Part 9
Una nit anaren al lloc del misteri. Era un entresol miserable del carrer de Mendizàbal. En aquell entresol hi vivia una certa dama ex-amiga d'un aristòcrata. Els dos visitants trucaren a la porta i penetraren immediatament al menjador; un menjador petit on hi havia una vintena de persones segudes al volt de la taula. En Melrosada fou presentat a la mestressa. Era una dona d'uns cinquanta anys, passada, pintada, vestida amb una bata de seda violeta, trofeu d'antigues grandeses, però que aleshores tenia les puntes estripades i la color beguda. Aquesta dona els rebé amb gran amabilitat, i els oferí dues cadires. La concurrència era tota d'aspecte humil i deplorable: dones que venien de qui sap a on amb la canalla que se'ls adormia a la falda; algun noiet dependent de drogueria; algunes modistetes que anaven amb el pare i la mare i tota la família; i en un recó es distingia, pel seu aspecte encara més humil, un obrer monstruós com un goril·la, amb les espatlles de descarregador del moll i una alçària de Sant Pau, que anava amb samarreta i pantalons de vellut. En Melrosada i en Puntí cridaven l'atenció per llur aire de senyors; i el professor es meravellà de la manera com tota aquella gent tractava el seu amic, i de la germanor que presidia aquell acte.
Al moment que arribaren, un mèdium feia admirables revelacions. Era, el tal subjecte, un xicot prim, fadrí llauner, que es sentia posseït feia dues hores, i encara no havia acabat la feina.
Es posava a gesticular en mig dels concurrents, cloïa els ulls, i feia unes aspiracions estranyes amb el nas, com si volgués ensumar rapè; i de sobte deia que la república era un fet, i es passava els dits per la barba afaitada, i aleshores, un home gras i vermell que se'l mirava amb uns ulls com unes taronges, deia, tot convençut:
-És en Ruiz Zorrilla!
Després del seu discurs republicà, el fadrí mèdium obria els ulls, i els tornava a tancar de seguida. Es posava una mà damunt del pit, i l'altra mà, amb el puny clos, la col·locava damunt dels ronyons; aixecava el cap amb arrogància, i deia:
-_Voto a cien mil bombas!_
Aleshores el subjecte gras i vermell aclaria el personatge, i insinuava, tímidament:
-És en Napoleó!
En Melrosada, encara que no creia res de tot allò, s'estava quiet com un pollet, i per res del món s'hauria atrevit a parlar, ni a riure's del que veia.
Per fi aquell xicot extraordinari s'assegué, demostrant una fatiga enorme. La mestressa de la casa li dugué un vas d'aigua, i va dir-li, maternalment:
-No s'_entregui_ més: per avui ja n'hi ha prou.
I el xicot, quan sentí aquestes paraules, s'embolicà el coll amb una bufanda, s'enfonsà la gorra, i fugí cap a la porta sense dir res.
Tot allò, a judici d'en Melrosada, era bastant especial. En Salvador Puntí, completament oblidat del seu amic, s'entretenia llegint les revelacions més importants que havien fet aquells dies els esperits, i que la mestressa tenia copiades a màquina.
No tardà gaire a arribar una dama menuda, embolicada amb una manteleta de pells de conill i una mantellina tronada. Tenia el nas com un cigró, uns ulls petits i lluents, i un aspecte de mala persona.
Aquella dona era una professional de l'espiritisme, i estava molt carregada d'orgues. Tots la saludaren amb respecte. La mestressa va dur-li una botella de vi i un vas; i, després de fer beguda, la dama de les pells de conill començà un discurs sense cap ni peus, amb una veueta de nas ensopidora. Deia un grapat d'heretgies imponderables i tothom assentia amb el cap sense entendre'n un borrall perquè aquella bona dona no sabia què s'empescava.
Després del seu discurs preparatori vingué una oració per a il·luminar les ànimes i allunyar els mals esperits. La mestressa recomanà als presents que es concentressin, i tots acotaren el cap i es posaren la mà al front; i de seguida la dama del discurs inicià una mena d'atacs de nervis,i, sense gaire esforç, es trobà posseïda per l'esperit d'un carreter de Teruel completament poca solta. La mestressa i en Salvador Puntí tractaren de convèncer l'aragonès incorrecte, que se'n va anar aviat, després de fer constar els desigs que tenia de pegar a la seva dona.
De l'altre cantó de la cambra s'oïren uns sospirs i uns bufecs, i ja n'hi va haver una altra de posseïda. Era una noia vinguda de la Barceloneta, molt blanca i rossa, amb la cara enfarinada i sense gens d'expressió. Duia un collaret de perles falses, i la pobreta feia un posat de passar molta gana. Es sentí trasbalsada per una ànima deshonesta, una mena de cortesana del carrer de Trentaclaus que deia veritables inconveniències. Costà moltes penes el posar-la a to; i, pronunciant les oracions reglamentàries, la varen fer fugir més que de pressa.
Quan encara no se n'havia anat aquella larva pertorbadora, dues noies més començaren a bufar i a estremir-se, i vinga esperits i esperits, que la pobra mestressa ja no s'hi entenia; i, en mig del desori, aquell home gras i vermell es posà a plorar i a grinyolar, i una _indivídua_ que tenia al costat, que era la seva pròpia muller, començà a bufar-li els ulls i a ventar-li el front.
El pobre home no volia ser posseït, de cap manera, i els dimonis el violentaven.
Gràcies al buf poderós de la seva dona, els esperits el deixaren en pau; aleshores l'obrer gegantí començà a roncar com un lleó, i a posar els ulls en blanc, i a tremolar d'una manera espantosa. Una de les noies posseïdes, amb l'aspecte de somnàmbula, anà al seu encontre i s'agafaren les mans, i el tremolí era cada vegada més intens i més esfereïdor. Els roncs del bastaix i els gemecs de la noia arribaren a capficar en Melrosada, que ja es penedia d'haver vingut i tenia por que d'un moment a l'altre seria posseït per algun tarambana.
La dona del nas de cigró començà a ventar el front de l'obrer, i declarà que estava pres de l'esperit d'un frare dolent que era molt orgullós i no podia parlar, i que la noia que l'agafava de les mans estava posseïda per un altre dimoni també dolent i orgullós. I el més trist és que aquells esperits no volien anar-se'n de cap manera.
Aquest espectacle grotesc i esgarrifós durà fins a la una de la matinada ultra les oracions i les accions de gràcies. La concurrència se n'anà dolçament, com si sortissin d'una funció de puxinel·lis. La mestressa pregà als visitants que no descuidessin aquelles pràctiques i no deixessin de venir les nits següents.
En Salvador Puntí i en Melrosada caminaven agafats del braç. En Melrosada estava intrigat i esverat per tot allò, i no gosava obrir la boca; i en Salvador Puntí, després d'un llarg silenci, digué aquestes paraules al seu amic:
-Vostè ha vist, Melrosada: són gent humil, i sense cultura; però tenen fe, i Déu estima els pobres i les ànimes senzilles. Els miracles mai són provocats pels orgullosos.
L'obra que avui hem fet és una obra piadosa, una bona obra de caritat. Ha de saber, amic meu, que les ànimes dels morts volen per l'espai, sense que es coneguin a si mateixes, amb tots els defectes i vicis que tingueren en vida; i aquest és el seu purgatori fins que Déu els dóna el coneixement de la veritable llum i assoleixen aleshores la felicitat eterna. Aquestes ànimes, que purguen encara en la ignorància de la veritat, es serveixen d'un cos viu per a manifestar-se. El mèdium és l'instrument de què es valen per a parlar als vius i per a confessar la seva desgràcia; i aleshores les nostres oracions i els nostres consells les ajuden a cercar la llum, a humiliar-se i que puguin conèixer la seva naturalesa d'esperits.
L'obra d'ensenyament és la que hem celebrat avui. Nosaltres hem de procurar fer el bé a les ànimes del purgatori i conduir totes les nostres accions pel camí recte, perquè després de la mort el nostre esperit no fugi com el d'aquests desgraciats.
-Li confesso, Puntí, que tot això és extraordinari- contestà en Melrosada; -però també dec dir-li que no em soluciona res, que no hi veig clar en lo que pugui referir-se al meu amor.
-Veurà, Melrosada: no totes les ànimes es manifesten clarament. Aquell pobre obrer de l'atac epilèptic, fa vint anys que el domina un esperit i no vol abandonar, de cap manera, el seu cos, i només en circumstàncies de gran concentració l'esperit es manifesta a la intel·ligència dels altres, però no pot parlar mai. Algun mal amic que vostè ha tingut a la vida, alguna persona morta a qui vostè agravià involuntàriament, es venja en aquesta forma: fent-li creure que vostè sent una passió per una dona, donant-li les inquietuds i les vacil·lacions que ara el dominen.
-Li confesso, Puntí, que tot això no m'acaba de convèncer. Em sembla que el meu enamorament serà tan fora de lloc com vulgui, però els esperits dels morts no hi tenen res que veure.
-Vostè podrà opinar així, però el que jo li he dit és la pura veritat. No em ve de nou la seva poca fe: necessita altres experiències; però cregui'm, Melrosada, humiliïs...
Aquella nit el professor rebé una gran decepció: el seu company no li podia aclarir l'estat de la seva ànima. No, no: de cap manera. Havia patit terriblement: aquell espectacle del carrer de Mendizàbal l'esborronava com l'escena del cafè concert. Mal per mal, preferia la conversa del seu cosí jesuïta o els panorames optimistes de la tia Paulina.
Des d'aleshores comprengué que entre en Salvador Puntí i ell hi havia un abisme espantós. Com podia ser veritat, aquella teoria absurda? No era cap mal esperit, el que el dominava: era el cos eixerit de la vídua, la seva conversa, les seves mans fines i les seves ungles acurades. Oh! aquelles mans!
El que no comprenia en Melrosada era per què el seu instint no s'havia despertat fins aleshores; com havia passat tota una vida sense pensar en la necessitat absoluta de cercar una dona honrada que l'estimés. I la por era sempre la mateixa: creure que potser havia fet tard, que era ja impossible que ell enamorés ningú.
En Melrosada feia anys que menava una vida absolutament casta, i una idea terrible li perforava el cervell com un filaberquí. Es ruboritzava de confessar-s'ho a sí mateix; però era una cosa essencial, una cosa imprescindible, per a assolir el que desitjava.
Aquesta temor tan íntima no s'atreví a manifestar-la a ningú: fins es donava vergonya de consultar-ho a cap metge. En Melrosada era excessivament pudorós; però la seva por era excessivament inquietant. Aquella nit de l'espiritisme, quan en Melrosada abandonà el seu amic, es sentí més que mai dominat pel dubte corsecador. Es tancà a la seva cambra, i li vingué una idea ardida, veritablement impròpia d'ell. No volia viure més amb aquella intranquil·litat: decidí que l'endemà, a la caiguda de la tarda, faria la prova. Organitzà tot un programa: aniria a tal banda, beuria una mica, procuraria perdre el seny, i després... després... Quan pensà en lo de després en Melrosada s'esverà més que mai. Oh, no! De cap manera! No podia fer-ho, no havia de fer-ho: el seu amor l'en guardaria! ¿Ell, cometre semblant indignitat? Ni que fos a fi de bé.
En Melrosada sentí unes esgarrifances de fred espantoses, i, sense saber com, els ulls se li ompliren de llàgrimes; i, tremolant, agafà la seva camisa de dormir i l'apretà contra el pit com si fos un lliri puríssim.
VII
Som al jardí dels Buxareu. Fa un solet deliciós, i la família acaba de dinar. La tia Paulina ha estat invitada. Truquen a la porta del carrer, i apareix, al cap de pocs segons, l'ex-professor de dibuix a interrompre les digestions.
La tia Paulina s'està preparant per fer el salt del tigre, vull dir, per precipitar la declaració d'en Melrosada. Fa una pila de dies que ja té encarregats els melindros.
En Melrosada va endreçadet i polit, però la tia Paulina ha reparat una cosa que li clava una espina al cor: quan en Melrosada ha fet ús d'un seient de palla i ha posat una cama damunt de l'altra, impúdicament uns calçotets de tela gruixuda han tret el nas sota els pantalons i han manifestat unes vetes indecoroses, renyides amb l'elegància més elemental. La tia Paulina esguarda el fragment d'indumentària interior amb un esglai progressiu. ¿Com, ella, tan observadora, no se'n havia adonat abans, d'aquell detallet imperdonable?
¿Com, en Melrosada, volia empendre l'arriscada prova d'enamorar la Isabel sense fer-se càrrec de la impropietat d'aquella peça arcaica?
La tia Paulina estava tan nerviosa, que els inofensius calçotets li semblaven un obstacle invencible, una mena de falange macedònica, que sortia brutalment a disputar-li la victòria. En Melrosada era absent a les angúnies de la tia Paulina: ell duia aquells calçotets perquè no li havien ensenyat a dur-ne d'altres; i es lligava, les vetes d'aquella manera, quasi arran del cuiro de la bota, perquè tota la vida se les havia lligades de tal faisó.
Una iniciativa pròpia, una graciosa reforma sobre aquest punt, hauria estat demanar massa al professor: prou feia amb el nus de la corbata i amb el raspall de les dents.
La tia Paulina no veia res ni podia articular paraules. En Melrosada estava una mica torbat, sense saber a què obeïa l'actitud de la seva amiga: procurava seguir una conversa general amb en Víctor Buxareu i la seva dona. Els nens petits corrien pel jardí, i els dos grans estaven molestíssims fent preguntes geogràfiques. Estiraven l'americana de don Gaspar i li deien:
-A veure si sap on és el Bramaputra.
En Melrosada s'indignava per minuts en veure com els nens palesaven la seva ignorància i voltaven els fulls d'un atlas tot dient-li:
-Ela, ela, que no ho sap!
La tia Paulina, com si estigués hipnotitzada, mirava fixament els calçotets: no podia separar-ne els ulls. Aquella tarda fou d'una tristesa aclaparadora.
Unes hores després, quan en Melrosada anà cap a casa sense haver pogut veure la Isabel, fou sobtat per una visita.
Quatre copets sonaren a la porta de l'habitació, i en Melrosada obrí. Era la tia Paulina.
En Melrosada quedà lívid d'emoció. Excusà el desordre de la cambra, no sabé què dir; però la tia Paulina estava severa: una implacable decisió lluïa en els seus ulls. En Melrosada volia preguntar: no sabia el perquè d'aquella visita. Com era possible? La tia Paulina a aquelles hores, i sola! Què devia haver passat? Quina gran desgràcia venia a comunicar-li?
La tia Paulina, com una deessa, despreciava totes les inquietuds del professor. Obrí una capseta blanca, i va treure una mena de tires flexibles armades de llaunes i gafets. Un cop les hagué posades damunt la calaixera del professor, ordenà:
-Melrosada: posi un peu a la cadira i arremangui's els pantalons.
-Pa...pa...ulina...
-Obeeixi.
En Melrosada té un peu a la cadira i s'ha arremangat el pantalon. Està vermell i tremola visiblement.
-Melrosada: descordi's les vetes i lligui-se-les una mica més amunt de manera que el mitjó quedi fora dels calçotets.
-Pau...pau...lina...
En Melrosada fa el que li manen, amb una poca traça desconcertant: es deslliga les vetes, i mostra una mica de carn groguenca com una cuixa de gallina plomada, amb quatre pèls estantissos.
Aleshores la tia Paulina, solemnement, com si fundés una nova orde de la _Jarretière_, li posa la lligacama. Quan ha vist la lligacama aguantant el mitjó de don Gàspar, fa un sospir profundíssim, que li fa trontollar tot el pit de satisfacció.
Després, amb un to imperatiu, encara li diu aquestes paraules:
-D'avui endavant es posarà lligacames. On va, home, amb aquelles vetes! ¿No veu que no faríem res?
En Melrosada encara no ha tornat en si de totes aquestes emocions, però la tia Paulina ja ha abandonat la cambra i ja és al corredor, don Gaspar li va al darrera cridant:
-Paulina!... Paulina!...
Els companys de dispesa s'han informat del fet. Es comenta la cosa de mil maneres. Una dama ha entrat a l'habitació del professor: en Melrosada ha estat una estona sol amb ella. La remor arribà a orelles de la mestressa. A l'hora de sopar s'insinuen rialles burletes.
A la mestressa no li fa gens de goig, tot allò.
En Salvador Puntí, que sempre seu al costat de don Gaspar, es troba, aquella nit, constipadíssim: resta a la seva cambra, perdut entre les mantes i ensumant vapor d'eucaliptus. En Melrosada està desarmat entre els seus companys; no gosa aixecar els ulls de la vianda; menja amb les galtes vermelles i suant d'angúnia.
Quan el sopar ha finit, la dispesera emprén en Melrosada privadament.
-Don Gaspar, vostè sap que la meva casa és una casa seriosa: hi ha dos sacerdots i hi ha la senyoreta Gertrudis, i... francament... don Gaspar, una servidora no voldria molestar-lo (vostè és el més vell de la casa... jo no més li dec que favor); però... don Gaspar... vostè comprèn...
En Melrosada està tan emocionat i tan fora de si, que no sap si saltar al coll de la dispesera i estrangular-la com un gall d'indi. Això ja és massa! Aquesta broma no es pot tolerar! Imaginar-se semblant cosa d'ell!
Per altra banda veu en Melrosada que tota protesta fóra inútil, i adopta un aire de víctima sacrificada, i pensa: -Tot això ho pateixo per la Isabel! per ella! Tot sigui per ella!
Quan la dispesera ha finit el sermó, en Melrosada contesta, amb gran humilitat: -Està bé, Teresina: ho tindré present.
-Per Déu, don Gaspar! Jo no voldria ofendre'l!... En Melrosada entra a la cambra d'en Salvador Puntí. El seu amic té un bromerot de mil dimonis dintre la closca: el constipat està en el període àlgid.
En Melrosada, caritativament, amablement, agafa una novel·la que és damunt la tauleta de nit, i comença la lectura.
En Salvador Puntí s'endormisca. En Melrosada sent una dolor viva a les pantorrilles: les lligacames l'apreten que és un gust.
VIII
La tia Paulina ja en té prou d'indecisions i de timideses. L'espectre dels calçotets ha desaparescut. En Melrosada ha promès que faria un punt d'home, i sembla que anirem a raure a allò de les primeres amonestacions.
La tia Paulina ho ha preparat tot magníficament, amb una precisió admirable. No ha volgut invitar gaires persones: vuit o deu a tot tirar.
Els invitats entraran a la sala. El menjador estarà a punt per a quan arribi l'hora: hi ha xocolata amb melindros, tortells, pastissos i vi ranci, flors per tot arreu, i un luxe de tovallonets, estovalletes i camins de taula.
La declaració s'ha de fer abans del berenar: en Melrosada aprofitarà una ocasió favorable. El corredor, per exemple, li serà d'una gran utilitat: tot caminant podrà arreglar la cosa. La tia Paulina pensa que això és un ai! La qüestió és donar el primer pas: tota la resta ja anirà venint.
En Melrosada està decidit, encara que la visita que li ha fet la tia Paulina la vetlla mateixa de l'esdeveniment, i l'aparició de les lligacames, el tenen una mica desorientat. El matí, en llevar-se, ha intentat posar-se-les, i ha notat que l'apretaven molt. Les ha afluixades una mica, però l'home no s'hi sent prou a gust.
La tia Paulina voldria fer d'en Melrosada un home elegant i gentil; i, com que ella no creu que res sigui impossible, treballa sense parar. El casament d'en Melrosada i la vidua l'interessa com si es tractés del casament d'ella mateixa: això justifica la visible inquietud que la domina quan tot just apunten les primeres hores de la tarda.
En Melrosada arriba molt abans que els altres invitats. S'ha fet tallar els cabells i duu un vestit nou. Està agraïdíssim a la tia Paulina. La tia Paulina s'excusa per la conducta observada amb ell a propòsit de les lligacames. En Melrosada somriu.
-Paulina, vostè és com la meva mare.
Quan en Melrosada ha dit això, li sembla que pot ser ofensiu per a la tia Paulina.
-Vostè és la meva germaneta. Per a vostè no tinc secrets. Com ho faria, sense vostè?
En Melrosada pondera la serietat dels moments. Fa constar que aquest és potser el dia més important de la seva vida: si les circumstàncies li són favorables, avui es decidirà la seva sort.
La tia Paulina parla del caràcter una mica especial de la seva amiga, del to reservat que adopta amb ella sempre que es tracta del professor; però la tia Paulina està plena de confiança.
En Melrosada, a conseqüencia de les contínues emocions, no s'ha trobat gaire bé la nit passada i, al migdia, a penes ha dinat: això fa que senti una mica de mal de cor. Però no s'atreveix a demanar res: ha donat un cop d'ull a les llaminadures del menjador, i pensa, íntimament, que molt aviat barrejarà la dolçor dels tortells amb el sí de l'enamorada.
Han arribat els invitats. Són tres cosines de Paulina: totes tres solteres, intensament xerraires, primes i complimentadores. Després ve el matrimoni Perearnau, que són veïns, no tenen descèndencia, i sempre que veuen xocolata en perspectiva hi acuden, encara que sigui a les portes de l'infern. Després han vingut dues germanes bessones, amigues de Paulina. Aquestes bessones són el plat fort de la reunió, perquè tenen l'especialitat que l'una toca el piano i l'altra canta. Són filles d'un asturià i una anglesa. Han estat molt desgraciades, i fan l'ofici d'institutrius. Volen que se les tracti de _miss_, i tenen pretensions de ser molt distingides. Van més encarquerades que un lloro dissecat, duen perruques postisses, i es creuen ser les úniques persones de Barcelona que saben donar un te.
La tia Paulina les aprecia molt, per aquella debilitat que sent per totes les coses inútils. Les dues bessones no l'abandonen mai, perquè la tia Paulina és la sola persona que té paciència per a escoltar la història d'un plet que conten.
L'última a arribar és la Isabel. En Melrosada, que fa dies que no l'ha vista, ha començat a sentir un moviment al cor que el desconcerta. Intenta posar-se al costat de la Isabel, però per ara és inútil: les dues bessones la tenen acaparada, contant-li una malaltia plena de complicacions. El marit Perearnau, que és un inconvenient i mai sap el que té de dir i el que té de callar, ha fet una sèrie d'apreciacions sobre el cutis de Paulina que mortifiquen la seva dona. Paulina vol girar la conversa, però en Perearnau és d'aquells pesats que quan fiquen la banya no la saben treure. Les tres cosines demanen amb gran insistència a en Melrosada que doni la seva opinió sobre unes pintures d'en Joan Llimona.
En Melrosada, que no està per pintures, fa un paperot callat i fred, i no es sap treure les paraules de la boca. Veient que la situació s'allarga i que les bessones no deixen la Isabel, comença a posar-se nerviós i a perdre la mica d'aplom que s'ha endut de casa. Paulina se n'adona amb dolor; però, com que és tan hàbil, parla de música i de seguida una de les bessones es disposa a cantar no sé què d'en Borràs de Palau.
La cançó que canta resulta ser allò de _Vora, voreta la mar_, i la melodia del fill adoptiu de Mataró obra l'ànima d'en Melrosada, que a la fi troba pretext per a col·locar-se al costat de la vídua, que, amb un joc de parpelles criminals va fent a bocinets l'ànima del professor enamorat.
En Melrosada no diu res: està ben vist que el pobre home no ha nascut per fer l'ofici de don Juan. Ell prou es pensava: -Avui sí, avui sí, que li ho dic tot, tot...- Però quan arriba l'hora li és impossible articular paraula.
Quan ha finit la cançó, hi ha un moviment de cadires. La tia Paulina parla de xocolata, i en Perearnau somriu i es torna vermell de satisfacció.
La Isabel ha abandonat la sala, i don Gaspar li va al darrera. La tia Paulina, amb la vista, no els deixa un moment.
Isabel s'entreté a mirar una estampa que hi ha penjada a la paret del corredor. Aleshores en Melrosada, fent veritables esforços, li insinua a l'orella:
-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes...?
Però, en aquest precís moment, en Melrosada s'ha tornat groc com la cera. Una de les lligacames, afluixada amb excés, ha anat relliscant pels calçotets i s'ha desfet: Si en Melrosada dona un pas, està perdut. La proximitat del ridícul, li nua la gola. Isabel s'ha donat compte de l'estat d'en Melrosada, i avança tres passes. En Melrosada no sap què fer. Amb pena arriba a aconseguir la vídua i torna amb lo d'abans; però aleshores la seva veu és la d'un moribund.