Part 1

Lo Rector de Vallfogona

Drama en tres actes y en vers

Serafí Pitarra (Frederic Soler)

1871

Estrenat ab brillant écsit en lo Teatro catalá inslalat en lo Teatro Romea la nit del 14 de Novembre do 1871.

REPARTIMENT,

PERSONATGES ACTORS ------------- ------------------------------------------ MARIA D.ª Francisca Soler. ANJELA " Balbina Pí. LO RECTOR D. Joaquim García Parreno. LO DOCTOR " Andrèu Cazurro. D. JOAN " Miquel Llimona. D. LLUÍS " Joseph Clucellas. EUDALT " Frederich Fuentes. BENET " Lleó Fontova.

Los escolans, homes del somatent, pajesos, pajesas, y noys del poble.

La acció en lo mateix poble de Vallfogona y durant lo regnat de Felip IV.

Esquerra y dreta del espectador.

AL DOCTOR

FRANCESC VICENS GARCÍA

SONET

Perdona ¡oh bon Garceni! si una lira Tòsca y sencilla, com la lira meva, Pera que revisquès la glòria teva, Avuy entre mas mans lo mon ne mira.

Jo, entre tas cendras, la brillant guspira Vegi del geni qu' admirá sens treva; Las cendras he ventat, y, á la llum seva, Ja resplandent de nou lo mòn t' admira.

Cantor mes digne de ta gran memòria Trovar podias; mes, si ja tapada Restava la estelada de ta glòria,

Y avuy jo he dissipát la nuvolada ¡Qué hi fá que digas tú y diga ta historia, Rimaire, al trovador que l'ha cantada!

L'autor.

ALS DETRACTORS

DEL

RECTOR DE VALLFOGONA.

SONET

¡Oh! Tots los que prenguéreu la festiva Y picaresca musa, per torpesa; Per necetat no mes, la sencillesa; Y per descaro nú, la grácia viva;

Si á vostra Tossa lo ressò n'arriba Del aplauso ab que 'l mòn veu la riquesa D'aquella ninfa, que, si bè pajesa, Ni á la sal ática ni al enjiny esquiva,

No despertéu jamay: triunfant veuriau La fama que deixareu trepitxada; Com un roséch al cor, vos sentiriau

La jelosía, fera, despiadada... Y altra volta al fossar devallariau, Baixos los ulls y fòsca la mirada.

L'autor.

AL DISTINGIT PRIMER ACTOR Y DIRECTOR

DEL TEATRO ESPANOL

D. JOAQUIM GARCÍA PARREÑO.

_Com tribut al mèrit, mostra d'agrahiment, y penyora d'amistat,_

DEDICA, AQUEST DRAMA,

L'autor.

## ACTE PRIMER

Sala blanca en la rectoria de Vallfogona. Quadros al oli, cadiras de baqueta, taulas de nouera tornejadas. Damunt la porta del fondo un quadro de Santa Bárbara; un fanal devant que 's puja y baixa; á la dreta del fondo una capella en forma de porta, que s'obra quant convé; al costat la entrada á una tribuna que dóna á la iglesia. Portas á cada costat, y, á la esquera, una finestra.

### ESCENA PRIMERA.

MARÍA, ANJELA, BENET.

(_La primera filant á la dreta, la segona filant á la esquerra, y, Benet, al fondo, vestit de escolá, arreglant lo fanal que tè baixát._)

María.

Densá que veig que millora lo senyor Rector, m'animo.

Anjela.

Jo també, perquè l' estimo.

María.

L'estimém y ell nos adora. Quant ton pare, qu' al cel siga, entre 'ls angelets y 'ls sants, me deixá aquí ab tres infants que qui sòn no cal qu' us diga, abatuda pe 'l dolor, ab tú, aquest y en Rafelet, moriam de fam y fret, quant vingué 'l senyor Rector. Ab mirada dòlsa y bona que ja 'm torná l'alegria: --Veniu-- vá dirme-- María; jo dech tenir majordona La misèria dú perills dels que jo us puch salvá encara, Vòs á mí 'm faréu de mare; jo de pare als vostres fills.--

Benet.

0h! Sí; mes vos vá dí aixó perquè 's vá prendar de mi; jo anava per un camí quant troví al senyor Rector: "-- ¿D'ahont ets, d'ahont véns, ahont vas? "¿Com te dius y ab qui t'estás? "--Sò de Tárrega, vaig á Verdú, "me dich Benet y no estich ab ningú. Com resposta tal sentí me volgué per escolá; vos vá vóure, us vá parlá, y vam vení á estar aquí.

María.

Vám venir, y ab tant bon cor nos ha cumplert sa promesa, que cap cor tè prou riquesa per pagarli tant d'amor.

Anjela.

Dèu en' sènt al cel li pagui.

María.

Y els anjelets.

Benet.

Ho farán mes aviát qu' ab mossèn Joan; aquest ja cal que s'amagui.

María.

¡Endavant... ja desgabellas!

Anjela.

Parla y no s'hi vol mirar.

Benet.

¡Donchs perquè 'm tè de deixar tant poch ví á las canadellas!

María.

Mossèn Joan es lo vicari.

Anjela.

¡Y es en tot tant bon subjecte!

María.

¡Y ens porta á tots tant afecte!

Anjela.

¡Y es per tot tant necessari!

Benet.

(Menos per estirá aurellas.)

María.

Respèctal bè y s'ha acabat.

Anjela.

Es un sant plé de bondát.

Benet.

(Pero vuit de canadellas.) Y, escoltéu, mare, ¿en Rafel?...

María.

¿Qué vols dir?

Benet.

¿Que no vè encara?

María.

Sembla, fills mèus, que... per ara...

Anjela.

A mí 'm fá está ab mitj recel.

María.

A mí no: mossèn Vicens se l'en vá emportar de criat á Madrit, y s'hi ha quedát per assumptos convenients.

Benet.

No á Madrit, á Saragossa.

María.

Mes, en tornant de Madrit, s'hi ha quedát pe 'l que t'he dit.

Benet.

¿Sabéu qu' es aixó? Una mossa.

Anjela.

¿Qué vols dir?

María.

¡Y ara, Benet!

Benet.

No hi há mes: que l'entabana alguna saragossana.

Anjela.

¡Heu vist plagot com aquet!

Benet.

Ballant ahí rams á plassa m' ho deya prou la María: --Si així no fòs, escriuria. ¿Per qué no escriu? ¿qué li passa? ¿Por ço es que 'l senyor Rector lo vá fè apendrer de lletra? ¿No sab que 's vá comprometre á escríurer si estava bó?

María.

Aixó penso, y, quant li dich, sempre 'm contesta:-- María, esperéu... já vindrá 'l dia... calméu lo vostre fatích...

Benet.

¡Ah! bè, es clar; quant ell ho diu...

María.

Y ab ell bó y ben sá en Rafel, si tenim algun recel bè será sense motiu.

Benet.

Donchs si ab tots dos, com s'espera, surtím bè d'aquest martiri, arreplego 'ls caps de ciri, cerillas de candelera, d'enterros, de combregás... tot lo qu' hi há á la sagristia; l'adroguer me 'n fa en un dia un ciri grós com lo brás, l'encench á Santa Romana, m'abrasso ab la Catarina...

Anjela.

¿Qué dius ara?

María.

¡Desatina! ¿La bastera?

Benet.

¡La campana!

Las duas.

¡Ah!

Benet.

M'hi abrasso y, ¡nanch!

María.

Calléu. (_Semblantli que la cridan._)

Benet.

¡Nanch!

María.

Calla.

Benet.

Tres batalladas y tot seguit repicadas; ¡na na na nanch!

(_Ell repica depressa y Anjela riu mòlt._)

María.

¡Callaréu!

Benet.

¡Na, na, na, na, na!

Veu.

¡María! (_Dins_.)

María.

¡Ah! ¿ho veyéu? Ja m' ho ha semblát.

Benet.

¿Qué?

María.

'L senyor Rectò ha cridat. (_Se 'n vá._)

Benet.

Jo...

Anjela.

Quietút, per si surtia.

### ESCENA II

ANJELA, BENET, aviát EUDALT.

Benet.

Anjeleta. (_Desprès de mirar per tota la escena._)

Anjela.

¿Qué?

Benet.

Quietút.

Anjela.

Si, ara que jo t'ho he dit. ¡Dèu mèu! ¡M' has dat un neguit!

Benet.

¿Perquè?

Anjela.

Perque ets un tossut. Sabs que tant pateix la mare perquè sempre está ab recel de que tant tardi en Rafel, y tú aquí parlantnhi encara!

Benet.

☀ Donchs perquè tarda á venir! Havém de fèr la comèdia...

Anjela.

La tragèdia.

Benet.

O la tragedia.

Anjela.

¡Oh! Es qu' ho has de saber dir.

Benet.

La tragedia que vá escriurer ja fá anys lo senyor Rectò, de Santa Bárbara. (_Mòlt marcat._)

Anjela.

Aixó.

Benet.

Que hi há un paper que fá ríurer sense parar ni un instant...

Anjela.

Qu' es lo que fará en Geroni.

Benet.

Y en Rafel hi fá 'l dimoni y en Roch l'ánjel y jo 'l sant, y tardant tant lo traidor no s'enseja la trajedia, y 'ns quedém sense comèdia enguany per festa major.

Anjela.

¿Y donchs ara que hi vols fer?

Benet.

¿Jo? 'L que vulgan.

Anjela.

Doncas calla. Hi ha tenoras y la gralla y balléu si no pot sèr.

(_Eudalt treu lo cap per la porta del fondo._)

Eudalt.

¡Psit! (_S'amaga._)

Benet.

¿Qué? (¡Ay! tèns rahò. ¡Quín cap!)

(_Perque al véurel se recorda de que tè un encárrech d'ell y cumplirlo encara._)

Anjela.

Benet; ¿ja sabs quin' hora es?

Benet.

Hora de contar dinés. ¿Que 'n tèns gaires?

Anjela.

No.

Benet.

☀ ¡Quí sab!

Eudalt.

¡Psit!

Benet.

¡Ja home! ¿Que no véus qu' ara comensava á dirho?

Anjela.

¿Qué parlas sol?

(_Perquè ho sent y no véu á ningú mes que á n'ell, perquè Eudalt s'ha amagát._)

Benet.

No... res... miro...

(_Dissimulant_)

Anjela.

Crech qu' ets plaga y no t'ho creus.

Benet.

Donchs, tornant á lo que deyam. ¿Qué li dich á l'Eudalet?

Anjela.

¡Que... no puch! (_Dolentli mòlt._)

Benet.

Quedará frét.

Anjela.

Que, si li he fèt mal, no ho creya. Calmi donchs lo sèu neguit ja qu' en vá per mí 'l tindria.

Benet.

Vejesses com passa 'l dia, li deyas, sí, tot seguit. No es curt de vista, y fá ulleras; está groch, y no es safrá, tè gana, y no vol menjá, y, essent rich, vá sempre enrreras; y home que no está trempát tenint salut y dinés, y gana y tot lo demés, ó está boig ó ennamorát.

Anjela.

¡Mes, ay de mi! ¿Qué dech fer si, haventne fèt prometensa, ó al cel tinch de fer ofensa, ó del Senyor tinch de ser?

Benet.

¿Y si ell ara entrès aquí?

Anjela.

Ni tant sols l'escoltaria y aquí sol lo deixaria, perquè 'm toca ferho així. Altres cops ell ho ha probát y ja sab que aixís ho he fèt.

Benet.

Es que diu que tè un secret que á tú sols pot ser confiát.

(_Eudalt guaita pe 'l fondo._)

Anjela.

¿Mes, no ha pensát?...

Benet.

Qué diré?

Anjela.

Mes si...

Benet.

Sigas apiadada...

Anjela.

Donchs...

Benet.

Per última vegada.

Anjela.

Que vinga... l'escoltaré.

Benet.

¿De debò?

Anjela.

Sí.

Benet.

¡Eudalt!

(_Eudalt ha entrát quant ella ha dit "que vinga" y quant Benet s'ha girát á cridarlo cap al fondo, ell ja li respon al costát, sorprenentlo á n' ell y á Anjela_.)

Eudalt.

¿Qué vols?

Benet.

¡Bó!

Anjela.

(¡Ell!)

Benet.

¡Fonoll! ¿Ja has entrat? ¡Si qu' ho has sentit aviat!

Eudalt.

(Vès y dèixans aquí sols.)

Benet.

Tú m' has dit que si ho lograva...

Eudalt.

Te diria hont es lo niu de rossinyols. Prop del riu.

Benet.

¿Al roure? (_Com endevinantho._)

Eudalt.

Sí.

Benet.

M'ho pensava.

(_S'en vá, content, pe 'l fondo._)

### ESCENA III.

EUDALT, ANJELA.

Eudalt.

Al fi ho he pogut lograr! (_Ab amargura._)

Anjela.

Eudalt

Eudalt.

¡Oh! ¡Quanta amargura per alcansar la ventura de poderte un xich parlar! ¿No pots dirme perquè may senttrme un instant volias?

Anjela.

Perquè, al sentirt', m'entristias lo cor umplintme d'esglay. ¿Qué treyém de ennamorarnos si no 'ns podém estimar? Aixó, Eudalt, es fernos gruar l'amor que no podem darnos.

Eudalt.

¿Mes, per qué així? ¡Válgam Dèu! ¡Al pensarhi 'l cor se 'm glassa! Quasi bè ab rés del mòn passa lo que passa ab l'amor mèu. ¡Tení una planta, regarla, cuidarla sempre ab amor, y aixís que vá á donar flor ó vá á fer goig, arrancarla! ¡Sentí 'l pagès lo consol de una pluja, y, quant ja veja l'ennuvolat que goteja, de cop torná á surti 'l sol! ¡Oh! No pot ser. Tú has fèt créixer l'amor y l'has de guardar. Si l'havias de matar no l'havias de fer néixer.

Anjela.

Allavors era mòlt noya y prou bè no ho comprenia; y jo jugava y corria, sense pensar, com baboya. Vaig sentir qu' alló era amor, me vaig trová ennamorada, y,-- Anjela, vaig dí, ets honrada; parlemne al senyor Rector,-- y, determinantme al moment en que comensá á sentirme --Calla, Anjeleta, vá dirme, tú tens de entrar al convent.-- Y com sentint la fredor ja dels ferros de la reixa, sens ecshalar ni una queixa, vá gelá això 'l mèu amor.

Eudalt.

¿Y podrás deixarme?

Anjela.

'M crida lo mèu cor sempre que no; mes diu lo senyor Rector que en aquest mòn tot s'olvida.

Eudalt.

¿Y es cert?

Anjela.

Com Dèu es al cel!

Eudalt.

¡Allavors si jo pregava, y lo vot se 't dispensava, fòras mèva sens recel!

Anjela.

¡Oh! ¡Eudalet, ab tot lo cor! Com t'ho he dit t'ho dich encarara: alcansa 'l sí de la mare, logra 'l del senyor Rector, y serè tèva al moment, com fóra tèva tancada, sino que, allavors, guardada me tindrias al convent.

Eudalt.

¿Recordarás lo qu' has dit?

Anjela.

Y t'ho he dit surtit del cor.

Eudalt.

Donchs veurè al senyor Rector, y tot avuy s'ha finit. Mes si, perque ell s'hi negués, tu á 'n al convent te tanquesses, no 't pensis, per mes que fesses, qu' allí la pena 't deixès. Sentirias la campana qu' á resar y al prech invita, y 't creurias qu' á la cita, de prop la font te demana. Veunas en lo desfet plor que 'l tèu cor besaria, las gotas d'aiga qu' un dia regalimá 'l cantiret. Te semblaria, si al cor algun capellá resava, que jo corrandas cantava á la finestra del hort, y quant ton afany veuria per aumentá 'l tèu desvari, fins en los grans del rosari las mòras que jo 't cullia, y mòn plor en las rosadas, y ma veu en los remors, y ma sombra en las foscors de las nits poch estrelladas, per apurá 'l tèu torment, quant guaitarias un dia darrera la gelosia, que dóna al hort del convent, me veurias passá á mí, dant lo bras á una estimada, sentint com ennamorada...

Anjela.

¡Oh! ¡No per Dèu!

Eudalt.

¡Oh! Donchs sí.

Anjela.

Que no ho sápiga si acás!

Eudalt.

¡Sempre!

Anjela.

¡May!

Eudalt.

Y cada dia...

Anjela.

No, per la Verge María!

Eudalt.

Doncas, mèva, ó tú ho veurás. (_Se'n vá._)

Anjela.

¡Oh! ¡Alabát sia Dèu! Ho vol lo senyor Rector, y la mare. No tinch cor per contradí 'l parer sèu.

### ESCENA IV.

ANJELA, MARÍA, RECTOR.

Rector.

"No es menester que digáu "de qui sou mas alegrias, "que bè 's coneix que sòu mias, "ab lo poch temps que duráu.

María.

¡Bo! ¿Ja 's comensa á entristir?

Rector.

¡Oh! No; si ja m'ho pensava. Un clavell que ennamorava, just se comensava á obrir, y, veyentlo, vaig pensar...

María.

Tanquém aixó: fá un xich d'aire... (_La finestra._)

Rector.

Encara no s'ha obert gaire: demá 'l podrem arrencar, y olorarém lo primer clavell qu' ha exít al jardí. Hi baixo aquest dematí, y... robát.

(_Anjeleta, qu' ha sentit lo principi de la escena ha anát a buscar al altaret un jerret ahont hi ha un clavell_)

Anjela.

¿Aquest potsè?

Rector.

¡Ay, ay!

María.

¡Oydá!

Rector.

¿Ets tú, Anjeleta?

Anjela.

Bon dia, senyor Rector. ¿Qué tal? ¿Se trova millor?

Rector.

(_Acariciantla._) Millò, millò, aixerideta. (_Ella li besa la má_) Vaja, Dèu te fassa bona.

María.

¿Donchs tú has trencát lo clavell?

Anjela.

He pensát lo mateix qu' ell.

Rector.

Y has pensát com una dona.

Anjela.

He dit:-- Llèvat dematí y fás aquesta bon' obra; perquè es lo primer que s'obra, aquest any, á n' al jardí.

Rector.

Dèu vos ho pach: sòu tant bonás que, jo ho penso cada dia: l'Anjeleta y la María, sòn dos ánjels, no sòn donas.

María.

¡Anem, anem!... Tanca alló.

Anjela.

¿La porta?

María.

Sí: fá un xich d' aire, y encara no convè gaire. (_Anjela la tanca._)

Rector.

¡Cá, cá: ara ray! Ja estich bó.

María.

No hi fá res: vè acanalát, y, si ara se'ns costipès y un altre cop recaigués...

Rector.

Ni menos may hi he pensat.

María.

¡Oh! Perquè 's veu las aurellas. (_Pausa._)

Anjela.

¡Ah! Si, si, ara gracia á Dèu....

María.

Dèu ha escoltát lo prèch mèu.

Rector.

(¡Quí ho pogués créurer com ellas! ¡Pobra dona! ¡Si sabia que porto la mort aquí!)

María.

Re ho diu mes que 'l sèu jardí, que s'ha fet tot alegría: Las flors tenen mes color, com dihent:-- Podém animarnos que ja tornará á regarnos, aviát lo senyor Rector. ¿Y els aucells? ¡Quina palestra! Crech qu' avuy un rossinyol, deya ab goig á un raig de sol, qu' entrava per la finestra: -- ¡Eh! ¡Que jo canto y tú no! -- ¡Eh! Que jo hi entro, 'l sol deya. ¡A fé ho semblava! Y jo reya de que á mí 'ra semblés aixó. L'aigua cristallina y pura, -- ¡Noyas!-- Ha dit á las flors, No siguem menos.-- Y olors nos enviava ab sa frescura. La cadarnereta nostra, dintre la gavia cantava, y, á tot aixó, contestava: -- Gracias, gracias. De part vostra. La calandria ho sent, tè rabia y diu;-- ¿Sí? Veurás, espera.-- Y vinga ab la cadarnèra, de la figuera á la gavia: -- ¡Ey! Vos que sòu de la casa: ¿Com li va al senyor Rector? -- Gracia á Deu, un xich millor. -- ¡Com que 'l metje no era un ase! -- L'ha curát Nostre Senyor: -- ¿Y tindrá salut?-- ¡Y tanta! -- ¿Y 's llevará?-- Aquest matí. Diu això, y... ¡Paraula santa! ¡Vinga olò y canta que canta, tots los aucells del jardí!

Rector.

¡Oh! Mòlt bè, mòlt bè, María.

María.

No sè si es cert que passava: mes com hi ha mòn ho semblava, y umplia 'l cor d'alegria.

Rector.

Mes anant á un' altra cosa. ¿Lo senyor Doctò, ha vingut?

María.

Encara no haurá pogut, perquè visita á la Rosa.

Anjela.

Quín senyò 'l senyor Doctor!

Rector.

¡Quant ha entès tant lo mal meu!

María.

No he vist saber com lo sèu.

Rector.

Per çó es mòn amich millor.

Anjela.

Lo qu' estranya mes tothom es qu' estiga en aquest poble, 'sent tant sabi, rich, y noble, un dels metjes de mes nom.

María.

Sa mercè 's trovava encara á Madrit, quant vá venir, y, al venir, tothom va dir: --Això deurá ser per ara. Dú una malalta, s'afanya per si un bon remey li trova, y vè á mirar si li prova l'aire d'aquesta montanya.-- Això créyam, quant, tot d'una, compra 'l mas d'euras, y 's diu que, no sè per quin motiu de desengany ó fortuna, havian determinát lo Doctor y la malalta, buscar la calma que 'ls falta, en aquesta soletat. ☀ ¡Rich y metje de tant nom dels personatjes mes alts, no visitará malats! ¡Clar que no!-- vá dir tothom. Quant, al sè al dia següent, se sab pe 'l poble la nova de que, si un malalt se trova, ☀ lo cridi á n' ell al moment. vá se estimat deseguida, no hi ha qui no dès la vida per defensar lo sèu nom. L'han fet cap de somatent, síndich de la confraria del Carme, y, en Pau María, parlant ahí ab en Climent, deya qu' encara no sab ni un sol home, que, si ell diu que 's tirhi de cap al riu, no se 'n hi vagi de cap.

Anjela.

¡Y que no siga ditxòs, sabent qu' aixís se l'estima!

María.

¿Qué tè qu' així 's desanima?

Rector.

Per mi, un secret dolorós. Vos sabeu que la malalta, s'ha sabút ja que l'hi es filla.

María.

Per ánjel, ni el ser sencilla, ni el ser bonica li falta.

Rector.

Mes li falta 'l goig del cor. ¿Per qué aquella palidesa, que la cubreix de tristesa, igual qu' al senyor Doctor? Aquí tothom sab la vida de pare y filla, y ningú pot pensá 'l motiu segú, que 'ls la fá tant entristida. Desprès de missa major, ahont, veyent una endolada resant sempre ajenollada, veyéu prop d'ella 'l Doctor, ja en lloch mes, per cap motiu, se la veu, si, per fortuna, en 'sent nit, no surt la lluna, platejant l'aigua del riu.

María.

Y ningú ha pogut saber si es donsella, si es casada, com es qu' aixís vá endolada, no gosant may un plaher...

Rector.

Ni 'l per qué d'aquest pesar, per desconegut motiu, que la dú á plorar al riu, mirant sempre cap al mar. Mes, si ell es metje del cos, jo ho sò del ánima, y vull arrancar, al sèu orgull, aquest secret dolorós.

María.

¡Ben fet!

Rector.

Avuy déu venir, per donarme á mí un consell: vejam si desprès jo á n' éll puch calmarli aquest sufrir. Avuy ho sabrém.

María.

¡Ben dit! Y ara lo senyor Rector pendrá 'l caldo. ¿Eh? Si senyor.

Rector.

¿Voléu dir?

María.

¡Bah! Tot seguit. Una tasseta á las déu, y desprès la medicina. ¿Oy que si?

Rector.

Bè.

María.

Noya, vina.

### ESCENA V.

Los mateixos. BENET.

Benet.

¡Ay! ¡Mare, mare, corréu!

Anjela.

¿Y aixó?

(_Benet vol parlá y no pot perquè está esbufegant._)

María.

¿Y ara?

Rector.

¿Y donchs?

Anjela.

Qué't passa?

Benet.

¡Ay! ¡Com qu' he corregut tant!

María.

Séu.

Benet.

No

Rector.

¿Per qué?

Benet.

Es una cosa que fá de mes bon contar, si un s'está dret.

Anjela.

Vejám.

María.

Digas.

Benet.

M'estava prop del rieral arrancant mòras del marje, quant, tot plegat, Toot... ¿Qué hi ha? Veyém una polsaguera que vè com un nüvol blanch, se senten gossos que lládran, s'ou lo galop d'uns caballs, arriva al fi al devant nostre, y, just s'han vist al devant, quant ja m'han caigut las mòras y el cistellet, d'encantat. ¡Quínas cordadas de gossos! ¡Quín bè de Dèu de caballs! ¡Quíns poms daurats las espasas. y, ab la sol, quin brillejar! Cinters y plomas los amos, acer y cuiro 'l caballs, galons y franjas los patjes, y á peu, pe 'ls gossos, los criats. Passant corrent, jo 'ls segueixo; corren ells mes, dochs jo tant, entrém á dintre del poble, parém devant del hostal, demanan la rectoria, los dóna senyas en Pau, jo, qu' aixó sento, aquí corro; d'aquí una estona vindran, paréu los llits de la sala, poséu llansols de lli blanch, tiréu espígol per terra, feu xocolate ab sacalls, y no us descuidéu, de tréurer pá blanch avuy per dinar, qu' aquets senyors qu' ara venen, ab tants cinters y plumalls, ab tants llebrers y tants patjes, y ab tants belluts y brodats, si no sòn reys ó bò princeps...

María.

¡Ja sè que sòn: comediants!

Benet.

No, dona, no: sòn marquesos. Quant han entrat al hostal, no han tingut gota de gana. ¡Vés si seran comediants!

Rector.

¿Y tú estante allí á la vora, no has sentit lo nom de cap?

Benet.

El de l'un, que 's diu D. Lluis, y el del altre que 's D. Joan.

Rector.

¡D. Joan Lasserna!

Benet.

M'ho sembla.

Rector.

¡D. Lluis Miralta!

Benet.

Encertat.

Rector.

¡Oh! ¡'Ls mateixos!

Anjela.

¡Y donchs!

María.

¡Y ara!

Rector.

Sòn los dos amichs mes lleals, qu' á Madrit van protejirme contra envejosos malvats. L'un es aquell que vaig dirvos que, si 'm vejesseu finar, li enviesseu los mèus versos.

María.

¡Ah! Si; D. Joan; es vritat.

Rector.

Sòn duas personas dignas.

Benet.

¡Si; si, portan uns criats!

Rector.

De sentiments generosos.

Benet.

¡Si! ¡Si portan un caballs!...

María.

Calla.

Benet.

Bè; mes si jo callo no diré res.

Rector.

Al instant Benet, vès, y, de seguida, digas que hi vas de ma part, y que joyòs los espero per darlos, fort, un abrás.

Benet.

Y tú posa aquella bánova, que vares fè ab farvalans.

María.

Aixó no sòn cosas tèvas.

Benet.

Los cobrellits de domas.

Anjela.

Si, si, home; tot lo que vulgas.

Rector.

Mes, ans que tot, al hostal.

Benet.

Las coixineras ab puntas. (_Anant y venint._)

María.

¿No vols fè 'l que t'han manát?

Rector.

Qu' aquí 'ls espero y que vingan.

Benet.

Ni 'l temps de girá 'l missal. (_Se 'n vá._)

María.

Valgam Dèu, quina alegría!

Anjela.

Veu caballers y caballs, y no sab ja l' que li passa.

Rector.

Vaig á véurerl's arribar. Prepareuho tot, María, perquè 'ls vull rébrer com cal.

María.

Deiximho tot pe 'l mèu compte.

Rector.

M'han dat un goig del mes grans. (_Se'n va._)

### ESCENA VI.

ANJELA, MARÍA.

María.

¡Ay! ¡Jo 'm moro d'alegria!

Anjela.

¿Y aixó, mare? ¿Qué teniu?

María.

Véurerl' mort y véurerl', viu, en tant poch temps! ¡Quí ho diria!

Anjela.

Ja ho podéu dí , es una sort qu' á fé no me la esperava.

María.

Véurerl' viu quant jo contava que 'l deuriam plorar mort! Sols una cosa á 'n al dia, me dóna un xich de inquietút.

Anjela.

¿Y es?...

María.

¿Com es qu' ab la salut no l'hi ha tornát la alegria? ¿Com es qu' ara, cada estona, com abans jo 'ls hi he sentits, no ix ab aquells acudits, del rector de Vallfogona? Aquells versos que vá escriurer á la Josepha gravada, dientlhi: "mossa corcada, bresca sens mel..."

Anjela.

¡Que vaig riurer!

María.

¿Te 'n recordas?

Anjela.

Lo mateix que si 'ls estès sentint ara. ¡Y ella hi vá posá una cara!

María.

¡Oh! Es que n'hi vá dir un feix: "Formatje ullat, gelosia,.. Mes, á mí, per agudesa, que vá deixarme sorpresa, la que vá tenir un dia. Lo senyor bisbe, creyent que fóra mes ben mirát, passá un' ordre pe 'l bisbat, manant qu' era convenient, per evitar los estranys recels de certas personas, qu', al menos, las majordonas, tinguessen uns quaranta anys; y el senyor Rector, qu' encanta per acudits , obehint, diu:-- Duas noyas de vint, y, dos per vint, fan quaranta.

Anjela.

¿Y vá tenirlas?

María.

Ni un' hora. Com qu' aixó ho vá fer no mes per fer la broma , desprès ni váren venir de fora.

Anjela.

¡Ja, ja! (_Rient molt_)

María.

Y aquets acudits sòn tant d'ell, quant pot tenirlos, que fins que torni á sentirlos, no 'm passaran los neguits.

Anjela.

No crech que ningú ho logrès; l'han mort envejas y orgulls.

María.

Li ballarem l'aiga al ulls, y vejam qui podrá mes.

Anjela.

¡Oh! ¡Si 's tingués la fortuna de tornarli la alegria!...

María.

N'hi darè una cada dia. Mira, avuy ni darém una.

Anjela.

¿Y li darém vos y jo? (_Joyosa._)

María.

Tú sabs bè lo complascent qu' ell te veurá entrá al convent. Donchs demli gust en aixó. Jo ho tinch ja preparát tòt; ja he vist la mare abadesa, y avuy li dem la sorpresa sens qu' ell ne sápiga un mòt.

(_Anjela plora._)