Part 4

Demés, per una espècie de romàntic encongiment, els passejants li feien pena. Li semblava que la gent se'l mirava entre mofeta i acompadida pel seu posat esllanguit i per la roba que duia, lluent de tan usada. Sentia vergonya de si mateix, angúnia de que el vegessin... I aquella misantropia -que era tal volta recança de no poder realitzar el seu somni- li aigualia la festa del passeig dominical.

Cada dia més tímid, més esquerp, va començar per fugir dels indrets públics, acabant per estar-se a casa a continuar l'eternal cabòria com si volgués enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori de les antigues creacions. Més, com a compensació a la soledat, aleshores va sentir una alegria desconeguda al veure que podia prescindir, per a l'infantament del món que veia en somnis, de les exteriors realitats. Allí al piset passava les tardes lliures de la festa rumiant, meditant, refent per milionèssima vegada el seu panorama original.

Però com sembla cosa enterament comprovada que àdhuc els més enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra la creació en les apariències sensibles, ell, en Pere Perdis, per a renovar els temes de l'ideal va haver de recòrrer a la lectura que, com els parcs i els jardins, és un natural de segona mà. Posat en tan dura alternativa, ell hauria volgut almenys llibres bonics, dels que portaven versos amorosos o expliquen històries desenrotllades en vergers idíl·lics, perfumats de flors i plens d'ocells. Però el limitat pressupost no li arribava per a comprar-ne, i també li va caldre limitar el goig literari.

Ja que no podien ésser històries ben boniques, serien diaris vells dels que corrien pel despatx, llançats després de llegits. Però quasi mai trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de política i notícies, el menjar saborós que desitjava. I era que en Perdis encara no sabia que del fet més ordinari, de l'actualitat més corrent, se'n poden treure històries i poesies perdurables que desafiïn el temps i la mateixa bellesa.

Un dia, no obstant, va voler la sort que arrencant el full d'un almanac de paret hi trobés darrera una quarteta impresa, que deia així:

Avui t'he vist passar per vora de l'estanyol... les canyes es decantaven per preservar-te del sol.

I darrera d'aquell, va arrencar un altre full i va trobar una altra quarteta cantant igualment l'amor i la natura. Per un xicot humil com ell, la troballa va ésser un tresor. Des d'aquell dia, cada matí recorria els distins departaments del despatx fent arreplega de fulls de calendari. I com de calendaris n'hi havia per tot arreu: al despatx del principal, al magatzem gran, al xic, a la botiga, a l'escriptori, a la secció de remeses... la collita de fulls era abundant. Ell els desenganxava del bloc amb gran destresa, els reunia amorosament, els ficava dins d'un sobre, i en essent a casa els llegia d'un a un. Era l'instant més feliç del dia. Allí hi trobava versos i proses de tots estils: epigrames i sentències, receptes útils i acudits, efemèrides i epitafis, acròstics i jeroglífics, dècimes i sonets, anècdotes i madrigals... Però a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades l'entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor com si l'insultessin o el ferissin... El que li agradava més eren les poesies que cantaven miracles de l'amor o meravelles del paisatge. Un dia n'hi va venir una als ulls que li va fer l'efecte d'una revel·lació. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:

A casa hi tinc un balcó que un monarca envejaria... hi ha tres olles amb marduix, cinc testos amb clavellines.

Oh, bon Déu, senyor! Aquells quatre versos li varen obrir tot un món de programes, de projectes. ¡Tenir un jardí invenció seva! ¡Un jardí a la finestra del quartet, fora del bullici públic, fora de la profanació de la gentada! ¡Un menut oasi creat per ell, arranjat per ell, conreat per ell i per ell fruït! És clar que no fóra gran com una avinguda de Versalles, ni frondós, com les Hespèrides... sinó un retallet, un escapuló, el retallet, seria tot obra seva.

-Si sé manejar-me amb mònita- va dir-se llavors en Pere Perdis, -jo també el podré tenir un jardinet per l'estil d'aquell del cantar, encara que sia més modest, més humil, sense aquella exuberància de clavellines i marduixos que correspon a la gràndaria d'un balcó. Per a la meva finestra, amb un testet o dos ja en tinc prou; però... en canvi, hi posaré una gàbia, amb un ocell que refili els dematins...

I de seguida es va posar a treure càlculs, mirant d'harmonitzar les ambicions de l'esperit amb els mitjants econòmics. Tot d'un cop no ho podia pas comprar, planta i test, gàbia i ocell. Per a aquelles coses plegades els diners no li arribaven de bon tros. Doncs, primer una cosa, després l'altra. I posant-se a meditar sobre l'ordre de les compres, al capdavall va deduir que dins d'una sana lògica, primer convenia el continent que el contingut. La gàbia abans que l'ocell, el test abans que la planta. Perquè sense test que sostingués la terra, la planta es marciria, i l'ocell sense gàbia es posaria a volar. I a l'acte va anar pel test pensant que per Sant Joan podria comprar una aufàbrega. I amb la gàbia va fer el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt bon estat.

Des d'aquella hora a la finestra d'en Pere hi havia un test sense planta i una gàbia sense ocell. Però és clar. El xicot es migrava esperant el dia desitjat de fer servir les andròmines. I per més que ja sabia per una llarga experiència que l'ideal costa un xic de realitzar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que eren com un símbol d'impotència. La gàbia, sobretot, li feia tanta pena de veure-la inhabitada, que un dia se li va acudir un gran pensament: poblar-la de la manera que pogués, encara que fos estrafent un ocell artificial i posar-lo a la gàbia d'interí.

Encara fora millor que un dels que volen, perquè el que ell estrafaria seria un joc, una imatge, un fill del seu poder imitador. Al moment va sentir un desfici febrosenc, una joia, un dolor, una ansietat, un desvari, que segons opinió autoritzada, són símptomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. I agafant un full de paper de groc reial, va fabricar amb paciència un canari molt ben fet, encara que immòbil... Un cop va tenir construït l'ocell, el va ficar dins la gàbia, amb les potetes enganxades sobre un saltador. I com que no hi ha res que aconsoli com l'acció, en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobar-se satisfet de si mateix.

S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell ocell que precisament per ésser il·lusori era el més real que mai hagués existit. En Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer encara de la sentimentalitat original, afalagava contínuament l'ocell fantàstic. Li mudava l'aigua de l'abeurador li netejava les canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com si hi tingués realment menjar. I demés li feia festes: _Ptiiit! Ptiiit!..._

Però la gent veïna de l'altre part de carrer es mirava, estranyada, la maniobra i a voltes es preguntava:

-Un ocell així, tan pintat i tan estrany, que no piula ni es belluga... ¿quina mena d'ocell deu ésser?

I en Perdis deia per dintre:

-És l'ocell del meu esperit.

EL MIRALL DE LA GUILLEMA

Quan aquella mossa va arribar als setze anys va sentir un viu desitg d'emmirallar-se.

Tot va venir de que el pastor de l'Ensulcida, al sortir una festa de missa matinal, va començar a mirar-se-la amb ulls encesos de luxúria i va acabar per dir-li amb veu enfarfegada:

-Fòtxara de mossa! Et tornes gopa, ¡com hi ha dés! ¡Qui et pogués heure, tan molsudota!

Un altre dia, passant per davant de l'hostalet del Serrat, una colla de llenyataires que en sortien varen etzivar-li un grapat de mots tan vermellosos, que la varen fer enrogir.

Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les entranyes. I des d'aquell punt, es demanava de no tenir un tros de mirall, encara que fos menut com el palmell, per a mirar-s'hi la cara, per a contemplar-s'hi aquell coll i aquell pit combat que feien venir temptacions als pastors. Ja estava cuita de passar-se d'esma l'escarpidor pels cabells. Ja estava cuita de pentinar-se a les palpentes.

Però com que al casalot del peu del cingle, on vivia soterrada amb la seva àvia i amb el seu pare, ni mobles tenien per a ajaçar-se i per a seure ¡ves si hi havia d'haver mirall per a gaudir-s'hi la mossa! Els pocs trastos del casalot eren tan vells que amb prou feines s'aguantaven, iguals que els de la cançó:

Cadires coixes, pots i bancs corcats, pastera esberlada, armari enfonsat.

Un dia, tota resolta, la Guillema va dir a la seva àvia:

-Mireu, àvia; heu de donar entenent al pare que un dijous que vagi a mercat se m'emmeni.

-I què vols fer-hi a mercat?

-Vull que em compri un mirall per a pentinar-me. Ja n'estic tipa de trenar-me les cues sense saber el que em faig. Amb un mirallet rodó d'aquells que es pleguen ja en tinc prou. A l'Hostalet en vaig veure un i la mossa de l'ermitana em va dir que només costava un vintidós.

Però quan el pare va haver esment de la fatlera de la mossa, li va dir amb el to sorrut que acostumava:

-No tenim cortos per la sement... i en llançarem per miralls?...

-És que jo no us dic pas ara, totseguit...

-Doncs, quan?

-Quan... poguem vendre el roldó...

El pare va fer anar el cap com volent dir que ja veuria.

Però va venir que el roldó es va vendre, mal venut, molt mal venut, perquè aquell any n'hi havia hagut tanta abundor que els pellaires ja no en volien... i no es va parlar més del mirall. Aquell dijous d'anar a mercat mai venia, i la Guillema es despacientava en la soledat de les boscúries.

-Maleïtsaga, maleïtsaga!- mormolava de baix en baix, ara tocant-se amb el palmell de la mà la cabellera i les galtes, ara acaronant-se el coll i el naixement del pit com per a veure si valent-se solament del palp en treia l'aigua clara d'aquella boniquesa temptadora que copdiciaven els bosquerols.

Allò de que ella fes néixer en els homes tan viu desig, la tenia trasbalsada. De dia no rumiava pas res més, i de nits hi somniava. La dèria de veure's amb els seus mateixos ulls, tal com era, tal com la veien els altres, la feia tornar pensívola i tristoia, com un que ha perdut quelcom i no sap trobar-ho. Tot ho feia d'esma i les coses li queien de les mans.

La seva àvia li deia:

-Què tens? Sembles enza...

El seu pare afegia, sempre ferreny:

-No ets bona per a res... Mal llamp! ¿Què t'han donat encantàries?

Però ella igual que si no ho sentís, restava somniosa, mústiga, cercant sempre la soledat. Així que veia el seu pare fora i distreta l'àvia, s'enfilava cap al bosc o bé baixava al torrent per a capdellar i descabdellar a soles l'eterna cabòria que la perseguia. S'asseia al peu d'una soca, i rumia que rumiaràs. Després s'alçava, i, com una ànima en pena, començava a passejar-se, mig adormida, mig desperta, en una mena d'ensopiment estrany.

Una tarda caminant per la vora d'un reguerol del torrent, li va semblar veure passar una ombra d'ella mateixa, reflexada en un clap d'aigua. Va aturar-se tot de sopte i va mirar dins del clap. La imatge cercada de tant temps se li apareixia quan menys s'ho creia. ¡Quina cosa més estranya! Per una colzada que feia el reguerol l'aigua se n'entrava en una mena de clot obert en el rocam, i allí s'estava quietona, arrecerada, sense sofrir empentes de la corrent.

Amb el desig de veure's a son plaer, la Guillema va ajupir-se posant la cara a flor d'aigua, Però de tan acostar-s'hi de moment no es va veure emmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes de molsa negra, rostida pel sol d'agost, quan les calors eixuguen l'aigua d'aquell indret. Llavors la mossa es va enretirar una mica, i la figura es va tornar a reflectir. ¡Quin plaer més voluptuós sentia la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar ni transparent com la lluna de cristall que somniava, però era més gran, molt més gran. S'hi veia tota, fins a mig cos, i no es cansava de mirar-se. Era tant el goig que li pessigollava l'ànima que fins li va venir a la boca la cançó que de criatura havia sentit cantar:

Dones bojes de Riells que a l'aigua aneu a mirar-se, no us hi encanteu massa temps, que us tornareu dones d'aigua.

¿Però, ves què li feia a n'ella tornar-se dona d'aigua, mentre es pogués contemplar els cabells crespats i negres, les galtes entre morenes i roges, els llavis sagnants i molsuts, el coll grassó i el pit reinflat? Totes les paraules de desig que li deien els bosquerols li anaven venint a la memòria, com una corrua de mals esperits... I aleshores ella va començar a treure's el mocador del cap, el mocador del coll, després va desfer-se els primers gafets del gipó i, quan ja anava a destrenar-se les cues per a contemplar-se en tot l'esclat natural de la seva rústega boniquesa... va sentir un crit esfereïdor que la va deixar aturdida...

-Guilleemaaa!...

Era la veu del seu pare que la cridava des del peu del cingle.

A corre-cuita, la mossa es va arranjar com va poder, es va lligar els cabells, es va posar el mocador al cap, i cames ajudeu-me cap al casalot.

-On ets anada? No sé on et fiques...- li varen fer el pare i l'àvia en arribant...

Ella va donar qualsevol excusa, i en tot el sant dia va fer la farina blana per estalviar renys i preguntes. Però l'endemà així que es va veure sola, altre cop va esquitllar-se cap avall enduent-se'n pinta i escarpidor per a pentinar-se al torrent. Ni una regina davant d'un trèmol ha fruït mai tant com fruïa la Guillema davant del sot d'aigua que li servia d'espill. Primer es desfeia les trenes, permetent que la tofa li penjés; després es passava l'escarpidor per deixar els cabells ben esclarits; acabat se'ls allisava amb la pinta, com si urdís seda per a teixir; al capdavall venia el trenar-se les cues i fer-se el monyo, aguantant-se els lligams entre les dents i fins estarrufant-se uns quants cabells sobre el front, el mateix que les damisel·les de ciutat. La vida sencera hauria passat encaterinada davant del sot d'aigua si al millor de l'encantament no hagués sentit aquella veu que l'estemordia:

-Guilleeemaaa!...

Aleshores trescava rostos amunt com una daina per a aplacar les ires paternals, però l'endemà tornava a la cabòria, i cada dia el mateix.

Una tarda el seu pare va posar-se a l'aguait, la va veure sortir i se'n va anar darrera d'ella. Quan la mossa va ésser al torrent va veure com es treia la pinta, com es desfeia els cabells amb una mena d'adoració.

-Ah, sí!- va pensar, tot sorrut, el pare. -Ja t'arranjaré.- Però no va dir paraula i va desaparèixer sense fer remor un cop vista la facècia.

Més rafiada que mai la Guillema, l'endemà se'n va tornar cap al torrent, però així que va arribar al reguerol es posava les mans al cap, desolada.

El mirall d'aigua havia desaparegut. El sot es veia tot omplert de terra i de pedruscall.

CONFLICTE D'UN NUMISMATA O COM MÉS MONEDA MÉS POCS DINERS

Els xicots del carrer Major prou s'esgargamellaven cantant, a totes hores del dia:

-Potecari brut, cara de granota, quan no té diners fa mala carota.

Però encaparrat com estava amb les seves clasificacions numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols les sentia aquelles cançons de mofa amb què la quitxalla del veïnat li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del carrer. Altres cabòries, altres mals de cap tenia, que parar esment en allò. L'una hora perquè havia rebut unes monedes que estaven per classificar, l'altra hora perquè havia de desxifrar una inscripció borrosa, el fet és que molts dies no assossegava ni podia aclucar els ulls a la nit.

Pensatiu, rumiós amoïnat, sempre amb el pensament a tres quarts de quinze per a tot el que no fos la ceba de la col·lecció, passava la vida darrera l'escriptoriet del taulell, acariciant el somni fantasiós de les monedes que li mancava pescar per a omplir els buits d'aquelles sèries inacabables que li ballaven pel cap eternament. La sèrie cosetana... la sèrie ilerdenca... la sèrie tortosina... i la sèrie bisulduna... Com una lletania sense fi li passaven per la memòria els noms dels exemplars que ja tenia o dels que li mancava coleccionar... i així se li escorria l'existència, breçant perpètuament la imaginació en un deliri de grandeses numismàtiques, en un febrós desvari de moneda històrica... fins que entrant algun comprador a la botiga l'arrencava brutalment de l'èxtasi, per a fer-lo caure en les realitats prosaiques de la vida terrenal.

-¡Dos quartos d'ungüent de contracàs!- demanava un xicot amb cantarella.

-Dos... quartos... de... què...?- preguntava distret l'apotecari.

-D'ungüent de contracàs, per a mon germà petit que s'ha donat un cop de cap en el cantell de la porta...

I llavors l'apotecari s'alçava tot rondinant i, després de desar delicadament en un calaixó de l'escriptoriet les monedes que estudiava, recorria com un somnàmbul, amb la mirada perduda, prestatges i prestatgets, buscant com qui diu a les palpentes per entre els pots trencats i bruts, el de l'ungüent que li demanaven.

Tant era el que anava encaboriat, que li va passar que un dia va equivocar-se de pot i va donar un remei per altre. El comprador li havia dit «emplastre simple», i ell que va i li embolica «un emplastre de cantàrides», i vetaquí que al malalt, en comptes de ablanir-se-li el tumor amb el lenitiu, se li va inflamar de tal manera amb el vesicatori, que si no va morir d'aquella feta, va ésser per un voler de Déu.

Des d'aquella hora endavant, va perdre bona xica de parròquia l'apotecari del carrer Major. La brama va córrer de que s'errava de medicina, i molts pensaven: no m'agafaràs... Però a n'ell si que tant se n'hi endonava de tenir més poca gent. Així no el distreien tant de les seves cavil·lacions. Així tenia més lleure per a aconduir aquells florins tan rebonics d'Aragó i aquells formosos ducats del rei i aquells mancusos i morabatins d'or, i aquells croats i aquells sisens de plata, que eren la seva glòria i el seu turment.

Posseir aquelles monedes era com tenir la història entre les mans; era com fer coneixença amb les generacions de la vellúria; era com deturar el temps i entreveure la glòria dels passats... Però així que li venien a la memòria els molts exemplars que encara li mancaven per a arrodonir un xiquet les sèries, li entrava un desfici, una frisança, un afany de posseir! I sobretot, quan pensava que moltes d'aquelles peces sospirades, jeien en poder de gent que ell creia indigna de semblant tresor perquè no tenia prou caletre per a aquilatar-lo degudament, llavors li entrava aquella estrany rancúnia que sent tot vertader col·leccionista contra el seu rival afortunat.

Està per demés el dir que d'aquest tripijoc de les monedes antigues, la butxaca de l'apotecari se'n ressentia un bon tros. Demés d'anar-se-n'hi molta parròquia de la botiga, també se n'hi anaven els pocs o molts cabals arreplegats amb prou pena i prou angúnia durant tota una vida consagrada a l'espàtula i al matràs.

Això de la col·lecció numismàtica ja se sap que és car bocí, perquè el que compra una moneda antiga, demés del que val de plata o d'or, ha de pagar la vàlua històrica, i com que això és una cosa tan elàstica, tan vaporosa i espiritual que no té preu en cap tarifa, hi ha exemplar per aquests mons de Déu que costa un ull de la cara. Per un bessant valencià del temps de Jaume II que amb prou feines pesaria dos durets d'or, l'apotecari n'havia donat dues unces i dues unces i mitja, segons la raresa i el bon estat. I com que les compres sovintejaven i ell no mirava gens prim, sempre encalabrinat amb la fatlera que l'obsessionava, va començar a endarrerir-se, va començar a contreure deutes, acabant-li per passar la cosa més estranya d'aquest món... i és que com més monedes arreplegava, anava tenint més pocs diners. Tant com la col·lecció li augmentava, el calaix li disminuia: Però la ceba era més forta que ell i no hi podia fer més. Quan es veia encara tan lluny d'omplir les clarianes que tenia el monetari, es sentia com ferit, com humiliat en el seu honor de numismata.

La seva pobre dona, prou li predicava sempre:

-¡Joan de Déu, Joan de Déu, a tu et perdrà l'ambició! ¡Aquest afany d'atresorar moneda et portarà un dia o altre a demanar caritat!

Més ell, encegat amb la seva dèria, no s'adonava de res. Ni veia que la botiga se n'hi anava per portes, ni que es trobava sense un clau. Mentre el monetari se li anés omplint, poc li feia que se li buidés la bossa. I tant i tant va descuidar el negoci, que al capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crític, en què amb tot i tantes dobles i tants florins com tenien ben desats, no sabien pas de què fer mànegues per a arribar a fer bullir l'olla. Entremig de les riqueses numismàtiques en què vivien, la misèria s'apoderava d'ells, i ja no tenien roba per a mudar-se i anaven per tot dia fets uns pellingots. Mai amb tanta raó com aleshores, la quitxalla entonava la cançó:

-Potecari brut, cara de granota, quan no té diners, fa mala carota.

Mala cara com aquells dies de penúria, no l'havia feta mai. Ni mai havia anat tan espellifat de calces i levita, ni tan tronat de barret, perquè a l'habitual desídia de l'home que té una ceba massa arrelada al magí, don Joan de Déu hi afegia el decaïment natural que porta en si la misèria. Des d'aquella hora endavant, al pobre numismata li va tocar ballar amb la més lletja de totes. Els acreedors l'empaitaven nit i dia, i fins l'amo de la casa el va empendre sèriament perquè es donava el cas de que aquell bon apotecari, que tenia en son poder tantes monedes que havien fet bon paper en famosos tresors reials, es trobava que devia qui sap els mesos de lloguer.

I vet aquí que un dia, tot determinat i resolut, va presentar-se el propietari a la botiga dient que si no el pagaven tot seguit es veuria obligat a pendre un determini. Atribulat per l'amenaça, l'apotecari va demanar un altre respir amb veu plorosa:

-Si pogués tornar a passar...

-Ja he passat massa vegades.

-Esperis, per pietat, un xiquet més!

-Em sembla que m'he esperat prou. O em paga ara, o bé hauré d'embargar.

Embargar! Aquesta fatídica paraula va sonar sinistrament a les orelles de l'apotecari. El pobre home ja veia, horroritzat, com escribans i agutzils li remenaven el monetari i se n'hi enduien el bé de Déu de les seves il·lusions.

En aquell flagell terrible se li va ocórrer oferir al cruel amo de casa unes quantes monedes del seu tresor, fent, en semblant conflicte, com fa el capità de navili que llança al mar part de les mercaderies, per a salvar el gros del carregament. Groc com la cera, el numismata va ficar els dits en un calaixó de l'escriptoriet, va treure un bon pessic de croats i divuitens de plata i els va allargar al propietari amb tota la recança d'aquest món.

L'amo va restar més que sorprès al veure aquella mena de ralets estranys, tan revellits i ronyosos. Perquè tot el que ell era entès en pessetes de les usuals, era ignorant en matèria de numismes.

-Què és això que em dóna aquí?- va preguntar, tot estranyat.

-Monedes antigues... Són de les úniques que tinc...

-Però ¿què vol que en faci, si aquest metàlic està retirat de la circulació?- replicava el propietari, ple de lògica.

-Pero si encara valen més...- insinuava amb timidesa el numismata.

-Però, passen o no passen?- feia l'un.

-Tant com passar, no senyor...- responia l'altre.

-Doncs, llavors...

-Però és que encara tenen més valor que si passessin.

-No pas per mi, que no sé a quant es cotitzen. Potser en tindran per a vostè o per un cebellut d'antiquari com vosté, que per una moneda vella que no circula en dóna de les de trinca, de les que corren en les transaccions...