Part 24

«La separació de l'Església de l'Estat!... ¡Idea revolucionària!... De tal sonaria a les orelles de molta gent, de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de compendre que més fàcilment influiria a l'Estat l'Església lliure que junyida a son poder i vivint de ses gràcies, potser perquè se'ns ha anat infiltrant aquest oficialisme ensopidor que fins tal volta hem contribuït inconscientment a arrelar-lo. I, no obstant, potser un dia prosperarà la idea de la rescissió d'un estat legal acceptat sols per la força de les circumstàncies, per a defugir la tutela d'aquest Estat corromput i corruptor, recobrant el dret de força lliure i tornar a fer lligar amb el poble, lliure també...»

* * *

«¡I lo que costa, Déu meu, -afegia més avall,- sobreposar-se a les preocupacions d'escola i a les habituds creades a còpia d'anys! Se necessita un esforç de gegant per a espolsar-se la peresa intel·lectual i vèncer la corrent de les idees avesades a coordinar-se dins d'un motllo fet exprés. Tots els que pretenen trencar-lo, aquest motllo, són revolucionaris; lo mateix qui el trenca buscant a Déu per a precipitar-se en els avenços de la raó materialitzada, com qui el trenca buscant a Déu que s'adona que l'ha deixat enrera. Lo mateix els que, sentint-se dins del sepulcre, volen, desesperats, ventar ses pròpies cendres en el caos de la impietat, que els que, ferits per un raig de llum divina, clamen resurrecció. A tots se'ls qualifica amb la mateixa paraula: _Revolucionaris_!

«Tal esforç se necessita, que no es concebeix sense una altra revolució en la pròpia intel·ligència i una depuració en la pròpia naturalesa; revolució i depuració que _ell_, sempre amic de síntesis gràfiques, ha designat amb el nom de _sang nova_.»

«_Sang nova_!, diu ell, i la infiltra, aquesta sang, amb ses paraules i sos exemples, i per a infiltrar-la es val justament de lo que és antítesis de revolució: se val de la tradició, que és l'artèria que naix del cor de la societat.»

* * *

«I jo, que estic veient i palpant els efectes d'aquesta inoculació; jo, que veig, fins per experiència pròpia, rejovenir-se els cors empedreïts dels vells, fortificar-se els dels joves i purificar-se els de tots aquells que no estaven ben perduts, no puc menys de creure fermament que un dia transformarà, purificant-la i rejovenint-la, la de tota la societat.»

* * *

Algunes planes més avall, tornant a rependre el fil d'aquestes reflexions, escrivia:

«Si això fa, un individu sol i aislat, ¿què no farien cent, mil individus, treballant tots alhora, inspirats per unes mateixes conviccions? ¿Per què no hauríem d'ésser nosaltres els apòstols de la revolució moral, els evangelistes de la sang nova, procurant la regeneració de l'individu, perquè, oberts els ulls de tothom, penetrat tothom de son ser i de son valer, poguessin tots a la una fer cara a l'oligarquia despòtica de l'Estat, exigint la reversió a les pàtries naturals dels drets en mala hora arrabassats? Fins d'aquest moda fóra més fàcil nostra missió d'espiritualitzar l'individu, lliure ja de les servituds i baixeses de la col·lectivitat.»

* * *

Després d'estendre's en consideracions d'aquest mateix ordre i altres de consemblants, començava a aparèixer una nota melancòlica que anava prenent accents de greu tristesa, tan fondament sentida, que a en Montbrió li oprimien el cor.

«¡Quina llàstima -exclamava- haver despertat tan tard, quan ja les forçes em manquen i sento aprimar-se el fil de ma existència! ¡Tant de bo jo pogués tornar a la flor de la jovenesa per a treballar amb totes mes forces en aquesta obra de redempció social! Jo batallaria per la fundació d'una institució on, sots el lema de _Sang nova_ s'apleguessin tots els tocats de la gràcia de l'esperit de resurecció de la societat cristiana. Com Sant Vicents de Paül fundà la institució de la caritat, jo demanaria a Déu forces per a fundar la de la redempció social, les constitucions d'aquesta institució serien un catecisme que, basant-se en la llei de Crist, preconisés, com a medis d'alcançar-la: el cult de la Veritat, suprema aspiració de la més alta dignificació de la intel·ligència humana les Ciències l les Lletres; el de la Bellesa, verb de totes les arts del sentiment; el del treball honrat, signe de redempció del pecat d'origen; i, en fi, el de la Pàtria tradicional, cristiana conjunció dels vers conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat.»

«Jo em dirigiria amb preferència a la joventut per a repetir-li aquelles paraules de Sant Pau:

_De cetero fratres, quoecumque sunt vera, quoecumque pudica, quoequmque justa, quoequmque sancta, quoecumque amabilia, quoecumque bonoe famoe, si qua virtus, si qua laus disciplinoe, hac cogitate_».

V

En Ramon n'estava sorprès i encantat. Aquelles definicions tan clares del concepte de pàtria natural, obra de Déu i no composició dels homes, i del de llar, símbol de la família, pedra angular de l'edifici social; aquella argumentació tan senzilla per a provar que la vitalitat d'un poble resideix en la intimitat de sos organismes, vitalitat que s'esvaeix des del moment que aquests passen al monopoli del falansteri polític que se'n diu l'Estat; aquelles recomanacions tan sàvies per a l'alliberació de la família, del municipi i de la nació, com a medi de regenerar fins el mateix Estat, que deuria ésser sols l'harmonia conjuntiva dels esforços automàtics de la nació; la resurrecció de l'esperit de pàtria catalana, per medi del coneixement de sa personalitat i exaltament de ses antigues virtuts religioses i cíviques; i, per fi, el perfeccionament de nostra raça per medi del culte de la Veritat, de la Bellesa, de la tradició i del treball honrat, ¡que bé se li assentava a son esperit! ¡Quina compenetració tan intensa, la de son temperament fogós, ple d'intuïcions genials, amb aquella ànima senzilla, de ciència modesta, encongida, però que bastava una guspira per a fer-la esclatar!

I, passant i repassant els ulls i el cor per aquell cúmul de conceptes, amb els quals es trobava tan identificat com si els hagués dictat ell mateix, s'anava reconcentrant d'esperit fins a perdre la consciència de temps i lloc.

Més que mai la veia gran, la causa que havia emprès, i més que mai sentia son cor sadollat de l'amor de pàtria, i més, molt més que mai s'afirmava en son propòsit de treballar per a la reconstitució de la personalitat de Catalunya. Hi treballaria amb més fe que mai, ell que tant temps s'havia trobat quasi sol i incomprès, alimentant-se de sos propis entusiasmes, i de sobte es trobava amb un aliat poderós, que tan bé sabia emmotllar en els encunys de la sabiduria sos inconscients desficis de redempció.

I, abstret amb els deliquis de sa ànima plena de satisfaccions, fins havia perdut la idea de què son oncle ja no era d'aquest món.

No, no era mort, el sant baró, l'ànima del qual perfumava aquell ambient en què ell es rabejava com papallona entre les aures primaverals. I en tant no era mort, que ell el sentia trastejar, enfeinat, per l'estància veïna; el sentí aproximar-se a l'estudi i claquejar el llocateu a la pressió dels seus dits, obrint-se la porta; el sentí creuar l'habitació, percibint clarament el refrec de ses robes talars; el sentí apoiar-se en el respatller de la poltrona, que el saludà amb aquell gemec familiar, propi dels vells amics; sentí com li posava amistosament el braç sobre el muscle, rodejant-li el coll; percibí els batecs de son cor, uns batecs complets, glopejant un doll de sang fresca, regenerada; sentí l'alenada de son respir, batent-li sobre els polsos una xardor jovençana, plena de vida; i, per fi, el contacte suau d'uns llavis humits buscant sa boca i una veu tendra i carinyosa que a cau d'orella li preguntava:

-I doncs, ¿què és això que el té tan capficat, fill meu?

Allavors girà el cap, com qui es desperta d'un somni. No era son oncle, que li parlava: era l'altre tros del seu cor, sa pròpia muller, que li somreia dolçament al notar sa sorpresa.

Ja revingut, s'alçà amb la fesomia il·luminada, i, passant sa ma revessa per la cintura de la seva esposa, amb l'altra li posà davant dels ulls la preciosa troballa, dient-li amb veu solemne:

-És el testament del meu oncle. És el seu mateix cor escampat per aqueixes pàgines, entre el perfum de ses pròpies llàgrimes: llegat preciosíssim que estimo més que tots els tresors del món. És la suprema aspiració de la meva vida, reduïda a doctrina per una intel·ligència clara i sana; és la sublimació del meu pensament, el còdic pel qual se regirà la Institució de la sang nova que fundarem i a la propagació de la qual consagrarem la nostra vida i en la primera pàgina de la qual empadronarem els nostres fills.

FI