Part 6

En la temporada de còlera que acabem de passar, ell ha fet de sa butxaca caldo per veïns pobres, n'ha recomanat molts a juntes benèfiques, ha fumigat, ha enramat carrers, ha anat a buscar el combregar, ha vetllat malalts, ha vestit morts i ha pagat caixes.

Perquè aquest home, encara que lleugerot i tarambana, té un fondo d'honradès que el fa apreciable.

Un dia de bullanga, per cert, va donar un solemne fart de llenya a un minyonàs que en feia dos com ell, perquè, aprofitant-se del pànic universal, se n'emportava, sense saber lo que era, un sac de cagaferro abandonat a la porta d'un clavetaire.

I té una senyal al front, que no se n'hi anirà mai més, d'un dia que volgué aturar dos cavalls desbocats en el passeig de Gràcia. ¡Prou que l'ensenya a tothom!

Quan dic que és l'home del barri, podeu creure que no paren aquí les seves habilitats.

Cada any fa pessebre i es gasta diners i paciència per a complaure els aficionats a aquest gènero d'espectacles. En el seu pessebre mai hi fa falta una fonteta amb aigua natural, un molí de vent que va, o un vapor que camina amb màquina, i fa el fum de cotó fluix.

De secrets per a treure taques, ne té molts, i d'esqué hi ha pocs pescadors que n'hagin remenat tant com ell, fet per les seves pròpies mans.

Quan entre els seus coneguts es tracta d'anar a passar un bon rato a la Satalia, a la font Groga o a Bellesguard, lo primer és consultar-ho an ell, que s'encarrega de la birosta... Perquè també és cert que per cuinar no n'hi ha d'altre, en particular quan se tracta de sopa amb rap, d'un bon romesco, i de tot allò que en solem dir menjars de fora; advertint que és el rei de la curadella... i se n'alaba amb raó.

No hi ha secret que ell no averigüi, ni gent renyida que ell no tracti de posar en pau, per més que a voltes, sense voler, encengui més la guerra; puix no sempre la discreció de l'home correspon a ses bones intencions.

Ben fets o mal fets, la veritat és que ell ha contribuït a que es fessin molts casaments, i es padrí de més criatures que no hi ha en la cambra dels bords.

Va ser una vegada obrer de la parròquia: mes s'ho va pendre amb tal ardor i foren tantes les innovacions que somiava, i volia introduir immediatament, que els capellans i demés de l'obra, gent metòdica i poc aficionada a novetats, el disgustaren del càrrec. És l'única vegada que ha intervingut poc satisfactòriament en cosa a ell encomanada.

L'home de barri viu quasi content de la seva sort; i és alegre i campetxano sempre que li donguin la direcció o gran importància en qualsevol negoci. Mes en el fondo d'aquell home frívol, alegre i filantròpic, hi despunta de quan en quan una certa melancolia.

L'home del barri abriga una ambició (qui no en té una?): ambició noble i digna d'un patrici.

L'enamora, l'encanta una posició cívica pròpia de son caràcter i inclinacions. Mai l'ha demostrada pel clar a ningú; per més que de l'abundància del cor parli la boca...

L'home del barri seria completament feliç si el féssin regidor.

Mes, com la felicitat no és feta per aquest món, és segur que no l'en faran. Tot el barri està conforme en què és digne del càrrec i opina que el desempenyaria bé, però què volen? ¡Coses del món! No l'en faran perquè segueixi sent veritat que en la terra no hi ha felicitat completa.

X. _(Robert Robert)_.

ELS VIUDOS

I

El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que haurà arribat fins al Criadero i des d'allí se'n torna a casa.

Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com una candela cap per vall.

Veu's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que havia sigut tota la vida, ara... en faltant-li ella tot li ha faltat.

Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit...

Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cantó o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Què tal? ¿Fa de bon anar pel món?

De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes, encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles... Quan ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes aquestes cosetes encara _són_ de la pobra Cinta.

L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol hermós... Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren d'allí, perquè ella tenia esgarrifances.

Se'n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure-la li deia covardona, delicada d'_en Tendre_... Des d'aquell dia no es va llevar més.

Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta, sospira.

Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!»

Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable, neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys...

No en viurà gaires més.

II

Mai dirien qui s'ha mort. -La dona d'en Tomaset.

Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l'un per l'altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria esperavan tenir família... se li ha mort ella!

An ell no se'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se sap moure d'allí, no es cuida de res... Pobre xicot! Se coneix que l'estimava.

He vist en Tomaset... què està magre! Anava tot distret. Jo l'he saludat: ni sisquera m'ha vist. Els metges li diuen fa temps que vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està enterrada aquí... Mes, a l'últim, els parents mateixos d'ella s'hi han empenyat tant i tant, que ha promès anar-se'n quan entrin les calors fortes...

En Tomaset ha tornat. No se'l veu ni en teatres ni en diversions. De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara s'entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.

Alguna volta que altra el veig amb una família molt amiga de la seva...

Li han tingut d'arreglar la casa, perquè, d'ençà que ella va morir, ell no se'n cuidava.

Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per fora a cavall, i li ha provat d'allò més; s'ha adobat molt. Ell té vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha posat una cara que fa goig.

Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!

Mai dirieu qui s'ha casat. -En Tomaset.

Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar... I ho ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li porta bon dot.

Saben qui és? La més gran d'aquella família tan amiga de la seva.

III

El senyor Miquel s'està davant del mirall, i amb unes pinces s'arrenca el pèls blancs. D'aquí a tres setmanes farà un any que és viudo.

Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou que s'ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.

Que bo s'ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la gent, el va anar a veure.

És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.

És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu... I cada vegada que pensa: «Ara só libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec de gust i posa un pam de greix.

Tot sovint li diuen:

-Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat!

-Això... qui sap? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap pensament... però no me'n defujo.

Però... no el creguen.

La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones casadores: ell veu l'ham i fa com qui no se n'adona.

Així parents que poden heredar-lo, criades d'ambicions honestes, mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.

Tots els anomenats, quan se'l miren, pensen: «Acontentem-lo; ell té alguna coseta...»

Tots creuen fer-hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci és ell.

IV

-Que no ho sap, Tereseta? Dissabte es va casar el senyor Tano.

-No pot ser; ell viu apartat de la dona, però no és viudo.

-És viudo, senyora, és viudo.

-Encara no fa vuit dies que he vist an ella.

-Doncs encara no en fa set que és enterrada. Se va casar amb llicència closa.

-Potser amb la Munda? ¡Quin desvergonyiment!

-Més desvergonyiment hauria sigut casar-se amb un altra. ¡Si fa set anys que per tot anava amb ella!

-Anem, no ho aboni. ¡Vaja, hi ha homes que no sé que els faria!

-Però, dona, faci's càrrec... posi's al seu puesto...

-No, senyor: jo no m'hi puc posar. Vostè és, perquè tal vegada seria capaç de fer com ell.

-Jo??? Sempre he dit que, si m'enviudava, abans no em tornés a casar... m'hi pensaria.

X. _(Robert Robert)_

LA TERRAIRE

Un dels tipus que més recorren els carres d'aquesta comtal ciutat és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.

Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta, de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son port, amb faldilles d'indiana del país, vella i descolorida, damunt d'unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l'hivern i que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o sabates de cordovà; i tindreu el tipo de la _terraire._

Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un secall i més manso que un _bon Jan_, resignat o no resignat; però víctima del bastó de _la terraire_, sens més arreus, generalment, que un mal ronsal, les més de les vegades d'espart, lligat de manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada de _terra d'escudelles_, que porta sens emparo de manta ni albarda, lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a l'acompassada cantarella de «Quiii... voool... terra!»

Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze al fort de l'hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat, on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades, que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo que sens dubte ha dat origen al ditxo: _Més pacient que un burro de terraire_.

Si més detalls us falten per conèixer-la, preneu-vos la pena d'escoltar el següent diàleg:

-Digues, Tereseta: ¿per què no vas venir ahir?

-¿I com volia que vingués, amb aquella pluja? Què volia que portés fang?

-Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em vas fer.

-Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.

-Tinc la pastereta petita.

-I jo la casa. Vaja: quan n'hi poso?

-Plena. Quant te dec?

-Sis quartos.

-Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas omplir per quatre?

-Doncs, si ho sap, per què ho pregunta?

-Omple bé, omple bé.

-Si es vessa!... Que no ho veu?

-Vaja, no siguis arraixa. Això rai, que no us costa res.

-Es coneix que no la té d'arrencar ni perdre les ungles, que, si no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!

-Fuig, dona, si ni se't pot tenir de tan sec!

-Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs. Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de la Feliça i... ai, filla, com se m'ha posat!... Xo! (La Tereseta, com per via d'advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc, suficients per fer-hi tornar el més savi.)

-No li peguis, dona.

-Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola d'un rellotge! I, digui'm, que és fora la minyona del tercer pis?

-Qui vols dir?

-La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.

-Ca, dona!... Si l'amo està que hi delira!

-Doncs si que té gust. ¡Em sembla que deu ser més macarró!

-Per què, dona!

-Què vol que li digui... No compra terra més que de lluny en lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de cascàrria que fàstic fa de tocar-la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i com me'l fa partenir! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta: -Vés, pica!) ¿I el senyor Cinto?

-S'ha mort.

-Déu l'hagi perdonat. No vol pas res més?

-Quan tornaràs?

-Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii... voool... terra.

I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que la carga baixa.

Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona part. _La terraire_ la plega pel mig, la col·loca sobre la bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera amazona del Circo de _Ciniselli o Price_, d'un sol bot, i sense tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat; donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les desvergonyes de la _terraire_. Algunes capaces d'avergonyir al sol, si el sol tingués vergonya.

Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat de fruita, sense pendre's la molèstia de baixar de la bestiola, i corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del carrer de la Cera.

Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, són capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa més, solament amb sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com sabeu, molt fàcil en nostres dies), fóra el ser torejat per _les terraires_

Ans d'acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré amb orgull que _la terraire_ és generalment tan honrada com desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa, convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre, sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar, acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb gutural i llastimosa veu: «Quiii... vol... terra!»

BLAY MÀRFEGUES

L'AMO DE CASA

_L'amo de casa, tot prenent xacolata i llegint «La Propiedad»_. -¿És vostè qui desitja llogar el terç pis de la meva casa?

_L'aspirant a llogater_. -Sí, senyor.

_L'amo de casa_. -Ah! ah! (Cridant.) ¡Muller, nois: veniu! El senyor és el qui vol llogar el terç pis. _(La família rodeja i examina el desconegut amb un sentiment de viva curiositat en la que hi ha barrejada un poc de compassió.)_ Bueno: ara que ja l'haveu vist, aneu-se'n, que tenim d'enraonar tots dos. Tanqueu la porta.

_L'aspirant a llogater (espantat)_. -No voldria pas causar-li molèstia... Si està ocupat tornaré en altra ocasió.

_L'amo de casa_. -No, senyor, no: val més eixir-ne d'un cop (Mirant-lo). La fatxa no és mala; els ulls són bonics i té la veu molt agradable...

_L'aspirant a llogater (sufocat i violent)_. -La minyona que m'ha ensenyat el pis m'ha dit que vostè en volia 22 duros cada mes...

_L'amo de casa_. -Esperi's, home, esperi's! No vagi tan de pressa. Encara no hi som, en això. Quants anys té, vostè? Com se diu?

_L'aspirant a llogater_. -Em dic Narcís Campmany.

_L'amo de casa_. -D. Narcís _de_ Campmany?

_L'aspirant a llogater_. -Sense el _de_.

_L'amo de casa_. -És llàstima. Si es queda amb el pis serà menester que se'l posi. En el segon pis ja hi tinc un baró, i això dóna llustre a la casa. Continuï, senyor de Campmany.

_L'aspirant a llogater_. -Tinc trenta anys i sóc solter.

_L'amo de casa_. -Bueno, ja m'agrada això. Un solter, sobretot si no es calavera, és molt millor que un casat, perquè les criatures gasten molt les rajoles i embruten el paper de les parets. I ¿de què fa, vostè?

_L'aspirant a llogater_. -Sóc advocat, però no exerceixo; visc de renda.

_L'amo de casa_. -Perfectament. És l'ofici millor per la tranquilitat de l'escaleta.

_L'aspirant a llogater_. -Tinc algun diner que jo mateix me'l negocio.

_L'amo de casa_. -Mal fet; ja li faré conèixer un cunyat meu que és corredor i ell li emplearà molt bé.

_L'aspirant a llogater_. -Però, home, si li dic que jo mateix...

_L'amo de casa_. -Fugi, home, fugi! Estic segur que li confiarà els seus interessos; ademés que li tinc promès donar-li tota la feina que pugui dels meus llogaters. Com anem, de salut?

_L'aspirant a llogater_. -Molt bé, gràcies. Sento un poc de calor.

_L'amo de casa_. -No m'entén, vostè: m'informo de si gasta bona salut. ¿Quin temperament té?

_L'aspirant a llogater_. -Limfàtic, me sembla... Sí, limfàtic.

_L'amo de casa_. -Aveiam, tregui's la levita.

_L'aspirant a llogater_. -Què diu, ara?

_L'amo de casa_. -Sí, home: faci el que li dic. Això és de molta importància per mi... ¡Què caramba! No vui tenir gent malaltissa a casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi sovint el cotxe de morts a baix a la porta... Vui gent ben conformada, que tingui el pit ben alt... Vaja, tregui's la levita.

_L'aspirant a llogater (indecís)_. -Home...

_L'amo de casa_. -Això mateix!... Ara l'altra màniga. Malo... Em pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè!

_L'aspirant a llogater_. -No l'hi puc dir.

_L'amo de casa_. -Té el coll molt curt.

_L'aspirant a llogater_. -Em sembla que no.

_L'amo de casa_. -Li dic que sí. I aquestes venes... Mala senyal... ¡Cuidado amb la feridura!

_L'aspirant a llogater_. -Què diu, home!

_L'amo de casa_. -Serà precís que es comprometi formalment a refrescarse les sangs a cada canvi d'estació. Jo m'encarrego d'indicar-li el refrescant que més li convindrà.

_L'aspirant a llogater_. -¿Puc posar-me la levita?

_L'amo de casa_. -Esperi's, home: vostè no fa prou exercici.

_L'aspirant a llogater_. -Sí, senyor: després d'esmorzar vaig tots els dies a la punta del moll.

_L'amo de casa_. -No n'hi ha pas prou: d'avui endavant viatjarà tres mesos cada any. Això dóna importància a la casa i fa reposar les escales. Per la tardor tots els de la casa viatgem.

_L'aspirant a llogater_. -Con que, quedem en que són vint-i-dos duros cada mes?...

_L'amo de casa_. -Ca, ca! No hi som, encara, en això, senyor de Campmany.

_L'aspirant a llogater_. -Em sembla...

_L'amo de casa_. -Què li sembla! Em fa riure, vostè. ¿Que es pensa que es lloga un pis com aquell que compra uns pantalons? Vaja, que aquests llogataires que avui corren ens tracten amb una franquesa... ¿Per què no em demana tot seguit les claus del pis? Ja vol tractar del preu i ni menos sap les condicions del paper d'arrendament.

_L'aspirant a llogater_. -Des d'ara m'hi avinc perquè suposo que seran enraonades.

_L'amo de casa (traient-se un paper de la butxaca)_. -Escolti:

_Article primer_. -El llogater i la seva família es llevaran i es ficaran al llit a les mateixes hores que l'amo de la casa, perquè, com que viuen sobre d'ell, no li facin sofrir la molèstia del soroll.

_Article segon_. -El llogater tindrà obligació de sortir al balcó dugues vegades al dia fregant-se les mans amb aire de satisfacció, per donar enveja als que passin pel carrer i augmentar d'eixa manera la importància de la finca.

_Article tercer_. -Si no sap de jugar a les dames n'apendrà per baixar-hi a jugar amb l'amo en les vetlles que aquest tingui per convenient.

_Article quart_. -El preu del lloguer és de 22 duros cada mes, pagats per anyades avançades; i, en cas que a l'amo li apugin la contribució, deurà pagar el llogater una pesseta de més per cada ral que li augmentin.

_L'aspirant a llogater_. -No hi ha res més?

_L'amo de casa_. -Encara queden alguns articlets de menos importància que ja li faré conèixer en son temps i lloc.

_L'aspirant a llogater_. -No em sembla pas exagerat tot això; crec que ens entendrem.

_L'amo de casa_. -És poeta, vostè?

_L'aspirant a llogater_. -Sí, senyor: molt sovint m'entretinc a fer versos, i bastants dels que he fet s'han publicat.

_L'amo de casa (content)_. -I ¿mantenidor dels Jocs Florals?

_L'aspirant a llogater_. -No, senyor.

_L'amo de casa_. -Quina llàstima! Serà precís que faci el possible per ser-ne. La meva senyora es mor de ganes d'ocupar el puesto de Clemència Isaura.

_L'aspirant a llogater_. -Puc fer tots els possibles per lograr-ho.

_L'amo de casa_. -Això és. Divinament!

_L'aspirant a llogater_. -Con que... ¿quedem en que són 22 duros cada mes?

_L'amo de casa_. -Ah! dispensi; encara falta una pregunta.

_L'aspirant a llogater_ .-Quina?

_L'amo de casa_. -S'ha oblidat de dir-me per quins motius deixa el pis que ara té.

_L'aspirant a llogater_. -Oh! per una friolera: vaig tenir una petita qüestió amb l'amo de la casa i el vaig tirar per l'ull de l'escala.

C. M.

L'AMERICANO

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem compendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública, ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan ridícul l'_oficial_ de perruquer d'avui, pretensiós i _entrometido_, portant cabellera excessivament abultada i amb la clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta, cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem original el barber del seu temps, xerraire, curandero i guitarrista.

L'americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem considerat digne d'estudi. Tots sabem qui és l'_americano_, tots sabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'_americano_ és l'espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la península, i, després d'haver passat alguns anys a l'Havana, ha tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no són _americanos_; aquells són _uns ximples carregats d'il·lusions i uns homes que mai seran res_. Establerta, aquesta diferència, examinem l'origen de l'_ americano_.

L'americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de sortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va completar la seva educació servint copes i marcant _trenta uns_ al billar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i d'una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria un murri, li dóna cartes per als seus amics de l'Havana, li paga el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del barco.

Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies a la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.