Part 5

Los mateixos, Lo RECTOR.

(_Que havent sentit los últims versos de María, diu:_)

Rector.

¿Si li havéu dát vostre cor, com podrá serho María?

María.

Jo li he dit com ho sabia; ell t'ho esplicará millor. (_Y besant la má al Rector, se'n vá._)

Rector.

No, Benet, t'ho esplicare ab frase menos entesa. ¡Qui tingués la sensillesa, que la teva mare tè!

Benet.

Donchs jo ho feya perquè creya qu' aixó de ser envejòs, segons perquè y lo que fòs, encara es bó; per ço ho feya. Un cop vaig sentí á Cervera, tocant mòlt bè, un campaner; jo vaig dir: --Tú ho has de fer també d'aquesta manera, y, aprenentne ab aficiò, vegi qui millor volteja.

Rector.

D'aixó no se'n diu enveja.

Benet.

¿No?

Rector.

Aixó 's diu emulació. Y aixó es, fill, un sentiment, que, senlintlo bè y constant, pot arribá á fer mòlt gran. fins sent petit lo qui 'l sent. La enveja es que, al reparar que tocaba ell mòlt millor, l' haguesses tirát, traïdor, daltabaix del campanar. (_Lo senyor Rector beu._)

Benet.

¡Oy qu' ara qu' ho veig!

Rector.

(_Quedantse ab lo got en la má._)¿Qué hi ha?

Benet.

Encara que no m' escaiga... ¿Com es que beu tanta d'aiga?

Rector.

(¿Qué li diré?)

Benet.

¿Per qué ho fá?

Rector.

Perquè tinch set de justícia, de virtut y de vritat, set de véurer la bondat abatent á la malicia. Y com que, fins que 'l cel caiga, no ho veurém ni tú ni jo; ja que no puch veure aixó, y en tinch tanta set, bech aiga.

Benet.

¡Ah! Per ço no ho entenia.

Rector.

Bè... que tal tots los parents?

Benet.

¡Arriban mes diferents!

Rector.

¿De debò?

Benet.

¡Uy! Ningú ho diria. ¿Se recorda d'en Pau?

Rector.

Massa.

Benet.

¿Sab tant llarch y prim del coll? Doncas ara hi porta un goll que ni aixis, si vol, li abrassa. ¿Sab que sempre feyam bulla, de lo gras qu' era 'l padrí? Doncas ara, fentli així, si vull, hi enfilo una agulla. ¿Sab que la Rosa era blanca? Donchs ara ha tornát morena. ¿Sab qu' en Pau passava ab pena? Donchs es rich que res li manca. Es dir qu' ab quatre ó cinch anys, tots aquets nostres parents, han tornát tant diferents, y han fet cambis tant estranys, que, veyent al magre gros, y gros lo qui estava magre, y trempát aquell del poagre, y el qu' estava bó ab dolòs, dich que, si l'ordra se 'ls dóna, d'aquí cinch anys, de torná, tornan ruchs, qu' es lo qu' hi ha mes diferent de persona. (_Se'n vá._)

### ESCENA IV

Lo RECTOR.

¡Ja, ja, ja! ¡Quín bon humor y quin riurer! ¡Quí ho diria! Com contrasta sa alegria ab la pena del mèu cor. Y ab tot... ¡Cá! Ningú ho dirá. ¿Quí, llegint los meus escrits tant jovials... Tant aixerits, qu' estiga trist pensará? --¡Dòna alegria á n' als altres, y ell no está alegre!... ¡Follia! Donchs sí... no tinch alegria y vos la he dada á vosaltres. A dojo la vaig dá així, perquè en gros creya tenirla; y, com que vaig repartirla, no 'n vaig deixar gens per mí. Per ço quant, si á llum se dóna, vejáu ma historia lo qu' es, veureu quant mal heu comprés, al Rector de Vallfogona. Mes, per si l'últim instant pogués venir de la mort, acabar vull lo recort pe 'l rey que m'estima tant. Es la poesia que mes m'ha enternit, vaig á deixarla repassada ans de firmarla, per si algun descuit hi hagués. (_Estén la poesia, suca la ploma, y, puntuantla, llegeix:_) "Desd' est catafalch incògnit "en que, condemnat á mort, "de la inexorable parca "espero 'l terrible colp. "Desd' aquí, Senyor, intento "tirarvos fletxas d'amor, "si bé la má, poch versada, "tem no acertarvos al cor. (_L'actor podrá anar llegint de la poesia tot lo tros que li sembli, mentres vegi que no pesa al públich._)

### ESCENA V.

Lo RECTOR, D. LLUÍS.

Lluís.

Senyor Rector.

Rector.

¡Ah! (_Deixant la ploma y alsantse._)

Lluís.

¿Escribíau?

Rector.

Repassava l'últim cant.

Lluís.

¿Y tindréu per mi un instant?

Rector.

Ja esperava que vindriau.

Lluís.

Vos he buscát jo també, y es per demanáus perdò de lo que, ab mala intenciò, ahí obcecát váreig fè. Després ho he meditát; he vist la vilesa nostra, he comprès fins ahont la vostra grandesa avuy ha arribát, y, tancant l'odi á 'n al cor y la enveja que tenia, sols, si puch, vull, á n' al dia, pagá á D. Joan ab amor.

Rector.

¿Voléu dir? (Qui no 't conegui que 't compri. No ho crech.)

Lluís.

Y tant que per salvar á D. Joan, vull ja fer tot quant se degui.

Rector.

¿Y per fè aixó qué voléu?

Lluís.

Que 'm deixéu veure á D. Joan.

Rector.

Fins que lliure 'l deixaran, may, podent jo, lo veuréu.

Lluís.

¿Receléu tal volta?

Rector.

Sí. Conech al home, y compéndrer podèu, sèns qu' us dega oféndrer, que 'l recel es just en mí. Sabent l'odi y la malícia ab que venjarvos voléu ¿quí 'm diu que no 'l demaneu per donarlo á la justícia?

Lluís.

Jo, que, de tot penedit, vull ab amor correspóndrer.

Rector.

¿Vos? Vos no podeu respóndrer de lo que fá un quart heu dit. Cóntan d'un gall caballer, que, per mès apiadarlo, un dia vá aná á trovarlo la guinéu al galliner. ¡Malalta!... ¡Ab la qua baixa! --¡Bon gall, vá dir, jo sò morta, y, ó bè tú m'obras la porta, ó el fustè 'm fará la caixa.-- Lo gall, qu' era un gall de bè, s' en vá apiadar desseguida, y, per salvarli la vida, la vá fè entrá al gallinè. Y ell fentli co-coch,co-coch. y 'ls pollets pi-piu pi-piu, la ván tornar, com se diu, de mort á vida, dins poch. La guinéu, qu' així bo vá véurer, de tot vá quedar agraida, y vá jurar, enternida, dihent al gall qu' ho volgués créurer, qu', un cop ben bona y ditxosa, pagaria 'ls favors fèts respectánt als sèus polléts y á la gallina, sa esposa. Lo gall ho vá créure així. La guinéu, ben persuadida de que no deya mentida, una tarde 's vá adormí, y, somiánt qu' era guinéu devoradora com pocas, se menjá quants polls y llocas vá trovar per tot arréu. Desprès se vá despertar, sabentli grèu, entristida; mès ja no hi havia, ab vida, ni un sol pollét per menjar. Vol dir la faula, parlant, y bè vos l'aplicariau, que... si despert no ho fariau. potse ho fariau somiant. (_Se'n vá_)

### ESCENA VI.

D. LLUÍS, D. JOAN.

Lluís.

¡Oh! Per ell lo cor del home es un llibre obert... Vritat... Ha cregut qu' un ardit era, y, com si 'l pit fòs cristall, ha llegit dins mí tot l'odi que jo volia ocultar. ¡Oh! Si... es mòlt cert; vull venjarme. Temo que 'ls esforssos lleals de Mossèn Vicens, lo salvin, y jo no vull que á mon pas torni á oposarse aquest home sempre per mi tant fatal. ¡Pensar que 'm valia indigne de medi tant reprobát per guanyá 'l premi, y encara guanyarlo ell!... ¡Oh! La clau. Jo d'allí váreig cullirla. Si 'l Rector no suspitánt m'hagués volgut dir ahont era no 'l deuria ara buscar... Ella, al voler entregarlo, se'n anava cap allá... com si fòs l'altar la porta... ¡Oh! ¡Si per sort fòs l'altar! Busquem per una motllura.

Joan.

D. Lluís. (_De dins la porta._)

Lluís.

¡La veu de D. Joan, Si; no hi ha dupte... aquí 'l tenen... Si jo pogués... ¡Ah! Aquí 'l pany... La clau... ¡Si! L'infern m'ajuda, Surtíu á fora D. Joan. (_Obra, y D. Joan surt._)

Joan.

¿No hi ha ningú que 'ns escolti?

Lluís.

No hi ha pòr; tots son abaix, y, al sentir pujar la escala, tornéu á dins al instant. Parléu, ja sabéu de sempre que sò 'l vostre amich mes lleal y que farè, per salvarvos, tot quant se dega provar.

Joan.

Casualitats qu' un fanatich diria providencials. Vos, de la marquesa d'Haro, l'aventura singular coneixéu, y prou vos consta lo mòlt que se n'ha parlat. Donchs, pera desditxa mèva, lo sèu pare, desterrat, sufreix aquí son desterro. Ahí ab ell me vaig trovar; vam crusá al punt las espasas, nos vám bátrer al instant, y, pera desditxa meva, vá desarmar lo mèu bras. --Ja veyéu que vostra vida, va dir, la tinch en mas mans; més firmeu aixó que l'honra y la ditxa 'm pot tornar, y aneu allá hont lluny no us veji, si haig de calmar mon afany. ¡Com puch firmar una prova, que 'm deixa aixís deshonrat!

Lluís.

(Per ço que vull que 't deshonris, es que tú l'has de firmar.)

Joan.

Vaig dír que no; mes, á posta. y amagats ja, pe 'l sèu plan, darrera una mareselva, que tapa un encanyissát, hi havia 'l batlle del poble y sis homès, jo, al instant qu' ell los vá fer senya, al véurer que no havia de firmar... arrenco á córrer, me 'n pujo, lo rectò alli 'm vá ocultar, y aquí estich desd' allavoras lo resultat esperant.

Lluís.

¿Y qué penseu fer?

Joan.

Per çó era qu' us desitjava parlar. Fujir...

Lluís.

Ha voltat la casa lo batlle d'homes armats.

Joan.

¿Que fém donchs?

Lluís.

Jo... firmaria lo document.

Joan.

¡Oh!

Lluís.

¿No?

Joan.

May. Es una lletra qu' esplica que tot lo que vá passar vá ser una infamia meva convinguda ab un dels criats. Una lletra que faria que ja may mes presentarm' pogués devant la noblesa de qui sò tant estimat. ¡Primer la mort!

Lluís.

Es que penso, segons jo duria 'l plan, que donaria la firma per salvarme, y... ja salvát, tornaria á recobrarla.

Joan.

¡Recobrarla!

Lluís.

Tinch lo plan. Per si no podent parlarvos, com jo m'havia esperát, vos hagués vist, aquí 'l duya escrit, pera que, al instant, per senyas me contestesseu si vos semblava acertát. (_Dòna una carta que D. Joan llegeix pera si._)

Joan.

Deixeu qu' al punt lo llegeixi.

Lluís.

(Ja 't tinch á dintre del llas. ¡Ah! Tú vas jurar un dia que m'havias d'enfonsar. Tú vás aná á ser l'obstacle sempre á ma glòria oposat Devant de la cort tos versos ván á n' als mèus superar; tas comedias á las mevas han vençut en los corrals; la rosa d'or guanyas ara que jo debia guanyar... ¡Oh! Aquesta rosa tè espinas y ara al cor se 't clavarán.)

Joan.

¿Y vòs vos veyéu ab forsa per portar tot aixó á cap?

Lluís.

Ni cap forsa 's necessita tal com veig y ho tinch pensat.

Joan.

¿Mès y si jo firmo y passa que no haguesseu vos lograt apoderarvos de l' Àngela?

Lluís.

No firméu fins que senyal vos fassi ab un corn de cassa y, en havent firmat, allá.

Joan.

Tanquèu donchs, y en vos confio.

(_D. Lluís lo tanca y diu joyòs:_)

Lluís.

Ja has caigút á n' al parany. ¡Ah! ¡'Ls dos nuvis! Primè al batlle y desprès ells al instant. (_Se 'n vá pe 'l fondo._)

### ESCENA VII.

EUDALT, ANJELETA.

Anjela.

¡Donchs jo, alt, me 'n dono vergonya! (_Ab un cantaret._)

Eudalt.

¡Donchs jo no 'l vull sentir baix! Jo sempre he vist que la noya que 'l dia que s'ha casát ha dit lo sí sens sentirse, ha donat mòlt qu' enrahonar. --L'un: Si se 'n dará vergonya! L'altre: --No 'l deu estimar. L'altre: --La casan per forsa. Y jo, que sè qu' es vritat que tú 'm vols y jo t'estimo, no vull donar qu' enrahonar; com si aprenguesses de solfa: un _siii_ ben dit y ben llarch.

Anjela.

¡Donchs quó 't diré, si estich certa que quant jo 'm veuré al devant tanta gent, de sofocada no gosaré ni á parlar!

Eudalt.

¡Ditxosa jent y vergonya! ¡Quin génit tens mes estrany!

Anjela.

Si... Tú 't pensas que casarse es bufá y fè empollas.

Eudalt.

¡Ja! Ja sè 'l que 's casarse, tonta.

Anjela.

Donchs costa mòlt.

Eudalt.

Es vritat. Mes, esforsanthi una mica, si tú vols dí 'l si ben alt, podrás dirli.

Anjela.

Prou. (_Deixa 'l canti á terra._)

Eudalt.

(_Li posa un anell._) Probemho. L'anell ja tè l'he posat. Veurás: tú fès la pregunta qu' aquí ha de fè 'l capellá, y, desprès, jo faig la teva per aná ab mes claretat.

Anjela.

Tú Eudalt. ¿Vols l'Angeleta per esposa?

Eudalt.

¡Si!... ¿Que tal?

Anjela.

¡Ay! ¡Quin susto!

Eudalt.

¡Mes tú digas que no te l'he dit ben clar! Ara á tú. Vejam.

Anjela.

Pregunta.

Eudalt.

Y pensa á no dirlo baix.

Anjela.

Pregunta. (_Revestintse de valor._)

Eudalt.

¿Tú, Anjeleta, vols per espòs á l'Eudalt?

Anjela.

Si. (_Tant baix y avergonyida que no 's sent._)

Eudalt.

¿Cóm?

Anjela.

Si. (_Encara mes baix._)

Eudalt.

Ni gota 't sento. ¡Bo! (_Apareix Benet_)

Anjela.

¿Qué?

Eudalt.

Que vè á destorbar.

(_Y los dos se jiran d'esquena á Benet qu' entra pe 'l fondo._)

### ESCENA VIII.

Los mateixos, BENET.

(_Que entrava correns y s'atura al véurer lo canti á terra._)

Benet.

¡Bó! ¡Jo 'm torno boig buscantlo y ells lo tenen aqui al mitj! (_L'aixeca y, al sospesar que no hi ha aiga, diu:_) ¡Si no hi ha una gota d'aiga! ¿Angeleta, no ho has vist? (_Anant cap á n' ella, ab lo canti._,

Anjela.

No ho sè,

Benet.

¿Que te l'has beguda? (_Anant á Eudalt._)

Eudalt.

No ho sè.

Benet.

¡Bò! ¡Bè! ¡Ja renyiu! Ben fet; y mentres vosaltres vos estéu aquí, nyich nyich, vé 'l senyor Rector, vol aiga, y, sabent, com ja t'he dit, que li agrada ben jelada, la tè de béurer d'aquí, calenta com la que posa per afeitá 'l barbè xich.

Anjela.

¡Ay! Tè rahò... Anem, acompanyam.

Eudalt.

No, no; ja ho sabs, jo no hi vinch.

Anjela.

Y jo no t' hi necessito.

Eudalt.

Adéu.

Anjela.

Adéu. (_Pren lo canti y se'n vá._)

Eudalt.

Ja hem renyit. (_Se'n vá._)

Benet.

¡Uy! ¡Quín renyir! ¡Uf! Al menos durará quatre anys ó cinch. (_En aquest moment torna á surtir Eudalt que vá corrent cap allá ahont ha anat Anjeleta._) ¿Ahont vás?

Eudalt.

A la font ab ella. (_Se'n vá._)

Benet.

¡Je, je, je, je! ¿Qué us he dit?

### ESCENA IX.

BENET, D. LLUÍS.

Lluís.

Benet.

Benet.

¿Qué hi há?

Lluís.

¿'Ls dos promesos no eran fá mòlt poch aquí?

Benet.

Si corra tè de trovarlos qu' encara no hauran surtít.

Lluís.

¿Ván á la font?

Benet.

Així ho sembla.

Lluís.

Donchs vaig ab ells.

Benet.

Cap als pins.

Lluís.

Entesos.

Benet.

¡Ah!

Lluís.

Digas.

Benet.

Si ara los trovès fentse xiu xiu, ó guarnit ell lo cap d'ella de violas ó llessamins, ó fentse alguna carícia, no 'n fassi cas.

Lluís.

Per qué ho dius?

Benet.

Perquè fá mòlt poca estona qu' han acabát de renyir.

Lluís.

¡Ja ja ja ja!! No 'n tinch ganas y fins no tenintne rich.

Benet.

¡Ah! (_Tornant á surtir atrefegat._)

Lluís.

¿Qué tens?

Benet.

Re... un altra cosa que m' han dit que li haig de dir. Com que fá anys qu' á Vallfogona no véyam senyors tant richs, ne parlavam á la plassa, quant, tot d'una, tè sentim un toch de corneta y baixa, d'un caball qu' arriba allí, un vestit com un dels patges qu' ab sa senyoria he vist, qu' era, per sa senyoria, un corréu ecsprès.

Lluís.

¡Per mi! (¡Oh! ¡La ordre que vaig donarlos si 'l premi se 'ns concedís!!...)

Benet.

Diu que també porta lletras pe 'l senyor Doctor, y diu que no vol dú aquí la vostra perquè D. Joan es aquí. (_Se'n vá._)

Lluís.

¡Oh! ¡Será que la sort vulga lo mèu plan arrodonir! ¿L'Anjeleta? Bè; ja abansa (_Per la finestra._) cap á la font com ha dit. Primè 'l correu, desprès ella, lo batlle ja apunt allí... ¡Oh! ¡D. Joan! ¡De la venjansa veig ja aprop l'instant felís. (_Se'n vá._)

### ESCENA X.

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

Rector.

Jo anava ara á casa vostra. (_Entrant pe 'l fondo._)

Doctor.

Doncas jo á la vostra vinch. (_Surtint per la dreta._)

Rector.

De que com una honra ho tinch lo mèu goig vos dóna mostra! Prenéu sitial.

Doctor.

(_S'assentan_) Com volguéu. ¿Com ans d'amich la má 'n dóna lo Rector de Vallfogona?

Rector.

Igual qu' abans.

Doctor.

Donchs...

Rector.

Parléu.

Doctor.

Com sempre providencial, la casualitat ha fet que jo us pogués dí un secret portant aquí un criminal. Fujint l'ocultareu vos; jo, creyent que pe 'l jardí hauria fugit ahí, vaig surtir ja recelós. Mes lo poble está voltát y ell per re ha surtít del poble; per mentir sòu massa noble. ¿L'ocultéu vos?

Rector.

Veritat.

Doctor.

Bè... Mogut á compassió no l'entreguéu, y no 'm supta, la vostra missió, sens dupte, es la de pau y perdó. Mes jo avuy, ja mes calmát, he pensát vení á esplicarvos qui es ell, y així arrancarvos tot sentiment de pietat.

Rector.

Per gran que siga la ofensa dupto que may ho logréu,

Doctor.

¿Probeniho doncas?

Rector.

Probéu.

Doctor.

Lo cas ab ditxa comensa. Una cura prodigiosa, feta ab fortuna, enaltit va deixarme ab fama honrosa, tres anys desprès que ma esposa havia mort en Madrit. Pare amant, jo, per ma filla volguí tanta honra en món nom, y ella, de món nom pubilla, brillava honrada, com brilla aquí hermosa per tothom. Bonica y rica no es raro que tingués aduladors, y, en són cor buscant amparo, lo noble Marqués de l'Haro s'hi casá, inspirantli amors. Quant una nit.. . la nèu queya jelant l'alé quant surtia, ma filla malalta jeya, y el Marqués á ser s'esqueya aprop del rey, com debia. Al ser mitja nit passada torná á casa, y lo primer que vá trovar sa mirada, vá sè una corda penjada de desde 'l balcó al carrer. Presa d'un mal pensament, puja correns, entra á casa, passa á la cambra al moment de sa esposa, y véula jaent, quant troba al pas una espasa. Per la xifra que tindria cicellada, conegué, sens dupte, de qui seria, quant llensá un crit d'alegria y surti ab ella al carrè. Un criat, qu' ab ell vá baixar, vá sentir com s'insultavan ab qui 'l carrè 'l vá esperar, y allí 'ls sentí anomenar lo lloch per 'hont se citavan. Sabut per los altres criats anaren prompte á avisarme, y, los menos trastornáts, de bon cel per ell portáts, cap ahont aná ván portarme. Per la nèu petxada guiantnos nos interném en un bosch; hi entrem ja com recelantnos y l'un al altre mirantnos, quant brilla acer en lo fosch. Al brill vá seguir lo drinch que fá 'l tocar una espasa ab un altre espasa: --¡Vinch! vaig cridá ab cuanta veu tinch y sento: --¡Ay! ¡Mòn nom! ¡Ma casa! Era la veu del marqués al temps que d'un cos que queya vám sentí 'l soroll, y, estès, ja en lloch de sentir d'ell res vám sentí un' altre que deya: --Fins avuy per tú humiliat m'he vist devant de la cort; avuy de tu m'he venját; t'he mort, y t'he deshonrát, que es pitjor qu' haverte mort.-- Un dels criats vá perseguirlo; mes en vá: jo ab lo marqués me vaig quedar, y, al tenirlo retornát per aconduirlo, lo vám dú á casa entre 'ls tres. No era mortal la ferida y vá curar; mes, pensant que vá ser sa honra escarnida per una esposa envilida, ni 'us volgué escoltá un instant. Ab tot aixó jo al marqués may cap proba poguí dar, y, un dia, sens dirnos res, se 'n aná, ab un criat dels tres, á Flandes, á guerrejar. Mentrestant lo deshonor sabé 'l rey del qui estimava, y, per aumentá 'l dolor, vám cáurer de sòn favor, al temps que mos desterrava. Buscant un poble olvidát, aquí vám venir, y un nom qu' era en la cort deshonrát, ocult aquí, bè ha probat lo qu' era honrát, á tothom. Mes no basta. Ennamorada mes ma filla cada dia, escriu... y no es contestada, y, aprop del riu assentada, la veig loca 'l millor dia. ¡Y avuy, qu' al fí brilla pura la vritat, y, ab lo traidor, jo puch secar sa amargura, y retornar sa ventura, y recobrar mon honor!... ¿Voléu que dega imposarme, el que 'l guardéu vos aquí? ¡No! ¡Jo no dech deturarme, ni que 'l llamp qu' ha de venjarme, me calsini ab ell á mil (_Pausa_.)

Rector.

¿Y perquè ahí tot seguit, no 'l váu coneixe al sentirlo?

Doctor.

Perquè jo, com vos he dit, no mès l'havia sentit, mès lo qui vá perseguirlo, á la claror de la lluna, vejè bè sa fesomia, y hem vá dar senyas, qu' un dia, vaig apuntar, per fortuna, per si trovarlo podia.

Rector.

Verdaderament, Doctor, m'ha conmogüt lo qu' heu dit.

Doctor.

Donchs entreguéume al traidor, y hem tornéu vida y honor.

Rector.

A tot estích decidit,

Doctor.

A entregarlo.

Rector.

A retornarvos vostra honra y vostra ventura, si prometéu contentarvos ab aixó, y no venjarvos, derramant sa sanch impura.

Doctor.

Aquí vos deixo la prova, (_Donantli un plech._) qu' ell deu firmar, si la firma prou venjansa ma ira trova, ja, que, sí 'l qu' ha fet reprova. ell sa deshonra confirma.

Rector.

¿Y prometéu procurar que lliure surti del poble?

Doctor.

Si ell la honra me vol tornar, fins lo prometo amparar.

Rector.

¡Oh! ¡Teníu lo cor mes noble!

Doctor.

Vaig donchs á fer lo precís.

Rector.

Retiréu la gent armada, que tè la casa voltada, y, en haventho fet aixís, tindréu la prova firmada.

Doctor.

Desd' aquí la ordre darè.

(_Se'n vá á la finestra y fá com si fès senyas á jent de baix perquè se'n vagin. Lo Rector l'ha seguit, y com si al lluny vegès alguna cosa en lo carrer diu:_)

Rector.

¡Ah! ¡Qué veig! (_Alarmá't_)

Doctor.

Ja tots se'n van.

Rector.

¿No es vostra filla que vè? ¡Ella riallera!... ¿Qué tè? ¡Com la embarga goig tant gran!

Doctor.

¡Oh! ¡Lo que 'l mèu cor me deya!

Rector.

¡Si sols coneix l'amargura, com vindrá aixís!

Doctor.

(_Desesperát._) ¡Jo ho preveya! ¡Ja 'l desconsol en que ceya, m'anunciá tal desventura!

Rector.

¿Voléu dir?

Doctor.

¡Que la rahò sèva s'ha trastornát!

Rector.

¡Oh! ¡Senyor! (_Al cel._)

Doctor.

¡Oh! ¡Jo la perdré ab la tèva!

Rector.

¡Corréu, Doctor!

Doctor.

¡Filla mèva! ¡Filla mèva del mèu cor! (_Se'n vá._)

### ESCENA XI.

Lo RECTOR, MARÍA.

Rector.

¡Pot ja portar mes desditxas, aquesta passió fatal!

María.

Senyor Rectò.

Rector.

(Un' altra víctima del sèu verí condemnat.) ¿Ahont anéu, María?

María.

A vóurer lo caballer que voldrá.

Rector.

Jo 'm creya que no hi anavau, perquè sabent lo passat...

María.

Era perquè de la porta n'havia perdut la clau; mes, ajudantme á buscarla, D. Lluis me la ha dada abaix, y ara vaig á dins á véurer, si res se li oferirá.

Rector.

¡Oh! ¡Sòu un ánjel, María!

María.

¡Sa mercè sí qu' es un sant!

Rector.

Ningú com vos es ecsemple de cor mes angelical. ¡Teni en vostre poder l'home, qu' al fill vos ha envenenát, y sufrir ansiosa encara, per si res li pot faltar! ¡Oh! Lo qui entre 'ls ánjels regna, sabrá premiarvos com cal.

María.

¡A fé donchs, que, si 's premia, á sa mercè 's déu premiar! Pobra pajesa jo criada entre 'ls terrossos del camp ¿qué sè si 'l cor no m'ho dicta, de cóm en tot s'ha d'obrar? ¿Qué pot, per mes qu' una vulga, donar, entre erbas, lo prat, que no sigan, lo mes, violas, ó bè lliris montanyans? ¿Quí no veu si jo sò santa, qu' ho fán los concells d'un sant? Al asessí vaig trovarne, qu' al mèu fill me vá matar, lo mèu cor me vá dir: --¡Mátal! Sa mercè 'm maná salvarl' y 'l vaig salvar, y calmada, veyent qu' així 's deu obrar, fins l'estimo, y per ell reso, perquè conech que mès cal resar per qui s' estravia, que pe 'l que, bo, viu honrát.

Rector.

¡Oh! Mòlt bè... mòlt bè María.

María.

Jo dich lo que 'm passa.

Rector.

¡Y tal! ¿Y avuy feu las esposallas?

María.

Los parents ván arribant.

Rector.

Allá hont volguéu podéu ferlas; mes, contant, com vám quedar, en que, olvidant tota ira, faréu cor fort, ara vaig una mercè á demanarvos, que crech que no heu de negar.

María.

Digui.

Rector.

Obriu aquella porta. (_La capella._)

María.

Está ja oberta. (_Vá y la obra._)

Rector.

(_Cridant._). ¡D. Joan!

María.

¿Vol pot ser?...

Rector.

Que mentr' acaban tots los parents d'arribar, anéu vos sola á salvarlo; surtíu per 'qui, y cap ábaix. (_Porta esquerra._)

(_En aquest moment apareix D. Joan á la porta de la capella._)

María.

Quant sa mercè determini.

Rector.

Aixó si ell vos vol firmar aquest paper, si us lo firma, (_Dantli._) que Dèu li dò santa pau; mès, si no 'l firmés, crideume y á mí me 'l dará firmat. Jo ho faig sols perquè desitjo ni tenirli de parlar. (_Se'n vá._)

### ESCENA XII.

MARÍA, D. JOAN.

Joan.

¿Vos me cridavau, María?

María.

No era jo; el senyor rector. (¡Qué 's lo que 'm passa, Senyor!)

Joan.

¿Y sabéu lo que volia?

María.

(¡Oh! No 'm pensava qu' al veurerl' renasqués tant l'odi en mi.)

(_S'ou un toch de corn de cassa, mòlt lluny._)

Joan.

(¡Lo toch! ¡Ah! Puch dir que si.)

María.

(Sa mercè ho vol... Tinch de creurerl'.)

Joan.

¿Déyau que 'l senyor Rector?...

María.

Lo plech que tinch m'ha deixat y, al surtir, m'ha demanat (_Lluita._) que vos digués, per favor... (¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!) Que, si me'l firmavau de seguida, jo, per salvarvos la vida, vos guiés fins al camí.

Joan.

¿Y no puch, ans de firmar, saber lo que 'l plech conté?

María.

Com no sè llegir; no ho sè.

Joan.

Deixeumel doncas mirar.

(_María li dóna y Joan llegeix pera si._)

María.

(¡Déu mèu! ¡Que sento ara aquí! Jo he dit' lo que no podia. ¡Oh! ¡No! ¡May!... Jo no debia fer una promesa així. Jo he dit al Rector, per creurerl', que salvarlo li jurava!... ¡Oh! si... mes jo no pensava lo que 'm passaria al veurerl'. ¡Callar y tenirlo aquí!... L'ha mort y salvarlo encara!... ¡Oh! No, no. ¡Jo no soch mare quant puch contenirme així!)

Joan.

(Si no 'l pogués recobrar me pert per sempre.) (_Per lo que llegeix._)

María.

¡Assessí! ¡Qu' has fet del mèu fill!

Joan.

¡Jo!!

María.

Si.

### ESCENA XIII.

Los mateixos, lo RECTOR.

Rector.