Part 10

Hi havia tot sovint entre ells dos escaramussas per l'estil, derivadas aixís de l'oposició de temperament com de la diferencia d'edat. Da. Isabel, alegre y l'Albert, concirós, s'avenian, s'ajuntavan y en cert modo 's completavan, com la llum y l'ombra, sense esfors ni violencia. Peró la major edat y potser lo major caudal d'experiencia de la vida que tenia ella motivavan que Da. Isabel no pogués mirar á l'Albert sinó com un noy aventatjat que li feya la gracia d'un fill, d'un germá jovenet, ple d'infantívolas cabórias y d'entristiments estemporanis. L' Albert li llegia en los ulls, en l'accent, y sols per la por de caure més en ridícol lograva enfrenar la branzida de sa fina susceptibilitat de jove que l'hauria llansat cegament dins l'emboscada. En aquets casos optava per callar. Per fí, l'enjogassada dama, mitj penedida, mitj tocada de compassió d'haverlo apurat, solia fer lo que se'n diu girar full... Aixó sí, pera tornar á riure al cap d'una estona.

--Vaja, Albertet, vinga, home, vinga. Demá mitj Vilaniu será á fòra, y no es encare dia d'empendre res.

No havia pogut contestar l'Albert, quan un nou truch retrunyí per la volta de l'escala y 's sentiren grinyolar las frontissas del feixuch portal. Mitj minut després, entravan en la saleta 'ls tres senyors de la casa, l'alcalde de la vila y D. Ramon. En havent saludat, lo gobernador, D. Pau y l'alcalde s'encaminaren al primer pis. Lo general y D. Ramon se deixaren caure en las butacas ab semblant de malhumor.

--¿Qué passa? --preguntá Da. Isabel-- Sembla que vingan capficats.

--Res... quatre perdularis qu' han tingut lo mal gust d'aixecarse. ¡Llástima de balas!

--Lo de sempre, general: aquest país está deixat de la má de Déu. ¿Sab lo que falta á Espanya? Un bon sabre --feu D. Ramon, bermell com lo foch.-- Jo no sé en Narvaez com s'es tornat.

--Sí, sí, palo, palo --refermá 'l general, tot amoixantse 'l mostatxo. Si jo fos poder ja ho veuriam.

--Bé; pero ahont ha sigut aixó? --preguntaren los oyents.

--En aquesta mateixa provincia.

--Valgam Deu, que may poguém tenir tranquilitat! --exclamá la senyora.

--Y es cosa de consideració? --interposá l'Albert.

--Ca! --exclamá 'l general-- Si á mí 'm deixessen fer, ho acabava ab quatre balas.

--Peró, pe 'l prompte, ja tením en dansa al senyor gobernador, ja no pot dormir aquí --afegí, ab condolida veu, D. Ramon, cada volta més plé d'enuig.

--Cóm! --saltá Da. Isabel-- ¿en aquestas horas se'n anirá?

--No té més remey --replicá 'l general, ab tó sentenciòs-- y 'l teu marit també.

Da. Isabel no pogué ocultar una desagradable sorpresa.

--Dona --feu lo primer ab tó paternal-- es just que l'acompanyi.

--Peró qu' esperin á demá.

--Nó; aquestas cosas no admeten dilacions.

--Llavors la cosa es séria?

--No es séria, peró podria posarshi.

--Qu' esperin, donchs, á que s'hi posi, ó al menos á marxar ab claror de dia. Varem arribar ahir y en Dominguez avuy meteix; no han dormit, han d'estar capolats. De nits, los camins son perillosos sempre. ¡Quant més si hi ha alguna sublevació!

Da. Isabel parlava cada volta ab més foch. Son pare no ho deixá de coneixer y, ab lo desitj de calmarla, afegí que D. Pau s'hi empenyava per un deber de companyerisme, y fins per un rampell de patriotisme altament laudable; que 'l camí no oferia cap mena de perill perque 'ls sublevats eran pe'l cantó de Cimdecorbs; que ja, desitjós d'estalviar á sa filla aquell disgust, s'havia ofert ell en persona á anar ab lo gobernador...

--Ah! nó --saltá Da. Isabel, tota resolta-- ni ell, ni tu, papá. ¿Per qué no l'acompanya l'alcalde?

--Peró sigas rahonable, filla. ¿Quinas sortidas teniu las donas? En moments aixís, las autoritats no poden abandonar las poblacions.

--Peró --saltá D. Ramon-- si lo mellor fora que m' hi deixessen anar á mí, com ja proposava. Ja saben que m' hi ofereixo de bon grat.

--Cap de vostés --interposá l'Albert.-- Ja l'acompanyaré jo.

La joya esclatá en lo semblant del vell Merly. A la fi, son fill no negava la sanch, comensava á sentir entussiasmes polítichs, á compendre la seva missió á Vilaniu. "Per aqui, per aqui s'arriba á diputat, á ministre." Ja 'l tenia encarrilat.

Heus'aqui lo que l'Albert llegí tot desseguit en los ulls de son pare, y heus'aqui ja 'l jove penedit d'haverse ofert. Qu' interpretessen aixís son acte de generositat lo mortificava com si tractessen de rebaixarlo. Peró no era l'Albert tan fluix de carácter que sabés retirar la paráula llansada á volar. Per aixó insistí, manifestant tan ferm propósit, que s'aixecá y eixí corrents cap á casa seva á mudarse d'una esgarrapada.

Mentrestant, consumia á Da. Isabel un tal neguit que, en sentint á son espós despedirse del alcalde, corregué á trobarlo.

Marit y muller entraren en llur dormitori inmediat al dels nens. D. Pau portava una esperma á la má, qu' illuminava escassament l'espayosa pessa. Grans armaris de noguera, cadiras de brassos entapissadas y un gran trémol s'encauhavan en l'ombra, arrenglerats per las parets, ab l'imponent magestat dels colossos assiris. Las pinturas del alt sostre desapareixian sota un vel gris, y 'l llit de matrimoni, ab sos llarchs cortinatges, s'ovirava entre la fosquedat de l'alcova com un túmbol.

Da. Isabel deixá que son marit posés lo llum demunt del tocador y, en veyentli obrir un calaix, més ab to de prech que de recriminació, preguntá:

--Ahont vas, Galcerán?

--No t' ho ha dit lo papá? A acompanyar á en Dominguez.

Da. Isabel relliscá en un diván y, sofocant sa agitació, lo cap reposant en lo palmell de la ma dreta, cercava 'l mot més dols pera arribar al cor de son marit, mentres aquest obria y tancava calaixos, movent d'una banda á l'altra sa corpulent persona, fent preparatius de viatge ab la major indiferencia. Després d'una breu páusa, Da. Isabel continuá:

--Galcerán, fill, es de nits, me farás estar ab angúnia.

D. Pau girá lleument lo cap ab estranyesa y respongué fredament:

--Tonta serás! Ja tenim lluna, coneixes el camí y sabs que no hi há perill.

--Peró ¿qué os costaria esperar tres ó quatre horas? De dia, en Dominguez se'n podria anar sol.

--Vaja, vés si 'm trobas la cartera. No t' hi fiquis en aquestas cosas, no t' hi fiquis, que las donas no hi enteneu res --feu D. Pau, ja sens girar lo cap y donant á la veu un to un xich pedagógich.

Da. Isabel s'aixecá, doná duas ó tres passas en fals y, per fi, allargant los brassos, se llansá al coll de son marit, omplintlo de sorpresa.

--¿Qué fas? ¿qué tens?

--No t' enfadis, no t' enfadis y t' ho diré.

D. Pau, encare tot estranyat, l'apartá suaument y, agafantla per las mans, respongué:

--No m' enfadaré, digas, qué significa aixó?... Peró no 'm fassis perdre temps qu' aném depressa.

--Donchs bé, no busquis res, no arreglis res; ja está convingut qui acompanyará al gobernador.

--Sí, jo --feu resoltament, lo marit, encare somrisent.

Da. Isabel rodá 'l cap pera endolsir més la negació.

--Donchs quí?

--L' Albert.

--L' Albertet! --repetí sorprés D. Pau, desfentse ja de sa muller.-- Aném, dona, no sigas criatura. Lo gobernador no vol, en aquets moments, un company, sinó un confident, un consultor; no 'm necessita pe'l camí sinó á ciutat. ¿Te creus que jo volia acompanyarlo pera ferli costat com si tingués por? Ja té la guardia-civil á sas ordres. Si ell pogués presumir tal cosa, ja no m' hauria proposat acompanyarlo per no posarme en ridícol als seus ulls. No sigas criatura; hi aniré jo y ningú més.

Y dit aixó, doná una gran estrebada á la campaneta que 's sentí dringar nerviosa y trista, allá, en las fosquedats d'un llarch corredor.

--La cartera de viatge y la maleta --digué ab veu imperiosa á la criada qu' acudí, mentres ell seguia ja altra volta arrancant dels calaixos l'equipatge.

Da. Isabel sofocá 'l disgust mossegantse 'l llavi, y ab la vista enterbolida per una llágrima indiscreta, ajudá á son marit á preparar l'equipatge. Coneixia ja massa á en Galcerán pera contradirlo obertament.

Consentit, com fill únich, per una mare que no veya ab altres ulls, la voluntat de D. Pau cresqué á compás de son físich agegantat y nervut, trobant, quan home, encare pera mellor tremparla y enfortirla, un element tan propici com era l'autoritat quasi feudal que se li regoneixia en la vila, la de que sapigué revestirse dins del partit, una bossa que jamay deya que nó pera satisfer sos capritxos, y tot un batalló de mossos, majordoms y aparcers qu' escoltavan, quadrats, sas ordres. Com si aixó no bastés, ho havia mamat ademés en l'exemple de son pare de qui 's contavan rasgos de tossudería inaudita. La meteixa fermesa de voluntat, portada ja á l'exageració, havia arribat á ferlo fins aspre y potser dur de cor per' aquells ab qui 's creya rellevat de cumpliments. Poch amich d'entendriments y llágrimas, rara vegada prechs y planys logravan ablanirlo. Fet un determini, 'l duya á cap sense temor á llamps ni pedregadas, y no contant ab major forsa, oposarshi era buscar una derrota tant més desagradable, en quant D. Pau solia afegirli derrera, aquella rialla plena de punxas de que disposan los sanchfrets. Per aixó Da. Isabel, qu' al sentir cridar á la cambrera experimentá ja una sacudida, preludi d'un xoch més dur, s'apresurá á ajupirse á la voluntat de son senyor una vegada més. Y, com humil esclava, li arreglá la maleta, mentres ell se posava 'l vestit de camí. Ni un, ni altre, badaren boca durant aquesta ocupació. Capficat ell pe'l telégrama, ja ni s'adonava de sa muller. Aquesta, bon xich vexada per la contradicció y sequedat de son marit, fonia en aquella claror trista sos esguarts entelats pe'l plor. No era la primera volta qu' anyorava s'alegra jovenesa al costat d'aquell home distret d'ella y sempre sórt á la dolsa veu del sentiment. Mes, apassionada per ell, no 'l podia desvoler. Quan bé 'l considerava, 'l veya bo, 'l veya digne y la pobre 's reprimia.

Arreglat tot, D. Pau entrá á besar als nens y, seguit de Da. Isabel, baixá á ajuntarse ab son company que ja l'esperava. L' Albert hi era també, vestit de viatge, ab sa cartera al coll.

--Es inútil, --digué D. Pau-- Pera tú ha sigut avuy un dia de caygudas. Estás de mala lluna, noy.

D. Ramon aplaudí ab una rialleta forsada.

--Com vostés vulgan --respongué l'Albert, mitj mossegantse 'l llavi.

Un renill dels cavalls que potejavan ja impacients en lo portal, ressoná per l'ampla escala. Se despediren tots ab estretas de ma, abrassadas, promesas y oferiments, y, acomodats en lo tilbury 'ls dos viatgers, á un créch de fuhet rodá 'l carruatge com un tró que 's perdé arreu en la imponent quietut dels espays.

D. Ramon y son fill emprengueren lo camí de casa, alacayguts abdós per bén distints motius. Da. Isabel se ficá al llit, malehint tota plorosa la política y donant tota la rahó á l'Albert.

### XI

Las festas havian acabat. Vilaniu recobrava per moments son aspecte normal de poble quiet, enfeynat, que, de bon matí, escampa gran contingent de pagesos per camps y vinyas, engavía un altre contingent de teixidors y filadors, y, per tot tránzit, se queda ab la gent de carrera, 'ls pochs empleats y rentistas, las senyoras d'aquestos, las criaturas y 'l servey. Diligencias y carrets s'havian emportat ja á la majoría de forasters. De tot aquell renou d'ahir sols quedavan per mostra unas quantas capellas de barri ja mitj desguarnidas, y uns quants manats de mata pansida, arrencats de las enramadas, que 'ls xicots havian escampat pe 'ls carrers, després d'arrossegarlos per la pols. Fusters, calderers, boters, manyans, picavan altra volta, emperesits peró per la festa, decayguts y ullerosos per la falta de dormir, y en los barris extrems brunzia sordament la maquinaria de vapor de las fábricas. Los vilaniuhenchs més peresosos havian encare eixit al camp á celebrar lo gos, que'n diuhen ells, quedant aixís la vila més solitaria que de costum. L' aspecte general de las cosas, la claror, fins los sons, tenian no sé qué d'ensopits, d'endormiscats.

Aixó no obstant, sota aquella capa d'esllanguiment y repós hi havia qui bullia de sanchs, qui anava y venia sens reposar, ple de febrosa agitació. Eran los polítichs. La sobtada marxa del gobernador havia remogut la curiositat pública, y encare que 'ls diaris no podian arribar á Vilaniu fins al mitj dia, 's desitjava saber qué passava.

La revolució de setembre estava en plena gestació. L' any avans, s'havia ja aixecat en Prim ab dos regiments de cavallería. A Avila, al camp de Tarragona hi havia hagut també sublevacions, y la del 22 de juny, en lo quartel de San Gil, á Madrid, havia sigut formidable. Los cástichs imposats no logravan enrobustir als goberns, que queyan ó s'aixecavan sens causa ni rahó d'Estat. Lo partit progressista, llavors, més que fort, temible, acordant lo retraiment, llansava 'l guant ja no sols als moderats sinó á la Reyna meteixa. Y l'instabilitat de las Córts hont se discutia avuy ab fúria pera esser disoltas demá, la de l'alta magistratura que 's veya delmada á cada instant, las conspiracions militars qu' abortavan aquí y allá llansant á l'emigració als generals més impetuosos, sembravan l'alarma en tots los esperits, fent pressentir y fins desitjar l'adveniment d'una situació nova, més clara y sólida. Sobre l'Espanya entera pesava l'espectació crudel que domina en la casa d'un malalt sense esperansas; un toch de trompeta feya parar orella á tothom, l'escopetada d'un cassador llansava escala avall á tot un poble. Lo malalt havia de morir; estava en la conciencia de tothom. Per aixó, la quasi escapada del gobernador civil havia de produhir á Vilaniu una sensació fondíssima. Uns per altres, tots los polítichs esperavan saber novetats, y al cassino anavan á trobarse de bon matí, portats del meteix afany.

Lo primer que hi acudí fou en Rodón, capithost á Vilaniu del partit progressista. L' estranyesa del fet no li havia deixat aclucar l'ull, esperant que, d'un moment á l'altre, trucarian á sa porta ó sentiria las campanas celebrant l'aconteixement. Peró rés; la nit passá tranquila, y, ullerós de son, anava á compareixer al cassino, tan ignorant de las cosas com los demés.

Aixó n' obstant, eixí de casa ben empapat del paper que son deber l'imposava; ell no podia ignorar res, peró tampoch res devia revelar. Seria l'Esfinge per tothom consultada y, com ella, 's mostraria misteriós, segur y temible.

Per altra banda, las conjecturas, las suposicions qu' ell mateix s'havia fet, tot regirantse pe 'l llit, cobravan are, á sos ulls, tot lo cos y consistencia d'una veritat irrefutable; de manera que, si de fet fingia, ben prompte no ho creuria aixís. Callaría per conveniencia, peró no sens esfors, perque sos cálculs no podian fallir.

En sa imaginació, havia aixecat á la meytat dels espanyols, armas á la má, escampats en partidas per las montanyas, encastellats en las barricadas per las ciutats, mitj exércit aliantse ab los sublevats, aturdida l'altra meytat per aquella explosió entussiasta del poble, y ja 'ls soldats leri-leri, á punt de desbandarse pera reunirse ab sos companys. Tal era 'l quadro qu' hauria descrit ab envejable aplom, si per altra banda no hagués cregut necessari revestirse de aquell misteri que dona autoritat als conspiradors. La cara de satisfacció havia de espantar als contraris y animar als amichs; peró en lo demés de son posat, uns y altres sols havian de véurehi al depositari de grans secrets, al polítich hábil, al home temut que pesa y estudia sas paraulas y qu' encadena ó empeny als demés ab lo talisman del secret que guarda. Tan possehit estava de son paper que, sense 'l menor esfors, lo desempenyá fins ab la seva dona quan al eixir ell de casa, allargantli la má, la cara radiant d'alegria, va prevenirla pera que no passés ánsia si tornava tart á dinar. Lo triomf era próxim. Estaria tot aquell dematí ocupadíssim, potser hauria de reunir lo comité y dictar un sens fi de disposicions pera que l'éxit de la revolució no 'ls trobés desprevinguts.

Aixís arribá al cassino y, colocat al peu d'una taula de marbre, tot fent ballar la cadena ó caragolantse 'l mostatxo, comensá ben prompte á desempenyar son important paper; una mirada irónica, provocativa, als del partit contrari; una rialleta d'inteligencia, plena de promesas falagueras, als de sa comunió.

--Y donchs qué hi ha de nou? --li preguntá á mitja veu lo pubill Tárrega.

--Tot va divinament. A veure si á mitj dia sabreu grans cosas. --Y derrera d'aixó, una bona estreta de má, com volent dir: "deploro no poder ser més esplícit ab tu."

Lo pubill Tárrega abaixava 'ls ulls ab assentiment, y prenia part en la conversa general del rotllo, hont, com si estessin tots conjurats pera expressarse ab igual misteri, no feyan més que etjegar bolas á mitjas paraulas y soltar pronóstichs com fets consumats.

--Es á dir qu' á Barcelona hi ha gresca?

--Y tal si n' hi ha!

--Oh! potser á la hora present...

--Clach, clach, clach, clach! --feya un altre, més enterat encare.-- A la hora present? Tot está dit y benehit, home.

Y bastava aixó pera que tot lo concurs, en Rodón inclusiu, donguessen per cert qu' á Barcelona tot estava dit y benehit. Un moderat disfressat eixia del grupo y anava á escampar l'alarma entre las filas dels seus: "á Barcelona hi ha gresca llarga y tot está dit y benehit." L' oyent interpretava la frase en lo sentit contrari á la revolució. Las tropas lleals eran las que ho havian dit y benehit tot. Replicava 'l missatjer que havia begut en bonas fonts, y l'altre quedava mortificat pe 'l dubte, espahordit com son company. Sí, espahordit, perque 'l moderat que no veya en la revolució l'espectre del socialisme desenfrenat, pressentia al menos l'adveniment al poder d'una nova casta d'ambiciosos, plena de rencor y odis. Eran las fortunas naixents, pastadas ab suhors encare calentas, qu' anavan á encararse ab los noms antichs, ab las autoritats de sempre, ab los rebrots ja corsechs del enderrocat feudalisme. S' amenassava á l'Iglesia qu' era un fré, se minava'l respecte del pagés qu'era una forsa, se parlava de drets individuals y d'igualtat per' acabar ab l'autoritat y preponderancia vinculadas. Una nova ona d'aquell mar qu' agitá 'l 89, galopava encrespada cap á terra á esborrar l'emprenta de l'anterior.

--Qué hi ha de nou? --preguntá en Riudabets al hereu Rodon?

--Ja ho sabrá aquest mitj dia.

--Acabo de veure al Albert molt capficat --afegí en Tomaset, á cau d'orella. En Rodón, no perdent son to de misteri, respongué:

--Es clar; lo carro va pe 'l pedregal --y, d'un pinyach, los anells que penjavan de sa cadena rodaren més d'un minut.

Llavors, al revés, D. Tomaset fou quí estrenyé ab ademán de mútua inteligencia la má de'n Rodón. Lo carro va pe 'l pedregal, volia dir, pera aquell conco, tot un' altre cosa. Ell no havia gayre be dormit, preocupat pe 'ls descobriments qu' havia fet lo dia avans, del amor de Da. Isabel y l'Albert, escandalitzat de la despreocupació d'aquella dama que no reparava en quedarse ab lo seu amant fins altra hora de la nit. Inflamat tot son afany de conquistas, ab tal exemple, somniá en desbancar al noy Merly, sitiant á Da. Isabel, colmantla de galanterías y obsequis. Y quan eixí de casa y aná en busca del hereu Rodón, al preguntarli "qué hi ha de nou" no 's referia certament á la política, que tan li feya; cercava novas presuncions de cóm havia mirat aquella entrevista D. Pau. Ningú podria dárlashi tan bé, segurament, com lo rival del marit, á quí devia interessar sobre tot averiguarlas. Eixint de casa, havia vist á l'Albert que, distret y capficat, passá de llarch sense saludarlo, y ja sobre aixó feya l'home uns capdells difícils de desembolicar. Aixó y las respostas de'n Rodón l'animaren no poch á empendrer la conquista.

S' apartá, donchs, del grupo de polítichs, doná un parell de toms pe 'l saló, que 'ls mossos estavan desguarnint; consultá ab dissimulo 'ls miralls y, tot pentinantse las arnadas patillas, baixá, fent saltironets, las escalas del _Vilaniuense_. May tan felís.

De dret se'n aná á casa Galcerán. No eran més enllá de las deu. Da. Isabel, encare sens pentinar y prou ocupada en fer endressar lo primer pis, poch estava pera visitas. Lo general s'entretenia per l'hort ab sos nets. No mancavan per aixó en l'antessala del despaig, lo vell Merly y en Llebreta per si venian ordes de D. Pau.

En lo moment d'arribar D. Tomás al entresol y preguntar per la senyora, baixava del primer pis la cambrera, carregada de capsas de cartó y estotxos. La Queta no havia posat reparo en respondre que la senyora era á dalt, peró la cambrera, barrant lo pas al senyor Riudabets, lo detingué, observant que "no estava visible."

--Ah, bah! una frase de ciutat qu' aquí no s'usa! --exclamá, impertinentment, D. Tomás.

--¿Qué diu, senyor? --feu, tota sorpresa, la cambrera, deixant en la primera cadira aquell feix de capsas, disposada á encararse ab l'insolent-- Donchs son las ordres que jo tinch. Jo ja he complert. Are, si vosté ho creu tan prudent, puji.

D. Tomás restá roig é indecís, la cambrera desafiantlo ab la mirada y barrantli encare 'l pás.

--Potser podria veure al senyor general --interposá ab to conciliador la Queta, que trobava també despótica aquella prohibició.

--Sí, veuré al general --digué, secament, don Tomás. Aixís dava una llissó á la minyona.

--Es al hort. ¿Vol baixar? Baixi, baixi, si es servit, --torná la Queta, cada cop més amable.

La cambrera feu pás y, prenent altra volta las capsas, s'interná per l'entressol ab l'ayre insolent d'un criat de casa bona.

Un cop se perdé aquesta derrera una porta, D. Tomás agafá á la Queta pe 'l bras, l'enmená al menjador y, asseyentse pera referse de la tremolor d'ira que li feya ballar las camas, comensá á mitja veu, peró ab accent melodramátich.

--Y donchs, Queta, qu' es aixó? Quin daltabaix de costums! quina criada més desinvolta! ¡Quina casa més transformada! Jesús, Jesús! si don Joseph tornava y veya aixó!

La Queta arronsá prudentment las espatllas.

--Y bé, que m' hi dihéu? --afegí 'l conco-- Heu vist cosa com aquesta? Negarse á rebre á la gent com cal! Qué dich jo! Impedir la visita un malestrop, una criadota com aquesta, á un senyor de la meva prosapia? Perque jo no'n vull culpar á donya Isabel; jo no puch creure que donya Isabel, qu'es tota una senyora, donga ordres consemblants, y menos sense fer escepcions pera personas com jo.

L' ira de qu' estava possehit escalfava á aquell pergamí fins á ferlo suhar. D. Tomás feu una páusa pera aixugarse la rebeguda cara y resseguirse ab gran esment lo front per no comprometre l'equilibri de son bisogné. La Queta, plegada de brassos, estava á punt de plorar.

--Ay Queta! Queta! com vos compadeixo! Ja veig que no hi podréu aguantar aquí!

Una llágrima amargant brollá un moment en los ulls de la senzilla vella, peró aquesta cuytá á tráuresela ab lo pany de son devantal de llana.

En aquest moment s'ohiren passas d'home.

--Bé, que no vol veure al senyor general? --s'esforsá en preguntar l'antiga criada.

--Nó, nó; --respongué bén alt y ab ironía, D. Tomás-- potser tampoch está visible. Ja tornaré á un' altra hora.

Ell creya que 'ls passos eran del general, d'aquell orgullós que no li havia fet cas ahir á la tarde, y dava á sa resposta tot l'alcans d'una llissó.

Al girar la cara, topá ab D. Ramon y en Llebreta.

--Vosté per aquí? --feu lo vell Merly-- Y aixó, qué 'l porta?

Cap dels tres intentá tan sols descubrirse.

--Pse... passava per aquí, y he pensat déixam pujar á veure qué fa donya Isabel. Com ahir va tindre aquell espant y á la nit no va esser al cassino.

--Ah, sí; no vá esser pas res, no va esser pas res --respongué D. Ramon, enfosquint la veu y fent ballar lo cap. Després, mudant de tó: --Y bé, ja l'ha vista?

--Nó, senyor, diuhen que no está visible.

--Ah, naturalment, tan dematí... Deu estar ocupada, eh, Queta? Las senyoras, ja se sab, ja se sab...