Part 23

A vegades resava a mitja veu, exorcisava amb el salpasser, donava a besar el San Crist a l'agonitzant, tot amb una sola mà, perquè amb l'altra no deixava mai la del moribond, atent sempre a ses cada vegada més dèbils manifestacions, i tornava a rependre ses exhortacions, que arribaven en algun moment a tocar una nota d'un egoisme sublim, si és que aquests dos conceptes poden anar mai junts. Glossant les paraules del bon lladre a Jesucrist, deia:

-Recordeu-vos, mossèn Joan, de mi, quan arribeu al Paradís.

Sa veu pausada i cadenciosa, que en Ramon sentia caure-li com gota a gota dins del pit; la tendresa de sentiments; la senzillesa en els conceptes, que arribaven a pecar d'innocents algunes vegades; lo gràfic de les comparacions (que en circumstàncies menys solemnes podrien semblar massa vulgars), barrejat amb certa grandiositat bíblica i un no sé què de primitiu i patriarcal que omplia tota l'escena, produïren un efecte tan commovedor i tan suggestiu, que el jove es sentia absort, inconscient del temps que transcorria, fita la mirada en aquell rostre cadavèric, que es traspassava per moments.

Aquella íntima commoció que, com corrent elèctrica, feia vibrar les cordes de son sentiment a la contemplació de la naturalesa; aquelles intuïcions estètiques que sa ànima somniadora copsava al vol en tots moments, no les hauria pas mai sospitades a l'espona del llit d'un moribond. I, no obstant, allí tenia palpable altra vera manifestació de la Bellesa amb nou esclat. Mai havia concebut la idea de la mort amb un caràcter tan pacífic, tan íntim i, per dir-ho així, tan atractívol, però tampoc tan dolorós, tan commovedor i tan grandiós en mig de sa senzillesa.

Però el moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida, no lluitava ja: havien cessat ja les congoixes i desficis, i ell descansava las i aplanat, no percibint-se més senyals de vida que el vaivé del pit i un pols sec que decreixia com el moviment d'un pèndol que marxa per la sola força de la inèrcia. El ritme de l'agònica gemegor es feia cada vegada més suau, més cadenciós, més manyagoi (permeti-se'm lo vulgar de l'expressió), com el d'un nen adolorit que es condorm afofolat al pit de la seva mare.

En Ramon, de genoll a terra, sense abandonar mai la mà de son oncle, les pulsacions del qual comptava maquinalment, estava a punt d'arribar al paroxisme de son dolorós arrobament. El silenci era quasi absolut. En Pascal, amb les llàgrimes creuant-li sa impassible cara, alçava amb mà tremolosa fins al capçal del llit un ciri encès, les irradiacions esgrogueïdes del qual ferien verticalments les testes quasi juntes dels dos vells sacerdots, produint clars i obscurs dignes d'un quadro de Rembrand. La de l'agonitzant se destacava, sobre la blanca tela del coixí, mig inclinada, formant una silueta d'una elegància ascètica com la d'una escultura d'Alonso Cano. Els ulls entelats miraven, més no veien; i sa boca, desmesuradament oberta, semblava buscar ansiosa un oxigen que cap alivi portava a sa sang. La de mossèn Isidro, que ja no parlava i sols resava entre dents, quedava dins l'ombra, acotxada i inundada d'una suprema angúnia. Mirant fit a fit les verdoses fesomies de son vell company, semblava espiar el moment precís de sortir-li l'ànima per la boca.

Seria una preocupació de son esperit fortament commogut, però el cert és que en aquells instants li sembla a en Ramon veure que la descomposta fesomia de son oncle es reanimava com banyada d'un resplendor celestial, que reapareixia son habitual somrís, l'hermosura del qual s'aquilatava per quelcom que no era d'aquesta terra, mentre que la gemegor, poc abans curta i precipitada, i que fins per un moment s'havia interromput, reprenia allargant-se com un immens i suau sospir. La vida s'anava a trencar, per fi, i semblava que s'aguantés sols per un bri, per una filagarsa de vaporós manto de l'ànima que se'n fugia. El jove sentí part de dins, a les entranyes, quelcom que se li esquinçava, d'aquell gemec, darrer comiat d'una vida que finia, i, per primera volta, apartà sos ulls d'aquella boca oberta, temerós de veure escapar-se'n... no sé què, i enfonsà el cap entre la vànova del llit. Res veié, però sentí acabar-se aquell gemec prolongat, després de perfilar-se com un cant de rossinyol, i les darreres polsades de la mà freda, que estrenyia entre les seves, saltironar-li d'aci d'allà pels dits i... un lleuger refrec com un aleteig imperceptible; després la veu de mossèn Isidro, que deia:

-_¡Consumatum, est! Requiem eternam..._

Allavors sentí que li pujava del pit una onada indescriptible: era aquell espasme que tantes voltes havia sentit en sos arravats d'artista i que ell descrivia com producte de la mística conjunció de l'ànima amb Déu; però a l'anar a esclatar, en lloc del crit de joia que li era habitual, fou un plor de nen, que sortí de sa gola, el qual, ressonant per l'arcova i per la sala, despertà un eco dolorós que el transmeté per la cuina, per l'escala, per la lliça i per tot el veïnat, i encara l'endemà repercutia per les valls de la parròquia i per tots els indrets on se coneixien les excel·lents virtuts del Rector de Vall de Pedres.

III

Per primera vegada, des de que el Rector n'eixí per al cementiri, posava en Montbrió els peus en aquella estància, tan saturada de l'esperit senzill i bondadós del sant home.

¡Quina impressió més fonda rebé a l'entreobrir la porta! Per virtut d'un fenòmen que podriem dir-ne persistència de les sensacions familiars o simpatia sensitiva, percibí la imatge del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de braços, corbat sobre el reso o la feina. El veié alçar el cap i dirigir vers ell sa bondadosa fesomia, un poc fosca per la concentració del treball, més de sobte aclarida per una salutació carinyosa de dolça sorpresa.

La visió fou instantània, mes se'n reproduïen de consemblants cada volta que es fixava en els mobles i objectes que li eren familiars, percibint sempre el ressò de la seva veu, grave i lleugerament afònica. Després la imaginació li anà representant els darrers episodis de la seva vida, fins a les doloroses escenes de la seva mort. Allavors se descobrí i resà interiorment per aquella ànima que encara sentia aletejar, enyoradissa, entre aquelles quatre parets.

Més que per curiositat, per a sostraure's a les obsessions que se li anaven fent massa vives, començà el jove a examinar els volums de la llibreria. Inútilment, perquè allò també era un tros de l'ànima del difunt, quelcom que s'havia compenetrat de son ésser. I la impressió anava creixent a mida que s'acostava al setial del cantarano, efecte de què les obres més familiars, més fullejades i, per consegüent, més impregnades de sa essència, eren les que estaven més a l'alcanç de la seva mà. Ja no resistia: com el suro que va giravoltant entorn del bullidor que l'atrau, així ell també anava donant tombs an el setial, on son oncle havia passat immensitat d'hores de treball, i de meditació, fent balanç de ses tristeses i de ses esperances. Per fi es llançà als braços de la cadira, que el rebé amb aquell familiar cruixit amb què saludava son propietari, semblant-li a ell sentir quelcom de la dolça pressió de la paternal abraçada. Encara més: li semblà trobar-hi l'ànima tan tendra i pura de son oncle que compenentrant-se amb la seva, la inundava amb l'inefable consol.

La taula estava sembrada de diferents objectes d'ús íntim i diari, cada un dels quals portava l'imprompte de son enyorat senyor. Eines de treball i objectes d'entreteniments, llibres de reso i de lectura familiar, notes i apuntacions, tot net i cuidat com per mans de senyoreta, però amh un senzill desordre que acusava un temperament més cuidadós de la pulcritud essencial que d'aparatoses exterioritats.

A mida que en Montbrió s'anava reconcentrant damunt d'aquells objectes insignificants, que tots li parlaven a l'esperit, reconstituint-li als ulls de l'ànima la figura moral del seu oncle, adquiria el convenciment de què devia haver-hi allí quelcom de més fondo, de més íntim, quelcom que fos l'estereotipació de les seves idees. Un home que posseïa un fons innegable de ciència doctrinal, que era de caràcter observador inqüestionable, i, per altra banda, de paraula avara d'exterioritzar les impressions de caràcter personal, essent més donat a escoltar que a parlar, per força havia de tenir un desguàs de son esperit, un confessionari a on dipositar les seves intimitats.

Penetrat d'això, començà el jove a recociar prestatges i calaixets, desenfaixant paquets de correspondència, examinant llibretes d'anotacions i comptes, etc. A mida que s'anava internant en les profunditats del vell cantarano, observaba que la matèria anava prenent major interès. Als qüestionaris sobre matèries de predicació i formularis de caràcter general, seguien projectes de sermons en esquema, apuntacions sobre matèries noves, reflexions, pensaments solts, cites, etc. I ell, vinga giravoltar, cada vegada amb cèrcols més reduïts, entorn de son objectiu, sentint com s'hi apropava, com el que furgant les cendres sent, cada vegada més intensa, l'escalfor del caliu amagat.

Per fi, embolcallat de grollera paperada, com una perla dintre la petxina tosca i rocallosa, hi trobà un paquet... Allò, allò era el cor de mossèn Joan! Prou que ho conegué, al posar-hi la mà a sobre, sentint com bategava, i que el seu hi responia desacompassadament per la força de la simpatia.

IV

Era una llibreta rebregada i suosa, però amb aquell rebregament respectable d'uns escapularis que han fet la seva servitud en la intimitat de la persona. Les primeres planes se remuntaven a l'època de la seva segona entrada a la parròquia, després de la separació, fredament dolorosa, d'en Ramon, que se la campava pel seu cantó. Era un aplec de pensaments, anotacions i reflexions de caràcter moral i íntim, una espècie de llibre de memòries, on el bon home hi estampava periòdicament ses impressions de caràcter més recollit, com si diguéssim la superabundància del seu cor.

Des de les esgrogueïdes pàgines del començament fins a les darreres, en què encara es veia fresca la tinta, es podia formar judici cabal de les altes i baixes de l'estat d'ànim de l'autor, com de les diverses fàcies i succesives orientacions de son esperit. Hi havia de tot: paràgrafs de lletra apretada i frisosa; altres d'escriptura clara i apacible; conceptes, uns diluïts a l'excés i altres curts i secs, alguns d'ells interromputs i fins titllats, ja dèbilment, com per a donar lloc a noves reflexions, ja amb ensenyament donar lloc a borrar-ne fins la memòria. En alguns hi brillava l'esperança, en altres un greu descoratjament; però en tots s'hi sentia la fe i la caritat de l'ànima encesa en amor de Déu. No hi mancaven tampoc intermitències espaioses, algunes d'elles marcant períodes de mesos i fins anys de repòs, com si la seva ànima s'hagués adormit en la lassitud de la fatiga o de la ganduleria.

A en Ramon se li negà el cor de tendresa a l'observar que la seva persona hi ocupava un lloc importantíssim en aquella estereotipació del cor del seu oncle. Ja en un replec de la coberta hi trobà aplegades les poques cartes que li havia escrit des de sa separació, i en les primeres pàgines, en forma de versets que semblaven arrencats del llibre de Jacob, expresava amb tendra amargura les enyorances d'aquell ser estimat que creia perdut entre les onades del món. Intercalades amb aquells càntics d'enyorances, hi posava fondes reflexions sobre lo que era i lo que deuria ésser l'ensenyança, i sobre lo que havia fet i havia deixat de fer per a salvar-lo de les tretes de la malejada societat.

Periòdicament eixien remembrances d’_ell_ (enlloc posava el seu nom), amb motiu de rebre'n una carta o una notícia indirecta; i, com aquestes, contra lo que sempre temia, no solien pas ésser desagradables, li dictaven parrafets de dolça esperança i màximes i consells que en Ramon recordava, per ésser semblants als continguts en les cartes rebudes.

Les èpoques revoltoses que s'havien succeït en el país, li havien suggerit també fondes meditacions i comentaris, que no s'apartaven gaire de les idees en boga entre els polemistes catòlics d'aquell temps Ses disquisicions giraven quasi sempre dins dels motllos, un poc massa arcaics, de l'escolàstic de Cervera.

Alguna idea és repetia sovint, acusant una verdadera obsessió. Tal era el fet reconegut de l'allunyament del poble del si de l'Església.

«Perdem terreny- escrivia sovint: -els joves ens fugen seduïts per ideals de falsa llibertat, i quan s'adonin de son engany correran a engruixir els batallons de l'escepticisme i la indiferència.»

I, procedint amb un criteri més modernitzat, com el metge que en lloc d'ensajar remeis a l'atzar o de perdre temps atacant els efectes, procura abans de tot esbrinar els fonaments de la malaltia, deia:

«Ens escarrassem predicant la doctrina als convençuts i els que hauríem de convèncer no ens escolten. ¿No fóra millor buscar la causa d'aquest apartament i, un cop trobada, aplicar-hi amb mà forta el remei?».

Fidel amb tan sàvia teoria, en diferents planes hi havia estampat idees que demostraven son afany d'esbrinar la incògnita, idees que s'alternaven amb períodos de descoratjament, resultat d'un treball d'investigació superior a ses forces, acabant per decantar-se pel cantó on l'inclinava son esperit de sacrifici.

«El sacerdot -escrivia- deu rabejar-se dintre les penalitats de sa missió de sacrificis i privacions, amb la idea d'acrisolar ses virtuts i guanyar mèrits per a la pròpia ànima. La missió de salvar les agenes és secundària; però, tal volta, amb l'exemple de les grans virtuts i de les sublims abnegacions dels ministres de Déu, se sentirà tocada la societat i tornarà als amorosos braços de sa mare l'Església.»

Per aquest camí s'esplatjaven desendavant ses confidències, dictant-li pàgines d'un misticisme i d'una ingenuïtat encantadors; pàgines interrompudes, en alguns indrets, per conceptes expressats amb una amargura que després sa ànima bondadosa, trobant-los, sens dubte, massa vius, n'havia passat ratlla, però que denotaven les sequedats i angoixes de son ànim contorbat. El sacerdot no recollia pas els abundosos fruits que n'esperava, de ses abnegacions; el poble buscava son auxili en sos apuros i misèries; després... com si temés molestar-lo massa, se'n tornava pel seu cantó.

I, no obstant, ell la sentia fonda la recança de l'amor del poble i el mortificava la idea de salvar-se sol. Aquest concepte l'expressava en dues ratlles:

«¿Què direm del capità que, veient desmoralitzada, vençuda i fugitiva la seva companyia, procura sols salvar la pròpia persona?»

* * *

Per fi, després d'un período de calma i d'unes pàgines en blanc, hi trobà en Ramon una mena de càntic en què, amb accents de joia, s'hi glossava la paràbola del fill pròdig. Fàcilment reconegué la data d'aquella carta en què ell li comunicava son retorn. Des d'aquell dia era _ell_ que omplia quasi exclusivament el cor de mossèn Joan.

Pas a pas, i una a una, anava el jove reconeixent les peripècies d'aquells dies memorables, sorprenent-se vivament de la influència que sa pròpia persona havia exercit en l'ànim de son oncle, influència que s'assenyalava perceptiblement en les elucubracions sociològiques i psicològiques allí estampades.

Aquella primera conversa en què el jove exterioritzà tan vivament ses idees, li havia produït a son oncle una sensació fonda i nova, que es traduïa en conceptes esparverats; un deixondiment semblant al del soldat en campanya que, revetllat per un frisós cop de corneta, s'aixeca fregant-se els ulls, palpant-se les armes, tot preguntant: -I doncs, ¿què és això? Después venia un treball d'anàlisis, reposat, que marcava una nova orientació d'idees.

Les més atrevides afirmacions de son nebot eren sospesades, trinxades i esbrinades, amb una perfidiositat pròpia de l'antic escolàstic cerverí, trobant el jove, amb intensa satisfacció, presentades amb una precisió encantadora, idees que ell sols per intuïció havia emès.

I tornava a surar la vella obsessió de l'iniciat divorci entre l'Església i la societat. Però ara semblava caminar en busca de la incògnita amb alguna més seguretat, com el vianant esmaperdut que obira un llum en la foscor de la nit.

«Potser ens hauríem perdut -escrivia- per no tenir prou en compte les dualitats humanes d'ànima i cos i d'individu i col·lectivitat, preocupant-nos sols de voler perfeccionar el ser espiritual, descuidant el ser corporal i el ser social, que viu de l'essència de la terra, com el peix de l'aigua. ¿No hem fet gala de viure apartats dels quefers socials, pensant que això corresponia a l'Estat?»

Com si la paraula Estat hagués sigut per ell un raig de llum, entrava en una sèrie de consideracions sobre els conceptes d'Estat i de Pàtria, que de moment semblaven desviar-lo de la qüestió, però que aviat es veien conduents a la finalitat del raciocini.

«Pàtria és la idea comprensiva d'unitat de lleis, de temperaments, de costums i, sobretot, de llengua, caràcters distintius de la raça; és el funcionament harmònic dels elements vitals d'una societat dintre de son propi terrer.»

«L'Estat és l'absorció, el monopoli del funcionament dels elements constitutius d'una o més pàtries.»

«La Pàtria, agrupació natural d'individus lligats per mancomunitat d'interessos, de necessitats i d'ideals, és obra de Déu. L'Estat, artificiosa combinació de funcionalismes arrencats de son natural centre, és obra dels homes.»

«La Pàtria, idea d'amor i expansió, tira a la llibertat. L'Estat, idea d'absorció i d'imposició, tira al despotisme.»

* * *

«Un temps la lluita era entre la vida corporativa i el poder erigit en Estat pugnant una i altre per a defensar sos drets i, tal volta, per a imposar-se mútuament. D'aqueixa lluita en naixia l'equilibri de les dues forces, que marcava la via progressiva de les nacions. La perfidiosa constància de l'ambició individual vencé l'apàtica cohesió de la col·lectivitat, majorment en pobles que no tenien prou acabalada la consciència de ses pròpies llibertats, i aquests serviren als dèspotes de maça per a atuir els que encara resistien.»

«Quan el despotisme era personal, les grans responsabilitats davant de la història podien contenir a l'individu dintre els límits de la prudència i de la justicia; però més tard algú digué al rei: «No és decorós que la teva majestat arrostri les odiositats del poble. Tu regnaràs, però els responsables seran els teus ministres», I l'absolutisme personal se tornà col·lectiu.»

«La responsabililtat de dèspotes transitoris, quasi nul·la, encara trobà manera de cobrir sos actes amb la sanció d'unes Corts que suposaren eixides del poble, mes en realitat obra de ses mans pecadores, i arribàrem a la tirania anònima, la pitjor de totes les tiranies.»

* * *

«Així la societat ha vist, com entontida, transformar-se i desaparèixer, engolides per una oligarquia política, entitats, corporacions i lleis, filles de sa pròpia essència, suplantades per altres lleis i funcionalismes, covats en el gabinet del filòsop encegat o, tal volta, a sou del dèspota que les implantava. «-L'Estat ho és tot- digué el doctrinari, -i per l'Estat deuen els ciutadans donar vides i hisendes. L'Estat cuidarà de tot; els ciutadans sols tindran l'obligació de mantenir-lo en salut i en malaltia.-»

«I en aquesta idea ens hi hem acostumat de tal manera, que l'Estat ha pogut impunement establir enormitats com l'impost de consums, que grava per un igual el bracer i el milionari, i iniquitats com la contribució de sang, que sacrifica a ses conscupicències els joves de vint anys, igual que, en temps dels mals usos, eren les donzelles casadores desflorades pels mals barons.»

«Quan el poble ha sentit les fiblades de la tirania, trobant-se mancat de vida pròpia i fins de verdadera consciència, no ha sabut més que tirar-se dels braços de l'un polític als de l'altre, com l'infeliç gamat que, no sabent de quina entranya es mor, se dóna a un i altre curander, flns que, desenganyat de tots, a tots els maleeix amb una mateixa mà des del fons de son escepticisme. Avui el divorci entre el país i l'Estat és complet.»

* * *

«Però les mirades cobdicioses de l'Estat xuclador també es fixaren en l'Església, institució eminentment popular i que tant havia influït en la constitució de la Pàtria. L'Església, vivint de rendes pròpies (que en considerable part servien per a les necessitats del pobre i eren la caixa d'on la indústria i l'agricultura en lograva bestretes a interès mòdic i senzill), gosant d'absoluta llibertat d'acció, constituïa una força lliure i respectable, que en determinats moments podia fer cara a ses depredacions.»

«L'Estat digué a l'Església: -«Desamortisaré els teus béns, i, en canvi, contrauré l'obligació de subvenir a tes necessitats. Així, tu, lliure de qüestions civils i de plets, podràs dedicar-te descansadament a ta obra espiritual.»

* * *

Amb tal espoliació l'estat se proposà tres coses d'igual transcendènca. Primera: improvisar una burgesia addicta, enriquint-la amb els fruits de la gran rampinya; segona: separar l'Església del poble, ja que, empobrida i vivint a sou, no podria, com abans, emparar a aquest en ses misèries; i tercera: absorbir l'Església, donant a sos ministres caràcter de funcionaris públics.»

«Desendavant l'Estat ja no demanaria: manaria. L'Església no seria del poble; seria de l'Estat. El record dels grans cabals de l'Església, absorbits per l'Estat, desapareixeria de la memòria dels vivents. «Lo que no desapareixeria mai més serien les partides estampades anyalment en la _Gaceta_ per a manteniment del _culto y clero_; i contra aquest pressupost la impietat s'hi rabejaria, assenyalant a l'Església com altra sangonera de l'Estat.»

* * *

En aquestes altures el pensador començava a respirar fort, com l'analític que toca al fons de ses investigacions. La incògnita començava a descobrir-se.

«L'Estat, invadint-ho tot i xuclant-ho tot, tot ho ha embolcallat en l'atmosfera del propi desprestigi.»

I aquí seguien una sèrie de conclusions, de caràcter sentenciós, que en Montbrió reconegué com veritats inconcluses.

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'Estat els funcionalismes corporatius i administratius, ha mort el sentiment d'agremiació i d'iniciativa col·lectiva.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'ensenyança, ha mort l'esperit progressiu da la Ciència, de les Lletres i fins el sentiment estètic de la societat.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant l'exèrcit, ha mort l'esperit militar del país.»

«Absorbint, monopolitzant i oficialitzant la idea de Pàtria, ha mort el patriotisme.»

* * *

«Gens temerari serà, doncs, atribuïr a les mateixes causes l'esmorteïment de l'esperit religiós.»

* * *

«La societat, mancada de l'higiene de son moviment propi, sense entitats ni corporacions on esplatjar-hi ses pròpies energies, s'ha anat decandint, aniquilant-se i podrint-se, com un cos cloròtic, sense sang, propens a totes les morbositats de la naturalesa.»

* * *

Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple a assenyalar la font del remei. Començava lamentant-se de la docilitat amb què la gent s'havia fet amb aquell estat de coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra seria tinguda per una bogeria. Recordava que el seu nebot, que n'havia iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat i revolucionari. Fins en un principi ho fou per a ell mateix, que escrivia aquestes planes:

«I no obstant -afegia,- ara concebesc l'absoluta necessitat de què desaparesca el monopoli, si ha de desaparèixer el despotisme; de què tornin els funcionalismes a son ordre natural, si ha de ressucitar-se la vida de la societat; de sostreure les Ciències, les Lletres i les Arts de les grapes de l'Estat, si han de tornar a resplendir progressives, informant l'esperit públic...»

* * *

En un començament de plana hi havia el següent concepte, lleugerament titllat: