Part 11

Se veya que D. Ramon estava amohinat per altras cosas. Sa mirada 's perdia per las vigas. Si hagués sabut qu' aquella veu era la de'n Riudabets, á quí professava particular menyspreu, ja no hauria eixit de son amagatall.

--Bé, bé, --prosseguí, empés ja per sa preocupació.-- Y donchs, qué 's diu per la vila?

--Sobres?

--Home! de política.

--Ah, de política! No n' he sentit dir res á ningú.

Los llavis de D. Ramon expressaren fástich. "Ximple" exclamá interiorment. Arreu, posantse sobre sí y donantli un copet de despido á l'espatlla:

--Bé, Tomaset, bé; vosté, desenfeynat com sempre, no deu tindre res á fer, y en Llebreta y jo estém ocupats; ja'ns dispensará, eh?

--Ah, sí! --feu candorosament lo dandy. Y abocántseli á l'orella, ab veu de enhorabona: --Aquets dias, ab lo gobernador y don Pau no deu saber per hont girarse. ¿Ahont son are, per allí dins?

D. Ramon se quedá veyent visions. "¡Heu vist un beneyt del cabás com aquest! Es á dir qu' encare ni sab que son fora!"

--Sí, allá dins; ben endins. Vaja, Tomaset, estiga bo.

Y allargantli la ma, D. Ramon ab malicia, máquinalment los demés, feren que D. Tomás eixís d'aquella casa si enfadat ab Da. Isabel, gens queixós de quí aixis l'havia despedit.

--Ay lo pobret! --saltá D. Ramon quan lo vegé fora-- En quin mon viu? No ho heu sentit? Encare no sab que D. Pau y 'l gobernador son fora! Ay! jo 'm trenco de riure! Benaventurats los mansos, perque d'ells es lo regne dels cels!

Y tots tres, inclús la Queta, poch ans tan plorosa, esclafiren á riure. Després se descompartiren, retirantse á la cuyna aquesta, y á l'antessala del despaig los altres dos. La cambrera y la sotacambrera pujavan y baixavan, mentrestant, las robas y objectes que fa remoure una instalació, comentant l'epissodi ocorregut ab la primera y mofantse d'aquell carcamal fins á no deixarli os sencer. "Un ninot de cartó, un juheu de misteri ab livita, sabs? Unas patillas arnadas com si 'l haguessin desenterrat de la golfa. Ara vés ahont vé aquell vellot á destorbar á la senyora?"

Per fí arribaren los diaris. Los concurrents al cassino 'ls arrancaren de las mans del carter. Cada lector se vejé ben prompte al mitj d'un rotllo d'oyents. Articles, gasetilla, anuncis, passaren per alt. Hi hagué un instant, que no 's sentí sinó cruixir lo paper; l'ansietat suspenia la respiració.

--Qué, no porta re 'l teu?

--Es lo Brusi, no'n dirá res.

--Mira 'ls partes.

--Ca! A veure El Demócrata... Calla, sí; aquí, al mitj de la gasetilla...

--Silenci! --feu la veu general.

Tots los pits se desfogaren ab un llarch esbufech. Los quatre rotllos se convertiren en un sol munt. Alguns s'assentaren á las táulas, las camas brandejants.

--Psit, psit!...

Lo lector d'El Demócrata, en veu tremolosa de precipitació comensá:

"_A punto de entrar en máquina nuestro número, hemos recibido la siguiente proclama que no podemos dejar de reproducir, porque, ya lo saben nuestros lectores, en los tiempos que corremos, no está la magdalena para tafetanes. Nuestros correligionarios comprenderán porque no añadimos comentarios. En el sagrado de la intimidad bien podrán ellos hacerlos._"

Una rialla d'aprobació acullí aquestas paraulas. Si la'n sabia de llarga l'autor! No'n porta poca de cúa aquesta indirecta! Varis ullets y moviments de cap expressaren aixó telegráficament. En Rodón rebentava de satisfacció.

--"_Gobierno de la provincia_," tatarí, tatarí... Deixéum' ho llegir á tall de nunci --feu lo lector, disposat á posar en caricatura l'alocució del gobern.

--Ben dit, ben dit; avant --feren varias veus, entre riallas.

(Lo lector cridant) --"_Cuatro mal aconsejados perturbadores de la paz pública_... (La majoria esbotzá la rialla tapantse la boca)... _aventureros de oficio que no reparan en poner á prueba la magnanimidad proverbial de S. M. la Reyna (Q. D. G.)_..."

--Sí, ja ho veurém si't guardará --saltá un acalorat.

--Prou, prou, silenci!...

"_han osado de nuevo seducir á algunos incautos y echarse al campo con armas para sembrar la intranquilidad entre los pacíficos habitantes de esta provincia, vejar la propiedad y paralizar los negocios, sin otro fin, probablemente, que el de justificar inversion de fondos á sus harto confiados paganos..._"

--Clach, clach, clach! Ja t' ho darán, ja! --feu l'auditori, removentse mitj content, mitj enutjat de l'insolencia que l'autoritat se permitia.

_--"Habitantes de la provincia: vivid tranquilos y confiados. El gobierno vela por vuestra seguridad y la conservacion de vuestros intereses. Cuatro compañias de Tetuan marchan en persecucion de los facciosos. Estos, no fiando ya en el número, que mal puede suplir su valor personal porque de traidores es el ser cobarde, corren á guarecerse en las fragosidades de Cimdecorbs, donde, sin duda, los vereis bien pronto dispersos y arrepentidos. En el resto de la Península reina el órden más completo. Viva la Reina! Vuestro gobernador F. de S. Dominguez._"

Tatarí, tatariiii...

Una riota general doná fi á la lectura. Bona cosa dels presents, estant ja embolicats en la conspiració que no esclatá fins al agost següent, tenian la persuassió de que 'l moviment s'havia anticipat, y no podian creure las paraulas del gobernador. Per altra banda, 'l país estava ja avesat á llegir alocucions hont se mermava sempre la veritat dels fets, prometent per l'endemá una pau que 's trigava setmanas á conseguir. Los calificatius y suposicions denigrants que 's permetia 'l gobernador, eran per' aquells conspiradors, expressió ingénua de la rábia de qui 's veu perdut. En fi, ¿y la paraula d'en Prim, las promesas d'en Baldrich, d'en Contreras, d'en Targarona, etc., etc.? ¿No havian passat per allí l'Escoda disfressat de capellá, y de traginer en Lagunero, camí de Barcelona, á esperar l'ordre de sómhi? Los volian fer combregar ab rodas de molí. Bé prou se veya en lo silenci obligat dels diaris que'n passava una de grossa. Si no avuy, demá la sabrian.

Y reunit lo comité, aquella meteixa tarde, al hort de la Granja, qu' era bastant forá, acordá enviar á corre-cuyta un propi á Barcelona pera saber bén bé qué passava.

## Segona part

### I

Aquella volta 'l gobernador no s'havia enganyat. La partida aixecada s'esvahí com vol de fantasmas per l'afrau de Cimdecorbs, no al aproximarshi las tropas, que ni temps tingueren d'arribarhi, sinó á l'aparició del sometent qu' aixecá 'l meteix país. Havia sigut com una convulsioneta més del malalt; peró alguns ni aixó creyan, donantli, tot lo més, lo carácter d'una estratagema de contrabandistas pera distreure forsas de carrabiners y deixar algun pas franch als paquetayres.

Tan breument pacificada la provincia, D. Pau torná á Vilaniu fent seguir á son amich Dominguez. Aquells pillets los hi havian desbaratat lo plan. L' expedició á la Mayola no podia faltar, y, aquest any, Sant Pere s'esqueya en dissabte: dos dias seguits de festa pera las oficinas del gobern. Abandonaren abdós la capital á entrada de fosch, sens dir res á ningú, y arribaren á casa Galcerán de bella nit, quan no 'ls esperavan.

Da. Isabel estava ja avesada á aquestas sorpresas de cassador, desde petita. Son pare, per causa de sa carrera, entrava y eixia de casa com han de ferho 'ls militars, sabent qu' anava al quartel, no poguent assegurar jamay á quina hora tornaria. D. Pau, son marit, tenia la movilitat d'un polítich en actiu servey, sempre un peu en l'estreb, tant prompte á la capital de provincia, com á Madrid, com á Barcelona. Avuy l'eclipsava de táula un banquet, demá 'l feya dinar á deshora una reunió del partit, un altre dia, á la córt, havia de perdre la nit en lo Congrés ó en algun Ministeri. Per altra banda convertia sa casa en una petita fonda. Quan menos Da. Isabel s'ho esperava, compareixia l'home ab algun ó alguns amichs á dinar y fins á dormir.

--Son compatricis, filla; que posin tres plats més á táula y arregléu un llit pera fulano.

Aixó era tot l'any, y sempre ab pressas que feyan, sobretot, renegar al servey. Més havia mortificat á Da. Isabel encare, un' altra cosa. Era la part qu' á Madrid li feya pendre en la vida política, també á salts y á turbonadas. Tal vegada estava la bona senyora á punt de retirarse al llit, ó en agradosa tertulia, quan compareixia D. Pau y, á corre-cuyta, la feya vestir d'etiqueta per' anar al ball d'una embaixada ó al lunch d'un ministre á qui ella ni de vista coneixia. Era una febre; sols per aixó havia deixat ab gust la córt feya dos anys.

La repentina arribada d'aquells dos senyors ni sorprenia ni mortificava, donchs, á Da. Isabel. Al revés, la feu esclafir en una rialla de goig, y, cridant á la cambrera, doná ordre de tornar á parar táula pera que 'ls forasters poguessin sopar, "que deuhen venir morts de fam."

--Espérat --afegí D. Pau-- Fés avisar á la Queta pera que demá, á primer' hora, fassi provisions per dos dias, y al cotxero que'ns tinga 'l break gran á punt per' anar á la Mayola. Hi passarém aquestas duas festas. Las minyonas y en Llebreta qu' hi marxin primer ab la tartana. Vestíu als nens bén aviat.

--Peró --feu Da. Isabel-- hem d'anar á missa. ¿A quin' hora vols marxar?

--Ah, es veritat! En Llebreta, á las quatre ¿ho entens bé? --endressantse á la cambrera-- á las quatre, que vaji á avisar á mossen Magí pera que comparega á dirnos missa de las vuyt per munt, á la Mayola. Nosaltres hem de marxar á las cinch; ans de que la vila sápiga qu' hem arribat.

--Es molt dematí, Galcerán; los nens se morirán de són.

--Llavors, feu una cosa: tu vens més tart ab ells y mossen Magí --Y arreu, trayent lo cap á la saleta, al costat de la qual tenia lloch aquest diálech, preguntá cridant-- ¿Y vosté, papá, de quina expedició vol esser, de la primera, á las cinch, ó de la segona? Lo gobernador estava llavors explicant al general lo plan de la festa campanyola.

--De la primera, á la fresqueta, á la fresqueta --respongué 'l general.

Eran ja las onze, y ans no varen sopar y 's ficaren al llit, bén bé la una. En arribant D. Pau, ja no 's dormia en aquella casa, deya cansat lo servey. Efectivament, tres horas després, en Boy y tres criats més ja anavan en doyna, y, á las cinch del matí, las fogosas eugas eixian ja d'aquell casal, ruflant y removent lo cap com orgullosas de dur en lo break als tres senyors.

Feya un dematí hermosíssim. La vila tot just gosava á remoures. Algunas finestras comensavan á badar l'ull, una resplandor de rosa llepava las barbacanas y torratxas, l'ayre matiner despertava als pochs arbres de dins la vila. Contadas eran las personas que 's veyan pe 'ls carrers; mes, las pocas que corrian, tot fregantse 'ls ulls ab lo puny se giravan á contemplar lo break pera pendre nota de qui l'ocupava y pregonarho arreu. Aixís, á las set, ja tota la vila sabia aquella espedició.

--Sí, sí, jo ho he vist; l'hereu Galcerán ab lo seu sogre y 'l senyor Gobernador, los tres pendonistas. Devian anar á la Mayola perque han tirat pe 'l portal de Dalt.

Realment lo break eixí per aquell cantó. Lo sol, mitj enclotat encare en lo pich del Esparver, amarava de suau resplandor tota la vall de Flors. Los tres viatjers contemplavan lo panorama sens dir res, ab aquella fruició especial que causa la naturalesa de bon matí. Allá, á l'esquerra, la terra anava baixant dret al mar en suau coster hont morian las montanyas entre l'infinita espessedat d'arbres de riu que s'allunyavan fins al horizó, arrebolat de llum lo fullatge més alt, enfonzantse 'l de sota en aquella negror matisada que desespera als pintors. Los boscos del serrat, arrupits á l'ombra, s'extenian per las botarudas montanyas com inmensas pells d'ovella tenyidas d'oliva. Ni socas, ni alsaria d'arbres, ni clapas de terra venian á destruhir aquesta imatge.

--Veu, allí tinch un bosch ple de conills --feu en Galcerán-- Si estessim més aquí, hi aniriam á cassar.

Y sos oyents tenian d'esforsarse per' imaginar pins y alzinas en aquell borrím negrós que no semblava pujar tres pams de terra. Al baixar la vista, la vessant prenia un aspecte de burell apedassat, com gambeto de pobre. A la dreta, la plana s'aixamplava á son pler fins al peu de las montanyas de ponent, llavors dauradas pel sol. L' atmósfera d'aquell'hora deixava veure netament llurs contorns y conreus, los cimals de terrer primari esgarrapats pel llamp, los córrechs esllavissats per devassalls d'aygua, las fondaladas perdentse sota munts d'arbreda color de bronzo pompeyá, las vinyas escalant los puigs pera alfombrarlos de pámpols, grans catifas de vellut vert estenentse als peus dels poblets de la vall. Pedracremosa y Campllobí s'aclofavan apomadets y mitj amagats á l'ombra del serrat del Comte. Més amunt de la grau, que cinglava com corbatí groch las alturas de Bondalit, guaytavan Castellardit y Cimeralta ab sas casetas xatas y rostidas pe 'l sol, y de l'extensa faixa d'arbreda que s'arruava riera avall, ressortian, blanquejant assí y allá, 'ls campanarets de Vallfonda y Regolf, y de Benitarik, resquici dels alarbs.

De sobte, D. Pau, entregirantse, cridá, tot signant ab lo bastó:

--La Mayola! Mirin, allá baix, entre aquella negror d'arbres.

Sos companys, fent visera ab la má, enfonzaren inútilment la vista en la plana.

--Allá, aquella clapa blanca, derrera d'aquell gran noguer. Segueixin la punta del meu bastó. Atúrat, Boy.

Y tots tres se posaren de peu dret. D. Pau, qu' estava orientat, no presumia que de la punta de son bastó eixia, pe 'ls forasters, tota una estrella de raigs divergents.

--Per allí, miri, --tornava-- prengui aquesta masia groga per punt de partida. No la segona caseta, ni la tercera; aquella taca blanca de més avall.

Y no'n veyan pocas de casetas y tacas blancas entre las grans feixas d'arbreda que s'aixecavan en totas direccions fins á formar en perspectiva tota una espessedat de vert, plena de matisos. ¡Si aquí lluhia una paret blanca qu' enlluhernava, y allá verdejava una vinya, més ensá atravessava un camí, al costat groguejava un gran camp de rostoll ab son campament de cavallons de garbas que semblavan un ramat de camells descansant en un sorral de la Meca; per tot arreu pedassos clars y foscos; un inmens _tablero d'ajedrez_ ab las pessas ja barrejadas com á mitj joch! Tot aixó distreya, marejava, embadalia y convidava á reposar la vista aquí y allá, sens esma ni direcció fixa.

Per fí, apuntant, un y altre, l'ull en lo bastó qu' aguantava D. Pau com una ullera de llarga vista, afirmaren los forasters haver ovirat la Mayola, aquella taca blanca, derrera una taca verda qu' en Galcerán batejava de noguera, tot de cor, no perque pogués desde allí classificarla. Y 'l break torná á arrencar carretera á munt, deixant darrera un nuvolet de pols, y desfilant sempre entre 'ls renglers d'oliveras ó garrofers que s'abocavan al camí tots empolsats.

La Mayola no distava de la vila més d'una llegua, qu' aquell tronch se dragava descansadament en mitj' hora.

--"Es una broca d'acer" --deya en Boy, tallant l'ayre ab lo fuhet, tot esvanit. Y de sobte, tocant á son amo per l'esquena, l'advertí de que s'hi acostavan.

Efectivament, al peu de la carretera comensava á ovirarse ja la llarguísima tanca emblanquinada de la finca. Demunt d'ella, un rengle d'oliveras treya sas apomadas copas de vert cendrós. Las eugas l'assoliren en dos minuts y desfilaren bona estona devant d'ella, llansant sobre la cals l'ombra, plegada en ángul, de tot aquell equipatge al trot.

Al mitj de la tanca, duas pilastras, rematadas en grans copas de ferro fos, sostenian lo reixat qu' estava ja obert. Giraren las eugas y engolfaren lo caminal qu' enmenava á la casa en capritxosas giragonsas, sempre sota una volta de plátans entrebancants que tenyían la claror d'ocre verdós, y á la suau remor de l'arena qu' al pas del carruatge, rondinava com un ruixím. A una y altra banda, rosers de tot l'any, trohanas y mirambells amagavan las terras de conreu; peró encare alguns caps-brots de la vinya s'atrevian á guaytar per demunt d'aquells vorals, com tremolosos de curiositat. Hi havia á dalt dels arbres una xarradissa estrepitosa d'aucells.

Lo sogre de D. Pau se sentí emocionat; tot aixó tant delitós era de la seva filla, de sos nets; los ulls se li humitejaren de goig.

--Ah! --feu-- no sé com vos estéu á la vila? No es veritat, gobernador? Aixó es magnífich. _O corte o cortijo_; lo que jo dich.

--Bonich, bonich! --exclamá l'interpelat sens eixir de sa contemplació.

--Sí, ho es, sí! --digué en Galcerán, tot estufat.-- Sempre ha sigut l'hisenda preferida, la nostra residencia d'estiu. A l'Isabel li próba molt y li convindria. Peró, veu, en aquestos temps qu' á lo mellor corren partidas, si jo la tinch de deixar...

--Ah, donchs, si m' ho permeteu --interposá 'l sogre-- jo me n' hi vindré ab los menuts.

En Galcerán doná 'l consentiment ab una rialla d'amo agrahit.

Aquell camí tenia bén bé mitj kilómetre, las eugas seguian, trop, trop, trop, trotanthi sordament entre la cantadissa d'aucells y aquell soroll de ruixím. A la fí desembocaren en una plassa de forma de mitja lluna, igualment enarenada. Un noguer secular ocultava mitj devanter de la casa qu' ocupava 'l diámetre del semicírcol. En baixant del cotxe, un la veya tant gran com era, plantada com un castell entre la capella y la cotxeria que 's redossavan humilment al amparo d'aquella matronassa. La torrada cals de son devanter li dava cert aspecte de maduresa que casava bé ab sas proporcions. No tenia més que baixos, primer pis y golfa; reixas á baix, balcons á dalt, finestras més amunt, y 'l fustám d'aquestas oberturas estava pintat de vert, un vert ja begut pe 'l temps. Demunt del balcó principal, un rellotje de sol feya reflexionar ab aquesta inscripció llatina: _Cogita_.

--_Cogíta!_ --exclamá 'l general, llegintla en castellá-- Quina humorada! Quí es la _cogíta?_ l'agulla?

Sos companys se clavaren á riure.

--No es _cogíta_, nó --replicá D. Pau.-- Es _cógita_, en llatí. Y allavors explicá qu' havia sigut un capritxo d'un Galcerán frare, oncle seu ja difunt.

Interiorment, la casa era cómoda, peró ni luxosa ni elegant. Abaix, salas, menjador y cuyna; los dormitoris á dalt.

Per lo demés, la capella era petita, una garita d'obra, ab sa porta morada, un petit rosetó y, al cim del capil, la campana, penjant de dos montants de ferro forjat. La cotxeria s'extenia á la esquerra, donant terrat al primer pis y, obrint al devant una gran portalada d'arch rebaixat y feixuchs guarda-cantons. Un passeig de rodonas acácias voltava la mitja lluna, servint de parasols al llarch pedrís que dibuixava l'arch del semicírcol. Lo pedrís tenia per respatller un reixat de canya qu' encoixinavan flayrosas enredaderas. Al mitj, lo pedrís se partia en dos pera dar entrada al hort qu' allí al peu extenía fins á perdres de vista son rich mostruari d'indianas foscas.

Mentres los forasters miravan aixó, lo break s'entornava á la vila, D. Pau dava ordres al masover, á en Llebreta y servey que 'ls havia precedit.

--Volen descansar? --digué arreu.

--Y de qué?

--Llavors vinguin ab mí.

Y 'ls portá derrera 'l mas.

Un veritable bosch de garrofers amagava la part més rústega, peró més pintoresca, de la finca. Allí hi havia la casa dels masovers, los cups, corrals, estables y pallers, un munt de construccions, color de crocant, de silueta escalonada, qu' arbres de cent menas soplujavan ab amor. Un' eura de groixuda soca s'havia arrapat al devanter incrustanthi un colossal ventall; dins la cort dels porchs un desmay hi abocava sa grisa cabellera, una nusosa parra formava toldo al galliner destacant son vert gemat sobre 'l fondo negre d'una alzina. Y encare, per demunt de las teuladas, treya son gegantí plomall una pollancra qu' aixís semblava d'or á la claror del sol, com de plata al banyarla la lluna. Lo torrent dels Rossinyols borbollava sorollós allí á dos passos, y un formigueig d'avirám y bestiar omplia de vida tot aquell recó.

Encare s'arribaren fins á un caminal qu' era partió de la vinya y l'horta. Ab ells s'havia incorporat llavors lo masover, un pagés ja de mitja edat, petitó y rabassut, ab cara de conill y uns ulls petits hont flamejava la vivor sota d'unas cellas rossas y llargas que semblavan las alas d'un pollet. Duya calsa curta, calsó y un senzill mocador doblegat al cap com dessuhador d'un turbant qu' havia perdut. Abrigava son tórs, la blanca camisa escollarada d'hont la carn naixia més morena y, entre las vetas de l'espardenya, guaytavan sos peus de fanch. Las mans encreuhadas al derrera, seguia als senyors, sens badar boca, mentres parlavan d'altras cosas; mes, quan D. Pau se parava á fer notas ab son bastó un arbre ufanós ó l'extensió d'un conreu, aixecava aquellas alas de pollet al front y mirava las terras ab més ulls d'amo que 'l meteix propietari, pera refermar ó contradir sas paraulas. Molts cops, tot parlant, arrancava algun escardot ó desfeya á cops de peu algun terrós massa groixut. Ningú com ell coneixia la mesada pam á pam; ell sabia de cor las quantitats de fruyts enmagatzemadas y, á un simple cop d'ull, feya un cálcul just de la cullita pendent. D. Pau podia ésser un bon agricultor pe'ls llibres, peró li mancava l'esperiencia per' ésser un bon pagés, deya l'Aleix.

--¿Quantas cargas de vi'n traurém enguany d'aquesta vinya, Aleix? Sis centas?

--Ca, no senyor: més, més ne donará encare... ¿Sab que'n judico jo? Unas siscentas vint y nou, si no arribém á las trenta.

Y 'l bon masover feya aletejar las cellas ab orgull de vencedor, mentres D. Pau, ofegant una rialleta, alabava en alta veu lo cop d'ull d'aquell majordóm.

Poch á poquet tornaren á atansarse al mas per la part de derrera. Al peu d'aquesta fatxada hi havia un jardinet tancat per una barana de fusta que s'aixecava demunt d'una paret de cinch pams d'alsária.

Al mitj del clos, un surtidor que no brollava; arrambats á la casa, un espayós galliner de filat de ferro y la garita pe 'l gos. Lo jardí estava descuydat fins á fer plorar. Quatre ocas rodavan soltas per allí, sens més esplay que 'l banyarse en l'aygua llotosa del surtidor, mitj desallotjada pe 'l bosch de nenúfars que dins la bassa creixia. Las ocas y 'l gos reberen abordant als forasters.

L' Aleix, ab una canya, allunyá las ocas que fugiren encare esgargamellantse, traquetejant lo cos com una tartana per mal camí, y cayent de costat á cada ensopegada que rebian llurs rems d'argila cuyta.

--¡Rustán, Rustán! --cridá D. Pau al gos, qu' al sentir sa veu pará de glapir per' aixecarse en duas potas, dant grans batzegadas á la cadena que 'l fermava.

D. Pau lo desfermá y tingué de rebrer las alegras embestidas del Rustán qu' á grans bots volia lleparli la cara, posantlo á punt de perdre l'equilibri. Era 'l Rustán un terranova, alt com un moltó, peró sapat de potas y ample de testa com lo rey del desert. Sempre esquérp ab la gent pobre, mostrava especial afecció per sos amos y 'ls senyors que 'ls visitavan, com si 's cregués de la meteixa nissaga. Per altra banda, D. Pau n' estava tan cofoy que, mentres era al mas, no permetia que 'l fermessin. Ab aquella fera al costat, sa corpulent figura semblava cobrar més ayres de senyor feudal.

--Y 'ls pavos-reals? --preguntá aquest.

--Míris, per allí al recó dels taronjers deuhen esser.

--No cal dir que sense petits, eh?

--May, may n' hem pogut fer cria; tots los ous trencan.

--Com que sou tan tretzuts! Ya li he dit á la vostra dona cent vegadas que no s'han de moure del galliner, y qu' á dins no hi té d'haver ni un pujador. Si nó, la pava s'hi enfila pera pondre y aixís esclafa tots los ous. Ala! cridéu un baylet que 'm tregui totas aqueixas barras del galliner y que m' hi tanqui 'ls pavos tot seguit. Després que 'm rasclejin tots aquets caminals, que buydin lo surtidor y 'l rasquin. Fora llotím. Y que 'm pentinin y apomin tots aquets quadros de flors. Aixó sembla un cementiri!