Part 2

La dotzena gràcia de l'Empordà són les cases senyorials d'Empòrias, Perelada, Rocaberti. Escomparses avui, per elles tingué un dia l'història de la terra des de la carretera romana fins a la mar i des de les Alberes a les marges del Fluvià, una certa unitat que per a prop de cinqcents anys revesteix els atributs d'una Monarquia. Val a dir que la dinastia dels Hucs i dels Pons d'Empòrias, encara que pel seu seny polític i per la fermesa del caràcter sembla autoctona, per la barbària i la violència no correspon al temperament equilibrat dels fills del país. L'empordanès té un sentiment romà de la cosa pública, d'on deriva un feix de drets, de deures polítics que és amic de cumplir amb coratge i llealtat. Mes no sabria ser cruel ni sanguinari, i això fa pensar si el gènere d'avui ve més de la família pagesa que d'aquella raça dominadora pervinguda del Nort. L'hegemonia de la casa de Rocaberti juntament amb la llibertat dels remenses i la bonança dels temps, restauraren el seny de la tradició grega-romana, amb el seu gust pels treballs de la terra, les suaus gestes del comerç i el conreu de les arts més nobles. Mes aleshores fou quan la nostra desventurada pàtria conegué l'urc i la tírria implacable dels senyors reis que la trepitjaren i la reduiren a una vida de ronyoses misèries. Aixís és que tampoc l'Empordà va conèixer les delícies gentils de la Renaixença, de les que hauria estat altrament un bell fogar, per tant que no més havia de remoure la terra de les vinyes per a renovar les memòries del món antic. Si avui encara vols tu, excursionista sentimental, aspirar el perfum de lo que fou redós d'adustes aventures o senyorial umbràcul d'exquisides delícies, pujaràs pels corriols cap a llevant de la Junquera a les runes del Castell de Rocaberti o faràs el romiatge de Campmany i Cantellops cap al Castell de Recasens, o de Vilajuiga estant visitaràs les runes del Castell de Quermançó, o en la mateixa vila de Perelada fruiràs en el Palau dels Comptes la gaubança del més noble casal de Catalunya la Vella.

### XIII La Dama del Castell de Quermançó

Una altra de les gràcies empordaneses és la Dama del Castell de Quermançó. Del Castell encara avui en podeu veure les runes damunt de Vilajuiga. Ara, si la dama era comtesa o no era comtesa, això és segons un ho canta en la cançó. Tenia l'ànima molt petita i el cos molt gran, talment que l'ànima governada pel seu cos va dur una vida alegre i dispendiosa. La dama se'n va fer la corona i el castell, i va venir tan pobre com els pobres de Jesucrist. Aleshores fou quan va menjar un dia pa amb nous i ho va trobar més bo que'l llamí dels convits senyorials. Heus aquí lo que canta la pagesa de l'Empordà quan l'home de casa i els seus fills no troben prou rica la menestra. Estrafà la veu de la dama i diu que si arriba a saber què bones que eren les nous amb pa...

"Encara fóra comtesa Del Castell de Quermançó".

### XIV El Cap de Creus

La catorzena gràcia de l'Empordà és el Cap de Creus que s'enfonza com punxaguda llança en el flanc de la mar profonda. Guaita pel Nort el Cap Cerver i el port de Venus Kytereia; pel mitjorn allarga l'esguard fins a les escales d'Aníbal, i mar endins per les pulcres matinades d'hivern obira els cimals de Mallorques. Per a disposar l'esperit a cantar les belleses del Cap de Creus, l'escriptor té d'embriagar-se en la remor de les batalles, en l'encens dels oficis divins, en la joconda alegria de les núpcies i en el ressò august de les marxes triomfals. En lloc es presenta la naturalesa més èpicament valenta i hermosa. Les ones canten, rutllen i s'esberlen contra'l mur gegant; el vent, que brunzeix amb inefable parfonia les escabella, i escampa per l'aire el seu ruixim; del peu de l'ara munta una forta alenada d'aromes marines. Hi ha quelcom en l'ànima empordanesa que no s'explicaria sense la presència d'aquella immensa cavalcada de roques pirenenques, atretes mar endins per les eòliques ressonàncies de la lira d'Orfeu. Damunt de la mola sembla que't trobis en la proa tallanta d'una nau gegantina que marxa impàvida rompent les ones bramulantes que rera'l vel de blanca espuma harmonisen tota una sinfonia de blancs de zèfir i de verts d'esmeragda amb reflexes indefinibles d'àgates i rubís, morats i roses que transparenten l'ombra dels espadats i de les cales, i els sorrals i les roques, i l'espessa forra de les algues marines.

### XV Les cançons

Una de les més nobles gràcies de l'Empordà són les seves cançons. La meva Mare sabia que'm plavien molt, i perxò més d'una tarda, quan ens quedàvem sols a casa cap als darrers anys dels meus estudis universitaris, havíem passat hores de reposada i divina contemplació, ella cantant baixet sense deixar la feina de repassar la roba, i jo escoltant amb l'imaginació perduda en les boires del més dolç somniar. I m'en recordo, que n'hi havia una de cançó que ella cantava més sovint, amb veu més tremolosa, com aquell que repassa un tendre record. Després nuant disperses memòries, he vingut a compendre que aquella era la cançó que li cantava el meu pare en les serenades del seu festeig:

_Maries són Maries Maries m'han de matar; Si les maries em maten El morir no'm recarà._

El nom d'ella i morir; el morir i el nom d'ella. No hi ha res més a la cançó. Cantem-la, cor meu, cantem-la ànima meva

_Maries són Maries_

que com més la canto més em sembla que jo soc fill d'una cançó.

### XVI El Fluvià

La gràcia setzena de l'Empordà és el vell Clodianus que remontaven altre temps les naus de Fòcida, carregades de sedes, de porpres i d'aromes, estàtues i gerres i armes bellament brunyides, escampant l'alegre abundància d'una civilisació nova. Quan les sorres del golf cegaren el port de l'Empòrias abandonada, el Fluvià trencà de camí i cercà redós vora les cases de Sant Pere. Des de la gola fins a Sant Miquel, he passat en els seus marges hores de la més suau delectació, tot imaginant, com un empordanès de pura sang, si podria enfondar-se prou el jas del riu per a fer-lo navegable fins a més enllà de Vilarrubau. Allí hi he construit un port interior, per on podrien escolar-se les riqueses meneres de la nostra vessant dels Pireneus. Per les terres salpastres que s'extenen dejust Sant Pere fins a la mar, no hi vagis a cercar, amic rodamón, més que sensacions d'una punyenta malinconia. Però si pujes en barca riu amunt, quan seràs aprop de l'Armentera, l'aigua et fallarà, és ben veritat, mes la terra la trobaràs sempre més hermosa. El riu esfilagarsa els seus meandres per un pedregal amplíssim vorejat d'arbredes fins a Torroella de Fluvià. Allí t'ensenyaran la llarga mota de una cana d'alçària, per on va saltar l'aigua, una vegada de bella nit entre els bruels furients de l'estup i la remor lamentable de les campanes, enduent-se'n devès la mar la pobresa dels pagesos, el bestiar de les corts, l'oli de les gerres, el vi de les bótes, el gra de les paneres i les moles de palla i les userdes. El riu s'estreny cap a Ventalló, més amunt del pas, per on el travessen les tartanes de l'Escala, i quan ets a Vilarrubau, el riu et porta a les meravelles de Palol, on un vell patriarca va escriure versos en les alzines centenàries i va decorar les pedres amb dístics d'Horaci. Més amunt de Bàscara, cap a Esponellà i Besalú, els marges del riu ens allunyen de l'Empordà on les gràcies d'un altra rodal de Catalunya, la vella, el volen amb elles, per a gaubança dels seus fills.

### XVII Les gallines de Marsà

Una altra de les gràcies de l'Empordà són les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. ¿No n'heu sentit parlar? Tu faràs, diuen, com les gallines de Marsà que van a ponre a Garriguella. Del temps de l'avior que tota la plana en bescanta la fama. Gallines de Marsà, descuidades feineres ¿què hi trobeu en les porxades de Garriguella que no ho tingueu a casa? ¿Serà potser que us lleven un defecte que no teniu? Ah ¡bergant empordanès, fadristern rodamón! ¿no ets tu l'eterna gallina de Marsà, la que escampes per tota la terra catalana el dó inestroncable de la teva energia? ¿no ets tu el que cerques el nial meravellós? Si és aixís, gallines de Marsà, si és un ingenu esperit d'ultracuidança lo que us mena a ponre en la porxada del veí, beneïda sigui la vostra energia generosa. Entre tota la plana on els homes feconden la terra pròpia amb el seu treball, vosaltres les gallines de Marsà, sereu una nova gràcia, com un pols d'humana flaquesa dóna més noble relleu a la virtut.

### XVIII El sacrifici d'Ifigènia

La gràcia que fa divuit de l'Empordà és el mosaic que representa el sacrifici d'Ifigènia. Per entre mig de les vinyes enristrades cap a tramuntana arribeu a la barraca que tanca el delicat tresor. L'harmonia dels colors, la disposició i el moviment de les figures, la varietat de sentiments que s'hi expressen amb un art que commou, el realisme del dibuix, l'estilisació dels elements decoratius, i fins la representació espiritual de la devesa caçadora del cervo, i del poeta diví amb la seva lira, us deixen que no teniu cor per a sentir i ulls per a contemplar. L'home que està a la dreta d'Ifigènia és ben verament d'un art exquisit. Quan us en torneu cap a l'Escala amb el regust de l'impressió que acabeu de fruir, l'imaginació es posa damunt de les ares d'Empòrias i li sembla que les runes es lleven i que'ls foceus vetllen encara damunt les muralles gregues de la ciutat.

### XIX La parla cadenciosa de les noies

Una altra de les gràcies de l'Empordà és la parla cadenciosa de les noies com un cant pla que no té fi. També els homes allarguen amb arroceganta entonació els darrers elements sil·làbics d'una clàusula. Mes la variada cadència del parlar de les noies té modulacions que's podrien seguir amb les cordes d'una arpa. Tal vegada les filles del país varen apendre de les noies gregues aquesta gràcia de la parla cantada que no tindria explicació en les llengües modernes. És lo cert que la cadència ha persistit fins ara com una senyal de distinció i de finesa en el sentiment. Els foceus dugueren aquí una llengua que per la riquesa de la quantitat sil·làbica devia semblar un cant als indikets rústecs. I els llurs descendents que oblidaren amb el temps aquell dialecte de la llengua grega, associaren el seu cant a la noblesa del cor i del pensament. Avui les multituts barroeres de la Ciutat consideren la cadència com una senyal de rusticitat i de pagesia; mes les noies empordaneses, movent-se per un natural envit de gràcia, canten per a embellir la dolça parla amb una nova seducció.

### XX Els burros de Viura

La vintena gràcia de l'Empordà són els burros de Viura. ¿Per què serà que la fama se l'emporten els burros, mofeta empordanès, que't daleixes per la sàtira burlesca? Quan els aventurers de Viura anaven per plans i muntanyes a venre guix, diu la fama que'ls burros arribaven als pobles una estona abans que'ls guixeters. I els pagesos deien: --Ja són aquí els burros de Viura.-- I quan més tard arribaven els guixeters, deien: --Ja han arribat els guixeters.-- Sortien de bella nit per camins bosquetans, vorejant el ribast, a la claror de les estrelles, i a punta de dia ja's trobaven pels encontorns de Massanet o de Llansà, damunt de la Selva o a la vista de Sant Pere Pescador. Aquella marxa per les tenebres els acostumava a no tenir por de res ni de ningú, d'on va neixer un gènere que's dalia per a rodar món a la ventura i capaç de jugar-se el burro i el guix. Va venir un dia que a l'Empordà la filoxera corsecà les vinyes, i les cases pairals més velles varen trontollar de soc-arrel. A tot arreu varen acabar-se les festes i la gent va començar a emigrar. I aleshores fou quan aquella gent que no coneixia la por, va resoldre vendre les darreres joies i les arques i les faldilles de seda de les àvies i els gipons, i armats com pogueren marxaren cap a França a comprar els brocs i els barbats de la vinya nova. El govern de l'Estat havia posat un cordó sanitari a la frontera, per a que no entrés la plaga que ja teníem dins, i el comerç de tota mena de plantes era terriblement perseguit. Mes els guixeters de Viura que no tenien por a ningú, passaren amb la seva càrrega sagrada pels paratges més solitaris de les muntanyes de Recasens. De bella nit arribaren a la carena amb l'intrèpida voluntat d'abatre tota mena d'obstacles que'ls hi barrés el pas. I ara, digues, mofeta empordanès: ¿Tornaràs a burlar-te dels burros de Viura? Pensa en la dolça abundor de la vinya nova i no t'oblidis dels que te la van portar. Perquè jo t'asseguro que aquella nit, com una re-ira de Déu, no foren pas els burros els que van arribar primer.

### XXI Les runes de Sant Pere de Roda

La gràcia que fà vintiuna de l'Empordà són les runes de Sant Pere de Roda. Els frares n'han fuit; les santes relíquies foren escampades per cenobis llunyans, els altars no serven les beneites imatges, ni els candelers, ni els antipendis antics. En les cel·les benedictines no hi ha rastre dels vells incípits que hi va llegir fa tants de segles el frare Gerbert; la Bíblia daurada amb amor d'ingenues figures romàniques, està reclosa en un Museu estranger. Mes ni la mà dels homes ni els improperis del temps han pogut despullar a les runes esbatanades i ensorrades, del seu cordial encís. Com vella arca de sàndal, cada vegada que l'estellen, amb la darrera estella renova el seu perfum. De Rodas la grega vas treure'n en els primers dies de la colonisació benedictina el teu nom cristià. Com una estrella morta, després d'haver estat per molts segles lluminària guiadora dels sentiments i de la raó dels homes, ara romans apagada en la teva augusta soletat. Però en la teva nit no restes perduda i oblidada, estrella morta d' una pàtria que no vol morir. Costa amunt per les vinyes de Palau Sabardera ¡quins raïms negres més dolços que s'hi fan! jo he pujat com apassionat romeu per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyenta emoció d'adorades memòries al trepitjar les runes de l'antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m'ha semblat encara més plana i resplandenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tant polida i clara que s'hi emmirallava el Sol.

### XXII Els pescadors de coral

La gràcia vintidosena de l'Empordà són els pobres pescadors de coral, els que furen pel sí de la mar profonda. Els seus ulls overts a sota l'aigua, travessen el crepuscle marí, com les Nereides, a la recerca de les branques rojes. Els nostres ulls, avesats a mirar en la transparenta admòsfera, no ens servirien a unes quantes brasses, aigües avall, i no veuríem el coral brut sense polir. Els ulls d'aquests homes han de rebre sense dilatar-se massa els raigs lluminosos amb fina discreció dels colors. Mes, per damunt de tot, han de posseir un esperit aventurer, una voluntat peresosa i ardida, apassionada per les misterioses meravelles, ferma i constant per a resistir la misèria, amb la bella esperança d'atrapar un tresor. Ben sovint són més pobres que'ls pescadors de peix, talment és avara la mar de les seves petites branques rojes. Mes, entre mig del poble, són gent extranyament esquerpa, tarada de bruixeria, carn de llegenda. En les costes de l'Empordà, estan a punt de desapareixer, perquè han tornat a Roses els gregs d'avui, atrets, tal vegada, per la mateixa fam de meravelles que'ls va dur aquí ara fa més de vintiquatre segles. Els d'avui són pobres, i no saben ben bé del cert què cantava Homer. Les seves barques són lletges, com un renec, i les ànimes dels que les governen, no encenen damunt d'elles una resplandor matinal. Aviat s'extingiran, doncs, en la nostra costa, aquells espectres d'un món antic que va poblar l'imaginació humana de sers fantàstics, com els tritons i les sirenes, les hespèrides i les okeanides. Quan la darrera branca de coral pugi a flor d'aigua, entre les dents de l'últim pescador del país, s'assecarà per a tu, Empordà meu de les dolçes gràcies, una gèmola viventa de l'arbre que'ls fills de Fòcida varen plantar en les teves riberes.

### XXIII Les oques de Sant Cornelis

La gràcia que fà vintitrès de l'Empordà, són les oques de Sant Cornelis. Pels rostolls de la plana, entre Sant Pere Pescador i Torroella, un bailet se les emmena a espigolar el grà que hi ha quedat després de llevar-ne les garbes. Son blanques i opulentes, caminen tot gronxant-se, mouent frissosament la cua, arquejen i allarguen el coll i cloquejen insubstancialment, espantadisses i gurmandes. Aixís com faria de mal representar un pessebre de muntanya sense bens, jo no sabria imaginar-me les terres baixes del Fluvià sense les oques. De nit són les centinelles de la casa que senten les remors enemigues i les criden amb esvalotat espant, i aixís que trenquen les albes del dia, surten a rompre el glas de la soletat. El bailet les crida dolçament: ¡liues! ¡liues! ¡liues! No sé quina sensació de pau venturosa, d'optimisme vital desperta en la meva ànima el seu record. Són aquells dies de joventut que venen a renovar-me la memòria de les dolors passades, són aquelles sentors i aquelles imatges resplandentes, són les beneites llàgrimes que disposaren el meu cor per a una vida nova. ¡Liues, liues, liues! S'acosta la diada de Sant Cornelis i heu de morir per a que les vostres despulles siguin la més opulenta ofrena de la taula pagesa, i canti la mainada les vostres absoltes esbojarrades i us beneeixin damunt de l'ara, amb el vi ranci de la terra.

### XXIV La creu de plata de Vilabertran

La vinticuatrena gràcia de l'Empordà és la creu de plata de Vilabertran, que si no fou construída fins al començament del catorzèn segle, porta incrustades pedres que'ls déus d'Empòrias ja degueren lluir. El Crist clavat en aquella creu és un Crist català, com els de Girona i de Vich, voltat de símbols, representats per sers vivents, com ara l'anyell pasqual, o per monstres ideològics com els dels quatre evangelistes. Els esmalts són de colors tant vius com la mar i el foc, com les flors de la terra i les algues marines. I de les 124 pedres precioses que du incrustades, n'hi ha que tenen una inscripció gnòstica o que llueixen gravades les imatges de la Fortuna, de Diana i de Apol. L'itinerari d'aqueixes despulles del paganisme, inclou un misteri de desolació i de angoxa. Si al novè segle els normands deixaren fumantes i per sempre mortes les runes d'Empòrias, ¿on eren tant riques pedres fins al mil tres-cents?

### XXV Les belles històries dels seus fills

Una altra gràcia de l'Empordà és el ròssec de llum i de força qui li deixaren les belles històries dels seus fills. En la nit dels primers temps cristians l'empordanès Sant Damas fou elegit pontífex romà, i la pulcritut del seu istil i l'austeritat dels seus sentiments li valgueren el triomf contra'ls seus enemics, amb tal renom, que'l Concili de Constantinobla va calificar-lo de Diamant de la Fe. Dalmau de Creixell, espill de cavallers i mestre d'estrategues, disposà l'orde de la batalla de les Navas de Tolosa, on pagà amb la vida el seu coratge de magnànim senyor. I diu el _Llibre Antic de Obits_ de Vilabertran que'l cos d'aquest empordanès no poguent ser honrat en vida com es mereixia, fou dut al sepulcre damunt les espatlles dels tres reis, Alfons de Castella, Sancho de Navarra i Pere d'Aragó, honor que en altres termes ens conta Boades al parlar de la mort de tant virtuós e savi cavaller en feyts de cavalleries. Ramon Muntaner, fill de Perelada, que abans d'escriure el més noble i èpic monument de la nostra història havia estat en _XXXII batalles, entre de mar e de terra_, no sols és digne de la nostra lloança per haver-lo escrit en _el pus bell catalanesch del món_, sinó per haver-lo nodrit d'una tan abundosa provisió de fortitud i de tendresa humanes que per ell és coneguda Catalunya com terra del més noble llinatge espiritual. Les belles històries dels teus fills en les modernes gestes de la llibertat dels homes, Empordà ferreny i gentil, ¿qui les sabria contar? Narcís Monturiol amb l'audàcia tècnica de les seves concepcions traspassa davall les aigües de la mar els límits de la feblesa humana. La teva nit és esplèndida i abundosa d'estrelles, Mare nostra, i el teu apologista que's cançaria de comptar-les s'estima més rebre'n la llum, i contemplar.

### XXVI Les eugassades

La vintisisena gràcia de l'Empordà són les eugassades que pasturen per les closes de la plana de Castelló i les que baten els blats i els ordis en les eres cap a les roentes diades de l'istiu. El majoral que empunya les regnes sembla un lluitador dels jocs olímpics. Armada la destra del fuet per a tocar les bèsties que frisen a punt de desbocar-se en folla carrera. Aixís que's lleva la brisa i el sol fa tornar com de vidre els brins de palla, les garbes són posades dretes a l'era, enhastades les espigues cap al cel. Jo no sé si heu vist espectacle de més noble arrogància: al crit del majoral l'eugassada salta furiosament damunt de les garbes i ell i elles s'enfonzen a ran del pit en aquella mar d'or tempestejada. Allí hauríau de veure el puny heraclià de l'eugasser i el seu enginy dominador per a girar com el fuell d'una roda que mou el pern d'ací i d'allà, sense que les bèsties trotin mai de fora la palla que cruix sota els seus peus. El boll s'esventa arremolinat per la brisa, com fumera d'incens damunt de l'ara, i a tots els esperits se'ls encomana una alegria cordial. Les gallines han deixat la porxada i piquen els grans que s'escampen part d'allà de l'era; les oques verdaixes si gosessin prou s'acostarien enllepolides per aquella abundor daurada, en lloc de cloquejar d'un tros lluny. Tothom crida i treballa sense cap desfici: el pagès venta el blat abans d'ensacar-lo a les paneres: els jornalers apilen i arramben la palla o traginen més garbes o aparten el blat amb l'escombra de bruc. I mentrestant les eugues, sempre menades amb puny segur pel majoral, troten cada cop més llassades per la fadiga, lluentes de suor sota les flames del sol d'istiu. La mainada salta i es revolca a la pallissa.

### XXVII Els plagues de Llers

Una altra de les gràcies de l'Empordà són els plagues de Llers, de qui algun dia vui contar les gestes plenes de seny i de bon viure, i alegres com un cirerer clafert de cireres. Les fetes i malifetes de'n Met Pelatrunfes i de'n Met Jajà podrien passar per apòlegs gregs, si les seves espurnes de malícia passesin de cara a l'Olimp, aixís com són de cara al Canigó. Quan els dos galifardeus van sortir de les Illes decidits a matar-se i van estar tot un dematí a la ratlla de França, are et mato i are no't mato fins que van adonar-se de que's feia tard per anar a dinar; la sentència que constituits en Tribunal van dictar, condemnant a una certa mestressa a passar el seient per un verder; la mala nit de festa major que varen fer passar a l'hostal al músic que tocava la berra, decantant-li cap a un costat la palla de blat de moro de la màrfega, són les històries més plaentes de contar. ¿I quan es presentaren a comprar el vi de Lladó? Tot anava planer, fins que demanaren per a tastar el vi, que per xò hi eren. Entre si aquest és aixut i aquest altre més dolç, van arribar que'ls cellers i les mesures i les botes els hi ballaven a davant dels ulls. En Met Pelatrunfes, que feia de gabaig, va dir en veu baixa al seu bergant de companyó que ja no podia més, i aleshores aquest, que no s'avenia a estar-se de tastar un vas de vi que li oferien, un ranci que dóna cora, deia el pagès, va interpretar aixís les paraules del francès: Diu que li donguin un tall de llangonissa que si no el repenria.

### XXVIII Les sardanes de la Festa major