Part 7

Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i llavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria. Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s'embarca cap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai de vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble s'apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata. Ell està molt content, té l'amor propi satisfet, i, per provar el seu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus amics els regala un caixò de puros i un barret de _jipi-japa_. Com l'home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat de la consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; fins l'envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç. Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig duro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seu germà, fa col·locar una corona de _siemprevivas_ en el ninxo del seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se'n va a la capital de Catalunya.

Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan va anar-se'n a l'Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal Tano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d'uns cinquanta anys, encara que en representa sis més perquè el clima de l'Havana dissipa molt la naturalesa. És un home d'estatura regular, més aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè amb llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt esmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitja dotzena d'anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d'or i pedres fines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla de diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyala l'ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre de guants morats o de color d'argila. És parroquià del Cafè de les Set Portes i està subscrit al _Lloid_.

En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic de parlar en castellà (encara que ho fa bastant malament), i per un regular juga molt bé al solo i a la manilla.

Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu corredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d'_obligacions_, juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrar Director d'alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb el que té, adquireix paper de l'Estat, compra una casa per viure al carrer de la Mercè, i se'n fa dues més de noves en l'_Ensanche_.

_L'americano_ té en el seu interior dos sentiments que sempre estan contraposats. Per una part, com veu que és ric, té desigs de donar-se llustre i fer el _senyor_; i, per altra part, es mira molt un duro abans de gastar-lo, perquè es recorda de lo molt que ha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que té una carretel·la i un parell d'eugues que no les té millors cap marquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se'n va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la quadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però la _silleria_ està coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre una tira de cotó retort, de dos pams d'ample, per la qual sempre camina per no gastar la catifa.

Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viu l'americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats amb colors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia amb un lloro.

SISTACHS

ELS FORASTERS

Al voler parlar d'algun assumpto de Barcelona que em donés matèria per omplir les dos columnes del periòdic que avui em toca omplir, he trobat el petit inconvenient de què no en trobava cap. Ja sé que em quedava el recurs de parlar del temps o de la calor; però jo só home de consciència i no m'agrada robar els diners a ningú. Un número d'UN TROS DE PAPER costa un ral, i per aquest preu el lector té dret a exigir que no se li donin a llegir coses que tothom sap i que de tant gastades ja causen enuig a l'home de més bones tragaderes literàries. No presentant-se'm cap assumpto de la nostra localitat, el pensament passa, sense fer cap esforç, a formar la idea del foraster, tipus molt digne d'estudi i consideració per més d'un concepte.

He dit que el foraster era digne de consideració, i ara em sembla poc: el foraster és una de les arrels de més importància, per medi de les quals se nutreix i vigoritza l'arbre de la prosperitat d'una població; és un dels elements de vida més principals d'una ciutat; és l'aliment que, passant del ventrell al cor, es transforma en sang rica i nutritiva, que dóna vida i moviment a tota l'economia.

Si en tot temps el foraster ha sigut útil i profitós per Barcelona, potser mai ho ha sigut tant com ara. Després de tantes quiebres, després d'una crisi tan llarga que ja li podem dir estacional; després de tantes amenaces del _cop_ i tants motius de malestar i sobresalt, la nostra pobra ciutat està tan rebregada i escanyolida, que aviat no la coneixerem ni nosaltres mateixos. I, si no, diguin vostès: ¿coneixen algun barceloní que gasti diners? Jo, per la meva part, els diré que no. Els barcelonins que gastaven la plata ja s'han acabat; aquells homes generosos i decidits que varen fer fer dues vegades el primer teatre d'Espanya, ja no existeixen! ¡Que el paper els hi sigui lleuger! Si ara el Liceo es tornés a cremar, aviat hi veuríem en son lloc una fonda o un basar; ja no tornaria mai més a arruinar cap empresari.

Els forasters els podem dividir en nacionals i estrangers.

Els nacionals els podem subdividir en castellans i catalans, i, al dir _castellans_, ho prenc en el sentit d'aquell general tan simpàtic que deia que tenia per castellans a tots els que no eren fills de Catalunya.

La temporada en què més abunden els forasters és la present. Aprofitant la temporada dels banys vénen a passar l'estiu entre nosaltres una infinitat de gent de totes les províncies d'Espanya. Aquesta classe de forasters, als quals havem donat el nom de _castellans_, es coneixen a primera vista. Vénen recomanats a alguna casa de comerç per algun dels seus corresponsals, i posen en la fonda d'Orient. L'encarregat de guiar-los per Barcelona és el fill gran del comerciant, que els acompanya d'un lloc a altre des de les sis de la tarda fins a les onze de la nit; el restant del dia està ocupat en l'escriptori. El _cicerone_ del castellà està molt satisfet amb la missió que compleix, sobretot si el foraster és home que ha vist molt poc i, per consegüent, s'admira de tot: té una espècie d'orgull de català al veure que es queda parat al contemplar els adelantos de la nostra indústria. L'únic que el fa patir és el tenir de parlar en castellà, lo qual és una verdadera tortura per la major part dels descendents de Ramon Berenguer i de Berenguer Ramon.

El foraster castellà passa en revista _La España Industrial, La Maquinista Terrestre y Marítima_, i la fàbrica de l'_Escudé_. Aquests establiments, verdaders monuments industrials, l'entusiasmen i li donen una idea molt alta de la nostra indústria: el seu _cicerone_ aprofita aquesta bona disposició per combatre les idees lliure-canvistes. Si durant l'estada del foraster es presenten dos festes seguides, l'acompanya a Montserrat, i de camí li ensenya les hermoses fàbriques de panyos de Tarrassa, en les quals el foraster mai deixa de comprar un parell de cortes de pantalons per l'hivern vinent. Dos dies abans de marxar el castellà a la seva terra, el seu guia li prepara el cop de gràcia: li fa veure la torre del Marquès d'Alfarràs, coneguda per Laberinto o _Labarientu_. Després d'haver vist aquella possessió quasi reial, el castellà es despedeix molt satisfet de Barcelona després d'haver-hi deixat bastants diners.

El foraster castellà fa el següent resum de les seves impressions: Barcelona és molt bonica i té coses dignes de ser admirades; la llàstima és que no fan tant efecte perquè els catalans les alaben massa. El teatre del Liceo no és tan imporant com el teatre Reial; els sigrons no valen res; el clima, botigues i cafès no poden ser millors; les noies són guapes, però no tenen la gràcia ni l'amabilitat de les castellanes, i, sobretot parlen una llengua tan aspra, que els hi escau molt poc.

El foraster català és enterament diferent. Com a ha estat moltes vegades a Barcelona, es forma el propòsit decidit de no admirar-se de res i té una espècie de vanaglòria en no necessitar ningú que l'acompanyi, per més que moltes vegades confongui el carrer dels Flassaders amb el dels Tallers. El foraster català generalment passa pocs dies a Barcelona; ha vingut per veure _L'Africana_ o alguna esquadra, i de camí es fa roba per l'estació vinent, es compra un barret i renova la subscripció del diari d'en _Brusi_. Per un regular posa en la fonda d'España o en la posada de Caballers; dina a la una i sopa a les vuit.

El foraster estranger és el més estimat de tots, perquè generalment és el que gasta més la plata; és la víctima segura dels revenedors de localitats i els cotxeros. Tots els dies en veureu algun pels nostres carrers. És aquest senyor alt i prim, vestit amb traje de fil, sombrero de palla i sabates de dos soles, que en una mà porta un llibre amb les escobertes vermelles i en l'altra una sombrilla tan gran com un paraigua. L'estranger dóna molt poca importància als establiments industrials i passa pel carrer de Fernando sense donar una mirada a les botigues; en canvi el veureu aturat mitja hora davant del porticó d'alguna casa vella de la Baixada de la Canonja o copiant algun detall arquitectònic de la Seu o de Santa Maria del Mar. L'estranger posa en un dels millors quartos de la Fonda de les Quatre Nacions, i pren cafè, conyac o absenta en el Cafè de Paris.

La impressió que l'estranger s'emporta de la nostra ciutat, és la següent: Barcelona és una població que no té fesomia espanyola; s'assembla a qualsevol ciutat del reste d'Europa. En vuit dies que hi he passat no he vist cap corrida de toros, cap manola, ni cap xulo que em donés la més petita ganivetada. Té bon clima, bones costums, i s'hi disfruta de completa tranquilitat. Cap agent de policia no se m'ha acostat a exigirme els papers ni a molestar-me mai; en canvi, en certa ocasió, en vaig necessitar un i no em va servir de res. Barcelona, en una paraula, podria confondre's amb qualsevol ciutat d'una nació civilitzada si no fos per la circumstància especial de què no hi he vist mai cap borratxo pels carrers.

Abans d'acabar dec fer una observació: he començat dient que els forasters eren una gent molt apreciable i útil, i, al dir això, solament m'he referit als forasters que vénen a gastar a Barcelona els diners que han estalviat en el seu poble; de cap manera em vui referir als forasters-gorristes que van a posar a casa d'un amic. Aquesta classe la considero com una plaga tan perjudiciai i terrible, que, si jo fos venjatiu, al meu enemic més encarnissat li diria: -¡Déu te doni forasters!

SISTACHS

UN HOME DE SA CASA

No hi ha remei!... En aquest món si un hom no s'aconsola de beure una mica a galet i creure's una pila de coses que se senten a dir... Boranit!... ja es queda sense explicar-se'n una pila d'altres, que no ofereixen altre medi més _a comodo_ de trobar-los-hi la veta.

Ja veuran per què ho dic. Abans, jo em reia en gran d'allò que diuen: que en aquest món hi té d'haver de tot. Fins hi tenia disputes. Què els diré jo, ara: em semblava que de moltes coses ens en podíem ben passar. Però al cap d'un quant temps... fillets de Déu! començo a veure coses estranyes que a l'últim vaig tenir de creure-ho, perquè, si els tinc de parlar francament, és l'única raó bona per explicar com és que en el món s'hi troba un magatzem d'estranyeses, que, si no fos allò que diuen, no crec que hi facin gaire més servei que els gegants i les trampes a les professons de _Corpus_ o aquelles bótes de regar els passeigs per la gent que surt a última hora.

I, si no, ja poden, si són servits, començar a explicar-me quina solta tenen i quina ganància ens donen les sogres, els lloguers de casa, els bitllets que no treuen, el casar-se dues vegades, la gent que cria coloms i la que fa _àlbums_ de sellos i colecciona _cajetillas_. ¡Si tot això s'ho emportés algun dia una ventada! Veiam: ¿quants mils duros perdríem entre tots plegats?... I, donses, encara replicaran?... Nosaltres mateixos... vegin si en el món hi som per altra cosa, que perquè no es pugui dir que no hi som.

Aquí tenim el senyor Rafel. Què hi fa en el món, aquesta ànima de Déu? Ell no té ofici, ell no té negoci, ell no llegeix, ell no escriu; no ha sigut ni vol ser mai regidor, ni arcalde de barri; els diaris no han portat mai el seu nom; no paga contribució; no té vot; no va al cafè; no té companys... només és casat i... ell mateix ja ho diu... _home de sa casa_.

No li han passat mai cap circular, no li porten entregues ni rep cartes; potser és l'únic del barri de qui el carter no sap donar raó. Mai ha tingut de menester el sereno ni li ha preguntat res. El que va més a casa seva és l'ordinari de Vilanova, que tot sovint li porta cistells de borregos de part d'un cosí seu. Si tenen d'anar a fer-li una visita, ja cal que hi vagin amb les senyes ben preses, perquè en tot el carrer no trobaran una ànima que es recordi del senyor Rafel.

An ell deixeu-lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni tampoc s'hi mata per entendre els que les tenen. No entén borrall de política, ni busca notícies. Si algun dia agafa un diari tot comprant xacolata o sucre roig, el veureu tot admirat de no trobar en les Reials Ordres el nom del ministre que fa tretze mesos que va caure. Ell potser és l'únic que surt tranquil de casa i es passeja satisfet el dia que corre la nova d'haver-se de dar el cop, perquè no ha parlat amb ningú que l'hi pogués dir.

Si voleu veure'l content i a ses glòries, busqueu-lo a casa seva. Quina vida! No està gras en demasia, però cria panxeta; no és jove, però tampoc és vell; un home comú d'aquells que a cada cantonada se'n troben deu. No té fills. No en té, no... i tant de bé li ha fet Déu. No puc dir-los els sustos que ha tingut i les angúnies que ha passat, fins que s'ha vist la senyora ja a certa edat.

La senyora... la mateixa estampa d'ell. Deixeu-me-la estar a casa, fent mitja o apedaçant llençols. Ni broda ni sap fer flors, ni en sa vida ha fet res bonic. Es coneix que la guardaven per casar-la amb el senyor Rafel.

Després tenen una criada... que és una bona minyona. Tretze anys que està amb ells. Ni surt a les tardes dels diumenges, ni festeja, ni s'entreté quan l'envien. El seu gust és tenir converses amb l'amo, que són molt amics.

I vet aqui el senyor Rafel: ¡és clar que està bé, a casa seva!... Té una levita de quadrets per córrer pel pis; no porta pantufles ni sabatilles: les mateixes botes de sortir.

No es pensin que jegui, ni dormi, no. No para mai; mateu-lo, però deixeu-lo treballar. Sua, es cansa de pit, s'escurça de vista, i tot per coses que no li pertoquen ni són necessàries. El dia que fan dissabte ell corre per la casa amb l'escala de fusta, que li aguanta la minyona, despenjant cortines, traient galeries i espolsant quadros i retrats. Ell tragina els matalassos des del llit al balcó del celobert; ell descargola i torna a cargolar els llits; ell retira les calaixeres per treure la pols del detràs...

Per quan no hi ha tràfec, es té una tauleta amb un caixonet ple d'eines de tots els oficis, i allí s'entreté tots els dies fent cosetes per posar dessota el globo de la calaixera, que ja n'hi té una colecció que dóna gust. Agafa llenquetes molt primes de paper de color i daurat, i veuran que fa de gerros, noms de Maria, creus de Malta, i alça!

Altres voltes, fa quadros de granets, de petxines, de fusta retallada... Tot per entretenir-se. Té receptes per tot: per fer tinta, per aigua sedativa, per enganxar cristall i porcelana i per treure les taques d'oli.

Tot lo que s'espatlla a casa ho adoba ell; els llistons de les cadires, els panys espatllats... Sap de tot.

Ell és aquell senyor que veuen, cada dia d'encant, recorrent parades de coses velles i comprant objectes que no es pot saber de què curen, ni per què serveixen.

El senyor Rafel és dels que entenen en melons i ell mateix se'l va a comprar. Sap regatejar, i per això de tant en tant acompanya a la criada a la Boqueria perquè aprengui.

Ell aprofita totes les estacions. Pel juliol fa tomàquets en conserva, per l'agost fa confitura de préssec i de pera; per la setmana santa fa bunyols, per Sant Josep fa crema i matons de monja. No! El dia que ell se fica a la cuina, ja surt una cosa bona per dinar. Ell sap fer gresoletes, bacallà a la provençala, torrades amb llet... demanin!...

Ell ja ho diu: -¡No em falta més que una caseta a fora!- I jo ho crec! Veuen?... Perquè el veig molt afectat amb quatre testos que té al balcó. Ell, pobre home!, s'hi fon, de no poder anar al matinet a les flors per comprar llavors de francesilla o esqueixos de clavellina, ¡ell que és tan enginyós! ¡Quines cascades hi faria, si es pogués veure una torreta seva!... Glorietes de canya verda, assientos rústecs, jocs d'aigua... Faria cries de tot... fins de granotes!

Però, _nada_... Ell prou es fa totes aquestes il·lusions i en parla a taula amb la senyora i la criada, que no sé com tots tres ja no s'han fos!... Mai pot arribar-hi.

Tot lo més arriba a llogar una botigueta a Gràcia en el carrer de Sant Antoni, sense jardí, amb eixida de quatre canes i amb prohibició de l'amo de fer-hi sortidors ni caminals ni caminets.

Veu's aquí el senyor Rafel. Es mor, i no li fan funerals: només totes les misses de l'endemà són en sufragi de la seva ànima, i es queda tancada aquella porta, que encara ningú havia vist mai obrir.

JOSEP SERRA

L'HEREU

Avui els presentem una de les principals víctimes de la preocupació social.

_L'hereu._

¿Qui és que en el transcurs de la seva vida no ha sentit dir i no ha dit alguna vegada mil pestes de l'hereu? ¿Quin és el fill extern, per il·lustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o escriure una munió d'improperis contra la respectable classe dels hereus?

Nosaltres ens atrevim a dir que som de diferent opinió.

Nosaltres compadeixem a l'hereu i per lo mateix el defensarem fins allà on arribin les nostres forces; i, com tota convicció ha de ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per sortir a la defensa d'aquesta classe tan calumniada.

En primer lloc defensem els hereus perquè estan en minoria; en segon lloc per anar contra la corrent; els defensem perquè és una institució essencialment catalana, i, per últim, els defensem perquè tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap fill extern. No creguin, per això, que els hereus ens són simpàtics perquè els considerem que són millors que els altres; de cap manera. Nosaltres, amb el permís de vostès, creiem que quasi bé tots els homes neixen amb una infinitat de vicis i defectes, i que poc influeix l'haver nascut un any abans o després per ser millor o pitjor. Defensem a l'hereu perquè el considerem més desgraciat que els altres.

Lo millor que pot succeir-li a l'hereu és tenir la sort de néixer de bona família. ¿Creuen, per això que serà més feliç? Ara ho veuran.

El fill primer comença ja per patir, en l'acte de néixer, molt més que pateixen els demés germans.

No es necessita ser metge ni llevadora per saber que el primer part sempre és el més difícil. Aquesta mateixa causa és un niu de sofriments durant tota la seva infància. Com el seus pares vénen a ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix d'aprenentatge, i a costa seva adquireixen l'experiència que després tenen per criar els fills següents. L'hereu comença ja servint de cartipaç per apendre a escriure. ¡No els en dic res dels topos que hi cauen!

A costa dels pobres pulmons del primer fill, la mare adquireix l'experiència de què a les criatures no se'ls ha de posar la faixa tan estreta.

A còpia de bonys al cap de l'hereu, la mare aprèn que no es pot deixar soles a les criatures en el llit.

Deu o dotze enfits que han portat a l'hereu a les portes de la mort, ensenyen als seus pares que no es poden donar moltes llaminadures als infants.

Si a pesar de totes les malalties i contrarietats l'hereu té una naturalesa prou forta per escapar-ne viu, li esperen, en el transcurs de la seva existència, una professó tan seguida de disgustos i mal de caps, que més valdria que Déu se l'hagués endut.

Així que comença a tenir germanets, ja tots se'l comencen a mirar amb mals ulls, perquè senten que tothom li diu l'_hereuet_.

Si mentres juguen algun ne plora, ell s'emporta les culpes i rep quatre clatellades de l'autor dels seus dies, perquè els demés s'avenen i l'acusen.

Ell no pot tocar cap joguina dels altres, però, en canvi, ha de suportar que els altres germanets li xafin els soldats de plom i li esquincin l'estel. Si es vol pendre la justícia per la seva mà, li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares, aquests li diuen:

-Bé, home! No veus que són petits?

Quan l'hereu és gran, diran vostès, se la passa més bé que els altres germans, perquè li toca tota la moma. Doncs s'equivoquen: quan és gran, és més desgraciat que mai.

Els fadrins externs van desapareixent de la casa poc a poc: han seguit la seva carrera; reben el dot (que, encara que sigui poc comparat amb el del germà, junt amb el producte de la carrera, els hi dóna per passar), i deixen el pobre hereu al costat dels seus pares, essent més esclau que mai.

Cada un dels seus germans ha seguit la carrera per la qual ha tingut més vocació: ell ha tingut de seguir la carrera del seu pare, encara que no li agradés gens.

Els germans han anat a establir-se en el punt que més els hi ha acomodat: el pobre hereu, el mateix que una alzina vella, no pot moure's del punt en què ha nascut.

Passo per alt els disgustos que li ocasiona la subjecció a què ha de sotmetre's visquent en la companyia dels seus pares que, perquè són vells, no es recorden que foren joves; solament em detindré a senyalar un dels inconvenients més grossos de l'hereu: el casament.

En primer lloc, és de rigor que l'hereu no es casi fins que totes les germanes estiguin _col·locades_. Això fa, naturalment, que el pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut, mirant-se les noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la faula. Quan les germanes són casades, a vegades el pobre home ja és vell, o, almenys, es troba en l'edat en què les passions estan tan apagades com el braser d'un pobre, i ha de sofrir una tortura d'un altre gènere. Un dia, el seu pare, que ja és un gueto de setanta anys, es desperta amb la mania de voler tenir néts, i busca una pubilla per al seu _hereu_. Busca la pubilla, la troba, la demana, i l'hereu es casa.

La pubilla és guapa o lletja, té bon gènit o un gènit infernal, però sempre és rica; el pobre hereu l'ha de pendre tal com és i ha de passar la segona part de la seva vida amb la persona que el seu pare li ha destinat.

A més de tots aquests inconvenients, que són generals a tots els hereus, en senyalarem alguns que no per ser-ho menys deixen de ser dolorosos pel nostre hèroe.

Si la casa va malament, l'hereu és un burro.

Si prospera, és un tigre que s'ha engreixat amb la sang dels pobres germans.

Si els germans són uns mals caps i uns ganduls que no han sabut treure partit de la seva carrera, se'n tornen a la casa pairal; i, so pena de passar per un home desnaturalitzat, l'hereu els ha de mantenir, donant-los la sopa boba.

Si alguna de les seves germanes dóna algun mal pas, el pobre hereu s'ha de constituir en defensor de l'honor de la família; i, encara que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una bala o una estocada amb l'autor d'aquell agravi.

Ja veuen el que li passa a l'hereu ric.