Part 12
La companyia femenina li anà polint una sèrie de detallets íntims: Paulina el tractava com si fos un infant; però a estones li agradava fer el paper de nena, i aleshores en Melrosada es veia perdut. Feien tantes ximpleries i tantes postures, que la minyona s'escandalitzava cada dos per tres.
-Ai Reina! Quines senyoretes! Tan grans, sembla que no els escau!- deia la carnissera comentant els escarafalls de la minyona.
Al barri arribaren a fer-se populars: tots els veïns parlaven d'aquella dolça parella. Algun cop els miraven passejar-se pel jardinet, agafats de bracet i partint-se una cirera.
En Melrosada no sabia administrar els béns de la seva dona: ella tenia de fer-ho tot; i el pobre home estava admiradíssim del seu talent.
-Jo no sé per què Nostre Senyor ha volgut fer-me tan feliç, Paulina!
La seva dona somreia, i li posava les mans, grassonetes, damunt dels ulls:
-Qui és, el reiet de casa?
* * *
Un dia vaig visitar la parella encisadora. Era pel mes de març. Feia un sol agradable i una temperatura tèbia. Els dos esposos acabaven de dinar.
Jo no havia vist Paulina des d'abans del seu casament. La pobra dona s'esverà una mica, i en Melrosada no sabia què dir-me. Em tractaren com a una visita de pur compliment; però jo vaig cometre diverses indiscrecions i vaig fer certes referències a llur idil·li. Aleshores Paulina perdé la fredor, i es va desfer en un torrent de confidències.
Paulina m'ensenyà la casa: de primer el menjador; després penetràrem a la cambra de dormir. Paulina estava visiblement emocionada. Encara que tot ho tenien molt endreçat, no deixaven de descobrir-se algunes coses íntimes. En Melrosada seguia sense dir res: feia la cara satisfeta i repugnant d'aquell que totes li ponen.
Després anàrem al jardinet. Hi havia fruiters florits i algunes roses. Estava tot molt ben cuidat. Al cap d'una estona tornàrem al menjador. Paulina parlà de la seva neboda, casada recentment, d'en Víctor... d'una pila d'incidents familiars...
La Paulina volgué que prengués xocolata, i jo no em vaig fer pregar. Des del menjador es dominava una bella vista. Paulina lloà la situació de la seva casa:
-Diguin el que vulguin, això és sa: aquí es respira millor que en un piset. Pots sortir a passejar amb el vestit de casa i ningú et diu res.
S'empal·lidí la conversa. Paulina reposava en un sofà. El seu marit la guaitava abstret, com si no s'adonés de la meva presència. Jo vaig acomiadar-me, i vaig adonar-me que la meva visita els havia proporcionat una bona estona. Em varen pregar que anés a dinar-hi un dia, i Paulina em digué moltes vegades que jo era un amic de debò i que no tenia de fer cap compliment.
Paulina havia perdut una mica del seu to doctoral i de la seva conversa exaltada: s'havia endolcit no poc, i era tota una altra dona.
Confesso que en Melrosada em va repugnar, i, no sé perquè, em semblà que el matrimoni havia idiotitzat la seva insignificança. Després vaig rectificar aquesta opinió, i em semblà senzillament la bona persona de sempre. En canvi Paulina Buxareu, em va donar una tan pura sensació de joia limitada i honesta, que el seu record em perdurà una pila de dies. Paulina Buxareu era, als meus ulls, com una figa de coll de dama, tota de mel per dins, sense malícia de cap mena; una mica emfàtica i pretensiosa, però amorosida per un sol auster i velada per una finíssima boira tardoral.
EPÍLEG
Per esdeveniments que no són del cas, he tingut de viure llarga temporada lluny de Barcelona: això ha fet que deixés de freqüentar algunes de les meves relacions.
La família Buxareu ha estat una d'aquestes. Fa quatre o cinc anys que no visito la seva casa. Darrerament vaig informar-me de la mort de Paulina, víctima d'una recent epidèmia, quan finia l'estiueig en un poble de la província de Girona.
He sabut que en Melrosada ha renyit amb els parents de la seva dona: Paulina morí sense haver fet testament, i el pobre don Gaspar ha continuat sent professor de dibuix. Alguns dies el veig al Continental. Està desmillorat i envellit que fa llàstima. Guaita amb tristor el seu doble de cervesa, i no abandona mai una punta de cigarreta que s'acaba.
En Víctor Buxareu ha guanyat molts diners amb la guerra. Quan el trobo em saluda rialler, fent grans demostracions d'afecte; però no s'atura mai a parlar-me.
A qui he deixat de saludar és a la Lluïseta: no sé si és que ja no em coneix, o si ho fa veure. S'ha engreixat molt, i té tres criatures.
La mort de Paulina va revifar-me una sèrie de records, divertits per a mi, còmics i sentimentals. Jo volia homenatjar d'alguna manera aquella dolça vida femenina, que ja s'ha aclucat sense deixar rastre de cap mena. Poc podia pensar Paulina Buxareu, quan em feia víctima de la seva oratòria, que restés dins de la meva ànima un tan agradable perfum de la seva persona.
Perquè no es perdi del tot aquest perfum vaig decidir-me a començar la història de Paulina Buxareu. M'ha sortit una història desgavellada i desllorigada.
L'ombra de Paulina em perdoni, i cregui que l'únic esperit que ha inspirat aquestes ratlles és aquell esperit clar, rosat i tebi que es diu _simpatia_.
FI DE PAULINA BUXAREU
juliol, 1918-gener, 1919