Part 18

--Veji, y tan bonich qu' es, veritat? Tan bé com s'hi está!... Res, son joves!... Lo seu pare diu que s'hi anirá fent... Peró es qu' aquí tot l'enfada, tot. Are está rabiós perque diu que l'advocat Pinyol, en un plet que 's portan, no tenint cap rahó en favor del seu client pera eximirlo de pagar un deute que se li reclama, vol fer passar per boig al client del meu fill. ¡Y no sab l'Albertet qu' aquell bon senyor es tot un estrofa! Donchs, per qué extranyarse de semblants picardias? Bé prou que se'n reeixirá 'l meu fill, no li sembla?

Per dolsas qu' arribessen al cor las ingenuitats de la bona senyora, no podian desvaneixer los temors de Da. Isabel. Aixís es que 's despedí pera anar á casa Montellá hont Da. Rosa ó la Montserrateta la treurian mellor de dubtes. Peró ja un cop dreta, Da. Francisca se li acostá á l'orella y feu tot baixet:

--Vol dir, donya Isabel, que no té novedats?

La Galcerán s'enrogí un xich y sonrihent respongué:

--No ho voldria pas, donya Francisqueta.

--Um! no sé que li veig á la cara. Y aquesta tristesa!...

Da. Isabel arribá á casa Montellá pensant que potser la Sra. Merly havia dat ab la causa de son sobtat frenesí.

En la sala d'aquella casa estavan prenent xacolata Da. Rosa, la Montserrat y la pubilla. Ja feya dias que Vilaniu anava plé del epissodi de la font del Roure. Peró las amigas de Da. Isabel, en un principi, no hi volgueren creure. Totas maliciavan de las Ocas. Aquella veu seria una invenció d'ellas, quals fins eran prou fácils de presumir.

--Are figúrinse! donya Isabel! --havia exclamat la vella Montellá-- Pobre senyora, una persona á qui jo donaria 'l combregar á las foscas! Tot aixó son mentidas com la del cassino; prou la conech jo á la gent!

Peró en quan la veu arribá á noticia de la Montserrateta, aquesta comensá á rumiar sériament. "Ella, una noya de tant de mérit, no podia explicarse la fredor invencible de l'Albert sens una causa molt fonda. Heus'aquí 'l misteri. Oh, sí!" Y l'enamorada Montserrat no pará fins á sentir l'explicació del fet de llavis del meteix Riudabets. Com lo tal era tingut per amich dels Galceráns y home inofensiu, ja no hi havia dubte. La Montserrat, presa del major despit desd'aquella hora, ja no callá, girá l'esquena á la rival, ajudá ab tot l'ardor d'una gelosa á esbombar la calumnia, y estrenyé sens reparo y contra la voluntat de sa mare las amistats ab la pubilla. De llavors, la sorda calumnia fou com una inundació mansa qu' aná extenentse per Vilaniu, enfondrant l'admiració sentida envers la Galcerán, ofegant sas amistats, sumergint tots los cors en lo llot del desengany. Las ex-amigas, considerantse vilment enganyadas, y seguint la costum dels pobles, posaren en interdicte á l'adúltera, y s'allunyaren d'ella per' evitarse la necessitat de majors desayres.

--Oh, oh, quín mon! Jo no ho puch creure, jo me'n faig creus! --deya Da. Rosa, aquella tarde, ab l'ánim encare vacilant.

--Donchs, no ho dubtis, mamá. Tu ets massa senzilla; si llegissis com jo, veurias si n' hi ha de gent hipócrita en lo gran mon. Sabs hont no las trobarias aquestas cosas? Entre 'ls montanyesos y la gent del poble. Allí hi ha bons cors, peró entre la gent que figura per las ciutats?... Uy! dels jovenets inesperts, aqueixas dònas ne fan lo que'n volen... Hi ha unas intrigas! Si jo't contés certas historias, la de Dalila, per exemple... perque encare que'n digui novelas ó'n fassi un drama, ell no las inventará pas... si jo't contés certas historias de Fellet...

--Y sí, senyora, sí; jo no sé com es vosté --interposá hipócritament la pubilla, tot caixalant la sucada que tenia en la boca.

Peró en aquest moment entrá Da. Isabel. La pubilla no s'hi pensá un instant, s'aixecá en sech, deixá 'l plat demunt la táula, y, ab una inclinació de cap fredíssima, 's despedí, seguida de la Montserrat que, sens haver dit res á l'antigua amiga, s'esforsava en agassajar are á aquella insolent. Da. Isabel estigué á punt de caure en rodó; peró sa conciencia la sostingué, permetentli resistir ab imponent dignitat la violentíssima sorpresa qu' acabava de fer intolerable ab son estrany encongiment Da. Rosa. Desistint de la més insignificant pregunta y, sens pendre ni cadira, la Galcerán se contentá en castigar l'afront d'aquella amiga dihent:

--No s'apuri, donya Rosa, no s'apuri. En pocas horas he aprés més á Vilaniu qu' en tot lo qu' he viscut á ciutat. May havia vist tanta miseria.

La Sra. Montellá rebé, més compungida qu' irada, aquest cop de fuhet. Sos ulls revelavan més indecisió que mala voluntat, peró la pobre no sabia com surtirse del apuro...

--La té de perdonar --gosá á dir ab tremolosa veu, referintse á la Tárrega.-- La pobre senyora viu dominada per la preocupació política del seu marit, íntim d'en Rodón, de qui 's diu qu' es pres per voluntat de D. Pau...

--Ah!... Donchs es graciós que se 'm fassi responsable dels actes del meu marit. Y si ho só ¿cóm olvida aqueixa infelís lo que no son suposicións sinó certesas? Cóm olvida qu' á gestións del meu marit deu lo seu la llibertat? --respongué Da. Isabel, empassantse duas llágrimas de fel y lluytant pera cordarse un botonet del guant, evidentment perturbada. Y no volent afegir una paraula sobre la Montserrat que no reapareixía, 's retirá á casa seva, tremolantli las camas, plena d'indignació y de la més fonda tristesa.

Aquell meteix vespre, comparegueren á casa Galcerán Da. Francisca y son fill, aquest portant á la cara l'expressió del metje qu' assisteix á un malalt desahuciat. Los ulls de la senzilla alcaldesa, en cambi, resplendian com sol de bonansa. "Ah, quin acudit lo seu! Ab lo tresillet curaria l'anyoransa d'aquells dos cors."

Entraren en la saleta estimada de Da. Isabel. Da. Francisca, poch amant de l'inestabilitat dels balancins que comprometian l'aplom de son bon regent, va seures en un sofanet, mentres son fill se refugiava al altre extrém de la pessa amagant la cara entre las planas d'un gran llibre de grabats que tenia obert sobre 'ls genolls. La senyora de la casa ocupá 'l balancí inmediat al sofanet.

--Bé, bé: ¿ja té 'ls nens al llit? Aixó es bo... Que tal? está més animadeta?... No 's fiqui manias al cap, per Deu. Aquí tothom l'estima... Ja l'hi he dit aquesta tarde, vosté y l'Albert lo que tenen es anyorament, res més... En Ramón vindrá aviat, farém lo tresillet, y veurá com nos distraurém.

Da. Isabel, més que pera justificar la seva tristesa, pera desfogarse un xich, explicá llavors la grosseria rebuda de la pubilla Tárrega y l'estranya actitut de las Montellás. Da. Francisca comensá per fersen creus, peró acabá explicantho com una nimietat natural que passaria. Si 'l gran llibre hagués sigut transparent, las duas senyoras haurian vist com l'Albert se mossegava 'ls llavis, com creixia en sa cara la preocupació.

--Ja li ha dit bé donya Rosa: tot aixó son ressentiments polítichs molt perdonables, que passarán; créguiho, passarán --feu la vella Merly.

--Miseria, enveja! --exclamá en veu aspre l'Albert.

--Sí, també, un xich d'enveja. Véu, vosté es més elegant, la primera senyora de Vilaniu... y vosté ja sab com som las pobres donas... plenas de flaquesas.

--No crech, donya Francisca, que vosté haja pensat may com ellas.

--Ah, jo, pobre de mí, so massa poca cosa... peró la Sumpteta, quan vosté no era aquí, se partia ab la Rodón lo primer paper... Ey, ja ho pot pensar, jo ho he sentit á dir, que, pobre de mí, ni ho he vist tan sols.

Y Da. Francisca, ab una senzillesa qu' alarmava molts cops á son fill, esplicá, entre riallas, l'historia d'un viatge á Barcelona que feren las rivals de Da. Isabel pera provehirse de vestits y gorros ab que sostindre la competencia que las amenassava.

--Ay, Deu meu, que graciós! --esclafí la Galcerán, distreta de sas tristesas.-- ¿Y qué n' haig de fer dels meus bonichs á Vilaniu? Pobres senyoras! aixó las ha amohinadas? Ja poden posarsho tot y despullarse de las sevas envejas y pors, que jo no he de disputárlashi ab lo meu luxo l'imperi de Vilaniu.

Peró entre-mitj d'aquestas paraulas qu' anaren prenent un tó amargant á mesura que brollavan, lo mot "nosa" y l'anónim ressucitavan en lo recort de la dama y del Albert ab vesllums d'una revelació tristíssima. No hi cabia dubte, l'Albert ho havia endevinat lo primer dia. Heus'aquí la font de tota aquella infamia. La gran pena del jove era 'l no poder topar ab lo culpable pera inutilisarlo. Peró cóm lograrho, si tot pas en aquest sentit faria creixer la sospita y comprometeria més á Da. Isabel?

Arribá D. Ramón.

--Ditxosos ulls...

--No ho te d'extranyar, senyora. En aquestos temps l'alcalde es com un metje quan hi ha una mala passa; 'ls conspiradors no'ns deixan viure. Y ademés, com lo pobre Godall era tan deixat... he trobat tots los serveys que no 's pot dir. Es precís remontarla, aquesta vila, remontarla. Jo voldria deixar rastre de la meva administració; peró hi ha molt que fer, y ningú m' ajuda, donya Isabel. Aixó es un camp perdut, no ha vist gent més abandonada, tot s'ho tiran á l'esquena, tot ho hem de fer lo secretari y jo.

D. Ramón prengué un polvo, y comensá á estornudar y tossir ab una tos apoplética que li feya saltar los ulls y li encenia la cara. Sa muller li arrancá la mangala que tenia entre camas, per por de que ab algun capbussó no s'esguerrés. Peró 'l bon vell, entre 'ls estornuts y la tos, no parava de garlar, explicant sos projectes de melloras urbanas, sos acorts, los obstacles que trobava, las astucias de que 's valia pera vénce'ls, delatant ab lo calor de sa veu, malgrat las queixas y gemechs que prodigava, l'entussiasme que per son cárrech sentia.

--Aném, aném, no't queixis, que t' agrada una mica --escapá á Da. Francisca.

--Oh, si tot l'ajuntament fos com jo... Peró si la més petita cosa 'm costa cent sermons y enrabiadas. Aquí ho teniu: avuy he lograt fer mudar la llosa d'aquell cup hont va enfonzarse una cama l'Albertet, sabs noy? Donchs bé; sabéu lo que m' ha costat? Ja fa un mes y mitj... (quinze... trenta... quarante cinch...) sí, ja deya bé: fa un mes y mitj que só alcalde... donchs un mes y mitj he hagut de bregar pera remoure una pedra del carrer. Figúrinse lo que 'm costará conseguir que 's tapin tots los cups que donan á la via pública; figúrinse lo qu' ha de costarme replantar tots los arbres que mancan á plassas y carrers... Y no dich res de la part referent al ordre públich; si no fos l'arrasser de don Pau... Oy, que... té, noy; mírat aquest periódich... tu que potser tens simpatías pe'ls caps-calents que l'escriuhen... Jo m' ho haig de fer tot, donya Isabel, de fiscal, de tot. En arribant lo correu, ja 'm trobará á l'administració pera revisar la prensa qu' arriba y seqüestrar, quan convé, las infamias qu' avuy s'estampan... Mira, noy, mira aquest article... "_Esperemos._"

Y D. Ramón, que ja no estornudava ni tossia, ni 's mocava estrepitosament, comensá á aixugarse tot frenétich la sanguínea calva de son front, mentres l'Albert llegia sonrisent las ignocents reticencias d'un pobre imitador de'n Lorenzana.

--Oh, aquest _Huracan_, aquest _Huracan_! ja't dich jo qu' aquí no entrará, que no'ns arrencará ni una alfábrega, mentres duga vara don Ramón Merly. Com Merly que 'm dich, t' ho juro. Ja fa tres dias que tiro tot lo feix al foch.

Peró 'ls esforsos de D. Ramón de res servian. Alguns exemplars d'_El Huracan_ venian clandestinament y, de má á má, eran llegits d'amagat boy per mitj poble.

L' Albert y Da. Isabel se mossegavan lo llavi per no riure; Da. Francisca patia, pensant que 's renyava crudelment á son fill. "¿A qué venia alló, si 'l pobre xicot no 's ficava en política?"

--Y digui, donya Isabel, parlém d'una altra cosa --'ls empaperadors han acabat?

--Avuy, gracias á Déu.

--Li deixan be? N' está contenta?

--Si ho vol veure...

--No 'm sabria pas mal; ocupat aixís, no he pogut...

Las derreras paraulas se perderen fòra la porta qu' acabavan de passar tots menos l'Albert, molt entretingut encare ab l'infantívola entremaliadura del autor d'_Esperemos_. Al arribar al fí, lo tich-tach del péndul l'avisá de que estava sol, y pera distraure son aburriment seguí llegint _El Huracan_. Llegint, llegint, no li semblá ja tan mansa, sinó molt perillosa y enverinada la secció que contenia 'l periódich, titulada _Tumbos_, hont hi lluhian, ab noms disfressats peró ben transparents, murmuracións de safreig que tacavan l'honra privada de la familia reyal, de las primeras figuras del partit moderat. Los ulls de l'Albert passaren ab fástich sobre tot aquell fangar miserable, pera topar ab l'epígraf _Devastaciones_ qu' era cap d'un altre secció, á judicar, més cohenta encare. Sota 'l meteix epígraf y en ratllas ben espayadas, llegí tot sorprés, l'Albert, uns versets _A Pablo_.

Un pressentiment crudel llansá 'ls ulls del jove sobre 'ls versos, que deyan:

_Guarda, Pablo, guarda, Pablo, guarda bien á tu muger; si una llave no te basta, guárdala Pablo con tres._

Ah! heus'aquí al calumniador desvergonyintse, llensant ja 'l sach de plomissol al vent, posant l'honra de Da. Isabel á la vergonya ab tota la cobardía d'un traydor de cantonada qu' avía 'l trabuch, lo llensa á terra y cuyta á amagarse aprofitant las tenebrors de la nit! Brava missió la d'autor anónim, més gran encare la del periodista alevós! L' ira, l'odi, la set de coneixer al fautor de tanta infamia pera ofegarlo enfonzantli 'l meteix periódich fins á la gola, creixia per moments en l'esperit de l'Albert. Ell prou veya l'orígen de tot, prou coneixia las inspiradoras de tot, peró eran donas ab quí no podia anar á cops de puny, y si en algun home pecava, faltávanli probas pera escometrel sens por d'errar. Anar á la redacció d'_El Huracan_? Ja sabia prou per bonas referencias lo que s'hi passa á las redaccións. Totas las infamias, totas las calumnias hi son de generació espontánea, naixen com bolets de dintre las caixas, fins lo caixista las arreplega ab una vena als ulls y se las troba l'endemá, com per encantament, en lo diari. Tothom li arronsaria las espatllas y clouria 'ls llavis ab la major estupefacció. Tothom li daria mil satisfaccions, li faria mil reverencias. Un cop fora, tots se riurian de tanta mansuetut, y llestos. "¡Ah, noy mira, ja hem conegut lo galán!" exclamarian. Com may, s'apoderá de l'Albert lo desitj d'abandonar Vilaniu. Lo qu' á estonas li semblava una cobardia y á estonas un perill pitjor per Da. Isabel, ho veya are com una necessitat, com un deber sacrosant que 's proposava cumplir. Aquell vespre meteix posaria fil á l'agulla; estava resolt, escriuria al Sr. Olivó demanantli un lloch en son despaig.

En aquest punt de sas reflexións, los altres tornaren á entrar ab conversa animada y ben estranya á la conturbació de l'Albert. Aquest se ficá _El Huracan_ á la butxaca ab l'amarga avaricia del suicida que s'amaga l'eyna de matarse.

Derrera 'ls entrants, vingué la cambrera á obrir la táula de jòch. Lo tresillo comensá, y l'Albert no tingué més remey que péndrehi part. Debadas probá d'escondir l'estat de la seva ánima y fingir tranquilitat. Son pensament navegava per un mar oratjós, are pensant en l'efecte que causarian á D. Pau aquells versos pera tothom més enigmátichs ó dubtosos que per' ell; are espiant si son pare amagava coneixe'ls ó si realment s'havian escapat de sa acció fiscal; més tart pensant en lo disgust que causaria sa fugida á las tres personas estimadas que tenia devant, ó en lo perill en que deixava tal volta á l'Isabel, quan pensava sacrificarse per sa salvació. Lo ceny contret, la vista perduda denunciavan ben bé tota la perturbació de son esperit á Da. Isabel, que sabia, temps ha, de quin peu se dolia son amich. Per sort d'abdós, no passava aixís ab lo matrimoni Merly. D. Ramón, ofuscat pel jòch, Da. Francisca posanthi 'ls cinch sentits com persona tímida que tremola de fer un disbarat, jugavan sens alsar la vista de las cartas, fins quan lo primer comentava las malas jugadas ó s'esclamava de las garrafals distraccións que son fill cometia.

Un cop á la táula ab los nusets dels dits:

--Noy, aixís no 's pot jugar; no sé en qué pensas! Ab quatre trumfos forts á las mans te rendeixes? Va, noy, t' enviarém á estudi. Al dimoni! al mitj d'una posta com aquesta?... Qui juga no dorm.

Peró fins dihent aixó, ó 's mocava, ó escapsava, ó contava las fitxas, ó tenia l'ull cobdiciós de jugador fit en lo vano de cartas que son fill sostenia ab la má esquerra.

### VII

Feya vuyt dias que durava 'l tresillo, y que las esperansas de Da. Francisca, lluny de refermarse, anavan decandint més y més, quan l'Albert, llegida una carta qu' acabava de rebre, cridá á la seva mare dins del escriptori. Era poch ans de mitjdia, hora en que D. Ramón exercia sa patriarcal autoritat de corretgir petitas faltas é imposar multas desde l'alcaldia. Da. Francisca entrá en l'escriptori de son fill, mitj tremolant. ¿Qué voldria en aquellas horas y ab aquell misteri? De segur que 'l pressentiment boyrós d'una determinació dolorosa que venia tement dias há, anava á realisarse.

--Fássim el favor de seure, mare --digué l'Albert, tot donant un tom á la clau de la porta.

L' Albert estava descolorit; la carta, mitj plegada, destacava cruament de la negra cartera. Da. Francisca, las mans sobre 'ls genolls, portava l'esguart interrogant de la carta á la cara esgroguehida de son fill. Aquest s'havia deixat caure en la cadira de brassos, lo colze esquer en un d'ells, la má oberta resseguint de dalt á baix y de baix á dalt tota sa fas ennuvolada. Per fí 'l xicot trobá una fórmula ab que comensar: --Mare, vosté que té bon geni y que m' estima tant, no s'agraviará. Vosté ja ho veu: quan m' han cridat, he vingut, m' he esforsat en travallar, en distraure l'aburriment, en obrir los ulls pera veure tot lo bo que Vilaniu té pera vostés; he reflexionat, no com un noy, sinó com un home que té 'l destí al devant, clar, net, desbrossat, y que vol cumplirlo, resignat, content de la sòrt... Tot ha sigut inútil: jo no tinch de dir á qui ho ha tocat, quína consideració social disfruto á la vila, cóm y ab quín encarnissament tinch de bregar ab los meus companys de carrera, quína vida porto, quín humor tragino, quína divergencia més dolorosa --sobre tot pera vosté, mare, sobre tot pera vosté-- quína divergencia de parers existeix entre 'l meu pare y jo.

Una llágrima tremolá en los ulls de la mare.

--Te'n vols tornar? --exclamá, en veu trencada.-- Ja m' ho temia, ja m' ho temia!... Jo... prou... m' he... esfor...sat... pera ferte... agradosa la vida... peró... no... n' he... sapigut prou!... Pobre de mí... so tan...

Un nus á la gola no la deixava parlar.

--Cálli, mare meva, per Déu... me trenca 'l cor.

L' Albert plorava també, y apoderantse de la má de sa mare, la besava ab contrició, sentint tot ensemps com reposavan sobre son front los llavis d'aquella desconsolada. Regná per breus moments lo silenci llagrimejant dels greus dolors.

--Lo temps aprémia, mare, --digué, per fí, 'l jove, fent cor fort-- No'ns entreguém al sentiment; lo pare pot arribar y promoure 'l disgust que jo refujo... Déixim parlar serenament. Ja pot pensar que no tracto d'abandonar als meus pares per sempre. Tornaré, tornaré, mare meva, tornaré ó, si no causa á vostés cap esfors, vostés se'n vindrán més tart á viure ab mí á Barcelona. Se tracta d'una ausencia necessaria y potser curta. Vosté ja sab si soch nerviós y exaltat de part de dins. Jo no tinch lo consol de tants que s'esbravan á crits y gemechs. Aquí 'm consumo, no per vostés, mare meva, sinó per la gent de la vila. Déixim anar á referme, á que 'm passin las aprensions que potser no son més qu' una criaturada, déixim ferme home y adquirir l'experiencia que 'm falta, en un altre element pera mí més simpátich, y tornaré. Aquí tinch una carta del senyor Olivó ab quí he fet práctica. Lo senyor Olivó está ja cansat y m' ofereix la meytat d'honoraris dels seus negocis; ell rebrá 'ls clients, me guiará y jo dictaré 'ls escrits y pujaré als informes. Es una proposició excelent qu', estimantme, vosté no voldrá que rebutji...

Da. Francisca seguia bregant pera ofegarse 'l singlot que li feya saltar lo pit traydorament.

--Sí, cregui --seguia l'Albert-- jo tornaré y, ademés, faré anadas y vingudas... Barcelona no es tan lluny... la veuré sovint... y podré ferme un nom y una posició mellor qu' aquí.

La mare anava afirmant ab lo cap, peró singlotant encare y sens esma pera parlar.

--Donchs bé; vosté ja sab com es lo meu pare: de cara á cara, voldria ferme sentir lo pes de la seva autoritat que jo acato y venero, peró que 'm mortifica quan la veig imposarse pe 'l gust d'imposarla, pe 'l gust de cridar y res més. Jo sé qu', un cop fòra, lo meu pare veurá fredament las ventatjas d'aquest determini y acabará per alegrarsen. Fássim, donchs, la caritat d'ocultar lo meu plan y d'ajudarme á, dihemne, fugir á la quieta. Vosté, que m' estima tant, sufrirá, ab més resignació y prudencia que jo, la primera embestida. Al pare aviat li passará l'enfado, si arriba á tenirlo, y una carta meva, després, lo convertirá en goig. Créguim, mare, dissimulém y obrém; demá, ben d'hora, me'n iré. No 's desconsoli; tornaré aviat.

Da. Francisca s'aixecá pera llensarse en estreta abrassada al coll de son fill. Un vol de tendres petons despertá 'ls ecos honrats d'aquella estánsia, y 'l sol, que s'estrellava en las brunyidas rajolas, irisá amorós las llágrimas qu' al caure atravessavan son feix més argentí. L' Albert caygué aplomat en la cadira, lo cap ajegut entre 'ls brassos; la mare tombá la clau y desaparegué sens badar boca.

Mitj' hora després, s'asseyan á táula ab lo vell Merly, esforsantse en dissimular la tristor de llurs esperits. Peró ni per qué dissimularla si 'l bon alcalde no estava per ells? No'n tenia pocas de cabórias aquell dia D. Ramon! _El Huracán_ havia arribat més insolent que may.

--Ja 'l veurás, noy, á dalt hi ha 'l feix qu' he detingut. Després, dígam qu' está escrit per plomas ridículas é insignificants. L' autor del _Esperemos_ es un Marat, un infame en tota l'extensió de la paráula. Avuy hi té un article titolat _Oleada_, que no te'n dich res. Jo no sé com lo gobern deixa passar semblants cosas; no ho entench. Sembla que tothom s'ha begut l'enteniment. Ja veurás quín modo de parlar de Sor Patrocini, del pare Claret, d'en Marfori y fins de la Reyna! Es infame, asquerós y, per suposat, sens anomenarlos, eh?, 'l gran valent! Ja té rahó 'l general Poudor, ja. Aquí no pot gobernar sinó 'l sabre, peró un sabre bén fort. O' Donell ja ho va dir: (per més que no siga dels meus, li haig de fer justicia) aixó es un _presidio suelto_. Y tal si ho es y si es aquesta la mare dels ous! Afigureuvos lo que 'm passa are...

D. Ramón explicá á la menuda la guerra que se li havia encés dins del Ajuntament no més al anunciar son projecte de replantació d'arbres ab lo producte de las multas. Havia contat los que mancavan á plassas y passeigs, que no muntavan á trenta. "Dihém trenta y posemlos á trenta rals, son nou cents rals, quaranta cinch duros lo que costarian; perdonantne un bon grapat, las multas d'una anyada bén bé pujan á cent duros. Veyéu si, sense que ningú se'n ressentís y quedant de sobras pera emblanquinar l'escorxador, no n' hi ha pera fer una mellora com aquella, qu' hermoseja la vila y es una comoditat? Aixó son fabas contadas. Donchs no hi ha medi de convence'ls;... qu' es car, qu' es car... Y encare una cosa pitjor, que no la vull dir per no comprometre al secretari, peró que la purgará en Garí: ja ho veurá si me'n haig de fer unas calsas ó nó! L' estrafalari! _Piensa el ladron_... Lo meteix que criticarme l'haver posat de mosso dels regidors á en Magret dihent que tot ho vull pera casa. ¿Que no ho veuhen qu' aquell Quim es un adormit, que sempre está á tres quarts de quinze?"