Part 10

-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes...- I, tan bon punt acaba de repetir això, es sent clar i terrible, damunt de les rajoles del corredor un: clinc! metàl·lic, que proporciona una rialleta a la Isabel. Aleshores, don Gaspar, que ha sentit el clinc! i la rialleta, i ha vist una tira negra arrossegant-se, ja no pot més: les seves forces han cedit, el cap li dóna voltes, els ulls se li entelen, sent una opressió al pit, les seves cames vacil·len, i, ja perdut el món de vista, s'abandona damunt de la Isabel.

La Isabel fa un xiscle, pensant que el professor és un desvergonyit, i el pobre Melrosada cau a terra com un sac: tot això ràpidament, en un obrir i tancar d'ulls. La Isabel demana auxili, i tots els que restaven a la saleta surten al corredor, i, esglaiats, veuen el professor estès i la vídua desesperada.

El que passà en aquella reunió íntima de Paulina Buxareu no és perquè jo ho descrigui. A Isabel li vingué un veritable atac de nervis. Les bessones es feren càrrec de la vídua, li descordaren el vestit, i la calmaren amb un sens fi de til·les.

Paulina era transverberada per vint-i-cinc espases de malvestat. Amb l'ajuda d'en Perearnau, diposità en Melrosada damunt del llit on ella dormia. (No s'atreví a dipositar-lo en el llit de la minyona.) Don Gaspar, al cap d'una estoneta, va tornar en si. Feia uns gemecs de desesperació que partien l'ànima. Isabel havia pres un cotxe. El matrimoni i les bessones i les cosines eren ja qui sap a on. El professor només restava a la casa de Paulina, vençut, afadigat. Amb una migranya terrible, amb el polç fluix, el coll descordat i els ulls plens de llàgrimes; Paulina no sabia què dir. Remenava una tassa de te; i en Melrosada, arrencant una veu tènue, acompanyava el soroll de la cullereta amb aquestes lamentacions:

-Paulina! tot està perdut, tot està perdut!

-Qui sap!- deia Paulina. -Animi's.

-Contra el ridícul no es pot res, Paulina. Mai més, mai més la tornaré a veure! És impossible que ella pugui estimar-me; és impossible!...

Al cap d'una estona en Melrosada es refeia de la desgràcia amb uns melindros impregnats de xocolata i una copeta de vi ranci. Paulina no es donava compte del que havia passat: els seus pensaments eren deslligats encara.

Isabel, quan arribà a casa seva, va escriure aquestes ratlles, amb una gran satisfacció:

«Senyoreta Paulina Buxareu.

-Estimada amiga: no puc explicar-me el que ha passat aquesta tarda a casa teva. Lamento amb tota l'ànima els incidents desagradables. Tu comprens, Paulina meva, que no puc casar-me amb aquell home. Estic trista, molt trista...

Adéu. T'abraça la teva amiga

ISABEL,»

I aquella bit sí que en Melrosada la passà ben negra. Quan es despullava, tingué una bona estona les lligacames entre els seus dits: se les mirava amb horror. Va llançar-les a terra despectivament. Però quan era dintre els llençols pensà que la culpa era seva, només que seva: li entrà un càndid remordiment, encengué el llum, saltà del llit, recollí les lligacames, i va deixar-les damunt del marbre de la calaixera.

FI DE LA SEGONA PART

TERCERA PART

I

En el cor de la Lluïseta hi florien les coses més rosades; els seus pensaments eren un vol de colomes blanques. Lluïseta ostentava ja l'anell de prometatge: un brillant com un cigró que enlluernava tota la família. Els pares del novi volien demostrar que no els venia de mil ni de dues mil pessetes: era l'únic noi que tenien, i el fet de casar-lo era per a ells la més gran de les felicitats.

A la Lluïseta el matrimoni li feia molta il·lusió. Sabia que el promès no allargava gaire: ben plantat, elegant, una mica tronera, incapaç de guanyar-se la vida; però, malgrat aquestes qualitats, no era generós excessivament per a deixar de pensar en el dia de demà, ni per a tirar a perdre la fortuna que els seus pares li tenien reservada.

Encara que l'amor no la tingués folla, la Lluïseta s'estimava el seu promès. Al principi que el noi va dedicar-s'hi, a la Lluïseta no li feia ni fred ni calor. Després, amb el tracte, amb l'assiduïtat per part d'ell, amb els petits sacrificis que s'imposava per veure-la i per parlar-li, amb algun present de bon gust, el cor de la Lluïseta s'anà amansint; i la primera vegada que abandonà les seves mans dins de les mans del novi, sentí un goig deliciós, un desig de lliurar-se amb reserves, i arribà a creure que estava positivament enamorada.

Els primers dies foren tot allò de perdre la gana i dir paraules d'una tendresa infinita. Després el festeig es regularitzà, la flama primera s'anà apagant, i el tenir novi era ja una cosa tan sense emoció com menjar ostres o anar a missa. És clar que dins del costum hi havia alts i baixos, petites topades, moments fèrvids, passatgers entusiasmes.

Entre la Lluïseta i el seu novi s'havia creat una mena de relació falsa. Ella només pensava en ella i en ser agradable al seu promès; i ell només pensava en ell i en ser agradable a la seva promesa: ni l'un ni l'altre perderen cap estona meditant sobre la complicada perspectiva del matrimoni, i el límit de llurs preocupacions era la nit de nuvis.

No es trencaren el cap a descobrir-se mútuament les ànimes: passaven el temps badant i dient: «-M'estimes? -T'estimo!», s'agafaven les mans, i es besaven d'amagat.

Aixi transcorregué un curt prometatge, i la Lluïseta estava a punt de lliurar-se en cos i ànima a un minyó brutalment vulgar, la manera de ser i de sentir del qual desconeixia.

És clar que foren vigilats amb prudència; que es feren les visites de reglament; que el noi aparentà una conducta impecable, i, si de tant en tant i hi havia una relliscada, es dissimulava i la Lluïseta no en sabia res; es mesurà i es ponderà l'estat econòmic de les dues famílies; i, per fi, arribà el moment que la Lluïseta, tota blanca i perfumada, sortí de bracet amb el seu espòs, desprès d'haver escoltat la prèdica castellana d'un frare caputxí.

L'opinió dels concurrents a la festa fou unànime: tothom creia que serien molt feliços. Estaven enternits per la cerimònia i per l'àpat que els esperava.

El nostre amic don Gaspar no fou invitat a la festa, però restà a la porta de la Mercè per veure passar la comitiva.

Feia ja dos mesos del tràgic incident de les lligacames, i el professor no s'havia aconsolat encara, ni havia apagat aquell encenall eròtic que li feia fer un seguit de papers ridículs.

Paulina Buxareu, amb el casament de la seva neboda alleugerí el feix de disgustos que la consumien des que fracassà tot allò que duia de cap amb la Isabel i en Melrosada.

La tia Paulina féu un paper importantíssim: el paper de mare de la núvia; però com que no es resignava a semblar vella, exhibí un vestit fabulós de poca solta, ensenyant els tresors de la seva pell, encara sense arrugues. Moltes senyores invitades la varen pendre per la germana gran de la núvia, i més d'un senyor li va dir que estava seductora.

La tia Paulina no tenia costum de beure xampany, però un dia és un dia. En va beure, no gaire que diguem: el necessari per que dues rosetes se li adormissin a les galtes molsudes i li proporcionessin un estat ultra sentimental. Va esbravar-se amb el pare del nuvi. El pobre senyor, que també estava tou amb allò del casament del noi, va correspondre bestiesa per bestiesa; i entre els dos en digueren a l'alçada d'un campanar.

En aquell àpat, que va ser a la Maison Dorée, tothom va voler col·locar dues paraules. El frare caputxí que actuà en la cerimònia, i que seia en lloc preferent de la taula, féu una segona edició de la _plàtica_, i a la tia Paulina li desgavellà tot el parament de polvos d'arròs de la seva cara, a conseqüència d'un plor torrencial.

Un senyor gras, usurer, oncle valencià d'en Víctor, que formava part del consell de família de la Lluïseta, engegà un discurs inacabable.

Amb un to patètic, evocà els pares de la noia, que des del cel beneïen aquella unió ; recordà l'escena de la mort de la mare, amb detalls de mal gust. A en Víctor i a molts concurrents els va semblar excessiu i impropi.

Els nuvis menjaven poc, perquè, és clar, no tenien gaire gana, i en un dia com aquell s'havia d'evitar tota complicació gàstrica.

La tia Paulina besava la seva neboda amb fúria, amb plors i amb exclamacions.

Els invitats ballaren, digueren inconveniències i lloaren el menú; passaren la tarda plens de la joia animal i divina del menjar i el beure, i a les set de la tarda començaren a desfilar molt satisfets.

La tia Paulina s'havia entendrit, i desitjà sopar amb els seus nebots. Anà primer a casa seva a treure's el vestit i a posar-se més discreta. Quan es trobà sola, sospirà; les llàgrimes no se li estroncaven del tot: decididament aquelles noces l'havien desconcertada.

El sopar a casa d'en Víctor fou trist. Els nens no tenien gens de gana: s'havien atipat com uns lladres a la Maison Dorée, i la seva mare només els deixà pendre una sopa. Interpretaren a llur gust la cerimònia del casament, el fet i les conseqüencies, i no ho acabaven de veure clar. Els dolia molt que la tia Lluïseta se n'hagués anat, però els feia molta gràcia tenir un oncle nou.

En Víctor estava capficat: una cosa d'aquestes sempre desgavella les famílies. La més serena era la Maria de la Mercè.

La tia Paulina, tot sopant, volia fer el cor fort i dir paraules optimistes; però, sense voler, afluïen els records a la seva conversa: parlava dels morts, de la seva bona germana Elisa...

Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia se n'anés sola a casa, i li demanà que es quedés a dormir: la cambra de la Lluïseta era buida.

La tia Paulina no es féu pregar gaire. La bona dona se n'anà a dormir després d'una conversa enutjosa. Pobra tia Paulina!

Aquella nit sentí tota la fredor del seu viure. La cambra on dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall on la Lluïseta esguardà el seu coll de neu, el lavabo, la catifa, totes les coses intimes que vetllaren la virginitat de la neboda... li complicaven els pensaments i li enterbolien els sentits. La tia Paulina s'ho mirava amb una amargor infinita, i pensava en el que devia passar lluny d'ella, aquells moments precisos.

Es tornà vermella, s'esfereí, i acabà dient:

-Déu meu! Feu que ella sigui ben feliç! Feu-la una bona esposa i una bona mare!

En Víctor estava preocupat: la sort de la seva germana, el viatge espiritual que acabava d'empendre, les sorpreses que el matrimoni reservava per a ella... tot plegat eren coses que no podien deixar-lo indiferent.

La Maria de la Mercè el va treure de les preocupacions.

-Els nens ja dormen- va dir-li.

La Maria de la Mercè s'havia desfet els cabells i duia una bata de seda. Un perfum adorable fluïa de la seva pell.

La Maria de la Mercè, ruboritzada, tímidament, evocà la seva primera nit de nuvis; els records més dolços, els moments més fèrvids de llur vida rodolaren per la imaginació del dos esposos; i en Víctor, emocionat, va besar la seva dona.

II

En Melrosada guaitava la lluna.

Aprofitant la nit primaveral, se n'havia anat fins a l'Avinguda del Tibidabo.

El professor respirava un aire ple d'olors optimistes, assegut a una tauleta de la terrassa, contemplant l'or i l'escuma del seu vas de cervesa.

De tant en tant admirava l'estesa de llumets, i volia endevinar les vies de la ciutat, i fins volia endevinar l'indret precís on vivia ell. Completament oblidat de tot, i capficat en aquella feina pueril, s'hi passava una bella estona, sense adonar-se de la gent que el voltava.

Després de beure i pagar la cervesa, donà un tomb, cada vegada més satisfet del panorama nocturn ; i una mica allunyat de la gent, en plena ginesta i aconsellat pels pins, engegà un cop d'ull per les rutes dolorides del seu esperit.

Des que abandonà la casa de Paulina, aquella tarda de la seva desgràcia, havia romàs com un conill dins del cau, sense cara ni pit per a presentar-se davant de la gent. Aquell desmai portà cua. L'endemà del fracàs es sentí tot desballestat, amb una llengua espessa i un mal de cap entorpidor. En Melrosada estava positivament malalt, encara que sense gaire importància. Ell no s'hauria atrevit, per res del món, a fer sabedora Paulina del seu estat; però Paulina mateixa, sol·lícita i maternal, anà a visitar-lo i a aconsolar-lo.

Paulina fou sotragada pel desllorigament estúpid que el destí havia donat a tots el seus plans; però els que la coneixien i els que havien esmentat l'interès que l'atrafegava per assolir el pintoresc casament, quedaren una mica meravellats en veure la resignació de Paulina davant dels implacables manaments del destí. Sabia ella perfectament que era ja inútil tot el seu esforç. Conversà amb el pare Tudó, i va anar a veure la seva amiga una pila de vegades. Isabel, amb la valentia que li donà l'incident de la lligacama, es negava a tota solució de concòrdia; i, a cada consideració que feia la seva amiga, hi afegia sempre: -Ja ho veus tu mateixa, Paulina: en aquest cas, em sembla que obraries com jo: ja te'n fas càrrec-, i altres paraules per l'estil, que, encara que ferissin mortalment a Paulina, la feien impotent per a imposar-se com abans. Paulina ho veia ben clar, que la Isabel no era per al professor: Déu havia volgut la cosa d'aquesta manera, i, desgraciadament, la seva bona amiga passaria les nits d'hivern sense altre consol que l'escalfallits, i el digníssim Melrosada no tindria al seu costat aquella veu per a dir-li, de tant en tant: -Mira, demà és dia de peix.

El professor estigué una setmana sense sortir de casa. Mentre durà la curta malaltia fou visitat dues vegades per Paulina. En Melrosada patia de debò en presència de la seva amiga: era tan ridícul el paper que havia fet, que no s'atrevia a aixecar els ulls de terra. Estava molt, però molt avergonyit. Pensava que els nebots de Paulina ho sabien tot, i que mai més tornaria a veure'ls. ¿Amb quin dret es presentaria davant d'en Víctor Buxareu, després d'haver-se desmaiat per una lligacama? I, el més trist, per al pobre don Gaspar, era que seguia estimant la vídua, que la seva passió no s'havia apagat, i el seu desig de matrimoni era més intens que mai.

Paulina Buxareu animà una mica don Gaspar. Li digué que el que li havia passat era naturalíssim: un home del seu cor i dels seus sentiments sempre està exposat a escenes així; i que tot plegat, en lloc de rebaixar-lo, l'ennoblia.

Però en Melrosada prou veia que Paulina era insincera, i exclamava, ple d'amarga malenconia:

-Paulina, vostè és un àngel, vostè és una santa; però no vulgui enganyar-me d'aquesta manera; no m'amagui la veritat; prou sap vostè que ella no m'estima, que ella no pot estimar-me!

I Paulina, amb una candidesa d'infant, afegia:

-I pensar que tot és per culpa meva! que jo sóc la causant de la seva desgràcia!...

En Melrosada, en mig del seu desesperat excepticisme, interrogava Paulina: volia saber noves de la vidua, el que deia, el que pensava; i Paulina ja no tingué cor per a mentir, i li digué la veritat ben crua: la Isabel no seria per a ell!

Hem fet notar pàl·lidament que en l'ànima de don Gaspar no havien finit les aspiracions matrimonials: el fracàs no duia el renunciament; el cor lacerat no volia colgar-se dins l'oblit. I aquesta era la desgràcia més gran que patia en Melrosada. A Paulina no volia confessar-li-ho Havia fet manifestacions de resignació; davant dels ulls de la seva amiga don Gaspar era un home fins penedit de tots els actes que inspiraren les trapaceries de Paulina; però en el fons del fons en Melrosada estava més malalt del que semblés a primer cop d'ull.

Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cosí jesuïta i a la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixença amb Isabel, les podria fer ara molt més intenses; i ara, tristament, sense cap esperança.

Si en Melrosada fos un home conscient d'ell mateix, potser destruïria la seva vida miserable; però en Melrosada estimava sobre tot, aquells cinquanta quilos d'ossos i pelleringues que constituïen la seva persona; i que ell preservava del fred i la calor i nodria amb el queviure vulgar, però sa i digestiu, de la seva dispesa. I estirava la seva closca deprimida, confortablement coronada amb el barret de palla, guardadora d'aquell cervell de canari que percebia les agradables sensacions i, anant fent la viu-viu, li proporcionava mitjans per a dur una vida decenta i sense entrabancs.

Vet aquí per què en Melrosada, en mig de les seves desgràcies, respirava l'aire dolç de la nit, i trencava una branqueta de fonoll i se la posava a xuclar fent-se la il·lusió que prenia anís del _Mono_.

S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era tan i tan dolça, que qualsevol es pren les coses a la valenta; però el corcó, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents, existia en l'ànima del professor, i es manifestava aleshores amb un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna.

Un poeta jaumí, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era presó d'ànimes enamorades: ¿qui privava el professor de creure una cosa semblant?

No hi ha dubte que les nostres alegries i les nostres dissorts augmenten i disminueixen segons la situació en què ens trobem en rebre-les. Per exemple, és molt diferent rebre la notícia que has tret la rifa quan pateixes un mal de caixal intens, o quan estàs besant la nuca d'una veïna graciosa; i així mateix segons l'ambient que et rodegi, la dolor de la teva ànima serà irresistible situació o una mena d'enllepoliment amb la pena.

El benestar que sent en Melrosada fa que la seva dolor li sigui suportable, i s'esbravi tendrament amb la lluna; i això li passa aquesta nit, per primera volta, després de l'incident fatal que va malmenar els seus amors.

No sé per què sembla que aquesta nit, el bon professor, després de rumiar i entristir-se, entre tanta ginestera d'or, hagi collit un brotet esquifit d'esperança.

Esperança de què? Ara ens seria impossible dir-ho, però el professor en porta una de cap. Es clar que serà empresa difícil, perquè en un reconet del tramvia, ja passats els Josepets i molt a la vora de casa seva, es veu el cos amable de don Gaspar com es percudeix tot, per una mena de sospir nerviós.

III

El piset agençat amb mobiliari propi; la catifa vermella que ha escollit després de comprar un ram de violetes i un parell d'encasades tendríssimes, nevades de sucre; la trista ranera de la gorja fracassada, acompassant-se amb un soroll de cullereta i amb la blancor d'un tovallonet brodat; l'estrenyacaps que s'endormisca vora una cabellera femenina sense pompa ni crepè, ni agulles torturadores: tot això somnia don Gaspar; i aquest pensament amable se li posa al coxí on dorm, i li fa pessigolles al nas com un dimoniet temptador. Però don Gaspar pensa: -Com assolirem això? De quina manera?

Ell prou s'ha engrescat, en mig de dubtes i desenganys: en mig de la seva celibatària foscor, prou ha obirat la cuca de llum, i la cuca de llum es deia Isabel; però ara ja és impossible assolir-la. Sí, sí, és impossible; però les ganes encara són més vives que abans. Però en Melrosada es pregunta, cada matí, en despertar-se una mica esverat pel somni turbulent que acaba d'abandonar-lo: -Com t'ho faràs, Gaspar?- I el positiu és que no sap com fer-s'ho. I, amb una desesperació callada, per sobre dels calçotets de punt es cenyeix les tràgiques lligacames.

Un dia es llevà don Gaspar amb una gota d'optimisme a la punta de la llengua, i el cafè i la torrada de tots els matins li varen semblar més sabrosos que de costum. Era diumenge, feia molt temps que no havia estat al Parc, i va pensar: -Anirem a veure les bèsties.- Un artista com ell s'engrescava sempre amb els gestos i els moviments d'aquells animals exòtics.

El sol, meravellós, s'enganxava com una mel tèbia per tot aquell bé de Déu d'arbres, i feia més suportable la humitat del lloc. Don Gaspar caminava embadalit, contemplant les criatures verdes, vermelles, grogues i violetes, menudes, grasses, saltadores, rialleres i comprometedores, que rodaven d'un cantó a l'altre com una mena de flora paradisíaca.

A ell la canalla li tenia el cor robat: els instints paternals se li exacervaben feia una temporadeta. -¡Que feliços són els homes que tenen fills!- pensà don Gaspar. En aquest moment només en veu la part dolça, dels pares de família: no l'esgarrifen les malalties, les rareses i les sabatetes estripades; i allò de dir: -Moca't!-, i allò del riu filial sobre els pantalons. És clar que ell no les ha passades, aquestes coses, ni sap el pa que hi donen: ara només veu les cares vermelletes, els nassets estarrufats, les trenes rosses i les mitges estirades.

Tot caminant, don Gaspar ha anat a raure davant mateix de la gàbia del tigre. La bestiassa ferotge ronca, ajaguda impúdicament, i fent amb els llavis un moviment d'orgull instintiu.

-Que és bonic!- exclamava el professor. -¡Quina majestat!

El tigre de Bengala suggereix a don Gaspar una carrera de pensaments heroics: Les selves tropicals, les palmeres, els elefants, els negres, els prínceps vestits de diamants; tot allò que ell ha vist en aquells cromos que porten, a sota: _Caceria del tigre_. Si aquesta bestiassa pogués parlar, ¡que en contaria, de coses extraordinàries!

El tigre s'ha despertat, i mira en Melrosada amb una gran indiferència, esternuda, badalla, mostra les dents, i va d'un cantó a l'altra fent amb l'os del rosari veritables prodigis de flexibilitat.

Al professor l'entusiasma cada cosa que fa el tigre. Pensa que és una tonteria de no anar-lo a veure més sovint. Un divertiment que costa tan poc i que la gent no se'n sap aprofitar! Tot mirant el tigre li entra un pensament d'horror: aquella bèstia que sembla tan pacífica, tan resignada, imagina't, si sortís de la gàbia, les desgràcies que faria! A quatre passes hi ha tot un chor de criatures, i al bon home se li posa la pell de gallina veient per un instant, com el tigre s'empassa aquell vol d'angelets de Nostre Senyor igual que si fossin fruites i cireres.

Després del tigre ha anat a veure els lleons. Els lleons no li semblen tan perillosos. En el país on viuen, el lleó ha arribat a ser una bèstia casolana: s'ha abusat tant del lleó espanyol, que fins sembla que ja no té de mossegar. Aquesta és la idea que té en Melrosada del rei del desert.

Demés en Melrosada sap aquella història d'un sant que va treure una punxa de la pota d'un lleó, i troba natural aquesta història. Ell, en un moment donat (un moment com aquell que va agafar el lloro en el jardí dels Buxareu), s'atreviria a fer una cosa semblant; però... amb un tigre!... ca! No hi ha sant, per sant que sigui, que s'atreveixi a acostar-se a un tigre. Recorda una vegada, don Gaspar, que va veure un domador de feres que se les havia amb aquesta mena de bestiotes, i don Gaspar va patir molt d'esperit i li fou precís anar-se'n del local i sortir a pendre l'aire. Després va llegir en el _Brusi_ que el tal domador morí víctima de les urpes d'un tigre.

La visió dels animals de la selva li ha donat, aquest matí, una concepció una mica estranva de la lluita per la vida.

-Ves si en són, de forts i poderosos, aquests animals! Imagina't la calor del desert, amb una mena de plantes que totes tenen punxes, com les atzavares i les figues de moro; imagina't, sense una gota d'aigua, amb una fam tan espantosa, les hores que fan de camí, saltant marges altíssims, sentint de lluny l'olor de la carn, els perills que passen, els vols de mosquits que els punxen els ulls! I ells, desafiant-ho tot, amb una valentia i agilitat extraordinàries, saltant damunt de la presa, i empaiten els caçadors, i es mengen els negres i els roben les criatures!

¡Ves si ens ensenya coses el Creador, per medi dels animals sense intel·ligència! ¡Ves si n'hem d'apendre, de lliçons, d'aquests irracionals magnífics que aquí tenim empresonats dins d'una gàbia!

¡I nosaltres, homes, que amb poca aigua ens ofeguem; i tu, Gaspar, que vius limitat per la teva timidesa, i no ets altra cosa que un conill casolà rosegant una fulla de col miserable!

En Melrosada gasta amb ell mateix una terrible eloqüència. Sort que ha anat tirant caminal amunt, i ja és davant de la gàbia de les oques.