Part 22

Vaig per a donya Dolors, l'excel·lent mare i mestressa model... Vaja, no en diré pas més, per no sufocar-la. Però permeti'm que li dediqui aquesta escollida mostra dels excel·lents fruits de nostra terra; aquesta poma camosina, que no té rival en el món, i el dia que aprenguem a conrear-la serà una font de riquesa per a nostres muntanyes. Vull afegir-hi que les virtuts d'aquesta fruita no són ben apreciades sinó pels que han tingut ocasió d'assaborir-les. ¡Vegi-la, que daurada, que sencera i que aromàtica! Aquí no hi ha desperdici; tota ella és cor.

I, mentre la poma giravoltava lleugera per la punta de sos dits, la fulla del ganivet la despullava de la pela, que anava allargant-se i caient en graciosa espiral.

-A don Eudald vaig a dedicar-li... el rei de la fruita de convit: aquest romeu de crosta rugosa, que tanca una verdadera riquesa de gustos, que fan l'enveja dels bons gormands. Com té la crosta dura, costa d'arribar-hi, perquè sembla bona mica gelós de les pròpies intimitats, que no fa pas accessibles a tothom. Però arrabasseu-li el secret de la seva resistència, obriu l'arquimesa on tanca les seves virtuts, i us quedareu meravellats del seu tresor. -

El meló caigué al fons del plat, formant una estrella que don Eudald acceptà ben cofoi.

-I per tu, germaneta?- encarant-se amb la Loreto. -Què trobaré que faci per la nostra daina? Mira: vaig a fer-te present d'aquest ramell de nespres, que és fruita saltadora i molt de gust de la gent de poc seny. És de forma graciosa i de sentit delicat... Una mica picantona, com tu mateixa, sols que per a madurar necesita... palla i temps. Té.

I ara vinc amb tu, promesa meva. De propòsit t'he deixat la darrera, lo que vol dir que ja començo a considerar-te com de casa. Vull dedicar-te aquesta preciosa taronja, vinguda de vora el mar. Els grecs ne deien el fruit d'or i en feren el símbol de la bellesa, tancant-la dins d'un jardí, guardada per un drac de set caps. Lluny de mi forçar el símil, que resultaria injust i fora de lloc- afegí somrient. -Considerem-la sols com la mística representació de la bondat del cor, reclosa en la bellesa de la forma i envoltada dels perfums de ses pròpies virtuts.

El ganivet, llepà finament la superfície de la daurada esfera, traçant figures geomètriques, i poc després la pela es descloïa, com els pètals d'una rosa, deixant al descobert altra bola blanca i rossa com un rovelló.

La Montserrat, roja pel rubor, prengué delicadament entre sos dits la despullada molla i, portant-la a la boca, n'arrencà la meitat amb ses dents de marfil, presentant l'altra meitat a son promès, qui, sense mica de compliment, la prengué i engolí com una bresca. Quedaren un moment mirant-se, com sorpresos d'aquella primera entremaliadura d'enamorats. Després s'enrogiren tots dos, a l'adonar-se de l'atenció picaresca dels circumstants i al sentir que mossèn Joan deia bondadosament:

-Déu vos beneeixi i us faci ben bons!

XVI

Don Eudald, l'home dels prejudicis i respectes humans qui _per accidens,_ és a dir, quan era en benefici de les bones idees (les pròpies), professava les teories de què el fi justifica els medis, que pecat amagat és mig perdonat i allò de _peor es meneallo_; qui es lamentava sovint de lo dolent dels temps en què vivim (sobretot quan manen els contraris), encomiant la necessitat d'aplegar-se totes les persones de bé entorn d'un bon govern (el propi) per a extirpar tanta corrupció, mes sense fressa (no fos cas que s'alterés l'ordre), sense escàndol (perquè, de certes coses que com més se remenen més puden, no convé que el vulgo se n'enteri masa), tot sempre amb el degut respecte als drets adquirits, als fets consumats, perquè les lleis no han de mirar mai enrera, sempre aprofitant lo que bonament se puga, per allò de _interim gaudeamus_, etc., etc. (teories mamades i interpretades del diari que per aquells temps es cuidava de pasturar les ramades de _l'infinitus numerus_ per les sempre delitoses margenades dels grans egoismes socials), es manifestava girat com una mitja, fent de mal sentir-li contar lo que sabia dels polítics de sa coneixença, d'aquells mateixos que havia rebut i obsequiat en sa pròpia casa, acceptant-ne les engrunes de favor que li feien.

Tocat del sentiment de la ingenuïtat o de l'esperit de la confessió en aquell sobretaula memorable, don Eudald buidava secrets que no havia tret mai a la llum del sol. Llavors s'aclarí aquell misteri que embolcallava el ràpid periode de sa diputació a Corts, del qual no parlava mai, amb estranyesa dels que coneixien son caràcter vanitós. Sembla que alguns companys de diputació li conegueren prompte la flaca de la vanitat i la curtedat de gambals (això no ho deia ell; ho deduïen els oients), i prenent-lo per _primo,_ com ells diuen, li envestiren la bossa desconsideradament, comprometent-lo per fortes sumes. Sa fama de ricatxo tonto es degué estendre tant, que arribaren a atuïr-lo. Fins contava que s'havia vist assaltat pels corredors del Congrés, ni més ni menys que quan se les havia amb els timadors del moll de Barcelona. Però, així com aquests no li feien gran por perquè sabia que els municipals els agafaven, als del Congrés els temia; perquè els empleats se'ls hi llevaven la gorra i per no desplaure'ls es deixava saquejar.

-Tu tenies raó! (es complavia ja en tutejar al seu futur gendre). Tu tenies raó a l'assegurar que de polític verdaderament honrat no n'hi ha cap. El més inofensiu (com jo per exemple) és culpable de complicitat amb els verdaders criminals als quals obeeix, defensa, vota i se'n serveix, o, quan menys, oculta explícita o tàcitament.

Tot això no ho aprenc ara, perquè quan tu ho asseguraves jo ho reconeixia interiorment, però creia que s'havia d'ocultar per conveniència i per a evitar un mal major. Lo que he après ara és el valor necessari per a publicar-ho i confessar mon tant de culpa. Quan convingui ja en treuré de caretes; però començo per treure'm la meva, prometent formal esmena. D'aquí endavant no tinc de callar-me'n cap: al pa pa i al vi vi i qui no li agradi que ho deixi. Entre tantes coses com tinc d'agrair-te, una d'elles, la unió del poble, l'hem de conservar a tot preu, per a defensar-nos dels polítics enc que sigui a escopetades.

-Poc a poc!- li deia rient en Montbrió, que es complavia en fer-lo cantar, admirat de lo radical del canvi que en ell s'havia operat. -Poc a poc! Vejam si jo, l'esbojerrat i revolucionari d'abans, encara li hauré de tirar la corda. Recordi's de què temps enrera jo li proposava formar un triumvirat, del qual vostè formaria la dreta, jo l'esquerra i el senyor oncle ne seria el poder director i moderador. Mes ara, si tots ens decantem cap a l'esquerra, com s'ho farà el senyor Rector per a mantenir dreta la rega?

Mossèn Joan, que s'havia mantingut molt callat, manifestant sols per medi de bondadoses rialletes sa complacència i assentiment, parlà, per fi; però ho féu amb un posat d'aclaparament i d'amargura que impressionà els presents.

-Molt me plau digué,- el canvi radical que denoten les confessions que acaba de fer don Eudald, més que per lo que són en si, perquè signifiquen la resurrecció d'una ànima bona que jeia en el fang de l'apatia, ja que no de l'embrutiment de les modernes concuspicències polítiques: es a dir, l'entrada d'un nou confrare en aquest gremi de la sang nova que sembla que tu vas estenent. És una de les conquestes de més vàlua que hauràs fet, i es cosa de felicitar-te'n de tot cor.

Amb quin goig m'hi associaria jo, a la vostra obra, si les meves forces físiques estiguessin a l'alçada de mos desitjos i conviccions. Mes jo som com un soldat tardà que ha gastat tot son delit buscant la bretxa des d'on fer foc. Permeteu-me, no obstant, dues paraules de consell que crec apropiades al moment. Treballeu de ferm, mes no sigueu ni optimistes ni impacients, per a no exposar-vos a les crueltats del desengany. Feu-vos càrrec de què, llevat de vostres propòsits, tot lo demés està per fer. Cal tenir en compte que l'enemic és poderós i que en quant s'adongui de vostre treball i del fruit que recolliu, abocarà totes ses forces a refermar la porta per on pot escapar-se-li son poder.

Tot lo que no sigui deixondir la consciència del poble i revetllar l'esperit de la terra, serà perdre el temps. No vos facin por els homes, per distanciats que semblin mentre no siguin romputs de cor i de consciència, perquè ells a la fi vindran amb vosaltres. Recordeu-vos de la paràbola del publicà i el faritzeu de l'Evangeli.

Feu força acopi de fe i energia per a sostenir-vos, perquè tot vos caldrà. Sovint els mateixos que voldreu salvar seran vostres inconscients enemics; potser dels vostres mateixos partiran les sagetes més cruelment enverinades. Mes, si teniu fe en Déu, si obreu sols per la caritat i per l'esperit de justícia, si vos inspireu sols en els grans exemples de nostra història i en el puríssim amor a nostra terra, que ha infantat les institucions més democràticament cristianes que presenta la història de la civilització, quin dubte té que veureu créixer d'una manera consoladora vostre camp, que veureu recular els moderns alarbs, vergonya de nostres temps, i si més no, deixareu ben assaonada la terra per a què els vostres fills puguin recollir-ne els vinents esplets.

Per això beneeixo una vegada més el pacte que avui hem celebrat, i demano a Déu que el casal de Serra-Bruna sigui el cenobi on es consagri la sacrosanta fórmula de la sang nova, única esperança de salvació d'aquesta malaurada terra.

En quant a mi- afegí amb veu commosa, -vos ho repeteixo: no hi compteu pas. Som com el patriarca Moisès que sols logrà la gràcia de llambregar al lluny la terra de promissió, suprema aspiració de la seva vida. També l'he ben cobdiciada, la nostra terra de promissió, si bé per mos pecats he trigat a veure'n el bon camí. Ara que sento ses alenades, ara la vida em manca, i conec que he acabat ma missió en aquest món. És un pressentiment que no falla. Déu ho vol així: alabat sia Ell per sempre.

XVII

-Els nostres cors s'han parlat públicament, esquinçant-se per fi el vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan ja trenats pel darrer nus; nostre pacte, que tenia ja la sanció dels homes, ha rebut avui la consagració del ministre de Déu. Estàs contenta, videta meva?

-Contenta hauria d'estar, perquè es veuen realitzats tots els més fervents desitgs de la meva vida. Els meus somnis daurats van prenent el cos de la realitat; mes no sé per què tinc el cor oprimit, i els ulls sempre a punt de vessar.

-Explícam, doncs, això, hermosa. ¿Seria que tems l'avenir o que et reca la perduda llibertat del cor?

-No temo l'avenir en la teva companyia, però sí el temo per si ella un dia em mancava; i mai havia pensat tant en què pogués mancar-me, sinó quan he vingut a assolir-la. Tampoc enyoro la llibertat del cor, que de temps la tinc perduda, ja que era ell més esclau abans, forçat a beure's les pròpies amargures, que ara que, podent treure sos esclats a la llum del sol, es complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert és que les llàgrimes que en temps de les grans penes retenia en el fons del cor, ara que toco el compliment dels meus desigs... ara no puc aturar-les: veus?

-Escolta'm, filla, i respon-me de veritat: ¿creus avui en el meu amor com ahir hi creies?

-Oh, sí!

-¿Estàs segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la llegitimitat dels teus sentiments envers mi?

-Ni sabria com dubtar-ne.

-Tanca els ulls de part de fora i obre'ls de part de dins i recocia el darrer replec del teu cor: vès si hi trobes una senyal de penediment pels compromisos contrets amb mi i que avui hem refermat... ¡No m'enganyis, que t'enganyaries a tu mateixa!... No n'hi trobes cap?

-Cap, ni un.

-Dónam les mans i mira'm a la cara.

-Ja et miro, més quasi no et veig. Tinc el cor ple de goig: tes paraules me fan pressentir la bogeria de la felicitat; però, en lloc de fer-me riure com les alegries, sento més i més ganes de plorar. ¡Jo que em creia que sols les penes donaven llàgrimes!...

-És un error del qual ens hem de sostreure els temperaments com tu i com jo. Les rialles són sols demostratives de les afeccions lleugeres i superficials. Quan el sentiment cava fondo, àdhuc arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest no te millor manifestació que són les llàgrimes. Jo beneeixo a Déu perquè cada vegada veig més que som carn d'una mateixa carn. Jo ploraria amb tu si no fos home.

Lo que sents tu ara, és la virtualitat de l'acte que hem realitzat amb totes ses inescrutables conseqüències. Tu estàs encara sots la impressió de la nota trista del senyor oncle, els tendres accents del qual t'han impressionat a tu com a mi amb la certitud de quin serà el primer dolor que ens ferirà en comú. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de si ben grans, que, compenetant-se, s'ageganten fins a límits inconcebibles; i tot això, sadollant ton cor, el fa esclatar en sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent en les forces humanes, salda amb llàgrimes.

Plora, doncs, sense reparos ni vergonya! ¡Saluda amb llàgrimes el llindar de l'era de ditxa que avui se'ns obra, que en actes transcendentals com el del sant matrimoni... sols els ximples riuen!

SÍNTESI

Com la fletxa surt brunzenta de la ballesta cercant el cor de sa víctima per a vessar-hi l'amargantor de son verí sortia de Serra-Bruna, reclosa dins d'una carpeta adreçada a l'estranger, una cruel missiva, plena de dol i de tristor: «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».

I el blanc era l'idil·li conjugal, que joïa de ses primícies, entre els primaverals esbarjos, sublims delectacions, lluminoses perspectives i deliciosos arrobaments d'aquest període, únic en la vida de l'home, que se'n diu lluna de mel, en què, com si no bastessin els elements de ditxa que en si porta la sobtada expansió de les reprimides cobejances deslliurades per virtut de sagramental benedicció, les ànimes enamorades se tiren a emborratxar-se de tot lo bell, lo imprevist i lo confortable que la vida moderna fa accessible a la gent adinerada.

Els poètics misticismes, reconcentrats per la fe en llegendaris cenobis i miraculosos santuaris, on els cors recentment lligats corren a dipositar el testimoni de llur reconeixement i de llurs esperances; les lluminoses i alegroies perspectives de les regions riberenques, on la mol·lície humana hi ha acumulat, entre perfums de taronger i roses de tot l'any, totes les seduccions de la naturalesa posada a jou per l'artifici de l'home; les febrosenques activitats de la civilització del sigle, representades per la moderna Babilònia, amb ses grans virtuts i sos grans vicis; les romàntiques riberes dels grans rius del nord, amb ses rònegues calitges i daurades celísties, amb sos castells llegendaris, ses ciutats arcaiques i sos museus plens de records d'una civilització migeval, que encara s'hi respira, modernitzada per una superior cultura; els jolius panorames de l'Arcàdia moderna, amb sos alterosos pics d'argent, amb ses valls d'esmaragda i sos llacs d'atzur... ¡quin caminal més idíl·lic, quina ressoladora més ampla i suau per a deixar-s'hi lliscar bressat per la joventut, l'amor i l'esperança, en aquest _lapso_ paradisíac, en aquest parèntesis de la vida, mena d'armistici en què el destí sembla suspendre les hostilitats de sa crua prosa, tal volta per a reempendre-les amb més feresa no ben apagat encara el resplendor d'aquell foc-follet.

Bon exemple n'és el missatge sortit de Serra-Bruna, frisós de vessar el doll de fel de ses entranyes: «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle és mor».

I el missatge fallà, de primer, el blanc perquè la víctima que volia ferir ara ja partida. Mes sobre sa coberta s'hi estampà una nova fórmula, que li comunicà segon impuls.

I errà el tret una altra vegada i una altra, perquè l'idil·li, lleuger com papallona, volant d'ací d'allà, xuclant de totes les flors esclatades en l'immens camp de la seva ventura, no tenia lloc segur. Però cada vegada rebia el missatge noves fórmules d'impuls, que semblaven comunicar-li major velocitat.

Mes l'idil·li es condormí en aquelles afraus platxerioses de la moderna Arcàdia, encantat d'aquell agre de casa que allò tenia, d'aquell aire de pàtria que allí es respirava, però de pàtria feliç, de pàtria ben menada, que li feia enyorar i glatir i estimar més encara la pàtria pròpia, tan pobra i tan desgraciada.

I arribà el missatger de la mala nova, amb el llom negre de tinta, com un cavall amarat de suor, i li buidà dins de les entranyes tota l'amargantor de fel que duia, més enverinada encara pel retard sofert, igual que el caçador despacientat clava la mortal sageta al cor de la daina que, juganera i descuidada, està esbrotonant el tendre fullam de la clariana del bosc. «Cuiteu a tornar, que el vostre oncle es mor».

II

-Escolti, mossèn Joan- deia el facultatiu, alçant la veu: -com se troba?

-Me sembla que una mica millor- Responia aquest amb veu fosca i apagada.

-Una mica millor? No m'ho sembla pas a mi, així- deia el metge, amb veu prou alta perquè aquell ho pogués sentir.

-No es pensi- afegia la Feliça, -li ha calmat molt aquella ardència de set i fins suara parlava de llevar-se.

-De llevar-se, eh?- refeia el metge, tot aplicant-li l'orella al pit. -Això és lo que menys m'agrada. Si es trobés més bé, s'adonaria més del mal.

-Després també sembla que li ha minvat molt el romball.

-Massa que tornarà- insistí aquell, arrufant el nas i rodant el cap.

I així, per aquest estil, anava el bon doctor destruint a les barbes mateixes de l'interessat, les il·lusions que el bon desig volia formar-se.

-Mossèn Joan- digué, per fi, encarant-se amb el malalt i prenent un to solemne: vostè no és pas cap criatura i té prou coneixement de les coses del món perquè jo hagi de tractar d'enganyar-lo. Hem arribat a un punt en que la ciència humana ha de confessar la seva impotència. A dalt n'hi ha Un que tot ho pot i a Ell hem de confiar-nos perquè hi faci més que nosaltres. Tingui ànim i fora, que no serà pas més de lo que Déu voldrà.

I, amb aquesta jaculatòria, s'apartà del llit i féu cap a la sala.

Mossèn Joan se'n despedí amb una estreta de mà i amb sa dolça mitja rialla.

En Montbrió, aplanat i atorrollat per lo que veia i sentia, seguí el doctor, preguntant-li, amb la major innocència, què n'hi semblava de l'estat del malalt.

L'interrogat el mirà fit a fit, i, pensant sens dubte que encara no havia parlat prou clar, li contestà bastant secament:

-Què vol que me'n sembli? Que és home mort. El diagnòstic és ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions morals dissimulades, que són les més funestes, i... qui sap si també per una deficiència d'alimentació. Això com a factors passius. Com agents actius tenim una congestió a la freixura amb irradiacions cardíaques, i s'ha iniciat ja un estat serós. El pronòstic és més senzill encara. La potència és molt superior a la resistència. L'enemic ens envesteix de sec a sec i no tenim municions per a fer foc. Doncs el resultat no pot deixar d'ésser fatal. Continuïn la mateixa medicina, l'objecte de la qual és sols reanimar momentàniament i refrescar-li la boca, i... _pax vobis_. De miracles els metges no en sabem pas fer.

Els nuvis, arribats de fresc, havien trobat la Rectoria feta un garbuix. Son oncle era ja viaticat des d'alguns dies i s'havia anat aguantant com si esperés l'arribada dels seus nebots per a despedir-se'n. L'escena del metge fou una de les primeres que començaren a posar els joves sobre un terreny per ells completament nou.

Mentre la Montserrat s'ocupava en posar una mica d'ordre a la casa, arribà mossèn Isidro, que, acompanyat d'en Ramon, se n'entrà a la cambra del malalt, quedant ambdós sorpresos de la gran mutació soferta per aquest, que ja ni donà senyals de notar sa presència. Mossèn Isidro, sense gastar gaires més compliments que el metge, li entaulà conversa sobre son estat, sense embuts ni subterfugis, afegint, poc després:

-Amiguet, és una porta que tots l'hem de passar, i encara vós podeu donar gràcies a Déu que us permet arribar-hi amb tot el coneixement. No en demano pas més per mi!

Tornà a somriure el pacient, i, com un lleuger reflex celestial, inundà sa traspassada fesomia. Allargà a son company la mà, dient-li:

-No em deixareu, eh?

-No, fill- féu aquest: -lo promès és promès. A la masia ningú m'espera i estic enterament per vós.

En Ramon, gens foguejat en aquesta mena de passatges de la vida, tot s'esborronava al sentir tal conversació.

El malalt, no obstant, anà tirant unes hores més, prenent sols algunes gotes d'una gomosa i petites cullerades de caldo. En alguns moments pareixia reaccionar-se, parlant amb bastanta claredat, fent alguns encàrrecs, tant a son nebot com a mossèn Isidro; mes, amb tot, se li notava una pèrdua extraordinària de forces.

A mitja tarda el romball començà a convertir-se en un gemec acompassat, entrà el desfici i tot demostrà que el malalt anava a entrar en una nova fàcies. Si és que aquest hagués conservat un fil d'esperança, aquell fil que el reu a qui van a ajusticiar no el perd fins a l'instant d'asseure's al banquet, en aquell moment donà proves d'haver-la renunciada. Tractà de fer noves recomanacions al seu nebot, recomanacions que aquest comprengué més amb l'ànima que amb les orelles. Donà vàries disposicions sobre son enterro i fins sobre la roba amb què el devien amortallar: la qual roba es féu ensenyar, no sense que el pobre Ramon sentis esgarrifances de cor.

Seguidament els preparatius prengueren un caràcter d'_execució_ que acabà d'aterrar el pobre jove. Fou portada als peus del llit una taula amb coberta negra i sobre d'ella un Sant Crist entre dos ciris encesos i els aspergers amb un perolet d'aigua beneita, i mossèn Isidro començà a llegir les recomenacions de l'ànima amb veu reposada i solemne, marcant una espècie de ritme que s'acompassava perfectament amb la respiració del malalt, que s'anava fent més anhelosa i adquiria un so metàl·lic. En Ramon, fent esforços de flaquesa, li donava de tant en tant, amb una culleradeta, unes gotes de cordial que el pacient engolia per esma. Des de llavors ja sols se feia entendre per medi d'estretes de mà. Son cap descansava aplomat sobre el coxí, i els braços, estirats al llarg del cos, jeien sense moviment, com no fos alguna que altra convulsió que sentien mossèn Isidro i en Ramon, que un a cada espona del llit li tenien les mans.

De temps en temps l'exhortant deixava el llibre i allavors les exhortacions li eixien del cor, espontànies i patètiques, versant sempre sobre el ben entès de què era mossèn Joan un viatger que recorria una via penosíssima i li mancava encara passar moments de terribles proves, vençudes les quals havia de trobar la ditxa, el premi, la glòria.

-Vés, ànima cristiana- li deia: que Déu te perdona; segueix aquest trànsit dolorós; beu aquesta copa d'amargura, la més coenta, però la darrera d'aquesta vida de misèria; vés, que Déu t'espera i els àngels t'obren les portes de l'Eternitat! ¡Despulla't d'aquest farcell de podridures i vola feliç a la mansió de Déu!

I el moribond, amb la boca badada, cercant un aire que ja no vivificava sos pulmons, les faccions traspassades, amb la pell aplanada sobre els ossos, encara mig reia entre els suors de les darreres ànsies i mentre les llàgrimes agòniques creuaven sos polsos, sos ulls brillaven amb un dèbil llampec, com els de l'assedegat al sentir prop seu el murmuri de la fresca font. A mida que minvaven ses forces, a mida que s'anava acostant l'horrible instant suprem, la veu de mossèn Isidro s'anava fent més carinyosa, fins a adquirir inflexions d'una dolcesa inconcebible, donada sa ruda i vulgar fesomia. Li eixugava la suor del rostre i li parlava a cau d'orella, contant-li coses del cel, tal com parla una mare al seu fillet per a adormir-lo.