Part 3

(_Las duas quedan sorpresas mirant esglayadas per tots cantons. Eudalt apareix al fondo._)

Eudalt.

Senyor rector.

(_Ab la gorra á la má. Lo Rector que ja era al devant de la porta del sèu quarto, li contesta que pot entrar darrera d'ell._)

Rector.

Tot seguit.

(_Desapareix seguit d'Eudalt que, al anarsen, mira ab inteligencia á Anjela._)

Anjela.

(¡Oh! ¡Si 'l cel ho fes aixís!)

María.

(No entench un cambi tant gran)

Lluís.

(¡Que llejeixo! ¡Aixó, D. Joan!...) (_Ecsasperát._)

(_S'alsa mirant ab despit á D. Joan, que, arribant á un punt de la carta qu' l compláu, diu ab fruiciò._)

Joan.

(¡Oh! ¡Oh! ¡Quina ira, D. Lluis!)

(_María, desprès de l'ordre del Rector s'ha tret la caputxa y l'ha plegada, com sens saber lo que feya; Angela ha fet altre tant, ab la mirada ficsa á la porta per ahont ha desaparegut Eudalt, y, quant sa mare li demana, li dóna maquinalment. Benet que veu tot això mirant de reull per la solfa, diu, burlantsen:_)

Benet.

¡Je, je! ¡La mare!

María.

¿Está ja?

(_Per la caputxa. --Mentrestant fá ja estona que ha entrat pe 'l fondo 'l Doctor: al estar frente á D. Joan, que no 'l veu, perquè llegeix, se treu una carta, y, dret, se posa á llegirla, comparant lo que diu la carta ab las senyas de la fisonomia de D. Joan._)

Doctor.

("Ulls negres, negre 'l cabell" ¡Oh! No, no hi ha dupte: es ell.)

Benet.

¡Si, si! (_Cantant._)

Doctor.

(Esperém.) (_Guardant la carta, content._)

(_María ha quedát pensativa, y ara, al tenir las caputxas, diu arronssant las espatllas._)

María.

¡Ell dirá!

(_S' en vá. Angela mira ficso á la porta d'Eudalt. D. Lluís mira ab odi á D. Joan. Lo Doctor, crusát de brassos lo contempla ab calma, sonrient irónicament. Benet estudia la solfa, y, D. Joan, sens adonarse de res de lo que passa, segueix entregát á la lectura de sa carta._)

FI DEL ACTE PRIMER.

## ACTE SEGON.

La mateixa decoració.

### ESCENA PRIMERA.

BENET, los escolanets.

(_Apareixen arrenglerats ab las solfas á la má y dirigits per Benet, com per un mestre de capella._)

Benet.

Tornemhi un' altra vegada y vejám com anirá.

(_Los escolanets cantan lo Pare nostre._)

Bè, vaja, re, igual que sempre; no podem sortirne may. No hi fá res qu' estiga núvol; fá sol, fá sol, fá sol, lá; aquí es ahont vos perdeu sempre; quant vè 'l sol, qu' es quant es clar, es quant vos perdeu vosaltres, y, si heu d'aná acompanyáts, vos duré per las aurellas fins que 'l trovéu allá 'hont cal. Ara cantemho ab la solfa.

Tots.

Sí, fá, sol, sí la...

Benet.

¡Ay, ay, ay, ay, ay,! Jerusalem, Jerusalem, quant mes aném... Mes pausát y cuidado á equivocarse. Sí, fá, sol, sí, la, re, fá. Afigureus que la Sila festeja ab un que 's diu Pau. Ella vol doná una volta, y en Pau , que no hi vol anar. -- "Si fá sol, Sila, á mi re, si fá sol, Sila, re 'm fá.

(_Los noys cántan aquestas notas._)

Corrent; ara á 'n als compassos, que sabeu, del nostre pá.

(_Los escolanets cantan:--Perdonaunoscon nosaltres perdonám á nostres deutors._)

### ESCENA II.

Los mateixos, lo RECTOR.

Benet.

¡Uy, uy, uy! ¡Re, vaja, vaja! No pot sèr pitjor cantat, ni cantant que us ne burlesseu.

Rector.

Y cantant bè 'l nostre pá...

Benet.

¡Oh! bè; 'l nostre pá se 'l menjau.

Rector.

No entench com no heu de cantar: "Perdonaunos nostras culpas com nosaltres perdonám..."

Benet.

¿Sab qu' es? Que com qu' això es cosa que quasi ningú la fá, costa mòlt mès de cantarla.

Rector.

Si, Benet, tú has dit vritat.

(_Los escolans l'hi han anat besant la ma._)

Dèu vos fassa bons.

Benet.

Y ara atenció y torná á cantar.

Rector.

Nó: val mès qu' aneu á casa, hi doneu bè un bon repás, desprès ho ensejéu ab l'orga, y aixís al fí s'apendrá. Vaja, anéu.

Benet.

¡Bó! (_Malhumorat rebatent la solfa._)

Rector.

Recordeuvos que la festa 's vá acostant, qu' heu de cantá 'l Pare-nostre aquell dia, y, sí no 's sab, ni queda lluhit l'organista que l'ha escrit per diada tal, ni quedéu lluhits vosaltres com heu de lluhí 'ls escolans. (_Acariciantlos, los acompanya al fondo y ells s' en van._) Sí, vaja, anéu; estudieulo y Dèu vos guihi y 'ls sants.

### ESCENA III.

RECTOR, BENET.

Benet.

Si sa mercè me'ls amoixa en lloch de renyarlos bè, sense dirmho, massa sè perquè la llissò vá coixa.

Rector.

May res dels noys logrará qui estiri massa la corda; jo sò un rector que 's recorda de quant ha estat escolá. Mès, anant á un' altra cosa, ja qu' aquí 'ns veyém sols ara. ¿Sabs que fá la tèva mare?

Benet.

No ho sè: l'he vista plorosa.

Rector.

No mès plorosa?

Benet.

Aixó avuy; mès ahir nit, ¡Reina pura! ¡Quin plorá y quina amargura!

Rector.

(Vejam sí sè lo que vull.) ¿Y no t'ha dit may per que?

Benet.

Massa que li he preguntat; mès... sí, sí; ni ha contestat, ni ha volgut may dirme re.

Rector.

(¡Pobra María! ¡Ha cregut!)

Benet.

Mès jo que sè 'hont jeu la llebra, sè perquè es aquesta febre Y aquest plorar.

Rector.

¿Ho has sabut?

Benet.

¡Prou!

Rector.

¿Per la festa?

Benet.

¡Un fonoll! Per çó estaria mès flonja. Es perquè 's veu que la monja se li ha tornat aiga poll.

Rector.

Y tè rahò, pobra María, en plorarho. També jo, si no fòs per certa rahò, mes bè al convent la voldria, esposa de Dèu. ¡Ditxosas las qu' ho sòn sense dolor!

Benet.

Donchs no entench Nostre Senyor com estima á las esposas.

Rector.

¡Benet! ¡Qué dius disbarats!

Benet.

Miri: la Rita y la Clara que 's ván casar fá un any ara; sòn dos casaments plegats. La Rita ab Nostre Senyò y la Clara ab lo barbè. Vegi quina está mès bè: la Rita allí á la presó, tancada dintre i convent, ab aquella vestidura, fènt no mes que confitura y resant contínuament; mentres que, la del barbè. víngan bons rets de filoja, y ballar com una boja, y...

Rector.

¡Benet!

Benet.

Jo...

Rector.

¡Basta!

Benet.

Bè.

Rector.

Justament, del sacrifici, en aixó está la virtut: en donar la juventut, l'alegria y lo bullici. Per ço sabs lo que 't tinch dit.

Benet.

Donchs callarém.

Rector.

Y ara digas. Escòltam bè y vés qu' estigas per lo que 't dich. ¿Qu' has sentit?

Benet.

¿Qu' he sentit?

Rector.

Sí: avuy al hort. ¿Qu' has sentit?

Benet.

¡Oh! Olor de rosas... un grill,... cigalas... mil cosas.

Rector.

¿Res mes?

Benet.

Res mes.

Rector.

¿Donchs ets sòrt?

Benet.

Si acás m'ha de convenir.

Rector.

¿Y et convé sentir l'olor y no á n' al seuyor Doctor quant comensa á aná y venir

Benet.

¿Quí li ha dit?

Rector.

¡Oh! ¡Quí m'ho ha dit! Un aucell.

Benet.

Donchs, la vritat: jo ho volia dú amagat per si 'n treya mes profit. Quant sa mercè vá privar l' aná al convent á la mare, lo Doctor se quedá encara, aquí hont jo sòch, á observar. D. Joan, sens véurerl', llegia aquí assentat, y ell buscava, en un paper que mirava, tal com si en la fesomia de D. Joan hi hagués d'haver senyas que 'l paper li deya, y tot plegat se sonreya tornánt á mirá 'l paper. De cop lo rebrega y diu: -- Nó; á n' aquí 'l senyor Rector pot salvar á n' al traidor, y no té de eixirne viu. Y sens que ni solament D. Joan s' hagués adonát de qu' ell l'havia observát, se 'n baixa al hort al moment. Jo 'l segueixo... un cop allí s'assenta y crida:--¡Valor! O bè sa vida ó l'honor.-- Y, assentat, s'espera així! Y res no n'hi havia dit, per si jo, observant, podia saber en qué pararia lo que fins ara ha succehit.

Rector.

Mòlt ben fèt, vès observant, pensa que no 't perts per massa, y, per dirme lo que passa, vina aquí d' en tant en tant.

Benet.

¡Ah!

Rector.

¿Qué?

Benet.

¡Oy que no hi pensava! La Serafina m'ha dit, si li vol fer tot seguit lo vers que li demanava.

Rector.

"A son nom venç ab eccés, "quant ab aixó 'm desatina, "puig ell diu que Será-fina, "y la taimada ja ho es.

Benet.

¿Vol dir?

Rector.

Tem que torni viu sòn marit, y, tant l'apura, que del mort no está segura si un epitafi no ho diu. Bè es germana y ben germana de la qu' havent demanat, volleta de sanitat, com ara ella aixó 'm demana, li vaig escriurer:-- "Parteix " 'vuy dijous, Tecla Verdera, "que, per ser tant batxillera, "fins la peste l'aborreix."

Benet.

Si; igual qu' á la Catarina.

Rector.

¿La dels dos promesos?

Benet.

Si.

Rector.

Se diu Real y li vaig dí...

Benet.

De la manera mes fina.

Rector.

"Mòltas queixas tinch de vos "Catarina, y sabme mal, "que 'sent la filla d'un Real, "vulgáu ser _pessa de dos_."

Benet.

Donchs diré á la Serafína...

Rector.

Que com que 'l Será l'abona Será-fina y será bona, y será tot quant s'atina, sí mes no 'm torna á amohinar, que tinch la lira espatllada, la vena esfilagarsada, y que mes no puch puch rimar.

Benet.

¿Y si 'l motiu me fá dí?

Rector.

Que com las cosas del mon, verdas y maduras son, ja sòch madú, vetho aquí.

(_Benet li besa la má y se 'n vá._)

### ESCENA IV.

Lo RECTOR.

¡Versos! Per çó está d'humor lo rector de Vallfogona. ¡Prou me darán bona estona, la María y lo Doctor! ¡Que s'hi fará! No era prou lo trastorn que jo sufria, qu' afegirshi ara devia, aquest del metje, de nou, y just la mort del sèu fill he dit á la majordona, quant dech al cap d'una estona, salvá á D. Joan d'un perill! Mes, si 'm vá dir lo Doctor que no 'm vol dir son secret fins que justícia hagi fèt ab qui li ha robat l'honor, y ara qu' á D. Joan ha vist vol matarlo, ¿no es ben clar qu' es D. Joan qui 'l vá posar en l'estat en que 'l veig trist? ¡Y el Doctor diu que també fòu per enveja! ¡Y, si fòs, D. Joan es també envejòs!... ¡Oh! ¡No pot sèr, no pot sè! Si 'l tinch per un dels pochs bons que no se 'm probi altra cosa; que no esfulli un' altra rosa del mèu ramell de il·lusions!

### ESCENA V.

Lo RECTOR, D. JOAN.

Joan.

¡Mossen Vicens! (_Desde dins._)

Rector.

(¡Ah! ¿Ell aquí? Provém de tòta manera d'indagar, mentres espera lo Doctor en lo jardí.)

Joan.

Doneume la enhorabona, mossèn Vicens.

Rector.

De tòt cor.

Joan.

Crech qu' heurè la rosa d'or y ho he sabut fá una estona.

Rector.

¿La rosa que 's vá oferir á qui millò hagi pogut cantá al infant qu' ha nascut?

Joan.

Aixís m'ho acaban de dir, lletras de la cort.

Rector.

També vaig jo fer una poesia, per tal certamen, y un dia... mes d'espay ho esplicarè.

Joan.

Jo un' oda hi vaig presentar, y, deixantla encarregada al qui lleal l'ha vigilada, així 'm vè á notificar (_Mostrant la carta._) qu' estava en lloch preferent contra un bon competidor; mes que jo la rosa d'or guanyaré probablement.

Rector.

¿Y creyéu haver lograt aixís sens dupte la ditxa?

Joan.

Qui trova tot quant desitja bè es clar que tot ho ha trovat. Si aixó es cert, dormo segur sòta 'l llaurer que m'ombreja.

Rector.

No; perquè vindrá la enveja á tacarvos cel tant pur.

Joan.

¿La enveja?

Rector.

Jo ho he probát y hem costará vida y honra: tot ho abat, mata y deshonra ah son alé condemnat. Així es lo cert'-- Brilla un dia una donsella en lo poble y, per guapa, rica y noble, lo donsell que vol se tria. Un' altra á qui aixó agravia, contra sa honra fá procés. ¿Creyéu, per ventura, qu' es que virtuosa aixís ho veja? Enveja, D. Joan, enveja no mes qu' enveja y res mes. -- Vénç un heroe en la batalla, de valor dant provas reals, y los altres generals diuhen que 'l valor li falla. Lo rebaixa 'l qui mes calla; lo deshonra 'l qui diu mes. ¿Y creyéu tal volta qu' es, perquè aixís un altre ho veja? Enveja, D. Joan, enveja; no mes que enveja y res mes. --Del Rey lo ministre guia la nau del Estát ab glòria, y surt la enveja sa historia á tacá ab alevosía. Tothom millor la duria, tothom, vist ell, ne sab mes. ¿Y creyéu tal volta qu' es, perquè aixís lo mon ho veja? Enveja, D. Joan, enveja; no mes qu' enveja y res mes. -- Vòs vos heu lograt alsar sobre mòlts, quant vencedor heu guanyát la rosa d'or. ¡Ay, com ho havéu de pagar! Desd' avuy podéu contar que seréu quant villá s' es, y ho seréu tant y tant mes, quant mes alabat se us veja. Enveja, D. Joan, enveja; no mes qu' enveja y res mes. --Enveja del qui atresora contra 'l qui atresora tant; enveja en tots, envejant á n' al qu' avansa y millora. Enveja exterminadora de mitj mòn contra mitj mòn, y si, enveját Calderón, deya que _La vida es sueño_, jo, ab la enveja, á dir m'empenyo que, 'ls mals d'ella, envejas son.

Joan.

(¿Suspitaria tal volta, y es qu' ho haurá dit per mí?)

Rector.

¿No es cert, D. Joan, qu' es així? ¿No tinch rahò?

Joan.

Teniune, y mòlta. Mes així com, sens duptar, hi ha en lo mòn mòlts envejosos, també hi ha cors generosos, que ni sáben envejar. ¿No es veritát?

Rector.

Sí; es vritát.

Joan.

Donchs si es vritát y creyéu, qu' esceptuarsen algú déu, jo vull ser un esceptuát. Amant jo de la poesia, estimo als poetas de cor, y, encara que 'l vencedor ser en tot desitjaria, lluny de voler per res mal al quí, ab mes acert que jo canti, y mes inspiració, admiro 'l dò celestial que Dèu l'hi ha dat com favor, y, lo llaurer que l'ombreja, en lloch d'odi, fel y enveja, li fá un lloch en lo mèu cor.

Rector.

(_Conmogut abrassantlo._) ¡Oh, D. Joan!

Joan.

¡Doctor Garcia!

Rector.

¡Oh! si: havéu dit la vritát. May ab tal serenitát si no fòs cert se diria.

Joan.

¿Y havéu vos duptat que jo...?

Rector.

Si, no mentim; perdoneume. Mes ja no ho crech. Escolteume, y comprendréu la intenció.

Joan.

Me teniu en ansietat.

Rector.

Hi ha qui ha cregút veure en vos, á un miserable envejòs, que 'l féu y el fá desdixát.

Joan.

¿Lo nom? (_Ansiòs._)

Rector.

No vos lo puch dir: mes, com qu' ell vindrá á parlarvos, prometeume no ecsaltarvos, fins que vos puga sentir, y, sentintvos, vegi qu' es, parlantme com m'heu parlat, qu' ha pres per altre, obcecat, al amich que jo vull mes.

Joan.

¿Y no 'm faréu la mercè, de dir qui es?

Rector.

M'ha fet jurar que no 'l déch anomenar, ni comprometrerl' per ré. ¿Estéu confós?

Joan.

Preocupat. ¿Com pot ser qu' á Vallfogona, puga haverhi una persona, que vulga...?

Rector.

Casualitat.

Joan.

(Si siguès... ¡Malehida sort!) Surtim prompte d'inquietut. Feulo pujar.

Rector.

No ha volgut, y diu qu' us espera al hort.

Joan.

Donchs vaig á escriure un instant, per sè á temps á la estafeta...

Rector.

Y acabéu lo que us inquieta, baixanthi prompte y parlant. Es lo millor que 's pot fer.

Joan.

Donchs á escriure, y tot seguit al jardí, com vos he dit. (_Encaixant_.)

Rector.

Com vos volguéu.

Joan.

(¿Qui pot ser!) (_Se 'n vá._)

Rector.

¡Bah! Sempre serè 'l mateix: á voltas massa confiat, y, altras voltas, massa aviát sento aquí 'l recel que neix.

### ESCENA VI.

LO RECTOR, EUDALT.

Eudalt.

Senyor Rector...

Rector.

¡Hola! ¿Ets tú? ¿No es vritat que t'han xiulat las aurellas?

Eudalt.

Sí. Es vritat.

Rector.

Es que deya mal de tú.

Eudalt.

¿Mal de mí?

Rector.

¡Y es clá, home, es clar!

Eudalt.

No sè per qué.

Rector.

¿Com pot ésser que no 's vagi mes depressa, quant se parla de casar?

Eudalt.

¡Si he vingút, y just s'estava parlant ab un caballer!

Rector.

¡Ah! Es vritat. ¿D. Joan pot ser?

Eudalt.

Per ço es que...

Rector.

Bé; no hi pensava. ¿Y donchs que tal, que t'ha dit?

Eudalt.

Lo que jo ja presumia. Hi he anat, y li he dit:-- Tia, ja veyéu bè 'l mèu neguít. Vaig per 'qui ab la cara motxa, sempre tinch la mosca al nas, y estich que no sòch capás ni d'esgraná una panotxa. Jo no sè si estich en mí, jo ab tothom parlo enfadantme, jo no dormo ni posantme cascalls á sota 'l coixí, y tot es perquè ha niuat un amor en mas entranyas, com l'aucell de las montanyas al cor d'un roure esberlát.

Rector.

¿Y qu' ha dit la pobra dona?

Eudalt.

De primer se 'n ha aturdít. -- ¡Je, je! ¿Enamorat? --Ha dit.-- ¡Si que l'havém feta bona!

Rector.

Com que sempre está d'humor...

Eudalt.

Jo m'hi encès com una brasa. --¿Què vá que no sabs la casa? --Es á ca 'l senyor Rector. Y aixís qu' ella ha sapigút que la sogra es la María, y que sa mercè ho volia, y que l' Àngela ha sigút la qu' he triat pera casarme, m'ha dat un abrás tant fort, que, si no escapo, per sort, crech qu' arribava á escanyarme.

Rector.

No 'n parlem mes, s'ha acabát, y, llest, sols falta una cosa, que crech que 't será agradosa.

Eudalt.

Digui.

Rector.

Que 't cásis aviát.

Eudalt.

Ara. (_Anantsen._)

Rector.

¡No! ¡Tant com això!...

Eudalt.

Es que, si ho vol de seguida, per mí, á bodas se 'm convida.

Rector.

Tú sabs que jo no estich bo, y sabs quin es lo mèu mal, perquè t'ho he dit en confiansa: es mal que no hi ha esperansa: ho ha dit lo metje, es mortal. Y voldria, si ma mort de repent lo cel decreta, saber cert que l'Anjeleta, tè assegurada sa sort. Ab aixó, entesos així, parlaré ara á la María; mes, ans d' ferho, voldria sabé una cosa per mí.

Eudalt.

Sa mercè dirá lo qu' es.

Rector.

Tú hi vás á sè enmaridát, y jo may he reparat, qu' ella per res t'estimés.

Eudalt.

¡Ah! ¡Sí! ¡Qu' haviam d'anarli á esplicar á sa mercè.

Rector.

Ja ho sè; no m'heu de dir re; mes jo podia notarli. ¿Com, si 't creu ab tanta fé la sèva mitja taronja, pensava tant en ser monja?

Eudalt.

Per complaure á sa mercè.

Rector.

Donchs, per çó que feya aixó per la meva bona cara, tínch por que, si 's casa ara, també no 's casi por çó.

Eudalt.

¿Mes com aixó pot duptarse, si sab lo que li he contát?

Rector.

Sè ab alló que t'ha estimát; mès no sí prou per casarse, y fóra per mi un dolor quedá ab tal remordiment, perquè 'l primer fonament d'un matrimoni es l'amor.

Eudalt.

¿Donchs qué vol?

Rector.

Res mes qu' aixó. Ella vè; aixís que 's presenti parlahi no mes que jo ho senti, y 't diré si es prou ó no.

Eudalt.

¡Mes devant de sa mercè!

Rector.

Jo m' estaré allí escoltant. Si es prou , casáts al instant, y, si no es prou, no hem dit re. Que, encara qu' ets héreu rich, y tú amparas la familia, no ho vull pas, si no 's concilia aixó, ab l'amor que jo 't dich.

(_Se 'n vá per una porta lateral, deixant parát á Eudalt._)

### ESCENA VII.

EUDALT, ANJELA.

Eudalt.

Endavant. ¡Veus aquí un cas ben compromès! Pot vení trista del que passa aquí, ó de qualsevol fracás, y, si sa mercé no sent qu' está ben ennamorada, ja tenim altra vegada, desfet lo mèu casament. ¿Anjela? (_Veyentla entrar trista._)

Anjela.

Dèixam estar.

Eudalt.

(¡Qué us he dit! ¡Si m'ho temia!)

Anjela.

Estich que ja no tindria, sino ganas de plorar.

Eudalt.

¿Y per qué?

Anjela.

Perquè la mare, veyent que no entro al convent, s'está allí ab un sentiment, que... ja ho veurás... entrahi ara.

Eudalt.

¡Y bé!... Ja li passará. ¿Per ço estás trista?

Anjela.

¿Y com no, si al fi 'n tinch la culpa jo?

Eudalt.

¿Mes y la gent qué dirá? Veurán lo mòlt que 't conmou, y, com la causa s'ignora, dirán:-- ¡Bah! La núvia plora, perquè ell no li agrada prou.

Anjela.

¡Donchs que 't diré! M'ha entristit, y ¿qué hi farè?

Eudalt.

Doncas ara que fás aixó per la mare, responme.

Anjela.

¿Qué?

Eudalt.

Tot seguit. Afigurat que de véurert' tant trista 'l senyor Rector, cregués que no 'm dus amor, y, parlant, no volgués creurert', y, per saber la vritat del tèu carinyo quina es, en aquest moment s'estès escoltantnos amagát.

Anjela.

¿Qu' hi es?

Eudalt.

Jo dich que sí hi fos.

Anjela.

¡Oh! Si hi fos...

Eudalt.

Si... ¿Qué diria? Escoltant, nos sentiria qu' estém com ensas tots dos, y, veyent que re 'ns conmóu y qu' encara 'ns incomoda, diria:-- ¡Bah! Fora boda perquè no s'estiman prou.

Anjela.

¡Y s'erraria ben bè!

Eudalt.

Bé; mes lo cas es que tú sabs qu' es á dins de segú, y ell proba aixó. ¿Qu' has de fè? (_Recel en ella._) Si hi fos no; mes tú suposa que hi fòs... no senthi.

Anjela.

¡Ah! Aixís sí.

Eudalt.

¿Qué 'm dirias?

Anjela.

¿Y tú á mi?

Eudalt.

Jo... ¡clavell... y estrella... y rosa!! Y, perquè 'l senyor Rector no duptès sí t'estimava, li diria que 't guardava, com una perla, á n' al cor. Y, si encara no ho cregués, li diré que, una vegada que t'estavas tú assentada...

Anjela.

¡Ay no per Dèu!

Eudalt.

Jo...

Anjela.

Res mes.

Eudalt.

Tú estavas distreta...

Anjela.

(_Amenasantlo amorosa._) ¡Ah!

Eudalt.

Jo, si no ho creu, li diria...

Anjela.

No, no; ho creuria, ho creuria.

Eudalt.

Aixó sí ¡ey! vá sè á la má.

Anjela.

Vás tenir poca conciencia; desprès váreig confessarme, y aquell patò vá costarme vint credos de penitencia.

Eudalt.

Bè; ¿mes que dius si ell cregués que no 'ns estimavam prou?

Anjela.

Que, com si 't vegès de nou, cada cop t'estimo mes Que si 'm tancava al convent, era per ell y la mare; mes qu' ho sufria, y, desd' ara, no ananthi, tinch mòlt content. Que 'l soroll de mes encant y que 'm dóna mes contento, es lo dels passos que sento, de quant tú 't vás acostant. Que quant al devant no 't té lo mèu pensament, que 't vol, salta, com un esquirol, d'allá hont sòch allá hont pots sè. Que quant tú me váres fer lo patò, sens avisarme, jo váreig volé enfadarme, y, volent, no vaig poder. ¡Que, sens tú, res me conmou: que t'anyoro, que 't somio, que t'espero, que confio en que ja de tot tinch prou, y, si encara no 'm cregués, al devant tèu li diria!... (_Entussiasmada com dient: --Fesme un altre patò._)

### ESCENA VIII.

Los mateixos, RECTOR.

Rector.

No, no; ja basta: 't creuria.

Eudalt.

Si; 'm sembla que no cal mes.

Rector.

Vès á dí á la tèva mare que vinga, y tot s'ha acabat.

(_Anjela se'n vá y al passar per devant de Eudalt li díu amenassantlo:_)

Anjela.

¡Veurás l'haverme enganyát!

Rector.

¡Y encara hi pensas!

Anjela.

Encara. Y me'n venjaré.

Eudalt.

Comensa.

Rector.

¡Venjarte díus!

Anjela.

Enganyantlo.

Rector.

¿Enganyá... ¿Y cóm?

(_Anjeleta porta al Sr. Rector apart y li diu:_)

Anjela.

(Estimantlo mòlt mes de lo qu' ell se pensa.) (_Se'n vá._)

(_Lo Rector queda aturdit del aixiribiment d'Angela._)

Eudalt.

¡Je je! ¿Eh qu' es aixerida?

Rector.

¡Y tal aixiribiment! ¡Vés si arriba á entrá al convent!

Eudalt.

La María (_Com sentintla._)

Rector.

De seguida

(_Eudalt se'n vá._)

### ESCENA IX.

Lo RECTOR, MARIA.

Rector.

L'enterro, aprop del bateig; prop del estíu, la tardor, l'aresta 'prop de la flor; sempre es aixó lo que veig. Aquest es lo mòn: lo dol al costat de la alegria; aprop dels noys, la María morintse de desconsol.

María.

Senyor Rector... (_Entrant._)

Rector.

Dèu vos guart. ¿No estéu mes aconsolada?

María.

¡Ay! Estich desesperada: no puch, no ho puch suportar.

Rector.

¿No ho heu dit pas á la noya ni á 'n en Benet?

María.

No senyor; mes, ¿com aixugá 'l mèu plor si he perdut la millor joya? A 'n als noys los dich que ploro no mes per lo del convent; mes... m'ofega 'l sentiment y... ¡no puch, no puch !... ¡me moro!

Rector.

¿Si sabeu qu' aquí sufria, com tots sufrim, en Rafel, y sabeu qu' ara es al cel, per que plorarlo, María? L'enveja aquí 'l vá matar y ara gosa entre 'ls ditxosos. En lo cel no hi ha envejosos; creguéu... no l' heu de plorar.

María.

Si no es per ell que jo ploro! Jo l'estimava y ja sè qu' ell es al cel y está bè; mes, ¡qué hi fa, si jo l'anyoro! ¿Perquè Dèu Nostre Senyor la glòria á n' ell li hagi dat, deixa d'haverme arrancat á mi aquest tros del mèu cor? ¡Per ell! ¡Si fòs per ell sol, qui mes ventura demana! Per ell, 'sent bona cristiana, si ja es al cel, ¿qué mes vol? ¡Per mí es que 'l ploro! ¡per mi! ¡Per mí, que no puch passar sense véurerl' y escoltar sa veu que 'm ressona aquí! ¡Ah! no, no, ¡may!... no ho creguéu. Quant, mort sòn fill, com jo ara no 's desconsola una mare, dientvos qu' es perquè ella creu que 'l tè 'hont los justos se 'n ván, ó que val mes l'altra vida qu' aquesta hont tot es mentida, ó que ho pren per favor gran; no es que, mes esperansada, s'aconsoli en sa amargura, ni es que crégui ab fé mes pura, ni es qu' ho miri resignada, ni es que sols la rel·ligiò logri fé 'l que no pot ara... ¡Es que no tè amor de mare, ó que no es mare com jo!

Rector.

Donchs ploréu y aném parlant.

María.

Digui.

Rector.

Quant jo vaig saber tal desgracia, lo primer va sè, en vostra sort pensant, de bona fé y tot bon cor portar la noya al convent; mes se'm vá dí en tal moment que l'Eudalt li duya amor, y ara, que vos puch trovar, sino mes aconsolada, mòlt menos desesperada per podé en calma pensar, vos dích que l'Eudalt y ella s'estiman; volgueuho vos, y així s'uneixen los dos y féu ditxosa sa estrella.

María.

¿Creu sa mercè qu' es així com s' ha de fer?

Rector.

No ho diria sino sapiguès, María, qu' ho faria igual per mi.

María.