Part 14

Fins qu' hauria descobert l'autor d'aquell anónim no estaria tranquil. Llavors repassava tot lo fet derrerament á Vilaniu, la llista de sas coneixensas, tot lo que pogués encaminarlo á conseguir son desitj; y 'l balcó de casa Montellá, ab Da. Mercé y la pubilla Tárrega entregantse á la mesquina murmuració que 'l tragué d'allí, no se li apartava del pensament. Peró l'Albert no podia creure que d'aquellas miserias eixís una infamia tan gran; menys encare que 's prestessen á executarla 'ls marits d'aquellas donas, que gosavan reputació d'hómens honrats entre 'ls mateixos contraris. No obstant, alló exigía 'l concurs d'un home, aquella meteixa comparació pedantesca de Penélope 'l revelava. Com un llamp atravessá llavors pe 'l enteniment del jove lo nom d'en Riudabets. Peró l'Albert se posá á riure: ¡D. Tomaset! aquell infelís! aquell ser inofensiu!... Y acabá per dirse que seria una gran sórt si l'obra fos d'aquell ximple... Aixís quína broma! Fins l'Isabel hi riuria.

Mes, després, recordant la defensa que 'l mateix Riudabets havia fet de Da. Isabel en aquell balcó, li semblá impossible qu' en sério aspirés á obtindre un favor d'aquella dama, y tingué fins per absurdo suposarlo altrament capás d'una vilesa com aquella: aixís es que, pensant y repensant, no lográ eixir de sa confusió.

Sas ideas prengueren arreu un altre camí. Com si 'l viatje de son esperit, al mudar de rumbo, exigís al cos una virada, abandoná 'l balcó y s'estengué demunt d'un sofá. ¿Quína seria desde are sa conducta envers Da. Isabel? A truco de dar més pábul al misteriós calumniador, ell no podia seguir rebent d'aquella dama la protecció y confiansa que'n rebia á Barcelona. Peró, y si l'anónim era obra no d'un, sinó de molts? si la calumnia s'hagués estés per la vila, no fora més exposat retirarse de sobte? No 's diria, llavors, que dissimulavan, ó qu' haventne hagut esment D. Pau l'havia tret de casa? Per altra part, com efectuar eixa retirada sens una explicació, dificilíssima ab son pare, l'adorador dels Galceráns? Y més qu' eixas consideracions, encare acoravan á l'Albert altras duas. ¿D. Pau fingia, ó 's reya verament del suposat amor de sa muller? No li hauria deixat l'anónim la fibla del dubte? ¿no hauria destruhit pera sempre més la confiansa y enmatzinat l'antiga simpatia, sens la qual faria sants, que semblarian dimonis? Oh! si se'n fa de mal ab quatre ratllas! Si n' havia sigut d'imprudent Da. Isabel, confessant lo succehit!

Llavors venia la derrera, potser la qu' havia anat empenyent tots los pensaments anteriors per esser la més forta y formidable. Era la trasmutació de sentiments que 'l lligavan ab donya Isabel. L' afecció tranquila, franca y generosa, afecció de pura amistat, qu' havia sentit fins are per aquella dama, no prenia dins de son cor un carácter alarmant? Aquell calor ab qu' havia parlat á Da. Isabel en la font del Roure no'n deya ja alguna cosa? En lo balcó de casa Montellá, havia comensat á inspirarli llástima, una conmiseració fonda é insistent qu' acabá per esser sa preocupació de tot lo dia, de tots los minuts, l'acíbar que li amargava més y més totas las impresions que de Vilaniu rebia. Aquella llástima havia trabucat dins de son esperit la gerarquía existent entre ell y Da. Isabel. Lo protegit passava á protector, lo débil á fort; la forta, la protectora de tota la vida, li apareixia necessitada d'un amparo qu' ell li daria ¡oh, sí! ab totas sas forsas. Ell ja no era l'estudiant, lo noy qu' entrava á rebre 'ls favors de sos vigilants fent l'acatament degut al reflecso de paternitat que sos pares havian depositat en aquella familia; era ja un home fet que possehia 'l fil d'una intriga perillosa contra la qual vetllaria en secret. En aquest estat, l'anónim fou lo vent que fá descarregar la nuvolada; sa compassió per Da. Isabel prengué la forma aguda del plor. Los recels se convertian en fets, y en aquestos fets li dava l'enemich un paper importantíssim. Com si hagués conegut los secrets propósits de l'Albert, lo desafiava á realisar tota sa protecció promesa, escupintli á la cara á l'hora qu' ho feya á Da. Isabel. La calumnia 'ls igualava declarant possible lo qu' ells dos no havian somiat. Alló era obra del infern! L' Albert, entre 'l buf d'ira que li encengué 'l rostre, sentí passar una ratxada d'amor, un amor qu' havia d'esser criminal. Encare, gran remey hauria sigut amagarlo dins del cor sens comunicarlo á ningú; ell hauria pogut estimarla en secret y johir aixís las dolcíssimas tendresas d'un amor generós fins al sacrifici. Son gran disbarat fou entregar l'anónim á Da. Isabel que, d'allavors ensá, no podria tractarlo ab la confiansa d'avans. Ferida en lo viu de l'honra per aquella infamia, més ó menos tart havia de mirarlo á'n ell com un perill. Y quan, tot aixó? Quan ell la estimava més que may, quan més que may sentia 'l desitj d'estar á son costat! De sobte, una rojor de foch li arborá la cara.

--Cóm! --exclamá interiorment.-- Penso en amarla y 'm queixo de la calumnia? May, may. Amarla fora llegitimar l'ultratje, ultratjarla com ho han fet aquells vils!

Peró, tot exclamantse aixís, pressentia ja ab terror que la voluntat li mancaria. S' aixecá, mirá altra volta la vila clavantli una ullada plena de rencor, com si Vilaniu fos la causa de totas sas desventuras, y fixantse novament en la galeria de sa casa, 's refermá més en lo propósit d'enterrarse en aquella presó daurada, únich refugi que li oferia la sòrt.

En aquell moment lo cridaren pera esmorzar. Encongit y temerós de que tothom li llegís á la cara la passada lluyta, l'Albert baixá. Tota la familia mostrava la més alegre franquesa. En lo rostre de Da. Isabel resplandia la pau de sempre. Ningú hauría dit que D. Pau sabés un mot de lo passat. Xamós, deferent ab tothom, menos oficiós ab l'Albert qu' un' hora avans, l'aturdia encare més ab sa presencia d'ánim tan formidable com sa figura. Peró, un cop asserenat, lo jove meteix no pogué sustraures á la corrent d'expansió que regnava en la táula, y hagué de confessarse interiorment qu' era un criatura, un carácter exagerat, massa faltat de mon encare pera sostindre las batallas de la vida.

Mentrestant, las superbas torras qu' al matí ribetejavan los cimals, s'havian agegantat formidablement. Arrebolats d'un blanch enlluhernador, los botaruts contorns presentavan en lo cos del núvol ombras amenassadoras. La vegetació dormia ensopida, 'l sol cremava, y del peu de la Mayola 's veyan las montanyas cobertas d'un mantell d'or demunt del qual l'ombra escorredissa dels núvols arrossegava vels moradenchs. D. Pau pronosticá una turbonada, y, fugint d'aquella calda inaguantable, tothom se retirá á llur habitació, menos l'Albert que las emprengué per derrera 'l mas. Com atret per l'ombra, s'interná en lo garroferal, passá de llarch la casa dels masovers hont sentí remor de plats, y no pará fins á la propera ubaga que li oferí 'l torrent dels Rossinyols. La ribera s'aixecava allí bon xich, encaixonant lo torrent dintre dos grans murs de códols coberts de bardissa esmaltada per mil flors. Sálzers, roures y alzinas creixian entre aquell pedragám, repenjantse cap á l'aygua, servint de columpi y palanquí als variats aucells qu' atravessavan constantment de part á part la torrentera. L' Albert trobá, entre aquell terrabastall de rocas, una balma coberta de tovíssima molsa, hont lo sol jamay havia entrat. D'allí ovirava una gran extensió de torrent. Sa pensa hauria volgut gronxarse emperesida en l'elástica esquena del aygua que passava rondinant y sorollosa com un cos plé de vida; peró 'l trecateig de la corrent no 'l deixava pensar. L' aygua l'atreya, li descobria capritxos admirables de pura visualitat. Allí s'escolava entre dos rochs, molsuda y teixida com los muscles d'un bíceps formidable, enllá botava blanca y enjogassada com un anyell, aquí, guarnint de serrell argentí un palet, convertíal en la testa venerable d'un vell que s'ofegava; la llum llampegava en sa escata de peix ó 's fonia suaument en la tinta verda de l'altra vora. Y per demunt del soroll adormidor de l'aygua que sumia á son esperit en inefable lassitut, sentia 'l clam escampat dels galls anunciant la tempesta y l'escataynar de las gallinas qu' arribava allí, com lo ressó llunyá de trompetas de quintos, á acabar d'adormirlo.

Sos ulls se clogueren, son cos, ja mal assegut, aná estirantse poch á poch fins á trobarse extés á terra, lo barret de palla demunt del rostre.

No havia dormit mitja hora, qu' una remor fonda y preponent lo deixondí. Una claror morta illuminava l'espay, lo torrent semblava portar una aygua negrosa. L' Albert s'aixecá y mirá 'l cel. De la serra llevantina havian comensat á desplegarse amplas y gruixudas guatas color de plom, qu' anavan avansant, entreteixintse, cada cop més negras, fins á l'anacarada faixa del horizó aclarida encare ab resplandors d'argent. D'improvís, baixá galopant, entre gassas de pols que s'esllanissavan y esvahian pels ayres, un vent mullat. A son buf violent, los arbres comensaren á balansejarse com gegantins plomalls, las fullas s'arredossaren á las brancas tremolant convulsivament, y 'ls sembrats s'encresparen en suaus onadas.

Lo temporal se'n venia á sobre amenassador. Potser lo torrent se desencadenaria com altras voltas; peró l'Albert ni somniá en abandonar aquell lloch de perill. L' estat de son esperit requeria las emocions fortas que tots aquells preparatius anunciavan.

De sobte, un ruixat de feixugas gotas s'escarxá per terra campintla d'un tó bituminós, regalimaren penyals y socas, y, arreu, fendí oblícuament l'espay, en urdit espés de rajolins de vidre, la pluja. Lo vent havia parat, la claror mimvava, los arbres, embarnissats de fresch, ploravan, colltortas de lassitut llurs fullas, mentres l'aygua qu' omplia rechs y barranchs semblava parar sa martxa y rebullir tota aturdida al sentirse trepada incessantment la pell entre un bat-y-bull d'esquitxos y d'encenalls cristallins.

L' Albert sentia com esgarrifansas de gust. Dret, al brancal meteix de la balma, salpicat de cap á peus per la violenta pluja, enlluhernat de tant en tant per la blavosa llum dels llampéchs, era tot ulls, tot orellas. Omplia l'espay una tenor aixordadora d'universal bullida que 'l tro apagava sovint ab sas trabucadas rodolants, ensemps que 'l llamp anguilejava pel tou de la guata ab sa enlluhernadora escata de misto. Lo cel, cada volta més fosch, deixava vibrar més la rabent lluhentor del llamp; los trons rebombavan ab veu més ronca, la cinta anacarada del horizó mimvava pausadament.

"Ah, llástima d'espectacle! llástima per aquell cau d'ánimas petitas de Vilaniu!" --mormolá l'Albert, llansantse un cop més per la corrent romántica de sos pochs anys. Y per son esperit atravessá 'l desitj de tindre al costat á Da. Isabel, "l'única que compendria la grandiositat de tot aixó". "Ah, cóm gosariam contemplantho de brasset, comunicantnos ab apretadas de bras las emocións del cor, muts, sens badar boca!"

Mes, un soroll estrany vingué á trencar l'enagenació del jove. D'allá, del cap del torrent, ohí per moments atansarse una remor fonda, un bum-bum vibrant, un trontoll qu' esborronava. Sens cuydarse de la pluja qu' anava amarantlo, s'abalansá més á camp ras, fits los ulls al indret d'hont eixia aquella tenor. L' espessedat de la pluja que li enterbolia la trasparencia atmosférica com á contra-claror d'un vidre entelat per regalims, no li deixava ovirar res més enllá de vint passas. Y 'l soroll s'atansava més imponent, més amenassador, al compás dels trons que ressonavan per valls y montanyas, cada cop més caragolats y estrepitosos. Una furiosa bufada revinclá tots los arbres, extremí totas las bardissas ab moviments adolorits. Llavors, se presentá als ulls de l'Albert la riuhada, alli, á sos peus, enorme serp que venia bramulant, galopant, sas crins d'estopa erissadas, lliscant per demunt dels códols, engolintlos rápidament dins de sa pell terrosa, jaspejada d'escuma. En rabent y onejant lliscada s'escorria aquella serp sens fí, inflantse, arrebassant ab son refréch matas y socas que cabussavan per sa elástica esquena, cobrint las revincladas arrels dels arbres riberenchs, xipollant los botaruts penyals, llensant desmays de perlas sobre l'herba, capritxosos miralls assí y allá.

L' Albert sentí la pressió d'una ma á sa espatlla que 'l feu extremir de cap á peus. Al girar sos ulls, no toparen ab la... sinó ab los del general qui, seguit del gobernador, l'amparava ja ab son paraygua.

--Oh, miri, miri, Dominguez, qu' hermós! ¿Veritat que val la pena de mullarse?... Bé que no tant com vosté, Albertet... ¿qué no veu com está?.., ¿Ahont tenia 'l cap? Per amor de Deu...

Y, tot expolsantlo ab los mocadors y cubrintlo ab los parayguas, estigueren bona estona 'ls tres contemplant l'imponent avinguda qu' arrancava del general crits y exclamacions d'entussiasme. Sos dos amichs no responian: en Dominguez, capficat per consideracions de prudencia, devant del perill qu' alló oferia si durava massa; l'Albert, molestat per aquella aparició qu' havia trencat son reculliment.

Estant aixís, la fosca guata aná aclarintse com per encantament, los trons s'allunyavan remugant ab veu més sorda, se calmá la fúria del torrent, una hermosa ullada de sol brillá en l'horizó y, poch á poch, misteriós buf comensá á desllanegar las bromas, á esbarriarlas en borrallons fantástichs de tota opalina, enribetada de flamejant armini, sota un blau desmayat.

Lo general, que no sabia despedirse del espectacle sinó ab gran recansa, malgrat sos anys s'enfilá penyas amunt fins á un lloch que dominava tota la vall. Las teuladas y ferros lluhian com l'acer, lo fum de las llars de Vilaniu s'ajeya explendorós demunt la vila. Recobraren llur magestuosa quietut los arbres, carregadas las fullas de diamants irisats, y 'l torrent, neta de llot la pell y desinflada, acabá per rumbejar, ayrós y alegre, son mantell antiqüelat de coure que 'ls palets del fons atigravan de variats colors.

--General, general, encare no'n té prou? --cridá en Dominguez.

L' interpelat baixá, y 'ls tres senyors s'encaminaren vers la Mayola. Una fresca reparadora esponjava 'l cor, las herbas, redressantse totas gemadas, aromatisavan l'atmósfera d'olors boscanas, un cert bany de suhor cobria socas, pedras, tota la terra, com si eixís fatigada d'una gran lluyta, y la resplandor del sol ponent anava retirantse montanya amunt tenyint de sanch las feixas de rostoll.

Debadas tractá 'l general de comunicar sos recents entussiasmes als companys. L' Albert se quedava enrera, recullit encare dins de sí meteix, y en Dominguez, que l'observava de cua d'ull, no sens intenció, mudá de conversa pera encaminarla ahont volia. Pero fins al arribar devant del jardí, l'Albert no'n cullí paraula. Una abordada de las ocas l'havia despertat.

--La desgracia d'Espanya, general, son vostés, l'element militar: no hi ha que darhi voltas. Si la Reyna s'entregués á l'element civil, regoneixent d'una vegada la preponderancia, la supremácia que, per sa ilustració, per sa forsa, per son dret, li pertoca...

--La Reyna no duraria un mes, perque vostés son incapassos de diciplina, vostés no saben entendres... Peró calli: Albert, qué fa? Vinga aquí, misántropo, vinga, home, á reforsar al amich Dominguez que va en derrota. Vinga que'ns ajudará á arreglar l'Espanya.

--Deu me'n deslliuri --exclamá 'l jove atansantse á sos amichs.-- Aixó vostés han de ferho, vostés que son dels grossos. Jo só molt poca cosa.

--Los petits se fan grans, --interposá en Poudor.

--De vegadas --replicá, sentenciosament, l'Albert.

--Oh, general, vosté no sab qu' aquest jove de tan porvenir aborreix la política!... Y apropósit, Albert, parlém en sério.(Lo gobernador conseguia son fi.) Lo seu papá té com un clau al cor lo veure á vosté tan indiferent per lo qu' es sagrat deber de tot ciutadá, y una necessitat incontrastable de tot advocat qu' aspiri á numerosa clientela. Si vosté no s'entrega á la política, comet un crim de lesa-nació, té l'estudi perdut. Vosté pot fer un gran bé al seu país. ¿Vilaniu meteix no necessita la cooperació de tots los bons, pera contrarrestar l'obra destructora d'en Rodón y demés advenedissos que conspiran --vosté ho sab tan bé com jo-- contra la pau, y fan del pare de vosté y d'aquesta familia 'l blanch de sos odis y 'l trampolí del seu negoci? Si vosté vol esser diputat provincial, jo le'n faré quan sigui hora. Vosté té d'aceptar aquest sacrifici pera 'l bé del seu pare, pera la tranquilitat d'aquesta familia que tant l'estima.

--Vosté m' honra massa. Ni la meva edat, ni la meva posició, ni la meva poca experiencia 'm consenten aceptar un oferiment com aquest.

--Permetim, Albert --saltá 'l gobernador, fent un ullet maliciós.-- Aixó no es més qu' una fórmula molt urbana pera deixarme compendre que no es dels nostres.

--Com vosté vulga...

--Jo no concebeixo un jove de la válua de vosté, despullat de la noble ambició de pujar y fer sentir lo pes de sas qualitats. Impossible! absurdo!... Siguim franch, vosté es demócrata.

--Franch li seré, senyor Dominguez. Per una simpatia completament idealista soch demócrata, soch republicá. Peró 'l poch qu' he profondisat en lo dret politich y en l'historia m' ha infiltrat un escepticisme tan espantós per la política, que no 'm permet acariciar cap ideal. No he vist cap poble felís, ni cap forma inmutable, ni cap lley capás de detenir las nacions á mitj camí de la perdició, quan una branzida fatal las hi empeny. Es una lley fatal per' homes y pobles; náixer plorant, riure un dia, plorar y plorar més y morir quan ha arribat l'hora.

--Bravo --cridá en Poudor, allargantli la má.-- Vosté es fatalista, com jo. Tot lo demés son cabórias: si vosté s'hagués trobat entre las balas, encare ho fora més.

--Senyors, senyors, no divaguém... Los fets proporcionan arguments pera tot. Cal prescindir dels fets: las especulacions de l'inteligencia humana...

--Déixis de filosofias --saltá 'l general-- qui pot més, á dalt; un bon sabre al costat y cop de sabre á qui falti... L' únich que 's pot fer en bé dels pobles es aixó.

Los oyents esclafiren á riure, y com creguessen fòra de lloch aquellas disertacions que 'l general seguia de tan graciosa manera, las daren per termenadas, aprofitant l'aparició de Da. Isabel que venia ab lo nen á la má y la petita á coll. Lo gobernador, no obstant, aprofitá un moment pera dir ab to de confidencia:

--Albert, no siga noy: com vosté, pensa la majoria; peró al mon hi hem de viure com ell nos permet. Pénsiho; lo nostre partit es la mellor escala pera 'l jovent; fòra d'ell no hi ha més qu' eclipses eterns y pobrissalla; l'únich que 'l pot fer home es lo nostre.

--Gracias --respongué, fredament, l'Albert, ja clavats los ulls en la que venia.

Un rotllo alegre 's formá al entorn d'ella. La nena passá tot seguit á bras del avi, quí va atráurela ensenyantli 'l rellotje y posantli á l'orella pera que sentís la rateta. En Pepito, 'ls ulls com unas castanyas, responia traydorament al sonrís del Sr. Dominguez, sens abandonar la má de Da. Isabel.

De la porta, hont s'havian detingut aquells senyors, entraren tots dins del jardí. L' aygua perlejava encare en cada fulla, mes los arenats caminals comensavan á blanquejar. Las ocas tornaren á abordarlos des del sortidor, batent las enormes alas y arruixantlos á tots. A la fi callaren, feren dos cabussons y seguiren lliscant per l'aygua, lo coll dret, lo cap vigilant y orgullós.

Han vist ploure? Quina tarde! Y mirin are quín cel.

Aquest havia quedat net com un satí fins á la serra ponentina hont s'arrambava una extensa calsada d'ámbar y or.

--Y en Galcerán?

--L' he deixat ab en Felis donant ordres... Y vosté, Albertet, ha vist lo torrent?

L' interpelat, qu' estava cullint una rosa, se clavá duas punxas, y al tractar de tombarse, 'l dolor li feu soltar la flor que caygué mitj desfullada per la sacudida. Da. Isabel la plegá pera que 'ls petits no s'hi punxessen. Peró veyent brollar la sang del jove, corregué per tafetá inglés, desohint los prechs del ferit y sos companys.

En Galcerán estava en sa cambra arreglantse la cartera, quan ella entrá ab la rosa encare entre 'ls dits.

--Quí ha pres mal, lo nen?

--Nó; l'Albert, que s'ha punxat cullint aquesta rosa.

--Y per una punxada necessita tafetá 'l damita?

Y doná á la paraula damita una expressió tan aspre, que feu girar á l'Isabel y eixir en defensa del jove. "No l'havia demanat ell lo tafetá; l'havia ofert ella, venia á buscarlo contra la voluntat d'aquell:"

--Home, home, quínas cosas tens! No sabs com m' espanta la sanch?

--Extréms aixís me semblan molt ridiculs.

--Peró si l'Albert no n' ha fet cap d'extrém.

--Llavors, aquesta oficiositat, en una senyora casada, no 'm sembla del més bon gust.

--Per ventura estém privadas de tenir bon cor?

--Nó; peró sí de mimar als jovenets, de defensar fins las sevas extravagancias als ulls del marit, de guardar las flors que 'ls hi han costat una gota de sanch...

Da. Isabel se redressá tota sorpresa, quasi bé indignada; mes, posantse sobre sí, apoyant las mans plegadas en la alta espatlla de D. Pau, li digué ab veu conciliadora y tendre:

--Peró es possible, Galcerán, que t' engeloseixi l'amistat que m' inspira l'Albertet á qui he vist creixer? Es possible que cregas la calumnia...? Vas á ferte d'un criatura un rival? Me creus á mí capás de faltarte?

En Galcerán se vejé á dos dits del ridícul. En lo to de sa muller hi havia una sinceritat, de tan incontestable, irritant. Decididament la primera volta qu' anava á rependre á aquella dòna estava desgraciat. Afligirla per motius tan puerils, era una crudeltat indigne de sa fortalesa; recriminar aquella amistat ab suposicions com las fetas, era manifestar temors vergonyants, la possibilitat de veures desbancat, la d'un adulteri en que ni somniar devian. Si obligava á aquella dona á apartarse de l'Albert, dava forsa als calumniadors, convertia en fet la calumnia, fins als ulls dels més incréduls. Sens dubte era més política la conducta del matí. Y aixís, adonantse del cop en fals, tractá de repararlo ab una rialla y una magarrufa que feu á sa muller, tot dihentli:

--Tonta, tonta, ja t' he agafat. Tan criatura 'm creus encare? Qué t' he dit aquest matí? Ves en nom de Deu, cura al pobre Albertet y té, té la rosa.

--L' he presa pera que 'ls nens no s'hi punxessen, Galcerán, y tu tan mal com ho has interpretat... --feu Da. Isabel, encare en to condolgut.

--Ah! es veritat, qu' está carregada d'espinas! Té, jo las trauré...

Y mentres l'Isabel prenia del calaix lo tafetá, evidentment concirosa encare pe'l exabrupte del seu marit, aquest pelá bén bé 'l branquilló de la rosa y, pera major proba de confiansa, s'empenyá en clavar la flor entre 'ls cabells de sa muller á qui besá per punt final.

Un cop sol, pensá si aquest tira y afluixa es lo preludi fatal á tot predestinat, tractá després de traures aquesta idea del pensament, y, divagant entre 'l dubte y la confiansa, convingué en que tot era una malvada calumnia de las que 's llensan sempre sobre tothom qui ressurt. Sa conducta devia reduhirse á vigilar pera aixampar al calumniador, dissimulant lo més petit dubte devant de l'Isabel y l'Albert. Mes no pogué concloure sens exclamar interiorment, ab cert retintín malhumorat:

--Peró, diantre de l'Albert, es que ja no es tan, tan criatura!

### IV