Part 3

-Veureu... Sino tots, la major part de vosaltres sabeu prou bé que, quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aquí ja ens trobàvem en plena efervescència naturalista. Estudiar d'aprop el natural, arrencar-ne un tros de vida, fotografiar els tipus, estereotipar-ne les accions, estenografiar el llenguatge, era la pragmàtica llavors seguida i la que, per sort de les nostres lletres, encara es segueix avui. ¿Què més bellesa que la veritat, si la veritat les conté totes? Tant com l'art o més que l'art, era la vida el què ens proposàvem descobrir, per a fer una literatura que fos ciència al mateix temps... Un temperament vibrant, vigorós, personalíssim com el d'en Dordal no podia per menys que afiliar-se, enardit, a la doctrina. Però, què dic afiliar-se? Més que soldat de fila, ell seria, pels seus mèrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloc d'honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou braó per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era l'home predestinat. I posseït de l'altíssima missió que tàcitament li confiàvem, va abandonar de seguit els versos ruralistes, que solament li oferien una mesquina gloriola de Jocs Florals de muntanya. I ell -ja ho sabeu, senyors,- havia nascut per a més altes destinacions literàries que les de guanyar englantines... I veu's aquí que llavors començà a publicar els _Quadrets de fora,_ saborosa mescla de la poesia pagesívola que havia conreada als primers temps del nou credo verista que amb tanta empenta es posava a professar. Pot dir-se, sense por a les objeccions, que el gènere nou encara li esqueia millor que altre. Portava aquell home dintre seu una facultat d'anàlisi, un instint d'observació punyenta fins al crudelisme, que li permetia penetrar, com la fulla d'un bisturí, en la carn viva de les escenes de luxúria i sang que havia vistes al seu poble. Però va arribar un moment en què aquelles escenes foranes i tremendes ja no el satisfeien prou. L'aire de somni o de misteri, de què algunes anaven impregnades, va acabar per fer-li nosa. No. Ell podia fer coses més altes. A n'en Dordal li calia un escenari més consistent, més prosaic, per dir-ho així... menys engalanat de flors i violes, menys propens als desvaris idealistes. I en aqueix estat de consciència literària va concebir la seva obra magistral _Els Barris Baixos_. Com va ésser? Com va succeir? Passejant-se un dia pels encontorns del Port vell, va veure una barriada estranyament pintoresca, habitada per la genteta de la riba. Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles més propis per a ésser novel·lats segons el cànon del naturalisme que imperava arreu! Allí tenia uns carrers, els més suspectes... aquí, unes botigues fosques com habitacles de bruixes... més enllà, les parets suades del moll... al capdamunt, la fortalesa fatídica... I tèrbols com els indrets mateixos, eren els personatges que li sortien al pas. Dones fluixes de roba i amb el cabell penjant... homes d'aire sospitós, que rondaven eternament per aquells barris... Aleshores en Dordal, va dir-se: -«Ja he descobert el meu món, el camp de batalla novellesc... Aquí tinc l'escenari que somniava. Aquests homes i aquestes dones seran els meus herois d'aquí endavant.» I veu's aquí, senyors, la gènesi de la famosa obra mestra... Més, desgraciadament per en Dordal, i desgraciadament per tots nosaltres, la història no acaba aquí. Perquè aleshores va passar que, habituat a n'aquell medi infecte, el nostre home no se'n va saber sortir, una volta acabada la novel·la. Sentia pels barris baixos, que li havien donada la glòria artística, una afició molt especial, meitat habitud, meitat agraïment, que el tenia encadenat a n'aquells llocs. Si el volíau trobar a qualsevol hora, l'havíau de cercar per allí... I un vespre, una nit d'hivern, hi va veure una escena de crim sagnant, que li va suscitar la idea d'un altre llibre. Dos homes patibularis disputant-se una dona, ganivet en mà. Era un episodi de lluita per la possessió, primitiu com l'alba de les edats, revestint la forma més popular i més moderna! Quina temptació per a un novel·lista! Cercar els antecedents del drama vist, estudiar-los, desenrotllar-los, fins a arribar al desenllaç de sang i mort... veu 's aquí el programa que es va fixar el literat. Més, per a pintar, amb coneixement de causa, les peripècies del terrible quadre, li calia aprofundir la vida, li calia respirar l'atmosfera de la intimitat No n'hi havia prou per un home conscienciós com ell, amb contemplar la malvestat des de fora. S'havia de ficar dins. Llavors va voler conèixer de prop els personatges que únicament havia vistos de lluny; llavors va penetrar en aquelles cases que únicament havia observades des del carrer; llavors va acabar per fer-se amic de l'heroïna, de la dona que havia estat causa de l'episodi sagnant. ¿Qui, sinó ella, amb les seves confidències, li hauria pogut donar la clau psicològica de la novel·la en projecte? En Dordal era fort, en Dordal era valent, sols en Dordal era capaç de viure en aquell món, per a complir l'obra d'observació profunda que li exigia la seva honradesa d'escriptor... Més, la desgràcia va voler que, amb tot i la seva robustesa, en aquell propi instant s'iniciés el decaiment orgànic del novel·lista que plorem. Fossin les misèries morals que sofriria, fossin els esforços que intentés per realitzar la seva obra, el cas és que en Dordal va començar a perdre els colors, a migrar-se, a emmalaltir-se. Com si ell mateix conegués que la causa del seu mal era la vida nova que portava, prou va provar de sortir-se'n, fins enduent-se'n a un altre medi social aquella dona que s'esforçava en redimir del passat. Però, no va aconseguir-ho. I entretant, la novel·la, mai prou documentada, no avançava un pas; i entretant el novel·lista s'anava consumint... fins que un dia dos amics aquí presents varen arrencar-lo de la _malaria_ d'aquells indrets i dels braços d'aquella dona, que havien estat el seu abisme de perdició. Desventuradament era tard per a salvar-lo. La malaltia havia fet massa de pressa la seva obra destructora... I veu's aquí per què -va afegir el secretari general- he dit que el nostre home havia mort al peu del canó, víctima del seu amor al document humà. ¿No tenia el dever de proclamar-ho ben alt, en un discurs necrològic ?

Els assistents varen fer que sí amb el cap. Tots semblaven estar conformes, tots, menys un jovincel novo-idealista, que en veu baixa murmurava:

-Si en això de documents humans pogués establir-se la distinció entre sexes, jo diria que, més aviat que víctima d'un document humà, en Dordal va ésser-ho d'un document femení...

LA MÀ DEL MISTERI

Abonats i concurrents a la primera llotja baixa del prosceni estaven, feia dies, intrigats. Des de la nit del debut, havien observat que l'hermosa diva Eliar-Emin no es treia mai el guant de la mà dreta. Ni que l'acció de la pessa ho demanés, ni que el caràcter del personatge ho exigís, ella no ensenyava nua aquella mà. Fins per a fer _La Pastorel·la amorosa_, va presentar-se enguantada tota la nit. I si, en les demés funcions donades a Varietats, algun cop que altre es treia el guant, era indefectiblement el de l'esquerra; l'altre, ni un sol cop per excepció... al contrari del que sol succeir, que un es lleva més aviat el de la dreta.

-Singularíssim!...- deia, meditatiu, un de la banda.

-Enigmàtic!- chorejaven molts.

I el col·loqui floria en rares conjectures i fantasioses hipòtesis així que es tractava d'aquest fet, que sols podia tenir per futilesa un esperit superficial.

Hi havia qui suposava que, si amb tanta persistència ocultava la diva aquella mà, era senzillament, perquè la tenia lletja. Aventuraven d'altres que potser la tenia deformada i tot, perquè essent com era, la gentilíssima diva, filla de la famosa domadora aràbiga Sarah-Emin, tal vegada, de criatura, havia sofert la bàrbara caricia d'alguna fera de les que la seva mare exhibia per Europa. I no mancava qui deixés volar l'espècie de que potser ni mà tenia, venint aquell guant indispensable a ésser l'amable superfície que cobrís un enginy meravellós d'ortopèdia... Sinó desbocada, la imaginació corria àgil entre els habituals de la llotja baixa de prosceni, més ansiosos cada nit de desxifrar l'obscur enigma.

Per ço és que, quan va saber-se que un tertuli de la llotja, el secretari de legació Pol Demar, havia aconseguit, després de lluïdes estratègies, fer capitular a la diva, l'elegant diplomàtic va esdevenir objecte de les més hàbils interpel·lacions. I es comprenia que fos així. El galan que havia tingut prou atractiu, prou eloqüència masculina per a apoderar-se amb arts d'amor d'aquella criatura estranyament preciosa, en apariència salvatge com la Venus del desert, i en realitat subtil com exquisit producte de les més oposades civilitzacions, per força havia de posseir el secret que torturava tantes curiositats. De que ell ho sabia, no se'n podia dubtar. Ara... tot consistia en què volgués revelar-ho. Perquè, correcte com era per habituds professionals, més propens a la reserva que a la comunicació, molts es temien que refusés espontanejar-se. I així, en efecte, va passar. A les insinuacions que se li feien, replicava ell amb eufemismes tan graciosos, amb tal enginy d'evasives, que, sense ofendre al curiós, deixaven la curiositat insatisfeta.

Tan solament a un amic, per a qui mai havia tingut el secret més mínim, en Delmar va aclarir un dia el misteri. I s'oferia la història tan excepcional, tan estranya i rara, que l'amic va restar meravellat. Meravellat fins al punt de que, no podent reservar-se per si sol la revel·lació impensada, la va confiar a un altre amic. I aquest amic també va tenir la debilesa de comunicar-ho tot a un altre. I, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal, tan pintoresc, tan exòtic que, per lo extraordinari, quasi disculpava la sèrie d'indiscrecions.

Però... Què es deia? Quin secret es referia? ¿Què es contava? Es contava que la diva, lluny de tenir la mà dreta lletja, i encara menys deformada, com a la lleugera s'havia suposat, la tenia tan agraciada de formes, tan fina i ben fusada de dits, com l'altra. El que hi havia és que al palmell s'hi dissenyava una taca carminosa, quasi bé circular i d'uns quatre centímetres de diàmetre, que en certes temporades adquiria un to vivíssim com de sang fresca, acabada de vessar. I de què pervenia la misteriosa taca? Pervenia d'un apetit vehement que havia sentit la mare d'Eliar, mentre duia a la futura diva a les entranyes. Es deia que un any, per la segona Pasqua musulmana, la famosa domadora es trobava a Alger i, al veure rajar la sang de l'anyell del sacrifici, fos per l'estat en que es trobava, fos per excitació de la festa religiosa, el cas és que li va entrar un desig irresistible de tocar aquella vermellor calenta que brollava a glops del coll obert de la víctima. I amb la mà dreta va tocar la sang, i la mà dreta va tenyir-se'n. Sort que màcules així aviat s'esborren. A la primera ablució, la taca de sang fugia de la mà de la domadora; però diu que al mateix moment l'estigma es va marcar indeleble en la de la filla que portava en el seu si. El cert és, al menys, que venir al món la criatura mostrava en el palmell la taca impresa i que, com més anava creixent Eliar, més visible el senyal es feia. Oh, i en certes tongades, encara més! Sobre tot, durant els setanta dies que separen la Pasqua gran de la Pasqua xica, la taca agafava els més encesos tons, com si la sang en rajés. Calia que passessin tres o quatre llunes, per a que el color comencés a esmortuir-se. I a l'acostar-se el Ramadan, altre cop la vermellor tornava a comparèixer, com les roselles pel juny...

Quan Eliar, púber tot just, va decidir-se per la vida de l'escena, entre ella i la seva mare va esclatar una dissenció. Volia l'ardent domadora que la nena anés ensenyant pel món, qui sap si a manera de reclam, qui sap si a manera de glòria ètnica, aquella taca sagnant que memorava una raça històrica, rituals sublims, costums pintoresques, tumultuoses maternitats... Però Eliar s'hi oposava. La nena preferia usos i estils europeus, modes sancionades, normalitats socials. I no cal dir que va triomfar la voluntat de la diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va tractar d'amagar el cognom... intent, per altra part, quasi bé inútil, ja que no podia ocultar tampoc l'especialíssima bellesa que denunciava el seu origen oriental. Però, en tot el demés, va voler ésser dona nova, filla únicament de la seva artística creació. En comptes d'adaptar-se a una fatalitat, se'n faria senyora i reina. I aquest és el motiu de que cobrís constantment la taca vermellosa que, ben lluny d'enorgullir-la com un segell personal, li donava pena com una tara d'origen vergonyós.

* * *

Des del moment en que el misteri els va ésser revel·lat, els habituals tertulis de la llotja baixa de prosceni esdevenien estranyament satisfets cada vegada que veien sortir en escena a Eliar. Com que el pintoresc enigma que encloïa la seva història havia, durant mesos, constituït per ells una obsessió, ara respiraven joiosos i amb el fervor dels aplaudiments traduïen el singular plaer que els feia l'aparició d'una dona que des d'aquell punt se'ls presentava deslliurada d'un dels seus capitals secrets. Els semblava que posseir aclarit el misteri d'aquella mà enguantada, inconegut dels demés mortals, els obligava a majors gentileses, a majors galanteries, com si haguessin aconseguit quelcom d'accés a la intimitat de la seductora actriu.

I aquesta, sense dubte, deuria ésser una de les principals raons de que, a l'anar-se a acabar la temporada, convinguessin els de la llotja en obsequiar a la diva amb un dinar d'amics, que era el menor homenatge que podien dedicar a qui tantes hores de delícia artística els havia consagrades. Però... ¿era realment, l'obsequi, desinteressat tribut a la celebrada artista? ¿O bé desig, comprensible, d'admirar la dona hermosa, contemplant, en una hora d'íntima expansió, la bellesa, lleument bruna del seu rostre, la fosquedat tornassolada del seu cabell, la brillantor obscura dels seus ulls, endiamantats i negres com una nit estrellada? ¿O seria potser més aviat ànsia d'observar a la diva posada en compromís de desguantar-se per menjar i veure com mostrava ella mateixa aquell signe original que encara a tots, obsessionava? Quelcom de tot això deuria haver-hi, per més que l'intent de veure nua aquella mà era tal volta el qui en predominava entre els propòsits dels comensals.

El que sense cap dubitació es pot dir, és que quan la diva, enllaçada al braç d'en Pol Demar, va presentar-se esplendent a la sala del dinar íntim, als circumstants els perseguia idèntica preocupació: Què faria Eliar? Es mantindria enguantada com en l'escena? Es treuria el guant i deixaria al descobert aquella taca de sang que ocultava als ulls del món? La gentil actriu ni sols semblava adonar-se de la unànime obsessió.

Perpètuament afable i plàcida, va tenir un somrís per a l'un, un mot amable per a l'altre, una estreta de mà per a tots, fins al moment de voltar la taula. Va asseure's al costat d'en Pol, serena i somrient com sempre, i abans de servir-se el primer plat, va començar a desguantar-se davant la callada expectació dels amics. Havia arribat l'instant solemne. Contra el que tenia per costum, l'hermosa criatura va llevar-se tranquil·lament el guant de la mà dreta, mentre els ulls de tothom es clavaren com distrets, però amb avidesa, en el palmell fins aleshores eternament amagat. Però... veu's aquí que al palmell res d'anormal s'hi va veure. ¡Quin desencant i quina confusió! Amb l'accionar coquetament versàtil, la mateixa diva semblava que ho fes a posta de mostrar a les clares tots els aspectes de la seva mà. I ni l'ombra més tènue ni el senyal més microscòpic de taca vermellosa es traslluïa enlloc. Al contrari. Una pell satinada i uniforme, com pètal de rosa pàlid lleugerament bru, tapissava suaument tot el palmell...

Doncs, llavors, era ficció el què s'havia contat? Lo de la Pasqua musulmana, lo de la sang de l'anyell del sacrifici, lo del desig de la domadora, tot venia a ésser faula únicament. ¿Però, en aquest cas, com s'explicava que la diva anés pel món eternament enguantada, donant motiu a la llegenda? ¿Seria una història hàbilment forjada per a auriolar a l'actriu de misteriós prestigi? Més això tampoc era de creure des del moment en què un galant home com en Pol Demar s'havia convertit en cavaller de la diva... Un celatge de sospites i de dubtes ennuvolava l'esperit dels comensals. Fins entremig de la joia discreta del dinar, a estones es transparentava l'ànsia que tots sentien de resoldre una incògnita cada vegada més tèrbola.

I quan a l'aixecar-se de taula en Pol Demar va trobar-se amb la mirada insistent de l'amic íntim que semblava interrogar-lo amb aires d'home estranyat i tal volta un xic ofès, el diplomàtic va dir-li, en un amistós apart:

-Però... de què et meravelles? ¿De no haver vist en la mà d'Eliar la taca sanguinosa de què un dia, confidencialment, vaig parlar-te? -Doncs, no has de meravellar-te'n. Ara, transcorre el període en què el senyal es fon completament. Fins que s'acosti altre cop la Pasqua musulmana, no tornarà la taca a fer la seva aparició. Ve a ésser com un planeta que tingui fases...

-Ah!- va exclamar l'amic tot somniós.

-Eliar, per a acceptar el convit- afegia en Pol -ha aprofitat aquest lapse de l'eclipsi o interregne regular, com ella diu... ¿Vols, tu, que essent com és, observadora de les normalitats fins a l'orgull, hagués consentit a venir aquí, de no haver pogut desenguantar-se i ensenyar una mà correcta, pura, de la pintoresca màcula que ella oculta com la d'un crim?

EN PERE PERDIS O L'OCELL ARTIFICIAL

Havia sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarannà que fins semblava tenir una vaga idea de què no hi cap més realitat de vida que la que neix del propi esperit. Però com que demés de rumiador, era curt de geni, al capdavall va haver de resignar-se als obstacles exteriors, reduint el seu somni de creació a l'expressió més mínima. No sentint-se amb prou cor per a edificar un palau de màrmol, ni tan sols una torreta de còdols, per a albergar-hi el seu món, va acontentar-se amb ficar-la dins d'una casa de fira.

És que en Pere Perdis ignorava que voler és poder. Ell res sabia de la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats d'energia, ni d'aquells homes transatlàntics que consideren la pobresa com un pecat, com un crim. Oh, si n'hagués sabut alguna cosa! Potser aquells exemples li haurien servit d'estímul, i el dia més impensat s'ens hauria convertit en superhome, en emperador de multituds, en director de consciències... Però no, ell era un sumís, un obedient, que duia la modèstia per màcula original.

Nascut en un dels carrerons més estrets i foscos de la ciutat vella, allí s'havia criat, desnarit i pàl·lid com l'herba migrada que treia els brins per entre les llombardes del carrer. ¡I això que en Perdis eternament sospirava pels grans espais, pels horitzons infinits, per les muntanyes altívoles! Perquè de tant sentir-ho a dir als veïns s'havia arribat a creure que no hi ha joia comparable a la que proporcionen a l'esperit els espectacles grandiosos de la natura. I doblement meritòria resultava aquesta admiració, per quant, si en Perdis estava tan convençut de l'encís que causen els panorames naturals, era únicament per la paraula honrada del veïnat. Venia a ésser una suggestió, ja que ell, de visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la naturalesa salvatge, ruskiniana; però, pel mateix que a penes la coneixia, encara l'adorava més. Que no hi ha per a estimar les coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.

Doncs, veu's aquí que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el món, sense parents ni adherents, el pobre xicot feia la viu-viu en un despatx comercial, on per un estipendi, de tan menut verossímil, li tocava escriure durant dotze hores diàries muntanyes de faixes amb noms de parroquians i amb senyes de les cases respectives. És clar que no era precisament aquell ofici a què el cridava el seu temperament somniador. Però... ¿què voleu fer-hi quan el geni no va acompanyat de voluntat?

Davant de l'escriptoriet tot el sant dia, ni un pam de cel blau podia veure, perquè els cristalls glaçats de la finestra li tapaven la vista del defora. Sort tenia de que allà on no hi arribava amb els ulls, hi arribava amb la imaginació, ajudada per la dita dels veïns. Així és que mentre maquinalment posava les adreces: _Don Benet Grau. Sastre. Igualada... Donya Carme Serra. Merceria. Sabadell... Senyors Comerma Germans, Stat. en Comandita..._ en Pere Perdis reforjava la imatge ideal que s'havia fet de les prades maragdines, il·luminades per un sol rialler i enjoiades per ocells cantaires i reguerols murmuradors.

Al principi, en aquell paradís artificial, el poeta-dependent hi posava amb la imaginació una figura de carn i ossos: la de la donzella dels seus callats amors. Era una noia veïna de la dispesa on ell s'estava, que havia vist algun cop traient el cap a la finestra. ¡Quina aparició tan dolça a l'ànima! Si ell s'hagués trobat amb prou esperit, li hauria declarat el seu amor; però mai va gosar a dir que l'ànima fos seva. I és clar, va succeir el què sol succeir en aquests casos: que la noia va enamorar-se d'un altre i va desaparèixer del veïnat.

Des d'aquell dia en Pere va procurar esvair del pensament la deliciosa imatge, com un que es desfà d'un utensili preciós perquè no té casa per semblant moble. Era una ambició massa grossa per a la seva humilitat. Massa luxe per a la seva ànima i pels seus sentits. I aleshores la va donar per fer paisatges sense figures, pensant que més endavant potser podria posar-n'hi una altra, encara que fos filla de la invenció. Subconscientment i tot, ja li recava, ja li venia una mica malament haver-se d'empescar una donzella artificiosa, quan gairebé l'havia tinguda del natural. Perquè humil com era de per si, trobava pretensió massa alta i orgullosa això de mantenir un ideal d'amor platònic, creant una donzella tota d'artifici, bona segurament per a suprems rumiadors... però no per a ell, cuc de la terra, que amb una de real ja s'hauria tingut per satisfet...

I veu's aquí que durant les inacabables hores d'escriptori tornava a pintar de pensament la seva personal visió dels boscos i les prades, de les florestes i dels rius. Mes, ni reals ni inventades, en aquells escenaris de paradís no hi havia Eves primicials, ni en aquells boscos dòrics hi trescaven Dianes enciseres, com si el pintor no esperés res d'un amor que si era espiritual esdevenia inassequible, per falles del pensament, i si era de sensació resultava irrealitzable per falles de voluntat. Va ésser la gran crisi de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que entretant no tenia més recurs que eliminar, de les seves creacions, l'escalf d'humanitat sensible. Des d'aquella hora endavant, més retret va mostrar-se cada dia, més allunyat de socials contactes, més tancat en si mateix.

Ja no esperava com abans les tardes del diumenge per a fantasiar més o menys del natural, pels parcs i pels jardins públics, parat davant de les rengleres d'albes platejades o dels macissos geomètrics delineats amb flors, o dels gavials de fil metàl·lic on xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella naturalesa ordenada i cívica cada dia li desagradava més, no precisament pel que tenia de cívica i simètrica, sinó per ésser l'arranjament obra d'un altre... Perquè el que ell hauria volgut era una natura verge i escabellada per a domesticar-la, de pensament, al seu gust.