Part 13

-Sí que n'és, senyora Ignasieta. Bona dona sinó que sempre està averiguant el que fan l'un i l'altre.

-Això sí que és mal fet. No hi ha res que em faci més fàstic.

X. _(Robert Robert)_

AI, QUE HAN MORT UN NOI!

Reina Santíssima!... Afigurin-se quan jo em sento: «-Han mort un noi! han mort un noi!»

Totes les pobres mares ja poden pensar: «-¡Ai, si serà el meu que se l'han endut a tal banda i encara no ha tornat!» Altres: «-¡Ai pobre de mí, què ja fa dues hores que és fora de casa!... Potser és el meu!»

Comença una veu a preguntar:

-Quants anys tenia?

I responen:

-Cinc anys.

I aquí uns xisclets i uns alarits que trencaven el cor, perquè totes les mares dels nois de cinc anys es miraven el mort com a propi, encara que tinguessín el seu allí mateix bo i sa.

_Amigo_ de Déu! Comença un burgit, uns crits i un soroll... No hi ha res més natural.

Un àngel de Déu de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb unes galtetes... ¡Ai pobret!... ¡Donen tant de gust quan un se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus... i amb aquell parlar mig palpissot que els escau tant!

-I bé, com ha estat? com ha sigut la mala ànima?...

-Res- diu. -Hi ha hagut raons amb els guardes del vi, que ni mai que els haguéssem conegut; l'una paraula ha portat l'altra; els homes, que ja estan prou cremats perque no hi ha feina, se les han tingudes tiesses. Que si faràs, que si no faràs; que toca'm si goses; en fi: que ells els hi han tirat pedres, i el dimoni dels guardes s'hi han fet a tiros; i veu's aquí que aquell pobre noi...

-Ai! No parli més. Ai, fill del meu cor! Ai, murris!... Miri que això clama al cel. Això no ha d'acabar així. Anem, anem: correm-hi tots...

I en vol, de gent, cap a ca la ciutat?

Pel carrer la gent: -A on aneu? Què hi ha?

-A ca la ciutat... Han mort un noi de cinc anys, filla; guapo, ros... Aquests brètols del vi... Aquests del portal! Mala fi facen!

-Un noi, han mort?

-Sí, de cinc anys. Àngel de Déu!

-Malvinatge! Jo també vinc.

-Jo també.

-Un noi de cinc anys? Anem.

-Una pobra criatura? Anem-hi tots.

Allò era un contínuo pel camí.

Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa, tota irritada, tota baladrejant.

Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten pel burot, i responen que no en saben res.

-Com, no en saben res? El Diari ho porta.

-Ah! No ho saben? Tracten de tapar-ho.

-Diu que no han vist cap noi? Anem a l'Hospital.

-Té raó, aquesta bona dona. Cap a l'Hospital... a l'Hospital, a l'Hospital.

-Diu que avui han tancat el corralet.

-L'han tancat? L'han tancat? ¿L'han tancat?

I tothom:

-Han tancat el corralet. ¡Allí el tenen, anem-lo a veure!

Pel camí:

-La pobra de sa mare! ¡Si molt convé no en tenia d'altre! Ja la planyo.

-Ai! jo també; consideri, vostè, quin tip de plorar s'està fent en aquesta hora.

-Plora? Ja ho crec; si és impossible que tingui consol.

-No té consol? Ja me'n faig càrrec. Ai! Després la vull anar a veure.

-Aquí diu una que la vol anar a veure: senyal que la deu conèixer.

-Aquí hi ha una dona que coneix a la pobra mare de la criatura. Pillos! Ah, si jo manés! havia de fer un escarment que ja li asseguro que se'n parlaria... Però no tingui por; el deixaran fugir i no li faran res.

-Miri si se sap tot! Ara diu una que al guarda que l'ha mort no li faran res i el deixaran fugir...

Així, ignocent i espontàneament, se va escrivint la història del noi mort, se li crea una mare i se deslliura a l'assessino, i, tot component de bona fe aquesta crònica, s'arriba a l'Hospital.

-El volem veure! Que ens ensenyin el noi! Que diguin a on el tenen!

-Quin noi?

-El que el burot ha matat. -Al que li han tirat tiros. -Al que han matat els del portal.

-Un noi ros! Un noi de cinc anys! ¡Àngel de Déu! -Aquí hi ha una amiga de la seva mare que el vol veure. Volem el noi! El noi!! ¡¡¡El noi!!!

-Callin!!! Aquí no hi ha cap noi mort.

-Ai quina picardia! Ara ens el fan fonedís! Doncs que obrin el corralet!

-Si sempre ha estat obert! Entreu-hi!

-A bona hora! L'han dut a una altra banda! Qui sap a on l'hauran enterrat! Ai, si jo fos home! Ja s'acabarien aquests cofis i mofis!...

-Si hi hagués una dotzena de mares com jo...

-Anem-se'n, tornem a ca la ciutat.

La gran munió de gent entrava cridant i gemegant: -Pobres mares! Pobres fills!...

Ará bé: Barcelona ha donat un gran exemple de bons sentiments interessant-se cordialment per la desastrosa mort d'un noi de cinc anys, que no ha nascut, i per la seva pobra mare, que per no separar-se del seu fill encara no existeix.

Lo més trist és que, essent tan verdader el sentiment públic, no tingui raó de ser per una futesa: per no haver-hi un fet real en què fundar-lo.

Mes l'autoritat podria conciliar-ho tot, i perquè mai se pogués dir que havien estat en va els arranques d'entusiasme humanitari de què hem sigut testimonis, el governador o el general deurien agafar un noi, encara que fos venturer, i fer-lo fusellar per un guarda en justa compensació als esforços fets anticipadament per venjar-lo, consolar a la presunta mare i castigar al criminal. Que així diuen que han d'acabar totes les comèdies morals, i la comèdia del noi mort no deuria ser menos que les altres.

X. _(Robert Robert)_

EN UN CELOBERT

-Mariagneta! Mariagneta!! Mariagneta!!!

-Qui em crida?

-Jo, la crido! Ja fa mitja hora que m'estic esgargamellant.

-Doncs fins ara no l'he sentida. Estava a la part de darrera fent els llits.

-Anava a bombar; però la senyora _(en to de burla)_ s'ha deixat l'aixeta oberta.

-Filla meva, no sé què dir-li; una no pot pas ser per tot.

-És que l'altre dia ja va passar lo mateix. Si vostè no fos tan descuidada...

-Ai, ai! On va, això? Encara em renyarà.

-Si no li agrada, deixi-ho.

-No ho vui deixar; no em dóna la gana.

-Si és dona de gana ja sap on ha d'anar.

-Miri! ¡Quines indecències de dir, la gran bruta!

-Qui! ¡Jo bruta! Ves qui em diu bruta! Vostè ho és! L'altre dia portava una llàntia a les faldilles que s'hi podia sucar pa.

-Ai la gran trapacera!

-Que ho digui la minyona del tercer pis, que me'n va fer adonar.

-Uix! Ves qui es fica amb mi! Valdria més que no tirés tantes porqueries al pou.

_La del tercer pis_ -¿Qui és que tira porqueries al pou? Ja deu haver xerricat una mica massa.

-A poc a poc amb el parlar; si pujo aquí dalt li clavo un fart de bufetades.

-Ara mateix n'han passat una pila que anaven a bufetades. Encara ningú me l'hi ha posat, la mà a la cara. Ni el meu pare! ¿Que es pensa que sóc la Rita?

_La Rita_. -Què vol dir amb això?

-Jo... res; però la del primer pis va dir que li havia dat una bufetada i que vostè ni menos s'hi havia tornat, i com que jo vaig sentir el xec...

-Embustera, més que embustera!

-Si vaig ser jo qui l'hi vaig dar an ella.

-Figuri's que va dir a la senyora que llavors del robo de can Sunyol m'havien ficat a la galera, perquè hi va haver qui em va veure a la cantonada del carrer de Fernando mentres feien el robo; però la senyora no en va fer cas, perquè ja sap que el vi li agrada una mica massa.

_La del primer pis_. -Ai, putinera! Vostè sí que ho és, de borratxa i trapacera i bruta, i que més valdria que callés.

-Festeja més que cap gos: tothom la segueix.

-Senyal que els agrado. No tingui por que la segueixin a vostè amb aquest nas d'apagar llums; hi ha més gènero que a l'Aduana.

_La de l'entresol_. -Vaja, vaja! Callin, que ja fan maldecap.

-Ella ha començat; no li deia pas res, jo.

-No vui callar: si no ens vol sentir, tapi's les orelles.

-Doncs no calli. Ja la coneix tothom per escandalosa.

-I a vostè per trapacera.

-Porca!

-Indecenta!!

-Mala dona!!!

-Lladre!!!!

-Tu ho ets!

-Per què m'ha de trencar el respecte? _Per què m'ha de dir TU?_

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_

DUES CRIADES

-Pst! Mariagneta! A on vas tan cremada?

-Ai! No t'havia conegut. No en facis cas, que avui estic tan _atolondrada_ que ni menos sé el que em faig. És el Sant de la mestressa i, com tenim convidats, tinc molta feina; amb això, _adiós!_

(Són les vuit.)

-Que encara estàs allí mateix?

-Ca! Ja he estat en tres cases més. Ara serveixo a un desempleiat de l'Aduana, que no sé si és escrivent; vaja, és un dels principals. Al menos gasten molt. Són marit i muller sense família, però es tenen dos nebots afillats; dues criatures que semblen dos dimonis; tot el dia m'estan aturmentant, i això sí, no els digueu res, perquè, la senyora, sobretot els nebots. Per ells me'n vaig d'aquesta casa: com que ara acabo d'avisar al que li prenc la carn que si em sap alguna casa que m'ho digui. Ja podia anar a casa d'uns _malitars_, però filla, si vols que et digui la veritat, no m'agraden militarots; avui són aquí, demà se n'han d'anar, i això d'haver de conèixer sempre cares noves no fa per mi, perquè _vamos_, una... m'entens... i després, mai fa favor, perquè si tu vols...

Ai, pobra de mi! Les nou! _Adiós! Adiós!_

-Si vols que digui alguna cosa a una mare i filla que viuen al quart pis de casa; fa tres dies que no tenen minyona i...

-Ca! ca! No vull anar a cap quart pis, filla: no vui rebentar-me anant i venint de la font.

-Bé; si per cas ja et diré alguna cosa. Deixame'n anar, perquè, filla, és una casa que tot ho tinc de fer jo; la senyora no és bona per res, mai entra a la cuina. Això, si tu vols, encara és millor, m'entens?; però en dies com avui... Oh! i que no més hi ha tres fogons i una cuina com un cop de puny. I tú? ¿Que encara estàs amb aquell capellà?

-Me'n vaig anar per mor de sa germana; per ell sí que hi haguera fet anys, jo, en aquella casa; era un bon subjecte, mai em deia res. Només el veia a les hores de menjar; això sí, li agradaven els bons talls. Mai eren més de dos i em daven tres duros per anar a la plaça.

-Vaja! _adiós_, que tinc molt tard.

-_Adiós._

-Ah! escolta! ¿com és que no vas anar a ca'n Gibert, diumenge?

-Ai! tens raó que no havia pensat a dir-t'ho. Saps qui és aquí? La Paula.

-Quina Paula? Aquella de Puigcerdà?

-I doncs? ¿que no s'ha casat amb aquell carrabiner? Sempre m'ho vaig pensar.

-Ella diu que l'ha deixat an ell, però...

-Macatxo! ¡Tant que la senyora m'ha encarregat que portés lluç! Deixa'm arribar a la pescateria.

-_Adiós!_

-Vina'm a buscar diumenge!

-_Bueno!_

(Són les deu.)

ROBERT SANALL _(Albert Llanas)_

UNS HOMENS DE BÉ

Entre les coses que em fan fàstic hi enclouesc certs hòmens de bé.

Va de veres.

Són hòmens, aquells, que ningú en té res que dir: estalviadors, casolans, de costums ordenades, religiosos, tot lo que vulgau; mes són canalla de cap a peus, i l'ànima els pudiria si les qualitats de l'ànima fossin perceptibles a l'olfato, o si eixos hòmens tinguessin qualsevol d'aquelles coses que des de temps immemorial se n'ha vingut dient ànima.

Sé de cert que vostès ne coneixen molts d'aquests hòmens: abunden en el món com totes les malalties, i en sa major part, no sols gosen d'una reputació envejable, sinó que són presentats com modelos d'honradès i enteniment, i moltes vegades ells són els que dirigeixen als demés, desde puestos molt eminents.

Aquests hòmens de bé són, molts, de baixa extracció. Tal volta son pare fou un jornaler que no sabia llegir ni escriure; tal volta era un botigueret sempre atrassat; potser sa mare va ser una apenada bugadera, hostalera o criada de servei; i si aquest home de bé el sentissen parlar del poble baix, per lo molt que el desprecia (cometent així la infàmia de despreciar sa pròpia sang), se figurarien que és fill d'algun d'aquests innumerables prínceps que amb el trono al coll, van pel món oferint constitucions lliberals a tots els ximples de l'Univers.

Però aquest mateix home recomana molt a sos fills el respecte a la família, i s'escandalitza de veure molts pares que no saben criar-los.

Converteix, aquest home de bé, l'egoisme en una estimable virtut; perquè sempre està dient que no es fica amb res, i és, en efecte, no perquè respecti els interessos dels altres, sinó perquè no vol que ningú l'amoïni.

El dia que el govern li augmenta la contribució, és cosa de sentir-li maleir els farsants de Madrid, els que ha estat venerant fins llavors; diu mal dels diputats que ell mateix ha elegit per congraciar-se amb el governador; trona contra el sistema constitucional que l'ha tret de l'estat miserable e indigne en què visqueren sos pares; i, després de xerrar una hora sobre totes les coses que es refereixen a la governació de l'Estat, se desfoga amb verinosa vehemència contra els que s'ocupen de coses públiques.

És veritat que ell, de política, sols ne parla quan li toquen la butxaca, i, si bé sempre predica l'orde i l'obediència al govern, cada vegada que el govern que ell ha volgut el mortifica, creu que és menester que s'acabin aqueixes farses i que el poble en faci una de grossa.

És aficionat a parlar mal dels usurers; però, quan averigua que el gènero que ell ven escasseja en la plaça, l'augmenta de preu, i es frega les mans amb molta sal i garbo, dient:

-Ara, qui en vulgui, se farà repicar i tindrà de pagar-ho al preu que jo digui.

Enyora el temps dels frares!...

Tota aqueixa canalla de què parlo, s'afigura que, si hi tornava a haver els frares, amb les mateixes condicions que abans, els jornalers treballarien més barato, ells seguirien respectats dels frares i tot, se'ls diria don _fulano_, l'aristocràcia no els tractaria a puntades de peu com abans...

Jo, per tots aquests polls reviscolats, m'alegraria de que tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre mort.

Tota aquesta gent, que no sap més que son ofici, li dirà a vostè, amb molta formalitat, que la religió és indispensable per contenir als ignorants; i quan parlen d'ignorants se pensen que parlen d'altres i no d'ells.

Aquests hòmens de bé parlen del poble com si ells n'estessin a cent llegües.

Si venen vi, hi tiren aigua; si acanen tela, l'estiren tant com poden; si venen carbó, hi barregen pedres; si pesen, ho fan amb balances desiguals; mes no tinguin por que deixin de queixar-se mai de la immoralitat i de la mala fe del temps present.

En mig de grans trastorns públics, disfressen son egoisme dient que ells sols se cuiden de casa seva i que lo mateix hauria de fer tothom. M'agradaria veure un home d'aquests quan se li estés cremant la casa, per creuar-me de braços davant d'ell i dir-li amb molta calma:

-Veig que les seves màximes són molt bones, i no em cuido més que de casa meva.

Com són gent que mai s'han cuidat més que de lo que a ells exclusivament els interessa, no han tingut certes passions incompatibles amb els caràcters fredament calculadors, i no creuen en cap gènero de virtut. La seva desmoralització passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de tot acte extraordinari d'abnegació, de patriotisme, d'independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo menos favorable a la humanitat.

Se queixen amargament dels perjudicis del progrés material; però tots viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de ferrocarrils, i, per mica que puguin, funden una societat de crèdit o de segurs, a menos que s'hagin d'acontentar amb fer-se assegurar la casa, la collita i el bestiar.

Se lamenten de la corrupció de les grans ciutats; però no tingueu por que se'n vagin a viure a fora, si no és per escapar d'una bullanga o del còlera, i mai veuen arribada l'hora de tornar-se'n.

Se queixa de que el govern permeti la publicació d'escrits indecents e immorals, mes per això permet que sa filla llegeixi els anuncis del diari, i els parrafets en què es dòna compte de tot allò que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s'ha pres la molèstia d'averiguar si la funció que fan al teatre és o no perillosa per sa filla.

I aquest home, aquests hòmens, passen per molt honrats, per molt racionals.

Tot lo d'aquell temps diu que era molt bo, i en aquell temps sos avis anaven a menjar la sopa d'aquells frares que ells n'han comprat els béns.

Aquests són els que avui gemeguen al parlar del Papa, i els que en 1848 el posaven com un drap tort, i li deien miquelet i carbonari. Ara es lamenten del poc respecte amb què el tracten «quatre gats».

Aquests hòmens de bé són els que es desfan en improperis contra els que desitjaríem veure abolida la pena de mort, sense saber que, si aqueixa pena fos justa, ningú la mereixeria més que ells, que s'avergonyeixen de la mare que els va parir, del pare que els va engendrar, que infamen als pobres, que fan el mateix que sos pares: que maleeixen un règim polític que els ha fet persones, i que tenen depravat l'escrapuló de cor, que, ¡malaguanyat!, els posaren sense merèixer-lo ni necessitar-lo.

Parleu-los d'un que ha mort, i mentres os estareu desfent pintant-los lo que va patir en una llarga agonia, ells estaran pensant en la ganga de l'hereu.

No tingueu por que may planyin a la noia inocent enganyada, al que per la seva bondat ha sigut víctima d'una estafa, al pobre carregat de criatures... No. L'home de bé os contesta:

-Perquè era tonta.

-Perquè se'n fiava.

-Qui el feia casar?...

Confesso la veritat. Planyo a tots els hòmens, per dolents que els hagi fet l'educació i la naturalesa; però, entre els hòmens dolents, els primers són certs hòmens de bé, i els que jo planyo menos, perquè són els que menos perill corren de ser castigats per les lleis escrites ni les socials.

Jo estic segur de que en concepte d'alguns d'ells dec pasar per un mònstruo, i aquesta és una de les poques alegries meves. Me sabria greu ser simpàtic a un d'aquests hòmens que no estimen ni creuen res de bo.

N'hi ha molts, d'aquests, que mantenen un parent pobre, cosa que ningú ignora quan succeeix; perquè, com sols ho fan perquè la gent ho sàpiga, i el saber-ho la gent no els consola prou del sacrifici que fan, el pobre parent ho paga amb mil amargures.

Aquests certs hòmens de bé de qui parlo, són per tot lo mateix, així en la nostra terra com en les altres, i es raça que durarà; perquè és d'ingrats i egoistes, que, com és sabut, fou lo primer que hi hagué en el món. Ells són una prova de què el desarrollo moral de la humanitat se troba encara en gran atràs, i tal volta per això els repugna instintivament la paraula progrés.

No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran més d'un exemplar de l'espècie, així com crec també que pocs d'aqueixos hòmens me llegiran; perquè molts d'ells ni saben llegir català, ni els agrada llegir res més que les cartes de negocis i les notícies de preus corrents.

Jo sé que podria continuar parlant-ne, d'aquesta mala nissaga... mes és de si asquerosa i estic desitjant treure-me'l d'entremans.

Acabem, i ¡mal viatge facin certs hòmens de bé!

X. _(Robert Robert)_

POBRE LLATZER!

Curt de vista, sense ulleres i arrupit al vetllador, treu la llengua i clava tatxes un sabater mort de son. Nostramo fa mala cara, i la bombeta pitjor. És de nit, fa un fred que pela, no passa una ànima i plou. En un plat de cou-dinar hi ha en remull un rosegó, i entremig de les pastetes, trist, magre, eixalat i coix, un pardal novell pidola en contínuo tremolor. Ja deixa l'home el martell, ja fa grunyir lo nyinyol, ja estiraganya lo cuiro, ja agafa lo brunyidor, atacona que atacona solemnement silenciós. A los peus hi té un gibrell ple de cendra i sense foc. Entra el fred per les escletxes i amb lo fred va lo terror de vent, xàfec i llampecs i terratrèmol de trons. Nostramo se tira enrera, baixa el cap i torç lo coll, i deixa caure los braços que està que no pot fer l'ou. Gira els ulls a la porrona esperant-ne algun consol; la porrona tota eixuta, li signa el cel amb lo broc, mira en l'aire i veu goteres, i s'aixeca fent un bot. -Xeixanta anys de pega!- exclama. -Xeixanta anys!- I amb lo puny clos se venta tres cops al nas no podent trobar-se el front. -Pega fou abans del part! -murmura: -per'xò só bord; i pega després del part lo anar sempre a tomballons, i no sent fill de ningú ser lo criat de tothom! Vint anys de fusell i ranxo en temps de _Napulaon,_ deu anys de fam i fusell mentres va haver-hi facció; ara sies miliciano, ara ja ho has sigut prou, aqui caic, aquí m'aixeco, patint fred, patint calor: mai he passat de posar mitges soles i talons! I un gos pater que recullo (ai fidelitat de gos!) que se'm menja la carn d'olla l'endemà i em deixa sol! Si això no és pega, ni mai! No tinc foc, no tinc claror, no tinc vi, ni fills ni pares... Vinga la corda del pou!- I tal dit, tal fet: l'agafa, hi fa un llaç escorredor, la penja en un clau del sostre, s'enfila en dos esglaons, fica lo cap a la baga, i repenjant-s'hi de cop... se trenca el clau, ell ve a terra i es fa un xiribec tan gros, que deixant-lo estaburnit ne raja la sang a doll. Piula el pardal famolenc i s'apaga el llum del tot, cobrint de piadoses sombres les míseres afliccions d'aquell sabater de pega... imatge del Criador!

X. _(Robert Robert)_

EL BALL D'EN SERRALLONGA

I

Era un diumenge.

Tots semblàvem músics; no se sentia dir més que: «fa sol»-«re sol»-«si, sol fa.» I, en efecte, feia el sol més descarat que pugueu figurar-vos; anava net, _senza nube, e senza vel,_ colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot bitxo vivent. Fins els hòmens savis deien allò de: «¡quina calor!», i el vulgo repetia amb son infatigable instint: «-Demà la llista de calabres serà llarga.»

L'ocupació universal consistia en suar; les converses, ferides de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia més badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si sortís de reflexions profundes, s'arriscava a dir:

-Potser si plovia...

-Qui sap, si el temps refrescava...

-_Pudé_ si parés aquest vent...

-Tal vegada al girar la lluna...

En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple:

-Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós. Aaaah! _(Badall.)_ Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.

-Aaaah! _(Badall.)_ A mi també!

-Jo no sé què. _(Badall.)_ No sé què pendre.

Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com qui les llença, els braços pengim penjam...

Tot de cop, xinc-xinc! reteplen! Pim-pam! Cataplum!

És dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i entremig, crits de: -¡Ai, Déu meu! -No alarmar-se! -Reina santíssima! ¡Deu ser el cop!

Jo que sento dir «el cop», me poso a córrer cap al bulto tot content, pensant: «Ajà! Ja hi som!...» I ca!

II

Era el _ball d'En Serrallonga!_

Tots som uns!

De prompte vaig quedar com si m'haguessen exhonerat dels vint-i-sis graus (de calor) que duia a sobre.

Ara que ja ha passat... els dic que el _ball d'En Serrallonga _ és cosa tan de gust que, sols de pensar-hi, encara m'envio l'escupina.

No han vist mai un artifici més ignocent, una composició més senzilla, un candor més inefable; i, amb tot això, tan honest que les monges poden veure'l sense escrúpol.

¡Quina diferència entre el refinament artístic dels grans teatres i el deixo patriarcal d'aquella comparsa!

Res d'actituds provocatives, res de glasses transparents i cames en l'aire, res d'abraçades i tòrcer el cos...

I això que hi surt _dona Cuana Torrellas._ Vaya!

Dona _Cuana!_

¿Que es pensen que era alguna d'aquestes marcolfes totes plenes de blanquet i carmí que van pel món sense pare ni mare, fent més mal que la pedra?

No. Era un gambirot de disset anys, amb cada mà que en feia dues, ple d'enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb faldilles i gipó, tirabuixons i barret amb plomes. I ¡bona cara tenia el bordegàs, perquè el poguessen pendre per femella! com hi ha món!... Vamos, els dic que ningú hi pendrà mal.

Portava el braços ben separats del cos, com tot mascle, i, al fer la relació, els bellugava com hem fet tots quan dèiem faules de cor.

En Serrallonga era un minyonàs espigat, ben segur el millor mosso del seu poble; caminava amb garbo _xuteyant-s'hi_ a estil de festa major, i feia planta de veres.