Part 15

Arribá 'l quinze d'agost. La família Galcerán seguia encare á la Mayola, visitant D. Pau sovintet las obras que feya en la casa de Vilaniu, celebrant conferencias ab los terratinents per lo canal de la Baga, y compartint ab son sogre lo pler de la cassera, la qual era, aquell any, abundosa, sobre tot de guatllas y perdius. Las meteixas anadas y vingudas de D. Pau estalviavan á sos electors molts viatjes á la casa de camp. Per aixó, en aquesta, frecuentada no més que de lluny en lluny per las famílias qu' estihuejavan en los masos del entorn, se respirava envejable tranquilitat. Da. Isabel assaboria ab pler tant de repós, y contemplava sonrihent á sos fills, que, fets uns terrissayres, las mitjas al garró y las grans payolas al clatell, se colravan com préssechs y s'enfortian cada dia més. Aborrida la carretera desde 'l dia del anónim, no hi hagué medi de parlar més de cavalls á la Galcerán. Peró, aixís y tot, y rebutjada ja l'aygua del ferro, anava aquesta senyora recobrant sos colors, perdent la transparencia pergaminosa de sas orelletas y 'l rosa esmortuhit de sos llavis. L' ayre oxigenat del camp havia enriquit altra volta la sang pobre de sas venas. Aquesta mellora feya perlejar los ulls del pare, y obrir los del marit ab un goig no del tot despullat de sensualisme. La veya rejovenir, y, en sa ossiocitat, temps li sobrava á D. Pau pera contemplarla y acaronarla com en segona lluna de mel. Tot lo núvol del anónim, donchs, s'havia esvahit; la Mayola era un nou Paradís hont tot lo dia ressonava 'l coloqui amorós de personas y parellas aladas.

L' Albert, mentrestant, á Vilaniu, bregava á cops de puny ab l'aburriment que no 's podia espolsar de sobre. Lo tracte de sos convehíns li era cada dia més insoportable, y al refugiarse en l'estudi, assaltavan sa tranquilitat los recorts de sa passada vida, lo nom de Da. Isabel, l'odi creixent als autors incógnits del anónim, una antipatia invencible pera l'empalagosa Montserrateta, que me 'l perseguia fins al interior de casa y s'havia atrevit á compararlo á Máxim Odiot, l'héroe de la Novela d'un jove pobre. Abandonava la poltrona y, sens adonarsen, eixia á la galeria, s'abocava de colzes á la barana, y contemplava, horas enteras, una taqueta blanca que ressortía, allá lluny, d'entre la negra espessedat dels arbres. La Mayola! Y ell no hi podia anar, ell, que hi hauria volat cada minut dos cops! Qué lluny estava de sos desitjos, son pare, quan remugava perque no volia acompanyarli! La reserva que s'havia imposat, prou ho veya, li allunyava la gent, lo feya intractable y, de rebot, objecte d'improperis é injusticias incessants. S' havia ficat dins d'una campana pneumática, y sentia fiblar l'agulló de la mort. "Oh! Vilaniu! niu d'escorsons, malehit sigas!" deya interiorment. Y tornava al estudi, prenia paper de cartas maquinalment, anava á escriure al advocat Olivó pera proposarli que 'l demanés, y acabava per endressar á un company qualsevol un cartipás de filosofías contra la vida rural, contra 'l mon enter, contra la creació, contra la lley malvada (sic) de l'existencia. Després, prenia Schopenahuer y devorava famélich lo verí de sas planas, aprobant á cops de cap y singlots sos pensaments més negres, tractant d'estúpidas las demés escolas, fins que l'enervament l'abatia y 'l deixava somniant ab un suicidi que, altre cop despert, trobava impossible, injust y ridícul.

Nous fets vingueren á rompre la seguida de felicitat dels uns y de tristesas dels altres. Eran las quatre de la tarde d'aquell quinze d'agost, diada de l'Assumpció. La vila presentava l'aspecte alegre d'un dia de festa en un poble pacífich que no somnia ab revolucions ni bullangas. Lluny d'aixó, 'ls cafés y cassinos bullian de gent alegre, pe 'ls carrers molta gent endiumenjada 's dirigia cap á Sant Joan, á presenciar com la Verge seria portada en professó dalt de sa llitera de vellut carmesí, present anys há de la mare de D. Pau. Peró, de sobte, s'ohí al portal de Baix rompre la banda de trompetas d'un batalló. La gent omplí portaladas y finestras, y tot eran preguntas y arronsaments d'espatllas. Ni una crida, ni un avís del aposentador havia precedit al batalló qu' arribava: ningú sabia pera qué, ni quants venian.

Fins á setanta vilaniuhenchs, no obstant, se posaren recelosos, procurant contindre l'esglayament que 'ls hi muntava á la cara, precipitantse al carrer á barrejarse ab la multitut, altres corregueren á amagar l'avirám com si vingués la guineu y, en la majoría de las caras, se retratá la sobtada contrarietat de preparar allotjament. En Rodón, mentrestant, groch com la cera, tancá apressuradament la maleta que tenia entre dits, y girantse vers un menestral jove qu' á dos passos d'ell escoltava, recullida l'orella ab una má, preguntá:

--Qué es aixó, Marquet? Son realment soldats!

--Hum! soldats, soldats...

--Qué redimoni passa? --feu, per moments més concirós, caragolantse pe 'l dit la cadena del rellotje.

--Qu' haurá picat l'espia.

En Rodón comensá á passejarse descompassadament per aquella habitació, una saleta y alcova de petitas dimensions, pintada de blau-turquí y groch, parada ab mobles enfarfegats com los vestits de Da. Mercé, llur mestressa. Las trompetas anavan acostantse visiblement. En tota la casa no 's sentia més remor que 'l dels passos d'en Rodón. Aquest havia fet anar á la seva dòna á passar la tarde ab la pubilla que feya 'l sant aquell dia, prometent anarla á cercar després.

De sobte, callaren las trompetas y 's sentí rompre la xaranga al cap del carrer. Ja no hi cabia 'l menor dubte; en Rodón se posá com un ferro ruhent, l'ira l'arborava.

--Ves quanta gent vé.

Eran los cassadors de Mérida, un batalló que passá al pas de Luchana, los soldats colrats, carregats de pols fins al cim del ros folrat de blanch, la cogotera voleyant sobre 'ls negres clatells, y flanquejadas las companyías per oficialets joves qu' anavan passant revista á las noyas dels balcons.

En Rodón quedá encaparrat bona estona. Tancada la maleta, seguí passejant sense badar boca, mentres en Marquet, clavat de cara als vidres de la finestra, las mans creuhadas al derrera, sentia á sa vegada bullir lo cervell. Per fí, parantse en Rodón en sech, de cop y volta preguntá:

--Estás resolt á seguirme?

--Sí, sí: com vosté vulga.

--Prou, donchs; anémnose'n. Potser tindrém allotjats y fora més vist. Pórtam la maleta á la Farga: jo compareixeré per un altre cantó y allí esperarém l'hora. Lo que convé es que 'm perdin de vista bén aviat. Passa per la porteta del derrera.

Lo jove agafá la maleta y eixí. Als dos minuts, seguí sos passos en Rodón, entregant á la criada una carta qu' havia de donar á la senyora pera que la llegís en secret.

Mentrestant, dalt de la sala de casa Galcerán, qual entresol estava llavors tot desmarxat per las obras, conferenciavan ab cert misteri don Pau, l'alcalde, lo tinent de la Guardia civil y D. Ramón.

--No hi ha dubte, ho tenen apariat tot, á las nou del vespre la sublevació será un fet. Los mossos d'Esquadra saben fil per randa cóm té d'anar. En Rodón los capitaneja; se reunirán á las Aspareras; dins del canyar hi ha fusells, fornituras y municions; empendrán lo camí de Cimeralta y, á Montcabrer, se trobarán tots plegats ab l'Escoda.

Lo tinent oposá certs dubtes á la veritat de tots aquets pronóstichs que 's davan com fets; peró 'ls altres, llegint en sas paraulas la gelosía del cos, ne prescindiren y restaren rumiant una estona, fins que trencá 'l silenci D. Pau.

--Bé, lo que cal, donchs, es apoderarnos d'en Rodón; morta la cuca, mort lo verí. Aixó 'ls desconcertará y no ixen.

--Ah, sí, sí --recalcá D. Ramón.

Peró l'alcalde hi posava certs reparos. ¿Quí dava l'ordre? Cóm se 'l agafava sense probas? La missió d'aquell alcalde, fill de la vila, fincat, exposat á venjansas, era la més delicada. "D'ordre del gobern ho faria tot, estava disposat á obehir fins á jugarse la vida, peró á pendre l'iniciativa havia de pensarshi; després tot se sab, los temps mudan." L' alcalde no ho deya, peró veya esberlarse l'edifici del Estat, sentia 'l trot de la revolució qu' avansava, malgrat los ensopéchs y batzegadas que rebia pe 'l camí.

--Y qué? --saltá D. Pau.-- ¿Per ventura no teniu confidencias que vos posan en lo deber d'obrar? Per ventura no feu un bé al país y á la vila meteixa, evitant que tots aquells caps-calents cayguin á mans de las tropas y sigan passats per las armas? Més val un mort que cent ferits. Acceptat un cárrech, s'han d'arrostrar las conseqüencias... Qualsevol diria que teniu por.

--Clá y net; --feu l'alcalde-- no 'm fa gens de bo héuremelas á la descoberta ab en Rodón. Ja sab vosté l'influencia que cada dia guanya entre certa gent.

Y torná ab que 'ls temps mudan, qu' era molt exposat, que, si li manessin, foran figas d'un altre paner, jòch de menos táulas...

Poch avesat D. Pau á contradiccions semblants, tingué de reprimir una abordada de son geni dominador, que semblava enardir més la presencia dels antichs retratos de familia destacant de las carmesinas parets, fits en ell los ulls en atenta espectativa. N' hi havia que cenyian sabre, n' hi havia que vestian toga, d'altres, com D. Joseph, anavan cossats senzillament ab estreta casaca de coll de mitj pam, peró tots respirant venerable magestat de personatges histórichs, estirats, corpulents, condecorat lo pit, eixint d'un fondo fosch, símbol imponent de llur poder passat. Tots aquells progenitors anavan á ascoltar al nét, al hereu de llur nom, del prestigi d'aquella antiga casa. D. Pau no volia comprometre aquell prestigi ab una sortida de tó; ell no cenyia espasa, ell no vestia toga, ell no tenia mando; ell no podia disposar sinó d'una influencia qu' are cregué veure tremolar, y restá un moment pensivol, amarrant pe'l bras á D. Ramon, qu' evidentment anava á llansarse pe'l camí de l'imprudencia.

--Y bé, --digué á la fi, revestint la veu d'una fredor diplomática-- mon bon desitj ja 'l comprenéu; peró lluny de mí 'l propósit de comprometre 'ls vostres interessos ni la vostra persona. Telegrafiaré al Gobernador y, sinó, las forsas qu' acaban d'arribar prou aviat n' haurán dat compte. Crech que fora imprudent qu' á l'hora de partida 's presentessin alli dos sols mossos d'Esquadra. Si ve l'ordre, vos la comunicaré y cumpliréu, eh? Anéu, donchs, en nom de Déu, Godall.

Y dihent aixó, detingué ab una mirada imperiosa al oficial de la Guardia civil, que semblava disposat á seguir al alcalde. Fòra aquest, los síntomas de la furia que possehia á D. Pau comensaren á traslluhir en sa cara ab moviments mal reprimits, fins al punt de posar alerta al tinent que no 'l perdia de vista.

--Qué pensa la Guardia civil? --feu de sobte.

--Que si á vosté li sembla... --apuntá l'interpelat.

--A mi 'm sembla qu', avans que jo meteix, los Mossos d'Esquadra haurán pensat en verificar la captura. Vosté sab, senyor tinent, que 'ls cossos de policía, més que pera reprimir, son pera evitar los crims, y tenint confidencia de que va á perpetrarsen un, no sé fins á quin punt son necessarias las ordres. Lo servey de que 's tracta ha d'estimarlo 'l Gobern d'un modo molt senyalat. Vosté dirá si convé á la Guardia civil qu' un altre cos la guanyi per má.

--Vol, donchs?...

--Desitjo que la Guardia civil cumpleixi son deber...

Y al dir aixó, D. Pau, sens adonarsen, guardava tota l'actitut imponent d'aquells antepassats que 'l contemplavan.

L' aludit, sotmés del tot, saludá al diputat com á un rey, y anava á retirarse quan trucaren á la porta misteriosament ab los nusets dels dits.

D. Pau obrí, tornant á ajustar derrera seu. Y entrant al cap d'un minut, digué al oficial:

--En Rodón es á la Farga; avans qu' ell, hi han entrat una maleta.

Y un cop sol ab D. Ramón, esclatá sa indignació en las següents paraulas:

--Lo Gobern sabrá quants punts calsan d'entussiasme per las institucions aquell alcalde y aquest tinent. No mancarán hómens pera substituhirlos ab ventatja. --Vol ésser alcalde vosté, don Ramón?

--Si vosté m' ho mana, obehiré.

Sens respondre, D. Pau se ficá en son dormitori, posá un telégrama xifrat qu' entregá al meteix D. Ramón pera que l'enviés desseguida al gobernador, escrigué quatre mots al seu sogre, aconsellantli que tornessin tots pe 'l perill de qu' esclatés aquella nit una sublevació, y eixí de casa pera veure al coronel de Mérida que devia allotjarse á ca'n Montellá.

Era evident que 'ls ánims comensavan á perdre las confiansas d'aquell estat de cosas, que la disgregació del partit moderat, model fins llavors de disciplina, cundia ab la velocitat alarmadora de la gangrena que s'apodera d'un cos anémich. Era indispensable obrar ab promptitut y energía. D. Pau s'imposava 'l deber d'esser lo més ferm baluart de la situació, ja no sols dins de Vilaniu, sinó en tota la provincia. Peró en sa derrera decisió hi havia quelcóm d'interés personal, aquell móvil egoista sense 'l qual may l'home sol obrar ab suficient calor. L' hereu Galcerán veya, per primera volta, redressarse contra 'l poder de sa casa lo d'un poll reviscolat, segons l'expressió gráfica ab que denominava ell á en Rodón, fill d'un fuster, senzill apotecari fins qu' heretá d'un seu oncle d'América. Voltat de fabricantóns, marxantets y obrers, formava en la vila un nus de forsa que comensava á imposar á las autoritats, á comprometre las eleccions, á minar lo secular prestigi dels Galceráns, encarnantse aixís á Vilaniu, entre ell y D. Pau, l'esperit del gran combat que 's lliurava en tota Espanya. En Galcerán lluytant per conservar, conspirant l'ex-apotecari per destruir. D. Pau ho veya, sentia cruixir, son palau al pes dels anys, devant d'un convent tot esquerdat, mentres en Rodón aixecava, en front d'una gran fábrica hont bullian la vida y las ideas revolucionarias entre l'estrépit prepotent de grans máquinas de ferro y boyras de fum, sa casa mesocrática, petita com de fira, peró afiligranada, riolera y fresca com la sana joventut. Y aquesta imatge acabá d'excitar son orgull, de despertar en son esperit l'instint de la propia conservació, la gelosia de la rivalitat.

Lo plan de D. Pau era aixafar á son contrari, matar la criatura á temps. No li importava tant fer abortar lo moviment, per més que 's guardés ni d'indicarho, com apoderarse d'en Rodón y llansarlo á las fosquedats d'un calabosso, mentres sos companys s'avesavan á esser comandats per un altre y arribavan, potser, á sospitar si aquella presó havia sigut demanada pe'l mateix pres. Lo triomf de la revolució no dependia certament de setanta hómens més ó menos al camp. Per altra banda, lo Gobern, qu' enviava ja 'ls batallons á pendre punts avans de darse un crit, havia de tindre ja en sos dits lo fil d'aquella trama, y D. Pau sabia bén bé que 'l moviment d'agost seria un altre d'tants. Sí, 'l fruyt no era madur; peró importava corsecar la planta pera no deixarlo madurar. Y envenats los ulls per l'egoisme, D. Pau, en aquell moment, creya ab sinceritat que 's matava la planta tallant los capbrots, per no dir escapsant lo branquilló de Vilaniu.

Lo coronel se proposava copar als sublevats en lo punt y moment de posarse en marxa, peró D. Pau li tragué del cap, suposant que tindrian la suficient vigilancia pera burlarlo y advocant per la conveniencia d'escarmentarlos més durament en lo camp de batalla. Aquí havia arribat de son rahonament, quan entrá 'l subcabo dels Mossos anunciant que tenia ja en la presó á en Rodón, y la maleta, hont havian trobat un itinerari, bitllets de Banch y llistas, ja en poder del jutje. S' havia complert lo pronóstich tan poch afalagador per la Guardia civil.

D. Pau no pogué dissimular fondíssima satisfacció, que mostrá ab una estreta encaixada al portador de la nova. Un cop retirat aquest, prosseguí:

--Ja ho veu, coronel: tením fet lo principal. Jo que conech lo país y aquest paisanatje, considero aixó acabat ó poch menos. Lo qui 'ls comandi are, no tindrá las ordres qu' aquell, y l'escarment se fá més fácil. Si surten, vostés se lluhirán, y ells ho pagarán car.

Y recalcá 'l mot lluhirán que cregué 'l esquer mellor per' assegurar la pesca.

La presó d'en Rodón fou nova que corregué la vila de cap á cap ab velocitat telegráfica. La gent pacífica s'alarmá, y 'ls sectaris restaren tan esporuguits que, dels setanta, sols deu s'atreviren á eixir á l'escampada á reunirse ab l'Escoda, mentres la tropa s'apoderava de las armas y fornituras del canyar.

### V

Acabava Da. Mercé de llegir la carta, quan un vehí imprudent, en tó de pregunta, li feu á saber la presó d'en Rodón. Lo primer impuls de la senyora fou eixir corrents de casa per' anar á veure á son marit. Entre irada y afligida, roja la cara com una lluna de tardor, Da. Mercé 's tirá un vel al cap, esqueixá la carta en mil bocíns y anava á devallar l'escala, quan la veu d'en Tomaset la detingué:

--Es inútil: lo tenen incomunicat.

--Peró no pera mí...

--Pera vosté y tot. Créguim, no 's mogui de casa, encare poden vindre á aquí á fer algun registre... y després vosté, pobre senyora, pe 'l carrer pot tindre alguna cosa...

Da. Mercé esclatá en plors. En Tomaset li allargá la má amistosament, mentres ab l'esquerra l'empenyia, poch á poquet, sala en dins, afegint en veu cada cop més tendre:

--Aném, calma, calma, filla meva; tot aixó no será res. Més presencia d'esperit, serenitat; á vosté no li faltan amichs... tot ho anirém passant... aquí 'm té á las sevas ordres en tot y per tot... Mercé, tranquilisis, no plori aixís... revesteixis de dignitat y fássis superior á las circunstancias, desdenyi las infames intrigas de la política, desprecihi ab enteresa al enemich y deixi fer als amichs de vosté que tot ho arreglarém... Are veurá quíns ho son de debó... Mercé, no plori, filla, no plori... 'm parteix el cor... Pera quán guarda la presencia d'ánim una senyora, una dama, una matrona imponent com vosté?... Fassi com Maria Antonieta: confongui als contraris ab lo pes del seu orgull... Los bons amichs no l'abandonarém... Aném, Merceneta, asserenis, asserenis, li demano ab lo cor traspassat...

Da. Mercé, topant ab una cadira encoixinada, s'hi deixá caure y seguí plorant de debó. Era al peu de la porta de son dormitori, en una saleta tapissada de paper carmí envellutat, amoblada de xicranda y domás groch. Dessobre 'l sofá de medallons, hi havia un mirall ovalat de march feixuch; en las altres parets, retratos al oli que volian esser d'en Rodón y sa esposa, y un gran quadro de felpa representant la fugida á Egipte, brodat per Da. Mercé á la _tierna edad de 12 años_, segons resava la llarga dedicatoria qu' en gótich de cartipás se llegía al peu de marge. Devant per devant de l'entrada, un balcó, encofurnat per cortinas de reps blau, no deixava gayre bé entrar la claror del cap-vespre que llepava esgroguehida la tauleta maquejada del peu dels vidres y 's disfumava en vano demunt del lluhent enrajolat. Perdentse en las fosquedats dels ánguls, s'oviravan ab prou feynas tres reconeras també de xicranda, vér problema de construcció y dibuix: abaix un pedestal vuytavat, demunt una columna salomónica, y per capitell, un tap de capsa rodona de llarch radi ab las voras trepadas com un serrell de bánova. L' una sostenia un quinqué de pressió ab sa corresponent bola de cristall raspat, las altras sengles canalobres de quincalla empegonats, ab figuras y ramatje d'escardots, las espermas per' ensetar y mitj blincadas. En aquell moment, la blavosa lluna del mirall reproduhia ab melancólichs matisos á Da. Mercé plorant, á D. Tomás destacant de la carmesina paret, magre com una figura de retaule, lo cap moix, las espatllas caygudas, las mans plegadas ab tristor demunt del ventre. Respectant lo plor de la dama, 'l galant prengué 'l partit de callar una estona, y en la sala no 'ssentí més soroll que 'l d'un singlot intermitent y viu com lo d'un surtidor mitj embussat.

Peró, com entre singlot y singlot donés donya Mercé una ullada al mirall y 's vejés mal endressada, saltá arreu de la cadira y s'interná en sa habitació. Torná, ja sens plorar y sense vel, pentinadas las lluhentas ondetas de son cabell, un gran mocador negre á las espatllas com una viuda de fresch. D. Tomaset se quadrá respectuosament, y ella 's deixá caure en lo sofá ab aquella llanguidesa que saben pendre las donas grossas per' inspirar més compassió, lo mocador gran lliscantli espatlla avall ab estudiat abandono. Després, ab desmayat moviment, signá 'l silló del costat á en Tomaset que s'apressurá á ocuparlo en actitut també recullida. Hi hagué una estona de silenci. Lo dolor de donya Mercé era fondo, permetentse esclatar, sols de tant en tant, en prolongats suspirs. La claror minvava depressa, y ja gayre bé no 's veyan aquellas duas personas, quan Da. Mercé feu en veu tristíssima:

--Y donchs, Tomaset, ¿que'ns deurá passar? --No res, senyora, uns quants dias de detenció.

--Vol dir que no l'embarcarán? Pobre Pepet!

--No pensi semblants cosas, Mercé; sosseguis. Ademés que ja sab, qu' en tal cas, no quedaria abandonada de tothom, una senyora de las condicions de vosté.

--Ah! aixó vol dir qu' ho endevino;'n sab alguna cosa.

--Jo, pobre de mí! --exclamá en Riudabets, que realment s'ho temia.-- D'hont vol que m' ho tregui? Aquestas son cosas del gobern. Per amor de Déu sosseguis, vosté té massa imaginació, massa cor. Estima massa á un home que no la mereix. Ja veu qu' ell la posposa á la política. Pensi principalment en vosté; després ja'ns cuydarém d'en Rodón.

--Oh! no; en Rodón, en Pepet sobre tot! Cóm lo salvarém?

--Bé --feu en Riudabets, mossegantse la llengua.-- Aném á veure: ¿ha pensat algun medi?

--Pobre de mí ¿qué vol que fassi, si ni me 'l deixan veure? Se m' ha posat un cap tan espés, que res se m' ocorre, res absolutament... Vegi, vegi Tomaset si dona ab algun medi, vosté... Jo ho faré tot ¡pobre Rodón! tot estich disposada á ferho!...

Y 'ls ulls de l'adolorida esposa tornaren á amararse de llágrimas.

--Ja ho tinch! --feu son amich, saltant de la butaca y prenent lo barret.-- M' envaig á veure l'alcalde... En Godall es un bon subgecte y m' escoltará. ¿Qué no faré jo per una dama á qui veig plorar?

--Ay, Tomaset, Deu l'ilumini!... Vosté 'l primer, l'únich, fins are, que vé á aconsolarme, y ja fa duas horas que tinch lo marit prés!... Vosté 'l que 'm treu de pena, corrent ja pera salvarlo... Vosté es molt bó...(Allargantli la má.) Cóm li pagaré tantas bondats?

En Riudabets, després d'una eloqüent apretada, deixá escorre la má per la molt molsuda de la seva amiga y, al retenirla no més pera 'l cap dels dits, se doblegá com una figura de minuet, dihent:

--Si vosté m' ho permet: així.

Y estampá en aquella má un bes, que donya Mercé rebé, endressant debadas una mirada de súplica al retrato d'en Rodón ja engolit per la fosca. Lo galant se retirá tot tremolós d'emoció, admirat de sa gran osadía y prometentse tot baixet qu' á la fi Da. Mercé seria seva.