Part 2

¡Ay, ay! ¡Bo! ¡Y aixó! ¿Has plorát?

Anjela.

No... no... mare... Es... de ventura.

María.

Si siguès plor de amargura...

Anjela.

No, mare, no: no es vritat. ¿A vos vos agrada?

María.

Si.

Anjela.

¿A n' ell li agrada?

María.

També.

Anjela.

Féu, donchs, lo qu' havéu de fè sense pensar per re en mí. Si 'l mèu pló aconsola á algú, sempre 'ls ulls tinga plorosos! Jo... vos vull á tots ditxosos.

### ESCENA VII

ANJELA, MARÍA, EUDALT

Eudalt.

'Sent infelissos jo y tú.

Anjela.

¡Eudalt!

María.

(¡Ell!)

Eudalt.

Si, jo, María: jo que vos ho vinch á dir. Vos la porteu á morir darrera una gelosia. Per dáus gust, diu que 'l convent es per ella la ventura, y no es cert; es la amargura, la desditxa, y lo torment.

María.

¿Y vols qu' ella puga així, disgustar ab tant mal cor, á mí y al senyor Rector?

Eudalt.

Ella vos ho podrá dí.

María.

¿Vols matá á la tèva mare?

Anjela.

¡No, mare, no! S' ha enganyát; hi vaig... per ma voluntat.

Eudalt.

¡Anjela! (_Desesperát, contenintse._)

María.

(_A Eudalt._) Ho has sentit ara. Y, ja que tant desatina lo tèu cap, per aná aixís, posant sempre en comprimís á una pobreta fadrina, te diré que no tínch cor tant desenganyát encara per forsar, com mala mare. de l'Anjeleta la sort. Que si bè 'l no entrá al convent mòlt disgust me causaria, jo á tot me resignaria abans que fè 'l seu torment. Mes, ja que li plau á n' ella, y ho vol lo senyor Rector, y aixís jo deixo, á ma mort, assegurada sa estrella, per mes que tè 'n fassis creus, ta passió guardat entera, perquè, aquesta, es la darrera vegada qu' aquí la veus.

Eudalt.

¡María!

María.

Heréu ben honrat y el mes rich de la vorada, pots trová un' altra estimada.

Eudalt.

¡Anjela! (_Com dihent: "¿No sents que 'm diu?"_)

Anjela.

¡Eudalt!

María.

S'ha acabát. (_Enèrgica._)

(_Y, separantlos, se 'n dú á sa filla per una porta lateral._)

Eudalt.

¡Oh! ¡No pot ser! ¡No pot ser! Jo veuré al senyor Rector y ell no tè tant negre 'l cor.

(_Pausa. Vá á entrar per una porta quant tot de cop senyalan missa, y, aturantse, diu:_)

Anem á missa, primer. (_Se'n vá._)

### ESCENA VIII.

BENET, D. JOAN, D. LLUÍS.

(_S'ouhen, ja abans d'entrar, grans riallas de tots tres._)

Joan.

¡Miréu, lo sagristá, quina agudesa!

Lluís.

Com que la tè 'l Rector, se li encomana.

Joan.

¿Y promesa 'n tens cap?

Benet.

Una campana qu' á tot millò 'm respon qu' una promesa. Així á n' al campanar s'está bufona ahont sempre un repicò, ó un toch demana, y, cada giravol, que dóna ufana, per sè útil, ó fer bè, sempre me 'l dóna. Vol ella distingirse de la dona qu' enrahona per res, y, si á la plana sa veu arriba, may la senten vana lo poble y tot l' entorn de Vallfogona. Senyala á missa, al apuntar lo dia, me toca á somaten, per salvá al poble, repica á festa, com un nin podria, repica rematada, ab afany doble, y avuy repicará, ab doble alegria, per repicá al honor de gent tant noble.

Lluís.

Mòlt bè.

Joan.

Mòlt bè, escolá.

Benet.

Campaner siga.

Joan.

Donchs sigas campaner ja qu' ho demanas.

Benet.

Com jo 'l qu' estimo mes sòn las campanas campanè y no escolá, vull que se 'm diga.

Joan.

Bè de la musa aprens del gran García.

Benet.

Mes aviat li pendria de la mòssa, qu' una 'n sol confessar que fá gran tòssa y com per tocá á foch m'hi abrassaria.

Joan.

¿Déu ser, doncas, al menys, que tú llegeixes versos y rimas que 'l Rector te dóna?

Benet.

Y de memòria 'ls dich per Vallfogona.

Lluís.

Com ara 'n dirás un dels que coneixes.

Joan.

¡Tant sols sia un sonet!

Benet.

No puch servirvos.

Lluís.

Per riurer un xiquet.

Joan.

¡Jo abans ja esclato!

Benet.

¿Voléu ara un sonet? Vaig, donchs, á dirvos aquell en qu' ell mateix fá sòn retrato, y á dirli que ja tè 'l gust de tenirvos. Sonet ahont se retrata 'l bon Garceni,

Joan.

Escolteu y veureu lo sèu ingeni.

Benet.

"¡Oh! tú, que de Cervera á Barcelona "en rocí ó á talo passas ta via. "no la acabes sens véure al bon García "mòlt reverent rector de Vallfogona. "Si 'l vols conèixer, mira una persona "de ben disposta y pròpia cimetria, "barbí-vermell, dolsa fisonomia, "ras de topeto, barbas y corona. "Ni hipócrit ni profá; alegre y grave; "no presumit y entès; sabi y poeta; "en tot mòlt asseat; de raro ingeni. "En suma: en véurer un que no s'alabe, "ni fá en vidas agenas lo profeta, "admira l' y venera l' per Garceni." (_Se'n vá._)

### ESCENA IX.

D. JOAN, D. LLUÍS.

Joan.

¡Ja ja ja ja!! ¿Heu vist l'ingeni que 'l rey Felip vá premiar? Musa de bosch jo 'n diria.

Lluís.

Discreta á mi m' ha semblat.

Joan.

¿Que vos ha semblat discreta?

Lluís.

Ja sabéu qu' aixis m'apar.

Joan.

No 'n parlem mes, bon Miralta, pe 'l' bè de nostra amistat, y á vos vos _convé_ la meva si á mí la vostra 'm compláu.

Lluís.

(Sempre així; sempre humillantme, pera posarse ell mes alt. Bè fás encara; aprofitau perquè se t'acaba aviát.)

Joan.

¿Déyau que parlar debiam?

Lluís.

De qu' heu de dir vostre plan. Me demanéu que tot d'una me 'n vaje ab vos á cassar, dientme qu' aixís interessa á vostra tranquilitat, y en lloch, 'sent á Barcelona, d'anar al certamen real, qu' en Madrit vá á obrirse prompte, aquí hem vingut, tot cassant, ahont per ningú sabrem novas de lo que passe allí dalt.

Joan.

Las sabrem perquè, aproposit, tinch qui esta allí vigilant ab ordre de que, quant sápia sobre lo certamen real, nos ho escriga á Barcelona, d'ahont un propi 'ns ho dura; encara que... tant lo premi sè segur qu' haig de guanyar, que ni que res me 'n diguessen me tindria en ansietat.

Lluís.

(Aixó fóra si jo ab manya no m'hagués sabut portar.)

Joan.

Visqueu donchs sense cuidado.

Lluís.

¿Y no 'm diréu vostre plan?

Joan.

Es tant sencill de compendrer com poguéu imaginar. La Inquisició busca indicis, la justicia 'n tè algun já; y jo, mirant si asseguro el que no 's suspiti may de ma persona, lo medi qu' he trovát mes natural ha sigút una vuitada vení ab lo Rectò á passar.

Lluís.

¿Y si ha llegit las poesias ab que l'esteu disfamant?

Joan.

No hi ha por; n' he donat pocas perquè hagin aquí arribat.

Lluís.

¿Sabéu, D. Joan, que, si ara parlant vos tinch de ser franch, ben de debò per vos sento l'haver á tant arribat?

Joan.

Prefeririau sens dupte que vos seguís humiliant? ¿No recordéu ja 'l certamen? ¡Devant del Rey! ¡A1 devant de tants cavallers y damas de la noblesa mirall! ¡Devant la Reina mateixa! Ell plé de glòria, triunfant... ¡Y pensar qu' un de nosaltres hauria estat lo premiat á no ser ell!... ¡Oh! ¡La ira m' ecsita, al pensarhi, tant, que, si lo de Saragossa fos precis torná á intentar, altre cop ho intentaria y altres mil, pera venjarm'!

Lluís.

¡Oh! ¡La enveja! Si la enveja no fès al home tan baix!

Joan.

¿Y vos creyéu qu' es la enveja lo qu' á mí m'ha fet venjarm'?

Lluís.

Si D. Joan.

Joan.

No: es la ira, l'odi, al véurerm' prostergát, contra aquesta sort infame que fá enfonsar lo que val y aixeca á n' á qui, sens mèrit, may tindrá un lloch al Parnás.

Lluís.

Mes conteníuvos al menos si hem de finir lo pactat.

Joan.

Procuraré tant com puga.

Lluís.

Y perdonéume 'l ser franch.

(_Assentats un á cada costat._)

Joan.

Avuy ab vos dech salvarme.

Lluís.

(Avuy de tú 'm puch venjar.)

### ESCENA X.

D. LLUÍS, D. JOAN, lo RECTOR.

Rector.

¡Oh! ¡amichs mèus!

Joan.

¡Doctor García!

Lluís.

¡Mossén Vicens!

(_Grans mostras d'amistat._)

Rector.

¡Tant favor! ¿Com esperar tal honor per ma pobra rectoria? ¿Com pensar que sas mercès...?

Lluís.

Havém deixát al hostal patges, criats y falconers, y, al punt, amíchs verdaders, cap á casa l'amích lleal.

Joan.

Poch vos debiau vos créurer...

Rector.

¡Oydá, oydá! ¡Aquestos senyors me dispensan massa honors!

Joan.

Tot per tornarvos á véurer.

Rector.

¿Y el bon Lope?

Joan.

Treballant en "La estrella de Sevilla,"

Rector.

¿Tindrá, donchs, un' altra filla?

Joan.

De las mil no está distant.

Rector.

Quín geni!

Joan.

Assombra.

Rector.

¿Y Quevedo? ¿Está sempre tant xistòs, tan agút y sentenciós?

Joan.

Cada vers que canta 'l credo.

Rector.

¿Y Góngora y Calderón? y tots, en fi?

Lluís.

Treballant per las festas del infant.

Rector.

Que crech que ja lluny no son. ¿Y el Rey?

Joan.

Parlantnos de vos cada vegada que 'ns veya.

Rector.

Sempre ha tingut la taleya de sè ab mi tant bondadós.

Joan.

Y estrany es, en veritat, qu' ab lo talent y lo geni qu' adornan al bon Garceni, no haguéu sos prechs escoltát. ¿Si 'l desitj de glòria us mou com la cort no vos agrada?

Rector.

Hi he estat sols una vegada y ab una n'he tingút prou. Aquest cel es mes per mi y es mes per mi aquesta terra. ¡Lo collat! ¡lo prat! ¡la serra! ¡No sabeu qu' es viure aquí! "Puig, soletat apacible, "estich fet un rossinyol, "me regositjo en tos brassos; "te vull cantar mil amors."

Joan.

La recordo: si, Garcia. ¿Li heu sentida recitar?

Lluís.

No.

Joan.

¡Oh! Donchs l'havéu d'escoltar. Es una bella poesia.

Rector.

¡M'ecsalta tant de favor!

Joan.

Jo us la llegiré desprès y, de las d' ell, veuréu qu' es la que tè mes gran valor. --Mes anant á un altre objecte, ja qu' ell aquí 'ns ha portat. ¿Lo grave mal qu' heu passat, de quina causa es efecte?

Rector.

(¡Que no la sápigan may!)

Joan.

(Probem aixís si suspita.)

Lluís.

(Cinisme, á fè, 's necessita.)

Joan.

¿Un aire?

Rector.

Crech que l'esglay del disgustos que 'l favor del rey me vá ocasionar; mes ja ans d'ahí 'm vaig llevar y 'm sento ja ab mòlt valor.

Joan.

¿Y ab tota aquella alegria que tant en vos encantava?

Rector.

Ja no fóra la mar blava ni lo sol encès de dia. La fama aixís ho pregona y... ¡jo sufrir! Res d'aixó. Jo haig de fer riure, jo sò lo rector de Vallfogona. Es un contracte qu' ha fet lo mòn ab mí, desde 'l dia en que, per darli alegria, li escrigui 'l primer sonet. ¿Si ha estat fins ara distret abm a musa juguetona, com tot d'una se li dòna dol y pena? ¡Bò! ¡Y aixó! Jo haig de fer riurer, jo sò lo rector de Vallfogona. Dolor que tinch per plorar may en ma cara se pinta "perquè una gota de tinta "no torna negra la mar. Jo sols dech riure y gosar, jo la dech dir cada estona, y, encara que 'l mòn me dóna tot lo fel de sa amargò, jo dech fer riure... jo sò lo rector de Vallfogona. ¡Ahont tothom hi vè á gosar qué hi fa un' ánima entristida! Si es un ball pe'l mòn la vida, som al ball y hem de ballar. Y balla sense parar, y treu dansa cada estona, y, per mes que la minyona no agradi á n' al balladò, jo hi dech ballar, perquè sò lo rector de Vallfogona. Y, en ball tan halagador, qu' alaban mil y mil bocas, si uns hi ballan rams y cocas, jo hi ballo trossos del cor. ¿Tens camas? Ets ballador. ¿Tens llabis? Riu una estona. Jo ho tinch y l'ordre se 'm dóna, y, puga l'ánima ó no, jo hi ballo y rich, perquè sò lo rector de Vallfogona. ☀ Y no puch contar flagells ni amargura de cap mena, y si vull contá una pena l'haig de guarní ab cascabells. Y riuhen joves y vells, y riuhen mare y minyona, y encara que cada estona me senti al cor la fiblò, jo haig de fer riure... jo sò ☀ lo rector de Vallfogona. Y haig de fer riurer, sentint, y haig de fer riurer, parlant, y haig de fer riurer, plorant, y haig de fer riurer, sufrint, y haig de fer riurer, morint, si ab ma mort passan la estona, y, si, mort, la mort no 'm dóna per fer riure una invenció, creurán que, mort, no só jo lo rector de Vallfogona.

Joan.

Oh! mòlt bè, mòlt bè, Garcia!

Lluís.

Sempre agut y sentenciós.

Rector.

Y, descansant així 'ls dos en que hi ha d'havé alegria. sabreu desd' ara qu' aquestas són vostras cambras, y, aquí, per descansá ó per dormí, podeu entrá; já estan llestas.

Joan.

Donchs del permís usarém que 'ns donéu, y, mentrestant, la poesia, en un instant, D. Lluis y jo llegirém.

Rector.

Me dispenseu massa honor.

Joan.

Mes mereix la vostra oferta.

(_Lo rector obra lo porta lateral._)

Rector.

Ja teniu la cambra oberta.

Lluís.

Oberta...

Rector.

Com lo mèu cor.

(_Apretantlos las mans los acompanya fins que desapareixen._)

### ESCENA XI.

RECTOR.

¡Oh, llas de la amistat! Que rich t'ostentas quant passas per unir cors tant hermosos, de l'un al altre, y purs, y generosos, al món com bon exemple los pressentas. Per nostra desventura en vá ho intentas ab vils y miserables envejosos, puig, quant mes junts están, mes recelosos lo sèu despit y s'amargura aumentas. Ja, donchs, que, de tants homes con fins ara m'ha fet conèixer la fortuna mèva, aquets sòn dels millors, la sort avara no 't trenqui, ¡oh llas! ja qu', ab la forsa tèva, aquestas duas flors lligas encara á la amistat, que 'l cor guarda com sèva.

### ESCENA XII.

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

Doctor.

¿Donéu permís?

Rector.

¡Y el demana lo senyor Doctor! Avant.

Doctor.

Dèu hi sia.

Rector.

Y acompanyi á n' al mèu amich mes lleal

Doctor.

¿Com vos trovéu?

Rector.

(_Dantli 'l pols que 'l Doctor pren._)

La millora deuréu coneixe al instant.

Doctor.

Lo mèu saber aquí acaba; ara 'l cel disposará. He aturát la mort de prompte; mes ella á dins vá minant. Volia, com ja vaig dirvos, guardar pera tal estát qu' esplicarvos y conmóureus no pogués fervos cap mal. Avuy ha arribat lo dia, y, puig aquest es l'instant, espliquéu tot quant fins ara vos havia jo privat.

Rector.

¡Aquesta set que no 'm deixa...!

Doctor.

(L'ardor que l'está cremant.)

(_Lo Rector beu y desprès s'assentan._)

Rector.

Quant de desde Barcelona á Madrit la cort torná, recordant lo rey mos versos me vá ordenar qu', al instant, anès á aumentar dels poetas l'estol que 'l volta ab afany, y en Madrit vá sè 'hont, un dia, passejant tot sol pe 'l camp, de cap damunt d'una pedra, te veig dormint á un infant, y un sacerdot venerable que, mirantlho, vá esclamar: -- O es el muchacho de bronce, ó la piedra es lana:-- quant sentit per mi aquet concepte vaig al moment contestar; sorprenentlo: --¿Qué mas bronce que no tener años ònce, (com era així), y que mas lana que no pensar que hay mañana? Queda 'l sacerdot parat; Sent aixó y -- ¡Vos sois García!-- diu --y m' abrassa al instant. -- Jo-- ¡y vos Lope!-- li contesto, y aixó nuá nostra amistat. Tal com Lope, tots los altres de noble ingeni preclar, ab la má d'amich m'honraren; mes tant com ells, cors lleals, m'enaltian ab tals probas, los que 's veyan humiliats per ma glòria, se 'n venjavan, aconsellats pe 'l fatal geni de la baixa enveja qu' en sos cors anava entrant.

Doctor.

¡Oh! ¡La enveja! ¡En tot la enveja trayent sòn asqueròs cap!

Rector.

¡Ay! ¡Si vos la coneguesseu com la conech pe 'l mèu mal!

Doctor.

¡Que jo!... Seguiu: una idea que 'l dirme aixó ha fet crusar.

Rector.

M' atribuïren poesias obscenas, que no he fet may. Versos, fets ab llaugeresa, quant, en la infantil edat de ma musa, vaig escriurerls' contant que no foran may ni sols llegits, ab vil manya varen ser desenterrats, per mostrarlos com á prova de mon estil despreciát. Bè 'n podian mostrar d'altres que 'm debian ensalsar; mes, aquestos, bon cuidado tenian ells de que may poguessen dir res en contra de l' qu' ells volian provar. Allavors fòu quant veyentme la mèva honra perillant, y tement... fins que 'm matessin, entre mitj de tants malvats, ab real permís vaig anarmen á Saragossa al instant. Sabéu que de la María vaig pendre 'l fill com á criát. May per Madrit vá deixarme, y, quant d'aquella ciutát per anar á Saragossa, com sempre, ell vá acompanyarm', vá ser quant la vil enveja finit havia 'l sèu plan. No sè cóm, en la beguda sens duptes, ó en un menjar qu' algú, comprat, nos daria, nos vám sentí envenenáts. Jo vaig rebre prompte aussili y, com sabeu, m' he salvát.

Doctor.

¡Mes en Rafel!

Rector.

No rebria, com jo, aussili tant aviát y... morí.

Doctor.

¡Morí!

Rector.

En sa mare y en sa família pensant.

Doctor.

¡Oh! ¡Dèu mèu! ¿Per qué tú al véurer que la enveja aixeca 'l cap no la abats sota ta planta ab ton poder sobrehumá? ¡Pobres noys! ¡Pobra María!

Rector.

Per ço crido al amich lleal. ¿Qué faig? ¿Qué dích? Fa ja mesos que de mon viatje he tornát, y en Rafel ni escriu ni tòrna; y jo no puch suportar el que una mare 'm pregunti ab los ulls y ab son afany. -- Cóm es que 'l mèu fill no parla? ¿Per qué es que no tòrna may?-- Desprès d'aixó, quant ja 's sápia, ella y sos fills ¿qué faran? Jo, que podria ampararlos, moriré, sens dupte, aviat. --En Benet podria ferho, y, aixalabrát, no ho fará. No queda mes que la noya y, pe 'l sèu bè aconsellant, vaig procurar que fos monja, y per res s'hi pot contar. ¿Dech fer aixó? ¿Dech privarli qu' entri al convent? ¿Qué us apar? Pe 'l cel, Doctò, aconselleume ab vostra lleal amistát, si no voléu que la pena mimbi 'ls mèus últims instants.

Doctor.

Calméus y aném al objecte, ja que veig qu' es forsa obrar. Primerament: á la mare... digueuli tot al instant. --Desprès d'aixó, si per l'Anjela teniu la seguretát de poder trovar un nuvi conforme pe 'l vostre plan, caséula; mes si es, per ara, insegur el que trovar se puga aquesta ventura, entri al convent al instant. Dit això, obréu com vos sembli; mes, lo que no heu d'olvidar, es qu' aquest crim, qu' ara us porta á tal extrem, al instant, si vos no váu delatarlo l' haveu d'aná á delatar. ¿Váreu ja ferho?

Rector.

Abans qu' home sò sacerdót y cristiá; ni he donat un pás encara per coneixe al criminal, y es perdoná á qui 'ns ofengui la lley del Crucificát.

Doctor.

¡Oh! ¡Nó, may, Doctor Garcia, aquesta lley celestial no 's vá fer pe 'ls envejosos, gent sense cor ni pietát! ¡Se 'ls déu cassar comá feras! Tal volta á pogué 'ho lograr jo ab el que féu ma desditxa, á un altre hauria salvát!

Rector.

¡Vos havéu dit!

Doctor.

Sí, García. Jo, com vos, per un etsart, víctima dels envejosos; per ells aquí desterrát, per ells morta ma esperansa, per ells perduda la páu. Per aixó fins á n'al dia res vos n'havia dit may.

Rector.

¡Y jo qu' avuy preguntarvos volia per quin afany aquest dolorós misteri voleu etern conservar! ¿Per qué?

Doctor.

¡Oh! No: basta García. Me pregunteu sempre en vá, perquè no puch contestarvos fins qu' als vils hagi trovát. Desterrát, no puch buscarlos. No puch; mes jo 'ls faig buscar. ¡Y jo 'ls trovarè algun dia! ¡Y jo 'ls tindré entre mas mans! ¡Y al véurer de ma venjansa satisfet lo cruel afany que, jamay,com vos feu ara, perdonará... jo!

(_S'ou en la porta de la dreta la veu de D. Joan que diu, dictant._)

Joan.

"Romans."

(_La veu sorprèn tant vivament al Doctor que fá aixecar ab interès al Rector._)

Doctor.

¡Qu' he sentit!

Rector.

¿Qué 'us passa?

Doctor.

¡Aquesta veu qu' ara he sentit allá!...

Rector.

Es la d'un amich caríssim que de Madrit ha arrivát.

Doctor.

¡Mes aquella veu que encara ressona dins del mèu cap!...

(_Se tòrna á sentir la veu de D. Joan que dicta:_)

Joan.

"La Soletát."

Doctor.

¡Oh!

Rector.

¿Vos sembla?...

Doctor.

Deixéume torná á escoltar.

Joan.

"Puig, soletát apacible, "estich fèt un rossinyol, "me regositjo en tos brassos, "te vull cantar mil amors..."

Doctor.

¡Oh!

Rector.

¿Qué vos passa?

Doctor.

¡Silenci!

Rector.

Mes...

Doctor.

Que no puga arribar may á oidos del qu' enrahona que jo aquí visch retirát.

Rector.

¿Mes si ell pregunta?...

Doctor.

Silenci fins qu' us ho diga al tornar. ¡Oh, Deu mèu, Dèu mèu! ¡Qu' ho siga per lo mèu bè y el de tants! Y en cambi... ¡tota ma vida per revejarme en sa sanchl (_S'en vá._)

Rector.

¡Pobre Doctor! Tant lo porta lo sèu secret preocupát, qu' ara en tot veurá fantasmas. Ell se 'n desenganyará. M'ha aconsellát, per fortuna, abans d'haverse ecsaltát. Seguim los sèus consells sabis, y comensém ara á obrar. La María y l'Anjeleta: comensém per ella aviat.

### ESCENA XIII.

LO RECTOR, ANJULA , MARÍA.

María.

Senyor Rector.

Rector.

¿Vos, María?

María.

Ab l' Anjeleta.

Rector.

Bè ho veig.

María.

¿Vá á surtir?

Rector.

A dá un passeig.

María.

Es que parlarli volia.

Rector.

Podeu parlar.

María.

Com ja sab, lo que compláurerl' m' agrada... ¡Vaja! ¿Ja estás sofocada?

Rector.

¿Y aixó, Anjeleta?

María.

Alsa 'l cap. Crech qu' ab lo sostre tè guerra, y no 'l mou per mes qu' un digui: ¡sempre així! ¡sembla qu' estigui buscant agullas per terra!

Rector.

Bè, vaja... no la renyéu, y diguéu.

María.

Aixúgat. (_Aixugantli 'l plor._)

Rector.

Déyau que quant vos compláurerm' créyau...

María.

¡Ah! Aixís, dona.

Rector.

Continuéu.

María.

He vist la mare abadessa, y quant, sense dir ni un mot, tenintho preparát tot, li anava á dar la sorpresa, he dit jo que sa mercé pot queixarse de que aixís s'obri, y... sens lo sèu permís, havem pensát no fer re.

Rector.

¿Y aixó es vritát? (_S'ouhen cascabells._)

María.

¿Sent com crida?

Rector.

¿Ho dihéu per 'quest picarol?

María.

Son los del ruch que, si vol, nos hi durá desseguida.

Rector.

¿Y tú hi entrarás gustosa?

María.

¡Anjeleta! (_Com forsantla._)

Anjela.

(_Obligada_.) Sí... senyor.

Rector.

¡Oh! ¡Ja ho deya! ¡Ets un gran cor! ¡Ets... tant bona, com hermosa! Si, María, sí; heu pensát tant bè en darme esta alegria, que justament jo volia d'això parlar vos aviát. Comenséus á preparar; jo vaig á fè arregla 'l ruch, y, ja que 'm veig qu' ara puch, vos hi vull acompanyar.

María.

¡Ajá! Las cosas així, cop y volta.

Rector.

Y á arreglarme.

Anjela.

(¡Salveume, Verje del Carme!)

(_Cau abatuda en una cadira, y lo Rector se dirigeix á una porta, quant surt Benet._)

### ESCENA XIV.

Los mateixos, BENET, y, aviát, D. JOAN y D. LLUÍS.

Benet.

Senyor Rector.

Rector.

Vina.

(_Benet hi vá y parla baix al Rector, María y Anjela están al altre costát._)

María.

Així: las monjas y la abadessa, veuran ben'bè qu' has plorat, creuran que no hi vás de grat, y, volent, no hi ets admesa.

Anjela.

No ho veuran... No tingueu por.

María.

¡Oh! ¡Y ellas, que sòn tant trutxas! Vaig á buscar las caputxas, y á marxar. (_S' en vá._)

Rector.

¿Ell? (_A Benet, content._)

Benet.

Si senyor: per ço diu qu' ara al moment, hi vagi á la sagristia.

Rector.

Hi vaig. Si surt la María, qu' esperi un rato.

Benet.

Corrent. (_Lo Rector s' en vá._)

Anjela.

¡Benet!

Benet.

¡Ay! La cirerò.

Anjela.

¿Y hem voldrás renyar encara!

Benet.

No haguesses cregút la mare, no fòras dintre 'l sarró.

Anjela.

Ab aixó tens una mostra del que 'm sè sacrificar.

Benet.

Veurás: jo vaig á estudiar aquell tros de Pare-nostre.

(_Agafa una solfa y estudia baix, portant lo compás._)

Anjela.

Y jo á acabar de cusir la punta al alba.

(_Entran D. Joan y D. Lluís, que surten ab un paper cada hú, qüestionant._)

Joan.

Millor será que 'l senyor Rector ho senti y ho vulga dir.

Lluís.

¿Qué dirá?

Benet.

¡Re! (_Cantánt._)

Joan.

Qu' ell qu' ha dit la poesia, fá un moment, dirá si es ecsactament com jo he dictát y heu escrit.

(_Plegan los papers y se'ls fican á la butxaca._)

Lluís.

¿Qué hi há, Benet?

Benet.

¡Re! (_Cantant ab la solfa._)

Lluís.

¿Cóm, re? ¿No 'ns has fet senya al jardí que 'ns portavas lletras?

Benet.

¡Si!

(_Mirant la solfa y cantant._)

Joan.

Y donchs, dòna.

(_Benet sense, deixar de repassar la llissò, dóna duas cartas que pren D. Lluis, donant á D. Joan la que li toca._)

Lluís.

¡Y que vá ab fé!

(_Per la aficiò ab que Benet estudia. Mentrestant D. Joan ha obert la carta y diu:_)

Joan.

¡Ah! ¡De Madrit!

Lluís.

¡De Madrit!

(_Lluis també ha obert la seva._)

(_Trovantse aprop l'altra cadira del costát de la taula d'Anjeleta, li diu:_)

Si 'm permets...

Anjela.

Com vulga ussia

(_Lluis seu y llegeix._)

Joan.

(¡Vejam si 'm dú una alegria!)

(_Seu á la cadira de la taula de Benet, y llegeix baix._)

### ESCENA ÚLTIMA.

Los mateixos, MARIA, lo RECTOR, lo DOCTOR y EUDALT.

(_Per l'ordre que s'indiqui._)

María.

Noya. (_Portant las caputxas._)

Anjela.

Mare.

María.

Tot seguit.

Anjela.

Donéu.

María.

Es tart y vol plóurer.

Benet.

¡Fá, sol! (_Sempre estudiant._)

María.

Se diu.

Benet.

¡Fá, sol, dò!

María.

¡Ah! Estudia la llissò. Senyors...

(_Com saludant, despedintse, á D. Joan y D. Lluis._)

Benet.

No, no us podéu móurer.

María.

¿Cóm, si hem d'anar al convent?

Benet.

¡Ca heu d'anar!

María.

¡Y ara que dius!

Benet.

¡Re, re, re!

María.

¿Y per quins motius?

Benet.

Perquè aquí no fá un moment que 'l senyor Rector ho ha dit.

María.

¿Ell? ¡Si es la sèva alegria!

Rector.

Ara no. Quedéus, María (_Qu' entra pe 'l fondo._)