Part 17

--Si vosté 'm perdonés la llibertat, me permetiria dirli que 'l seu despit obeheix á una causa més fonda: vosté esperava intimitats, favors, qu' se'n duhen altres.

En Tomaset se sentí 'ls colors á la cara. Volgué protestar. Sa vanitat de Tenorio 's resistía á dur tan enllá lo desenmascarament. Sense negar las condicions físicas de Da. Isabel, ell havia de fer constar que no era 'l seu bell ideal. En materia de flors, ell preferia las rosas exhuberants als lliris pálits.

Y deya aixó, tot acostantse á Da. Mercé, mirantla de gayrell, tremolinant, fins atrevirse á agafar y estrenyer ab entussiasme la grossa munyeca de la seva amiga.

--Vosté sempre á cassa de conquistas, sempre calavera --feu Da. Mercé, sens mostrarse esquerpa com altres cops.-- Donchs, si vosté vol, acepto la seva aliansa.

--Costi'l que costi? --preguntá ell, ja tot ubriacat y accentuant l'intenció.

Da. Mercé 's limitá á sonriure, plena de vergonya, y continuá:

--Peró per' anar bé, ha de posarse á las mevas ordres y no dirne una paraula á la Sumpteta, perque es massa atolondrada, ¿sab?

--Boca qué vols, cor qué desitjas.

--Donchs ja veurá: per are, no convé fer res. Esperi las mevas ordres y no deixi d'anar á casa Galcerán per' estar á la mira de lo que puga descubrir y per' evitar tota sospita. Jo tinch de marxar aquesta tarde á ciutat ahont se m' emportan á en Rodón. Desde allí li escriuré, y vosté també escrigui.

D. Tomaset estava que ni una esponja. Ah! per fí, per fí...

--Me dará una adressa secreta?

--Per qué?

--Vol dir que'n Rodon...?

--Si estará al tántum, home.

--Peró... (agafant la má de Da. Mercé) no veurá las mevas cartas, eh?... Com s'engelosiria!

Da. Mercé torná á enrajolarse. Per menos d'un xavo, hauria enviat á passeig á semblant fátuo, si no li hagués convingut retenirlo. ¿Quí li podia servir mellor qu' ell pera sos plans?

--Es clar, bojot, es clar: no m' escriurá pas á la presó --gosá á dir, encare, fingint accent amorós.

### VI

No fou sols á Da. Mercé á qui arrancá de Vilaniu la sublevació del quinze d'agost. Esclatant aquesta en distints punts de la península, encare que no en las capitals de que 's parlava, aná extenentse seriament, costant la vida al general Manso de Zuñiga prop d'Ayerbe, y mantenint l'alarma en los esperits durant un mes. Lo Gobern, prou malmés ab tantas sotragadas, tingué de fer un esfors, organisá fortas columnas y confiá 'l mando d'una d'ellas al general Poudor. No cal dir que D. Pau, ja ans de la traslació d'en Rodón, eixí vers la capital pera conferenciar ab lo gobernador son amich, marxant arreu á la Córt á gestionar l'indult dels vilaniuhenchs que resultavan complicats en lo moviment y anavan escondintse. Tot l'empenyo de D. Pau 's reduhia á destruhir l'influencia guanyada per en Rodón. Ab un nou acte de clemencia, lo Gobern podia, un cop més, disfressar de forsa la seva debilitat; y donant una nova proba de serenitat y justicia, á la vegada que retenia al capithost per haverlo atrapat in fraganti, deixava tornar á _sus casas y talleres_ á tots aquells que, si figuravan en llistas, _tal vez inexactas_, no havian comparegut á la cita. Aixó, acompanyat d'alguna alusió transparent en favor del diputat y autoritats de Vilaniu qu' havian sabut inclinar l'ánim sempre generós de S. M. la Reyna vers la clemencia, venia á dir en substancia 'l Real Decret que 'l nunci llegí per las cantonadas de la vila. Los fugitius eixiren dels amagatalls aquella tarde. D. Ramon Merly, saltantli 'ls ulls de goig, pogué presenciar fortas encaixadas pe 'ls carrers, y sentir grans alabansas d'un acte tan just y bén meditat.

"Perque, créguiho, las llistas no sols eran inexactas com diu lo Decret, y 's comprén que no digui més, sinó falsas, en quan jo hi figurava sens haver dat permis á ningú pera que m'hi assentés. Héu vist murriada com aquesta? Aixó son modos de comprometre? Jo puch tindre las mevas ideyas, que no las nego per ningú; peró una cosa es pensar y altra cosa es obrar. En Rodon que 'm perdoni, aixó es molt mal fet."

Y conversas aixís se sostenian en veu alta per cafés, cassinos y tabernas, sens aprensió de cap mena, ab aquell acalorament del egoisme que's empenya en fer pendre la mentida per veritat. Alguns, més lleals, hi posavan reparos, ó 's confessavan francament compromesos. Ay! qué feyan! "Donchs per qué no anavan á reunirse ab l'Escoda? A qué vé are ferse 'l fatxenda? Are, que't veus segur, eh?... Donchs digas que no has tingut cara pera atenyer lo promés, y sinó, conféssat cobart."

D'altres s'atrevian á defensar la bona fé d'en Rodón, assegurant qu' ell no havia fet las llistas. "Té, no'n volia saber d'altra!... Quí las havia fetas, donchs?... Cita personas... Y, en tot cas, á'n ell li pertocava cridarme y sentir la meva confessió."

--Donchs, jo te la citaré la persona: 'l seu amich Tárrega, aquell escanyolit que no sab de que se las heu.

--Y per qué 'ls hi confiava?... Qué no sab qu' es aquell femelleta? Un negat, que 's va casar pe 'l diner, perque era incapás de guanyar un xavo: un beneyt que 's deixa pegar per la seva dona.

--Vaja, vaja, en Rodón no fora amich seu com es.

--Uuuuy! que n' hi ha de misteris en las amistats. Anéu á saber si, entre mitj, hi ballan faldillas ó potser diners... Miréu, las obras del chalet ja están paradas.

Los combatents anavan exaltantse, y la llealtat y la justicia eran impotents devant del pervers egoisme, que no reparava en apedregar á la propia víctima tot incensant á aquell de qui havia flastomat poch ans y de qui tornaria á renegar bén prompte. Lo plan de D. Pau produhia, donchs, los efectes esperats: era una desfeta en forma, sens mancarhi lo seguit indefectible de veus de trahició! y traydor! que arribaren fins á Madrid á pessigollar las orellas d'en Galcerán.

Peró qui n' eixia més malparat era en Tárrega, que rebia xascos per tot arreu. La pubilla, qu' estava furiosa, li proposá 'l plan de qu' havia parlat á Da. Mercé, com una venjansa merescuda. Més en Joanet se negá rodonament á seguirlo, no sols per honrada repugnancia, si nó per por. Llavors, la Tárrega, acostumada á esser obehida, s'enfurismá de valent, tractá á son marit de poruch, d'afeminat, de qualsevol cosa, l'omplí d'amenassas, y li mogué tal escándol, que 'l pobre Joanet tractá de capitular ab condició de coadjuvar al plan si en Rodón ho aconsellava. Y prengué 'l camí pera sometre la consulta á son conseller.

Peró aquest lo desaconsellá desseguida, com ho havia fet ja á sa muller. Lo combat era entre ells y en Galcerán, lo motiu una rivalitat política per la qual no havia de sacrificarse cap dòna, ni volia tampoch deure son triomf á medis tan indignes y alevosos. Lo llunatisme de las massas ja li era conegut. Si avuy, vensuts, los abandonavan, demá, triomfants, anirian á besárloshi 'ls peus. Y si son prestigi feya ayguas, rahó de més pera somniar, avans que tot, en la salvació propia qu' una violencia qualsevol, are, podia comprometre. Dins del port hi havia 'l vapor Lepanto, potser pera transportarlo á Canarias ó á Ceuta. Lo que calia era evitar eix desterro, sens baixesas ni indignitats. La derrera elecció, los gastos de la casa, comensavan á enderrerirlo. Ja 's cansava de gastar diners en la presó mentres las obras del chalet continuavan paradas. La pátria, 'l partit no es avans qu' un meteix. Un pich á Vilaniu, veuria 'l medi de rescabalar lo prestigi perdut, y si li era impossible, que no ho creya, abandonaria á llur miseria tota aquella faramalla d'egoistas.

Da. Mercé, qu' estimant á son marit, dalía de cor per véurel lliure, aprobá sincerament totas aquellas reflexions fins al punt de penedirse d'haver sentit tanta set de venjantse, y, sobre tot, d'haver alentat un moment, pera satisférsela, la desatentada lascívia de D. Tomás. Y com aquest la amohinava á cartas tan ridículas com mal intencionadas, y á ella la tenia esporuguida l'idea de que pogués aliarse ab la Tárrega qu' ab sos imprudencias podria tirar per terra 'l prudent plan d'en Rodón, Da. Mercé 's vejé precisada á seguir la correspondencia, limitantse á vaguetats y á aplassar continuament l'hora del atach.

En Riudabets, mentrestant, frisava, comensava á desesperar de la conquista y 's deya interiorment qu', en cas d'eixir burlat, las cosas no quedarian pas aixís. En aquesta situació, la pubilla enviá á cercarlo. En Joanet no tornava, y en sas cartas escabullia 'l cos. Se veya bé que no gosava á declarar la seva resolució de no fer res.

--Si ell es tan baix, tan indigne, jo nó --exclamá la despitada muller.-- Al cap y á la fí qué ha d'importarme 'l parer dels altres? ni quíns miraments li dech á un marit que 's vá casar ab mí sens amor? Y per ventura vaig á venjar son afront ó 'l meu? Parlém clar: lo meu, lo meu; prou he esperat; massa, massa. Se 'm presenta un pretext y l'aprofito.

En Riudabets comparegué é imposá condicions.

--Totas las que vulga, á cambi d'una sola, 'l secret. Vosté ja sab com son aquí. Sense escándol, tot.

--Entesos.

Al meteix temps, Da. Isabel seguia sola ab sos fills en lo desfregat casal de Vilaniu, d'hont fusters y empaperadors no acabavan may d'anarsen. Per gran sòrt, son natural alegre y son instint travallador de catalana no deixavan entrar en son cor l'aburriment qu' altras ciutadanas haurian sentit en mitj de la quietut ensopidora que s'havia apoderat de la vila. Los matins, arreglant los nens, vestintse ella, ajudant á endressar la casa, se li passavant volant. En havent esmorzat, dava un cop d'ull á las obras, acompanyava als nens al jardí pera veure'ls jugar una estona, brodava, escribia, y, si no l'en privava 'l temps, eixia una estona á passeig ab los menuts. Los carruatjes se rovellavan en la cotxeria, 'l cotxero s'enmenava 'ls cavalls en carrandella á deixondirlos una estona pe'l camí de la Mayola, y 's passava 'l resto del temps badallant ó jugant á domino en una táula de café. Y cada dia aixís, ab aquell tant me fá de qui ha vist molt y té assolida la pau desitjada, Da. Isabel no 's preocupava de res més que de casa seva, no buscava en los periódichs sinó la confirmació de las novas que privadament rebia del seu pare y de D. Pau. Ni ella 's dava compte de l'indiferencia que la corprenia. Las veus de Vilaniu que li enviavan llur ressó per boca de las criadas, no deixavan en son esperit més rastre qu' una vaga melancolía molt semblant á la que li produhian las veus de la nit en la Mayola. Com un patró de barco busca en las inmensitats del espay l'ordre del dia y la tranquilitat, cada matí Da. Isabel treya 'l cap al balcó, consultava l'espay, y 's retirava tranquila veyent que 'l mon nadava entre 'ls explendors d'un sol argentí y d'un cel com un mirall. Son barco duya un viatje matemátich y prou placent pera abrigar lo més petit temor. Una tarde, qu' ab los nens arribá fins al Pomeralt, d'hont la vila 's veya á vol d'aucell, apomadeta y blanca, los camps del voltant formant capritxós mosáich de pessas envellutadas, las ayguas corrent aixeridas entre tofuda arbreda, tot net, solitari y engalzat per una má primorosa, sota un cel puríssim que nuvolets d'or solcavan silenciosament; restá tan embadalida devant d'aquell espectacle de pau, que 'l nen no podia ferla caminar. Sos ulls toparen ab la paret del fossar que blanquejava més enllá de la vila, y no pogué contindre un gesto d'enuig. ¿Per qué allí la mort? Ella havia somniat en la vida, en eixa vida delitosa que llisca placent y gronxantse com l'aygua del riu, cantant eternament, sense saber ahont vá, enmirallant los explendors del cel, recullint á faldadas los diamantins raigs del sol; havia trobat, tota sorpresa, la caseta blanca anyorada en lo terratrémol del mon: havia recobrat la salut perduda, y arribat fins al matern absurdo de creure á sos fills salvats de la mort y del patir, per que, allí, ni la malaltía hi podia tindre estatje! Peró, tornada y tot á la realitat, sempre quedava Vilaniu, ab aquells cels, ab sa campinya gemada, ab l'ordre placévol de son panorama y la quietut de sos carrers hont lo sol s'adormía com en son llit dessitjat; sempre quedava Vilaniu com un trosset de Paradís. Y Da. Isabel comprenia que sos vehins arribessin á dir qu', á l'altre mon, l'anyorarian. Ah! que bé li esqueya 'l nom! Era un niu, lo niu més placévol de la terra.

No obstant, un dia, escribint á D. Pau, acabats los capítols de las graciositats dels nens y de las efusions íntimas, entre las quals hi apuntava una sospita molt agradosa, esforsá debadas la memoria pera omplir ni mitja fulla ab alguna nova de Vilaniu que donés més varietat á la carta. Da. Isabel se pará á pensar sériament, y trobá, tota sorpresa, qu', en tres setmanas, sols l'havian visitada l'Albert, D. Ramon, y un cop Da. Francisca y en Riudabets.

La casa Galcerán, de comú tan freqüentada, semblava un lloch apestat. Da. Isabel s'alarmá, s'esferehí de son aislament. Qué significava alló? Ni las Pons, ni las Montellás, ni las Puigs, ni las Viure, ni la Marqués, ni la Rodón, ni la Tárrega; cap més senyora que la pobre mare de l'Albert, portada allí potser per l'agrahiment. Fins llavors, no vejé que la Rodón y la Tárrega no hi havian posat los peus de sa arribada ensá, y si, violentant son natural, arribá á explicarse la miseria de la primera per la rivalitat política dels marits, ja no lográ compendre lo retrahiment de la pubilla Tárrega. Da. Isabel, massa confiada en sa ignocencia, ja no havia pensat més en aquell "vosté fa nosa" que sentí de llavis de l'Albert, primer rihent, després plorant. Sa vida consagrada al cuydado de sos tendres fills, despullada d'ambicións, extranya á tota complicació social y á la més insignificant provocació de luxo ó vanitat que pogués ofendre als habitants de Vilaniu, no era pera fer nosa, pera fer ensopegar la més modesta aspiració dels altres. No recordava haver ofés á ningú, ni haver abrigat propòsit de desayrar al més ínfim dels vilaniuhenchs. ¿A qué obehía, donchs, aquella retirada en massa? Cóm s'havia fet aquella buydor á son voltant en lo precís moment que 'l seu marit acabava d'obtindre aplausos y llohansas de la vila en pes? Per forsa se li hauria escapat alguna indiscreció molt grossa que feriria la susceptibilitat dels vilaniuhenchs. Lo meteix D. Ramón, l'Albert meteix, la Montserrateta qu', en tornant de la Mayola, no la deixava en forat ni finestra, havian aclarit las visitas. Desde las ocurrencias de la Mayola l'Albert no havia entrat á casa Galcerán tot sol. Al arribar aquí, Da. Isabel sonrigué. "Aprensions infantívolas, delicadesas del excelent Albertet que 'l feyan més estimable." Després pensá, encare, que potser fugiria de la persecució de la Montserrat, y 's posá á riure. Peró tornant á las demés relacions, pe'l enteniment de la dama atravessá 'l recórt del anónim com una veu insultant, y 's encengué de vergonya y de despit. Arreu l'assaltá un boyrós pressentiment que la posá tremolosa. Hi pensá un xich y acabá per llensarlo de sí, dihent, en veu baixa, qu' aquella infamia no podia haverse propagat, perque, despossehit de probas l'autor, no hauria tingut cara pera pregonarla. Per altra part, semblant vilesa no podia esser obra de més d'un. Da. Isabel respirá y hagué de convenir segona vegada en que, potser per ignorancia de las costums locals, havia comés alguna indiscreció. Disposta á descobrirla y repararla á tot cost, reprengué la ploma y exposá á son marit l'extranya situació que la rodejava, pregantli que, com més coneixedor de las costums de Vilaniu, vejés si ell dava en lo quid y 'l medi d'esmenarho.

Tot ensemps se proposá explorar al meteix fi la bona fé de las personas que més confiansa li oferian. La que pochs dias ans se rabejava ab fruició en aquell bany de quietut, esgarrifavas are de tanta soletat. Lo dia s'escursava, las vetllas, més llargas cada cop, semblavan endormiscarse al ritme ensopidor del péndul de la saleta. Los nens al llit, Da. Isabel, seguint sos hábits ciutadans, s'endressava més, se posava flors al monyo, un pomet al pit y, encaixada en un balancí, un álbum ó llibre á las mans, havia esperat vanament agradosa tertulia. Per la plassa de las Monjas no passava ningú, 'ls fanals cremellejavan com coneixent llur inutilitat. Da. Isabel no gosava á obrir lo piano per por al rebombori que mouria en aquell desert. Aquella havia sigut l'hora brillant de la ciutat, l'hora de sos ignoscents deliquis, quan, recolzat lo cap en lo palco, deixava bressar l'esperit per las ondulacions desvaneixedoras d'un cant bén inspirat, quan, caragolada en la butaca de son salonet de confiansa, acullia ab ingénua rialla las ingeniositats de sos tertulis, ó, brillants los ulls, se llensava á discutir sos gustos é inclinacions pera 'ls altres incomprensibles. Ah! ella havia suspirat per la pau, per la tranquilitat vilatana; peró no per aquesta soletat, per aquest aislament ensopidor y salvatje! Nó, no volia seguir aixís, divorciada de sos semblants, indiferent als nous plahers d'una companyía agradosa y honrada. Closa la lletra, Da. Isabel s'arreglá un xich, tota plorosa, y eixí.

Eran las cinch de la tarde. Los nens que sortian d'estudi paravan de pegarse ó de fer córrer per l'acera algun palet á peu coix, al veure á la dama avansar carrer de Santa Maria amunt. Llavors s'acoplaren y, á petitas voladas de pardal, alguns la seguiren, cridant: ¡la... del... diputat!... la... del... diputat!... Tot ensemps s'aixecavan cortinas dels balcons, cortinetas de las botigas, dònas tafaneras no repararen en eixir al llindar de las portas. Da. Isabel, qu' al principi havia rigut interiorment, acabá per posarse séria, per indignarse contra aquella impertinencia qu' anava prolongantse y no podia corretgir. "La... del... diputat... la... del... diputat!..." y alguna qu' altra paraula lletja, seguia cridant la canalleta quan més impune veya la seva malesa. Y aixís hauria arribat l'avergonyida dama fins quí sab ahont, si no troba al pas al doctor Roig que desfé la turba á cops de mangala.

--Son uns insolents, senyora, eh? psa! eh? psa!

Da. Isabel pogué ab prou feynas dissimular sa indignació dihent qu' eran criaturas. Regraciá al bon vellet y, tota sofocada, cametas ajudeume entrá á casa Merly.

Da. Francisca, que s'estava cosint en lo balconet del menjador, s'aixecá agradosament sorpresa, y passant per entre dos grans cistells de roba blanca:

--Ay! filla, puji, puji --feu la bona senyora encaminantla escala amunt tot encreuhantse mellor lo blanquinós mocador de seda que duya al coll sobre l'hábit del Cárme que vestia.-- Vinga, vinga, entri aquí á la sala... Calli qu'obriré un xich lo balcó... Tinch ajustat per las moscas... Are, aixís... Passi al sofá, filla, passi al sofá... segui ¡qué acalorada vé!... Ay, Deu meu, si fá una xafogor!... Y donchs? Com té la familia? qué sab del papá y de D. Pau? Quant honor! Vosté fa lo qu' havia de fer jo; pero ab una criada sola, sempre falta...

Da. Isabel li trencá la paraula ab una carinyosa apretada á la munyeca, peró sens badar boca. Llavors notá la mare del Albert que s'amiga plorava. Plena d'alarma, la feu desbotar.

--Es una ridiculesa, ja ho sé; pero déixim treure aquesta opressió del pit.

--Plori, filla meva, plori. Calli, qu' aniré á veure si l'Albert hi es.

La bona senyora buscá pretext pera que sola pogués mellor Da. Isabel desfogarse. Al cap d'una estoneta, dihent que 'l seu fill no hi era, y veyentla més calmada, preguntá discretament per la causa d'aquells plors y s'oferí en lo menester.

--Ja es passat, res, una tontería, pero venia detrás d'un mal rato qu' es lo que 'm porta aquí, y tot plegat ha fet feix. So una infelís, donya Francisqueta, tot ho acabo plorant, com las criaturas... Figuris que quan estava molt contenta aquí, de sobte me n' adono que fá molts dias que no s'acosta ningú á casa; á casa, que vosté sab si'n hi venia de gent! Tanta soletat, pensant en las vetllas qu' acabo de passar com una apestada en la meva saleta, li so franca, m' alarma y m' esgarrifa. Jo no estava avesada aixís, y ni m' explico qu' are 'm passi. M' ha assaltat l'escrúpol de que, sens voler haja ofés als nostres amichs, passant potser per alt, pobre de mi, alguna costum de Vilaniu que jo ignoro. Vosté, qu' es tan bona, fará 'l favor de dirmho, ó m' explicará si sab algun altre motiu ab que jo no dono. Venint aquí per aquest objecte, he trobat unas criaturas que sortian d'estudi y, lo que may m' havia succehit, avuy comensan á seguirme cridant "la del diputat" "la del diputat" y qué sé jo quinas paraulotas. Com ja venia tota nerviosa, he anat excitantme y he arribat á posarme frenética quan he notat qu' aquells crits fixavan l'atenció de tothom sobre mí; he vingut, filla, com si 'm passessen Bória avall...

--Pobre donya Isabel! Si qu' ho sento. Las criaturas d'aquí son molt mal ensenyadas y no ha de ferne cas. De quin estudi son?... ¿Del carrer de Sta. Maria?... Ja ho diré á en Ramón.

--No, ca! Déixiho corre. May m' havia succehit. Un altre dia potser no n' hauria fet cas. Es que com ja estava disgustada... En demés, diguim en confiansa á qué atribuheix aquest retrahiment de que so objecte?

--Ay, filla, á res. Al carácter de la gent d'aquí, que, jo la primera, tots som molt retrets.

--Peró si jo he tornat totas las visitas, si avans, la casa del meu marit ja sab vosté qu' estava honrada continuament! Per Déu, siguim franca.

--Peró, filla del meu cor, si vosté ha complert ab tothom, quín motiu vol que tingan? Cap, absolutament cap. Vosté es molt estimada, molt volguda, en fí, com vosté 's mereix! No 's fiqui dérias al cap sens fonament.

Y la senzilla senyora seguia excusant de bona fé á sos convehíns ab rahóns tan poch convincents com la primera.

--Es que som fets aixís; véu com m' he portat jo? No dubtará pas del meu afecte? Tothom té las sevas obligacions, lo dia s'escursa...

--Peró y las vetllas? Vosté sab si la primera vegada que vaig ser aquí'n teniam de tertulia...

--Bé, sí, es veritat, peró es que vostés hi van estar poch temps.

--Donchs, vol dir qu' aquí l'amistat, ó 'l tracte, quan menos, no resisteix ni tres mesos?

Da. Francisca, vilaniuhenca fins al moll del os, s'enrajolá tota, apurant son poch enginy pera desvaneixer aquella aprensió.

--Aném, filla meva --acabá-- ¿sab qu' es tot aixó? Que vosté s'anyora. Oh, sí filla, sí: vosté s'anyora. Y 's comprén... feta á ciutat, are li passa com al nostre Albert. Després, sense don Pau aquí... Lo marit s'anyora molt ¿no es veritat?... Peró veurá, ja ho arreglarém. ¿No li agrada fer lo tresillo? Obri un tresillo y vosté veurá com té gent... Alló d'enrahonar tota la vetlla també... De qué vol que 's parli?... Una s'hi adorm. Si, filla, sí; jo no vull que s'anyori. Cada vespre vindrém ab en Ramón y l'Albertet, y farém un tresillo. ¿Cóm vol passar mellor la vetlla, are, sense funcións d'iglesia?... Ja veurá pe 'l novenari d'ánimas y després per la Quaresma, quinas funcións més hermosas! Peró mentrestant, farém lo nostre tresillet, y ni vosté ni 'l meu fill trobarán las vetllas tan pesadas.

A Da. Isabel ja gayre bé li escapava 'l riure.

--Nó, nó, --digué-- vostés se sacrificarian, donya Francisqueta, vosté es un ángel y jo no he d'abusar.

--Res d'aixó; filla meva. Veji si jo comportaré... En fí, ja está dit... Uy, á'n en Ramon á bodas lo convida! Jo so trumfo molt fluix ¿sab? peró sempre serviré pera anar de segon... Ay, quan sentirá l'Albertet no haberse trobat á casa! Los hi estém tots tan agrahits...

--Es estrany que sigui fòra... També ell m' ha abandonat --saltá Da. Isabel.

La Sra. Merly explicá, llavors, que 'l seu fill eixia cada tarde á fer llarchs passeigs, potser pera espolsarse aquell aburriment qu' era per' ella un clau. May hauria cregut que 'l seu fill tingués tanta aburrició á Vilaniu.