Part 16

Per molt punyent y de debó que fos lo disgust de la Rodón, no podia aquesta sustraures á la tendencia melodramática qu' una falsa educació li havia infiltrat. A la vegada qu' en son marit, pensava en ella, part integrant del matrimoni, que devia compartir l'interés públich d'un modo més viu encare per esser ella la més flaca y desvalguda, moralment parlant. Da. Mercé 's figurava ja 'l rebombori que degué causar á Vilaniu la presó d'en Rodón, sentia las exclamacions de compassió que las donas llensarian per ella, recordava 'l jubileu de visitas que remou tot seguit per la vila una mort ó tot altra desgracia, y estava ja frisosa de veures la casa plena de gent. Per aixó, s'havia allisat lo cabell; malgrat la calor, s'havia tirat á demunt aquell mocador negre que la posava en carácter; per aixó, conservava en lo sofá aquell posat interessant, lo vano abandonat demunt del seti. Y la gent no venia! Consumida de pena é impaciencia, la jove Rodón no podia ja aguantar més. La saleta estava fosca, lo silenci era cada cop més fondo. Llavors esperá que la gent compareixeria en havent sopat, y 's resolgué á pendre alguna cosa, fentsho servir sobre la táula maquejada:

--Senyora, ¿aquí? --exclamá la minyona tota condolguda.

--Ay, sí! A la táula d'abaix no 'm podria treure del devant l'imatge del meu marit. No tastaria una cullerada de sopa.

La minyona pará la tauleta, posant al mitj un dels canalobres ab duas espermas encesas, y baixá en busca de la vianda, mentres Da. Mercé s'atansava á la táula un dels sillons hont va saber recobrar l'anterior esllanguiment, deixant caure 'l gran mocador als brassos del moble.

Tot menjant aquell sopar, que verament engolia sens gana, feu repetir á la minyona la sortida de son amo; cóm li havia entregat la carta; qué li havia dit; quína hora era. Da. Mercé, entre sorpresa del determini de son marit que tan bé li havia sabut amagar, y furiosa pe'l descalabro, plorava de rabia.

--No plori, senyora --feu la criada, cada cop més conmoguda:-- Miris, tothom diu qu' á Barcelona, á Valencia y á Madrid hi ha alguna cosa. Lo cop será aviat, y, allavors, lo senyor tornará, y si ell m' hagués de creure, penjaria á tots los qu' are tractan de perdrel.

Peró en aquest moment demanaren. La criada desaparegué ab lo darrer plat, Da. Mercé, sechs los ulls, ocupá altra volta 'l sofá y, als dos minuts, entrá en la saleta un homenás vestit de pana blanca, salpicada de guix, com ho estava sa barba frondosa y roja, de cabellera de panotxa, plantada en una cara de chimpancé.

--Qué dihéu, Guilló? --preguntá la senyora melancólicament.-- Seyéu, seyéu.

En Guilló, 'l mestre que feya la casa nova d'en Rodón, s'assentá al cayre d'una cadira arrimada á la paret, doblegat lo cos, fent ballar un gran bolet gris entre 'l buyt de las camas que tenia molt aixancarradas.

--Qué vol que digui?... que passan unas cosas... Sinó qu' alló que 's diu: qué s'hi fará?... Un dia ó altre ha d'acabarse aquest desgavell... Are veji de quina lley se malmeten las personas!

--Que voléu dir, Guilló? --saltá Da. Mercé, tota alarmada.

Y 'l mestre li contá, llavors, que de Vilaniu fugia molt de jovent compromés, y que, segons veus, ja s'havia desat lo pubill Tárrega; en fi, "un dalt-abaix que no li agradava mica." Deixá anar encare un diccionari d'exclamacions tan vagas com las ab qu' havia debutat, y finí parlant de l'obra pera informarse de si creya convenient pararla, com ell ho veya.

Da. Mercé, derrera una suspensió en que sentí sacudirse tots los nervis, recobrá la presencia d'esperit de que sabia revestirse pera humillar á la gent quan convenient ho creya.

--Entesos. May havia esperat altra cosa de vos, si bé 'm creya qu' aixó vindria més tart, quan estariau ben segur de la nostra desgracia. Avuy, creya que veniau á consolarme.

En Guilló s'aixecá y, pera tornar la pilota, com qui no ho vol, replicá:

--Ja veurá, desgracia jo no crech qu' ho siga. Quan lo seu senyor s'aixecava, ja deu contar que 's cosa feta. Lo revés d'avuy, miris, pot esser enganyador. Si vosté 'm dona 'ls dos mil duros que m' havia de bestreure 'l seu marit fa vuyt dias, continuarém. D'altra manera, ja dich, en los temps que corrém, que tan poch se travalla y que sembla que perden lo seny fins los més sabis...

--No tant, no tant; ja veig qui 'l conserva de sobras. Prou, Guilló, prou, quedém entesos. Anéu en nom de Deu, y qu' ell vos pagui l'obra de caritat qu' acabéu de ferme.

--Bé, donchs, aixís ja puch respondre lo meteix al fuster y al manyá que son del meu parer.

--Ah!... una conspiració en regla... eh!

--Rés d'aixó: nosaltres no'ns cuydém sinó de travallar.

--Donchs jo 'm creya haveros sentit dir cert dia, allí á l'obra, devant dels travalladors, que també erau demócrata, y per tal vos tenia en Rodón.

--Nosaltres ho som tot y no som res; lo que volém es feyna y 'l fruyt de las nostras suhadas... peró may desgraciar las familias.

--No cal que parlém més --torná Da. Mercé, en lo to més sech que pogué assolir.

--Vaja, bona nit tinga --respongué l'altre ab tota sa impassibilitat d'elefant. Y la jove Rodón, sentintlo baixar l'escala feixugament, se mossegava 'l mocador ab rábia.

Derrera d'aquest, pressentí tot lo seguit de desenganys qu' arrossega la desgracia, y 's revoltá interiorment contra tota la vila, sentint los instints revolucionaris d'una descamisada. Ferida al viu de sa superbia, 's feu sagrament de no humiliarse per ningú, sentí l'esperansa del triomf com lo soldat ubriacat per la pólvora, y s'anticipá á assaborir las dolsuras que 's prometia de sa venjansa 'l dia que, victoriós son marit, vindrian á adularla ó implorar clemencia. Perque ¿qué era aquella soletat que la rodejava encare, sinó l'expressió del egoisme, sempre fugint del caygut y l'apestat, tan apressat y dreturer com corre als peus de la fortuna? Prou ho veya. Oh! ho veya clar. Ni s'amiga la pubilla, allí. Per qué? Per por de comprometre á son marit, que bén bé havia sabut guardarse! Y possehida de tot aquell orgull que fa de la dona irrítada lo ser més temible y desenfrenat, Da. Mercé no escoltava en aquell moment altra veu que la d'un odi esterminador.

Encare uns passos reposats la feren parar orella dret á l'escala. Era 'l metje, un bon senyor de setanta anys, rodanxó, tot vestit de negre, una barba á l'americana, com la del vell Merly, reposant en las petitas tiras de blanca tela qu' un inmens corbatí enrotllantli 'l coll deixava guaytar. Sos ulls, ja prou petits, quedavan reduhits á caps d'agulla de picar á través dels doblíssims crestalls de las ulleras de cautchou, que li rasguejavan la cara. De l'aixella esquerra li sortia 'l capsó d'or de sa mangala, y ab la ma dreta sostenia un colossal barret de copa que remogué fortament al saludar:

--Filla, no tinch que dirli si la compadeixo y estich á las ordres de vosté. Psa! eh? psa!... La política es cruel... Psa! eh? psa!... está plena de sorpresas desagradables.

--Ja ho pot dir, senyor Roig, ja ho pot bén dir.

--Psa! eh? psa!

--Peró per qué no seu una mica, senyor Roig? Vosté vé cansat...

--Me dispensará, Mercé, psa! eh? psa!... Tinch de fer encare tres visitas, comensant per la Layeta d'en Falcó, qu' ha tingut un insult, segons m' han dit... Psa! eh? psa! un síncope, l'espant de veure al seu fill fugint per aquets embolichs... No crech que siga cosa major, psa! eh? psa!... En demés, calma, Merceneta, molta calma, y com jo predico sempre que hi ha disgustos: fortalesa y templansa y, si vol que li diga, fins justicia y fins prudencia. Psa! eh? psa!... las quatre virtuts cardinals... lo códich que d'en Manso, un moliner, ne feu un general y qué dich? un home ilustre. Psa! eh? psa!

Y no entrant en sas costums lo donar la má, 'l senyor Roig va fer una reverencia tan feixuga com son discurs, y desaparegué per la porta, tot fregantse la suhor del front.

Da. Mercé, que no abandoná un moment la posa presa en son sofá, gayre bé pogué reprimir un gesto de fástich. Fins aquell vellet que, per sas virtuts de tothom reconegudas y, més encare, per sos serveys de tota la vida li era acreedor del major agrahiment, li semblá un egoista. Als ulls de la Rodón, havia fet acte de presencia no més que pera conservar la parroquia. Tothom la abandonava; allí no compareixerian més que 'ls acreedors pera refermar llurs crédits, los deutors pera aplassar los deutes, ni un amich deslligat de compromisos, ni un conegut que pogués prescindir d'ella. La molla real del mon era l'egoisme.

Y quan anava á penedirse de l'universalitat de son odi, sentint encare unas petjadas que li semblaren d'en Tomaset, un bon amich, esclamá: Ah! ni aquest. Prou sé qué 'l porta al brut! Peró, en fi, ell la servia al menos. Ah! per fi, per fi, una clariana de cel! Da. Mercé perdé la posa, s'incorporá, estirá 'l coll pera escursar camí á las paraulas del interessat missatjer.

En Tomaset suhava, venia capolat, rendit; ans de dir un mot, hagué de pendre alé desde la primera cadira ab que topá. Lo pit de la camisa li pantejava afanyós; en lo coll, en los polsos, se li veya glatir l'onada curta y repetida de la sanch. Per fi exhalá un suspir:

--Ah!... Si m' ha costat trobar á en Godall!...

--Y qué diu?

En Tomaset comensá á ventarse ab lo mocador agafat per duas puntas.

--Ufff...! Ufff...! quina calor!

--Ay, Tomaset, per Déu, tréguim de las brasas. ¿Qué diu en Godall?

--Qué diu? Qu' aixó es un desastre...

--Ay, Reyna santíssima!...

--Qu' en la maleta del seu senyor de vosté hi han trobat llistas que comprometen á molts, que tothom fuig ó s'amaga, qu' á Vilaniu hi ha una consternació, qu' en Rodón está molt compromés; que si tota aquella gent no pot tornar á casa, li malehirán los ossos. ¡Ufff!... qu' en Godall no hi pot fer res...

--No veu qu' es moderat, enemich nostre?... --exclamá la dona, á punt de caure en basca.

--Nó per aixó, nó;... perque ja no es alcalde.

La curiositat repentina qu' eixas paraulas li despertaren, sostingué l'esperit de Da. Mercé.

--Cóm! Donchs, quí ho es?

--Lo vell Merly. Los que hi poden fer alguna cosa son éll ó en Galcerán.

Da. Mercé no torná resposta, havia perdut los sentits. Un moment restá en Tomaset sense saber que fer. May se'n havia vist de tan grossas. "Una senyora desmayada, á solas ab ell! Ah! quina situació més interessant, si fos entre sos brassos, si ho pogués veure un públich!"

Ja no s'hi pensá més: s'abocá devant de donya Mercé, li passá un bras per l'espatlla, recullí 'l vano de demunt lo sofá, comensá á ventarla ab actitut amorosa y, á falta de públich, cridá á la criada ab veu melodramática. Peró sa gran satisfacció fou quan vegé compareixer ab la criada una persona més, una senyora alta y prima, embolicada com un fantasma, ab un gran vel negre que li cobria rostre y cos. En Tomaset la conegué ja avans de que s'aixequés lo vel: era la pubilla Tárrega.

--Corrin, Sumpteta, aygua de Colonia, una cullerada d'aygua naf, algun antiespasmódich --feu en Tomaset, ab veu entera, mentres l'aludida llensava 'l vel, fòra de sí-- No estranyi trobá'ns aixís, Sumpteta. Jo l'aconsolava, dech haverla conmoguda massa y l'emoció... pobre Merceneta, l'emoció...! Es tan difícil en certs casos trobar altra paraula de las que 'l cor dicta... Figúris, ab la pena qu' avuy passa...! Aixís, aquí, als polsos una mica. Dónguim lo frasquet, jo li faré olorar... Peró qué fa la Beleta, per qué no puja l'aygua naf?... Ah, gracias á Déu!... ja 's revé una mica... Poch á poquet... Fréguili, fréguili 'ls polsos... ¿Véu com belluga 'l cap?... Ah!... Bé ha trigat prou, Beleta!... Are una cullarada, sí dóngali vosté, ja li sostindré 'l cap jo...

Y D. Tomaset, roig per la calor, pe'l pes y 'l bau d'aquella dona enorme que li aixafava 'l bras y li encenia 'ls instints, s'esmerava en extremar sa solicitut y en fer insinuacions grosseras, per pura petulancia ó com una sórt de revenja contra la qu' encare també se li resistia.

Finalment, Da. Mercé torná en sí, sos amichs ocuparen las cadiras de brassos, la criada desaparegué ab los reactius. Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual, la pacient se remogué ab angúnias, passejá la vista per son entorn, y, refeta del tot, clavant l'esguart en la pubilla, exclamá:

--Ah! tu també per aquí?... Acóstat, vina al meu costat... Ja ho veus, pobre Pepet, á la presó.

--No t' espantis --respongué l'aludida, prenent la má de Da. Mercé al caure demunt del sofá.-- Porto bonas noticias: lo Gobern caurá, mitja Espanya está sublevada, l'infamia d'en Galcerán no li haurá servit de res sinó pera portarlo á major perdició.

--Cóm! --exclamá la Mercé-- Qué, vols dir qu' ell ha fet agafar á en Pepet? Ah!... lo cor m' ho deya.

--Mira, aixís corre; aixís m' ho ha dit lo meu marit. Ell es la causa de totas las desgracias; per ell es á la presó en Rodón, per ell me veig separada d'en Joanet qu' ha tingut d'amagarse; per ell ploran tantas mares com veuhen fugir als seus fills escapant de la seva persecució... ¡Y tan esperat, y tanta festa, y tanta cosa per la seva vinguda! Ah, que bestias son la gent de Vilaniu!... Ja 'l tenen, ab la seva senyora, aquella senyorassa, ab un general, ab un gobernador, ab aquells cotxes y criats y cavalls que tant havian d'ensenyorir la vila!... Vaja, ja 'l tenen, que se 'l guardin, que se 'l menjin, que se 'l fiquin al llit... La desgracia de tots, la peste de Vilaniu... Ah! si jo pogués, ja me las pagaria totas, l'estrafalari! Un bot d'orgull, un sach de superbia, qu' ab los seus diners y la vanitat de tota la seva casa 's creu en dret de trepitjarho tot, de manarho tot, de tractar á vaqueta á tota la vila... Peró ja li vindrá 'l seu dia, ja li arribará la seva hora, ja... Déu té un bastó!... Ja li tenen bén tramada y li guardará tothom... Que las purgui totas. Ja veurá; bon goig que pugan fugir ell y tota la familia... que si no, ja 'm sembla que ballarán.

--Ah! véu, véu, Tomaset?... Si ell ho ha fet, ¿cóm pensar en demanar res al vell Merly, aquell adulador d'en Galcerán?

--Qu'es cas! Ni somniarhi. No demanis perdó á ningú... per aixó vinch... En Joanet no m' ha encarregat altra cosa. Diu que, per si succehia aquest fracás, ja s'ho tenian parlat ab en Rodón. Ja veurás com, quan puga, ell meteix t' ho dirá: per aixó he vingut; ni un pas, ni una lletra, res. Lo cop será un fet aviat, potser demá meteix, y no volen deure favors. Llavors vindrán las tornas.

--Ah, sí, sí, una bona venjansa.

--No tingas por, filla, no tingas por; ja la purgarán, ja la pagarán cara --afirmá la pubilla tota tremolosa de nervis y accentuant las paraulas ab la més ferma convicció. Peró arreu, prenent un to més baix, afegí:-- Si no fos aixís, jo ja'n tenia una de pensada.

Da. Mercé pará orella, pensant que 'l covat despit d'aquella dona forjaria alguna venjansa qu' ella volia aprofitar, y, seguint son sistema, feu cantar á la pubilla mostrantse impotent, desarmada de forsa y alé.

--Pobre Sumpteta! No 'm faig las ilusións que tu. Mira la sublevació passada; igual será aquesta. Y qué vols que fem donas solas contra en Galcerán? No sabs qu' ab la seva preponderancia es com un castell?

--Tomaset, per Déu, no 'm comprometi --comensá la Tárrega, sens dissimular sa desconfiansa, mal que pogués avergonyir al aludit-- Peró aquest, fet á las formas primitivas dels vilaniuhenchs, lluny d'avergonyirsen gens ni mica, respongué ab la major naturalitat:

--Cá, Sumpteta, Deu me'n guard'. Digui, digui.

Llavoras exposá aquesta, sempre en veu més baixa, son plan, consistent en portar lo malestar á la familia Galcerán ab un fòch granejat d'anónims.

--De cap de las maneras, aixó es un medi vil --oposá Da. Mercé, dissimulant lo goig que l'inundava.

--Ja veurás, tan vil com vulguis; peró no ho es menos l'empleat per don Pau contra 'ls nostres marits. Delació ó anónim, me sembla que tal·lá-tal·lera... venen á esser iguals.

--_Sin embargo, sin embargo_... s'atreví á fer en Tomaset, que no volia comprometre sa conquista, sens poguer per aixó evitar una gran rojor á las galtas que sorprengue á la Mercé.

--Bah, bah! jo no sé perqué tants escarafalls ni miraments ab una família que vé á robarnos la tranquilitat. ¿No volen guerra? Donchs guerra sense quartel. Si no tením més armas, aquestas. Contra gent com ells totas son bonas. La defensa es natural. --Tot l'odi de la dòna despreciada esclatava ab furia últimament.

--Sí, peró qué dirias en los anónims? A veure?

--Ja veurás: avuy per avuy, esplotaria las relacions de donya Isabel y 'l noy Merly, fent caure la vena que du als ulls aquell... Déu me detinga!... de don Pau, que no veu com las hi fan al devant. --La pubilla creya ja á ulls cluchs y ab gran satisfacció en aquellas relacions.

--Dóna, aixó es afirmar per apariencias, y mira qu' aquets jòchs tenen malas tretas; devegadas lo fòch surt per la culata.

--Crech qu' á mí no pot surtirm'hi! --cridá irada la Sumpteta, tot apartantse de sa amiga instintivament.

--Dóna, no t' acaloris. Ab rahò nó, prou qu' ho sabém; peró á una calumnia totas hi estém exposadas.

--Deixat de calumnias; quan tocan campanas senyal de festa. A mí no 'm farán creure qu' aquestas cosas s'inventin aixís com aixís.

--Peró...

--Més clar: ¿sabs qué he sabut jo, encare no fa duas horas? Que temps enrera, mentres don Pau dormia tot confiat á la Mayola, aquella parella eixí á cavall, y, carretera amunt, tot xano xano, se'n van anar al viver de la font del Roure... Allí, solets, sabs? Hi devian passá 'l rosari!...

Da. Mercé no podia gayre bé amagar la joya que saltava á delatarla pe 'ls ulls; peró encare oposá reparos hipócritament. En Tomaset se mirava las botas per no saber ahont posar la vista.

--Donchs més clar encare --feu, perdent lo fre, la Sumpteta.-- Si tu no ho vols creure, jo't diré qui ho ha vist y, m' estranya qu' are fassi aquest paper en Tomaset. Vosté, vosté ho va veure; m' ho ha dit aquell senyor ab qui m' has deixat...

--L' advocat Pinyol! --exclamá ab tota malicia la de Rodón.

En Tomaset, aclaparat, tingué de confessarho. Realment, venint en la tartaneta de donar un passeig, los vejé decantar cap á la font; peró lo demés era invenció maliciosa d'en Pinyol, qu' á causa d'un plet d'en Solá, no podia veure á l'Albert. Ell no 's permeté allargar tant, ni s'hi atrevia avuy, ni sospitava qu' en Pinyol pogués ferho; d'altre modo no li hauria pas dit res.

Mentres així se disculpava, la de Rodón, que 'l covava ab los ulls y en los d'ell llegí la major hipocresía, li regalá una rialleta d'inteligencia y li feu peuhet.

Encare la pubilla replicá contra la conducta reservada y las aprensions del atrotinat dandy. "Ab senyoras casadas no hi havia per qué fer farsas com aquesta. Ell ho creya tant com en Pinyol, com ellas meteixas; y aquella caballerositat per una familia que 's recreava fent mal, per una senyora que li havia dat lo xasco de no volerlo rebre, com ell meteix las hi havia contat, no s'explicava.

--La veritat, Tomaset, vosté sembla, perdoni que li diga, vosté sembla un caragirat; qui se'n calsa no se'n vesteix de vosté. Tant aviat besets com no'n besets. Donchs y l'enfado d'aquell dia? Encare'n vol més de desayres? Oy que li estarian ben empleats.

Devant d'aquesta embestida y contingut per una mirada de la Mercé, en Riudabets s'atreví sols á respondre qu', avans que tot, ell era un caballer y que, com home de mon, comprenia certas complacencias y estava sempre resolt á ampararlas ab lo seu secret.

--Aixó es per dirho --cridá l'exaltada pubilla-- peró en fí, vosté ha confessat.

L' aludit y Da. Mercé esclafiren una rialla, qual cinisme tractá d'atenuar arreu la segona, fingint qu' ella y en Tomaset no creyan encare res. Y momentáneament oblidada de la seva pena, deixá esbravar una estona més á sa atolondrada amiga, l'amoixá bé aconsellantla hipócritament que no pensés en anónims, y, al véurela partir ab son amich, digué á n' aquest, ab una gran encaixada:

--D'aquí á demá, eh, Tomaset? Vinga dematí.

Peró, tota acalorada l'histérica pubilla, encare, baixant del bras d'en Tomaset, exclamava:

--Ah, jo nó; jo, per' enfonzar aquella gent me perdria, faria qualsevol cosa.

En Riudabets li oferí sos serveys ab una apretada significativa qu'ella entengué bén prompte.

Un cop sola, la Rodón restá un minut mossegant lo mocador ab actitut reflexiva, y finí son secret monólech llensant una mirada feréstega y prorrompent en veu baixa:

--Vés, bocamolla, tu ho farias mal bé. Ja 'm basto jo.

Eran las deu de la nit; ja no vindria ningú més ¡quín despreci, quín aislament!... Total quatre personas... Da. Mercé 's retirá á sa cambra y quan, tot despullantse, contemplá l'ample llit y pensá en sa soletat, en sa viudesa forsada, en la presó d'en Pepet, plorá més furiosament que may, prometentse pera son consol una venjansa encarnissada, tremenda. Es aixís com s'adormí, després de revolcarse tres horas pe 'ls llensols concertant son plan, tota febrosa d'angúnia y despit. Quan tot just llustrejava 'l dia, la minyona la despertá.

--Qu' es? qu' es? --cridá Da. Mercé ab lo sobressalt de qui s'ha dormit ab l'angúnia al cos.

--Han trucat, he obert, y un desconegut m' ha entregat tot depressa aquest paper.

Eran quatre mots d'en Rodón, escrits en llapis, dihentli ab telegráfich laconisme que 'l trasladavan á la capital, que hi comparegués ella ab roba, que no tingués por perque 'l triomf era próxim, y que no comprometés la seva situació ni demanant clemencia, ni atacant á ningú pública ó reservadament.

Duas horas més tart, en Tomaset esperava ja á la sala. Da. Mercé eixí, tancá las portas y, en veu baixa, comensá:

--Siguim franch, Tomaset. Vosté no es l'home qu' aparenta: fins ahir no 'l vaig conéixer bé. Vosté esbombá ab tota intenció lo de la font del Roure; vosté pót veure tan poch com jo meteixa á l'Isabel.

--Tan poch com vulga. Tan poch, qu' ans qu' ho pensessen vostés, aquell meteix dia de la font, jo vaig comensar ja la guerra ab qu' ha somniat després la Sumpteta: aquell dia, jo vaig tirar pe'l reixat de la Mayola un anónim comprometent l'honra de l'Isabel. La guerra está encesa: en lo posat que duyan per la carretera 'ls dos amants ho vaig veure. Si l'anónim no havia arribat á mans de D. Pau, lo qu' es ells dos ne tenian ja esment. Créguiho.

--Y per qué l'odi de vosté? Lo desayre donat per una criada no 'm sembla prou motiu. Parli clar: vosté'n té d'altres.

--Es que, Merceneta, aquell venia derrera d'un altre que vaig sufrir ja la tarde de la professó, y va esser succehit per un altre encare, que 'm doná la meteixa donya Isabel. Jo soch mol sentit, jo soch rencorós, no vull amagarli. Ja sab vosté com visch aquí, que 'm tracto ab tothom, qu' entro y surto de totas las casas ab la major confiansa, admés com cavaller, com home de mon que soch. No m' acomoda, donchs, que 'm desayrin, y 'm subleva l'orgull, y la vanitat dels Galcerans. Crech que fariam un bé á la vila trayentloshi del devant. A pesar del xasco de la cambrera, jo vaig tornarhi; donya Isabel va ferme esperar mitj quart, comparegué finalment ab son pare, y, queixantme de lo de la criada, indirectament, com jo sé ferho ¿sab? donya Isabel, lluny de plányersen com requeria, com ho faria una dama d'alta alcúrnia, com ho faria vosté, Mercé, va dirme: Ah, sí qu' ho sento, seria un dematí!... Qué li sembla? no era darme una llissó? no era abonar á la criada, antepósarmela á mí?... Ha vist cosa de més mal género, d'un gust més ordinari?... Aixó no es esser senyor ni cosa que s'hi sembli... Vaig conservar la dignitat que 'm pertoca, dihent algunas paraulas més de qualsevol cosa, y vaig retirarme pera no tornarhi. Peró, pensant: me la pagarás.

--No obstant, vosté era dels que veyan ab entussiasme vindre 'ls Galcerans.

--Un s'equivoca tants cops á la vida!... L'altra vegada que va esser aquí, donya Isabel me semblá molt diferent, me va rebre be, va estar molt deferent ab mí.