Part 9

-Que si l'hi durem?- exclamà en Vadô Set-trossos mig ballant. -Ja ho crec! ¡I tal dia serà festa! Ja em tinc a sa cantada i a s'arròs! ¡Visca sa Mare de Déu des Vilar! Ella ens treu a vores de tot, estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Això ja ve des temps des veis. A cada casa hi han boques que en parlen. Doncs, què li anem a regatejar? ¿Fer traginar es rem per bastaixos? I ara! Bons muscles tenim; i, a lo nostro, nosatros. Hai parlat bé?

-Amén- contestà l'avi Mauva.

-Per sa meua part,- va dir en Pau Ternal, accentuant la seva personalitat amb una de ses revingudes i vermellenques manasses, que es descarregà de palmell i ben estesa sobre la post del pit -ja se m'assecu sa llenga si mai de Déu m'oposo a res que vaju a honor de sa Verge des Vilar. A fe de refè, li hai promeses tantes de coses, que ni me'n recordo; i em trobo amb un embolic que no sé pas per quin cap podrà seguir, si algun confés no m'hi venta una estisorada. Confés, hai dit? Llamp que els abrusu! Com que sóc anyer, encara no m'arrambo a un confessionari, ja tots posen morro de gos enfurrunyat. ¡Trebais a mar, pubilla! Mes, sigu com sigu, me sembla... anem a cercar... que bé puc pagar es deute d'atri en descàrrec i a bon compte de tants de meus com se són esborrats des llevador de sa meua memòria. Per sa Santíssima Vergeta sempre faig per u. Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos de seixanta vuit en comptes d'èsser de trenta quatre i que ningú més volgués posar es coll a portar-lo.

-¡Ah, Pau Pau, que en valdries, de peles, si no fos sa mala llenga!- reparà l'avi Mauva. -Si tant estimes sa Vergeta, ¿per què malparles de tota sa seua parentela celestial? ¿Que no ho veus, que ses oracions que li endreces no poden pujar a sa seua orella, entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s'infern tot es dia de cant a cant? Vergonya te n'hauries de donar.

-¡Per sa verba paridora des Pare Etern,- exclamà enèrgicament en Pau -per sa crossa santa de Roma i per...

- No jurus, home, no jurus!- saltà l'avi Mauva trencant-li les oracions.

-Vull dir- seguí en Pau -que ja s'ha acabat, allò de renegar. Ja ho veig, que ès un vici lleig. Jo sé es meus propòsits, avi.

-Hem! hem!...- va fer en Vadô amorosint-se la garraspera del coll i amoixant-se amb els dits les aletes del nas, com si l'esperit subtil de la desconfiança se li hagués esbravat, fent-hi pessigolles, pels badius i la gargamella.

-As Vilar, as Vilar!- exclamà en Cadernera. -Quan ès, sa diada?

El pare va ser l'únic repatani. Allò de treure la cara pels carrers li venia de repèl. ¡Que fos tan vergonyós, aquell home!

Assegut, fumant, amb la visera de la gorra sobre els ulls, ens havia escoltat sense badar boca; i, quan li vaig tocar el botet, s'aixecà, va encaminar-se calmosament cap a la porta, i, abans d'arribar-hi, s'aturà, va entregirar-se a mirar-me, i va dir, a poc a poc i reganyosament:

-Jo t'he donat el permís perquè puguis complir el teu vot, Marianna: era un dret ben meu. Hissa!... Jo em desmancalo d'un rem que val una pila de pessetes. Hissa!... Jo pago l'encesa de l'altar. Hissa!... Jo corro amb les dispeses de la minestra. Hissa!... Ara vols... Amarra! dic jo. ¿Te sembla si la meva ès cara de fer babarotes pels carrers? ¿Que dormim, tita? Uix! Jo no he promès res.

Al sentir aquesta resposta vaig abaixar el cap sense ganes d'afegir un mot, perquè sé que les obres de pietat que no es fan a cor dolç són encens per al dimoni; més no poguí evitar que els ulls se m'enlloressin. L'avi Mauva replicà:

-Jo tampoc no hai promès res, Saura; però, quan es bon blat s'ajeu de ple, no vull ésser s'espiga buida, que s'alça dreta en mig des camp. Penseu-vos-hi bé, Saura. Teniu una filla estimada. Sa mar us la volia. No direu pas que no haju sigut sa Mare de Déu qui vos l'ha defesa. Ses proves són clares. I doncs? ¿Per què no voleu correspondre? Mireu que sa Segadora dalla per mar i terra. Anem, Saura, dormiu-hi: preneu consell des capçal.

El pare va immutar-se i restà una estona sense moviment. Després arrufà d'una sacsada la galta, com si se n'esquivés una mosca molestosa, i sortí, tancant de cop la porta darrera seu. En tot el dia no digué res: calla que calla i fuma que fuma; i, així que es parlava de l'assumpte, s'escapolia de l'escena com una fantasma. Però l'endemà, quan ens va veure a tots descalços, amb els rosaris a la mà i el rem a coll, vingué humilment a posar-se entre en Pau Ternal i jo.

-Ja sa cuca fera a posseït ses dues cames principals que li mancaven- Mormolà en Vadô.

-En marxa!- cridà l'avi Mauva.

Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores; mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem i més gentada es descobria, més ferm i entonat s'anava posant l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva veuassa, que, fosca i rogallosa com la del mar, com la del mar se sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la cridadissa.

El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.

Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.

-Cuiteu! correu! ¡Ja vénen, ja vénen, es de sa Santa Rita!

-Pepeitta, Ramoneitta!... Ont us fiqueu?

-Qui ès, aquell? Ai la mare! si no en conec d'atro! si ès en Pauet de can Ternal de sa Cama d'Ase!

-Calla! no xisclus, beneita!

-Guaita, guaita! Aquell tan lleig ès en Saura.

-Oidà! sí, que té es nas dels Saures!

-Bo d'homo! mireu com li degoten ses llàgrimes!

-Reina! això entendreix!

-Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge...

-A on va ara, aqueix carro? ¡Enrera, enrera! Que voleu fer una tragèria?

-És que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa Oriola.

-I aquella noa? Malaguanyats peuets! ¡Mireu's-em això! si això són lliris blancs, fietes! Prou ès coneixent, que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua!

-És filla de Roses, però té sang de pare.

-Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais, sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! ¡Salut, noa de Roses! ¡Predica, predica, sa devoció des Vilar!

-Glòria a sa Verge des Vilar!

-Visca sa gent de sa Santa Rita!

Les mares aixecaven en l'aire llurs infantons.

-Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!

I nosaltres resàvem i ploràvem: sí, tots ploràvem, fins el pare i tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les galtes.

Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record; i, no obstant, ¡quants anys hi han passat per damunt! La humil ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són? Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no resten sinó en Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigarà a emportar-se-me'n. El rem durarà de segur més que els oferents. Memorial d'una oració, llengua muda i eloqüent, dirà -Miserere!- per nosaltres quan ja no serem d'aquest món. Si mai puges a l'ermita, el veuràs penjat a la volta entre llànties i salamons, en mig d'un esbart de barques en miniatura que són altres tans ex votis. El poble el designa amb el nom antonomàstic de es rem de trenta quatre. L'ermità potser te'n contarà una història exagerada: tu saps la vera.

L'IDIL·LI D'EN TEMME

[Nota de l’autor: (Aquesta novel·leta fou començada a 15 de novembre de 1919 i acabada a lO de maig de 1920)]

I

PRELUDIS.

Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanenc que, en esforçar la veu, tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret el nom de _Temme_, un nom que sonava com un gemeguet. I a fe que li queia bé, un gemec, per nom, a aquell pobre xicotet d'ulls blaus, colrat de sol, gravat de verola, magre, ratat de parpelles, que sempre se l'havia passada prima i que d'ençà que tenia coneixement patia d'una set d'amor que mai no havia pogut ben satisfer.

La seva mare restà vídua poc després que l'infantà, i, escarrassada amb els quefers de casa seva i amb els més feixucs que li calien a les dels altres per a guanyar-se la vida, poques estones havia pogut dedicar al gomboldatge i educació del fill. En Temme va créixer a la bona de Déu, a l'aire lliure, per platges i carrers, entre la patolla dels murriets; però no s'havia aficionat gaire a companyons. Era un xicot pensador, pacient i d'habituds solitàries, i ja de molt petit s'havia decantat amb més gust al treball útil que no pas al joc i a la gatzara.

Professava a la seva mare una amor tota reservada, però intensa i tendríssima. Per heure algun senyal de complaença d'aquella bona dona s'hauria obligat a qualsevulla fatiga:, s'hauria abellit a qualsevulla sacrifici. Mes eren tan poques les satisfaccions que per aquest caire solia gaudir!... Sens dubte per tan poques, li sabien més grates i desitjadores. Ell prou feia tot el que podia per conquerir-les; i, portat d'aquest desig, sotjava sa mare, amatent a servir-la tan bon punt ella li manava quelcom, i, àdhuc sense que ella li ho manés, procurava ajudar-la, ja en les baixes feines de la cuina, ja a traginar la roba de les bugades des de la riera a l'estenedor i des de l'estenedor als coves; però quasi sempre, la dona feinera i atrafegada, que el considerava més aviat com una nosa que no pas com un adjutori, se'l treia del davant amb algun rebuf.

-Arri, fuig-me d'aquí Temme! Què fas? No em grapejus aqueixa, roba. Vés, no m'entrebancus! Deixa estar es ganivet i ses patates, que et taiaràs. No em cercus més mals de caps, que bé prou que en tinc. Apa, toca ruixola: sents? -No em destorbus! Mira que no t'ho haju de dir amb un caluix d'escombra a s'esquena! M'has entès?

I el noi, bandejat d'aquesta manera, no tenia més remei que anar- se'n, tot trist de veure que era tan inútil i destorbador.

Un dels goigs més grans de la seva vida l'hagué amb motiu d'una pesquera. Amb hams i llinya i pèls de seda, que va trobar dintre un calaix del seu difunt pare, que era estat pescador, s'havia guarnit una canya, i, després d'algunes provatures quasi infructuoses, un vespre pogué comparèixer a casa seva amb una enfilada de mabres i un llobarret de mitja terça, que resplendí argentadament com un comal de lluna, dins la plàcida foscor de la cuina, així que el noi va entrar-hi mostrant-lo a sa mare.

-Què ès això, Temme?- va fer la bona dona, agradosament sorpresa.

-Jo l'hai ajat. Teniu. és per a vós.

-I tu l'has ajat, Temme?- tornà ella. -Tu has tinguda tanta traça?

-Hai feta una sort- va dir el xicot, abaixant els ulls per honestar l'orgull i la joia que li vessaven a estuf del cor.

-Molt bé, Temme!- exclamà la dona. -Ens vindrà de primera. Vet aquí que avui soparem com uns _americanos_. No, aquest peix de sa teua primera pesca no el vendré pas, caret meu: en farem festa nosatros dosets. Oidà! veuràs quin guis, aquest vespre! Amb un suquet que jo em sé... veuràs, veuràs... un rajolí d'oli, alguns granets d'all dauradets, una mica de farina... veuràs, veuràs. Quines torrades hi sucarem! Tota sa casa s'embaumarà de sa flaire. Però, Temme, fill meu, i quina traça has tinguda! No me'n sé avenir. Ses mabres, oidà, ja són boniques, i n'has ajades un bon ram. Però un llobarro, Temme! Això ja és pesca d'homo fet. De qualsevol manera valdria dos rals a sa plaça. Quasi ès una consciéncia que ens el mengem nosatros, pobrets. Però ja ho hai dit, Temme: serà per a sa nostra dent.

El noiet no cabia en pell. I no era que es fongués pel bon sopar, no: hauria donat el peix i el suquet i les torrades, per gana que tingués, i se n'hauria anat al llit a ventre buit, amb tal de no perdre aquell goig que sentia, del contentament de la seva mare, si les dues coses fossin estades incompatibles. ¡Amb quina fruïció escoltava aquelles paraules tan dolces i acaronadores! ¡Com se n'hi emmelava l'ànima! ¡Quin esponjament, quin benestar, de sentir-se tan estimat i festejat! Que n'era, d'amable, la seva mare! ¡Quin parlar tenia més entrador! Què no hauria fet, ell, per complaure-la! I sí! amb aquells peixets l'havia alegrada, sí!

Se va asseure, tot quietet, en una cadira, a la cuina, i escoltava i guaitava; i, tot escoltant i guaitant, es banyava en un mar de delícies. Cada exclamació, cada somrís, cada gest de complaença de la seva mare, era un plaer inefable, que el noiet recollia àvidament i assaboria després a poc a poc, donant-li voltes i més voltes, com se fa en llemugar un caramel. I heu-vos aquí com aquella nit va adormir-se tot estovat d'un sentiment de dolcesa com tal volta mai no l'havia fruït; i heu-vos aquí com l'endemà no pogué menys d'esguardar el mar amb una simpatia i un afecte més profunds que fins aleshores. En havent-se llevat, eixí al seu balconet i va dir- se:

-Ès bona ànima, sa mar! Té ses butxaques obertes a totes ses mans, i sembla que digu: «-Apa, traçuts, escorcoieu-me!» A sa terra: «-Ai, no tocus això, que ès d'en Pau! ¡Ai, no no tocus allò, que ès d'en Pere!»..., un pobre no hi troba cap amigança, tot li crema es dits, i quasi no ateny un tocom on es pugu ajeure refiat que no l'en façun marxar a bordada de gossos. Sa mar, de contra, ès cristiana... estima tothom, i tan bona cara posa as pobre com as ric. No vol amos ni particions, sa mar. Ella i jo ens entendrem, vatua! Jo m'enginyaré... i Nostro Senyor m'ajudarà, perquè Nostro Senyor també ho vol, que rigun i que sigun felices ses bones mares.

Recalcat a la barana de fusta del petit i rústec balcó, ¡no se'n féu poques, d'il·lusions, aquell matí!

Des d'aquella humil miranda, una de les més foranes del barri de S'Euguer, descobria part de la cala de Blanes, amb ses roques daurades, i tota la gran platja de S'Abanell, rossa com una immensa estiba de xeixa, estesa fins al cap de Tordera. Amb la imaginació el xicot saltava de roca en roca, recorria de llarg a llarg els sorrals, triava a frec del mar els millors paratges on installar-se, i preveia pesques meravelloses.

-De primer, un bon grumeig- va dir-se: -això ès important. I, després, ull alerta a guipar bé!... ull i enginy, Temme! ¿Que ses aigües comencen a fer llunetes olioses i a bombollejar i esquitxar?... Peixi minuti. Vinga llavors sa potera i... zist, zast!... gurrama de panxes en l'aire. Es peix menut ès es que s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los. Cal saber-lo filar i no donar-li vianda, sinó ferro. I ell n'hi hagués força, de peix menut, que també fa bona paellada.

El cas era practicar bé l'ofici. Cada ormeig a la seva oportunitat; cada paratge al seu temps. A la vesprada i a les nits de lluna, per la tardor, cap a les roques foranes a esperar el pas de les orades, oblades i bissos. A mig dia, cap al sorral, que era l'hora que el llobarro s'hi atansava a menjar. Ja les aniria aprenent, les avinenteses. Hi havia pescadors entesos, i altres que eren uns enzes, que treballaven com a màquines. No, ell no volia ésser dels enzes: hi posaria el cor, al ofici; observaria, estudiaria... La mar era, a la seva manera de veure, com un arbre immens i fullós, carregat de fruita, que calia escarrar a les palpentes; però les estacions i els vents, i el sol i la lluna, a qui sabia observar- los, assenyalaven màgicament els indrets on era més convenient de picar. -No, sa canya no ès un mal ormeig, si as reramànec hi ha un esperit astut i un parell d'ulls desperts i ensenistrats.

Pocs pescadors s'hauran pres amb tanta d'afició llur ofici. Al cap de poc temps manejava la canya amb un tacte i una mestria extraordinaris, tan delicadament com un virtuós pugui manejar l'instrument musical de la seva preferència. Àdhuc, més que un instrument, li semblava un orgue nou del seu propi cos, una mena de tentacle per on circulava el seu fluid nerviós, animant-lo de cap a cap, de la soca al cimerol, del cimerol a la linya i de la linya als pèls de seda i els hams, dotant-los d'un palp exquisit que els convertia en una mena d'urpes sensibles. ¡Com li agradava, d'afinar- ne les sensacions! ¡Com les estudiava i quins secrets li ajudaven a descobrir! Cada peix tenia les seves maneres de picar, que, amb una petita vibració, el descobrien al pescador entès. La mabra no picava com la jodriola, ni el serrà com el llobarro; i el peix que embocava l'esca produïa una sensació tota diferent a la del que només l'envestia i l'estirava traçudament per despullar-la del ferro. En Temme cada dia aprenia secrets nous i traces noves; cada dia la seva canya es sensibilitzava més i més, i ell n'havia un goig senyorial semblant al que experimenta l'infant en educar els orgues del seu propi cos i sentir-se'n més i més mestre a cada moment. Per aquells temps la canya li inspirava un ver entusiasme.

-Sa canya! No hi ha cap estrument més fi ni més ben enginyat. Amb ses xarxes i es palangres i ses nanses s'aja més abundor de peix, certament; però amb sa canya un hom el palpa abans de vure'l. És una atra cosa, ès un estrument de més gust. Ajar una peça grossa amb sa canya... i sentir ses seues estrebades... coi!... això, es bo!

Se n'emportava molts desenganys, això sí. Quasi mai la realitat no corresponia al somni magnífic amb què solia fantasiejar per endavant les seves pesqueres. El peix gros abundava poc i era de mal agafar, car fàcilment rompia, amb el seu pes i les seves batzegades, els guarniments; i el peix petit feia perdre molt de temps i paciència a canvi de resultats insignificants. Però, si avui va malament, demà anirà millor: ell, en Temme, no es descoratjava. Com tots els pescadors de canya, de cada fracàs treia una ensenyança amb la qual evitar-lo un altre dia, i no perdia mai les fiances de millorar de sort. Hi havia tants de paratges a provar! Oferia tan belles promeses cada canvi de lluna!

Vivia entre somnis: el somni de la seva ambició abans de la pesca, i el somni del seu cor després d'haver-la realitzada amb algun resultat satisfactori. -A veure què m'hi dirà, sa santa dona. Me sembla que avui se li alegrarà sa cara.

Desgraciadament, la «santa dona» solia estar trista i cada dia més caiguda. de forces i d'esperit. Les seves humors eren estranyes i llunàtiques. A voltes victorejava i festejava el pescadoret amb motiu de petits èxits als quals ell no havia atribuït cap importància, i en canvi l'acollia amb fredor altres vegades que ell amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el xaval restava tot desconcertat i brandava el cap amb tristesa i pensava: -Pobra mare! Que en deu estar, de rebentada des trebai! ¡Que disgustos deu donar-li ets meu germà d'Amèrica! Tinc por que jo, amb sa meua canya, no podré pas salvar-la. Si no trobo un art de pesca que ens enriqueixu més de pressa, estem perduts!

N'Àuria Maresa, que així (del seu nom de fonts i del cognom femenitzat del seu marit) li deien a la mare d'en Temme, sempre havia viscut com a distreta d'aquest noiet. L'amor maternal gloriosa, la de les il·lusions i els goigs, la hi havia proporcionada un altre fill, el primer, en Jordi, un noi robust, garrit i espavilat, que li envejaren totes les comares del barri; després havia tingut altres fills, que se li havien mort; i finalment li havia pascut en Temme, que havia vingut al món, com un núvol de pedregada, a l'hora de la desgràcia. Néixer ell i morir son pare, després d'una llarga malaltia, havia sigut tot u; i llavors havien comparegut els disgustos, i la secor dels pits de la mare, i el mancament de guanys, i els deutes i els neguits. Un sadoll d'una veïna, un sadoll d'una altra, l'infant havia sigut criat com de captiri, entre fam i males mamades; i, quan començava a menjotejar, l'havia pres una verola, que el posà de tal manera que feia riure la gent: pelat de cap, ratat de parpelles, tot ell trepat de sots i esgratinyadures com una corcada roca marina.

Se diria que en Jordi s'era format de les sanitats i ufanors de la mare, i en Temme, de les seves lletjors i misèries ocultes. L'un inspirava amor, l'altre pietat; l'un era orgull, l'altre vergonya; l'un duia a l'expansió, l'altre a la depressió de l'esperit; i els llavis s'abellien instintivament al goig de besar les galtones xamoses, i sentien repugnància per les marrides.

N'Àuria Maresa sempre havia considerat el seu fill petit com una creu. Estava disposada a sacrificar-se per ell sense esperar-ne res sinó penes, i, en atansar-s'hi, n'havia un toc d'espines. Tots els delits del seu cor se'ls enduia en Jordi, el garrit, el fort, l'excelsador de la missaga. Per aquest sí, que perdia el temps amb gust, sense adonar-se'n. S'embadalia contemplant-lo i escoltant-li la veu, el somniava en les absències, i el creia, per dret propi, destinat a la fortuna i a la glòria.

En Temme no havia pogut haver cap impressió d'aquestes coses. Es pot dir que els dos germans no s'havien conegut. Hi havia entre ells quinze anys de diferència, i el petit tot just en tenia tres quan el gran va marxar a Cuba invitat per un parent que s'hi havia enriquit i manifestava intencions de protegir-lo entrenant-lo en els seus negocis.

En rebre aquesta invitació, n'Àuria Maresa no dubtà gens ni mica. Prou li recava, haver-se de separar d'un fill tan estimat; però va creure que la fortuna el cridava, i no volgué posar-hi entrebancs.

-Marxa, marxa, caret meu- li va dir plorant i abraçant-lo apassionadament. -Ves-te'n. Mal que es rompun de dolença ses meues entranyes, mal que s'hagués d'apagar sa meua vida, no vui aturar sa teua sort. Vés i feste homo, ric i noble i gran com tu mereixes. Jo aquí no et podria donar sinó misèries. Has de marxar: no hi ha més remei. Però vui que viatjus en cambra de popa i que et presentus a ses Amèriques vestit com un milord. Es llustro dóna importància i ès s'esca de sa fortuna. Ja ho hai pensat: ara ès s'hora de fer un vaitot, i el faré. Vendré sa barca i sa barcada de ton pare, es seus ormeigs de pesca, ses meues calaixeres de caoba, ses meues joies de nuviatge... tot! Així pagaré es deutes que ens estalonen, i encara aplegaré una bona mota per as teus menesters. Tot per tu, reiet meu! Jo i aquest infeliç d'en Temme, amb quatre moblets podem passar; i bé serà prou que no ens l'acampem de qualsevol mal amén Jesús. No en passus ànsia, de nosatros. Un altre dia ens ajudaràs, quan pugus. No plorus. Vui que estigus alegre. Jo aquí, rosegant ses meues tristeses, les trobaré dolces si sé que són sa rel de sa teua felicitat. Que mai, mai, no hi haju de sentir es regust de ses teues llàgrimes!