Part 12

-Noi, qui es menja la carn que rosegui els ossos. Arregla't. Adéu, vina a sopar.

-Després. Ara no tinc humor i espero una cosa.

El company se'n va i diu als altres:

-Minyons! ¡Quin esbronc se n'ha dut en Jaumet! Se pensava dur molt amagat un tràfec amb una casada, i ara mateix l'hi acaben de plantificar al mig del saló.

Entretant en Jaumet, que ja s'afigura que l'altre ho contarà i que un altre creurà que és cert lo del tràfec inventat per donar-se llustre, ja gosa més que si el fet sigués cert.

Ja es diverteix; ja té gana, i, per a donar més color de veritat a sa enganyifa, fa veure que busca a algú, mira tot esbarriat, i, si algun company vol entretenir-lo, diu:

-Dispensa'm un moment. Aviat nos veurem.

-Ah!- li responen amb malícia. -Fes, fes, no et vull destorbar.

-Ca! no!- replica ell, mig rient. -Si no és res...

Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal.

Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la llet de burra recorden la ciutat.

La meitat dels que ixen del ball se'n van dient:

-Vet aquí un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l'últim per res. Ja voldria ser al llit.

Toquen l'ase, s'embossen...

I l'endemà hi tornen.

X. _(Robert Robert)_

LA REBOTIGA

La rebotiga és esquifida, i, del poc espai que té, encara en prenen un bon tros quatre armaris reconers pintats de vermell.

Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda, ribetejada de groc.

Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol verd, sa campaneta i ses moquetes.

En una repisa hi ha un caputxí de cartró que es posa i treu la caputxa, segons si el temps és sec o humit, i en els quatre panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en sos ànguls; quadros que representen el siti de Girona, l'entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruch i la tornada a Espanya de Fernando VII.

Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i recons encara s'hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de ciervo amb que diàriament se freguen.

Prop del braser hi ha cinc cadires de braços amb assientos i respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llautó, que al mateix temps constitueixen son adorno.

L'amo de la casa és el senyor Eufrasi, dic, el doctor en farmàcia D.Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de xeixanta dos anys, que té la barba molt forta i que s'afaita cada dia per decoro de la facultat.

Són tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingués fisonomia humana, sembla que esperi a algú.

En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots, i en el braser una cafetera amb aigua.

Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l'hora, obre la vidriera que dóna a la botiga, i, tot passant el braç per l'obertura diu al seu practicant:

-_Lagenam syrupi citrei ad usum domesticum conditam_.

El practicant s'aixeca amb viva sol·licitud, i d'un armariet baix que està darrera el taulell, ne treu una ampolla i la dóna al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.

Se mira l'ampolla contra claror, la destapa, l'ensuma, se tira una gota de xarop al palmell de la mà, llepa, i paladeja amb la cara d'home satisfet.

En aquest punt se sent un bastó picant a terra i una tosseta, i entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins a les orelles, un tertulià.

-Santa nit tinga, senyor Doctor.

-Molt bona nit. Vamos, que avui vostè és el primer, senyor Nofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.

-Sí, senyor, gràcies a Déu.

-Ja li tinc amanit el xaropet.

-Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindrà el senyor Quim. L'he deixat a la cantonada parlant amb son gendre. Miri-se'l: aquí el tenim.

Amb el senyor Quim n'entra un altre. Tots són quasi bé de la mateixa edat.

Ja són cinc; s'assenten; l'un acosta els peus al braser, l'altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dóna una remenadeta.

L'un diu: -Ajà!

L'altre. -Ah! ¡Aquesta escalforeta retorna!

Toca un quart de nou.

-Senten?- diu el senyor Quim. -Avui tot el dia va desballestat. Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de Santa Maria i tinc les vuit i dotze...

-Jo vaig bé i tinc les vuit i tretze.

-Jo avanço, perquè tinc les vuit i disset...

Crac... crac... crac... tothom tanca el rellotge.

La rebotiga queda en silenci. El doctor té agafada la pala entremig de dos dits i la fa balandrejar al compàs de la pèndula de la botiga.

El senyor Nofre tus.

Immediatament l'apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig d'aigua al got i hi deixa caure un rajolí de xarop.

-Tinga, senyor Nofre: tinga i bega... Ja l'acabarem, aquesta tos: no tinga por.

El senyor Nofre beu. Tots se'l miren.

El senyor Quim pregunta al del seu costat:

-¿Què es cert que volen tirar a terra les cases velles de la plaça de l'Angel?

-No ho sé perquè no he vist encara el diari; però ja, del modo que van les coses, crec qualsevol disbarat.

Altre silenci.

L'apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres y tots ne prenen.

-Atxem! -Atxem! -Atxem!

-Jesús! -Jesús! -Jesús!

I tornen a callar.

Al cap d'una bona estona l'apotecari badalla y es fa creus a la boca.

Després estira les cames i, repanxingant-se, dóna un cop a cada braç de la cadira y diu:

-Endemes, sí, senyor... Aquest món és un món de mones.

El Senyor Nofre riu i, entre dos cops de tos, exclama:

-Ejem! ejem! El senyor doctor sempre està de broma. Ejem!

El senyor Quim hi afegeix, amb rialleta de malícia:

-Ja ho pot dir. ¡Qui pogués plorar amb els seus ulls!

I tots riuen, i l'apotecari riu també y replica:

-Home, alguna cosa s'ha de dir per passar el rato.

Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comença:

-Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova d'apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de perruquer. Quina cosa més informal! ¡Uns homes amb unes barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o confitures.

-Oh!- diu, animant-se, l'apotecari -avui en dia les farmàcies semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte d'abans: vull dir que no són sèries com correspon. Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix. Vostè parla de les farmàcies! Però, ¿i la farmacopea clàssica? A on és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que futeses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga confiança en l'autenticitat del medicament, aquella convicció íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els preparats per ses pròpies mans, tot se n'ha anat a rodar; i és una vergonya que el govern s'ho miri amb tanta indiferència; perquè aquest punt és dels principals.

-Ja ho crec!- diu el senyor Nofre tossint. -Lo primer de tot és la salut.

-Si podien veure- diu l'apotecari -si podien veure els estragos que l'empirisme ha fet aquest últim còlera, s'esgarrifarien.

-Ui, ui, ui! Ja ho pot dir.

-A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no l'havia sentit anomenar en ma vida, i l'endemà ja se l'enduien cap al cementiri.

-El senyor Quim, que s'havia estat amb les mans creuades sobre els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l'un sobre l'altre, pren la paraula molt solemnement i diu:

-Jo sempre em recordaré de l'any vint i tres. Me sembla que el pare que al cel siga... allò, quan va tornar el rei i tot se va posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿que te'n sembla d'això?» I jo, essent un bordegas, que encara no havia complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «-Pare, això va malament.» I lo cert és que des d'allavors ençà, cada dia anem pitjor.

-Oh! Vostè va dir una veritat com un temple, senyor Quim.

-I tal!

-Ja ho crec!

El senyor Quim està ple de vanitat pels elogis que li tributen, però fa el paperot y diu:

-Ps!... Un prou veu les coses, sinó que de vegades, i segons a on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l'experiència que té, pogués parlar...! Ja els dic que aquella expressió la vaig dir l'any vint-i-tres. -Vaja, senyors, són tres quarts de nou tocats: un cop fet i fet, ja serà hora de sopar. Passin-ho bé.

-Bona nit, senyor Quim. -Santa nit tinga.

-Déu lo guard de mal. -Bona nit i bona hora.

-També ens en haurem d'anar- diu el senyor Nofre.

-Tan aviat?

Així, poc més o menos, se fa i desfà cada dia la tertúlia de la rebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d'En Roten, d'En Cantillon i del _Conde España_ (que així l'anomenen), d'En Badiali, d'En Remorini i de _La Straniera_.

Molt sovint de les contribucions, i més sovint, encara, del fred, de la calor y del preu de les accions, del vi y de la carn.

Però sempre parlen poc, y cada nit hi ha la tos del senyor Nofre, el xiste de l'apotecari i la frase sentenciosa del senyor Quim.

Aquestes tertúlies se van acabant. Els homes d'aquell temps i de ses costums fan el mateix camí que les llumeneres de quatre brocs; passen.

L'apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li:

-Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l'acabarem aquesta tos. Abrigui's bé.

¡Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor Nofre! Ell replicarà: «-Fa vuit dies que me'l veia mort.» I s'acabarà la tertulia de la rebotiga.

X. _(Robert Robert)_

AL MIG DEL CARRER

-Pst. Pst. Senyora Tuies!

-Ui, Jesús! Senyora Monjó!

-Dona, ditxosos els ulls...

-Ja ho pot dir. Sinó que, jo li diré, no hi estat gaire bona.

-Oh! doncs bé fa una cara prou reeixida! No ha estat pas cosa de cuidado?

-Què diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxiules, banys de mostassa... ¡Folla, amb res m'adobava! Fins que...

-M'ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res. Miri: la meva noia enraona amb un fuster que, mal m'està el dir-ho, però li asseguro que per coses així, vamos, de malaltietes... Ah! Ja deu saber que la caso... Ah! sí, sí, la caso. Vegi, no tenia res més de cap que venir-la a veure per dir-l'hi, però vaig tan atrafegada, que l'un dia per l'altre, l'un dia per l'altre, allò, sap? demà, demà, i com que les persones s'encuantren que les muntanyes no, sap què deia? «-Quan menos t'ho pensis te sortirà tras cantó.» ¡Ai, miri que ve un cotxe!... I ve-li aquí, tal fet tal dit.

-Sí: de vegades un...

-Endemés, sí, sí: la caso. Un minyó molt conforme, miri. Treballador i tot lo que vulgui. No és perquè jo ho digui; però; vamos, per ser fuster se coneix que li han donat bona criança. La mossa ja té l'anell... ah, sí, sí; n'està tota joiosa... uf! No val cap mil lliures, no es pensi; però, vamos, per ser d'un treballador, li dic que fa goig.

-Vaja, me n'alegro. Doncs, tornant amb el meu mal...

-Ah, sí; per què no m'ho deia, tonta? ¿Sap què deia el meu sogre? «-¡Desgraciat del que ha de tractar amb metges!-» I tenia raó; perquè es veuen uns desenganys... Ahir mateix van enterrar l'amo de la casa. En vol, de metges? Més n'hi hagués hagut! Allí d'ampolles, de pegats, de putingues... -Pst... jove! ¡Miri que li cau l'agulla del monyo!- Endemés... què deia, jo? Ah! Van començar si serà això, si serà allò; el pobre home, no sé què em tinc, no sé què em tinc, busca d'aquí, busca d'allí. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies... què! amb un dia i mig, va ser mort. Calli... un dia i mig? Sí; perquè jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou... -Passi-ho bé, senyor Magí, amb la companyia! (Ara se li ha mort l'oncle, que tant de bé li ha fet Déu).- Amb això, eren les nou o per 'qui, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un got tapat amb un paper, i vaig pensar: «-Ui! Jesús! Això és que tenen algun malalt»; i vaig dir entre mi: «-Ba! Deu ser la senyora Munda que sempre està malicosa.» Però, pujant, la veig que obre la porta i dic: «-Anem, no és ella.» Surto a la finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de molts anys: «-Escolta, Carme: que teniu algun malalt?-» I em respon: «-L'amo, però el metge diu que no serà res.-» «-Me n'alegraré-» li vaig respondre. I com, de fet, era un bon subjecte, Déu l'hagi perdonat. _Pues_, senyor, no serà res? L'endemà, a les quatre de la tarda, li agafa de _repenta_ un treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu ¿què tal va ser la cosa, que amb un xic més l'Extremunció no hi és a temps? Per això sempre dic: «-Metges? Déu me'n guard».

-Veu? Jo vaig tenir...

-I el meu gendre... vamos, anem dient el promès de la gran... me diu... (perquè, no es pensi, per això de certes malalties és un botavant) sempre em diu: «-Cregui'm...-» Ai, em fan un fàstic, aquestes senyorotes arrossegant el vestit d'aquest modo! Ara digui: ¿no fa consciència?

A la noia n'hi hem fet tres, un de bo i dos així, per tot dur.

Ell sempre: «-Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats ja n'hi faré jo, de vestits!» Jo: «-Tòful, deixa'm fer.» Es diu Tòful. Però, ara que hi caic, si vostè l'ha de conèixer! ¿No es recorda d'un pesador de mar que per anys estava a davant del forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?

-Ah! Sí? Es fill d'aquell?

-No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que tothom n'anava ple... Que per això al pobre de son pare... Oh, li van fer mil picardies! Per això sempre dic: «-Coses de justícia? Ai, Déu nos en guard.» Què es pensa? Estava d'allò més bé. _Vaya!_ Miri: jo em recordo que era noia... (Ai, Senyor, sembla que era ahir!...) que sentia contar a l'avi que a casa dels seus avis d'aquest xicot tenien un armari de Girona ple de roba blanca que de llençols, de camises, de mitges de teler... demanin! Tant, que com va morir l'àvia -Ai Senyor! Era per la _pidèmia_, encara que ella va morir d'una caiguda! que bé se'n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere! -doncs quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al cel, van trobar sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense estrenar, i dues dotzenes de llençols encara amb l'empesa. Ca! Si li dic jo que era una casa que, vamos, se'n feia cabal!

I aquest xicot... res, què vol que li digui!... va veure un dia la noia (vamos la gran), i ja li dic, una afició tot seguit, que... -Ai, ai! Mossèn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai pobra de mi, que deu ser tard!- Endemés, una afició loca. Al cap de vuit dies... (com vuit?, set, que era per Sant Jaume), ve-li aquí que ell que va i m'emprèn. Jo, filla, la veritat, vaig pensar: «-Veiam : pendrem informes...» No li vaig dir ni si ni no: m'entén? Posi's al meu puesto. Pregunto a l'un i a l'altre. Filla, tothom no té més boca per alabar-lo. I un gènit... Cregui'm: és d'allò més axistosot. Miri: l'altre dia ens estàvem al sostret, i, allò que succeeix de vegades, ningú deia una paraula, i ell que tot plegat salta... res, un acudit... ell que salta i diu: «Semblem muts!» Però miri: ho va dir d'una manera... allò... tot d'un plegat... «-Semblem muts...!» que la noia i jo ens partíem de riure. I d'aquestes ne té moltes: cada punt hi és, no es pensi. Per cert que jo de vegades li dic: «-Per mor de Déu, calla!» Perquè m'arribaven a fer mal els ronyons. Ah, sí, sí, és molt dallonses. I doncs, vostè, ¿què ha tingut?

-Jo li diré: me va agafar un doloret...

-Dolor? Ai, m'ho hagués dit!... Per això sí que en Tòful té una mà d'angel. Miri, no li dic més: el dia del Sant de l'home, en havent dinat, me trobava tota no sé com, i ell que em diu: «-Ja veurà...» I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben calentona i, filla... lo mateix que oli en un llum.

-És que el meu dolor...

-Ai pobra de mi! les dotze. Me'n vaig corrents, que encara tinc d'escumar l'olla, i no puc córrer gaire perquè em fa mal una cama, que per mi vol ploure. Endemés vagi'm a veure, que parlarem un rato i ensenyaré les coses de la noia. Res, quatre pellingus; però, escolti les coses ben endreçadetes... Oh! En quant an això, ellà no serà bonica (és dir, és dreta i igual, gràcies a Déu), però el que toca a ser curiosa, ja li dic jo que sí. Ah! Escolti: ¿no tindria pas un cercapous, que li enviaria a buscar?

-Crec que sí, que n'hi ha d'haver un al sostre mort. Ja ho miraré, i si acàs...

-Té raó; si acàs, enviï-me'l, i se'n podrà endur la ratera, que ja no ens serveix.

-Bé; doncs un dia d'aquests...

-Sí, vagi'ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un mocador de cotó... d'això baratet, perquè, filla, tot costa els ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que, (ja ho diu en Tòful) no sé a què arribarem.

-No me'n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ningú malgasta, i...

-Què em dirà, santa cristiana? ¡Ai, Déu la faci bona!... Miri: ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com... què li diré jo, ara? Calli... un quart d'una! Però, Senyor, com passa el temps... Me'n vaig, Anem, vingui'm a veure. Estigui boneta. Recados.

-Anem, doncs...

-Vingui un vespre, que riurem. ¡Tenim un esquirol!

-Què mana?

-Que tenim un esquirol! Passi-ho bé. ¡Li agradarà. Hasta un altre rato.

_La senyora Tuies, quan s'han separat_: -Deixa'm fugir. Bona dona, la senyora Monjó. Sinó que mai diu res.

X. _(Robert Robert)_

DE BALCÓ A BALCÓ

-Què no surt, senyora Marieta?

-Ai! no, senyora. Avui sí que no em mouria encara que em donessen cent duros. He vestit els dos nois petits en una esgarrapada i he dit a la minyona: té, emporta-te'ls i no tornis fins a entrada de fosc; que li asseguro que em tenen fins aquí.

-Ja ho crec. Jo ho dic de vegades. Ja té prou creu la senyora Marieta d'haver de bregar amb cinc votabants.

-No me'n parli. Criatures! ¡no sé qui en demana! I si ara són cinc i no em deixen una hora de repòs vegi avui per demà que...

-Que vol dir que hi tornem a ser?

-Encara no s'hi pot dir res; però si vol que li digui la veritat, ja tremolo.

-Anem, que també no n'hi ha per tant. Vostè rai!

-Còm ha de ser!... Nostre Senyor els envia... Escolti, ara sortirà la del pis d'aquí al costat; miri-se-la bé.

-¿Que és aquesta del mocador gran?

-Sí, senyora. Què me'n diu d'aquest rumbo?

-Ai! no sé còm s'ho fan. Què són molt rics?

-Sí, com el grill.

-Jo crec que la gent s'ha tornat boja. Tothom es queixa que no es guanya res; però jo el que veig és que cada dia hi ha més luxo; tothom va al _trayatu_... no ho puc entendre. Un prou estalvia, retalla d'aqui, retalla d'alli i ho passa amb prou feines...

-Oh! cada casa és un món, senyora Tecla! Per això mai hi havia hagut tants embolics en aquest Barcelona. ¿Que es pensa que n'hi ha pocs d'enfarfecs per les cases?

-Prou que m'ho afiguro; perquè escolti: d'allí a on no n'hi ha, no en pot rajar; perque'l cert és que la gent trunfa.

-Miri's aquesta del costat... però ei! per mor de Déu, no en faci ús que jo ho sé per la sogra, que es fa molt amb sa cunyada.

-Vol callar!

-Doncs aquesta té un cert tràfec...

-Ve't aqui! Ja volia dir jo...

-I crec que no és el primer...

-Vaja, es dona d'història.

-Uf! crec que ha corregut la Seca i la Meca.

-Què em diu! I això que té un posat tot senyoret i un parlar tan...

-Sí, ella és tota nyeu-nyeu; pero si la sentia a casa... Com del nostre rebost se sent tot el que s'enraona a l'altre pis, l'altre dia vaig sentir que baladrejava i la veritat, vaig pensar, veiam de què se les heuen: em vaig posar a escoltar, i ¡Reina del cel, quina boca! Què es pensa! el mateix que un carreter fins _alls i froscas!_

-Jesús, Maria, Josep! ¿I que era amb ell la palestra?

-Sí, senyora. Hi va haver un desori... va durar fins a les deu.

-I ell sembla un bon subjecte.

-Sí, bé ho sembla. ¡Però es veuen uns desenganys en aquest món! Ell sap tots els seus enredos.

-Ara vegi!

-¿No veu que li fa mal l'os i vol viure amb l'esquena dreta?... ¡Ja les hi va cantar ben clares ella, ja! No n'hi va quedar ni una al pap.

-De vegades les pobres dones es perden si tenen la desgràcia d'anar a raure amb un gandulot. Veu? Potser aquesta dona no hauria donat res què dir, i per mor d'ell... qui sap?

-No, aquesta ja ve de mala nissaga. Sa mare era una camalluenta que va venir a servir a Barcelona en temps de la facció, al principi. Va entrar a casa d'un minyó jove, al cap d'un quant temps s'hi va casar... i no es pensi, la feia anar, que quan anaven els diumenges per la Rambla tothom es girava a mirar-la. Ella era guapassa; ordinariota, però ben plantada, i ¡un ull... que li parlava! tenia tres o quatre de servei: ¡vegi quan s'hi havia vist! palco al teatre, que llavors no era com ara que qualsevol n'hi té... en fi, li dic que feia rotllo. Doncs amb tot i això, el va matar a disgustos. N'hi va fer a l'alçada d'un campanar. Primer ell va haver de despatxar al majordom, perquè es va aixecar un bum-bum... que no hi havia gat ni gos que no hi digués la seva; després, un estiu van anar al mas, i van tornar de repente, perquè també no sé què s'hi va haver amb un capità de Miquelets.

-Vaja, doncs, la noia ja té a qui semblar. Jo l'altre dia vaig sentir dir alguna cosa, no m'hi vaig enfondar gaire i el que és mal pensar! se'm va figurar que parlaven de la de dalt.

-Ui! quin altre!

-La senyora Paula?

-Ja li asseguro jo que és ben bé ella mateixa!

-Ave Maria Puríssima! No me'n puc avenir! Ja li dic jo que no hi ha de qui fiar.

-Ai, filla! No hi ha un pam de net! -Ah! dissimuli; me'n vaig a dins, perquè ve un amic del meu senyor, que li tinc de donar un recado.

-Vagi en nom de Déu. Vaja, que diguin el que vulguin; antes hi havia més vergonya.

_(Surt una veïna a un altre balcó)_

-Que pren la fresca, senyora Tecla?

-Ai! Déu me la guard, senyora Ignasieta. He tret el cap una estona i l'hem feta petar un xiquet amb la senyora Marieta, que estava sola.

-Ara no hi està de sola.

-Sí, ha vingut un senyor... Què se'n riu?

-Prou que ho sé: un senyor ros.

-No l'he vist...

-Oh! prou és ell! Ja és cosa vella. No sé com el seu marit es tan taujà. Per mor d'aquest senyor ros, tan amic del seu marit, ja s'han separat dues vegades. Què no ho sabia?

-Ai, filla! La primera notícia.

-Sí que és estrany!

-Tan cert com m'estic aquí!...

-No, ja ho crec, ja; però li dic que... No se n'amaga pas ella; es coneix que és de les de poc se m'endona! ¡Ai, pobra de mi, que se'm deu agafar el platillo! Ja torno!

_(Surt la senyora Paula a una finestra)_

-¿Senyora Tecla que no sent quina olor d'agafat?

-Sí, ara se n'ha anat corrents la senyora Menciona cap a la cuina...

-Ah! Jo em pensava que era a casa de vostè, i he pensat: deixa-me-la avisar.

-Tantes gràcies.

-Si hagués sapigut que era cosa d'ella, no m'hauria bellugat; perquè no hi vull tractes. Ara afiguri's vostè que l'altre dia era dissabte, i era festa, i ella pensant-se que l'endemà em tocava a mi la llàntia, em ve tota certa i mal mandada, amb uns grans escrafalls, dient que si això, que si allò, tota enverinada! Vegi a mi que se m'endona, al contrari, i després, que li tocava a ella; que jo prou cuidado en tinc quan em toca; que no sóc com ella; i de mi, gràcies a Déu, ningú n'ha tingut mai res que dir. Vegi l'escala fosca! ¡Ai, Senyor, que estem ben posats! Per això des d'aquell dia vaig dir sí? no tingas por que jo et torni a badar boca: no m'agrada semblant gent. ¿No vaig fer bé?

_(Surt la senyora Menciona)_

-Filla, tot cremat. Havia fet un platillo amb escalunyes que a ell li agrada molt, i pensava ho deixaràs que es vagi bevent el suc i hi aniràs afegint aigua: m'he distret una mica parlant amb vostè i res: en un credo... ¡tot cremat, que no es pot aprofitar! Ho donaré a un pobre.

-Ai, ara m'hi fa pensar, que tinc de posar cigrons en remull i no se em fes tard: deixim anar a dintre.

-Vagi, vagi.

-Senyora Menciona, i que n'és de feinera la senyora Tecla!