Part 2

Mes, aquells aires de beatitud duraven poc. Erem humils infants de la terra i al veure davant nostre la ruta, que duia al temple, tota enjoiada de poncelles i alegria per obra i gràcia del bon temps, perdiem, sense adonar-nos-en, la majestat de nins gloriosos. ¿Quin és l'infant, que s'està de saltar i ajogassar-se, quan la naturalesa balla davant dels ulls, esplendorosament abillada per a una festa de bodes? Eren els primers dies d'abril... generosa pel món, convertida en clapes verdes per les prades, en cantúries d'ocells per les arbredes, en constel·lacions de flors enceses pels jardins, en flaires ubriagadors destriats pels aires, en esclats de llum llampegant arreu... La vida nova, la vida nova, tan esperada en les llargues nits d'hivern, havia compareguda i ens feia bategar el cor i ens feia somriure els llavis i ens enlluernava els ulls i ens deslligava la llengua. Així és que, mentre els nins, formant un chor, cantàvem acompassats: _El ram, el ram, el ram de la Passió!_, els altres aixecaven crits aixordadors de _¡¡Juli!!_

Avisades pels nostres cants, compareixien altres colles de nins, també proveïts de llors i palmes, i aquella enramada, que de bon principi no era més que un verger petit, esdevenia de prompte gran floresta, i quan venien més infants amb més llorers i palmons, la floresta creixia, es multiplicava, fins a convertir-se en bosc immens. Un bosc immens, bellugadís i remorós, ple de xiscles i rialles, com assotat per tempestats d'alegria; un bosc immens que fremia amb extremituds de joia; un bosc immens que caminava tot sol cap a l'Església, cap a l'Església...

L'Església es veia de lluny, gaia, somrient, idíl·lica, il·luminada de ple a ple per la claror matinal de primavera. Aquells murs, que a l'hivern semblaven tristos, ara somreien, acariciats per la llum; aquell cloquer tan rònec, que s'alçava negre com una amenaça, ara s'enlairava lluminós, escala per anar a la glòria; aquells carreus tan molsosos, ara lluïen daurats pel sol. Solament al mig del frontis es destacava la portalada del santuari, negra, insondable, fonda, com la boca del Misteri.

Mentrestant la munió de palmes i llorers, ara trontollant, ara gronxant-se, s'anava acostant cap a l'Església, cap a l'Església i, a l'arribar a les portes del creuer, el bosc s'aturava tot de sobte. Qui ha vist espectacle més meravellós? De l'una banda, la nau ombrívola, nua, glaçada, trista, sense llum i sense imatges; de l'altra, la ufana primaveral dels rams plens de color i de rosada; allà els vells sacerdots, immòbils i impassibles, severament revestits de foscos ornaments; aquí, la fressa alegroia dels infants, coberts de virolades túniques; d'una part, la gravetat de l'antífona a cant pla; de l'altra, el rebombori baladrer als crits de _¡Juli!_

Però l'acte més solemne, més imposant, era quan venia el moment de la benedicció. Semblava que tota la selva bellugadissa sentís místiques esgarrifances, així que el sacerdot alçava el braç. Els rams de llorer acotaven les testes de fullaraca, les palmes vincladisses feien acataments i reverències... després, tot el bosc en pes, s'agenollava, postrat, en adoració.

Aleshores, per damunt de l'espès brancatge es veia surar la mà blanca del sacerdot fent aspergis tres vegades... Després, el bosc es tornava a aixecar en l'aire... i emprenia la marxa la professó.

Davant anava el turiferari amb els incensers, seguia el subdiaca amb la creu al coll, venien els acòlits amb els ciris, després els sacerdots i el celebrant. Darrera, tota la gentada dels fidels i la remor de rams i palmes. Tot dirigint-se a la porta major, ben tancada per dins i ben barrada, els clergues anaven cantant antífones amb to tan solemne, amb tanta majestat, que els infants semblaven despacientar-se, fins que, mesclant les veus tendres amb les sonores dels capellans, rompien en crits de _¡Juli!_. I així que el subdiaca trucava a la porta amb l'arbre de la creu, la multitud infantívola cridava altra volta a chor: _¡Obriu obriu; obriu que volem entrar!_. Oh! Sí! El bosc de llorers i palmes volia entrar a missa. Les generacions noves volien penetrar en la Casa pairal del Senyor. Els infants de la terra volien presenciar el Misteri de la Redempció Divina: _¡Obriu que volem entrar!_.

I les portes s'obrien de bat a bat, i la munió entrava a dins, i semblava que tot el temple, suara tan trist i fosc, s'animés i s'aclarís de sobte amb la presència de les palmes daurades i dels llorers florits, que encara venien amarats de llum de fora... En un tancar i obrir d'ulls, l'església silenciosa i negra esdevenia plena de cridòria i d'alegria... Però, al contemplar els altars amb els retaules coberts, sense llums i sense imatges, tornaven a venir a la memòria les tràgiques paraules: «La festa dels Rams és diada d'alegria i vigília de dolor».

Avui són les rialles i els crits de _¡Juli!_ Demà seran les llàgrimes i, els crits de _¡Mori!_ Després de les palmes vindran les espines; després de l'alabança, l'improperi; després de la victòria, el sacrifici. El Jesús aclamat serà el Jesús escarnit, el Jesús victoriós serà el Jesús açotat, el Jesús triomfant serà el Jesús mort en la Creu. Aleshores tot es trasbalçarà i es farà trossos... i aquestes muntanyes coronades d'arbreda s'enfonsaran als abismes, i aquestes planúries encatifades de verd s'esberlaran amb terratrèmol, i aquest sol enlluernador que ubriaga el món d'alegria, s'apagarà plorant gotes de sang!

I davant de la tremenda profecia, fins semblava que, adavantant-se al dia del Gran Dolor, el bosc de rams ja comencés a assecar-se i que els llorers es marcissin en mans dels nins i que les palmes es vinclessin, com ferides per un suprem desmai...

PULCHRUM AUT APTUM

El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a la pensió de l'Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit alumne en Joan Despí ja tenia pensat el què faria quan li toqués el torn dels exercicis pràctics. Esbossaria una estatueta de xicot jove, d'adolescent o... d'efebe, com li semblava haver-ne sentit a dir, una ocasió, al vell catedràtic d'Història i Teoria de l'Art. Sí, això seria: un efebe. I per a donar a l'escultura ideada quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de flors, i a la mà dreta, graciosament alçada, li posaria un tió, flamera o diga-li atxa. Sí, sí. Estaria molt bé. El seu propòsit era que tot plegat, figura de efebe i atributs, vingués a representar una espècie d'Himeneus, per l'estil del que havia vist gravat en una làmina que va córrer, reproduïda per les il·lustracions, quan el casori de l'ex-princesa d'Astúries.

Era una resolució presa, i no calia insistir-hi. Així ho havia pensat i així ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja havia anat l'alumne a consultar el tema amb l'home aciençat, encara que humil, en el qual tenia dipositada la confiança per a aquests negocis transcendentals. En casos com els presents, el seu conseller, o diguem-ne director de consciència artística, era el porter vell de l'Escola, el qual, amb tot i no posseïr el més mínim títol acadèmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran pràctica en altes qüestions estètiques. Sense voler mortificar a cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles, podia ben assegurar-se que ell, el porter, en aquell crític moment, era el qui sabia més Teoria dins l'Escola, encara que gran part de la ciència, o potser tota, li vingués del molt que havia vist o sentit a dir, feinejant per les dependències de la casa, durant una llarga vida consagrada al seu servei.

Sobretot les lliçons orals, ¡ah, les lliçons orals!, constituïen la seva gran preocupació. L'una darrera l'altra, passava les fredes vetlles d'hivern a l'aula de Teoria i Història, que era, per cert, un dels indrets més arrecerats i calentons de l'Escola. Mig adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult en un recó, darrera les cortines de la porta, havia sentit transcórrer les hores més dolces de la vida. I, naturalment, a còpia d'assistir a tals ensenyances, pel comú poc concurregudes, no té res d'estrany que s'hagués arribat a fer un cabdal de coneixements més que apreciable. D'això devia provenir el motiu que li varen posar els xicots. Ell es deia senzillament Miquel Mans, però els tarambanes dels alumnes, prescindint d'accents i de respectes, l'anomenaven en Winckelmann, com si volguessin còmicament ponderar la seva capacitat esteticista.

Així és que, una setmana abans de començar els exercicis, en Joan Despí va fer un croquis de la ideada imatge en mig full de paper d'Ingres i la va anar a ensenyar al porter.

-¿Què us en sembla, Miquel, d'aquest ninot per a les oposicions de Roma?

Després de calçar-se les ulleres, el porter va examinar el dibuix amb ulls de coneixedor i, al cap d'una bona estona, va respondre com aquell _dilettante_ cèlebre a l'oir els primers acords de l'obertura...

-Em sembla que m'agradarà...

-Es a dir que ho trobeu bé?

-_Distingo_. Jo no he dit que ho trobés bé, sinó que probablement l'hi trobaria. I ho trobaré bé, si l'individualitat característica del model que vostè pensa copiar es transfigura fins a convertir l'imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de què ara es tracta serà de graciosa adolescència... I ho trobaré malament, si el nu modelat no traspassa els límits del caràcter individual. El mal o el bé tot es farà segons l'Estil que vostè hi posi...

Davant d'aquell axioma un xic espès, el futur opositor va esdevenir pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del principi estètic que el porter havia deixat anar com la cosa més tènue d'aquest món. El què va entendre a la perfecció era que amb el seu projecte no anava desencaminat, sobretot si sabia treure'n el partit que calia.

* * *

I en aquestes i en les altres, varen venir els dies de les ansiades oposicions. Al arribar el moment dels exercicis pràctics, en Joan Despí es sentia extremadament encoratjat. ¡I això que l'exercici oral no havia anat massa llatí, i més aviat hi havia hagut entrebancades que altra cosa! Perquè, tot el que el novell estatuaire era expedit en pràctiques d'ofici, resultava negat en disquisicions teòriques. ¡Ah, si el porter hagués pogut respondre en el seu lloc, quan el tribunal va preguntar-li la diferència entre lo bell i lo sublim! ¿I aquella definició dels límits de l'escultura? Una cosa tan senzilla! Ell, sí, que s'hi hauria lluit en les respostes, en lloc de patollejar mil incongruències, com havien desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sinó els demés opositors del rengle.

Però amb tot i la mala lletra feta en les qüestions de teoria, en Joan Despí no s'acoquinava pas, perquè, tant en la còpia de l'antic com en el tema d'història bíblica, ja havia començat a donar proves de que en el rengló de plasticismes sabia tocar totes les tecles. I quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que el model i demés el bloc de fang que havia de transformar en figura d'Himeneus, va posar mans a l'obra amb un delit de que potser cap més altre s'hauria sentit capaç.

Primer, amb trossos de passamà de ferro i canó de plom va muntar l'armadura de l'estàtua aquí, les cames; damunt, el dors; a dalt, la testa; ara, el braç esquerre, penjant amb actitud agraciada; ara, el dret com si enlairés la flamera del foc epitalàmic. Després va arribar l'hora de revestir la carcassa amb grapats de fang... i amb tanta de fuga es va empendre l'home aquelles primeres operacions, que, quan a l'hora de dinar va comparèixer el porter per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava l'actitud de l'estàtua venidora.

-Sobretot- va dogmatitzar en Miquel, -que el gest sia estatuari, és a dir, permanent, eternal dins de lo immòbil... Tant s'ha de fugir de la manca d'expressió com de l'excés.

I sobre aquesta sentència la porta de la saleta es va tomar a tancar. Al segon dia la figura va anar prenent major plenitud de forma. Al tercer dia encara més. Quan, l'endemà al migdia, va entrar el dogmàtic porter, va dir-li el jove estatuaire :

-Quin efecte us fa, Miquel?

I en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmann per mal nom, es va treure les ulleres com en les hores de gran consulta, i, després d'una estona de contemplació, va fer així:

-Vida i expressió, ja en té; però encara sent el model... Idealitzi tant com pugui.

I el xicot s'hi va posar altra vegada amb redoblat ardiment. I al cap de tres hores de bregar-hi, li semblava tenir al davant l'aparició del propi somni. Era ben bé l'adolescència agraciada, de què parlava el porter; era ben bé l'incentiu d'amor jovenívol a punt d'encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perquè, no solament resultava de significació l'efebe, sinó els atributs, l'acció, la manera de brandar la flama...

Però, veu's aquí que, amb tant pensar i tornar a pensar amb el foc que havia de coronar la boca de la flamera, a l'opositor se li va acudir una idea, que, si es descuida una mica ell mateix califica de genial. ¿Per què modelar- va dir-se -amb fanc groller i miserable aquella flama subtil, etèria, que representa l'esperit vibràtil de l'amor? ¿No seria mil cops més encertat encendre dalt del tió una flamarada autèntica, una flamarada natural? No hi havia pas cap dubte. I procurant convertir en realitat la pensada, immediatament va fer passar un tub de plom per tot el llarg de la flamera, per tot el llarg del braç i el cos de l'Himeneus i, empalmant després aquell canó amb els que guarnien la saleta per a il·luminar-la artificialment, amb llum de gas, l'incipient estatuaire va exclamar: ¡Ja ho tinc!- que és una manera ordinària de dir _¡Eureka!_ Després, tan sols era menester calar foc a dalt de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplendís.

-¡Quina sorpresa tindrà el porter quan ho vegi!- murmurava en Joan Despí, esperant amb impaciència que arribés l'hora d'ensenyar-li el seu enginy.

* * *

Al caure la primera batallada de migdia, el porter-esteticista ja era allí.

-Mireu!- va fer lacònicament l'opositor, signant amb triomfal actitud l'estàtua encesa. -Mireu!

Però, infortuni d'infortunis! en Winckelmann, en comptes d'admirar-se, va donar mostra de la més extrema indignació.

-Però, què ha fet, desgraciat?- va prorrompre, posant-se la mà al rostre, com per a no veure el sacrilegi horrible que li venia a ferir els ulls.

-No sé pas de què se les haveu...- va respondre, mig torbat, en Joan Despí. -¿Què us sembla que no he fet bé d'encendre dalt la flamera una flama de debò?

-Què ha d'haver fet bé, sant cristià! ¿Què no ho veu que amb això ha desvirtuat tota l'obra de bellesa?

-No sé per que...?

-Perquè ha tret a l'estàtua la condició d'inutilitat... ¿Vostè no sap que la bellesa és inútil?

-Em sembla haver-ho sentit a dir.

-Està clar! És un dels seus caràcters específics. I com amb aquest metxero lluminós que hi ha afegit, la figura pot fer servei, pot ésser útil, verbigràcia, per il·luminar una cambra o un vestíbul, veliaquí que vostè mateix rebaixa de categoria l'obra bella, fent-la descendir a obra d'art aplicat. Les oposicions d'ara, de què són? D'estatuària pura o d'estatuària aplicada?

-D'estatuària pura.

-Doncs, vostè, al posar a la imatge aquesta flama viva, autèntica, ha fet una estàtua d'art decoratiu, d'art industrial...

-Home... aquesta sí que és bona!

-No hi ha més. Tots els textes hi convenen...

-Sí, però semblants diferències solament les veieu vós i els catedràtics d'Estètica. Els demés mortals no es paren a distingir-ho.

-Què diu? No es coneix pas poc! Si l'obra d'art és de bellesa pura, el plaer que proporciona és un plaer desinteressat, i si l'obra és art d'aplicació, el plaer estètic que produeix sempre es barreja amb el goig d'inferiors interessos. I aquí, en l'estàtua de vostè, tal com ara l'ha deixada, aquest interès intrínsec, inferior, relatiu i secundari ve a ésser l'il·luminació...

-Sí que he fet un pa com unes hòsties! I no hi trobeu cap remei?

-Tot es podrà arranjar encara.

-Digueu el que tinc de fer.

-Miri... La primera cosa és obstruir el pas que condueix el fluid de la tuberia fins arribar a la flamera... La segona, modelar en fang una flama i posar-la en lloc de la de gas.

I mentre l'escultor obeïa els consells savis del porter, aquest exclamava amb joia:

-Això és això. Eliminant de l'estàtua tota possibilitat de baix servei, vostè li restitueix la seva única i essencial finalitat, que és la Bellesa.

HONRADESA LITERARIA O UNA VÍCTIMA DEL NATURALISME MILITANT.

A molts dels assistents al sepeli del vigorós novel·lista, els havia omplert de curiositat i confusió la frase dita, al peu de la tomba, pel Secretari General de la Societat d'Artistes i Escriptors... ¿Què volia significar el panegirista amb aquells mots laudatoris: «En Pau Dordal ha mort al peu del canó, víctima del seu amor al verisme, víctima del _document humà?_» ¿Què podien tancar de veritat biogràfica aquelles paraules del discurs?

Que el pobre literat, mort en plena joventut, havia estat un dels apòstols locals més eloqüents i fervorosos de la doctrina realista, no era un secret per ningú. Que, predicant amb l'exemple, havia escrit _Els barris baixos_, tros de vida social arrencat, sagnant encara, de la realitat mateixa, prou ho sabia tothom.

Però, d'això a assegurar, com ho havia fet el secretari, que en aquella obra de sinceritat artística, d'honradesa literària, hi havia en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque distància.

Res de dramàtic ni d'heroic s'havia revel·lat mai en l'existència, més aviat llisa que accidentada, de l'il·lustre literat. I pel que toca a la malaltia precursora del desastre, podia ésser per lo destructora i ràpida, tot l'espaventable que es volgués, tractant-se, sobretot, d'un xicot jove, vingut del camp, robust i àgil, però s'ha de convenir en què res tenia d'èpica. Una consumpció, un decaïment, una fadiga, un panteig varen ésser els senyals de l'afecció que en pocs mesos el va dur a la sepultura.

El món literari es recordava prou de quan en Pau Dordal havia baixat de la seva terra, amb el volum de _Les Xiroies_ sota el braç. Un color sanitós, entre torrat i vermellenc li colrava la molsa de les galtes; una musculatura atapaïda i rabassuda li mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestació simbòlica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:

Jo só el poeta -de la muntanya, jo só el cantaire -de _Les Xiroies..._ Brau com la terra -que m'ha vist néixer, fort com l'alzina, -dur com la roca.

¿Què havia, doncs, sobrevingut de terrible en l'existència d'en Dordal, per deixar-lo abatut per terra, igual que deixa retuda el llamp a l'alzina centenària? ¿Era l'enyorança del terrer nadiu? ¿Era incompatibilitat del camperol amb l'atmosfera de la ciutat, com havia donat a entendre, en la seva romàntica poesia, el trobador Magí Graupera:

Al sentir-se transplantat de la muntanya a la plana, s'ha marcit com flor boscana, a l'aire impur de ciutat...?

Mes no deuria ésser pas això perquè aleshores, més que víctima del realisme i del document, hauria mort víctima d'un canvi de clima vulgaríssim a què qualsevol està exposat. No. Les paraules enunciades en el panegíric denotaven una cosa molt més grossa, una peripècia més granada. I com que el panegirista era dels que dominen el mot, no es podia suposar que hagués dit una cosa per una altra.

Per ço és que, un cop finida la cerimònia, els més significats dels circumstants varen acostar-se a l'orador, a fi i efecte d'interrogar-lo sobre la intimitat de vida que entranyessin unes paraules que tanta expectació havien promogut entre l'auditori. El Secretari, literat naturalista i un dels més decidits campions del document viu i l'observació directa, no es podia pas pendre per home d'aquests versàtils que diuen les coses a la babalà. I com, demés de persona molt formal pel seu credo literari, era amic íntim del difunt, a voltes el seu col·laborador i en certa manera el seu deixeble, el que ell digués sobre en Dordal havia de passar a la categoria d'axiomàtic.

Així és que, al veure's objecte de la curiositat general, va contestar el Secretari: