Part 19

Da. Francísca reullá á son fill, tement l'efecte que li causaria veure al seu pare en lluyta tan enverinada per cosas que l'Albert calificava sempre d'insignificants. Mes aquest quí sab hont era! Son esguart vagava de las parets del reduhit menjador al balconet per hont se veya gran llenca de cel arrancant de la paret ab que 's tancava 'l pati de derrera. Més enllá de la paret hi havia 'l camp, la carretera á má dreta, amunt, amunt, tirant cap á la mateixa má, la Mayola ab son reixat y, al peu, un anónim; més amunt encare, á má esquerra, la font del Roure y una dama plorant, demanantli protecció. D'allí, d'aquell dia, totas sas tribulacions, tot lo malestar consumit á dalt, dins de la presó daurada. Y tot aixó ell ho havia callat á sa mare, aquella santa dóna que s'escorxaría 'l pit pera que 'l seu fill hi begués fins l'última gota de sanch, si ab aquesta transfusió pogués donarli un moment de goig. Y ell anava á deixarla, á abandonar á aquell candorós vellet, temperament y cor de San Pere que, per son fill, tallaria l'orella á un altre Malcus, després lo negaria tres cops y acabaria deixantse crucificar per ell. A tots dos anava á deixarlos en aquell menjadoret que servava encare las mateixas pinturas esblaymadas de vellesa, los mateixos grabats del _Quijote_ que, de menut, vejé penjant prop del sostre, en aquella mateixa táula hont menjá las primeras sopas, hont dormí demunt del plat, hont feu los primers ninots y 'ls primers versos á la vehina del devant. Ah! cóm corre la vida, cóm se transforman los esperits dins del motllo social en que se 'ls prempsa! Y l'Albert cregué, per un moment, haver viscut mil anys, y sentí escoure en son cos la fiblada del remordiment, pensant qu' anava á cometre una gran injusticia!

Mentrestant havian menjat la sopa y s'estavan acabant lo bullit del que, ni fill ni mare, feyan gran cas.

--Ah --saltá D. Ramon, apurat per si sol l'assumpto dels arbres.-- ¿No sabéu quina'n porta l'_Huracan_? Aquesta sí que es bona, mal que li pesi y se'n serveixi pera fer amenassas que no tocan en lloch. Porta qu' en Rodón ha sigut trasladat á Barcelona y tancat á la Ciutadela com presoner de guerra. Si 'l judican los militars, ja li posarán palla á l'esquella. Que hi torni.

--Home, home, no t' apassionis; al cap y á la fí es un bon subjecte, y per política es molt trist...

--Per política? Estariam frescos que no poguessen castigar, á garrot si convé, als delinqüents polítichs! Véten aquí un altre que no ha filat d'avuy!

--Home, y si 'ls altres guanyessen y ho fessen ab tu?

--Aixó son figas d'un altre paner. Farian una gran injusticia, perque jo no conspiraria...

--No obstant ho has fet ja.

--Bé, calla, calla! Jo may he conspirat contra la rahó, contra lo qu' es sant y bó, lo qu' es necessari pera 'l bon ordre social...

Y com aixó ho deya servintse ví, n' oferí de sobte á l'Albert, que no n' havia tastat encare.

--Ne vols, noy? Vaja, acosta la copa ¿qué fas? No't deu agradar gayre tot aixó que dich, eh? Donchs es la pura veritat, per més que barrinis y barrinis en silenci quí sab quins discursos contra lo que diu ton pare.

Eran las únicas paraulas que cullia 'l capficat Albert de tota aquella polémica, des qu' havia sentit la nova de la traslació d'en Rodón.

"Si l'anónim, --pensava-- si 'ls versos del _Huracán_ obeheixen á la tírria política que hi ha contra D. Pau, la calumnia 's desvergonyirá més y més. Me'n haig d'anar, me'n haig d'anar, no hi ha remey. Fòra jo d'aquí, ni D. Pau ni 'l públich creurán á aquellas malas llenguas. Que li busquin un altre amant ja es més difícil, més inverossímil encare" Y l'injusticia de fa poch se li convertia en acte de virtut, tant més estimable en quant salvava aixís l'honra d'una mártir, estalviava á sos pares un gran disgust, y feya ell un sacrifici inmens. "Sí, inmens, perque l'abandono, me'n aparto, quan més lo cor se me'n hi vá, quan més l'estimo..."

Peró estava vist qu' aquell dinar no era pera deixar travallar en reculliment ni 'l dolor de la mare ni la reflexió del fill. D. Ramón no havia buydat encare la meytat del sarró.

--Amaneix l'ensiám, tu, Francisca, si't plau. Y escolta, noy, qu' aixó t' interessa á tu. ¿Ha vingut lo procurador d'en Solá? Nó? Donchs lo jutge ha fallat en contra vostra.

L' Albert arronsá las espatllas ab gesto desdenyós.

--Bé; m' agrada, home, pe 'l fetje de rejada que téns; jo no sé com no estás més gras.

--Home, qué vol qué hi fassi? Apelarém, y llestos.

--Aixó es, y vingan gastos pera 'l pobre Solá.

--Que 'ls hi faig fer jo, per ventura? Culpi al jutge, qu' es un ignorant.

--Un ignorant! Un cego, que no sab á lo que s'exposa fente aquestas injusticias pera dar gust no més á quatre intrigants que't voldrian bén lluny d'aqui. No ho sab á lo que 's exposa, perque ja 'm té fins al punt de dalt. Ja ho veurás quan vinga D. Pau, que 'm sembla, per cert, que no trigará... Y, escolta: ¿ja has cobrat alguna cosa d'aquest plet? Mira que t' espavilis, qu' en Solá no sé si marxa prou bé de quartos. Tu ets mol distret... tu no donas valor al diner y en aquest mon...

--Per qué li sembla que tornará aviat don Pau?

--Ah, perque he vist una carta seva al correu pera donya Isabel, y com á mi no m' escriu ja fa tants dias y ell sab que 'l tinch de menester per una pila de cosas...

--Y com en Rodón ja es á la Ciutadela...

--Sí --feu, ingenuament, D. Ramón-- y com ja de la sublevació no se'n canta gall ni gallina... Que poca carn prens! Prenne més, dóna... ¡Sembléu uns desmenjats!... Per cert que quan arribi, D. Pau tindrá un bon disgust.

--Qué dius are?

--Per qué?

--Perque trobará á la Queta fòra de casa.

--La Queta? --exclamá Da. Francisca, obrint uns ulls de pam.-- Com diantre!... Per quí ho sabs?

--Per en Llebreta.

--Una dòna que feya tants anys...!

--Y per cert, per cert..., que hi veig un misteri en aquesta sortida --feu D. Ramon, rodant lo cap y arrugant los llavis en forma que cada sílaba, al eixir, petava com petita explosió.

L' Albert, mentrestant, escoltava, dibuixant creus en las estovallas ab lo pom del gabinet, l'esguart perdut entre las copas, lo cap atent com lo del gat qu' espia á la rata.

--S' haurá disputat ab las cambreras.

Aquesta vegada fou més discret lo vell Merly que sos oyents. La criada ronsejava per allí, y D. Ramón esperá á que 's fiqués dins de la cuyna pera avansar lo cos y dir en veu baixa:

--Tinch por que hi balla 'l senyor rector. No sé lo que pot esser, peró aquest dematí ha estat á casa Galcerán y...

Lo ganivet del jove caygué de sobte desplomat demunt la táula y l'orador pará en sech. S' hauria dit que son discurs havia rebut la coltellada. La criada entrá ab las postres, don Ramón callá altre cop, y l'Albert, prenent un gotím de pansas, se'n pujá al primer pis, fingint dalé de llegir _El Huracán_.

--Llegeix, llegeix l'_Oleada_, á veure si, un cop á la vida, 'm donas rahó.

L' Albert se tancá en son dormitori y 's tirá demunt del llit pera reflexionar ab més quietut. Fet determini d'anarsen, li quedava encare un punt importantíssim per dilucidar: ¿se despediria ó no de l'Isabel? Un prech, una consideració d'ella podian desbaratarli tots sos plans; no véurela una vegada més, anarsen sens coneixer l'estat d'esperit en que la deixava, era crudel, no sabia ferho. Dolia y volía. ¡Si l'estimava tant!

### VIII

Tres horas estigué, com boig, rodant pe 'l quarto, asseyentse per totas las cadiras, pujant y baixant del llit, sens poguer enraílar lo pensament en lo carril de la reflexió. _El Huracan_ venia més desvergonyit que may, aconsellant á Pablo que 's retirés de la política y 's cuydés més de casa seva hont feya prou falta pera vetllar lo tresor que l'home més estima. En un altre tumbo 's deixava ja entreveure que 'l tal Pablo era de Vilaniu. Tot revelava que l'última traslació d'en Rodón anava enardint més y més als calumniadors. Lo perill de donya Isabel, donchs, creixia per instants. L' Albert hauria dat cel y terra per aturarlo ¿peró cóm? Sa meteixa marxa li semblava ja un flach remey, quan no un acte que podia esser esplotat com imprudent indici. Llavors, espremia l'enginy; peró res. Lo pensament saltava á fer suposicións sobre l'estat d'esperit d'en Galcerán, d'aquí lliscava á comentar la misteriosa sortida de la Queta, y, als dos minuts, l'ocupava per complert l'imatge de Da. Isabel; una flamarada de compassió, de desesperació, d'amor arborava tots sos pensaments.

Per fí, tot febrosench y nerviós, prengué 'l camí de casa Galcerán. Eran las sis, entrada de fosch. ¿Qué anava á fer? No ho sabia; á veure á l'Isabel, aquella mártir de las iras d'un poble atrassat, la companya de sas desgracias é infortunis, l'amor, sí, l'amor, ¿á que amagarho quan l'estimava com á la nina dels seus ulls?

Acabadas las obras, la Galcerán s'havia dat bona manya en abandonar aquell pisás, poblat de fantasmas, pera trasladarse altre cop al entressol. L' Albert se deixá caure en un balancí de la saleta; peró la cambrera torná al cap d'un moment á arrancarlo d'allí. La senyora li pregava que fes lo favor d'entrar al dormitori dels nens. En mitj de sa confusió, pogué encar alegrarse del determini de Da. Isabel, perque pensá que devant dels nens no podria dir tot lo qu' ell voldria. Guiat per la minyona, atravessá un altra saleta guarnida de panóplias, ab armas de distintas épocas; era l'escullida armería qu' aquells senyors tenian á Barcelona y de la qu' en Galcerán estava tan cofoy. L' Albert la mirá ab enveja per primera vegada. Com un llamp atravessá per son cervell l'idea del suicidi, sens trobarlo ridícul com quan, ja enervat per Schopenahuer, intentava reflexionarhi. Nó; sos ulls, tot com un llamp, encare 's fixaren ab amor fins en l'arma que triaria: la pistola niquelada ab que tants blanchs havia fet á Barcelona en competencia ab D. Pau. Y al pensarhi, passá per son palmell la tebior mullada del níquel com un bau consolador.

--Senyora... --feu la cambrera obrint, la porta inmediata, sens moures del brancal al dar pas á l'Albert.

Y aquest se trobá, de sobte, cara á cara ab Da. Isabel, casi sens saber qué dir.

Aquell dormitori era una pessa gran, baixa de sostre, ocupada per dos llitets de bronzo brunyit ab pabelló de musselina blanca, un secreter de palo-rosa ab motlluras dauradas, la calaixera dels nens, y un jòch de mobles de doradillo. Las parets estavan tapissadas d'un paper perla florejat; una porteta comunicava aquesta pessa ab lo dormitori de Da. Isabel; la finestra dava á la plassa de las Monjas.

Da. Isabel, al capsal del llitet del nen, li tenia una de las manetas. En Pepito estava encés com una brasa: una febrada espantosa li escursava la respiració y 'l feya regirar continuament pe'l llit, los ulls extraordinariament oberts peró com esbarats, la parla resolta é impacient. Al costat de la ruhentor del nen aumentava la palidesa de sa mare, tota una altra d'ahir nit ensá. Ullerosa, plorosa, groga com la cera, semblava que li havian robat carns. L' Albert se quedá sorprés, ab lo cor oprimit, no sabent si retirarse ó pendre cadira, fins que la prengué á instancias de la senyora. Peró, avans, com si dubtés de lo que sos ulls veyan, se llensá instintivament á tocar lo front del malaltet que talment cremava. Llavors, los ulls de la mare s'ompliren de llágrimas silenciosas.

--Cóm ho ha sabut, Albert? --Senyora, no'n sabia un mot: --Y, com tement una nova pregunta, continuá:-- He vingut no sé perqué, pe'l gust de véurela, segurament portat per 'l instint... Qué diu 'l metje?

--L' espero encare; y fá ja duas horas qu' está així! Quan vosté ha trucat, me creya qu' arribava.

--Y potser vosté m' ha fet entrar per massa bondat... --saltá 'l jove, á punt d'aixecarse.

--Oh, nó, no 's moga, Albert. La seva companyia m' es un consol; tanta soletat me mata. Necessito desfogar lo cor. Vosté no sab quín dia he tingut avuy ¡quín dia, Senyor, quín dia!

Lo plor entelá sas derreras paraulas. La afligida mare posá altre cop la má en lo front cremós del fill, que semblava condormirse, lo besá ab tristesa y, sens abandonar aquella maneta, comensá, encare plena de llágrimas y en veu condolida, l'historia d'aquell dia.

--Los nens s'havian llevat bé, inclús en Pepito; peró mentres los estava vestint, ja he tingut de deixarlos per una impertinencia estranya en la Queta. Me demanava ab pressas, y 's negava á entrar en aquest quarto. Resultat: que 'm despedia, 'm deixava en sech. Un acte aixís d'una criada tan antigua, tan volguda d'en Galcerán, tan fiel y respectuosa, m' ha omplert d'alarma. He volgut saber á qué obehia, quins motius la portavan á obrar aixís; peró res, ni una paraula. Vosté ja sab com son la gent d'aquí, tan sorruts. La Queta, ni una soca; clavada al meu devant, sens badar boca, ab los ulls á terra, com avergonyida de la seva acció, peró insistinthi com bona tossuda. Li he vist una llágrima als ulls y, quan anava á aprofitar aquest enterniment pera ferla cantar, entra la cambrera anunciantme al senyor rector. Lo cor m' ha dat un salt! Lo senyor rector en aquellas horas y demanantme també ab insistencia!... ¿Qué podia esser?... Ja m' he vist á sobre una mala nova d'en Galcerán, lo papá mort, qué se jo? Tot ho podia pensar, menos que hi hagués relació entre aquella visita y la sortida de la criada.

Aquí callá Da. Isabel per aixugarse 'ls ulls y observar de nou al menut que seguia dormint ab un panteig á estonas semblant al soroll d'una serra somort per la distancia. La cambrera entrá ab una tassa de malva y la lámpara, que colocá demunt del secreter, al recò oposat al llit. Deixondiren un poch al malalt, y ab prechs y manyas lograren ferli pendre la tisana. Mes, prompte torná á quedar com un sòch, ab aquella respiració acompassada de serra. L' Albert no abandoná sa butaca, 'ls ulls tapats ab la ma esquerra ab qu' apuntalava son cap caygut. Altra volta sols, Da. Isabel prosseguí sa narració.

Lo rector havia anat allí pera justificar mellor lo determini d'aquella criada, y ja tement qu' á ella li faltaria esma pera esplicarse. Peró era evident que també'n faltava á aquell bon home per desempellegarse del exordi travallós y reticent ab qu' havia comensat. A fí de comptes, suposá que la cuynera, un bon xich escrupulosa, se'n anava per no alternar ab lo servey de Barcelona, que cantava cansons de petòns y obscenitats may sentidas en aquella casa, fins llavors exemple de bonas costums.

--Jo he vist --continuá Da. Isabel-- en la cara d'aquell sacerdot, pintada la falta de sinceritat, lo temor de parlar clar, lo desitj de reptarme d'un modo indirecte. Vosté ja sab, Albert, que si á mossen Pere li faltan formas oratorias, li sobran virtuts, valor y sinceritat. En la tremolor de sa veu, en l'embarbussament ab que parlava, he vist ben clar que l'home, ben de malgrat, fingia. M' he recordat del anónim, m' he recordat dels pronóstichs de vosté, dels desayres suferts á Vilaniu, y, en mitj de la vergonya que m' enrojia y de l'excitació que m' exaltava, he pogut trobar la clau d'aquell misteri.

--Y qué? Vosté li ha dit?...

--Sí; m' he tancat ab ell y l'he obligat á parlar clar, comensant jo per revelarli la calumnia de que soch víctima.

--Peró, Isabel, vosté es d'una ingenuitat incorretjible. Aquí no se'n pot tenir ab ningú.

--Ell ho sabia tot.

--Y are pendrá la confessió de vosté per una estratagema de tantas com las qu' aquí 's jugan.

--Nó, Albert, nó; jo sabia ja ab qui parlava. En Galcerán m' havia fet moltas vegadas elogis de l'enteresa d'ánima d'aquest sacerdot, m' havia dit moltas vegadas: es un pobre home que val molt. La seva sensillesa es purament exterior. Los carácters sincers tením massa acostumada l'orella al só de la veritat pera que pugan disfressárnosel ab éxit. Aixís com l'he sorprés jo á n' ell, ell m' hauria sorprés á mí. Mossen Pere ha quedat convensut de la meva ignoscencia ab enterniment; s'ha indignat, m' ha ofert auxili, y la Queta fora aqui casa encare, si jo no m' hagués resistit ab totas mas forsas á retenir á una persona, sia qui 's vulga, qu' arriba á dubtar de la meva honra.

--Y mossen Pere no li ha dit quí es qu' ha xiulat á las orellas d'aquella vella?

--Ell ho sab, peró en secret de confessió.

--Hum!...

--Nó, Albert, no dubti d'aquell bon home. Jo he recordat tot seguit que la Queta aná ahir á confessar.

Y Da. Isabel torná á aixecarse pera contemplar al seu fill que treya 'ls brassos, tot anguniós sens que las tisanas logressin ferlo suhar. Mirá 'l rellotje tota concirosa. Eran tres quarts de set. ¡Y 'l metje no venia! Quina tardansa! Ni á ciutat! ¿Hont son, donchs, las ventatjas de la campanya? L' Albert, mogut del fástich y del odi que li inspirava tot lo de Vilaniu, pensava: potser encare't matará 'l fill, pobre mare!

Regná una altra pausa anguniosa en la que aquells dos esperits ploravan amargament, mentres lo pobre malalt seguia respirant ab lo fatích insistent de la serra.

Mes, de sobte, l'Albert redressá 'l cap, resolt á parlar. Los ulls llagrimejants, comensá aixís:

--Bé, donchs, jo vinch á demanarli perdó de tot y á despedirme. Fòra jo d'aquí, 'ls calumniadors quedarán confosos, sense saber qué dir de vosté. No puch, no puch seguir aquí sens exposar á vosté á perills molt grans. Tan de bo hi arribi á temps. Ja veu vosté cóm se descaran fins á penetrar ja dins de casa seva. Tot lo qu' aquí fariam ó diriam pera probar la nostra ignoscencia fora inútil. Un cop jo fòra, será diferent.

--Peró, Albert, lo blanch de las iras so jo y no vosté.

--Mes qué dirian de vosté, sola?

Da. Isabel tingué d'ofegarse 'l plor ab lo mocador, ensemps que 'l dubte li sacudia las espatllas.

--Peró --afegí entre singlots-- vosté, per mí, sacrifica als seus pares, pobres senyors.

--No, senyora; la meva mare se'n aconorta, lo meu pare després ho alabará. Me sacrifico sols jo, y vosté hi te massa dret...

En aquest moment, ella s'havia aixecat, dirigintse al secreter; peró al sentir las derreras paraulas, y 'l calor estrany ab que eran ditas, se pará en sech, y llensá sobre l'Albert un esguart tan plé d'alarma, que deixá al jove, mut, roig, ple de tremolor. Aquest posat sumís alentá á la dama á insistir en son determini. "S' hauria equivocat, no podia ésser que l'Albert s'atrevís ab ella, que li faltés un sol moment al respecte. Ella no entendria prou bé 'l ver significat d'aytals paraulas." Y seguí fins al secreter, y ficá tremolosa una clau al pany, y estirá un dels calaixets. Peró, com si 'l dubte tornés á picarla, tancá de cop, mormolant entre sí: Nó, no puch ferli semblant confidencia.

--Senyora, --saltá la criada-- hi ha 'l metje.

L' Albert, qu' havia llegit en cada moviment d'aquella dama las fluctuacións perque havia passat son esperit un cop cullida l'indiscreció involuntariament llensada, al sentir tancar lo calaix anava á sortir, á fugir com un criminal sorprés. Peró la presencia del metje 'l detingué, mal que no sabés hont posar los ulls. Da. Isabel ja no pensá més en éll. Era son fill, la salut de son fill, lo que la preocupava.

--Qué té aquest menut, qué té? --feu lo senyor Roig, mentres l'afligida mare cuytava á encendre la palmatoria, y ell deixava l'inmens barret y la mangala demunt d'una cadira. Després, com al saludar descobrís al noy Merly, obrí uns ulls d'á pam y llambregá també á donya Isabel.

L' home observá 'l malalt ab molt d'interés, li palpá 'l ventre, li mirá la llengua y 'l blanch dels ulls, lo polsá varias vegadas:

--Un enfitorum, eh? psa! un enfit... Un poch massa de temperatura, eh? psa! eh? psa! un xich massa de febre; peró, eh? no hi ha cuydado psa!... no hi ha cuydado... Bé, bé, bé... Are aixó 's té de coure, 's té de coure, eh? psa!... Li receptaré una purgueta, li desembrassarém lo ventre, y no tinga por, senyora, no tinga por, eh? psa! eh? psa!... ¿Té un bocinet de paper y ploma?

Da. Isabel l'enmená á la saleta, hont lo vellet, posadas las ulleras y llepantse 'ls llabis, receptá tan pausada y travallosament com parlava. S' hauria dit que fins en la columna de quantitats hi escribia son sempitern eh? psa!

--Dónguinli una xicreta: allá á las deu tornaré.

L' Albert, que no eixí de son aturdiment més que pera cullir los bons pronóstichs del doctor, aprofitá l'ocasió pera anarsen, oferint avans á Da. Isabel los serveys de Da. Francisca.

--Los hi agrahiré molt, li so franca, Albert. --Y allargá al jove una má freda y tremolosa qu' aquell no gosá á estrenyer.-- Si no'ns veyém més... --afegí. Peró 'l plor li ofegá la veu.

--Demá á las cinch. No'n parli devant del pare... --feu l'Albert, en veu baixa y esforsantse molt.

Y encare, al tornar á passar per l'armeria, doná una ullada més envejosa á la pistola de níquel. Desseguit, baixant l'escala, torná á brunzirli á l'orella aquell si no'ns veyém més negat de llágrimas, y 'l cor se li partia considerant que tal despido, després de sa indiscreció, era bén bé com una ordre tácita de marxa, á la vegada recriminació y prech, entre indignada y compassiva. Ah! potser no la veuria més!

--Y donchs? --saltá 'l vellet Roig, un cop al carrer, deturántlo pe 'l bras-- Vol dir que se'n va, Albertet?

--Per hont ho sab? --exclamá l'aludit ab la major sorpresa.

--Home! Per Deu! ¿Que no he sentit á donya Isabel que 'l despedia? Eh? psa!... psa! Si qu' es bo aixó! Eh? psa!...

L' Albert restá ple de vergonya, y 'l metje, abaixant la veu y clavantli la mirada, vullas que nó, als ulls, afegí:

--Crech que fa molt bé, Albertet, molt bé; eh? psa! molt bé.

--Quína nosa li faig, senyor Roig?

--A mí, cap, fill, cap. Peró, aixís, la gent no tindrá que parlar.

Y com refugint més explicacions, lo bon vellet trencá en oposat sentit, perdentse arreu en las fosquetats del carrer.

Los cabells blanchs lo salvaren, perque 'l primer impuls de l'Albert fou escanyarlo y potejarlo com qui mata un escorsó. ¿Es á dir que, fins las personas més sensatas, davan crédit á aquella infamia y anavan pregonantla per la vila? Lo desitj d'abandonar Vilaniu lo corprengué com may. A poder, hauria escupit á la cara de tots sos vehins.

Aixís, poch menos qu' alocat, arribá á casa seva, y 's nega á sopar, pretestant falta de fretura, per temor de qu' ab sa excitació mancaria potser al respecte de son pare, si aquest lo punxava com de costum. La mare atribuhí la negativa al natural disgust que causaria á son bon fill lo tenirlos de deixar, y aquesta revelació de tendresa, á l'hora qu'omplia son cor, li amarava 'ls ulls de llágrimas. La pobre dòna 's vegé ab travalls pera amagarlas al seu marit, quí, atribuhint l'acte del Albert á una estranyesa més de son carácter indómit, no cessava de recriminarlo y de dar ab sa injusticia més ganas de plorar á la mare...

--Aquest xicot no se 'm assembla de res. Jo no sé d'hont ha eixit. Me matará á disgustos. Peró ja't dich jo que, si no fos tan gran, li arreglaria las peras á quarto.

Per gran sort, encaparrat per la sessió qu' anava á celebrar l'Ajuntament més tart, passá bén tost á un altre ordre d'ideas. D. Ramon esplicá tot lo plan de campanya que tenia per aquella nit, sopá depressa, y al agafar lo bastó, prometé recullir á Da. Francisca de casa Galcerán. Llavors veuria com seguia 'l nen.

Quan Da. Francisca pujá al quarto del noy y trobá á aquest fentse l'equipatje, los ulls fòra del cap, hi hagué entre 'ls dos un' escena dolorosa. Peró l'Albert, posantse sobre sí, procurá calmar l'aflicció de sa mare recordantli qu' havia d'anar á casa Galcerán hont ell l'acompanyaria.

--Sosseguis, sosseguis, mare, ja sab qu' ha promés esforsarse en dissimular devant del pare... Pensi que no 'm faltará res, que tornaré aviat á veurels... Y pensi que si plora devant de l'Isabel, li fará un flach favor.

Peró, al esser á la porta dels Galcerans, donya Francisca vejé ab sorpresa que son fill se negava á pujar. Tenia feyna, havia de enviar l'equipatje, á l'hora, 'l pare ja aniria á buscarla, ella podria entrar á despedirse per derrera volta; ja 'l trobaria al llit.