Part 11

Les oques, amb llur cridòria incivil i amb llur aspecte de peixateres enfarinades han aigualit una mica la força del seu soliloqui.

Don Gaspar pensa: -Ella és com les oques; ella és barroera i sense comprensió, com aquests vils animals! Però què dius, pecador? No, no: la venjança mai! Ella no és com les oques!

I guaita de seguida una grua de Numídia, lleugera i esbelta, tota desdeny i distinció; i en Melrosada pensa que ella és com aquesta au fina i flexible, i ell és un imprudent de sol·licitar-la. No s'han fet, aquests éssers meravellosos, per als homes com en Melrosada. Sí: ella és així, polida i saltadora, amb aquest tènue plomall de la cua, que fa l'efecte d'una cascada de neu.

-Si jo tingués l'ànima del tigre, podria enamorar la Isabel!- diu don Gaspar, tot convençut; -però jo tinc l'ànima del camell, i duc el gep de la meva poca cosa a l'esquena: jo tinc d'inspirar pietat. I qui s'apiadarà de mi?

Més amunt ha vist els galls i els pavons i els faisans com criden i encalcen les famelles, i en Melrosada diu: -Coratge, Gaspar coratge! _Audaces fortuna juvat!_- exclama, tot satisfet d'haver recordat la sentència llatina.

Don Gaspar frueix la passejada i les meditacions perquè ja és hora de dinar i se'n va cap a la dispesa.

Després de dinar es pregunta: -Hi aniràs? No hi aniràs? Bah! anem-hi! Amb quina cara et rebran? _Audaces fortuna juvat!_- torna a dir, més engrescat encara.

Feia dos mesos que no havia estat a casa els Buxareu. Hi va arribar tremolant com la fulla a l'arbre. Va trucar feblement, enretirant de seguida el dit del botó (com si hi haguessin posat una punxa), i va esperar que la cambrera obrís.

Ell pensava trobar una cara coneguda; però feia pocs dies que els Buxareu havien canviat de minyona, i sortí a rebre'l una mossa castellana que no havia vist mai.

La noia tingué grans dificultats per a apendre el seu nom, i el féu esperar al recibidor. Al cap d'un moment aparegué en Víctor estossegant, amb una cara alegre, tot efusiu. Li dóna un cop a l'esquena, dient-li: -Melrosada! ditxosos ulls! Ens pensàvem que s'havia mort! Però què ha fet? Que ens té oblidats? Tot això ho digué precipitadament, sense donar-li temps de contestar cap excusa. Quan en Víctor va fer una petita pausa per respirar, en Melrosada engegà una professó de compliments, i féu valer, com atenuant de la seva absència, una malaltia que el tingué una setmana al llit, i després la feina d'aquells últims dies.

-Entri, entri. Som encara al menjador. Pendrà una tassa de cafè: no és veritat?

En Melrosada, vermell i atrafegat, sense saber on deixar el barret, va seguint l'amo de la casa, fins a arribar al menjador, on és rebut amb una amabilitat corprenedora.

Els nens són al jardí, cosa que tranquil·litza el professor, perquè la sinceritat infantil el desconcerta. Hi ha la Maria de la Mercè, la tia Paulina, i la Lluïseta i el seu marit, que fa pocs dies que han arribat del viatge de nuvis.

El marit de la Lluïseta està gras: és d'aquells nois que el matrimoni els prova. Parlen de llur viatge: han estat a Itàlia. En Víctor, que també hi anà amb la seva dona, vol discutir tot el que diuen, i vol estar més informat que ells dels hotels, de la color dels tramvies, de les tendes de macarrons, de les cerveseries, i de l'abillament una mica estrafalari, que duen els guardes suïssos del Papa.

La Lluïseta parla de Venècia amb un tremolor emocionant. Al seu marit, el que li agradà més, de la ciutat ducal, fou un plat de petxinetes amb mostaça que els serviren a l'hotel, i aquells grinyols incomprensibles que fan, a la nit, els gondolers.

La tia Paulina, que no hi ha estat mai, diu, tota commoguda:

-Itàlia! Itàlia!

I en Melrosada, que tampoc hi ha estat mai, repeteix, també commogut:

-Itàlia! Itàlia!

En Víctor diu, dolçament, a en Melrosada: -Allò és la terra per a vostè! Com fruïria!

I en Melrosada respon:

-No me'n parli, no me'n parli! Tantes coses volem, que no podrem aconseguir mai! Itàlia és un dels meus somnis daurats; però què s'hi ha de fer!...

Aquest to elegíac d'en Melrosada ha entristit una mica la conversa. La Lluïseta, amb la seva alegria animal, i passant la mà per les galtes del seu marit, vol animar la concurrència.

El marit, complagut per aquella pública expansió de la seva dona, guaita la Lluïseta amb una estúpida tendresa; i la tia Paulina, confidencialment, s'acosta a en Melrosada.

-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços!

Don Gaspar, amb estranyesa, s'adona que la seva presència a casa dels Buxareu no desperta la situació enutjosa que ell esperava. Està ben vist que ningú es recorda, en aquells moments, del seu fracassat matrimoni, ni de la ridícula història de les lligacames: una vegada ha pres la tassa de cafè, li fa l'efecte que totes aquelles coses era ahir que les veia, i que res no ha passat des de la darrera visita. Això li dóna tranquil·litat, i ràpidament en Melrosada torna a pensar en les consideracions que feia el matí: la imatge del tigre de la selva hindostànica, i la imatge del conill rosegant la fulla de col, se li apareixen clares esperonant-lo; i aleshores, una idea, que ja altres cops se li presentà i va rebutjar-la com un mal pensament, se li presentà de nou, i a en Melrosada no li semblà pas tan despreciable.

És un pensament obscur que ja fa temps dorm en el fons de la seva ànima; una cosa que ell mateix no s'ha atrevit a confessar-se, que ha persistit abans i després de la seva aventura matrimonial, que ha anat creixent i prenent forma sense que ell se'n donés compte. I ara, escoltant les paraules de la tia Paulina el va encenent a poc a poquet; i, el que li semblà un temps cosa impossible i absurda, ara ho vol amanyagar com l'esperança única, coordinant aquesta esperança amb el soliloqui suggerit pels animals de la col·lecció zoològica.

La tia Paulina parla:

-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços! Si sabés l'alegria i la tristesa que m'ha causat, el casament de la meva neboda! Ja em començo a sentir vella! Ja ho veig: tota la vida he estat i seré això: una germana de la caritat!

En Melrosada sospira, tremola, es torna vermell, i, molt baixet, perquè només el senti la tia Paulina, diu, emocionadíssim:

-Escolti, Paulina: i ¿no voldria ser també una germana de la caritat, per a aquest pobre malalt, que l'estimaria amb tota l'ànima?

IV

El menjadoret de Paulina és, aquesta nit, ple de batecs invisibles. La llum malva deixa endevinar tot just els objectes. El canari canta frisós dins la gàbia, i no vol adormir-se de cap manera. Paulina ha deixat les plates gairebé intactes. La cambrera ha insinuat tímidament:

-Senyoreta: que no es troba bé?

-No és res, no és res- ha contestat Paulina; -ja podeu anar a sopar.

Paulina ha pres una pera de confitura, i l'ha mastegada d'esma sense trobar-li cap gust. Després ha plegat el tovalló i ha begut un glopet d'aigua.

-Déu meu, Déu meu!- exclama Paulina. -Però és possible? Com s'ha atrevit a dir-m'ho? I jo no he sabut contestar-li res? Però és que ha perdut el seny? és que s'ha tornat boig? ¿De quina manera la nostra amistat ha pogut convertir-se en una cosa que jo no sospitava mai?

El que passava a Paulina era verament per a preocupar-la una mica. Des de la mort d'aquell poca pena d'en López Mantecón, ningú (el que es diu ningú!) havia dirigit a Paulina una paraula d'amor. Ella, malgrat el seu escepticisme matrimonial i malgrat les coses que s'han contat en aquest llibre, havia mentit tota la vida, i, sense voler, de vegades li sortia a flor de llavi el veritable neguit de la seva ànima. Paulina no va renunciar mai a l'amor: si aparentment s'hagués pogut creure en aquesta renúncia, eren els fets, i només els fets, qui la imposaven.

La persona que havia intimat més amb ella, encara que ens sembli absurd, era en Melrosada. Paulina no sentia, pel professor, solament un afany de manefleria i de fer el mestre-fanguet: alguna cosa més lligava les dues ànimes.

És segur que, si ella no hagués furgat l'esperit del professor i no li hagués desenrotllat coses mortes, ell no hauria estat capaç de sospitar, ni un moment, que el seu matrimoni amb Paulina arribés a ser altra cosa que un somni.

La figura de la Isabel havia estat una mena de pantalla: sense saber-ho, Paulina, s'havia sacrificat ella mateixa: el que hauria volgut per a ella mateixa i no hauria gosat mai a demanar-ho, va intentar exigir-ho per a la seva amiga.

Quan ella somiava en la figura del professor una mica idealitzada al seu gust; quan el veia casat i feliç amb la Isabel, i s'imaginava la seva pròpia persona al marge de la intimitat d'aquell matrimoni; és seguríssim que el seu altruisme no era res més que una mentida, i que per dignitat, per por, o pel que sigui, ni a ella mateixa s'hauria confessat que el personatge que li hauria plagut jugar en la comèdia d'aquell matrimoni no fos precisament el de l'amiga, sinó el de l'esposa.

Però és natural que aquestes coses no s'atrevís ni a pensar-les. Encara que el professor li fos simpàtic i trobés un especial gust a fer-lo confident del seu migrat sentimentalisme, no podia oblidar, Paulina, la condició una mica inferior d'en Melrosada, el prestigi que ella es pensava tenir dins la família Buxareu, la seva posició social i les seves relacions: ella no podia ser altra cosa que una protectora, una amiga si es vol, d'en Melrosada. Però d'això a ser la seva esposa, a emparentar-lo amb els seus nebots, hi havia un veritable abisme. Demés Paulina no podia sospitar mai que en Melrosada arribés a enamorar-se d'ella, i fins sentia forts remordiments d'haver desgavellat la vida d'aquell bon home amb tots els equilibris que li va imposar per casar-lo amb la Isabel. Decididament, la seva boda amb en Melrosada era una bogeria; i podem estar seguríssims que Paulina Buxareu no havia pensat mai en tal cosa.

Però des d'aquella tarda els fets havien canviat. La tranquila resignació de les dues ànimes havia sofert sotragades de revolta: el que mai s'haurien confessat havia sortit a plena llum i havia estat clarament dit per unes paraules plenes d'emoció. Tot això potser era un disbarat molt gran; però ja estava fet, i calia pendre una determinació o altra.

De primer, Paulina Buxareu va fer amb l'imaginació un anàlisi detingut del seu pretendent; el seu instint anà perdonant els defectes físics, i anà ennoblint les qualitats espirituals. Aquest anàlisi va durar una bella estona, i Paulina en va treure, com a conseqüència, que, pel que feia referència a l'aspecte d'en Melrosada, no hi havia cap inconvenient en acceptar-lo com a espòs.

Després va voler endinsar-se en tot el que feia referència a les condicions conjugals, fins a despullar-les dels vels més íntims. Aquí la pobra dona s'hi va perdre una mica. De joveneta l'havia preocupada, tot això; però de seguida la seva consciència s'en ressentia quan hi aturava massa els pensaments. Després passaren els anys; i, encara que alguna amiga casada li havia fet certes revelacions, eren coses aquestes que sempre li enrojolaven la cara, i no n'havia vist mai el desllorigador. Després de donar-hi voltes i voltes, va deduir que ella no era pas diferenta de les altres dones; i, en fi, Déu sobre tot. Demés, a can Subirana venen un llibret que ella només coneixia per les cobertes; però li constava perfectament que una cosina seva en tenia un exemplar guardat entre l'íntim embalum de la roba blanca.

Una vegada resolt aquest punt, esguardà l'aspecte social del seu matrimoni. Això és el que més la preocupava. ¿Quina cara farien els seus nebots davant d'aquesta decisió? L'efecte tenia de ser fatal: no calia dar-li voltes. Era impossible que els seus nebots trobessin bé aquest matrimoni. Ella, la invulnerable, la respectada tia Paulina, la consellera i la predicadora, la que semblava que estigués per sobre de les contingències passionals, ¡amb quins ulls fora mirada, amb quines paraules comentada! quines amargues ironies despertaria el seu casament amb el professor!

Però Paulina pensa, de seguida: -Tota la vida t'has sacrificat per ells; la teva persona no ha estat mai per a tu: ha estat per als altres; les teves llàgrimes han plorat la dissort d'altri; les teves paraules han aconhortat la tristesa dels altres! I t'ho agraeixen? ¿Es recordaran de tu, quan et moris? És que que no tens dret de respirar l'aire amb els teus pulmons?

Paulina es va enfortint amb un egoisme eloqüent: val més la felicitat d'ella que tot; la seva felicitat està per sobre del que pugui dir la gent. Després de molts anys, Paulina recobra el gest de romàntica rebel·lió. En definitiva, Paulina decideix dir que sí a en Melrosada: un sí ple d'esperances.

No cal afegir que Paulina ha passat la nit en blanc, i que infinites vegades aquests temes van i vénen per llevar-li la son i per donar-li un estat d'inquietud semblant a la febre.

L'endemà, abans de llevar-se, la cambrera li anuncia una visita: és don Gaspar. La presència d'aquest home, que mai l'havia torbada, l'omple d'angúnia i d'esverament. Paulina es lleva. És clar que no va arreglada per a rebre ningú; però pensa: -A ell no vull enganyar-lo: vull ser sincera en tot.- I al cap d'un quart d'hora surt a la saleta per rebre el seu promès.

En Melrosada està més emocionat que ella. Paulina el saluda, i li diu, tremolosament:

-Melrosada: què ha fet?

-Paulina, digui'm que sí: no allargui més la meva tortura!

-M'és impossible negar-li res. Sí: les nostres ànimes han nascut per estimar-se...

Després d'aquest diàleg curtíssim, els dos enamorats han quedat sense paraula. En Melrosada voldria dir moltes coses, però no sap per quina començar. Senten una gran vergonya l'un de l'altre. Don Gaspar no s'atreveix a abraçar-la. Per fi s'insinua; i ella, sense fer-se pregar gens, s'abandona a damunt l'americana del professor, i es posa a plorar dolçament. Han passat alguns minuts, i els sembla que per avui ja n'han fet prou. En Melrosada se'n va. Es diuen que es veuran, que s'escriuran, que seran molt feliços...

Paulina Buxareu, davant del mirall, una estoneta després, es mira i es remira i, amb una llangor d'enamorada, es decideix a rissar-se els cabells, encara abundants i negres.

De seguida pensa Paulina que una situació com la seva no pot aguantar-se gaire temps i que els fets s'han de precipitar per força. I, una vegada vestida, se'n va a missa, i després al despatx del seu nebot.

En Víctor, en veure-la tant de matí, s'esvera una mica. La tia Paulina, amb gran cerimònia, comença a engegar aquest discurs:

-Víctor: tu ets el més gran dels meus nebots i tu ets el cap de la nostra família; a tu t'he estimat més que ningú, i el teu consell ha sigut sempre escoltat per mi. Mira, Víctor: creuria faltar si no comuniqués a tu primer que a tothom una nova que estic segura que ha d'estranyar-te.

En Víctor Buxareu resta amb la boca oberta. Encara que acostumat a les extravagàncies de la seva tia, no les té totes en sentir aquelles paraules i en veure-la excitada i tremolosa de cap a peus.

-Víctor: he de fer-te saber que em caso. Em caso amb en Melrosada.

En Víctor ha quedat perplexe. Ràpidament, hauria esclatat en una rialla brutal; però en Víctor, encara que impulsiu, veu de seguida que la cosa és una mica massa seriosa.

Resta mut uns segons, es conté, dóna una forta pipada a la seva cigarreta, i, mirant Paulina amb els ulls esveradíssims, contesta, lacònicament:

-Expliqui's, tia Paulina; expliqui's.

V

La tia Paulina es va explicar. En Víctor ja va veure de primer moment que tot era inútil: ell coneixia Paulina, i no fóra cosa gens fàcil desviar la direcció impulsiva de la seva voluntat. Naturalment que a en Víctor se li escapava el riure a estones, i tenia de fer veritables esforços. Altres moments es mirava la seva tia amb uns ulls de pietat profundíssima, com si volgués dir:

-Mare de Déu! Tot està perdut!

La tia Paulina contà, amb tots els pèls i senyals, la gènesi de la seva simpatia per don Gaspar. De tant en tant s'aturava per pendre alè o per eixugar-se una llàgrima.

Un cop hagué finit la seva confessió, en Víctor, amb una gran bona fe, li va dir aquestes paraules:

-Miri, tia: el que vostè m'acaba d'exposar em ve tant de nou, que no sé què aconsellar-li; però davant d'un cas com aquest, després de tot el que vostè m'ha dit, em sembla que el millor conseller ha de ser vostè mateixa. I què li diré, pobre de mi!... Altres persones més autoritzades... Vostè té el seu director espiritual...

En Víctor no era home de directors espirituals; però va pensar que a la tia Paulina, en aquells moments solemnes, un toquet religiós li vindria com l'anell al dit.

I la tia Paulina, aleshores, doctoralment, contestà:

-Víctor: pots creure que la primera cosa que he volgut escoltar ha estat la paraula de Déu, i el director espiritual ja està al corrent d'aquestes coses: a tu et parlo com a cap de família i res més.

-Doncs, jo, tia Paulina, com a cap de família, no poso cap inconvenient que vostè es casi: el senyor Melrosada és home de totes les meves simpaties, i el crec persona honrada i decent.

-Prou, prou, Víctor, fill meu: tota la vida t'agrairé aquestes paraules.

La tia Paulina, amb gran torbament d'en Víctor, s'abraonà al coll del seu nebot i plorà llàgrimes d'infinita tendresa.

En Víctor no hi veia de cap ull; però, encara que es rebel·lés contra el sentimentalisme, s'arribà a posar tou com una cera.

-Pobra tia Paulina!- pensava en Víctor. -Pobra tia Paulina! A quin extrem de guilladura ha arribat!

La tia Paulina impressionava l'ànima d'en Víctor de dues maneres distintes: l'una manera era francament grotesca; l'altra manera era francament sentimental. Ell, com tothom, veia en la tia Paulina aquella color extraordinàriament còmica que la caracteritzava tan bé; però en Víctor no podia oblidar tampoc la tia Paulina de quan era petit: la que es sacrificava per tothom; la què havia fet de mare a la seva germana; la que havia vetllat els seus nens quan estaven malalts.

Aquests dos aspectes es barrejaren tèrbolament i enutjosa: el plor sincer de la seva tia li causava una certa indignació, i una tendresa instintiva que li feia espurnar els ulls.

-Tia Paulina, calmi's, calmi's; calmi's; assereni's; deia en Víctor, afadigat, col·locant la dolça Paulina, mig desmaiada, en una butaca confortable.

Paulina Buxareu es calmà. Aleshores cap d'ells dos no sabia què dir. Ella inicià amb veu feble:

-Víctor...

-Digui, tia, digui.

-Tu comprens, Víctor, que les nostres relacions han de ser molt curtes. Però... a casa meva... Jo no voldria que ningú pensés mal de nosaltres. Si tu no hi tinguessis inconvenient...

-Vol callar, tia Paulina! Em faig càrrec de la seva situació; i a l'hora que vulgui, a totes les hores que els sembli bé, ja sap que a casa meva...

-Gràcies, fill meu, gràcies. Ja ho he dit sempre, que eres un àngel.

-Per Déu, tia Paulina!...

-Sí, sí, Víctor: d'homes com tu no en corren.

Paulina Buxareu, amb els ulls vermells i amb la respiració afadigada, es despedí del seu nebot. En Víctor, quan es trobà sol, tancà la porta del despatx i va estirar-se en un sofà, com si estigués rendit per un esforç enorme.

-Però és possible? Ai carat de Melrosada!

En Víctor no sabia ben bé si tot allò ho havia somiat. Després rigué com un beneit. Després posà la cara seriosa i anava repetint:

-Pobra tia Paulina! Pobra tia Paulina!

Encengué una pila de cigarretes, i va llençar-les totes a mig fumar. S'estirava els punys; s'agafava el nus de la corbata; començava una carta i l'estripava tot seguit... En Víctor no podia treballar ni estar quiet. Agafà els guants, el barret i el bastó, i sortí disparat a pendre l'aire.

Quan en Víctor arribà a casa, la Maria de la Mercè va dir-li:

-Què tens? Què et passa?... ¿Que no t'han escrit de Bilbao?

-Què Bilbao ni què romansos! Escolta, i et quedaràs sense sentit.

-Víctor!

-La tia Paulina es casa.

-No pot ser!

-Es casa: es casa amb en Melrosada!

-Però... Víctor!... avui no som als innocents!

-Desgraciadament no som als innocents; el que t'he dit és la pura veritat.

La dona d'en Víctor va fer uns escarafalls, unes rialles i uns comentaris que el seu marit li tingué de dir prou.

Més de pressa que la llum va córrer la notícia fins a les últimes ramificacions familiars, fins a les relacions amicals més febles: no es parlava d'altra cosa.

-Paulina Buxareu es casa.

-Paulina Buxareu es casa amb un professor de dibuix.

-Paulina Buxareu s'ha tornat boja.

Quan la Isabel va saber-ho, no se sap ben bé per què, sentí un despreci molt gran per la seva amiga. Tothom s'ho va pendre malament: la pobra tia Paulina va ser retallada, estripada, esmicolada, per tota mena de befes i paraules d'impietat.

En Víctor fou l'únic a compadir-la, encara que no s'atreví a defensar-la davant de ningú. El festeig s'inicià de seguida. A una hora discreta, anava don Gaspar a veure la seva estimada. El menjador dels Buxareu fou l'escenari d'aquell idil·li trist.

Els nens, un dia s'amagaren darrera les cortines i escoltaren la conversació dels nuvis. Després, a taula, la referen amb una barra espantosa. La seva mare els volia fer callar, però ells estaven esvalotadíssims; fins que en Víctor bramulà com un lleó i va deixar-los sense postres.

A la Maria de la Mercè li venia molt malament el festeig de Paulina, i se'n queixava sempre al seu marit. En Víctor deia:

-Què vols fer-hi? No tinc altre remei.

La tia Paulina trobava la seva situació la cosa més natural del món. Com que ningú gosava riure-se-li'n a la cara, s'envalentonà en el paper de núvia: es posà bruses clares i cintetes al coll; volia fer postures, i la pobra dama cada dia agafava un aspecte més deplorable. Estava radiant de satisfacció: si les gràcies fugien del seu cos, la seva ànima era la mateixa que a divuit anys. Aquest contrast produïa un efecte desagradable a en Víctor Buxareu, que no sabia com fer-s'ho perquè la seva tia procedís d'una manera més discreta.

El pobre don Gaspar Melrosada oferia un espectacle encara més trist: el seu amic Puntí li posava fre a les corbates, però ell no en feia cabal. A la dispesa li prenien el pèl de mala manera, i ell no se n'adonava: estava tan satisfet, tan satisfet, que fins contava detalls del seu festeig a la dispesera.

Aquelles relacions duraren un parell de mesos. En Víctor acabà d'arreglar algunes qüestions d'interessos que hi havia pendents entre ell i la seva tia. Després es tractà de solucionar-ho tot. Moblaren la casa amb mobles de Paulina i alguna cosa imprescindible que compraren a corre-cuita. Llur niu era una torreta del Putget, amb una mica de jardí, molt ben orientada i amb sol a bastament.

Vinguè el dia desitjat. Es casaren a la parròquia de la Bonanova, i el pare Tudó va beneir-los. Fou una boda íntima, celebrada de matinet, sense dinar i sense invitats.

En Melrosada anava de levita; la tia Paulina duia mantellina negra. Actuaren de padrins en Víctor i un germà del pare Tudó.

La nit de nuvis la passaren a Montserrat. Fou cantada una salve expressament per a ells. La tia Paulina estava boja. A en Melrosada l'havia estabornit l'emoció. Quan ja eren dins de la cambra no s'atrevia a abandonar la finestra, encantat amb un bé de Déu d'estrelles que coronaven els geps sinistres de la gloriosa muntanya.

VI

Paulina sentia arreu del seu cor una benaurança veritable: el matrimoni havia estat per a ella el que se'n diu posar oli en un llum. El qui estava cohibidíssim, sobre tot davant de la gent, era el pobre Melrosada. La seva dona l'omplia de manyagaries i atencions, el presentava a les seves coneixences, molt satisfeta; però ell era tan tímid de natural, que no sabia acostumar-se al paper de marit.

Ara, íntimament, era tot un altre home: menjava tan de gust, dormia tan satisfet, es despertava amb el cor tan ple d'harmonies, que tots els matins plorava com una criatura en contemplar els preparatius que feia la seva dona per rentar-se i pentinar-se.