Part 7

Tot em sembla claríssim: és natural que ella, estimant un altre home, es cregués amb el dret, una mica egoista, de dir-me el que m'havia dit. Jo vaig alegrar-me que R... fos novi de la Lluïseta. No sabia les condicions espirituals d'aquest R., però tant se valia: estava seguríssim que la Lluïseta era feliç.

* * *

Com s'ha dit, en Melrosada no sabia res, i la tia Paulina ja havia parlat set o vuit vegades amb la seva amiga Isabel i havia anat a veure el pare Tudó. La tia Paulina sabia que la Lluïseta tenia novi; però (mireu el que són les coses!) amb lo d'en Melrosada i la vídua, no veia res, ni sentia res, ni s'interessava per res, que no fos el negoci absurd que portava entre mans amb tanta discreció, segons ella mateixa afirmava.

A casa d'en Víctor tothom s'en reia. Després en Víctor se'n començà a atipar, i digué seriosament a la tia Paulina que no es posés més en ridícul ni es fiqués allí on no la demanaven. Però la tia Paulina en lloc de callar i ofendre's, va defensar d'una manera tan vehement l'acte meritori que feia procurant aquell enllaç, que seria la salvació de dues ànimes i la felicitat de dues vides, que en Víctor no tingué altre remei que deixar-se convèncer i dir a la tia Paulina que feia molt ben fet.

Amb qui trobava, la tia Paulina, un gust especial a dialogar sobre el projectat matrimoni, era amb el sogre d'en Víctor. El sogre i la tia Paulina no s'havien dit mai res, i, amb motiu d'aquestes conspiracions matrimonials, arribaren fins a trobar-se simpàtics mútuament. El sogre d'en Víctor era un homenet baixetó i prim amb una barbeta blanca punxaguda i uns ulls vius. La seva característica és que tant si era hivern com estiu sempre duia un barret fort negre d'una moda ancestral. Se'l veia amb aquell fòtil tenebrós que se li menjava el cap fins arran d'orella.

Aquest bon senyor havia fet de viatjant de comerç abans de les seves hores daurades, i coneixia una pila de coses inútils i sense cap interès, de les quaranta nou províncies d'Espanya. Aquestes coses les retreia sempre amb gran luxe de detalls. Per exemple: deia que a Santillana del Mar, on dugué un mostrari de botons, hi havia una casa que era la més vella de la població i que no tenia altra particularitat que aquesta de ser la més vella. Quan es parlava de formatges, sempre retreia un cèlebre formatge fruït a Cartagena, i estava una hora contant que era tan bo que se'l va menjar tot.

Doncs a aquest cavaller, la tia Paulina li explicava les opinions del pare Tudó i la necessitat que tenia en Melrosada de contraure matrimoni.

-¿No ho veu que, sense una dona que li recordi les obligacions del cristià, aquest home està perdut?

Tal argument, al sogre d'en Víctor no li feia cap efecte; perquè ell, encara que complia perquè no fos dit, les obligacions del cristià les desconeixia totes; però opinava que un home tan simpàtic i tan bo com en Melrosada no era fet per viure a dispesa ni per privar-se d'una tassa de til·la ben remenadeta, ensucrada amb tot amor i que estigui ben bé al punt de ser engolida.

Jo, al cap de pocs dies d'haver vist la Lluïseta al cinema, em vaig presentar a casa els Buxareu a primera hora de la tarda. Com passava molts dies, en Melrosada s'havia quedat a dinar amb els Buxareu. Jo vaig procurar estar a la vora de la Lluïseta i fer-li al·lusions al seu amor. I la Lluïseta em parlà del seu novi, com l'havia conegut, com es veien: m'ho digué tot amb una franquesa amable. Ningú, ni la seva cunyada ni en Víctor, ni la gent que frequentava la casa amb més assiduïtat, en sabien res, del seu amor. I la tia Paulina ho sabia, però estava boja amb en Melrosada. La Lluïseta era la primera vegada que parlava confidencialment (segons ella em digué) de totes aquelles coses.

Mentre durava la nostra conversa, arribà la tia Paulina amb un paquet a la mà. El paquet era petit. Jo vaig poder llegir _carrer de la Boqueria_. El número de la casa es perdia entre els doblecs. La tia Paulina en féu ofrena a en Melrosada. Era una corbata de color cirera amb unes ratlles negres.

Tothom digué que era de molt bon gust, i ningú s'atreví a riure. En Melrosada, consternat, manifestà que no se la sabia fer; i la tia Paulina li digué: -Vingui, sant baró.- Li féu deixar la tassa de cafè, li va treure un llacet escanyolit que duia al voltant del coll, i començà a fer un nus magnífic, mentre en Melrosada, una mica torbat, mantenia el cap en l'aire i aguantava l'alè per no molestar la tia Paulina.

IV

-Però, senyora meva, li prometo que pica en ferro fred.

-Què ferro fred! què ferro fred!...

-Sí, Paulina: cregui'm. Jo li agraeixo molt, però no em vingui amb aquestes coses, pobre de mí! No veu que he fet tard?

-Miri, Melrosada: si no es posa més racional m'incomodaré.

-Però escolti: per què vol que em casi, jo? A veure! ¿Per què s'ha ficat dins del cap una cosa tan impossible?

-Impossible!...

-Sí, senyora, sí.

-Miri, Melrosada: vostè no en sap res, de tot això. Deixi'm fer a mi...

-Però, es pensa que tinc posició?...

-Posició? Ara em surt amb lo de la posició?...

-Miri, Paulina: si és qüestió de fer broma, tota la que vulgui; però em sembla que ja dura massa dies. Els seus nebots ho saben, veig somriures de malícia per tot arreu; I... demés, Paulina... cregui'm (li ho tinc de confessar): vostè em fa més mal del que es pensa.

-Bé, s'ha acabat: no n'hi parlaré més.

-Però no s'enfadi; Paulina! Mare de Déu! Jo no vull molestar-la. Si li ho agraeixo molt, tot el que fa per mí!

-M'ho agraeix? ¿I em ve a suposar que jo li gasto bromes?

-Miri, Paulina: li prego que no s'ofengui, però escolti'm, que ara li parlo sincerament. Jo, pobre de mi, he dut una vida limitada, desgraciada: m'he resignat a ser un bon celibatari; he fugit de les dones; a poc a poquet els meus sentiments s'han assecat; la flama de la meva joventut és morta per a sempre! I duent aquesta vida arregladeta, sense soroll, he acabat sent una mica feliç i a no envejar res. El meu treball agradable, el tracte amb gent educada i de bones costums, m'ha omplert aquests cinquanta anys de vida. Ja ho sé, que no sóc vell; que, gràcies a la meva bona conducta... però Paulina, tingui pietat de mi: les seves bromes, les seves paraules, m'han despertat una pila d'il·lusions mortes, que jo no puc realitzar; m'ha fet somiar en una vellesa tranquila al costat d'un ésser estimat. I això, Paulina, vostè ja ho veu, que és impossible...

-Miri, Melrosada: impossible no hi ha res, per a Déu Nostre Senyor.

-Però... Paulina: ¿què té que veure Déu Nostre Senyor amb aquestes coses?

-No digui heretgies, Melrosada; no digui heretgies!...

-Però... escolti: ¿per què em vol fer casar amb una persona que no conec, amb una persona que... Pobre de mi!

-Què volen dir, aquestes paraules?

-Volen dir que ¿com vol que faci, per a conquistar una dona? Què tinc jo?

-Melrosada, vostè té una ànima d'àngel, té una noblesa que l'honora, té uns sentiments...

-Calli, calli, Paulina!...

-Demés, Melrosada, té un cosí jesuïta.

-I quin _pito_ hi toca, el meu cosí?

-Quin _pito_ hi toca? Doncs senzillament, que jo ja l'he vist dues vegades, i li he parlat d'aquest matrimoni...

-Però... Paulina!...

-I que és el confés de la meva amiga...

-Però... per Déu!...

-Sí, senyor, sí; és el confés de la...

-Miri, Paulina: vosté em farà tornar boig! Apiadi's de mi!... ¿Com vol que me'n surti d'aquestes inquietuds en què vostè em fica?

-Com vol sortir-se'n? ¿que no hi soc, jo, per a ajudar-lo? si aquestes inquietuds són la seva salvació!... Miri, Melrosada: no es doni aquests aires de persona caiguda: Ai! ¡quina ràbia!

-Què vol que hi faci?...

-Oh! No res, no farà, si és d'aquesta manera: Melrosada, no m'ho agrairà mai! Miri que em fa lluitar en unes condicions que no sé, no sé com me'n sortiré. Però té sort que ha anat a caure a les meves mans!...

-Però, Paulina, si és vostè que...

-Prou, Melrosada, prou.

-Pero... Paulina!...

-Prou, li he dit. I no se m'esveri, ¡Mare de Déu!, no se m'esveri!...

-No! si amb vostè és inútil! He perdut la voluntat...

-Vostè m'ha de creure a mi... i res més. Aquesta tarda, a dos quarts de sis, al bar del «Siglo»; vostè farà veure que llegeix diaris; però vigili, eh? I quan em vegi arribar recordi puntualment totes les meves ordres. Ho té entès?

-Ho faré per dar-li gust.

Aquesta conversa fou tinguda en el tramvia. Eren les quatre de la tarda. Paulina Buxareu baixà al carrer de Provenza, i deixà el pobre Melrosada més ple de dubtes que mai, més esverat que mai. Dintre una hora i mitja alguna cosa sensacional vindrà a treure'l d'aquella tranquil·litat migrada en què vivia. I tot, per què? -pensava en Melrosada.- Perquè a aquesta bona senyora se li ha ficat al cap. I ¿que no era home, en Melrosada? que no sabia espolsar-se les mosques? Potser sí, però... El tramvia arribà al carrer de Casp, en Melrosada digué al conductor que parés, i ràpidament, sense veure ningú, pres de la febre, s'encaminà al convent dels Jesuïtes.

En Melrosada pujà, suant, unes escales, fins que arribà al segon pis. Es ficà pel corredor obscur on hi havia diverses cel·les amb uns lletrerets enganxats a les portes que feien saber els noms dels jesuïtes que les habitaven. Arribà davant de la cambra del pare Tudó. Una mena de cordillet que duia una punta d'escuradents a l'extrem servia d'indicador en un quadre on es llegien coses així: _En la capilla, En la biblioteca, En el cuarto del P. Rector, Fuera de casa_, etc.

En aquells moments el palet indicador no assenyalava cap d'aquestes coses: penjava del cordill simplement; i això volia dir que el pare Tudó es trobava en la seva cambra. En Melrosada donà un copet a la porta, i des de dins contestaren: -En davant!

El pare Tudó era de Manresa. Devia tenir uns cinquanta anys; llarg, prim, unes grans ulleres, uns pòmuls sortits; enraonador, nerviós, sempre estava fredolic, estossegava i fregava de mans contínuament.

Quan va veure el seu cosí, amb la cara riallera li cridà: -Endavant, endavant, heretge! ¿Quins vents et porten?

-Mira, Ignasi- va fer en Melrosada, -perdona'm que et vingui a molestar; però em passa una cosa...

-Què et passa? què et passa? Seu. Vina, sant cristià, vina.

-Escolta: tu conèixes Paulina Buxareu?

-Psè!...

-I una vídua que es diu Isabel Avellana?

-Psè!... Bones minyones, bones minyones!

-I no estàs enterat de res?

-Bé! què vols que et digui? Concreta una mica...

-Aquestes senyores t'han parlat de mi?

-Veuràs, Gaspar, veuràs. L'altre dia vingué la senyoreta Buxareu, i em parlà de tu...

-I què?

-Gaspar, són coses que les has de tractar amb la teva consciència. No ho sé: tu veuràs; tu diràs el que et convé.

-Mira, Ignasi: estic desesperat...

-Gaspar, un cristià no ha de dir mai aquestes coses. Que vols? Vols un consell?

-Sí, un consell. Per això he vingut: per demanar-te consell.

-¿Tu saps ben bé què és, el sagrament del matrimoni?

-Home, em penso saber-ho. Ho suposo, vaja.

-¿Tu estàs decidit a ser un bon casat, a complir com a bon cristià, la llei de Déu?

-Home, Ignasi, em penso que em coneixes!

-Són coses molt serioses, Gaspar; són coses molt serioses. _Sancta, sancte tractanda_.

-Sí, sí; però aquesta tarda... aquesta tarda...

-Aquesta tarda... què? Digues, Gaspar.

-La tinc de veure, i ja...

-Però que no la coneixes?

-No!

-Però, Gaspar! ¿no la coneixes i véns a demanar-me consell?

-¿Que no t'ho ha contat tot, la senyoreta Buxareu?

-Fill meu, jo vaig deduir de les seves paraules que era cosa feta. Jo fa tres anys que sóc el confés de la vídua Avellana: t'he de dir que és una dona angelical; que s'està hores i hores al confessionari contant-me històries inútils, i que no m'havia dit res, absolutament res, d'aquest matrimoni. Però les paraules de la senyoreta Buxareu...

-I quines són aquestes paraules?

-No t'atorrollis, Gaspar. La senyoreta Buxareu em digué que tu havies mirat la vídua Avellana amb insistència; que la vídua Avellana no era esquerpa als teus sentiments; que, sent jo el confés de la vídua Avellana, procurés, amb el meu consell, que els vostres desitjos es realitzessin santament...

-Mira, Ignasi: jo estic boig, estic malalt; no sé què em passa!... No sé què fer. No sé si la senyoreta Buxareu és el dimoni que em vol perdre, o és el meu àngel de la Guarda. No sé si estic enamorat o no n'estic: aquesta vídua Avellana, que no conec, tan aviat m'atrau d'una manera irresistible, com em sembla que no té res que veure amb mi.

-Vaja, Gaspar, vaja: no n'hi ha per tant, no n'hi ha per tant; calma...

-Mira: jo vaig entrar com a professor de dibuix a casa els Buxareu... Oh! ¡Tant de bo que no hi hagués posat mai els peus! Aquesta tia Paulina m'ha fet un desgraciat. I, per altra banda (no ho sé, no ho sé! què vols que et digui), allí no em falta res: la família m'estima, m'omplen d'atencions. A mi em sembla que abuso d'ells, que no faig el paper que em pertoca. La tia Paulina s'ha ficat dintre els meus secrets: no em deixa; m'ho fa dir tot. Jo no sé per què s'ha entossudit a voler que jo em casi. Jo, que no tinc un no per a ningú; que m'he deixat regalar i festejar; que indignament he cobrat uns diners que no m'havia guanyat; que... ¡no sé què dir-te, Ignasi! Jo era un home tranquil, egoista: no pensava ja en les dones... I ara, he canviat: ara em sembla que la meva vida ha estat una equivocació; que hauria d'haver treballat per una dona, per uns fills; i la idea del matrimoni encara em tempta... Ai, Ignasi, ja ho veus! sóc un pobre home, amb la meva falta de medis; un trist professor sense recursos. No tinc dret a tenir aquestes pretensions de casar-me amb una vídua jove, una dona d'una educació superior a la meva, que quan la vegi em sentiré torbat, que no sabré què dir, i que la vida amb ella em serà un turment; perquè jo, ja ho saps, no tinc tracte, no sé fer certes coses, em torno vermell, sóc un desgraciat...

-Bé, no ploris, Gaspar, no ploris... Tot, tot es pot arreglar.

-Sí; però, veus?, em sembla que estic més serè; veus?, ara m'he tret un pes de sobre... Necessitava dir-ho a tu...

-Mira, posa't tranquil: tu la veuràs, ella et veurà a tu, i Déu farà el demés; i, si Déu vol i les coses van favorablement al vostre matrimoni, tot això tindràs d'agrair a la senyoreta Buxareu...

-Però tu, com a teòleg, com a persona entesa en aquestes coses, tu creus que m'he de casar?

-Però ¿quin impediment hi ha perquè no puguis casar-te?

-¿No et sembla, Ignasi, que això... vaja, això és cosa de joves? ¿No et sembla que no hi tinc dret?

-Fill meu, això tu ho sabràs. ¿Tu et veus amb cor de fer feliç una dona, de compartir amb ella les teves alegries i les teves penes, de seguir aquelles lleis tan hermoses que donava Sant Pau als Efesis?

-Sí, sí; però...

-Però què?

-La meva posició, els meus medis escassos...

-No fas un treball honrat? ¿No tens els teus estalvis, el teu petit capital? ¿No cobres al cap del mes la teva feina? I ella (has de comptar amb ella, també), la vídua Avellana està arregladeta, segons tinc entès. No et faltarà el necessari per a viure decentment.

-Així, tu m'aconselles...

-Gaspar, jo no puc aconsellar-te res: ets tu, tu, qui has de decidir: tu i ella. Encara no us heu vist: no saps si us agradareu, si ella consentirà. En fi, Gaspar, és una cosa llarga: pensar, meditar, encomanar-ho a Déu... sobretot això, encomanar-ho a Déu. Tu has rebut una educació piadosa. Jo, per part meva, les oracions, el consell...

Quan el pare Tudó digué aquestes paraules, una campaneta donà certs tocs especials que reclamaven la presència immediata del pare Tudó a la porteria. El professor no volgué ser més molest: acompanyà el pare Tudó escales avall, i en acomiadar-se, el jesuita va donar-li quatre copets a l'esquena, dient-li nerviosament:

-Vaja, Gaspar: tot s'arreglarà, tot s'arreglarà.

El pobre Melrosada s'havia esbravat una mica; però el que és treure'n l'aigua clara, això, ni pensar-ho: el futur era més tenebrós que mai.

És veritat que el seu cosí va animar-lo; però aquesta animació produïa encara un desgavell més gran.

En Melrosada, en sortir del convent, es topà amb el mirall d'una tenda, i s'hi va esguardar amb l'esguard més pessimista de la seva vida. La cara, el posat, el vestit que duia, fins els ulls vermellosos, una mica inflats per aquell plor tan sincer que engegà davant del religiós; tot li semblava deplorable: al pobre més ple de mals i més carregat de misèria, l'hauria pres per un Don Joan al costat seu. I s'estava parat, amb un aire d'imbècil, davant del mirall, sense gosar anar-se'n, sense atrevir-se a respirar, a aixecar el cap, ni a fer un gest una mica viril. Impossible! Impossible!- deia en Melrosada. Per fi, dos nois atorrollats, que anaven conversant, li donaren una empenta formidable, que de poc no el tiren a terra. En Melrosada tingué una paraula d'ira, i se n'anà corrents allí on el duia la fatalitat. El pobre professor recordava totes les lluites i inquietuds de quan era jove; però allò que li passava era més fort que tot. Arribà a la Rambla; ensopegava amb la gent; va estar a punt que l'aixafés un tramvia. Per fi entrà al _Siglo_. No sabia ben bé on queia el bar: ho preguntà una pila de vegades amb veu tremolosa. Pujà i baixà escales. Unes noies que despatxaven sabates es rigueren d'ell, i una altra de la secció de joguines el prengué per un sàtir. Després de patir molt, anà a raure allà on desitjava. Va agafar un diari, i es va estar a l'aguait, suant tots els càlzers d'amargor i sentint un desig estrany, una mena d'il·lusió infantil, i una febror que inflava les seves tristes venes. Pobre Melrosada!

Per fi arribà el moment. La tia Paulina anava endavant, i va fer-li l'ullet de seguida.

-Ai, Melrosada! Vostè per aquí? Quina casualitat! No es coneixen?...

I Paulina féu la presentació.

Isabel feia una mica de goig, anava molt ben arreglada i molt estirada, es donava uns aires de persona distingida, i parlava amb una afectació espantosa. A en Melrosada li semblà molt més que acceptable; i de moment, oblidant la idea pessimista que havia format de la seva pròpia persona, li lluïren els ulls d'amable desig, i quedà tan dolçament ridícul, tan tendrament, cumplimentós, que la Paulina pensà -Això és peix al cove.

Isabel es mantingué en una discreta reserva, que desconcertà en Melrosada, i de seguida una flama li encengué el rostre, i es quedà amb la paraula a la boca. La tia Paulina s'esverà una mica; però pensava :-Això ja sol passar, en aquests casos.- I procurà parlar, i dir força coses, perquè en Melrosada s'anés refent a poc a poc.

Isabel mirava en Melrosada amb un ull esquerp. La tia Paulina no sabia ben bé si aquesta actitud de la seva amiga era menyspreu o desig de ser conquistada i oferint la resistència convenient.

Paulina invità en Melrosada a seure a la taula d'elles. Isabel no demostrà ni contentament ni disgust. En Melrosada tremolava visiblement, i feia patir a Paulina cada cop que duia una cosa a la boca. Un xic tranquil·litzat, En Melrosada parlà del temps. Paulina lloà la bona qualitat del pernil que els servien. Isabel, una mica més espiritual, volgué enraonar de belles arts, i digué que ella havia pintat un paravent per regalar a una amiga seva quan es va casar; d'això feia molt temps. I digué, demés, que havia conegut bastant la Pepita Teixidor, encara que no li agradava el seu estil.

En Melrosada estava encisat amb la vídua, però cada vegada s'anava posant més trist; la veia tan lluny, tan lluny! Per un moment s'imaginava les coses més absurdes i més doloroses. Pensava que, si per un miracle del cel s'arribés a casar amb ella, quan el veuria en samarreta apretaria a córrer; era impossible que aquella dona pogués estimar-lo. De pensar en la declaració se li entelava el cervell i els ulls li feien pampallugues. De tant en tant Isabel li dirigia una amable rialleta; i aleshores en Melrosada pensava: -Potser sí! potser sí!- I volia quedar una mica arrogant, i es tirava endarrera, i se li veia la corbata, que havia cedit un poc, i el botonet de metall ennegrit que li aguantava el coll; i en aquells moments en Melrosada era per a fer perdre totes les il·lusions.

El berenar aquell finí amb una conversa inaguantable. Els tres personatges adoptaven actituds que era impossible conciliar; en Melrosada no veia res; la tia Paulina estava satisfeta del primer pas donat; la vídua era una esfinx.

Quan en Melrosada s'acomiadà va retenir un instant la mà d'Isabel dins de la seva, sentí una escalfor molt intensa, com si el cor li anés a rebentar i els ulls li saltessin de les òrbites; i l'esquifit professor va veure la dama com s'allunyava enduent-se les perles de la felicitat i deixant-li només una goteta d'esperança, amargada per totes les angúnies imaginables!

V

Isabel era una dona d'aquelles a qui un marit vulgar, quasi bestial, egoista i sense gens d'esperit va assecar-li amb uns quants mesos de matrimoni aquella floreta dels divuit anys.

Eixuta per a sentir l'amor, s'havia encongit dins una viduesa arreglada i honesta. Les pràctiques religioses, les regles de societat, i sobretot el que dirà la gent, l'havien lliurada sempre de qualsevol relliscada. Com que tenia una figureta graciosa, procurava no descuidar el físic, i estava molt satisfeta que de tant en tant li arribés una d'aquelles paraules que enllamineixen les animetes femenines.

Per la situació del seu marit, fins per la seva posició econòmica, Isabel no havia pogut fer mai el paper que hauria desitjat, ni havia alternat mai amb la gent que fóra del seu gust. Això era causa que sempre volgués afectar una gran distinció, sobretot davant de les porteres i de la gent humil. Encara que no tenia l'edat de renunciar a les roses, Isabel estava una mica passadeta i havia perdut l'humor; però com que era una dona insensible, i no hi veia més enllà del vestit de la temporada que li feia una modista anònima, i s'arreglava a casa, ajudada d'una Carmeta qualsevol; com que no tenia altres idees, ni altres preocupacions espirituals, que el quedar bé amb la cosina tal i el fer un paper fred a la tia fulana, i la seva felicitat consistia que li diguessin -Quin goig que fas!- Isabel no podia queixar-se de la vida. Demés estava convençuda que era una elegant, i parlava amb despreci de totes les dames que anaven en automòbil, considerant-les unes pervingudes i unes ordinàries.

Paulina, innocent i plena de bones intencions, estimava Isabel com a la millor amiga. Isabel sentia per Paulina una absoluta indiferència, però fingia una gran amistat, perquè Paulina estava molt més ben relacionada que ella, i per mitjà de Paulina havia arribat a formar part de la Junta d'alguna Gota de Llet, i havia pogut menjar pastes (que ella sucava al te) en alguna d'aquelles cases en què l'amo està ficat en Comanditeries i Anònimes.

Per altra banda Paulina era una desenfeinada, i ella, que també tenia totes les feines fetes, trobava gust xerrant, retallant i comentant.

La proposició matrimonial semblà. a Isabel una cosa absurda, no impossible. No sentia necessitat d'estimar ningú ni de tenir un home a la vora; però si el pretendent li hagués caigut en gràcia potser s'hi hauria casat. En el cas del professor en Melrosada li semblà indigne d'ella des del primer moment; però, com que Paulina s'ho havia pres d'una manera tan seriosa, no volgué desenganyar-la. I, en el fons de tot, una repulsió absoluta no la sentia, tampoc: al que estava decidida, Isabel, era a no consentir a casar-se, purament i exclusiva, per donar gust a Paulina. Aquell senyor Melrosada li semblava una bona persona: fins no el trobà gaire lleig; però no era per a ella: estava mancat de distinció, no era una persona fina; i, al costat seu, no podia fer-hi un paper que li millorés la situació present.

De totes maneres, Isabel, quan abandonà en Melrosada, no volgué defraudar les esperances de la seva amiga: i digué que l'havia trobat simpàtic; i aquesta sola afirmació va ser prou perquè Paulina anés a casa dels seus nebots dient que Isabel estava follament enamorada de don Gaspar.