Part 10

En Jordi partí, equipat com un senyor, i n'Auria Maresa, empobrida, desnonà la casa que fins aleshores havia habitat des del temps del seu marit, i anà a ocupar-ne una de petita i miserable a l'extrem del barri de l'Euguer. En Temme no en recordava d'altra: una casa baixa amb el frontis sense rebatre ni lliscar, la teulada bonyeguda i herbosa, una finestra als baixos, i dos balconets embaranats de fusta al primer pis. Encrostonada i rústega també per dedins, no es componia més que de dues cambres a dalt i d'un vestíbul i una cuina a la planta baixa; però aquesta cuina, encara que força rònega, era tan espaiosa i estava tan ben apariada de la seva llar, els seus fogons, el seu armari cantoner, les seves lleixes a les parets i les seves vidrieres a les portes i finestres, que, als ulls de n'Àuria Maresa, feia passadores les altres misèries de l'habitació.

Posada allí, la dona va lliurar-se desesperadament al treball, llogant-se a tota classe de feines. Rentava i bugadejava roba a tot trast, i, en oferir-se'n ocasió, esterrejava pisos, adobava xarxa i vetllava malalts; i els diumenges, en comptes de descansar, venia vi a la menuda al celler d'algun hisendat, o servia d'escarràs en alguna taverna. Tothom la cridava i la manava a tort i a dret; no tenia un moment de repòs; i quan, tornada a casa seva, assolia una estona de relativa calma i decantava dolçament la pensa cap al fill absent, refigurant-se'l i acostant-se'l al cor enyoradís, acudia en Temme a distreure-la d'aquell goig reclamant-li atencions i moixaines. I sí! ella també desitjava complaure l'infeliç i s'esforçava a conversar-hi. Però no sempre un hom té delit de tractar amb criatures. ¡Si anava tan rebentada!...

Dominada per les primeres impressions que n'havia rebudes, no sabia figurar-se en Temme sinó com un infant quasi incapacitat per a la vida, com un ésser inútil, com una càrrega; i passaven els anys, i no rectificava aquest pensament amb tot i que el xicot creixia i tornava robust, i àdhuc esvelt i formós, davant dels seus ulls. Se diria que les noves impressions no tenien eficàcia per a esborrar la petja profunda de les antigues dintre l'ànima d'aquella dona, i que, mal que toqués a palp de mà la revoltura d'abundosos cabells del xavalet de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifança que li causava el record d'aquest cap pelat i encrostissat, en altre temps, a causa del deix de la verola. I, en quant als guanys d'en Temme ¡què havia ella de refiar-se'n! El peix que ell li duia, el mirava com a la ventura d'un dia, sobre la qual no podia fundar-se cap esperança ni, menys encara, seguretat per a l'esdevenidor: res, un joc afortunat de criatura; una estranyesa que no podia durar.

Pobre Temme! Sort que en Jordi el protegiria quan ja ella hauria acabat les forces per a acampar-lo! Tota la fe la tenia posada en aquell fill absent. ¡Amb quin daler esperava les seves lletres! ¡Amb quina afició les llegia i les rellegia, interpretant-les sempre a faisó i aire de les seves il·lusions!

Mes el cas fou que aquestes lletres, que al principi sovintejaren, s'anaren retrigant després i fent-se cada volta més inexpressives i curtes. És clar que això era degut als negocis, als mals de cap... N'Àuria Maresa no podia pensar altra cosa. I, oidà, mireu si no era així, que finalment en rebé una, de quatre pàgines, en la qual el minyó l'assabentava d'haver-se vist obligat a renyir amb el parent que l'havia cridat a Amèrica, home avariciós i malvat que, en comptes de protegir-lo, l'explotava. El minyó, doncs, volia establir-se pel seu compte, i pregava a la seva mare que li remetés tant de diner com pogués, en la seguretat que cada ral se li convertiria en un _peso oro_.

La dona va indignar-se contra aquell mal parent d'Amèrica, i, desitjosa d'agreujar-lo, li retornà pel mateix correu, sense llegir- la ni descloure-la, una carta que en rebé poc després de la del seu fill. Ara, pel que tocava a diner, ella prou n'hauria volgut tenir a senallades per a posar-lo tot a les bones mans d'en Jordi; però no en tenia poc ni molt, i, venent quatre misèries i empenyorant-se un bon xic, no pervingué més que a aplegar una quantitat tan mesquina, que al que la rebés havia de causar-li més vergonya que goig. Fos com fos, va trametre-la com a prova de la seva bona voluntat juntament amb una lletra, en la qual pintava la seva trista situació i abocava totes les tendreses del seu cor; i, després, restà descontenta de si mateixa, semblant-li que no s'havia desentranyat prou i esperant que un mot generós del seu fill pogués servir-li de perdó. I aquest mot va trigar a venir, i no fou pas tan aconhortador com era de desitjar. Mes ja n'hi havia prou. ¿Per què demanar més a un home enfeinat? I vinga un correu i un altre correu, i ella escrivint sempre i no rebent contesta sinó de tard en tard.

Per aquell temps fou quan en Temme començà la seva carrera de pescador. Algunes paraules esgarriades, que de lluny en lluny havia arreplegat l'havien posat mig al corrent de la conducta del seu germà d'Amèrica i n'hi havien donat una idea poc satisfactòria. ¡Un fill que entristia d'aquella manera la seva mare! ¿Què podia esperar-se'n? Pobra dona! Tan santa, tan pacient!... ¡No era estrany que tan poques vegades estigués de bona humor! Bah!... ell, en Temme, la salvaria; ell la trauria de les seves misèries i treballs. No calia refiar-se de ningú més. ¡Coratge i foris! Agafava la seva canya i... ¡cap a mar s'és dit!

Passava hores i més hores al trencall de l'aigua. Era, segurament, la primera figura que el sol, en eixir, descobria sobre les roques o els sorrals de la costa, i la darrera que la seva mirada paternal abandonava en aponentar-se. La lluna també el coneixia bravament; i la seva llum, que, com enyorosa de companyia, sempre s'acarrera per sobre la mar dret a dret de qualsevol que transiti pels seus ribatges o s'hi estacioni, ¡que sovint l'havia pres, encantadament, per punt d'esguard!

Aquesta vida a sol i serena durant mesos i mesos, frèjol de robes, nu de peus i amb el cap descobert, com ell solia anar, va fortificar-lo i àdhuc engallardir-lo. Igual que aquelles fades que, en visitar la princeseta de la rondalla, li concediren un do cadascuna, els penyalars i les ones, i l'ample cel i l'aire marí, tot afillant-se'l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i, toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de llur duresa; i, balandrim-balandram, les ones varen inculcar als seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i, riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca l'alè vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorejà els rústecs cabells i li alluentà la pell amb sos ruixims d'or, i la nit va banyar-li les parpelles amb una ombra simpàtica. Era el ver fill de les platges i els roquissers: llur natura l'havia format i acolorit amb substàncies d'ella mateixa, com fa amb els seus aucells i els seus peixos. Nu sobre una roca marina, s'hauria dit que era una escultura tallada de la mateixa roca; i quan, eixint de nedar, s'ajeia sobre l'orla de sorra bruna, planxada per l'onatge, hi semblava una figura rellevada, com aquelles que a pic de martell relleva tal volta un artífex a l'orla d'una safata. Mes, si de part de fora tenia la color cuprosa dels penyalars i de la sorra humida, de part de dins era altra cosa, car l'esperit transparent que s'obirava pels seus ulls blaus era una immensitat atzurada i pura com la del mar i com la del cel en el temps de la més gran serenitat.

Respirava salut, i les seves ocupacions i contemplacions el tenien tan distret que quasi no pensava mai en ningú del món. La idea de la seva mare no constituïa cap obsessió de la seva ment. Més aviat que com una dèria, aquella dona existia dintre la seva ànima com una tendresa, que es despertava amb un glatiment mig dolorós mig dolç quan alguna circumstància li'n feia record. I la veia només de lluny en lluny. Com que molt sovint n'Àuria Maresa dinava a les cases on s'esqueia a treballar, el xaval estava avesat a endegar-se ell mateix la minestra de migdia, i quasi sempre se l'enduia ja preparada, de bon matí, per menjar-la allà on se trobés en caure l'hora de costum. Mare i fill no solien estar junts més que una estoneta al vespre. L'un i l'altra feien algunes passades a la casa durant el dia: l'un a portar-hi peix, i l'altra a mirar si n'hi havia a fi de vendre'l abans que pogués passar-se; però no solien esdevenir-se.

A la vesprada en Temme s'asseia vora la llar, en una cadira baixa, i, recolzat sobre les pròpies cames i amb els queixos entre els palmells de les mans, contemplava amorosament la seva mare, que feinejava per la cuina.

Per a ell, aquella dona, alta i d'amples proporcions, era com si quasi no tingués cos. Feia com la Mare de Déu: tota era cara, esperit. I quina cara més noble i d'un aire més agradós! ¡Quina bondat, quina dolcesa i quina tristor s'hi llegien! En Temme no podia menys de doldre's que els fatics i les penes la descarnessin i envellissin. Es desolava, verament, en reparar com aquells grossos ulls melangiosos s'enconcaven de dia en dia, i com aquelles galtes, tan amables al bes, s'esllanguien i arrugaven a manera de veles que es buidessin del bon oratge de la vida. ¡Que apenadora, aquella lleu, però constant, tremolor dels llavis, que semblava un vici que haguessin adquirit a causa del respir anhelós que solia moure'ls! ¡Que apenadores, aquelles blancors que es descobrien ací i allà en les dues rosses bandades de cabells que, eixint del mocador del cap, endosseraven el simpàtic front! ¡Ell els havia vistos tan verament auris, aquells cabells!... Eren una joia que s'anava gastant: feien com el rellotge d'argent daurat del senyor rector, que, amb l'ús, anava perdent el bany d'or i blanquejava. Pobra mareta! I, els seus gastaments de vida i de boniquesa, ¿no eren, en bona part, deguts a l'esforç que ell, en Temme, li havia costat? Ell s'havia alimentat, anys i més anys, de les entranyes d'aquella dona generosa, que mai no les hi havia escatimades. Ella no n'hi demanava res, però en cada arruga de la seva cara ell hi llegia el senyal d'un deute sagrat. Pensant aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de vegades el xaval s'entendria tant i tant, que fins i tot se li enaiguaven els ulls.

A voltes, en mig del seu entendriment, li entrava un gran desig d'abraçar la seva mare. S'alçava, se li atansava a poquet a poquet, i, enrevoltant-li un braç al cos, s'hi acostava silenciosament.

-I ara, Temme!- feia la dona, estranyada.

El noiet l'esguardava amb sos ulls humitejats, tot somrient d'una manera acaronadora.

-Què et passa? Estàs malalt?...

-No, no, graci-a-Déu... No res... tenia ganes d'abraçar-vos... I... ja està.

El xaval tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment astorada. Què era, allò? Amb una fulgor com de llampec en nit obscura, percebia, en tals ocasions, quelcom de la vera naturalesa d'en Temme, i el cor se li atrontollava i se li omplia d'una angúnia estranya: una angúnia com d'un antic pecat no ben conegut, cóm d'una error penosa que l'enteniment repugna d'aclarir. Sordes interrogacions, a manera de veus confuses d'ecos llunyans, s'insinuaven en la seva ment. ¿Valdria més en Temme que en Jordi? ¿Hauria ella injustament despullat dels béns del pare l'un fill en benefici de l'altre, i...? No podia acabar, ni tan sols atendre, aquests pensaments. No, en Jordi no seria ingrat. En Jordi era l'esperança. No fallaria, no podia fallar.

II

PROPOSICIÓ.

-Estiu!... Estiu!- Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !... Estiu!- Indirectament ho proclama també pel poble el nunci amb aquella crida que ja tothom se sap de memòria per repetir-se cada any per la mateixa diada amb els mateixos termes i àdhuc els mateixos tocs de trompeta. -Tuturú! tuturutú! Les dones es banyaran a la part llevantina de la badia, des de sota Sant Antoni fins a l'indret de l'Esperança; i els homes a la part de ponent, des del Carrenyanc a la Pujola.- Banys!... L'estiu és vingut. Arriben tartanes carregades de forasters. Estiu! Estiu!

És el dia de Sant Cristòfol. El sol vola amb valentia pel mig del cel. Blanes resplendeix alegrement amb ses parets blanques com llenços de bugada i ses teulades grogues com altars de moresc. El mar i el cel són una sola blavor clara sense solució de continuïtat. Les muntanyoles i roques que s'hi banyen tenen l'apariència d'incrustacions d'esmalt sobre un cristall puríssim. Fineses i brillantors per tot arreu... La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d'argenter. S'endevinen riqueses d'or sota les nacrades colors de les roques. Les plantes que hi brollen al damunt ofereixen un estrany caràcter regular i ornamental. Allí les piteres amb llurs grans fulles simètriques i rígides com les d'una gegantina flor de metall inventada per algun artista. Allí les pales ovals de la figuera de moro, que, vistes de lluny, tenen el llustre i la forma de colossals gemmes maragdines. Allí les mates de ginesta, que, en compte de fulles, treuen uns llistonets verds que aguanten joiells d'or. Allí els altíssims llucs d'atzavara, que semblen arbres, convencionals i d'intenció simbòlica; gentils, esvelts, inusitats; les tornejades soques com de bronze brunyit; les branques acompassadament distribuïdes i graduades de major a menor, dues a dues tan iguals i tan elegantment corbades com els muntants d'una lira grega, llises, sense entreforcs ni ramatge, i terminant en unes grapes que es brinden al cel rublertes d'una pelussa àuria, com dient al dia esplèndid: ¡Mira, que belles, les flotes que hem arrapat del teu pelatge de llum!

El mar és tan pla que no ofereix perspectives. Només, de tant en tant, una gavina o una barca, que s'hi mouen atansant-se o allunyant-se, donen als ulls enganyats una meravelladora sensació de les profunditats del paisatge.

És a prop de mig dia. En Temme, que a la matinada havia estat de mala sort, després d'haver esmorzat a les onze proposant-se no fer cap més àpat fins a quatre hores de la tarda, compareix a la platja amb la seva olla de grumeig i les seves canyes, s'asseu a la sorra, i comença a preparar els seus guarniments. Vol provar la pesca del llobarro; però encara no l'ha començada quan un xivarri inesperat que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Què ès això? Què hi ha de nou? -¡Sant Cristòfol, home, Sant Cristòfol!

El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada. Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent. Tots plegats, mig despullats, mig vestits, esperen el toc de les dotze. -Nang, nang...- Així que les esperades batallades comencen a caure, ¿en voleu, de bellugadissa de braços i mans estenent per fronts i pits el senyal de la santa creu? I, tot seguit, ¿en voleu, de cossos a la mar? -Ara, ara! ¡S'hora, s'hora.!- Alguns es banyen només els peus, altres tot el cos; hi ha qui tot just de Déu toca l'aigua; hi ha qui s'hi rabeja llargament.

En Temme submergí una estona les seves cames nues, pregant de cor endins a Sant Cristòfol que el rentés de tota sement de dolor reumàtica. Després s'apartà d'aquell paratge avalotat, i atalaià d'ací d'allà a veure si en descobriria algun altre de més tranquil. A on podria dar-la? La banda de llevant estava plena de dones. ¡Quin guirigall hi movien de xerroteigs i de rialles argentines! I ¡quina xiscladissa alçava de tant en tant un escamot de noies, no podent resistir en silenci l'escomesa impressionant i pessigollera de les mateixes ones que desitjaven abraçar! Allò era un mercat de Calaf. Però, encara que no hi hagués regnat aquell traüt, tampoc no calia pensar a acostar-s'hi. Era el lloc de les dones, i en Temme no hauria volgut que cap s'avergonyís de la seva presència. I a ponent? També estava tot ocupat. Ací nedadors que es capbussaven, allí altres, i ací i allà colles d'enjogassats que batallaven esquitxant- se d'aigua a cops de peu, feien els xiquets de Valls a la platja o armaven sardanes dins la mar; i per tot arreu ressonaven crits, rialles, bruels, patacs, xipolleig i altres sorolls indefinibles. I ¿què calia esperar del recó de la Pujola, on s'acoblava tota la canalla del poble? No res: o anar lluny cap a la platja de S'Abanell, o deixar-se córrer la pesca.

Tras, tras... anava caminant indecís. I, ja una mica apartat dels nedadors, s'aturà sorprès de quasi no sentir-los. Llur cridòria i aldarull sonaven com a cosa mínima i ridícula en l'oberta immensitat, i no contorbaven poc ni molt la calma de la mar, que semblava riure-se'n benignament amb el cascadeig acompassat de la seva petita ressaca, de la qual res no era capaç d'alterar el ritme ni el to. -Ara mireu si n'es, de valenta, sa veu de ses ones, àdhuc quan sona més apagada!

Tras, tras... anava caminant indecís.

En arribar als volts de la reconada de ponent, algú va cridar-lo pel seu nom. El dia anterior havia plogut, i els llaguts, gussis i balandres reunits en aquell paratge eixugaven al sol llur velam desplegat o mig desplegat, en tan diverses posicions, que feien l'efecte d'una gran ajocada d'aus que, terrejant i espolvorejant-se com solen, haguessin esbalandrat les ales amb el major desordre, cadascuna al seu gust. L'apel·lament havia eixit d'allà, i en Temme no va trigar a descobrir qui l'havia proferit. Sota una estesa de blanques veles fresques de mullena, veié vermellejar, com una rosa dins un joc d'ombres i besllums lilials, la cara rodona i xamosa d'un home d'uns quaranta anys, vestit de blau i molt negre de cabells, d'ulls i de celles, el qual, mig ajagut, s'anava incorporant i li signava que s'atansés.

-Ep, Temme, ep! Sóc jo, qui t'ha cridat.

-Vós, Bonosi Ramoneda! I què voleu?

-Ho sabràs si t'atures una mica a escoltar-me, que tot vol temps i paciéncia, homo de Déu. A on vas, ara?

-Cap a S'Abanell, a veure si trobo unes aigues que dugun més peix que carn.

-Mal pensament. Amb es temps d'anar d'aquí a S'Abanell, ja tota sa carn de cristià que ara està en remull se serà posada en sec, i, sense moure't d'aquí, podràs pescar amb tantes fiances de sort com en altra part qualsevol... i qui sap si amb més i tot, perquè es llard que deixarà a s'aiga tanta de gent, llamp me matu si no ha d'èsser un bon grumeig per as llobarros, que són tan gola-bruts. Atura't, homo. Sant Cristòfol només té una hora seua. Dóna-l'hi, així et gordu de dolor i de baldament!

-Ja- féu en Temme, somrient amb una punteta de malícia. -Sinó que em sembla que, més que es sant, sou vós qui es vol aprofitar de sa meua hora. I cap mal ès: també em plau, de servir-vos. Sa llàstima ès que vós cerqueu qui us acompanyu à fer petar sa claca, i jo, pobre de mi...

-Ets bec-eixut com tota sa gent de mar: no cal que m'ho digus. Vatua ets homos de mar! Ells són qui m'han fet passar per xerraire, essent així que sóc el més reservat des Ramonedes i que mai ningú no m'havia tingut per llenga-llarg fins que vaig empeltar-me de pescador. Ah, Temme! ¿què deus pensar, de mi? I vas errat. Mira: m'agrada dir ses coses amb s'amaniment de paraules que necessiten, però no xerrar per xerrar, i ara! Si t'hai cridat, ès per proposar- te un negoci.

-Un negoci!- exclamà en Temme estranyat. -A mi? Que va de bo?

-I per què no ha d'anar-hi?

-Perquè encara no sóc ningú, jo- va respondre humilment el xaval. - ¿Que no veieu que soc un marrec de dotze anys i mig?

-Un raig així te'n comptava. Però, si ets petit, tens més seny i ets més trebaiador que molts d'homos que s'han d'afaitar ses barbes cada dissabte. Ja t’hai filat, jo, i... anem! tinc confiança en tu. Apa, seu aquí, a s'ombra des gussi, i parlarem.

En Temme, encuriosit, va convenir-hi. Tots dos interlocutors s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al xaval:

-Vui començar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sóc homo d'aiga. Tots es Ramonedes, de pares a fills, d'ençà que n'hi ha memòria, tots han sigut de s'art de sa terra; i, si sa malastrugança m'ha dut a merinerejar aquests darrers anys, ets meu cor no ès a ses ones, sinó as terrossos. Amb una casa as carrer de Raval, una vinya de quatre quarteres i una bòria afruiterada, que no devien res a ningú com no fos sa contribució, qui més ric i més xalat que en Bonosi? Però va venir sa filoxera, i vet-em aquí per portes. I com que per aquell temps va morir es pare de sa meua dona, que era pescador, i ella heretà aquest gussi, tothom va aconsellar-me que me'n servís i que cerqués a sa mar s'aliment que sa terra em negava. I, res, vaig deixar-m'hi caure. Pero... ca!... a mi sa mar no m'agrada. ¿Què te'n diré?... Hi trebaies i més trebaies, i mai no te'n pots fer teu cap tros ni preparar-hi cap collita: sempre hi vas a sort i ventura, i qualsevol passavolant que s'hi ficu hi té es mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que voga, baldament t'enriqueixus. És com es llit d'una lea. No m'il·lusiona, no hi trobo bon jaient: àdhuc m'hi sento feixuc i desmanyotat, i sempre hi estic recelós. Ses ones són traïdores, Temme: Es seu riure no m'entra; i quan, en dies com el d'avui, veig que s'encanten emmirallant-me, me sembla que no ho fan pas sense un desig reconsagrat d'engolir-me. Net: la tinc avorrida, s'aiga. Creuries que encara de vegades m'hi marejo? I vet aquí per què...

En Temme havia anat brandant el cap en senyal de desaprovar els darrers conceptes del seu interlocutor, i aquí el va interrompre.

-No, no i no!- va saltar amb cert desfici. -Que sa terra us tiro més que sa mar, bé: vós us ho sabreu; però que vós i datros surtin que vira que tomba amb això de sa traïdoria de ses ones... no, no i renó! Això són romansos. Per tot arreu n'hi ha, de perills; i... ¿a on anireu, doncs, que no pugueu sospitar-hi traïdories si darrera de cada perill hi suposeu una malavolença que l'empeny? Ai llampus! Repareu-ho: de vegades cau una teula i... clac!... xapa sa closca de l'infeliç que ensopega al seu dessota. Ara bé, doncs: anem a cercar: ¿qui passaria tranquil per cap carrer si s'afigurés que totes ses teules des ràfecs el sotjaven amb s'intent d'abordar-lo i estabornir-lo? Oidà, i doncs? ¿per què malparlar de ses ones i no de ses teules? Però no: tothom dali que dali amb sa traïdoria de ses ones. Es gran, això! Desenganyeu-vos: Déu ho manifasseja tot, i, si ell vol que us negueu, us negareu, baldament no toqueu més aiga que la de sa gibrella de rentar-vos sa cara. Sa mar ès franca, Bonosi. Veieu? a mi m'enamora més que sa terra precisament per això: perquè no s'entén de partions ni d'heretatges i té es cor igualment obert per a tothom.

-Ben xerrat, marrec!- exclamà en Bonosi rient i pegant amistoses manotades sobre el muscle del xaval. -¡Ui, ui, com t'entusiasmes, tan mosca morta que sembles! Bo, bo! Tu ets homo d'aiga... i perquè ho ets et cerco. Saps què em deia, dies enrera, s'avi Mundet?

-Com ho vaig a sebre, jo?

-Doncs me deia que es pescador més fi de Blanes ets tu, però que ningú no se n'atalaia perquè et trobes en es mateix cas que un music que no pogués sonar sinó amb una guitarra d'una sola corda. Entens, sa comparança? Sa guitarra d'una sola corda ès sa canya de pescar. I deia ell: «-Doneu-li un mal tros de gussi o de llanxa, i llavors serà com un music que pot governar una cobla... i ja veureu si farà parlar!»

En Temme va enrojolar-se i no sabia on girar els ulls, plens del goig i la confusió que li causà aquesta lloança; però tot d'un plegat semblà que s'entristís, tombà el cap sobre el pit, esclafí un sospir i mormolà:

-No, Bonosi: si jo fos tan bon pescador, sa meua mare no hauria d'anar tan escarrassada com va.