uns moments, y, arreu, estirant la rialleta que de sos llavis brollava y abaixant sa vista, feu:
--Donchs, sí; per ell mateix ho sé.
--Qué diu? --saltá la de Rodón-- Y ha sigut capás de preguntarho al meteix don Pau? Uy qu' atrevit!
¡Uy qu' atrevit! Oh, l'exclamació més bén volguda d'en Tomaset! ¡Y que bé, y que sonora y dolsa penetrá en son cor! Animat per ella, la mentida prengué cos y color de veritat y forsa pera rejovenirlo y enfortirli la veu al respondre ab triomfant aplom:
--Sí; y ell, ell meteix m' ha dit qu' era á casa seva ab donya Isabel.
--Jesús, María, Joseph! --feren abdúas oyents.
--Y d'aixó s'admiran! --seguí ab igual aplom en Riudabets-- La gent del gran mon no tenen empaig en fer confessions d'aquesta mena. Lo marit creu, y creu bé, que la competencia acredita son bon gust.
--Vol callar! No digui semblants disbarats --interposá donya Mercé, fingintse ruborisada.
--Tot se pot creure d'aqueixa gent --exclamá la pubilla-- Peró... y no dóna cap excusa, cap explicació?...
--Ah, sí; naturalment, aixó sempre 's dú á punt. La d'avuy es molt senzilla y bastant prosáica també; perque... ¿sab?... convé al mateix temps posar en ridícol, no sía sinó pro fórmula, al rival: l'Albert havia eixit de casa ab son pare pera vindre al ball, mes, essent al carrer, ha caygut y s'ha estripat lo pantalon.
Y al arribar aquí, 'ls tres interlocutors esclafiren á riure d'una manera estrepitosa.
Al sentir la rialla, Da. Rosa Montellá abandoná son lloch pera ajuntars'ab las Ocas.
--Vés, vés qué diuhen, mamá.
--Qué passa, si 's pot saber? Veig qu' aquest senyor las fá riure molt. Ja'n deu dir alguna de las sevas. Fa bé, Tomaset; ja que 'ls joves no saben divertirse ballant, cal animarho un xich fent brometa.
--Ca, res, res --feu D. Tomás, temerós d'escampar la nova que li havian arrancat per sorpresa.
Peró la pubilla s'agafá de l'ocasió com d'un clau, pera fer correr la calumnia. La senyora Montellá 's resistí á assentirhi de bonas á primeras. Ella coneixia á fons á Da. Isabel, sabia al propi temps quan honestas é íntimas eran las relacions qu' existian entre las familias Galcerán y Merly, y de cap manera podia oblidar la desproporció d'edats que hi havia entre aquella dama y l'Albert. Peró no eran aquets arguments prou forts: perque ¿quí 's pot envanir de coneixer á fons á un altre si cada persona es un mon? Per ventura l'intimitat més decent de dos famílias obsta may al naixement d'una passió? Si s'ha convingut en que l'amor es cego, pot creures que 'l desequilibri d'edats, quan encare 's conserva la joventut, quan s'está al plé de la vida com Da. Isabel, ha d'ofegar las veus del cor? Quants y quants exemples no podrian citarse en comprobació d'aquesta réplica? Ademés, qu' una es la moral de la gent senzilla, de la gent vilatana, y una altra la de la gent del gran mon. Da. Rosa, mitj guanyada pe'l dubte, 's batia en retirada, peró ab tot l'ardiment de qui sent que li arrancan una d'eixas entranyas morals que se'n diuhen conviccions; y no sabent respondre als cops terribles de la llógica contraria ab altres cops de sólida dialéctica, 's confortava interiorment ab apreciacions personals ben poch favorables á las rivals de Da. Isabel. La rivalitat, la mesquinesa d'ánima, l'enveja y res més las podia fer parlar aixis d'una persona tan digna y honrada com la jove Galcerán. Da. Rosa ja sabia prou ab quins fins maneja certa gent la calumnia y ab quanta facilitat s'inventa, pera no deixarse enrotllar l'esperit de cop y volta. No cal dir que la jove Rodon, seguint la seva mónita, fingia paliar los descaraments de la seva amiga; mes aixó no tranquilisava á Da. Rosa, que coneixia massa 'ls procediments de que 's valia pera cobrir la seva responsabilitat aquella gata moixa. Interiorment, fins pensava qu' aquesta y ningú més sería la inventora de la calumnia que s'esforsava en rebaixar de tó per temor ja de qu' ella no ho sospités. En quant á D. Tomás, si tot rojet de cara procurava fingirse indiferent á lo que 's deya, fent giravoltar lo cos, de tan en quan, sobre un sol taló, dantse palmetadas ab un guant estiraganyat y trencant la conversa ab observacions tan deslligadas com insubstancials, de segur qu'era ó per vergonya ó per dissimulació mal intencionada. Los efectes d'aquella calumnia en l'esperit de Da. Rosa eran, donchs, ben contraris é inesperats.
La Sra. Montellá s'entorná tota penedida al costat de la Montserrateta.
--¿Qu' era alló, mamá?
--Res, calumnias, indecencias.
--Contra donya Isabel?
--Pots pensar.
Y no poguent arrancar una paraula més de sa mare, la noya 's quedá meditant.
--Si suposarán que l'Albert... Jo ho esbrinaré.
A tot aixó, entrá una gran glopada de jovens en la sala, s'aparellaren pera ballar lo rigodón y, picant de mans, demanaren alguns que toqués l'orquesta.
Aquella entrada tan repentina arrancá de totas las donas la meteixa pregunta: "¿qué passa?"
--Res, qu' aquells senyors, en havent refrescat, han girat cúa sens ni voler traure 'l cap á la sala de ball.
La tal resposta omplená 'ls esperits d'estranyesa.
Durant bona estona anaren teixintse suposicions de tota mena pera explicarse 'ls motius d'un acte tan poch galant. La suspicacia vilatana adressá desseguida 'l cap, suposant que potser se'n donarian á menos, aquells senyors, d'assistir al ball. Y aquesta suposició anava guanyant camí fins en l'ánim de Da. Rosa Montellá, quan, presentantse ab semblant que respirava alegria en Rodón y 'l pubill Tárrega, exclamaren:
--Cá, cá! rés d'aixó. Lo motiu es més sério; peró no 'l podém dir. Ja'n sentirán á parlar, ja ho llegirán pe'ls diaris.
--Ah, ja m' ho afiguro! --saltá la pubilla. Y fent un signe á son marit, li suposá, á cau d'orella, que seria per un desafio entre'n Galcerán y algú que li havia llensat alguna indirecta ofensiva al seu honor de marit.
Lo pubill rompé en una rialla estrident com l'escatéch d'un pollastre.
--Nó, no es res d'aixó.
Tampoch ho encertá la de Rodón, á judicar per lo que, á sa vegada, feu riure al seu marit.
--Ca! ca! ca! --feu aquest-- En fí, no ho podém dir. Ja'n parlarán prou los diaris. No tingan por, ja se sabrá.
Aquí callaren uns y altres, aixordats per la desguitarrada orquesta que comensá á tocar lo rigodón. Los senyors se retiraren cap á un cantó pera que las damas poguessin més comodament mirar la dansa. Com cedint á un manament, la major part de la concurrencia pará d'enrahonar, y 'ls pochs que no sabian callar parlavan en veu baixa, tot contemplant l'espectacle. May s'havia vist en "La Vilaniuense" un rigodón com aquell. Eran tants los balladors que, no podent compartirse en quadrillas, hagueren d'inventar una nova distribució que D. Tomás trobá molt aristocrática. Duas grans cadenas de balladors ocupavan tota la llargada de la sala, y tancavan lo gran quadrilonch las duas parellas més fatxenderas y amigas de rumbejar. Com autorisats capdansers, comensavan, aquestas, totas las figuras del ball.
Després, las repetian las duas grans alas ab l'uniformitat d'un coro ben dirigit. S' atansavan, reculavan paralelament, ab la precisió d'una selfática, formant extensas onadas de punt y seda de tons alegres per hont cabussavan flors y llassos virolats. Y era de veure com, als encreuhaments y mitjas cadenas, se formavan al entorn del pantalon negre remolins de faldars glassats, que s'inflavan, modelavan y esllanguian al buf del moviment, marejant la vista del espectador, comprometent l'equilibri del ballador poch lleuger. De sobte, las parellas, agafadas d'una má, 's giravan fit á fit, se feyan un acatament solemne y, á un cop séch de la nerviosa música, parava á una tot moviment. Al mitj de las duas grans alas, retiradas fins á tocar ab las rengleras d'espectadors asseguts, quedava un ample pas d'honor, encatifat, sobre 'l qual reposava la claror de las espermas, feble en aquella atmósfera espessa y carregada. Y mentres las cansadas parellas, rojas de cara, plenas de panteig, espurnejant alegría pe'ls ulls, se torcavan la suhor que 'ls dava á la pell un tó de satí, 'ls cap-dansers reprenian altra volta la dansa per l'encatifat espay, lluhint las figuras ab orgull, gronxant lo cos, caminant ab garbo, accentuant los saludos, enllassant y desenllassant las mans ab la prestesa y manya d'un escamotejador. La calor creixía, 'ls músichs semblavan apressar lo compás, l'alegria pujava de tó, y s'aixecava de tot arreu, com una altra atmósfera de sonoritat tan espessa com aquella nebulosa de fum de cigarro, d'esencias d'olors, de transpiració, d'aléns afadigats, de tuf d'espermas colltorsudas, un brunzit rioler, barreja indexifrable de diálechs d'amor, de xius-xius malévols, de suspirs de goig qu' escapavan á las mares, de judicis més ó menys entussiastas sobre 'l bon gust dels vestits, dels pentinats, del modo de portar las flors y llassos. Era un mareig, peró un mareig alegre, l'ubriacament de la dansa en ple estiu, l'himne de joya de la jovenesa que feya bullir la sanch y brincar los cossos, tot ensemps qu' entregava 'ls cors al amor y deixondia en los vells los recorts més dolsos de la vida.
### X
L' Albert havía quedat en una situació embarassosa. L' epissodi dels pantalons y la brometa de D. Pau, qu' altres cops hauria soportat molt bé, 'l tenian avuy violent, com si 's sentís en ridícol. Aixís, en quant quedá á solas ab s'amiga, insinuá 'l desitj de retirarse. Peró Da. Isabel s'hi resistí. ¿Tan malament estava? Y donchs? L' Albert s'excusá pretestant que no volia abusar de la amabilitat d'aquella senyora en perjudici de son repós; que, delicada com estava, lo rebombori de la festa, 'l matinejar, lo cansament del viatje, 'l tráfech del matí, l'espant de la tarde, havian de tenirla rendida...
Peró la Galcerán abandoná, de sobte, la butaca, corregué al piano y, tot fent una escala cromática, interposá:
--Conech que té son, Albert... A veure si 'l desvetllo.
L' aludit rodá 'l cap per tota resposta, y aclofantse mellor en lo balancí, 's resigná á escoltar, tot gronxantse violentment. Llavors, sa amiga, sens descloure 'ls llavis, comensá á tocar una melodía de Mendelssohn, y en acabant, saltá al costat de l'Albert, preguntantli en veu riolera:
--Y bé, qué li sembla aquesta música?
--Trista, distingida, com totas las composicions que vosté toca.
--Es d'aquell género que s'avé ab l'estat d'ánim de vosté, veritat?
--Vol dir que estich trist?
--Ni més ni ménos que com li pronosticava á vosté, tres mesos há, desde Barcelona.
Derrera aixó afegí Da. Isabel una gran rialla, y continuá:
--Vaya un jove!... ¿De quí l'ha heredat aquest carácter? ¿Es á dir que ni la festa major l'hi agradat á vosté? Que ni ganas ha tingut de anar al ball, l'únich ball que 's fará aquí fins al Carnaval?... Home, home, s'ha de animar.
--La festa major, 'l ball...! qué vol que hi trobi jo en aixó?
--Un motiu de distracció, un espectacle pintoresch, alegre.
--Figuris l'efecte que causaria aixó meteix al home que tingués en perspectiva la ruina, la mort moral.
Da. Isabel esclafí en una gran rialla.
--Home, home, está molt desesperat! No 'm fassi riure; vosté es un romántich.
--Vol fer lo favor de no riures de mí? --interposá l'Albert, tot encorregut-- Fa temps que vosté té una opinió completament equivocada del meu modo d'ésser. Jo no soch romántich, ni ménos en lo sentit ridícol que vosté vol dar á la paraula.
--Protesto.
--Bé, donchs, en lo sentit poch... piadós... cóm ho diré?... En aquest sentit, si es no es de brometa, que 's dona á la paraula romántich, quan un jove 's queixa, está indiferent ó está trist.
--Per amor de Deu! Albert; si s'ha d'ofendre, no 'l tractaré ab la franquesa que vosté meteix m' ha demanat tantas vegadas.
--Nó, no m' ofench... Peró cregui, Isabel, no faig pamplinas, ni haig de repetir, are, tot alló del anyorament dels amichs, de la pérdua de las costums alegres y lleugeras d'estudiant. Crech, com vosté, que tot aixó passa, y que 'l travall es un gran refugi pera escapar del aburriment. Jo buscaré aquest refugi, peró es que temo no trobarlo.
--Per qué?
--Ah! perque, en primer lloch, vosté ja sab que la carrera no m' agrada fins á un punt que puga professarla ab deliri. Segonament, perque veig al meu pare ab uns propósits incompatibles del tot ab los meus gustos, ab las mevas inclinacions. Lo meu pare está tocat del fanatisme polítich y somnía, li estich llegint á la cara, en dedicarme á la política, qu' es lo que més aborreixo. Li hauré de dir clar y net que no vull, y li donaré un gran disgust.
--Tot s'arreglará, home, tot s'arreglará: no 's fassi montanyas de grans de sorra.
--Vosté no coneix prou al papá. Vosté no sab lo qu' es la política en un poble.
--Figuris si ho sabré, al costat de'n Galcerán, lo qu' es la política! Prous mals ratos m' ha dat ja. Lo meu somni daurat fora qu' en Galcerán la deixés.
--Oh, nó; la política que 's fá á Madrid, la meteixa que 's fá á Barcelona, no es la política vilaniuhana. Allí s'exerceix com una carrera, qui ab més dignitat, qui ab més fé que 'ls altres, peró tots guardantse mútua consideració, no fentne l'objecte exclusiu de la vida, l'arma alevosa de las venjansas personals, lo secret ressort de tots los actes, lo talismán ab que 's logran las majors injusticias contra l'adversari y 's satisfán totas las concupiscencias, tots los desvaris del egoisme més refinat, qu' es l'egoisme de poblet. Aquí, per exemple, no hi ha paret, no hi ha finestra, no hi ha café, ni cassino, ni tertulia, ni empleo 'l més insignificant, com lo de carter, que no dega sa existencia á la política. Ella ho fa tot: permet, nega, reuneix, disols, aixeca, enfonza, protegeix ó persegueix, agafa, empresona, deslliura ó mata, segons 'l capritxo, ó la sort qu' en la lluyta consegueixen los caciques. Y jo, vol que serveixi pera viure en aquest teixit d'intrigas, pera respirar aquesta atmósfera de ressentiments y odis, pera posar lo poch que sé y lo poch que valgui al servey de la cobdicia ó de la ambició dels meus, faltant á la justicia, á la caritat, á la més senzilla delicadesa que tant estimo dels altres?
--Tot lo que vulgui. Tinch una tristíssima idea de la política, y també 'm sembla que vosté no ha nascut ab temperament pera dedicarshi; peró també crech que carrega de tintas massa negras lo quadro. Vosté té una propensió extremada al pessimisme, y es precís que la moderi, si vol traure algun partit de la vida. Jo estich en que tots vostés, los homens, necessitan un objecte ó altre ahont esbravar tot lo calor de passió que tancan dins de l'esperit mentres dirigeixen los propis negocis ó viuhen tranquilament la vida ordinaria. Son com las criaturas: volen un' hora d'esbarjo y una joguina pera trencar, si tant convé.
--Totas vostés diuhen lo meteix.
--Per que es un fet qu' hem observat ja apenas tenim nuvi. Y si nó, míriho vosté meteix: l'un es jugador, l'altre conquistador, á l'altre li agrada la cassa, al altre pescar, quí s'entrega á la disbáuixa, als cavalls, á las artistas, molts á la política ó á las aventuras de la guerra apenas se mou una mosca. No se'n trobará un per remey, que 's contenti com nosaltres ab los quefers ordinaris de la casa. Per que 'ls més quiets, ó farán versos sense ser poetas, ó máquinas sense ser enginyers, ó, y aquestos son los pitjors, tot essent los més mansos, se ficarán per la cuyna y xifrarán la seva vanitat en fer guisots. Cap de vostés la xifra en ser un bon pare de familia ó una celebritat en la carrera escullida. Si de cas ho son, ho desdenyan, ó, quan ménos, més los afalaga l'admiració que causan per sos vicis ó puerils entreteniments. No vull dir que vosté 's dediqui á la política, ja que no hi té inclinació, ni crech, per altra part, qu' ho conseguís lo seu papá, dat lo modo de pensar de vosté... per que... ¿m' ho deixa dir?... també tinch als homens per tossudets...
L' Albert sonrigué, y ab un lleuger cop de cap, afirmá per galantería.
--Nó; lluny de recomanarli aixó, que no sé si es carrera, peró sí font de torment per las pobres mullers, ajudaria jo meteixa á tréureli del cap per mica de fé que tingués en conseguirho. Peró crech, sí, que vosté, are qu' es jove, ha d'espolsarse de sobre aquest pessimisme, aquesta hipocondría que 'l rosega, y obrir 'ls ulls á un horisó més rosat, més lluhent. Y en fí, quí 'm fá sermonejar, á mí que no serveixo per predicador, y, sobre tot, quan la naturalesa y alguna altra filla d'Eva bé prou que s'encarregarán de curarlo més ó ménos tart? A propósit ¿quí sab si la Montserrateta?... Avuy he reparat...
Un gran truch en la porta del carrer, ofegá en los llavis de l'Albert una exclamació ingénua. Los dos interlocutors restaren callats, esperant, fins que la cambrera entrá ab un telégrama clos, endressat al gobernador.
--Que li portin al cassino --feu Da. Isabel.
Y aixecantse, abandoná la saleta pera dar una mirada á sos fillets que dormian com dos ángels.
L' Albert seguí en sa butaca, pensatiu y confós. Es veritat que tenia prou franquesa ab Da. Isabel pera confiarli secrets de major importancia; mes "¿per qué parlarli avuy ab tal foch d'una senzilla sospita, y ferli tan negra pintura de lo que 'l seu marit y 'l meu pobre pare professan ab tal entussiasme?" L' Albert pressentía que 'ls temors exposats no eran pas la veritable causa de son malestar. Més encertava, potser, atribuhintla á certa conmiseració may sentida envers aquella dama, que li havian obert al cor las mesquinas murmuracions sorpresas aquell matí á casa Montellá. Peró conseqüent en son propósit de menysprear las mesquinesas de l'ignorancia y de la malicia estúpida, s'avergonyia de regoneixer que 'l ferissin tan. Sa propensió al análisis, esmolada y encare viciada en las aulas de la facultat de Dret, l'empenyía á més enllá pera trobar la clau d'aquell enigma psíquich. Al llansarse á cercarla, veya á la rahó en pugna ab la conciencia. Mentres la primera li esplicava l'horror d'aquella conversa presentantla com revelació infalible del estat social de Vilaniu, certament bén trist pera qui sentia sols generositat, espansió y altesa de miras; la conciencia l'acusava de pendrer com propia l'ofensa dirigida á qui certament no necessitava la defensa d'ell. Confós y roig lo posá aquesta veu interior, més confós encare, quan notá que la derrera y senzillíssima broma li havia ferit l'orella com una injusticia.
Y roig lo trobá encare Da. Isabel, al apareixer novament á la saleta, portant en sos ulls aquella explendorosa joya de mare felís qu'acaba de contemplar á l'ignocencia en dols repós.
L' Albert no gosá mirarla. Fingint jugar ab una borla de la butaca, espremia interiorment lo disgust que li causava aquella veu irritant de la conciencia qu' ell tractava d'ofegar ab totas sas forsas.
--Encare está capficat? --feu ingénuament la Galcerán, deixantse caure en un balancí, ab franch deixament.
L' Albert no pogué dominar un sobressalt. "¿Es que 'm llegeix l'interior?" Y més roig qu' avans, se posá sobre sí, responent en veu forsadament tranquila:
--De qué vol que ho estiga? Alló era pera conversar, res més.
--Donchs parlém d'altras cosas; escolti: vol venir demá á la Mayola?
--A la Mayola? --repetí ell, pera tindre més temps de pensar la resposta.
--Sí, aném á ensenyarla al papá y á en Dominguez.
L' Albert s'excusá ab pretestos fútils. Da. Isabel, sense pararse á cercar la causa d'aquella negativa, las emprengué, segons sa costum, pel to de la broma.
--Com vosté vulga. Ja comprench qu' ab lo despaig obert, rodejat de plets y causas, no pot perdre un dia.
--Que cruel es ab mí --feu lo jove advocat, esforsantse en amorosir l'agror de la veu.
Da. Isabel esclafí una rialla.