Part 4

Doncas, si sa mercè ho creu, jo també: ja sab que jo no tinch mes resolució que la que 'm mana sa veu.

Rector.

Donchs que 's cásin. y acabat.

María.

Que 's cásin.

### ESCENA X.

Lo RECTOR, MARÍA, EUDALT, ANMELA, BENET.

(_Los dos primers per portas laterals y, Benet per la del fondo._)

Eudalt.

¡María!

Anjela.

¡Mare!

María.

¡Fill meu!! (_Desesperantla 'l recort._)

Rector.

(¡No! Conteníus ara.)

María.

¡Fills meus!

(_En una transiciò y abrassantlos ab carinyòs afecte, al temps qu' entra Benet y diu, repicant una campaneta:_)

Benet.

¡Ah! Aixís m'ha agradát.

Eudalt.

Bè; haveu cumplert mòn anhel.

María.

¿Y tú hi serás ben ditxosa?

Benet.

Mòlt.

María.

¿Y en sentne ja ta esposa la estimarás?

Benet.

Fins al cel.

Rector.

No t'ho preguntem á tú.

Benet.

Pero com que ja sè jo qu' ells li respondran aixó, jo ho contesto, y tot es hú.

María.

¿Es cert, fills mèus?

Eudalt. Anjela.

Es vritat.

María.

Allavors sigueu esposos y el cel vos donga, ditxosos, la sort qu' á mi no m' ha dat.

Benet.

¡No hi falta sino en Rafel!

María.

¡Oh!

Rector.

Bè, res; si esteu entesos, separáts los dos promesos y acabém ab tot recel.

Anjela.

Aixó 'l que déyam tots tres.

María.

¿Qué?

Anjela.

Que si al senyor Rector y á vos no us torna l'humor, ni 'm vull casar ni vull res.

Rector.

L'humor! ¿Que no 'ns ha tornat? ¿Oy María?

María.

¡Y tal!

Benet.

Mes no com abans era.

Rector.

Ah!... Aixó... Caborias...

María.

Penas...

Rector.

(_Trovant recurs._) La edat. Lo qu' he dit ja á n'en Benet: que, com las cosas del mòn verdas y maduras sòn, tot lo motiu es aquet.

¿No heu vist la poma roqueta, rodanxona y sencereta, en un cap-brot bellugar? Donchs, com las cosas del mòn verdas y maduras sòn, caigué quant vá madurar.

Aixis mateix que la poma, jo, sencerét, feya broma y rimava sens parar; mes, com las cosas del mòn verdas y maduras sòn, un dia 'm vaig madurar.

Y ja alló de:--Tè d' escriurer. --¡Senyor Rector, fassins riure! --¡Senyor Rectò, ha de trovar! Com que las cosas del mòn... verdas y maduras sòn, madur, no 's pot alcansar.

No estranyéu donchs que no riga, no estranyéu donchs que no escriga, no estranyéu donchs mon callar; puig com las cosas del mòn verdas y maduras sòn, si bè no tinch lo cor negre, ni ha passat l'estar alegre per ço... no haig pas de ballar.

Anjela.

¿Qué hi dius? (_A Benet._)

Benet.

Bè.

Anjela.

(_A Eudalt._) ¿Y tú?

Eudalt.

Que 'ns casem.

Benet.

Si es per ço...

Rector.

¡Y per qué seria! ¡Tristesa jo y la María! (_Lluita en los dos._)

María.

¡Y tal! ¡Per qué la tindrem!

Rector.

¡Tristesa! ¡Quín disbarát! ¡Lo rector de Vallfogona podé estar trist ni un' estona! Bè... vaja res... s'ha acabat. Tú, Eudalet, vès tot seguit á fer que vinga ta tia á demanarla, tú envia (_Se'n ván com indica._) a buscá 'ls noys, com t'he dit. (_A Benet._) L'Angeleta a dintre, vos á fè 'l que 's sab, y, María, (_A María._) sobre tot, que l'alegria d'un jorn, per ells tan ditxòs, no 's veji avuy endolada per l'amarch plor que llenséu: si han de saberho, esperéu á que ho sápiga casada.

María.

Li he promès y jo 'l dolor disfressaré d'alegria.

Rector.

Dèu vos ajudi, María

María.

(¡Fill mèu! ¡Fill meu del mèu cor!) (_Se'n vá._)

### ESCENA XI.

Lo RECTOR, D. LLUÍS.

Rector.

Endavant: dins del mal fet millò arreglo no hi havia. Ja puch morí ab alegria.

Lluís.

Mossèn Vicens.

Rector.

¡Oh!

Lluís.

Un secret.

Rector.

Justament la soletat á que me'l diguéu convida.

Lluís.

¿Puch, donchs, parlar?

Rector.

De seguida.

Lluís.

Vos vaig á deixá assorabrát. (_S'assentan._)

Rector.

¿Tanta ha de ser ma sorpresa?

Lluís.

Comensa ja si vos dich que D. Joan ni es mòn amich ni ho será may... ab certesa.

Rector.

Si qu' á fé m'heu assorabrát. ¿Qu' es donchs aquesta confiansa?

Lluís.

Es lo curs d'una venjansa que jo mateix m' he marcat. Per mes que vol cert valor, ser franch així us asseguro; sòu sacerdot y hem figuro que parlo ab lo confessor.

Rector.

Podéu parlá, estem los dos aquí sols, y, puch jurarvos que sabré 'l secret guardarvos.

Lluís.

Donchs... la vritat... so envejòs.

Rector.

¿Y m' ho dihéu ab tal franquesa?

Lluís.

¡Y com no! Si, per torment de ma vida, es sentiment qu' en lo mèu cor ha fet presa! ¡Oh! ¡Si sabesseu lo qu' es! ¡Véurer un mòn y una historia que pera tants sers tè glòria... quant se vol per un no mes! ¡Sentir la febre qu' ecsalta quant s'alaba á un devant nostre, y lo desconsol que 'ns postra quant, per ell, l'elogi 'ns falta! ¡Lo só d'obsequis y festas com d'infern aquí ressona; lo llaurer qu' á un altre 's dóna se 'ns clava al cor com arestas! Y tant es cruel lo martiri febrosench que 'ns neguiteja, quant lo cor sent de la enveja lo frenesí y lo deliri, que los sers que, mes ditxosos, en lo cor no us ha arrelát, mes bè que rábia, pietat debéu tení als envejosos.

Rector.

Mes aviat qu' odi y rencor me l' havéu sempre inspirada, y mes quant es confessada com féu vos, obrintme 'l cor. Sòu lo primer envejós que, confessantho, coneixo.

Lluís.

Es que sè, si ara sufreixo, que ventját serè ditxòs, y com, sense declarar la vritat, no hi ha esperansa de que logri ma venjansa, fins aixó us dech confessar,

Rector.

Aneu dihent.

Lluís.

També sòu poeta, y parlá us déu la memòria de quant, afanyòs de glòria, ella us dava vida inquieta À Madrit D. Joan vá anar quant jo á dojo n'alcansava, y diu qu' ell, que m'envejava, vá dir. --Jo l'haig d'enfonsar. Efectivament vá ser: plena de brillants conceptes, y seguint los bons preceptes d'estudis que degué fer, al llegir una poesia devant del rey, vá lograr als mèus versos superar, per sa desditxa y la mia. ¡Oh! ¡Com me vá aquí ferir! ¡Jo, aplaudit fins allavoras, y alhagát á totas horas per quant á un home 's pot dir, véurer de cop olvidada ma musa y la glòria mèva, per mirá enaltir la sèva, llavors per tot alabada!... No vaig poder. En lo cor vaig sentir una frisansa, y, per lograr ma venjansa, vaig fermhi amich 'sent traidor.

Rector.

Baixesa vil en que para la enveja, quant no 's refrena.

Lluís.

Vaig tancar mon odi ab pena y hem va veure amich com ara, y, creyent pura amistat l' qu' era ab vilesa fet, no ha tingút ni tè secret qu' ell no me l'hagi confiat. Es lo que volia jo: no podent ab res venjarme d'altre modo, aprofitarme de la primera ocasió y, al tení un d'aquets secrets que perden á un home, anár á publicarlo, y logra venjansa, ab un, de tants fets. Al fí vingué la ocasió: á Madrit váu and un dia y ell, per vos, sentí, García, lo qu' abans vaig sentir jo.

Rector.

¡Qu' havéu dit! ¡Tambè D. Joan?..

Lluís.

Si; D. Joan, com jo envejòs, vá tení enveja de vos al tenir triumfo tant gran, y es, quant sa amistad vos dòna alhagantvos dels primers, serp oculta entre 'ls llaurers qu' han teixit vostra corona, perquè, dins l'inícua trama per enfonsarvos urdida, potser tant com vostra vida vol destruir la vostra fama. Atenent á tal objecte, sabéu qu' us vá demanar, pera ferlos estampar, vostres versos.

Rector.

En efecte.

Lluís.

Donchs es per lo pensament de fè estampar los que us pugan rebaixar, perquè aixís dugan deshonra á vostre talent.

Rector.

Sort es, que sense saberho, me'n hagués previngút jo, puig, al accedí en aixó, vaig dir ja 'l modo de ferho.

Lluís.

Tal era, donchs, sòn intent.

Rector.

Mes, si això á mí se 'm innova sense donarme cap prova, vos que, ab tot, teniu talent, no comprenéu que no puch, per mes que vulga, ni créureuho.

Lluís.

Per ço qu' ho sè, es qu' heu de veureuho, en una prova qu' us duch.

Rector.

¿Prova?

Lluís.

Sí.

Rector.

(_Impacient._) ¡Per Deu, D. Lluis!

Lluís.

Veyéu primer si es vritat que vos váu sè envenenát en Saragossa.

Rector.

Es aixís.

Lluís.

Veyéu si ha mort en Rafel de lo mateix.

Rector.

Vritat tot.

Lluís.

Veyéu si haveu dit un mot d'aixó, á ningú, per recel, y, si encara dientvos tant vostre cor no, pot admetre, miréu si 'l llegí esta lletra prova qu' ho vá fer D. Joan. (_Donantli una carta que 'l Rector llegeix ab frenesí._)

Rector.

"Amich Lluis: desd' aquest dia "mòn odi tapa una llosa; "ja no 'ns vindrá á fer mes nosa "lo doctor Vicens Garcia. No; no ho crech... La lletra n' es de quant lo cas vá passar; volentvos vos d'ell venjar... l' hauriau duta desprès. ¡Com tant temps sense dí un mot si es que tal intent duguesseu!

Lluís.

Per çó jo, perquè 'm creguesseu, m'he posát franch ans que tot. D'ell me volia venjar; jo aquí la carta tenia, y, ab tot, sempre 'm contenia perquè, darla, era matar. Mes avuy que 'l mèu rencor ha sabut, per sort fatal, qu' en lo gran certamen real ell es mòn competidor, y que 'l Jurát indecís está sobre quin premia... Lo cor m'ha dit qu' ell seria. Temo que, com sempre, aixís me venci, y veyent ja d'ell la glòria gran y l'honor de guanyar la rosa d'or, la enveja 'm dóna un consell y hem diu, si vull un nom gran, qu' així 'l delati y que moria, perquè, per mí, no hi ha glòria mentres alentí D. Joan.

Rector.

¿Y vos haviau ponsát qu' aixís logravau matarlo? Donchs, dantmho á mí, váu salvarlo perquè així es com será usát. (_Esqueixa la carta._)

Lluís.

¡Oh! ¿Qu' heu fet?

Rector.

Lo que debia per donar vos bon. exemple. Allí hi ha un altar, prop lo temple. ¿No fentho aixís, com cumplia?

Lluís.

¡Mes no sabéu!...

Rector.

Tot ho sè.

Lluís.

Ell al criat causá la mort.

Rector.

Ministre sòch del Senyor y dech tornar per mal bè. ¡Jo 'l perdono ab tot l'esglay de que mort per ell se'm veja! Vos no ho feu perquè la enveja no ha pogut perdonar may.

Lluís.

¿Y aixís sens cástich deixéu crim com est tant alevòs?

Rector.

Per ell, qu' es vil y envejòs, ahont millor castich trovéu? Si ja li vá fer enveja sè en lo certámen vençut, quant veurá que jo he pogut darlo á la mort que 'l rodeja y qu' aixís sè perdonar, á mes de poeta millor veurá que sò mes gran cor, y mès m' haurá d'envejar. Y envejantme mes així mes tindrá moments rabiosos!... Vos ho heu dit: los envejosos portan ja 'l cástich aquí. (_Al cor._)

Lluís.

¿Mes, es possible que al veurerl', sabent vos lo que jo sè..?

Rector.

Procuraré ferli un bè y, si puch, d'un perill tréurerl' ¡M'heu fet una confessiò! Donchs jo vos dono un consell. Aquest es: si us ha ofès ell en cambi deuli 'l perdó.

Lluís.

No; no puch, ni vos podréu.

Rector.

¡Qué no puch! ¡Dèu de pietat!

Lluís.

Lo cor vos porta enganyát.

Rector.

¡Feu que li probi, Dèu mèu!

Lluís.

Veuréu en ell l'assessí.

Rector.

Veurè en ell un mèu germá.

Lluís.

L'ódi, al veurerl', naixerá.

Rector.

La pietat naixerá en mi.

Lluís.

¡Tant sè que m' beu de venjar que ja mes ni en ferho penso!

Rector.

¡Feu, Dèu méu; per si 'l convenço qu' aquí li puga provar!

### ESCENA XII.

Los mateixos, D. JOAN.

(_Qu' entra corrent y mirant cap endarrera com si 'l perseguís algú._)

Joan.

¡Mossen Vicens!

Lluís.

(¡Ell!)

Rector.

¿Sòu vos?

Joan.

¡Per Dèu, Garcia, ampareume!

Rector.

¡Oh! ¡Gracias, gracias! (_Al cel ab regoneixement._)

Joan.

¡Salveume!

Rector.

(_Al cel._) (¡M'heu escoltat! ¡Sòu piadòs!)

Joan.

¡Pe 'l cel, que vè!

Rector.

¿Quí?

Joan.

'L Doctor.

Rector.

Lo Doctor? ¡Oh! Si... Es vritat.

(_Primer se sorprèn de que 'l Doctor persegueixi á D. Joan; mes desprès se recorda de lo que D. Lluís li ha contát, y es quant diu l' "¡Oh!" Desprès, cayent en que' atès lo vil qu' es D. Joan, deu ser cert lo que 'l doctor li ha dit, es quant diu: "Es vritat."_)

Doctor.

(_Desde dins._) ¡Aquí!

Joan.

(_Espantát._) ¡Oh!

(_Lo Rector l'agafa, 'l tanca en un quarto y diu:_)

Rector.

Ja estéu á sagrat.

### ESCENA XIII.

Lo RECTOR, D. LLUIS, lo DOCTOR.

Doctor.

¡Garcia! (_Entrant ab la espasa nua._)

Rector.

¡Vos!

Doctor.

¡Per favor! Ha entrat aquí fá un instant. ¿Ahont es?

Lluís.

Veniu. (_Avansant y volent guiarlo._)

Rector.

¡D. Lluis!

Lluís.

¡Oh!

(_Perquè havent donát dos pasos cap al quarto de D. Joan, seguit del Doctor, se detè imposát per lo crit yla mirada del Rector._)

Rector.

Tanquéu vostr' ódi com jo y anéu. (_D. Lluís vacila, mes, al torná á dar un pas, lo Rector diu:_) ¡Surtíu!

(_D. Lluis se sent dominat, y, anantsen á pesar sèu , diu admirát:_)

Lluís.

¡Sòu un sant! (_Se'n vá._)

### ESCENA XIV.

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

Rector.

Hem quedat sols, ¿Qué voléu?

Doctor.

Que 'm diguéu ahont s'ha ocultat.

Rector.

Diguéume abans qu' ha passát.

Doctor.

L'ha desarmát l'acer mèu, y ha confessat que , traidor, inspirat per vil enveja, ell ha fet qu' aixís jo 'm veja á la filla del mèu cor, ¡Oh! ¡Doneumel per pietat! ¡Si es cert que 'l mèu amích sòu! ¡Si es cert que tant vos conmou aquell ángel de bondat, que veyéu aprop del riu, que dú l'aigua amarga al mar de tant qu' ella hi vá á plorar, presa del dolor mès viu; si voléu tornar en rosas los blanchs lliris de sa cara; si voléu las horas d'ara torná en horas venturosas; entregeume 'l vil traidor, y ja rés d'aíxó li manca, perqu' en ell, tot d'una, 's tanca ventura, vida y honor!

Rector.

¿Y si jo vos l'entreguès?...

Doctor.

No veurá naixe 'l nou dia.

Rector.

Ja veyéu, donchs, com faria lo que no dech, si us lo dès. Estiguéu mès comedit y jo entregarlo us prometo.

Doctor.

Lo salvaréu: no ho admeto.

Rector.

Donchs cumplirè 'l qu' us he dit.

Doctor.

Sò un home á qui ell vá insultar y venjar dech mòn honor.

Rector.

Ministre sòch del Senyor y, 'sent aqui, 'l dech salvar.

Doctor.

Es un vil.

Rector.

Ha vingut ara, li he dat hospitalitat a casa, y toca sagrat qui dins ma casa s'ampara.

Doctor.

Per ell, ma filla, sòn cor y sa ditxa veu destruida.

Rector.

(¡M'ha destruit á mi la vida y ara sò 'l sèu salvador!)

Doctor.

Acabém.

Rector.

Ja está tot dit.

Doctor.

¿A mí no me l'entreguéu? A la justícia 'l daréu.

Rector.

Nó, mentre alentí 'l meu pit.

Doctor.

Com á cap del somatent tinch gent baix. Vinch deseguida. (_Se'n vá._)

Rector.

Primer que darlo, la vida.

(_Lo Rector busca, en lo calaix d'un moble, una clau, quant surt D. Lluís, y, observantlo, diu:_)

### ESCENA XV.

Lo RECTOR, D. LLUÍS, D. JOAN.

Lluís.

(D'allí veurè son intent.)

(_Y, surtint del quarto ahont era, passa á un altre, sense ser vist del Rector, que trova la clau aixis que D. Luis ha desaparegut; haventla trovada, mira per tot; quant está segur de que ningú 'l veu, la posa en la capella, que s'obra com una porta, y, un cop oberta, crida á D. Joan._)

Rector.

D. Joan.

Joan.

Garcia, jo....

Rector.

Entréu. (_Indicant la capella oberta._)

Joan.

No olvidéu que si venia...

Rector.

Entréu.

Joan.

Salveume.

(_Desapareix y 'l Rector lo tanca._)

Rector.

¡María! (_Anant á un porta lateral y cridantla._)

### ESCENA XVI.

Lo RECTOR, MARIA.

María.

Mossèn Vicens.

Rector.

Escoltéu. Dins d'allí, ahont sabéu vos que, quant hi ha d'havé una guerra ó córren lladres la terra, hi amaguem tot lo preciós, com sòn los vasos sagrats y las joyas de valer. hi ha amagat un caballer dels dos que sòn arribats. Ja sabréu desprès perquè á tot aixó se 'm obliga.

María.

No cal; ja basta que 'm diga qu' aixís ho vol sa mercè.

Rector.

Féume lo favor, si us plau, de que, fins que salvá 's puga, sigueu vòs la que li duga lo precís. Aquí hi há la clau. (_Dantli._) Si acas lo Doctor vingués á registrar, no mentirli; mès lo secrèt no heu de dirli ni qu' un tresor vos donès. La cofiansa que 's tè en mí no pot esse una mentida, y daréu... primer la vida que 'l caballer qu' hi ha aquí.

María.

Tot resant per en Rafel aquí 'l guardo. (_Y prenent una cadira la posa al devant de la capella y s'hi assenta, com volentlo amparar ab sòn cós._)

Rector.

Torno aviát. (_Se'n vá._)

María.

Primer que haverlo entregát aniré ab món fill al cel.

### ESCENA XVII.

MARIA, lo DOCTOR, l'ALCALDE, homes armats.

Doctor.

¿Qui hi há assí?

María.

(¡Ah! Homes armats.)

Doctor.

Dèu vos guart, la majordona. ¿Lo Rectò?

María.

Ha surtit fá estòna.

Doctor.

A tot venim disposats. No us negueu á res, María, puig ho fém en nom del rey.

María.

¿Y qué vol de mí la lley?

Doctor.

Un home qu' aquí hi havia.

María.

En vá trovárl' preteneu, si en contra l'ordra se'm dóna.

Doctor.

Si us hi neguéu, majordona, registrarém.

María.

Registreu.

(_Lo Doctor col·loca dos centinellas á la part de fora del fondo, se'n entra ab l'alcalde y la partida á registrar per una porta lateral, y, quant ja es dins, D. Lluís, que surt cautelosament, vá cap á María_)

### ESCENA XVIII.

MARIA, D. LLUÍS, centinellas al foro.

Lluís.

¿Sabéu, María, 'hont s'amaga?

María.

Sí; mes no 'l vull entregar. Sa mercè 'l vol amparar, d'algun benefici en paga, y m'ha dit que jo 'l guardés; m'ha dit: --Salveulo, María,-- y, aixís, no l'entregaria ni que la vida 'm costés.

Lluís.

Mal, si diheu aixó ab tal fé, sabréu perquè se'l demana.

María.

Si 'l senyor Rector m'ho mana jo no dech saber per qué.

Lluís.

¿Mes, sabeu que 'l vostre fill ha mort?

María.

Reso, per ell ploro, y guardo, mentres l'anyoro, á qui dech, de tot perill.

Lluís.

¿Mès vos sabéu com ha mort?

María.

De mort dolsa, resignát.

Lluís.

No ho cregueu, no. ¡Envenenat y malehint la sèva sort!

María.

¡Fill mèu! (_Crit esglayat._)

Lluís.

A dins las entranyas duhent lo foch que 'l consumia mes ardent, que 'l qu' obriria volcans en vostras montanyas.

María.

¡Oh! ¡Nó!

Lluís.

Vos parlo ab lo cor.

María.

¡Mès si 'l Rector fá un instant!...

Lluís.

Mossèn Vicens es un sant y paga 'l mal ab amor. Ell sab qu' han mort vostre fill y sab que 'n dú la mort ell, y el cor li dóna 'l consell d' al vil salvar d'un perill. Mès vos, si sòu una santa, també sòu mare, y sabéu qu' al assessí salvaréu qu' ha comès un crim qu' espanta. ¡Qu' al vostre fill vos ha prés!

María.

¡Fill mèu! ¡Fill mèu del mèu cor!

Lluís.

¡Com podéu pagá ab amor al qui us robá lo séu bes!

María.

¡Oh! Nó, nó: --¡Aquí, aquí! ¡M' ha fèt á trossos la cor! Veniu. ¡Porteulo á la mort!

(_Lluís gosa. Quant María tè la clau á la má y vá á obrir la capella, apareix lo Rector._)

### ESCENA XIX

Los mateixos, lo RECTOR, y desprès lo DOCTOR, l'ALCALDE y homes armats.

Rector.

¡María!

Lluís.

¡Oh! (_Retirantse contrariát._)

Rector.

¿Vòs?

María.

Jó, sí. (_Ab enteresa._)

Rector.

M'heu jurat que 'l salvariau.

María.

Al mèu fill ha dat la mort.

Rector.

De ell la porto en las entranyas y allí, ab tot, lo guardo jo.

María.

¡Sò una mare!

Rector.

Sòu cristiana.

María.

¡Al fill venjo!

Rector.

Dèu no ho vol.

María.

¿Qué faig, donchs, contra l'infame?

Rector.

Lo qu' al cel demaném tots.

(_En aquest moment, los escolanets, acompanyats per l'orga cántan la part del Pare nostre qu' ab veu imponent repeteix lo Rector._)

"Perdoneunos com nosaltres perdoném nostres deutors.

Lluís i María

¡Oh!

(_Abaixant lo cap imposats per la veu del Rector, al mateix tèmps qu' á María li cau á terra la clau, y apareixen á la porta 'l Doctor, l'Alcalde y homes armats._)

Doctor.

¿Aquí heu dit? ¿Ahont? Digueumho, si teniu al crim horror.

(_María vá á respóndrer; mès, imposada per una mirada del Rector, diu._)

María.

Nó, nò; ho creya, m' enganyava; podéu mirar, no és en lloch.

(_Lo Doctor dóna una mirada profonda á María com per penetrar si es que l' enganya, mira pertòt, y diu:_)

Doctor.

Veniu ab mí; no hi ha dupte, ha fugit saltant per l'hort.

(_Y se'n vá ab los sèus. Lo Rector que no respirava d'ansietat, vá á María, y, estrenyentli la má ab espansiò, diu:_)

Rector.

¡Oh! ¡Gracias, gracias, María!

María.

¡Fill mèu!

(_Mirant al cel y cayent desesperada en una cadira áhont lo Rector corra á consolaria, mèntres D. Lluís, qu' ha vist la clau á terra, diu, cullintla:_)

Lluís.

(Vejam si puch jó.)

(_Se'n vá. Lo coro d'escolans encara dura, y cau lo télò._)

FI DEL SEGÒN ACTE.

## ACTE TERCER.

La mateixa decoraciò.

### ESCENA PRIMERA.

Lo RECTOR.

(_Assentát y acabant de llegir una carta._)

Rector.

Cad' hora mes que de vida en aquest mòn vaig contant, menos me dol que de menos la tinga ja de contar. Cad' hora vaig sabent cosas, que 'm fan mes lo viure odiát... Cosas.,. que jo no voldria, haverlas sabudas may. Bè d'aixó sòn bona mostra D. Lluis avuy y D. Joan. Sabentne tant, no sabia encara d'ells prou maldats. Frey Fèlix, Lope de Vega m'escriu ara, y aquí hi ha la prova de fins ahont porta aquest sentiment malvat; be podria jo ara, usantla, dá á D. Lluis un cop mortal... No... esqueixada igual que l'altra de D. Joan seria ja, sino fòs que lletra escrita, per lo geni colossal que la "Estrella de Sevilla" al sigle d'or ha donat, s'ha de conservar com joya de valor no comprés may. Vaig á guardaria, 'hont se guardan per mí 'ls recorts mes sagrats. (_Se'n vá pe 'l fondo._)

### ESCENA II.

BENET, MARÍA.

Benet.

Bonas tardes y bon' hora. (_Un per cada costát._)

María.

Bonas y santas, Benet.

Benet.

Ja tineh guarnit l'altaret, y tot está apunt per l'hora. Jo tinch lo roquet planxat; l'Eudalt durá un vestit nou, l' Anjeleta, no 'n tè prou que, tota s'ha empolainát; y, si ella surt y ho rumbeja, com pot, per 'qui á Vallfogona, no queda ni una minyona que no se 'ns mori d'enveja.

María.

Es clár... no pots descuidarte, los casém demá passát.

Benet.

¿Y com es que tant aviat?

María.

D'aixó volia parlarte.

Benet.

¡Ah! ¿Es dir que sabeu perquè?

María.

No mes sè qu' avuy m'ha dit, que tè de ser tot seguit y, jo, crech á sa mercé... --No vull tristesa, vá dir. --¡Qué hi farém! Fora tristesa. --La noya ha de ser promesa. --Qu' ho siga. Hi vaig convenir. --Envieu propis als parents, per fè avuy las esposallas, enviemhi, y, com tú, que callas, jo callo y cumplim atents.

Benet.

¿Y en sent los parents aquí, las esposallas? (_Saltant content._)

María.

(Ja hi gosa.)

Benet.

¡Jo no he vist may una cosa qu', ab mes gust, fassi per mi! ☀ De primè avisan los propis, per las casas y masias, á germans, oncles y tias; desprès la casa fá acopis de virám, arriban tots y, al poch de fer l'arribada, la parentela assentada ☀ fá una rodona, y, pochs mots. Lo promès posa l'anell á la promesa, ella vá y, portantla ell de la má, vá seguint lo rotllo ab ell. Un, qu' al costat vá ab un ciri, los vá acompanyant y, aixïs qu' ho han vist ja bè 'ls cinch ó sis, tothom qui vulga qu' hi tiri. ¡Ella séu, s'espera y... ala! Para aixis lo devantal, y, quí un bano, quí un didal, tothom qui vol li regala. Aixis se segueix la moda; l'endemá un dinar ben gras; desprès cad' hú á n' al sèu mas, y, aixis que fá un any, la boda.

María.

Mes aquí just fará un dia.

Benet.

¿Y no us dóna que pensar?

María.

Quant sa mercè ho vá manar, senyal qu' així 'ns convenia.

Benet.

¡Ah! Àixó es vritat.

María.

Donchs callém, y que sigan ben ditxosos.

Benet.

¡Ah! Que n'hi haurá d'envejosos.

María.

Es lo qu' ab ella temem.

Benet.

Deixeuho corre... anirá per quant me'n fan ser á mí.

María.

¡Oh! ¿Y tú tens enveja?

Benet.

Si.

María.

Doncas tè la curará, l'escoltá al senyor Rector. Si tú 'ls sèus consells preciosos sents, parlant dels envejosos, tè la treus tota del cor..

Benet.

¡Díu que 'ls que tenen enveja sòn dolents!

María.

¡Ay fill! Y tant. Són uns malvats que no fán si no mal á qui 'ls rodeja. No ho sigas. Sense repòs, no tenen may ni un sol gust; lo bè 'ls hi causa disgust, lo mal los dóna gust gros, no mes qu' ab la pell y l'os, com si 'l mon els fòs estret, lo neguit del mal aquet no 'ls deix véurer que bè estigas. No ho sigas, Benet, no ho sigas; no vulgas serho, Benet. Si senten alabá algú, ja 'ls veus tristos de seguida: no n'he vist un en ma vida, trovant res bó de ningú. Creuhen qu' á lo que tens tú, ells hi tenen mòlt mes dret. ¡Uy! ¡M'agafa com un fret, de pensar que tú t'ho digas! No ho sigas, Benet, no ho sigas, per Dèu no ho sigas Benet. Es tant tonto 'l sèu orgull, qu' á ré en mèrit los subjecta: mes, en trovant un defecte, ja no hi veuhen de cap ull. ¿Veuhen un bè? --Jira full. ¿Veuhen un mal? --Es aquet. Lo que 'ls tè 'l cor mes estret, es que tu gosis ó rigas. No ho sigas, Benet no ho sigas. Per Dèu no ho sigas Benet. Per ells no hi ha respectát, per més que tant ho deu ser, ni la bondat, ni 'l saber, ni la virtut, ni la edat; per ells tothom es malvat; ells tenen tot lo perfet. D'insultarte ells tenen dret, tú, cuidado que re 'ls digas. No ho sigas, per Dèu, no ho sigas, no vulgas serho, Benet.

### ESCENA III.