Part 7
--_Todavia quedan caballeros en España, señora_ --digué á donya Rosa, tot oferintli 'l bras, ab una postura de minuet, al replá de la escala dels Galceráns. Y forjantse judicis y més judicis temeraris, una volta lliure de la bona senyora, endressá sos passos de tremolor caduca cap á casa Rodon.
### VII
Los balcons de donya Mercé, situats al carrer Major, punt excelent com dels més céntrichs, estavan també admirablement concorreguts, si no de vilaniuhencas, de forasteras. Las enemigas d'aquella senyora suposavan qu' ella y son marit los havian ofert á quants forasters havian pogut, vingués ó no á tom. Peró era l'enveja que retallava. Lo cert es que la Rodón tenia la casa plena de gent com cal, á la qual ajudava á instalar la Sumpta, allí present desde primer' hora.
Abdúas amigas estavan contentíssimas de l'escaramussa d'aquell matí, sobre la qual conversavan llargament, solas en un balcó, quan vejeren ab sorpresa entrar al senyor Riudabets.
--Oh! --feu donya Mercé, estrenyent la má del conco.-- Quant de bó per aquí, quan de bó! Si he d'esserli franca, la veritat, Tomaset, no l'esperava pas.
--Y ja veu que 'm feya injusticia, Merceneta --respongué, tot tou de veures desitjat.-- Quí sab si á la fí...
--Peró no era á casa Galcerán? --interposá l'esprimatxada pubilla, ja present y ansiosa de tallar casacas.
--Sí senyora, sí; pero si allí hi ha hagut una tragedia! --s'apressurá á respondre, emploricant la veu,'n Tomaset.
--Una tragedia! Cóntins, esplíquinsho, ¿qué ha sigut aixó? --feren abdúas, fingint ignorar lo que ja sabian, lo que s'havia escampat ja per tota la vila y comentat en tots sentits als deu minuts d'haver eixit de casa l'apotecari l'oficiós criat.
Y aquell vell ressentit descrigué l'accident de donya Isabel, carregant la paleta de colors tan vius com li permeté sa excitada imaginació. Mentrestant, sas oyents se banyavan en aygua de rosas. La disposició d'esperit d'aquell infelís era la més favorable pera ferlo instrument de la calumnia qu' un moment avans havian inventat las duas.
--Qué diu ara? qué diu? ¡pobre senyora! --feu la de Rodón ab tó de mal dissimulada burla.
--No té donchs fatxa d'esser tan sensible. Bah, gent de ciutat! Posturas! ¿no ho creu aixís, Tomaset? --digué la pubilla, abaixant la veu per las forasteras y tornant á formar rotllo separat ab sos interlocutors.
--Qué volen que sia! Pse!... Pamplinas de criatura contemplada, --afegí á mitja veu lo narrador, arquejant las cellas y rodant lo cap á truco d'ensenyar la magricia de son coll, veritable masó de bordons de contrabaix embolicats en pell de gallina que, si en la posa natural amagavan encare bastant lo coll postís y l'enmascarada perilla, una petita contorsió 'ls posava llastimosament de manifest.
--Ja veurán, ja veurán. Hi há naturals que no hi poden fer més... cal no ser injustos --replicá, seguint la seva mónita, donya Mercé.-- Ademés, segons diuhen, está tan malalta...
--Y qué naturals ni malaltías! Pamplinas, heusho aquí tot! --digué la Sumpteta.
--Res més, senyoras, res més; si jo ho he vist. Encare afegiré qu' estich ab vostés; es orgullosa, sí; es orgullosa, y 'l general, lo seu pare, també.
--Ah, li ha parlat vosté?
--Sí, peró pocas paraulas; perque, ja ho saben: devant d'un estirat, jo ni un ciri.
--Senyoras, senyors, los gegants! --cridá, desde 'l balcó, una senyoreta forastera.
Y llavors se trencá la conversa. Donya Mercé cridá á son marit y al pubill qu' estavan en la sala del derrera, molt entretinguts parlant de política.
--No tingas por, Joanet, las nostras donas han de gastar; deixa que la Sumpta gasti... Tu sempre ab mi: jo't faré home. Deixa que 'ls nostres sigan poder.
La senyora 'ls va empenyer cap al balcó hont eran la pubilla y D. Tomás, pera que poguessen enrahonar tots més lliurement. De quan en quan ella ja daria una mirada als forasters y 'ls hi faria la gara-gara. No obstant, una cosa la tragué del balcó, apenas havia guaytat al carrer:
--Pepet, Pepet, sabs lo qu' estava pensant? Qu' hauriam de donar refresch á aqueixos senyors. Al café d'en Manelet han fet gelats.
--Vatualisto! Cóm no hi hem pensat avans! --esclamá en Rodón pegant un cop de taló á terra.-- ¿Y com ho sabs que hi ha gelats?
--Are n' he vist passar duas grans safatas cap al carrer de Santa María. --Y com vejés qu' en Pepet no hi donava, prosseguí:-- ¿Encare no ho endevinas, home? A ca'n Galcerán ¿ahont vols que vajen per allí?
--Ah, sí, sí, cuyta, cuyta que'n portin. Pero femho bé: no'n digas res á ningú fins que 'ls tinguém. No t' esposis á un xasco.
La flaca d'en Rodón era precisament ferse sempre bocadas de rich y espléndit. ¡Com diantre no se li havia ocorregut lo del refresch! Ca, si parlant del gobernador y d'en Galcerán... ¡Malviatje!... Ves quin paper s'exposava á fer are!
Y tot malhumorat, s'atansá á sos amichs, enrotllantse nerviosament entre 'ls dits la cadena del rellotje. Justament en Tomaset, á prechs de la pubilla, contava altre cop l'escena del desmay de la que pogué gaudirse aixís en Rodón.
Pero la llarga corrúa de moxigangas, precedida d'un espadat de cinch, comensava á desfilar per sota 'l balcó als atronadors desconcerts de grallas y músicas. En Tárrega s'abocá á la barana cridant á son costat al inseparable Rodón. La pubilla quedá entre aquest y don Tomás, quí, pretestant poch lloch, s'aprofitá acostantse á la seva vehina tant com pogué. "No convé fugirli 'l cos are --pensá aquesta-- més val enllepolirlo." Y son temperament d'histérica acabá d'esvahirli aviat la primera repugnancia, fins al punt de que, al cap d'una estona 's sentia afalagada per las guspiras que llansavan los ulls d'aquell vellot. Mes la reaparició de donya Mercé obligá á la parella á separarse pera que la primera ocupés lo lloch del galant. Don Tomás, llavors, restá á segona fila, encés com un perdigot, abalantsanse á la menor escusa sobre la tova espatlla de la Rodón. Abdúas amigas se parlaren á l'orella, esclafiren á riure y, un cop serenas, se giraren d'esquena al carrer, fingint prosseguir la conversa:
--Sabeu que penso? --saltá la pubilla, mossegantse 'l llavi al veure la perturbació de don Tomás.-- Que tot aixó confirma lo que tu 'm deyas, Joanet.
--Jo? --preguntá 'l pubill ab sa veu esquerdada.
--Sí, tu. Que prou es ben cert que donya Isabel ha vingut de mal grat á instalarse á Vilaniu; prou es ben cert qu' avans han tingut disputas ab don Pau, y que 'l general es aquí pera ferli companyía un quan temps, á veure si s'aclimata.
--Aixó 's diu? --preguntá en Tomaset, com descubrint nous horisonts.-- Y afanyós de captarse la mellor voluntat, afirmá tot seguit:
--Ah! prou es bén cert, prou es bén cert!
--Hi ha més de dos anys que morí 'l vell Galcerán... Don Pau prou hauria vingut més aviat --mormolá donya Mercé, mossegantse un dit en actitut meditativa pera amagar mellor la rialla. Y com girés la cara al carrer,
--Te compte! --saltá en Rodon pera evitar á la seva dona que li fessen mal las altíssimas banderas de gremis y germandats que passavan tremolant en brassos de pagesos vestits ab gambetos.
--Y bé dona, dos anys enrera aquell senyoret ¿sabs? encare no era aquí --interposá la pubilla Tárrega, arrancant una rialla de la seva amiga, que D. Tomás no pogué compendre per que no veya encare ahont anava 'l tret.
Y la pubilla esbombava la mentida, ab lo més viu desitj de que fos veritat. Aixís patiria aquell home que la va desayrar! Després que... y lo observát al dematí!
"Quí vol dir?" pensava aquell galantejador, que la pretenia de guardar tots los secrets escandalosos de la vila.
--Si fos lo que tu dius, no s'hauria fet pregar pera vindre, quan precisament arriba l'altre --replicá la de Rodon, ab l'infernal desitj d'arrancar la vena que veya devant dels ulls del encaparrat Riudabets.
Aquest los obrí efectivament, com quí dona en la solució d'un problema embrollat; emperó, ben prompte torná á endinzarlos per las boyras de la discussió secreta que 'l dubte obria dins de son esperit. L' home passava llista dels senyorets que s'havian establert derrerament á Vilaniu, y la memoria no n' hi dava sinó un, l'Albert Merly, que precisament arribava 'l meteix dia que la dama en cuestió. Mes ¿cóm es possible, pensava en Tomaset, que donya Isabel puga enamorarse d'un jove tan aixut, tan esquerp? Peró ell era á la casa, ell s'ha estat sempre al costat d'ella, ell ha corregut ab lo pomet d'aygua de Colonia y s'ha enardit contra 'ls que 's removian y atabalavan durant l'accident... Peró ell --replicava l'altra veu de las duas que sentia disputar dins de sí meteix don Tomás-- ell, aquest matí, á casa Montellá, no ha fet tant com tu, no l'ha defensada gens ni mica. --Pera dissimular --li advertia la veu acusadora.-- Peró es que, dissimulant y tot, podia defensarse; es que jo no l'he vist may més expressiu ab aquella dama qu' ab las altras; es que realment es lógica, rigorosament lógica la conclusió de donya Mercé: si abdós s'entenguessin, donya Isabel no s'hauria resistit á vindre, y jo dich més: are, donya Isabel, en lloch d'estar trista com son semblant revela, estaria joyosa, molt joyosa.
Y aquí havia arribat de sas meditacions, quan Da. Mercé, l'hábil catequisadora que llegia perfectament en lo semblant de son novell prossélit la perillosa batalla qu' estava sostenint, tractá d'aplassarli la resolució reforsantlo ab una presa d'esperansa.
--Escolti, Tomaset: no li ha dit donya Isabel si anirá aquesta nit al cassino?
--Li he preguntat, peró no m' ha dit ni sí, ni nó.
--Allí veurém si estém fent judicis temeraris.
--Es que vosté creu que donya Isabel?...
--Jo no crech res, ni la Sumpta tampoch, ¡Totas las senyoras estém tan exposadas á una calumnia! Per aixó cal experimentar, experimentar molt.
--Calléu, calléu, que comensa ja 'l pendó --cridá 'l pubill.
--Are vull tenir la curiositat de contar las atxas --feu sa muller.
--Y qué'n treurás, tonta? --interposá donya Mercé, temerosa de que la suma afavorís massa als contraris de son marit.
La pubilla no per aixó abandoná son propósit, y comensá á contar entre sí, mentres los altres comentavan la representació y calitat del acompanyament qu' anava desfilant per sota llurs ulls, enrojits d'enveja. Desde 'l menestral més humil fins al més rich hisendat, tots los estaments y classes socials de Vilaniu estavan representats en la comitiva. Per las balconadas del entorn no 's sentia més qu' una exclamació: "¡Quina professó més lluhida! Jamay s'havia vist!" Los pagesos acomodats hi anavan ab sos vestits de calsa curta, de panyet negre, y faixa de seda carmesina, portant, ademés, pera major gala y malgrat l'estació, llarch y sever gambeto. Los menestrals lluhian també sos mellors vestits negres entre 'ls quals ressaltava bellament l'armilla blanca. Y, á mesura que s'acostava 'l pendó, apareixian levitas de variada edat y estisora, intercaladas ab set ó vuyt uniformes que l'element militar de la vila podia oferir, y, de més á més, altres tants frachs passats de moda que sols eixian en cassos extraordinaris. Un d'aquestos lo duya, tot estarrufat, don Ramon Merly. Per fí, tres passas avans de la copla de'n Metus, qu' apurava tot son més distingit repertori de polkas, valsos y mazurcas, venian los pendonistas. Lo gobernador y 'l general lluhian en lo pit de llurs uniformes tot un aparador de creus ab las corresponents bandas. L' hereu Galcerán anava rigorosament vestit d'etiqueta.
Al véurel, la Sumpteta no pogué estarse de compararlo ab l'escanyolit d'en Joanet, y 's posá roja com una brasa. Son cor alabatia ab furia, peró havia de dissimular. Y tot ensemps, donya Mercé estava tan embeguda en aquell espectacle, que ni sentia aquesta vegada la desvergonyida pressió que, de tant en tant, feya sobre ella 'l cos d'en Riudabets.
--Ay, ay! --exclamá de sobte.-- Y l'Albert, donchs, que no hi va?
--No 'ls hi he dit que l'he deixat ab donya Isabel? --li respongué, quasi á cau d'orella, en Riudabets, abalantsantse de nou.
Peró llavors, la Rodón, s'apercibí del abús, y, roja com la grana, 's girá contra don Tomás clavantli una mirada reptadora que 'l conco cregué deguda á la presencia del marit. "Realment era un perill; seria més prudent."
--Ah! es ab donya Isabel? --feu la Sumpteta, ja redressantse. Y arreu afegí molt resolta:-- Tres centas vint y quatre. --Se referia á las atxas que ni havia contat.
--Y qué compon, per' una població de vuyt mil ánimas? --respongué en Rodón tot seguit.
--Més valdria menos gent y més reverencia, --feu donya Mercé.-- No han vist quíns caps de gallarets, aquella trinitat? L' hereu Galcerán ha fet lo paperot de saludarnos. Lo general y 'l gobernador miravan per tot arreu com dos cadets. ¿Aixó son autoritats?
Y la Rodón s'expressava en veu plena de fel, perque havia cullit dels cordonistas una rialla de mal continguda burla. Lo gobernador, amagant lo rostre en los plechs de la bandera, havia signat al general hont eran las estranyesas del matí, y, quan en Poudor las vejé, abdós, ab tota l'imprudencia de forasters, bescambiaren una rialleta, sens presumir que 'ls hi fos atrapada. ¿Y qué significava semblant rialla en los llabis del pare y del amich de la rival? ¿No declarava per ventura qu' ella 'ls hi havia dit que miressen á aquell balcó, y afegit avans alguna relació ofensiva qu' are 'ls hi venia á la memoria? La de Rodón se callaria ben bé aquell incident pera no dar lloch á sospitas que 'l desagrahit mirall li feya pressentir, peró per sos Deus jurava recordarsen, y venjarsen de més á més.
En fi, la professó acabá de passar, sense que ja aquellas cinch personas honressen ab una mirada la modesta comunitat, ni 'l tabernacle hont anava, sota tálam, l'imatge del sant, patró de la vila, ni l'ajuntament que presidia l'acte, ni la petita escolta de soldats, y menos encare la llarga torrentada de beyatas que seguia derrera, mitj confosa entre la fosca qu' anava invadint lo carrer. Los pendonistas ab llur acompanyament davan llarga tela á retallar.
Donya Mercé s'havia ja separat de sos amichs pera que la cambrera anés volant á buscar los gelats, mentres ella ab la cuynera encenian lámparas y espermas, preparavan safatas y copas, y dessembrassavan la táula rodona de la sala.
Pero quin xasco, Deu meu, quin xasco! Quan estava ja tot disposat, quan la fosca del carrer havia ja tret dels balcons als convidats y aquestos se removian al entorn de la desocupada táula presumint que se 'ls preparava un obsequi, arribá la cambrera ab la nova de que no hi havia gelats. En Manelet, que no'n feya sinó en semblant diada, per falta de costum no havia calculat prou bé, s'havia quedat curt, y 'ls de casa Galcerán li havian escurat las grapinyeras. Tals foren las paraulas que tingué l'acalorada cambrera ab sos amos en l'antessala.
--Y orxatas? --preguntá la senyora, presa de suprema angúnia.
--Tampoch n' hi ha.
--Potser al cassino, Pepet?
--Ca! al cassino se las guardarán pe 'l ball. Y dónalshi confituras.
--Ja se'n trobarán?
--Donchs xacolata.
--S' hauria de fer en tres ó quatre tongadas; la xacolatera es petita pera tanta gent.
--Donchs deixemho corre. ¿Qué hi vols fer?... Malviatje! malviatje!... Poséu un candelabro demunt de la táula, y convida á algú á tocar lo piano, ó toca 'l tu.
--Tens rahó; un candelabro y tots los papers y quadrets que hi ha demunt del piano; aixís compendrán perque hem desembrassat la táula y no esperarán refresch.
A la fí d'aquest diálech, se sentí l'estrépit de la tronada que feya fins tremolar totas las vidrieras del poble. Lo tálam passava per la plassa de las Monjas.
Aquell soroll de canonadas rebotia en los cors del matrimoni Rodón com ressó enmatzinat de las salvas al contrari. Bé sabian marit y muller qu' aquella salva 's feya al tutelar de Vilaniu y no al diputat rival; peró aquest anava á pochs passos de l'imatge, la festa tenia lloch devant de sa casa y, en fi ¿á qué cercar reflexions, quan l'ánim está exaltat, quan cada tró, per un enlluhernament inesplicable, los hi representava aquell casal, ab sos balcons vessant sedas, blondas y flors demunt de las quals lliscava l'expléndida llum de cent espermas encesas en l'interior de las espayosas salas? Era alló un memento insultant y tant més inaguantable en quant se reproduhia ab tot l'ensanyament d'un mall perfidiós que semblava complaures en endinzar tascons y més tascons dins d'aquells cors prou esberlats per l'enveja.
--Vaja, vaja que ballarán un xich --digué donya Mercé, sentantse en lo tamboret y desfogant son cor ab una atronadora escala en los desafinats baixos del teclat.
--Nó, nó, gracias, es massa tart --respongueren varias veus.
En Rodón, frenétich d'impaciencia, agafá per la cintura al pubill Tárrega y comensá á parlarli de com tenia las obras del chalet. D. Tomás estava tan plé de confusions que no hi veya de cap ull. "La Galcerán! la Galcerán ab enredos! Quína triaria de las tres? Si la Galcerán se rendia per l'Albert, bé 's rendiria per ell que tenia més mon. Fins de figura hi havia bastant que dir. Després, que... ab las donas, lo tot es saberlas portar. Peró ¿y si per perseguir aquesta perdia las altras duas, de las quals, al menos una, ni que fos la més lletja, se mostrava accessible? Ell s'ho trampejaria. Lo mellor era anar explorant, anar explorant..."
La pubilla s'havia refugiat á un cantó del piano, més rabiosa encara que 'ls Rodóns. "Are seria ella la mestressa de casa Galcerán! Are disfrutaría ella del honor que gaudia una forastera! Ah, Galcerán, imbécil! Si ella podia li faria pagar tanta crudeltat."
### VIII
Y bé, que no vols venir á dar una ullada al ball? --digué D. Ramon á son fill, tot fent lo nus al tovalló, després de sopar.
--No'n tinch pas gayres ganas --respongué l'Albert ab ayre emperesit.
--Y sí, home, vina; hi anirém ab los senyors de casa Galcerán. Semblas un vell! Ja 'm fas angúnia! Quan jo era com tu, hauria ballat á dalt d'un punxó. ¡Quin jovent lo del dia! Sembléu marmotas, res vos desperta, res vos mou.
--Bé, no s'enfadi, home, no s'enfadi; ja vindré.
--Oh, es que tot lo dia't veig caygut y malmirós, qu' are meteix te pendrian per un vell cansat del mon. Y convé que t' espavilis.
--Home, avuy ha dormit poch y deu estar encare cruixit del viatje --feu la mare, ab veu conciliadora.
--Deu te fassi bona! Lo gran viatje! Y á la seva edat...? Ja veurás, dígali de tornarse'n á Barcelona are meteix...
--Peró, pare, quí li parla d'aixó? No li dich que ja hi vindré al ball?
--Oh, es que jo ja't conech.
--Paciencia! --feu entresí l'Albert, arronsant las espatllas y arquejant las cellas, mentres son pare seguia:
--Es que, ja ho veurás: un cop resolt á viure aqui, cal que't belluguis d'un' altra manera, que't presentis més content y aixeribit, que't freqüentis ab tothom que vejin que vals y que las personas de suposició't consideran. Si't veuhen avuy ab lo general, lo gobernador y 'l diputat dirán: "Ola! aquest jove hi té bo." Y per aquest sol fet ja't voldrán per advocat. Lo mon es aixís.
Da. Francisca feu peuhet á son marit pera advertirli que la Pepa 'l sentia. Realment, aquesta estava desparant la táula y, tot apilant plats y fent barricadas de copas, s'enterava d'aquells secrets de familia ab la complascencia de qui atrapa la veritat indiscreta. Mes, D. Ramon, qu' era d'aquells que, quan s'enardeixen, van costa avall com l'aygua, sense parar, sense reparar en lo que 'ls rodeja ni en lo qu' al pas se 'ls hi oposa, hauria seguit intrépidament l'exposició de sas doctrinas positivistas, si l'Albert no s'hagués permés interrompre 'l demanant á la criada un llum pera anar á vestirse.
--Peró, home, qué dirán? --exclamá donya Francisca, un cop fóra aquella.
--Ja'n parlarém á solas, pare, --feu son fill.-- Avuy es la festa-major, y are vosté meteix diu qu' hem d'anar al ball. Anémhi, donchs, y no s'exalti per cosas que no valen la pena.
--Oh, es que, pera tu, res val la pena. Ja has agafat bon estiribot.
--Nó, home, no digui aixó. Y es clar que valdria la pena si 'l punt de partida de vosté fos cert. Peró es que vosté 'm suposa d'una manera que no soch, m' atribuheix unas intencions que no tinch.
--Digas una vegada més que no't conech. Mes que la teva mare que't va parir, te conech! Que tanta musica!...
Y després, mudant de tó sobtadament com fa la pluja quan lo vent amayna:
--Bé, vaja, aném al ball. Ja'n parlarém.
--Vosté no hi vé, mare?
--Jo, fill... ja no estich per aquestas cosas.
--No, si jo també tornaré dejornet --digué D. Ramon, mitj avergonyit pe 'l contrast.-- Ja sabs que si hi vaig, es per duas cosas: perque aquest hi vaji y perque tinch de parlar ab lo gobernador, qu' encare no l'he pogut pescar á solas un moment.
Vint minuts després eixian de casa pare y fill, encaminant llurs passos á la plassa de las Monjas per carrers de dressera, carrers foscos, plens de giragonsas y solitaris, malgrat l'animació del dia. D. Ramon, atret per l'imán de l'adoració, caminava com un porta-plechs, salvant, apesar de sa gruixaria y de sos anys, los alts y baixos del mal empedrat, ab lleugers saltirons, y portant devantera á son fill. Aquest seguia quasi bé arrastrat á la forsa, ensopegant ab las pedras, lliscant pe'ls clots.
Ni la festa major ni l'arribada de la primera autoritat de la provincia havian sigut motiu prou poderós á fer encendre 'ls fanals de la vila. Estavan en los darrers dias de lluna plena y, segons lo contracte ab l'ajuntament, l'encarregat dels fanals públichs no venia obligat á encendre mentres la lluna hagués d'eixir de nit, no importa l'hora. "Oh, que hi á quarts en que la lluna no ix sino de las onze en amunt, quan ja ningú tranzita, y á l'hora que'ns cal claror no'n tenim," s'havia dit alguna volta en la sala del capítol. --No hi vól dir res, son nits de lluna. --Peró vespres de fosca --replicava 'l mal avesat regidor qu' havia viscut algun temps á ciutat.-- Surti á passejar més tart, y, sinó, pagui vosté l'oli, la vila no pot aumentar sos gastos --havia cridat en pes tot l'ajuntament. Y cada volta qu' un innovador s'atrevia á exposar consemblant queixa, la discussió era igual y las cosas restavan de la meteixa manera.