Part 8

-No! sols no!- vaig cridar fora de mi. - Parla'm de la nit, dels abismes, del naufragi, de la mort... Tot això ho sento i ho palpo; i, no obstant, ¡no ès tan horrorós com l'ombra sola d'aqueix pensament maleït, que no puc creure ni creuré mai!... no, no!

Ambdós cridàvem com aligots desnierats per la tempesta.

-Ah, sa vida, sa vida!... ¡Ès tan dolça, sa vida!- va dir ell. -Cada u s'estima sa seua més que totes les des món plegades. ¡Qui sap què hauríem fet, nosatros, a ses seues aigües! ¡Misèria, misèria! Mort jo, mort tothom. Companys, germans, pares... A sa mar no em fio de ningú. Misèria, misèria!... ¡Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en vós; no espero sinó en vós: en vós i en ningú més!

Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se'm va trencar. No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó en ella.

-Verge santa del Vilar- vaig exclamar aixecant els braços en l'aire. -Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç amb els rosaris a la mà i amb un d'aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada pels mariners de la Santa Rita, que no s'hi negaran. I, si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu.

-Sí, sí!- clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament. -¡Deu-nos port... i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu descalç, o passant es rosaris!

Els nostres caps se varen acostar, i les nostres llàgrimes barrejaren llur ardent gotellada.

¡Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm representà la Mare de Déu en aquella figura, tan familiar per a mi, de la imatge del Vilar: -I doncs, que no ho saps, que sóc una font de miracle brollada en _el teu país? que no ho saps, que sóc una orella del cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de la gent de la Costa?- ¡Quines idees més entendridores, caret! I vaig pensar en tants de cents ex-vots de nàufrags com omplen les parets de la capella. ¡Aquells nàufrags bé havien sigut escoltats! I també ho seríem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del romaní de les nostres muntanyes... ¡Amb quina enyorança vaig recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del ganivet! ¡Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar davant de l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: «¡Deu- nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!.»

La barca s'era emproada. Ho vaig conèixer per la inclinació persistent del pis, pels ressalts de la marxa... per certa intuïció, de la qual és difícil esbrinar els fonaments.

-Ens enclavem de proa: repara- vaig dir a en Cadernera, que s'havia emparat de les meves mans i plorava acotant-hi la cara.

-És que ens omplim- va fer ell alçant el cap.

-Un cop plens... anirem a fons?

-No, això no, pubilla. Portem càrrec de fusta: dogues de castanyer. Hem de surar per força.

-Així rai!- vaig exclamar, respirant ample.

-Es perill ès un atro. Diuen que amb es balanç de s'arbratge sa barca es tombarà.

-Qui ho ha dit?

-Ells: es vostro pare i en Vadô.

-I què pensen fer?

-No ho sé: m'han tret: no hai pogut escoltar res més. ¡Al mencos no m'haguessin lligat!... Però... ¿voleu dir que no han fugit amb es bot? Jo no els sento pas.

-No, caret: treu-t'ho del pensament.

-Hauria sigut una bona murriada: oi? Me sembla que s'avi Mauva no s'hi haguera convingut.

-Ni el pare tampoc, home!

-Ès que sa vida... Ès tan dolça, sa vida!...

-Calla: sents, ara?

-Oidà, sí: piquen amb ses destrals! treballen...

-No veus res, tu?

-Res: fosca i pluja.

-Què deuen fer? No pots pensar-ho?

-Tal volta una armadia. ¡Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo vaig conèixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb una armadia... En Saura ès un bon patró: totes se les pensa.

-Sí, home, sí.

Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig. Al cap d'una estona en Cadernera em va tocar amb el colze.

-Ja sé lo que fan, pubilla: esmotxen s'abre mestre.

-Vols dir?

-Sí: s'havia escruixit part damunt des treu: l'acaben de trencar. Això ès que no volen desemparar es bastiment: van a que servu.

Mentrestant la barca corria a tall de rella, forategant i enclavant-se, lo qual era molt perillós. La resistència que havia de vèncer l'obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor coneixia que l'onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo estàvem relativament bé. La popa era la part més alta i lleugera de la nau, i els cops de mar no aconseguien sinó fer-la ballar i assolir-nos amb algun esquitx. Després aquesta disposició es modificà. Fos degut a l'esmotxament de l'arbre mestre o a qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desemproà d'una embornada, igual que si l'haguessin descarregada d'un pes; circulà per la bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi la popa s'aclofà de cop.

-Hem tocat?- vaig preguntar alarmada.

-Alerta!- cridà en Cadernera pegant-me grapada al clatell i fent-me ajupir sota la borda.

Una muntanya d'aigua es precipità sobre nosaltres amb una força i un pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m'hauria colltorçada de mala manera. Valga'm la precaució del noi de bordo. Però... lo que vàrem patir! Un cop de mar s'aconseguia amb l'altre. ¡Ni que estiguéssim en un clotarell d'aquelles roques tempestejades que havíem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera cridava demanant socors. Jo, amb l'espant, quasi no podia tornar el respir. Esllomada, malmesa, horroritzant-me del sol contacte de l'aigua com si hagués sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa d'un rèptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els instants se'm tornaven segles.

Quan ja les forces m'abandonaven del tot, vingué la nostra gent i ens transportà, més morts que vius, a proa, deixant-nos mal ajaguts prop de la roda, a on ens lligaren no sé com ni de quina manera. Al principi no coneixia ningú ni m'adonava de res: m'havia embascat. Després me vaig fer càrrec del lloc on érem i de que tots els mariners estaven ajaçats i lligats al meu voltant. Déu meu, quina nit! Si has llegit el poema de Milton i et recordes del viatge de Satanàs a través del caos, figura-te'l, i figura't un ramell de brèvols sers humans fermat a l'esquena d'aquell monstruós viatger: això et donarà idea de com anàvem. Tot era dens i pesat al nostre entorn, i corríem a bots i capbussades, respirant sols a glops a través del xàfec, la maror i les tenebres. En Cadernera, agemolit al meu costat, somicava monòtonament com un infant malalt a la falda de sa mare. L'avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s'era agreujat del seu braç ferit, se revolcava de dolor, i, després d'haver invocat tots els sants que li venien a la memòria, començà a borbollar unes blasfèmies que escruixien. Per a mi l'infeliç desvariejava; i vaig pensar: -Té: vet aquí que aquesta ànima, encunyada amb el segell del vici, se presentarà a Déu tot flastomant-lo. En Vadô Set-trossos era el més sencer de la colla. Amb una paciència admirable, arreglava a cada moment uns tapaboques que ens servien de coixí, afluixava els lligams que ens feien mal, i procurava que el braç d'en Pau descansés en tou. I, el pare, ¿com devia estar, allà a la canya del timó? Sols una energia sobrehumana podia sostenir-l'hi.

Ara et diré una cosa que tal volta et semblarà estranya: patia molt, però quasi no em preocupava de la mort ni de res d'importància. Vaig pensar en una pila de futeses: en un vestit que em feia la modista per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m'havia dictat l'organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada, set dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del veïnat: talment la sentia parlar: -Ramona, Ramona!... Un pobre: porta un xavo! També em vingueren a la memòria una porció de versos d'un romanso que m'havien llegit quan era petita i del qual no m'havia recordat mai més de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor endins. M'anava enfebrant. Els ulls se m'aclucaven, i veia tot de gotetes lluminoses que davallaven engrandint-se, engrandint-se, fins que una gota sola m'acotxava de cap a peus. Aleshores m'esparvillava amb un surt, però de seguida; tornava a ensopir-me, cada vegada més profundament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls; més, de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat per caure en un deliri que consistia en la dèria de desembullar els boixets d'un coixí de puntes: estira d'aquí, estira d'allí, ara desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja l'altre... una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies de la nostra gent, amb unes carasses deformes: l'un era l'avi Mauva, que amb sos cabells blancs formava un embolic inextricable; l'altre en Pau Ternal, amb un braç embenat i embotit, que es trobava per tot arreu i no es podia tocar sense que esclatés un gemec o una blasfèmia; les cames d'en Vadô Set-trossos estaven enteixinades d'una manera incomprensible; i en Cadernera es perdia sota una troca de nusos. I jo anava maldant, hala, hala... El coixí era enorme: descansava per un cap a la meva falda, i per l'altre al cim d'una paret altíssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se. Relliscava, i se m'enduia presa entre els embulls de l'encoixinada com un altre d'aquells boixets palpitants que amb llurs ais m'omplien les orelles. Els fils m'encetaven la carn. Un esforç... apa!... i el coixinàs s'alzinava, i la meva cadira també... i tornem a la tasca.

Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegàvem. Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: -Som condemnats! Això ès s'infern!- Una altra mormolà -¡Ave Maria Puríssima!- Jo em vaig posar a resar d'esma. Resava i tornava a remenar els adolorits boixets. El coixí brandava... ¡balandrim, balandram! No, ja no era un coixí: era una fulla de porta que s'obria i tancava seguidament, samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d'elles, torta, revinclada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que balendrejaràs!... Quan la porta s'obria, passava un aire geliu; quan se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d'aquella porta eren la meva respiració. Per fi, empesa per un cop de vent, la fulla es tancà del tot. M'ofegava. Després se badà una mica, tornà a cloure's i vaig sentir una greu dolor. Havia restat encletxada en el batent, i el caire ferrat m'agafava per sota el ventre, cuidant a rompre'm les cuixes. En va proví de forcejar. Els meus músculs, gelats, testos, metàl·lics, no es movien. Els meus ulls s'empedreïen; la meva vista se cegà per complet... No existia més que la fosca rublerta per la zumzada de la dolor: -...zum, zum, zum! Tota jo era dolor.

No tinc pas veritable consciència d'aquell sofriment, ni del temps que va durar; però no puc pensar-hi sense experimentar una mena d'horror orgànica. En el fons de la meva vida hi ha un món subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell record.

Després de molt patir, vaig percebre certa impressió agradosa, com de frescors i pureses d'aire matinal, i, finalment, un joliu articuleig de veus humanes. Vaig fer esforços per exterioritzar-me, per sortir de l'ona de dolor en la qual estava submergida; mes no trobava pas la manera... Per fi vaig sentir que em remenaven, me va semblar que s'anava badant la feixuga porta que m'encletxava, vaig fer un sospir, i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el coixinàs del meu desvari, entremig d'aquells monstruosos boixets semihumans. Tal va ser la meva primera impressió de la realitat, però en vaig dubtar de seguida. ¿Què pasava? En Vadô, en Cadernera... Ah! durava encara la terrible navegació!

-Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu, a sa falda- va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus peus. –Al·leluia!

-Ja ès estrany- exclamà en Vadô.- Els hem perduts tots mencos aqueix. Mireu-vos-el: ès un rem de trenta quatre. Per força us havia de capolar. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo l'en hai tret perquè no us matés. Si l'heu ofert...

-És aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no ès un miracle!...- féu en Cadernera ajuntant les mans sobre els seus llavis.

-Esperança!- digué l'avi Mauva aixecant-se d'entre els cordatges. -Sa Mare de Déu ha començat a parlar: ella vindrà per nosatros.

En Vadô enarborà el rem i se n'anà cap a la banda acompanyat de l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la banda, s'hi recalçaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven, miraven...

Això aclarí amb un lluc d'esperança el meu tristíssim desensopiment. Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe: la fe transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar.

Per què no un miracle? ¡Semblava tan natural, que el Cel concentrés el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis!

Començava a clarejar. Ja no plovia. El cel s'havia asserenat a clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats per la blancor del dia, que s'anava emparant a poc a poc de l'aire. El vent havia amainat força; però ¡que negra i espantosa, la mar! La nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert, decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i... au!... ara aigües amunt, ara aigües avall!... ¡Què lluny devíem ser de terra! En lloc se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi. La nostra ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de pesantor desllorigat, així que no hagués seguit el jaient de la correntada s'hauria tombat sense remei. Era com una d'aqueixes carretes embalumades que llurs conductors guien amb l'ai al cor per un mal camí: «que no embarquem aquesta fotja; que no agafem aquella gleva; si bolquem, si no bolquem...» El timoner havia d'estar sempre alerta, sobretot que no ens entravesséssim. I hala, hala, cap a garbí sempre, amunt i avall, marxa, marxa... Fins a quan?

Jo era una mòmia vivent. Les meves robes, ressecades per la febre, s'havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tivant, i les parpelles se'm cloïen totes soles: se'm cloïen totes soles i tornava a ensopir-me; però, de la manera que sol passar quan se dorm amb ànsia tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa feble claror. Aquell dia, ¿no acabaria d'alçar-se mai més? L'estel Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella mar... ¿Era també desvari, allò? Tant de bó, que ho fos!

De vegades perdia el sentit de la realitat. Érem sers de l'altre món que, sotjats per l'ull de Déu, seguíem una navegació fatal i misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I la meva sopor revenia insensiblement, glossant aquestes fatídiques impressions i aportant-hi noves fantasmes.

Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere, miserere!...- Inspirava un sentiment religiós. Però per què? Jo sabia que estava lligat amb una idea: quina?... Mancava el nus, el record s'era perdut, i el meu desvari el substituïa amb un cúmul d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec, ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaïa la coberta. El meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir mai el descans del son ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar molt, molt. ¿Serà que, en el rellotge de la dolor, els instants no troben manera d'acabar de passar mai?

Per fi la cridòria de la nostra gent m'esverà.

-Ohè! ohè!... Aquí!...- L'avi Mauva, en Vadô, en Cadernera, tots cridaven i es movien com boigs. Fins i tot en Pau Ternal, que suara jeia esternellat, de bocaterrosa, sense habilior de manejar un dit, s'era incorporat ara, com un mort que s'esperités de cop i volta, i llançava un bramul llarg, llarg. -Ohè! ohè, ohèèè!...- Era estrany. Aquell home no podia haver vist res: cridava d'esma, per instint d'imitació, per... qui sap?... tal vegada mogut per un poder sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar completament. Què passava? Ens haviem enclotarat: no s'obirava entorn sinó una massa negrenca i bellugosa; i, no obstant, els mariners seguien amb llur crit. Vaig pensar en el _De profundis clamabo ad te, Domine_. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar s'anà alçant sota nostre, abombant-se, elevant-nos... i, en una balançada, es descobrí l'horitzó ombrívol de ponent. ¡Vet allà el miracle! Una rosa de llum s'esparpellava en mig de les obscures bromes: s'esparpellava deixant entreveure confuses rodoneses de color de carn, llampegueigs d'or amb besllums irisats... un estol d'àngels en revolta voladúria. ¡I la Verge devia venir al darrera!... Ja es transparentaven les blavors de son mantell. ¡Pots comptar, com anava, el meu cor! ¡Pots comptar, quin espasme, en els meus sentits!

Les ones taparen la meravellosa visió, i ens esmunyírem vessants avall per una llòbrega fondalada. Quan tornàrem a remuntar-nos i vaig veure de nou l'horitzó, vaig compendre amb alegria que el miracle s'era convertit en un cas ben terrenal i esperançador. Sí, allò em plagué més: s'adaptava millor a les febleses de la meva naturalesa. Ah! Segurament els miracles no són per als nostres ulls, caret, i el nostre Pare celestial ens els escatima perquè sap lo que podem rebre i lo que no podem rebre. La bella resplendor de ponent no era sinó un reflex del sol rogenc, que guaitava per un forat de la calitja llevantina: res de carnadures d'àngels. El velam sacsoner i nuvolós d'un bergantí s'anava deseixint de la broma, colorit de dolça llum rosada. Ja no vaig dubtar de la nostra salvació. La Verge ens enviava aquella nau: talment me va semblar que aquella nau acabés de relliscar de la mà lluminosa de la Verge. Quina intuició de la Providència! ¿Per ventura, darrera l'escorxa material de les coses, no hi ha quelcom diví que les emmeravella? ¿D'on el sentiment que traspua dels paisatges? ¿D'on la poesia de la pols? Vaig adorar Déu en aquelles veles que venien banyades de sol, cenyint el vent, portadores de vida. Gentil bergantí! No era gaire lluny. Ja els seus tripulants contestaven als nostres amb un clamoreig que espargia per l'aire agradosa musica. -Ohè, ohè!... Coratge!... Ohè! ohè!...- Els cants de l'alosa que anuncien una aurora desitjada, l'himne del rossinyol en mig de la quietud de la nit, la primera serenada d'amor... res, res no ha sonat mai tan dolçament a les meves orelles com aquelles veus de resurrecció. -Ohè! ohè! Ja venim!... Coratge! coratge!- ¡Ah, gent de bé! Eren fills del Masnou. Tinc llurs noms escrits a les teles del cor, i, si mai algun d'ells necessita una mercè i truca a la meva porta, no hi haurà joia que em requi, ni pas que no doni, per procurar-li conhort. I no em creuré pas quítia, no: aquests deutes no es poden pagar amb béns de la terra: els serveis de la caritat són jornal de la paga de Déu, com deia l'avi Mauva.

El salvament fou dificultós: s'hagueren d'establir una pila d'amarres de l'un a l'altre bastiment per acoblar-los tot evitant-los topades. Aleshores vaig veure el pare. Xop, esgrogueït, tremolant nirviosament, dirigia la maniobra amb una gran excitació, i tan enrogallat, que la veu no arribava a formar paraules en els seus llavis per més que l'esforçava. Fou l'últim de transbordar. Estigué dret, al meu davant, fins que tres mariners vingueren per mi, me collocaren en un baiard í m'hissaren amb tota mena de miraments. ¡O, noble protector! ¡Com treballava d'ànima en el meu salvament! Amb quin interès se'l mirava! Tot pujant per l'escala del bergantí, anava vigilant la meva ascensió i s'aturava a cada punt per contemplar-la. Un cop a dalt, va seguir darrera meu, va entrar en la cambra que em fou destinada, presencià com em posaven al llit, féu amb la mà un senyal d'aprovació, i, girant els ulls en blanc, çaigué en basca, tan llarg com era, igual que si l'hagués ferit un llamp. Oi, quin home! Per sobre les defalliors del cos, per sobre les angúnies de l'esperit, per sobre la fúria dels elements quan tots ens rendíem i no erem bons sinó per a gemegar, la seva voluntat de ferro l'havia sostingut en el lloc de més fatiga: la seva voluntat de ferro i l'amor; ens havia guiat bé i ardidament; i sols quan ja no era necessari va afluixar-se el seu esforç sobrehumà, i la misèria recobrà sobtadament el seu disputat imperi.

El bergantí que ens havia recollit venia de Màlaga i anava a Marsella, i s'oferí a desembarcar-nos en el punt que volguéssim de la Costa.

Els tres dies que seguirem navegant són una història de basques i febrades que valdrà més que passem per alt. Lo que si et puc assegurar és que no ens mancà pas assistiment. El capità era un home tan curt de paraules com llarg d'obres, que no ens escatimà res i que ni les gràcies ens volia. -Saura, avui per vós, demà per mi. No en parlem més.- Va cedir-me la seva cambra, posà el rebost a la nostra disposició, ens féu de metge i d'infermer... Més no es podia demanar. Fins i tot s'entossudi a voler salvar la nostra barca traginant-la a remolc, a pesar de l'embaràs que havia d'ocasionar-li amb grossa mar i vent contrari. -La Santa Rita és una antiga coneixença. Els bastiments tenen quelcom de persona: un hom els estima. Creieu que, si la deixés perdre, tindria sempre més un rau-rau: no podria dormir de gust.

Arribats a les envistes de Blanes, determinàrem desembarcar alli per moltes raons. Alli els nostres mariners tenien llurs cases, o les dels seus, i desitjaven descansar-hi; alli el pare volia que fos adobada la Santa Rita, ja que per a ell no hi havia, en part del món, millor mestrança que la blanenca, ni mestre constructor, amb lletres o sense lletres, més entès que un tal Ramon Veguer que la dirigia; i allí, finalment, jo, que em migrava per a posar els ossos en ferm lo més aviat possible, vaig veure el cel obert així que em parlaren de pendre terra. -A terra, a terra!- vaig exclamar. ¡No dic jo, si vaig treure forces de flaquesa, per saltar del llit! Massa cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge que de per poc se m'emporta a l'altre món.

Altrament el mar s'havia abonançat molt, i el desembarc s'efectuà de la manera més feliç.

Què més te diré? Que, a Blanes, tots estiguérem malalts, qui més, qui menys; que en Pau Ternal i jo fórem els més cançoners: ell pel seu braç ferit, i jo per unes febres de cap que no em volien passar amb res; que els aires purs, els bons aliments i la tranquil·litat d'esperit ens guariren més que les medicines; que durant la meva convalescència vaig fer el retrato d'en Cadernera («es retràtol», que deia ell donant a la seva manera caient catalanesc a la mal castissa paraula); que el pobre xicot no cabé en pell d'alegria; que... Però aquest punt vol una mica d'espai: vaig a com complírem la prometença.

Tots els mariners s'avingueren de bon grat a portar el rem al Vilar.