Part 8

Es lamentà, però, de la timidesa del professor i de la falta de món que se li veia a cada moment. Tota la família va riure dels fets de la tarda, i la tia Paulina estava molt indignada de la poca serietat amb què els seus nebots es prenien coses de tanta importància.

Don Gaspar Melrosada, quan abandonà les dues dames, anà Rambla avall, Rambla avall, fins a arribar al monument d'en Pitarra. I ¿quina en duia de cap? Ell sabia que al carrer del Gínjol hi havia una casa que se'n deia _La Buena Sombra_. En Melrosada vivia un moment tràgic de la seva vida, una hora de desballestament absolut, de revolta terrible; en la seva ànima, tot el de dalt anava a baix, i el de baix a dalt. De primer antuvi pensà atiar al port i caure dins d'una barcassa de carbó, a veure si es trencava una cama o li passava un fet sensacional. A tirar-se de cap a l'aigua no hi estava ben decidit: duia altres plans més o menys pintorescs; i transigí amb les seves decisions extremes, acordant el següent: entraria en un lloc de corrupció, i esperaria, esperaria...

Tremolant i esveradíssim, va empènyer la porta del _cafè concert_. Es sentia el polç a tot arreu del cos, i estava vermell com un perdigot. Com que ell no hi era fet, a anar per aquestes bandes, vacil·là, de primer moment, sense saber on es col·locaria. A les llotges hi veia un sens fi de barrilaires, i algun vell ensopit o potser que es divertia massa; allò no era per a ell. No s'atrevia tampoc a seure en les cadires de primera fila: era comprometre's. Per fi es determinà per instal·lar-se en una tauleta de cafè a la vora de la porta d'entrada.

De moment quedà incendiat per l'escenari. Lo que hi passava era una barreja de soroll de talons i castanyoles, i una llum projectada sobre uns braços i un escot, i una mica d'antiqüeles, i un bé de déu de _mantón de Manila_.

En Melrosada badà la boca i li brillaren els ulls. La dama de l'escenari l'emocionava: i es feia la il·lusió que sentia una febre satànica a tot el cos. Pensava en la cocaïna, en l'opi i altres coses que havia sentit a dir, i en la mort de Petroni, tal com la conta el _Quo Vadis_. En aquest èxtasi deliqüescent se li presentà el cambrer, en Melrosada va mirar-lo amb un posat completament d'idiota. El cambrer, veient que en Melrosada no demanava res, li digué:

-Què pendrà, el senyor?

El professor no contestava res, i el cambrer insistí.

-Què pendrà, el senyor? La consumació és obligatòria.

Don Gaspar tornà al món dels vius. Aquell bon home que l'interrogava tan servicial era un ésser vulgaríssim, i feia cara de ser una persona excel·lent. En Melrosada guaità al seu volt i veié vasos de cervesa, i digué que li duguessin cervesa.

La dansarina es retirà, i sortí una altra senyora més provocativa. En Melrosada estava intrigadíssim : amb un posat de mussol mirava l'escenari, que no podia separar-ne els ulls. Una dona vella i mal endreçada, que tenia parentiu o relació més o menys directa amb alguna artista, va seure a la taula del professor. Com que en Melrosada no protestà, i a la dona va semblar-li un disbauxat de molt bona jeia, li digué tranquilament:

-Escolta: que em convides a cafè?

En Melrosada no contestà; i quan comparegué el criat amb el doble de cervesa, la intrusa li estirà el gec i digué:

-Tu, porta'm un cafè.

El cambrer, sense dar resposta, portà el cafè; però aleshores, al nostre home, li passà una cosa més que desgraciada.

Molt a la seva vora bromejaven uns jovenets conegudíssims per ell. Dos de la colla eren _lluïssos_. Tots estudiaven l'ampliació de dret, i en Melrosada els havia donat lliçons de dibuix _in illo tempore_.

Els nois començaren a mirar-lo i a riure, i en Melrosada se n'adonà; i, de moment, tota la seva magnífica tragèdia se n'anà a rodar davant de la por còmica, de l'esverament miserable, que l'agafà, com si fos un infant que l'atrapen de dits a la sucrera. El professor s'arronçava com un conill. Amb la sufocació que va rebre li vingué un atac de tos que no s'acabava mai: una tos tan forta, tan comprometedora, que tothom es girà a mirar-se'l i algú féu: -Xit... xiiiit...

La dona que seia amb ell l'abandonà; com ofesa, i li digué, amb aire despectiu:

-Ja em pagaràs aquest cafè.

La tos s'anà calmant; però li entrà un fred, un tremolí, una vergonya, que es pensava de debò que es moria. Va pagar la cervesa i el cafè, i va fugir del local, acompanyat de les rialles de tothom.

En Melrosada continuà en el seu estat deliqüescent. En els aparadors de les botigues s'imaginava veure-hi formes lúbriques i horribles temptacions; les llums li cegaren la vista; el contacte de la gent l'ofegava. Ell es creia un ésser petit, negre del carbó de l'infern, degradat, desfet, indigne de presentar-se davant de ningú. Els quatre estudiants li semblava, encara, que el seguien: les llurs rialletes agudes li fiblaven a l'orella, i les sentia, dins del cervell encès, com si fossin un airet desagradable i agudíssim. De tant en tant es girava per mirar si de debò les puntes dels peus persecutors li tocaven els seus talons, i en lloc dels estudiants s'ensopegava a veure una revinguda dama o un home trist i desolat com ell. Quan arribà a Canaletes ja li havia passat l'emoció; la caminada i l'aire de la nit li posaren l'enteniment en son lloc. Aleshores s'exclamà: -Què has fet, Melrosada! On t'has ficat? Què has vist?- El pobre home no sabia què respondre's a si mateix. Sentia com un horror de la seva pell, dels seus ulls, de la seva boca, del seu vestit, impregnat del fum i les olors del local; dels seus dits, que havien agafat el vas de cervesa, aquell mateix vas on potser havia begut una donota; i com una fúria infernal, veia al seu costat aquella desgraciada que havia ingerit un cafè a les seves costelles.

Anava pensant, pensant, i l'horror era encara més intensa. -Què volies fer? Què era del teu esperit?- Aleshores recordava que la idea del suïcidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda tornà a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia una por estranya, una por de morir: potser la terra que l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Però no; estava ben lluny de la mort; i es preguntava: -¿Per què, per què, tot això?- Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la vídua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament, la seva falta de gràcia... No s'imaginava com d'una cosa n'havia vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succeïa aquella tarda!

I, en mig de totes les coses tèrboles (des de la conversa del tramvia, des del diàleg amb el seu cosí, fins a les rialletes dels estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel.

El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat eixarreïda, feien el màxim esforç i donaven tot el que de si els era permès donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la vídua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el ganivet, la forma de mastegar, la gràcia a eixugar-se els llavis, el límit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la cara, la mica de pèl moixí, la posició exacta de les dents; tot allò que en aquells moments en Melrosada (o sàtir deliciós!) hauria omplert de besos. Però no: ell no n'era digne! Com a contrast de la vídua, es veia ell, es recordava amb tots els pèls i senyals, i encara es feia més petit i més ridícul davant d'aquella dona fatal que es posava en mig del camí de la seva vida.

O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva timidesa!

En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a fer-se il·lusions que el trasbalsava _una cosa_ que no volia anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la més dolça angúnia. Ell, l'home tímid, l'home gris, estava en possessió del que és etern com la divinitat que mou el sol i les estrelles!

Amb aquesta tamborinada de pensaments, el professor de dibuix. assolí un tramvia de Gràcia-Rambles, i va seure, arraulit i capficat, a la vora de una dolça velleta que duia un gran ram de flors. I les idees d'en Melrosada eren encara més roses, més blaves, més malves i més perles, i el perfum i la frescor del ram l'anaven enterbolint deliciosament. Ja no pensava en la negror del cafè concert, en els absurds esdeveniments i el desig de tràgica disbauxa: era la vídua primeta, lleugera, endreçada i polida, que el tenia tot feble i tot tremoladís com una gelatina.

Arribà a la dispesa, i fou rebut pel seu amic i confident, un empleat del Municipi. que es deia Salvador Puntí i era espiritista. En Salvador Puntí, celibatari, escardalenc, tenia la cambra al costat de la d'en Melrosada. Com que eren els vells de la casa, els lligava una encisadora amistat, i tots els diumenges anaven a pendre cafè. En Salvador Punti va veure signes, en el rostre d'en Melrosada, que demostraven una interna excitació; i, mentre posaven les estovalles i tothom feia senyals de gana, en Melrosada dugué el seu amic a un recó del menjadoret, i, sota una Venus de guix, pronuncià aquestes paraules:

-Puntí, estic enamorat!...

* * *

Eren quarts de deu de la nit. Paulina estava a les acaballes del seu modest sopar. Sola en el menjador, s'entretenia paladajant, amb veritable golafreria, unes miques de formatge d'Holanda que havia tallat curosament amb el ganivet de postres.

La minyona estava capficada perquè aquella nit Paulina no li havia dit res: ni s'havia interessat pel preu dels ous, ni l'havia torturada a preguntes. Paulina restava silenciosa, amb un aire de satisfacció, com si un vol d'angelets invisibles li anessin a fer petons al sotabarbes i a la nuca.

Després que va plegar el tovalló i va engolir un glopet d'aigua, sense dir res es retirà a la seva cambra. Aquella nit tenia de llegir encara la _Lectura Dominical_. Intentà la lectura, però no es feia càrrec de res: s'empassava les lletres maquinalment sense copsar-ne el sentit. Va plegar la revista, i va abandonar-se en el sofà on feia les migdiades.

Paulina Buxareu, encara que seguríssima del seu èxit, no hi acabava de veure clar, en tot allò que duia entre mans. Si no perquè hauria estat una cosa poc convenient, Paulina va desitjar una sentada amb el professor, per canviar impressions i esbrinar l'efecte que la vídua havia produït en l'ànima de don Gaspar. Però no, no podia ser: aquelles hores de la nit, i ella sola! No, no: de cap manera. Paulina va resignar-se, i procurà aguantar la seva impaciència.

La seva manera d'apreciar el cas de la vídua i el professor era ben absurda. Un dia, perquè sí, sense motiu que ho justifiqués, li passà pel cap que en Melrosada i la Isabel havien de contraure matrimoni. Això semblarà fantàstic al lector, però Paulina Buxareu era d'aquella manera: totes les idees que tenia sobre les coses, i tots els pensaments que presidien les seves accions, eren nats sense raó ni motiu de cap mena. Paulina Buxareu vivia fora de la vida, completament externa a la realitat, encara que aparentment semblava una bona burgesa, una dona que obra d'una manera determinada, segons la seva educació, la seva qualitat mental, els prejudicis i el corrent de la vida que se l'emporta. Encara que els que la coneguessin superficialment creguessin que Paulina era així, el fet cert i positiu és que Paulina, mai, mai de la vida va obrar com una dona relativament equilibrada.

És que Paulina tenia una fantasia de baixa qualitat, però una fantasia prodigiosa. Tota la literatura que s'havia empassat li feia més mal que una pedregada seca; i la seva pietat profundíssima, la seva religió gairebé fisiològica, l'havien guardada no poques vegades. Perquè Paulina, llegís el que llegís, o sentís contar el que sentís contar, mai, mai es veia externa del tot al que li entrava pels ulls i per les orelles. Com que era poc comprensiva o comprenia malament, fins les tonteries desgraciades dels seus autors predilectes es feien més desgraciades encara en el cervell de Paulina. A tota aquesta manera de ser s'hi ajuntava un aplom esgarrifós, una fe absoluta en la seva superioritat sobre les altres dones, i un do de proselitisme per a imposar tots el seus acudits.

Un temps, quan es creia apta per a les grans passions i els actes sublims, volgué assajar sobre la seva pròpia persona, sense mirar les conseqüencies del que es proposava fer. Després, quan es donà aires de dona reposada, i lliure de les tempestats espirituals, volgué fer servir la gent que la rodejava per forjar novel·les vives amb la sang i amb l'ànima del pròxim.

No vol dir que la tia Paulina fos una dona perillosa: duia, com s'ha vist ja, tots els seus trucs pintats a la cara; però Déu ha posat en el món éssers com en Gaspar Melrosada perquè les ties Paulines, amb la més bona intenció, en facin víctimes expiatòries.

Ella havia llegit algun idil·li entre un celibatari i una vídua; ella sabia que els homes que viuen solters es tornen egoistes i escèptics, i que llur mort és com la dels pardals sota la neu. L'aspecte teatral que oferia per a ella el casament d'en Melrosada i la Isabel, i la simpatia que li havia inspirat el professor, juntament amb el desig de fer-li la felicitat, foren els elements que engendraren la idea monstruosa. Paulina no pensà ni un sol minut en les qualitats de l'un ni de l'altre, ni la inquietà per un moment llur psicologia, perquè, per a Paulina Buxareu, les ànimes de la vídua i en Melrosada no eren precisament les vives i veritables que informaven llurs cossos, sinó que eren unes ànimes completament falses, que havia creat la imaginació de Paulina; i en Melrosada no era el professor tímid que viu a dispesa, i la vídua no era aquella Isabel banal i egoista, sinó que eren dos éssers humans que no tenien res que veure amb la realitat i vivien solament en el cervell de Paulina Buxareu.

Un cop se li acudí la idea de aquest casament, ja no va tornar a meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i aleshores totes les seves forces tenien d'anar encaminades a assolir-ho. No hi feia res, que topés amb dificultats terribles; no l'esverava el ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava seguríssima que complia amb el seu deure.

Vet aquí per què aquella nit la nostra adorable Paulina rumiava i pensava i estava una mica intranquila. S'havia donat el primer pas: el decisiu, potser. Ella estava seguríssima que Isabel no hi venia malament. En Melrosada era una incògnita; però Paulina també estava segura que de la voluntat del professor ella podia fer-ne el que volgués.

Quan la Paulina va jeure embolicada amb tots els atuells i abrigalls del seu llit; quan reposava dolçament dins la castíssima camisa de dormir, amb els cabells collits per una còfia nocturna; després que hagué promès cinc pessetes a Sant Josep de la Muntanya si tot allò sortia del gust d'ella; la nostra Paulina, ja una mica ensonyada, es lliurà als més optimistes pensaments. S'imaginà la llar dels seus amics. Ella hi anava de visita. Isabel li besava les galtes amb emoció. En Melrosada li oprimia la mà efusivament. Ella seia a la voreta del foc. En Melrosada parlava de pintura; tossia una mica; deia que estava constipat. La seva muller se n'anava un instant per dur-li una tassa de te. Aleshores en Melrosada li deia confidencialment:

-Paulina: sóc feliç!

Després tornava Isabel. Es posaven a parlar totes dues. Parlaven de llurs coses: de vestits, de visites, de com es posava car el servei, de l'excel·lència del conill amb pèsols; i després, després, més baixet, Isabel, a cau d'orella, li deia aquestes paraules:

-Paulina: saps?... Em sembla que sí! em sembla que sí!... Ahir vàrem anar a casa el metge...

I Paulina li besava les galtes, on lluïa una llàgrima d'emoció i pensava fer una gorreta ben bufona amb unes puntes i uns llacets de seda.

I Paulina Buxareu, que pensava aquestes coses tan belles, es sentí vençuda per la son, i començà una tanda de roncs tènues, discretíssims, virginals.

VI

Isabel havia vist tres o quatre vegades en Melrosada, i el comentari que feia sempre a la seva amiga era aquest:

-Però, Paulina, si és tan tímid!

En Melrosada anava a aconsolar-se, amb la tia Paulina, de l'esverament i del tremolor que li produïa la seva enamorada.

-Estic foll! estic foll! Me l'estimo...

I Paulina contestava sempre:

-Doncs què espera, home!

Paulina estava satisfeta, contenta de la seva obra. Veia amb fruïció les reformes que en Melrosada havia fet en el seu vestit, en el pentinat, en un cert aire arrogant que es donava: en Melrosada, en pocs dies, havia millorat moltíssim; però estava com avergonyit davant de la família Buxareu. No cal dir que les classes de dibuix s'havien acabat feia temps i el professor només hi anava de tant en tant a fer visita. En Víctor, que al principi esbroncà la seva tia, acabà per inhibir-se, i fins prohibí a la canalla que fessin broma de l'antic professor. Cada vegada que parlava amb ell es trobava cohibit, perquè el pobre don Gaspar, encara que dissimulés, era massa ingenu i no tenia recursos per amagar l'estat de la seva ànima.

Les entrevistes amb la vídua es feien en el bar del «Siglo»; però la tia Paulina ja se n'havia empescat una de més seriosa en el seu propi domicili. Aprofitant la diada del seu sant, per exemple, una tarda de petita reunió, per a veure si donava una empenta a don Gaspar i l'home es decidia a declarar-se.

Isabel, que havia començat l'aventura de per riure, estava també una mica esverada davant de l'assiduïtat del professor. Perquè Isabel es deia: -Aquest home se'm declararà. I què faig aleshores?- És positiu que en Melrosada no li feia gens de gràcia: li semblava impossible poder-lo estimar. I, si venia el moment de la declaració, què? Li donaria una carbassa rodona. I aleshores la seva amiga es faria càrrec de la comèdia jugada. ¿S'evadiria sense negar res ni prometre res? Demanaria temps per a pensar-s'hi? Li diria que sí des del primer moment?

Aquesta darrera pregunta l'omplia d'angúnia. No, de cap manera: ¿Què faria, ella, casada amb aquell home? És clar que ell l'estimaria, la contemplaria; però qui era, ell? Un professor de dibuix, un home humil, que estava arregladet, sí, però que no podia satisfer de cap manera les seves ambicions.

Isabel havia decidit, ja feia temps, una norma de vida. Ella no tenia més enllà de trenta vuit anys, i els duia molt ben portadets. La seva persona era cotitzable, encara que fos per una petita quantitat, i estava resolta a no oferir-se en el mercat matrimonial si ella no sortia guanyant-hi amb escreix; i el pobre Melrosada, per bona persona que fos, no li oferia pas aquest guany. I per tan poca cosa Isabel no volia provar, de cap manera, una aventura matrimonial d'on potser sortiria amb les mans al cap.

Però, malgrat aquesta resolució, Isabel dubtava i patia. La seva amiga s'havia fet ja una falsa il·lusió. Aquesta il·lusió anava creixent a mesura que passaven els dies, i Isabel no tenia cor per a treure-la-hi d'un cop, per a dir-li que ella no estimava gens don Gaspar, i que tot el que fes Paulina i el professor era completament inútil.

Isabel era hipòcrita i covarda, i estava segura que Paulina no li perdonaria aquest engany. Li feia por de perdre una amiga com aquella, i li feia por, també, que vingués el moment terrible de decidir-se. I, en mig d'aquestes pors, sentia una mena de confiança en si mateixa: esperava que arribés algun esdeveniment, una cosa que justifiqués el seu refús, de manera que en Melrosada fos carbassejat i Paulina restés convençuda.

Els companys de dispesa d'en Melrosada notaren tot un canvi en el professor; però ell estava reservadíssim, i només a en Salvador Puntí feia les revelacions necessàries.

Les minyones de la casa en patiren les conseqüencies d'aquell canvi; perquè en Melrosada, home descuidat i pacífic, va tornar-se exigent de mala manera i cada dia cridava dues hores si no li havien enllustrat bé les sabates o no li havien cosit un botó dels pantalons en la forma que encomanà la nit anterior; es feia raspallar els vestits dues vegades el dia; i la minyona que li arreglava la cambra notà amb estupefacció que en Melrosada havia adquirit un raspallet de les dents i una mena de pasta que feia olor de menta. Tot això es comentà a la cuina, i les dones deduïen que el cast i innocent Melrosada tenia algun trafegot de faldilles.

En Salvador Puntí era el digne company d'en Melrosada; i, més que el seu parent jesuïta i més que ningú, podia inspirar confiança al professor enamorat.

En Salvador Puntí era un espiritista serè i convençut. Anticlerical terrible, no se li escapava, però, cap paraula despectiva ni cap protesta contra els capellans: molt al contrari, a la dispesa hi havia dos clergues, i ell els tractava amb el més gran respecte i amabilitat.

Segur de posseir la veritable doctrina, era condescendent amb tothom i no es ficava amb ningú; i, si algun cop li feien broma de les seves conviccions especials, somreia serenament, i en el fons de la seva ànima perdonava l'indiscret.

De jovenet havia estimat amb passió una cosidora eixelebrada. Un dia va veure que la cosidora li era infidel: en Puntí va resignar-se. I quan, després de molt temps, la malvestat va oprimir aquella dona, ell va donar-li participació en els seus estalvis; participació que encara continuava oferint amb veritable filantropia.

Després d'aquest desengany, havia estat cast i no havia pensat mai en el matrimoni. Complia estrictament els seus deures d'empleat municipal, i no tenia altres vicis que pendre cafè els diumenges, anar a veure melodrames al Paral·lel, i, com a grans extraordinaris, dinar al Petit Pelayo i sentir l'òpera des del quint pis del Liceu.

Un cop la setmana, sortia misteriosament després de sopar, i no deia mai on encaminava els seus passos; encara que dos estudiants de Balaguer, que feien la carrera de medicina, descobriren que en Salvador Puntí anava a una sessió d'espiritisme o a _fer el bé_, com diuen els iniciats.

En Puntí era un home convençut de la seva valor limitada, i ho fiava tot a la misericòrdia divina. Mai promovia cap discussió, ni contradeia els seus companys, ni afirmava res amb aplom. Comprenia fins a quin punt la gent estava distanciada de la seva manera de pensar i de sentir. Algun cop inicià converses de proselitisme amb en Melrosada; però veia clarament que el professor no hi volia saber res, amb els esperits.

Però aquella situació en que es trobava don Gaspar l'havia tret del seu estat de fredor i d'equilibri mesquí: davant de les coses del món, es veia desconcertat, i admirava el seu company de dispesa, el qual trobava un sentit a la vida i tenia resolt el problema futur. En Melrosada, com un malalt que prova tots els remeis, sense saber quin li donarà la salut, es lliurà, aquells dies, al diàleg confidencial amb en Salvador Puntí, i li féu confessió plenària. En Puntí no creia en aquell amor. Opinava que, en el cos d'en Melrosada, un esperit lúbric hi havia fet de les seves: calia que en Melrosada s'humiliés i es purifiqués, i fes esforços per desfer-se d'aquell esperit que el dominava.

Al professor li semblava una mica absurd, tot allò: no s'ho acabava de creure; i en Puntí, amb veu amarga, li deia sempre:

-Melrosada, faltant-li la fe són inútils les meves paraules; la fe és essencial.

En Melrosada vacil·là i dubtà fins al punt que tot allò que li deia en Salvador Puntí li produïa un cert esverament.

En Salvador Puntí intensificà les seves prèdiques; i en Melrosada, que ja no es veia del tot extern a aquell món misteriós on vivia el seu amic, sol·licità l'iniciament, i en Puntí, molt satisfet, li va prometre que el duria a una sessió, on es faria perfecte càrrec i quedaria convençut de tot allò que li semblava impossible.