Part 21

-Sí que el defenso!- respongué ella animant-se. -El defenso perquè em fa pena i vergonya el comportament que aquí es segueix amb aquest jove. Quan, temps passat, amb la vivesa pròpia de son caràcter, senyalava les coses per llurs noms, tirant-nos en cara defectes i mals procediments que havien de conduir-nos a un mal pas, se li deia esbojarrat i poca-solta; quan, complertes ses profecies, ens hem trobat enfangats fins al coll i ell i ningú més que ell ens ha allargat la mà per a salvar-nos i ens ha salvat jugant-s'hi la vida, ¡se'l paga tractant-lo de boig! Ell té el do de gents que aquí no hem conegut mai: quan parla, tothom l'escolta, i els més desencaminats entren en raó; tothom el beneeix, tothom busca son consell i ell ne té per tots; però d'això, que tant l'honra, nosaltres, tot gaudint-nos dels beneficis, ¡ne diem batxilleria i ganes de ficar-se en lo que no li importa!...

-No diguis això, filla!- exclamà don Eudald, acovardit per la filípica de la Montserrat. -¡Tu exageres! Ja t'he dit i repetit que li estic reconegudíssim per lo que per nosaltres ha fet. Això mateix li tinc manifestat personalment; fins li vaig demanar perdons per les paraules ofensives que contra d'ell vaig proferir. Li, vaig pregar de venir a casa per a fer-li més patents les meves manifestacions, i estic disposat a pagar-li sos serveis a qualsevol preu. Què vols més?...

¡Si n'eren, de fondes. les arrels que la mesquinesa tenia clavades dins del cor de don Eudald! Vençut en tots terrenys, rebregat per totes les circumstàncies i per tothom obligat a cantar la palinòdia en tots els tons, quan semblava del tot convertit, sortia encara amb ciris trencats que denotaven ensems sa curtetat d'intel·ligència i sa petitesa d'esperit. Sa filla l'escoltava amb verdadera pena quan anava dient:

-Què vols més? Però, veuràs: una cosa són els meus interessos, i altra cosa la meva sang representada pels meus fills. Cregues-ho, filla: si et parlo així, és per lo que t'estimo, per la temença que tinc de què aquest home no et farà feliç. És un gran home, és cert, molt savi, molt valent; té el do de gents, que tu dius; tothom l'exalta, portant-lo en palmes; mes ¿no comprens que això mateix l'haurà malejat, fent-lo tornar orgullós? La costum de veure tothom sota d'ell, l'haurà fet voluntariós. I aquelles promptituds de geni... dona... no et fan por? I aquestes delicadeses... Perquè has de saber que els homes són molt diferents de marits que de promesos: de primer tot són glòries i després totes les tares surten, quan ja no hi ha remei. Fins de mi mateix pots pendre'n exemple... ¿I quina necessitat té la pubilla de Serra-Bruna de lligar-se així, podent escollir un marit que no li faci mai ombra?...

Les senyals d'impaciència de la noia interromperen el bon senyor, que, comprenent que no anava pas bé, desvià el curs de la seva tonteria per altre indret:

-Veus? Si m'hagués demanat la Loreto, menos mal, perquè ell, amb la posició que té i amb el dot que ella li portaria...

La Montserrat pogué resistir encara menys aquell nou curs de filosofia estúpida que per desgràcia informa massa sovint l'esperit de nostres pagesos.

-¿És a dir- exclamà -que la Loreto s'hi fa menos tala que jo, per a llançar-la en mans de qui per endavant suposa que ha d'ésser un mal marit? Llàstima que no puga jo agrair-li tanta atenció! Cregui, papà, que aquesta conversa me fa més mal del que vostè es pensa. Per ma part, sols dec repetir-li lo que ja sap: o em casaré amb en Ramon amb consentiment de vostè, o no em casaré amb ningú, encara que vostè m'ho mani. Si és el pubillatge que el fa patir, no en frisi pas més, perquè, casada o fadrina, l'en faig ben franc, com ben franc en feia ell en sa demanda. Faci cas omís dels meus somnis, ja que tinc la desgràcia de què no vagin acordes amb els de vostè; deixin-me en pau i tranquil·litat, baldament sigui al darrer recó de la casa, que ja m'acontentaré amb el record d'haver merescut les preferències d'un home que... serà tan boig i tan trapacer com vostè vulgui, però jo no conec pas encara qui sia digne de descalçar-li una sabata.

I, posant-se les mans a la cara, com avergonyida de sos propis atreviments o lassada d'una lluita tan perfidiosa com antipàtica, esclatà en amargs sanglots.

Confòs i atorrollat, don Eudald arribà per fi a compendre que ni sabia lo que es pescava. Per fortuna, dels darrers fracassos n'havia tret quan menos el convenciment de la pròpia inferioritat, perdent aquell orgull que el feia emmarranar-se en ses capritxades. Fins arribà a entreveure la grandesa dels sentiments de sa filla, i sentint-se'n tocat, s'avergonyí de sa conducta, horroritzant-se de veure's de nou en el mateix camí que tants disgustos antany li havia portat. Sentí la necessitat de recular.

-I com te l'estimes, filla meva!- féu dolçament, mirant-la enternit i prenent-li les mans.

-Si l'estimo?- exclamà ella amb foc. -Ni ho sé, perquè no sé pas lo que és estimar una persona de fora casa, ni tinc termes de comparació amb què expressar-me; només puc dir-li que n'estic corpresa des de què el vaig conèixer, que no més penso amb ell nit i dia; que em sento amb ell tan identificada, que ses paraules, sos conceptes i ses doctrines m'entren a dins com cosa pròpia; que el veig gran, molt gran, per sobre de mi i per sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan petits que fins me féu llàstima, despertant-se'm un sentiment de fonda commiseració que em mou a estimar-vos més del que us estimava, amb el desig de veure-us grans com ell, igual que aquella mare que sent augmentar son amor envers el nen malaltís i neulit, després d'admirar la robustesa i plenitud dels altres. Perquè en bona veritat me sembla que tots som malalts, tots som raquítics i disminuïts, i sols ell és sanitós i ple de vida, i al veure-li escampar arreu aquesta salut, oferint-la a dojo, al veure tothom abocar-se a la font del seu remei, me'n sento plena d'admiració, sense mica de gelosia, compadint caritativament als que es neguen a beure en la seva font. I quan penso que ha posat els ulls en mi, convidant-me a associar-me a la seva obra, no puc menys que beneir a Déu, pregant-li sols que em faci digna d'ell.

En mig del trastorn que li produí a don Eudald l'exaltament de la seva filla, començà a entreveure un món nou; aquell món del qual sovint n'havia sentit rafagades i ecos confosos, que prevenia per fantasies i veus de boigs, arribant a compendre una existència moral superior a la vulgar i instintiva en què fins ara havia viscut. Perquè fins aquells sentiments de família que havia fruït i aquelles pràctiques cristianes que l'havien fet gosar en sa vida patriarcal, eren sensacions que, ben considerades, no li entraven gaire més fondo que els egoismes de la carn.

Llarga estona estigué contemplant a sa pobra filla que, amb la cara llagrimosa caiguda sobre el pit, semblava gosar-se en les pròpies amargures i fins trobar dolces les fiblades que li partien el cor. Per primera vegada, com si sos sentiments anessin adquirint una perfecció desconeguda, pressentí aquelles dolceses del dolor resignat, dolceses inexplicables, que sols és dat assolir-les a les ànimes redimides de les misèries del món. I el nou curs de sos sentiments, esterrejant les crostes d'egoisme que encara entelaven son amor de pare, deixà aquest al descobert i triomfà, no podent resistir ja la temptació d'atraure sa filla sobre son si.

-Tant l'estimes?- repetí amp veu baixa i tremolosa.

-Sí!- respongué ella amb tendríssim esclat.

Allavors ell començà a amanyagar-li la testa, desembullant els abundosos rinxos que li tapaven la cara, separant-los poc a poc a una l altra banda, acabant per estampar-li un òscul al front. Com la sensitiva es reviscola al bes del sol ixent, així aquella ànima adolorida se sentí amarada d'inefable consol, a l'escalf de la besada paternal, i la mirada de sos grans ulls blaus se creuà amb la de son pare, que la contemplava embadalit. Animada amb aquelles mostres d'entendriment, alçà els braços, passant-los-hi per sobre les espatlles, i allargant el coll, refregà ses fresques i humides galtones amb les d'ell, decaigudes i pansides.

Heu tingut mai una criatura abraçada al coll? Si l'hi heu tinguda, i, sobretot, si aquesta criatura era carn de la vostra carn, aquell dolç refrec de pell fina i molsuda com la d'un prèssec madur, aquell cric-cric d'un cor minúscul batent lleuger com l'esperit d'un rellotge, el pessigolleig d'uns llavis humits i gelatinosos escampant-vos per entre l'esbrotada pelussera del coll l'escalfor tebiona i rosada d'un alè sense màcula, i el panteix melòdic d'una respiració fàcil ritmant-vos sons inarticulats a cau d'orella, vos hauran fet fruir una sensació sense nom, de reminiscència paradisíaca, suggestiva, fonda i regeneradora com cap altre de les que lleva l'arbre de la família.

Doncs això és lo que sentí don Eudald, admirant-se'n com d'una impensada troballa. Com si dins son cos s'obrissen comportes i ventalloles rovellades per la inacció, li semblà que el fluid vital circulava més lleugerament per son organisme, rejovenint-lo amb nova sang; llavors, sentí caure-li del cor les cadenes del vençut, desplegant-se-li les ales del rendiment. Veié clar, amb els ulls de l'ànima i es sentí home, però home amb deliquis de creient i ànsies d'apostolat. Plorós de goig, tremolós d'emoció i ubriac de paternal delícia, volgué expressar-se amb sa filla... i tots sos esforços i tots sos desitjos cristallitzaren en una sola exclamació:

-Digues, filla meva: què vols de mi? ¡Demana!

La Montserrat no tornà raó, però sos ulls somrigueren a través de les llàgrimes, com l'arc de Sant Martí entre les gotellades de l'esboirada tempesta.

XII

-Tot això està molt bé, i ja que vostè opina que no és pas cosa de desairar a don Eudald, tan respectuós per les velles consuetutss de pura cerimònia, única cosa que li queda de l'antic senyoriu, aquí em té proveït de tot el menester per a dlsfressar-me de senyor, segons els darrers figurins. És tot de confiança i confeccionat o visurat per en Pedrell de la plaça Real, que a Barcelona sap més ell sol d'etiquetes que tots els nobles del carrer de Montcada. Tot és de trinca. Vegi: no té mes que l'estrena del dia que em varen rebre a l'Acadèmia de Ciències, que també allà s'exigeix la disfressa i no es dóna pas la patent de savi a qui no estigui bé de roba.

Mentrestant, en Montbrió, rebregant-ho tot amb mà barroera, anava ensenyant a son oncle la maleta rublerta de roba negra i blanca, de rigorosa cerimònia, i de tots els demés detalls complementaris.

Es tractava d'evacuar la diligència de demanar oficialment la mà de la Montserrat de Serra-Bruna, i don Eudald semblava voler esborrar el record de les passades repugnàncies donant a l'acte la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa.

-Cregui- continuava en Montbrió -que és per mi un sacrifici donar aquest pas en la forma que se m'exigeix. Mes, en fi, no se'n demanen pas cada dia, de _blancas manos_, i el meu cas bé val la pena de fer-lo, un sacrifici. Ademés, ho faig per complaure'l a vostè, que s'hi ha empenyat, perquè el futur sogre, des de que hem fet les paus i s'ha resignat amb les meves estranyeses, crec que m'admetria tal com m'hi presentés; i en quant a ella no necessitàrem pas tanta requincalla el dia en què de veritat ens vàrem prometre.

-Desenganya't, fill- digué el Rector, amb veu reposada: -si volem viure en societat, es precís que n'acceptem les molèsties que ens proporciona. Això t'ho porta l'heure-te-les amb noia bonica, de bons cabals i il·lustre prosàpia. Vés a demanar la mossa dels Rònecs o la pubilla de Xanacs, i podràs fer-ho en cos de camisa i amb calces de burell.

-Ja estic en aquesta, ja; però no les ha pas calculades totes, les dificultats del nostre compromís: ni jo tampoc, fins ara. Figuri's que jo me posaré de vint-i-un punt, segons la pauta del mestre Pedrell, tal com si hagués de presentar-me a la cort de Madrid; mes li pregunto ara: ¿cóm hi anem, d'aquí a Serra-Bruna, a les dues de la tarda i amb aquest pet de sol? En tot el país no hi ha més tartana que la del senyor, i aquesta no està pas bé que la demanem, ni seria ja hora de fer-ho. ¿Puc anar jo vestit de llagostí per aquests carrers, seguit d'un estol de mainada, i fer una hora i mitja de camí per arribar, entre la pols i el sol, fet un cessant? Jo podria anar-hi muntat, desafiant els espectadors, amb lo que hi arribaria un poc menys rebregat i ple de borrissol i de suor; ¿però vostè, que no pot ni vol muntar, vindria agafat a la cua del cavall? ¿Vol anar-hi amb una carreta de bous, com els nobles del noranta tres quan els duien a la guillotina? A menys d'anar-hi desmudat i allí demanar un quarto per a canviar-me; però això ja fóra comèdia i mitja.

Efectivament, mossén Joan no havia pas atinat amb semblant conflicte, que per lo tonto i difícil feia riure i preocupava ensems.

-No queda més que un medi- digué, a la fi. -Sortim amb les maletes, i essent a la masoveria del Planell podràs canviar-te.

En Montbrió arrufà la cara.

-És lluny encara del mas- digué, -i em donaran una cambra com una tuta, on m'hi ompliré de puces. Anem, anem: ¿quin altre remei ens queda?

En Pascal passà endavant, carregat amb les maletes, i esperà al Planell; però en Ramon se resistí a entrar a la casa. Son temperament expeditiu li havia suggerit un altre medi. Seguiren avant, fins a un quilòmetre del mas. Allí, apartant-se del camí ral, entre maleses i roures centenaris que creixien prop d'un torrent, en plena naturalesa, son element predilecte, escollí l'arcova on fer la transformació d'indumentària que devia dignificar-lo, segons les fórmules del convencionalisme social, fins a les altures de l'etiqueta.

Es despullà fins de la camisa, i, al sentir sobre ses carns nues el bes de l'oreig del bosc i reflexar-se sobre son pàl·lid cutis les daurades tintes d'una llum tamisada pel fullatge primaverenc, destacant sa esplèndida musculatura sobre els tons bistrosos de les maleses, sentí renàixer en son pit uns instints de llibertat salvatge, com recordances d'una naturalesa primitiva que hagués encarnat en ell, passant per sobre el decadentisme de les darreres centúries. Allavors, com mai, experimentà l'horror de la ficció i el convencionalisme. Fins arribà a sentir escrúpols, com de pròpia claudicació; escrúpois que sols logrà esvair amb la consideració de què, estant sotmesa la humanitat a les conseqüències del pecat d'origen, l'home _àngel_ va desaparèixer amb l'època paradisíaca.

En el propi torrent féu ses ablucions i començà a cobrir-se de finíssima roba blanca. Camisa de gran pitrera brodada, punys de campana i coll dret (allavors de darrera novetat), subjectes amb _gemelos_ d'or i botonets de brillants; tern de panyo negre, de gran etiqueta; bota fina de xarol; guants blancs i corbata idem; capçat tot amb l'imprescindible barret de copa alta, lluent i brunyit com si fos d'acer; sense mancar-hi sos cosmèstics al cap i barba i ses aigües oloroses, perquè, lo que deia ell, com per a ofegar aquells escrúpols de què parlava suara: «posat per u, posat per deu; les coses fer-les bé o no fer-les».

Prop d'una hora feia que el senyor Rector, assegut damunt d'una pedra del camí, esperava pacientment fumant cigarrets, quan veié comparèixer son nebot, transformat, olorós i flamant com un _dandy_ sortint de la capsa. Darrera d'ell venia en Pascal, que li havia fet d'ajuda de cambra.

-Jo no hi estic pas, per aquest pudai de coses que no treuen a res- anava dient aquest, tot rodant el cap i amb el nas arrufat. -¿Què a vostè la noia li escau i la vol? De llei és que la demani ben demanada, que el demanar és cortesia. Però em sembla que tan bé o mellor la demanaria ficat dins d'unes calces de vellut o de burell, que amortaiat amb un trajo de tanta _justícia_, que quasi no entra, encartronat de camisa, amb xescles al coll i grillons a les mans, caminant sobre punxons i encarcarat com un rave, per aquestes terres de boig, que Déu hi gord que li vingués un estornut... ¡Això és posar en perill la vida d'un home, pudai!

XIII

Tot acabà en bé, grat sia a Deu. L'ambaixada fou ben rebuda i millor escoltada. Mossèn Joan, que devia portar la paraula, pretextant que millor que ell s'explicaria el propi interessat, deixà a aquest a l'estacada, suant d'angúnia per a explicar senzillament sa petició, ell que estava avesat a fer cara a la societat en pes. Per fi se'n sortí, i ses ingènues explicacions commogueren fondament, sobretot quan dedicà tendríssimes paraules en invocació dels seus pares, que no havia arribat a conèixer.

Cerimoniosa i reposadament correspongué don Eudald, que, igual que sa muller, vestia sols de mitja etiqueta, per estar en domicili propi. Manifestà per quants motius li complavia la demanda, a la qual accedia gustós, amb tal de què fos també del gust de la seva filla.

-No ets tu, també, del mateix pensar, Dolors?- féu, dirigint-se a la seva esposa, quan ja descarregada la part que tenia preparada de son discurs, no feia sinó repetir les mateixes idees, si fa no fa amb les mateixes paraules.

Donya Dolors sortí un moment i reaparegué acompanyant a la Montserrat, la silueta de la qual se dibuixà en el buit de la porta, fina i esblaimada com una aparició, animant l'escena amb l'encís de sa escultural modèstia.

Enterada amb un nou discurset de son pare, de lo que feia el cas, i requerida de donar o negar son consentiment, per tota resposta allargà la mà al jove, rebent d'aquest un ric anell de prometatge.

El notari estengué l'acta, que firmaren els interessats i els testimonis.

Fidel al ritual de la família, don Eudald féu cridar la Loreto per a comunicar-li la bona nova i presentar-li solemnement son futur germà.

-I per això fan tots la cara tan llarga?- féu aquesta, escarrabitllada com sempre, y trencant la nota solemne i seriosa de la cerimònia. -M'havien donat un sust, pensant si seria cosa de posar-se dol.

Després fou cridat mossèn Isidro, considerat com individu de la família, i, per fi, tot el servei, reunit a toc de campana. I vinguen discursos de don Eudald, que estava en plena possessió de son paper, recomanant a sos servidors que desendavant reconeguessin a don Ramon de Montbrió com a altre membre de la família Serra-Bruna.

L'alegria era universal, i les cares d'amos i servidors vessaven satisfacció.

XIV

-A veure com te llueixes, mestressa- havia dit don Eudald a sa muller, al tractar dels obsequis que devien tributar-se a l'ambaixada. I ella, que en la cosa hi tenia el cor, no s'ho féu pas dir dos cops.

La taula del gran menjador brillava amb la rumbosa vaixella senyorial de la casa Serra-Bruna. Safates curulles de pastissos, dels més renomenats especialistes de les localitats veïnes; plates rases de cremes, nates i confitures, confeccionades amb la flor dels productes de la casa per expertes mans casolanes; rastells de veires, de transparència immaculada, presos en les subtils malles d'artística veireda, irisant-se mútuament, com les bombolles d'un glop d'escuma sabonera; marcelines, com polleres en miniatura, amb ses blanques xicres de viuets d'or, esperant la mesura de la clàssica xocolata, que ja venia fumejant pel broc de ventruda escudella; fruiteres replenes de fruites en confitura destrament conservades com saltant de l'arbre; tot de revellida plata, massissa, repujada i llustrosa pel bon entreteniment, de formes pesants, acusant aquell gust decadent de la terra que, havent perdut la clàssica puresa de linies de sos bons temps, conservava encara el sentiment de la sobrietat i severitat de l'art de debò; de porcellana fina i de cristall tallat, de marca estrangera; tot reflectint-se sobre finíssima tovalla de gemada ginesta.

-_Benedicite..._- féu el Rector, creuant amb la mà l'espai per sobre l'esplèndida taula. –Vulga Déu beneir el pacte que avui hem celebrat, com jo beneeixo aquesta taula, i siga, l'abundància i la riquesa que tinc davant dels ulls, símbol d'abundància i riquesa de cristianes virtuts, de patriarcals exemples, com de gaubances de tota mena, així en l'ordre espiritual com en el temporal, que resplendesquen sobre la família en projecte.

-Amén- feren tots, sentant-se a taula.

En Montbrió procurà esvair l'encongiment de l'etiqueta, que ja feia massa temps que el tiranitzava, esplatjant-se en ses gràcies espontànies, que tan agradós feien son tracte per tota mena de gent.

Un altre potser hauria evitat certs records i referències que podien ésser causa da mortificació per a don Eudald; però ell deia que no li plavien els núvols a l'horitzó, ni res que el pogués fer caminar reparat, i que el gran sistema per a esbargir-los era envestir de front les causes d'ells. Així ho féu; però amb tanta discreció al·ludia a ses antigues antipaties i topades amb don Eudald, i amb tanta gràcia les comentava, que aquest, no sols no se'n veié mortificat, sinó que acabà per riure-se'n de debò, regraciant-li en el fons del cor la bona obra de dissoldre-li tots els reparos que podrien dar-li pena.

-Don Eudald i jo- deia ell -soms fets l'un per a l'altre, igual que tap i carbassa, sols que ens ha costat un xic d'entendre'ns, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos pobres vellets mendicants que captaven sempre junts, després que de joves s'aterraren mútuament amb competències de l'ofici, fins que un dia, ja empobrits i desesperats, tingueren una agarrada tan sèria, que l'un hi perdé el nas i l'altre l'orella. Curats en un mateix llit, des de llavors data llur proverbial amistat, que els ha fet inseparables com bessons; tant, que el poble els designa amb un sol nom. Ara es parteixen la misèria, després d'haver-se tirat la riquesa pel cap.

Nosaltres no hem pas arribat tan enllà- afegia rient, -però de tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en què si ens deixen... ¡pobres nassos i orelles! La sort que vostè s'ha compadit de mi a temps, quan jo ja estava a les acaballes de les meves energies, perquè ha de saber que, encara que gallejava i feia l'home, tenia ja el cor com un pinsà, trabocat del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat cervell de gat. Però no se'n penedirà pas, don Eudald: jo abono. Cregui, encara que mal m'està el dir-ho, que arreplega un gendre de tota confiança, i, si no, aquí està el senyor Rector de Vall de Pedres, que no li'n dirà de menos.

I, posat a dir tarambanades, no acabava, mentre el bo de don Eudald, com un beneit, esclafia rialles que feien la joia de la família que el chorejava, especialment la Loreto, per qui a aquella expansió d'intimitat casolana era un segar de pèsols, després de tants dies negres com havia passat.

XV

-Començo per vostè, senyor oncle estimat, ja que vostè representa aquí nostra suprema autoritat espiritual- deia en Ramon, tot mostrant-li un hermós gotim pansit al sol, -i li dedico aquesta hermosura, que simbolitza l'aliment de l'ànima com fórmula de la sagrada sang de Jesucrist. Faltat de la saba vivificadora de la planta, les assoleiades li han pansit els grans, xuclan-los-hi la substància sobrera, però quintaessenciant sos elements i tornant-los incorruptes. Ara és tot dolçor, com certes ànimes de virtuts purificades per les sequedats del món.

El vell Rector copsà la intenció i finesa de la dedicatòria, i acceptà el present espurnejant-li els ulls.

-Dono la preferència al clero, per lo mateix que es veu avui tan atrotinat- seguí en Montbrió. -Mossèn Isidro, va per vostè: accepti'm aquest pessigadet de gerds, que semblen talment de coral. Se cullen entre aquells esbarzers del cingles, a on vostè hi alça les perdius. Un s'hi esgarrapa les mans per a abastar-los, com se les esgarrapa també vostè per a reclutar aquells estols de brivalls mig salvatges als quals, per a ensenyar-los la doctrina, té de començar per ensenyar-los a parlar, i així com els sacrificis de sa missió se li centupliquen en satisfaccions del cor, també copsarà les dolceses d'aquesta fruita bosquerola i esquerpa per excel·lència.