Part 6

¡María!

Joan y María.

¡Oh!

Rector.

¿Vos?

María.

Si... 'l firmar... (_Transició violenta._) No... no... res. Dich que s'afanyi si a temps al lloch tè de ser.

(_Lo Rector mira á un y altre, agafa una ploma, la suca, y dantla á D. Joan, diu :_)

Rector.

Firméu.

Joan.

Parlemne primer.

Rector.

Firméu... y qu' us acompanyi.

Joan.

¡Ella!!

Rector.

¡Oh! ¡Us sembla mentida perquè assessí us deya ara! Donchs, com á ella, á mès encara deuréu aixís vostra vida. Vos heu destrossat lo cor y l'honra del marques d'Haro, y el sèu pare es vostre amparo, si, firmant, li deu l'honor. Per vos duch la mort oculta, sens en res veure esperansa, y, per salváus, ma venjansa dins del mèu cor se sepulta. Per vos hi ha una mare aquí que mort al sèu fill ne plora, y ella es la que fins á fora vos guiará, creyentme á mí. ¡Oh! ¡Comprench que ab tant esglay grandesa tanta se veja! D. Joan, moriuvos d'enveja: vos, això, no ho faréu may.

Joan.

¿Mes qui dirvos ha pogut que jo á vos?...

Rector.

Per desventura tal volta qui ab fé mes pura lo vostre amich heu cregut.

Joan.

¡Ell! ¡No pot ser!

Rector.

No dich quí.

Joan.

Acabem ja.

Rector.

Aixó voldria.

Joan.

¿Si firmés, qui 'm respondria de que lliure ixo d'aqui?

Rector.

Jo.

Joan.

¿Y si 'l Doctor recelós se volgués desdir del pacte?

Rector.

Lo Doctor cumpleix un tracte fins quant tracta ab jent com vos.

Joan.

Firmo.

Rector.

Está bè. (_Desprès de mirarho._)

Joan.

Anem.

Rector.

María.

María.

¡Ah! ¡No, no senyor Rector! ¡Pe 'l cel fassim lo favor!... Jo ho vull... mes... si no podia... si 'l recort que no 'm deixa m'ecsaltès com ara ha fèt?

Rector.

No.

María.

Hi farè anar en Benet.

Rector.

Hi ha véu d'anar vos mateixa.

(_María obeeix, y, sens replicar, guiant á D. Joan, desapareix per la porta indicada._)

### ESCENA XIV.

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

Rector.

¡Un altre amich qu' es traidor un cop sa amistad probada: un' altra fulla arrancada de las il·lusions del cor! "¡Ay! Si. Per plorar pesars "que mos ulls sòn fonts me dius: "no sols sòn fonts, sino rius; "no sols sòn rius, sino mars.

Doctor.

¡Mossen Vicens, deume 'ls brassos! ¿Teníu lo plech?

Rector.

Ja firmat. (_Dantli._)

Doctor.

¡Oh! ¡Si! Si. Ab doble alegria llavors m'havéu d'abrassar.

Rector.

¿Lo goig de la vostra filla?...

Doctor.

No era locura: era igual al goig que en mi veyéu ara que no 'm deixa ni parlar. S'estava com cada tarde, aprop del riu, contemplant las aigas que transparentan lo pedregam del sorral, quant, de prompte, arriba un propi á portá una carta al mas, qu' es lo qu' ha umplert d'alegria sòn pobre cor destrossát. Era de Flandes.

Rector.

¡De Flandes! Lo criat que 'l marqués portava qu' es, com veuréu, aquell criat, vá rebre en una batalla una ferida mortal, y, al estar ja en la agonia, al marqués ha confessát que ell posá al balcó la corda, pagat per l'or de D. Joan, qu' ell deixá á terra una espasa que D. Joan li havia dat, y que 'l marqués, que no dupta de qui, en los últims instants, per remordiment, confessa la sèva acció criminal, torna tot seguit á Espanya perdó y olvit demanat, per abrassar á sa esposa.

Rector.

¡Gracias al cel debeu dar!

Doctor.

Y á vos per tot.

Rector.

Y á la Verje.

Doctor.

Y á n' al vostre noble afany.

### ESCENA XV.

Los mateixos, D. JOAN.

Joan.

¡Y á n' al indigne artifici ab que m'haveu enganyát!

Rector.

¡D. Joan!

Doctor.

¡D. Joan altra volta!

Joan.

Si, si; altra volta D. Joan. ¡Bè sabéu fingir sorpresa quant per vos ja era esperát!

Rector.

¿Vos ha venut la María?

Joan.

Reprimintse ab prou afany m'ha acompanyát conmoguda fins á trovar lo rieral, y, lo camí senyalantme, cap aquí se 'n ha tornát. Segúr jo de que la vida no tenia en perill ja, per dintre 'l bosch avansava quant, al fons, veig tot plegat al batlle y homes ab armas que m'estavan esperant. Vinch correns, ells me segueixen, han fèt foch, no m'han tocát, entro aqui, y aquí us pregunto abans del cás complicar: ¡Si ès aixís com sas promesas, cumpleixen homes honrats!

Rector.

¿Y vos no m'heu dat paraula de que s' en podia anar?

Doctor.

Y me l' ha dada lo batlle quant la gent ha retirát.

### ESCENA XVI.

Lo DOCTOR, lo RECTOR, D. JOAN, MARIA y, al fi, BENET.

María.

¡Mossen Vicens! (_Entrant trastornada._)

Rector.

¡Oh! ¡María! (_Ap. y baixantla al prosceni_) ¿Sòu vos qui l'ha delatát?

María.

¡Jo! (_Y mira per tòtas las portas._)

Rector.

¡Oh! ¡Gracias! Ja m'ho pensava; no es ella no... no es capás! (_Al cel_)

María.

¡Aquí tampoch! (_Mirant per tòt assorada en ecstrèm._)

Rector.

¿Qué?

Doctor.

¿Qué busca?

Joan.

(¡Oh! Ara veurem qui ha guanyát.) (_Triumfant._)

María.

¡Filla mèva! ¡Filla mèva!

Rector.

¡María!

Doctor.

¿Qu' ès?

Rector.

¿Qu' ha passat?

María.

Qué, havent arribat al poble tots los parènts, son abaix, y estona fá que demanan la Anjeleta ab mòlt afany. Mentrestant jo acompanyava al caballer al rieral, y ells, espera que t' espera, y ella fora y may tornar. Arribo jo y tots m'ho diuhen, pregunto al punt ahont anát: --A buscá un cantarét d'aiga dret á la font dels canyars. --Benet veshi. En Benet corra y tot plegát vè l'Eudalt. --¿Ahont has deixát l'Anjeleta? --Renyinas de ennamoráts. No m'ha deixat portá 'l canti y he tornát sol á baixar. --Vés donchs si logras trovarla. Torna en Benet. --No hi es pás. Parents qu' ho senten, comensan á buscar d'ací y d'allá; uns son al molí del Toni, altres á la font del glás... ¡Mès na 's trova. No la trovan y el cor me diu algun mal!... ¡Filla mèva! ¡Filla mèva!

Benet.

¡Mare!

María.

¿Què es?

Rector.

¿Trovada ja?

Benet.

Lo cantarét qu' ella duya guarnit d'enra y lliris blanchs

Joan.

Y res mès qu' aiyó heu de veurérn' fins á estar jo en llibertát y haver recobrát la firma ab que 'm voléu deshonrar.

Rector.

!Oh!

Doctor.

¡Qu' heu dit!

María.

¿Qué vol dir ara?

Doctor.

¡Aquesta firma... jamay!

Joan.

Donchs no veuréu l'Anjeleta que no me l'hagueu tornát.

Rector.

¡Oh! ¡Doctor, pe 'l cel doneuli!

María.

¡Doneuli, si, per pietát!

Doctor.

¡May!

Joan.

¡Donchs no torna!

Benet.

¡Si, mare!

(_Benet, al fondo._)

Doctor.

¿Per que?

Benet.

Perquè ja es abaix. (_Se'n vá._)

María.

¡Filla mèva! ¡Filla mèva! (_Se'n vá boja d' l'alegria darrera de Benet._)

Joan.

¡Oh! ¡No pot sè... es un engany!

(_Lo Doctor mira cap á baix de la escala._)

Rector.

¿Doctor?

Doctor.

No ho es; ja la abrassan.

Rector.

¡Lo cel mos prechs ha escoltát!

Joan.

¿Quí aixís m'abat y hem deshonra?

### ESCENA XVII.

Los mateixos, D. LLUÍS.

Lluís.

D. Lluís, qu' aquí la ha portat.

Joan.

¡Vos!

Rector.

¡Ell!

Lluís.

Si; jo, que veyentla 'prop de la font dels canyars, li he dit que, si ella volia salvar l'honor y la pau de la pobreta endolada qu' aprop del riu vá á plorar, no mès havia d'estarse ahont ningú la vejès may, fins que jo anès á buscarla per tornarla aquí á portar. S'ha amagát á n'al recolse que 'l mur de la hermita fa, he anát á avisar al batlle perquè no us deixés passar, y, aixís qu' he comprés qu' hauriau vostra deshonra firmát, torno ab ella quant vos creyau per ella 'l plech recobrar.

Joan.

¿Y per qué així heu volgut pérdrerm' quant salvarme havéu jurat?

Lluís.

Perquè així 's venja 'l qu' un dia váu jurar vos enfonsar.

Joan.

¡Oh!! Si. (_Recordantho ab ira._)

Lluís.

¡Ah! ¿Vos causa sorpresa tanta astúcia per venjarm? Altiu com lleó dins la selva váu á la serp trepitjar, la serp vá quedar adormida sòta l'alfombra del prát que, tòta de llaurè y rosas, váreu péndrer vos per jás y avuy, qu' ella ha vist la sèva, vos volta 'l coll com dogal. Avuy, prés dintre 'ls mèus llassos, puch dir á n' al vostre afany que jo he dát á la justicia datos pera comprobar que vos sòu qui envenenareu de mossèn Vicens lo criat. Que á mossèn Vicens entrego lo llibre qu' heu estampat de l'as sèvas poesías, (_Li dóna._) y que vos vinch á innovar que la rosa d'or, que créyau vos qu' haviau ja guanyát, desprès d'estar indecisos los jutjes del tribunal, me l'han per fí á mí donada per acabáus d'enfonsar. (_Mòlt marcát._)

Joan.

¡Oh! D. Lluís, sòu un infame.

Lluís.

Ja está dit tòt, m'he venját. (_Se'n vá._)

### ESCENA XVIII.

Lo RECTOR, Lo DOCTOR. D. JOAN.

Rector.

Fins aquí pot dur la enveja.

Doctor.

Tot es providencial.

Joan.

¡No ho pot sè 'l que un criminal castigát com jo se veja, y qu' un envejòs major, com ho es lo qui ha surtit ara, se'n vagi á la cort encara á guayar la rosa d'or!

Rector.

Per ço 'l Doctor tant bè deya qu' en tot providencia hi ha, y ell veurá 'l cásticb allá ahont la glòria trovar creya.

Joan.

En mitj de pena tant gran sols aixó 'm consolaria.

Rector.

Jo era á Madrit quant s'obria lo certámen del infant. Instát per Frey Félix Lope volguí á n' aquest premi obtar, comensant una poesia, presa del major afany, y me 'n aní á lo pradera á trovar mès ample espay. "Baixímen al Guadarrama; "escoltava dels cristalls "lo murmuri qu' han après "del llenguatje cortesá, "y, sentát en marje vert, "mès guarnit y enllistonát "que capotét de regatxo "ó que pintát papagall, treguí la mèva poesia per anarla continuánt, quant, tot d'una, 'm sentí presa del ensopiment mes suáu. Lo murmuri de las aigas, la canturia dels pinsans, y l'aire de la verneda, m'adormiren tant y tant, que, al despertar, ja nit fòsca, vejím la ploma á la má, y perduda la poesia que 'l vent se'n degué emportar. Ha anat avant lo certámen, y, desidintse 'l jurat, ha premiat la que, ab la vostra, li vá D. Lluis presentar. Sabedor Lope de Vega de tant grata novetat demaná coneixe 'ls versos qu' alcansaren glòria tal, y, penséu vos quina fóra sa sorpresa y sòn esglay, quant vegé qu' eran, ab manya poch hábil, desfigurats, los mateixos que jo havia escrit pe 'l mateix infant y que, 'prop del Guadarrama, vaig pérdrer jo endormiscat. Axi m'ho escriu Fèlix Lope (_Mostra la carta._) y ho vá tothom comentant: --Lo Rector de Vallfogona es qui lo premi ha guanyat,-- y, quant, D. Lluis arribanthi, creurá la glòria trovar, trovará tant sols l'escarni que del sèu nom tothom fá.

Joan.

¡Oh! ¡Gracias!

Rector.

Al cel.

Joan.

¡Si; gracias!

Doctor.

Lo batlle espera, D. Joan.

Joan.

¡Si, com m'heu dit, hech venjansa, ma vida es poch per pagar! (Se'n vá.)

Rector.

Es distintiu de la enveja que no he vist que falti may: mentre ella puga venjarse, ja lo demés tant li fá.

### ESCENA XIX.

Lo RECTOR, Lo DOCTOR, ANJELETA, MARIA, BENET, y tols los parents qu' han vingut á las esposallas.

Anjeleta.

¡Mossen Vicens! (_Abrasantlo._)

María.

¡Eh! ¿Quín cas?

Rector.

¿Y donchs y aixó, qu' ha sigut?

Doctor.

¿Díu que t'havias perdut?

Anjeleta.

Per la senyora del mas.

Benet.

No tinguéu pó... anéu entrant homens donas y quitxallas.

(_Ván entrant los que Benet indica y besant la má al Rector, desprès de lo qual se'n tornan á segòn terme._)

Rector.

Ván á fer las esposallas.

Doctor.

Llavors...

Rector.

(_Sentintse mal._) Quedéus un instant.

(_Lo Doctor s'assenta á l'un cantó d'escena, lo Rector al altre, y, prenent lo llibre que li ha dat D. Lluis, llegeix, mentres María y Benet ván fent assentar los parents en un rotllo de frente al públich, combinat artísticament._)

María.

¡Ah, ah, ah! Així... assentats.

Benet.

¿Y l'Eudalt?

Anjeleta.

Jo estich per ell.

### ESCENA ÚLTIMA.

Los mateixos, EUDALT.

Eudalt.

¡Aquí, que porto l'anell!

Benet.

Y ara no estéu enfadats.

María.

Primè 'l company de promès.

(_S'adelanta un pagès fins á posarse al costat d'Eudalt._)

Benet.

Ja es aquí.

María.

Donali un ciri. (_Benet dóna un candelero encès, al pagès._) L'anell.

Eudalt.

Posát.

María.

Donchs que 's miri seguint lo rotllo.

(_Eudalt agafa la má de Anjeleta y ab ella, enseyant lo dit ahont dú l'anell, ván seguint lo rotllo, seguits del company de promès que fá llum á la má, y de María y Benet que joyosos ván seguint darrera._)

Rector.

(_Sorprès_ ni sè ja lo que llegeixo.)

(_Ajitát vá fullejant lo llibre, mentres lo grupo vá seguint lo rotllo y los parents ván admirantse de l'anell._)

Molts.

¡Oh! ¡oh! ¡oh! ¡oh!

Benet.

¿Eh, qu' es bonich?

María.

Tú calla.

Benet.

Jo...

María.

Calla 't dich.

Benet.

Bè... jo dich lo que hi coneixo.

Doctor.

(¡Oh! ¡Las costums catalanas que bonicas sempre!)

Rector.

¡Oh! Si. ¡María! (_Cridantla._)

María.

¿Jo? (_Deixant lo rotllo._)

Rector.

Prompte... aquí.

(_María vá al costat del Rector, Benet posa una cadira al mitj del teatro y quant ja han acabát d'ensenyar l'anell á tothom hi fá sèurer á Anjeleta._)

Benet.

Ara aquí.

Anjeleta.

No. (_Dantsen vergonya._)

Benet.

Tu no manas.

(_La fán sèurer, ella para 'l devantal los parents se ván alsant de un á un y cada hú li tira lo regalo que vol tornant desprès á sèurer._)

Eudalt.

Ara para 'l devantal. (_Ván fent lo joch._)

Rector.

Diguéume lo que us vaig dir dels versos, quant vaig venir de Saragossa malalt.

María.

Que, si sòn darrer instant per ma desditxa veges, tots los sèus versos enviés, si 'ls demanava, á D. Joan, y haventme D. Joan escrit, quant jo creguí qu' afinava sa mercé, 'l que 'm demanava li vaig enviar tot seguit.

Rector.

Mes jò dos plechs vaig deixar y us vaig dir... (¿Vejam si s'erra ?)

María.

Que cremant los de la esquerra havia 'ls altres d'enviar.

Rector.

¡¡Oh!!

María.

¿No havia de sò així?

Rector.

¡No , desditxada, al contrari!

María.

¡Tant que vaig volé atinarhi!

Rector.

¡No hi ha esperansa per mi! (_Tornant á cáurer abatut en la cadira._)

María.

¡Oh! ¡Per Dèu, senyor Doctor!

(_Lo Doctor hi corra._)

Doctor.

¿Què?

Rector.

No bastava ab matarme... havia de disfamarme... miréu. (_Dant lo llibre al Doctor._)

Doctor.

(_Desprès de llegir_)¡Infame y traidor!

Rector.

De las mèvas poesías aquestas s' han estampát.

Eudalt.

Y Amen Jesús. (_Per l'últim regalo._)

Benet.

S'ha acabat.

Anjeleta.

¡Miréu! (_Anant á ensenyar al Rector los regalos en la falda._)

Benet.

¡Miréu!

Rector.

¡Oh! ¡Alegrias! Ni vos en sento ja grat.

Anjeleta.

¡Senyor Rector!

María.

(¡Oh!... M'esglaya.)

Doctor.

¡Corréu, María, 's desmaya!

María.

Vaig.

Rector.

No.

María.

¿Qué?

Rector.

Res... m'ha passat. Caseuvos sense recel... lo Doctò ho creya; mes... s'erra. Jo vos beneeixo... en la terra... No 'm vol encara lo cel. Sols... per si fòs... lluny... quant sia...

Doctor.

(Mes prompte del qu' ell se creu.)

(_Lo Rector ha anat á buscar la poesia qu' escribia damunt la taula, y, dantla al Doctor diu:_)

Rector.

Com recórt, entregareu al rey aquesta poesia. Sols ab ella, vindicát me veurán quants la llegeixin. Així 'ls dignes me coneixin, com los vils m'han insultat, y digueu que, si se'm dóna lo mal nom que ja 'm rodeja, fòu víctima de la enveja Lo Rector de Vallfogona.

PROU

NOTAS QUE PODEN SERVIR ALS DIRECTORS D'ESCENA PERA LA BONA REPRESENTACIÓ D'AQUEST DRAMA.

1.ª No ha pogút averiguarse en quin any nasqué lo Doctor Vicens García, perque lo foch d'una de las guerras destruí en Tortosa, entre altras cosas del major apreci, alguns llibres dels Baptismes, en un dels quals estava continuat lo del nostre Garcia. Mes (segons lo que dicta la conjetura) se dóna per constat que nasqué l'any 1580.

2.ª Dels accidents que li ocasioná l'envenenament, restá Garcia tant sens forsas, que apenas las tenia pora suspirar sa desgracia y la de son criat.

3.ª A la menor ajitació se li movia tant gran set que res era prou per apagarla. Ab la eficacia dels remeys cobrá mes que medianas forsas y pogué per alguns mesos cumplir las obligacions de Párroco; si bè patint sempre molta set.

4.ª Morí lo dia primer de Setembre del any 1623.

5.ª A la primera surtida que María tinga ab lo Rector, treurá un vas d'aiga que cuidarán de cambiar, ja l'un ja l'altre, durant tol lo drama.

6.ª Tots los trossos qu' están entre duas estrellas deuhen suprimirso en la representació.

7.ª Tots los versos que portan cometas són del mateix Rector de Vallfogona.

8.ª Las cartas ó lletras deuran ser, en lloch de closas, plegadas pe'l mitj, y cusidas ab tres punts de fil bermell, que, formant un triangul las ocupan totas, segons costum de l'època.

9.ª Allavors los correus arribavan al mitj de la plassa dels pobles, tocavan una corneta, y tots los vehins anavan á recullirlos las cartas. A n' aquets se refereix lo correu de que, en l'últim acte, parla Benet á D. Lluis.

10.ª Lo trajo del Rector es: una sotana abotonada daltabaix, una faixa de seda ab sarrell, com la que portan los jesuitas, barret també com ells, y sabatas ab una rosa de seda, en lloch de sibella. Los altres trajos y lo mobiliari los indican l'època y la posició de cada personatje.

11.ª Per la porta del fondo se veu un tram d'escala que figura que puja al pis de sobre, ahont deurá pujar lo Rector algunas vegadas, y un altre tram, que figura que baixa al carrer.

12.ª Los cómichs, ó comediants, com se 'ls deya allavors, anavan de poble en poble vestits ab lo mateix trajo ab que debian representar la primera comèdia, eran mòlt pobres, y on aixó 's funda el que Benet y María ne parlin com fan en lo primer acte.

13.ª Los detalls que pugan faltar los indicaran un ó altre dels versos del drama.

14.ª Lo tipo del Rector lo dóna lo sonet on que ell mateix fá són retrato.