Part 3

La vintivuitena gràcia de l'Empordà són les sardanes de la Festa major. Encara quant els meus pares eren joves, es ballaven el contrapàs i la farandola. Avui, si no és el llevant de taula, tant al matí en sortint de l'ofici, com a mitja tarda a la plaça, no hi sentireu més que sardanes. En Pep Ventura va reformar aquesta costum empordanesa. Ell es el creador de la cobla d'ara, que resol amb tan ingènua senzillesa l'intensa sonoritat pròpia de l'aire lliure, la claredat i exacte puntuació del ritme i l'enternidora riquesa del sentiment. Com els grans ordenadors de pobles, va encaminar l'ànima de la pàtria cap a una llei d'acció. Cal haver passat tot l'any a la muntanya espiant la creixença de les plantes, observant la successió dels dies i de les estacions, mentres tranziten pel firmament el Sol i les estrelles, no oint més que les remors del vent i de les fonts, el cant dels aucells i el ressò tardà de les campanes, per a compendre la lliberadora alegria de la Festa major. Les primeres sardanes són l'expressió conmovedora d'anhels llargament cobejats. La sardana imposa als balladors un gest noble i serè. Cadascú va escollint el seu lloc en l'ampla anella que roda acompassada amb un ritme segur, per on el ball devé l'imatge viril d'aqueix món, on roden els homes ensamble amb les muntanyes i els astres del cel. Mes cap el tard del darrer dia, el cançament desferma les ànimes; a la plaça una anella roda a dins de l'altra, i els humans corren adelarats percassant la felicitat que se'n va. El cor s'oprimeix a les hores i l'home sent que se li està acabant un any més de la vida.

### XXIX El campanar romànic de Sant Miquel

La ventinovena gràcia empordanesa són els campanars romànics de Santa María de Perelada, de Vilabertran i de Sant Miquel de Fluvià. Mes entre tots és el de Sant Miquel el que no sé per quina misteriosa simpatia em té robat el cor. Les belles proporcions de l'antic cloquer, l'humil harmonia del seu conjunt, l'aparell més aduste i perfecte a l'hora de la seva construcció, aixís com l'elegància de les arquacions lombardes l'han fet senyalar com una de les obres arquitectòniques més gentils de Catalunya la vella. Aixís que passes el Fluvià ja't guaiten les finestres de la vella torre benedictina, enfonzades i fosques, com uns ulls cançats de plorar, i quant t'entornes, el seu aspecte sentimental de soca morta, per on pujen les eures, escantonada pels improperis del temps i ablanida de molça, t'oprimeix el cor amb malincònica recança.

### XXX El vi ranci

La gràcia que fa trenta de l'Empordà és el vi ranci de Llansà i de Roses. Per blats i ordis no us mogueu del cor de la plana de Vilacolum a l'Armentera, de Viladamat a Sant Pere Pescador, on els camps es vesteixen pel Maig d'una fórra daurada; de Perelada fins a Castelló els esparcets i les userdes extenen una capa verdejanta trencada ça i enllà per les corrues romàntiques dels tamarius; cap a Llers i Vilafant les comes es cobreixen de grises oliveres, on les cigales teixeixen el seu choral unísson per les xafagoses sestes de l'istiu. Més amunt, cap a Recasens i a Bassegoda comencen els boscos de roures i d'aulines, i per la banda d'Agullana, com pujant de Buadella a Darnius i a Massanet, immenses suredes donen a les muntanyes un aire venerable i patriarcal. Mes les terres que li foren grates a Dyonissius són els soleis de Roses la grega, les faldes que devallen del cap N'Orfeu fins a la mar, devès Montjoi fins a Llançà i Culera, davant la roca marina del Castellà. Allà s'hi fan encara avui les veremes paganes quan les moces i els seus gojats es troben a les vinyes, i tot omplint les portadores amb les mans degotantes de l'exuberància del fruit s'inflamen en promeses d'amor. ¡Ai el vi ranci de Llançà i de Roses! En la copa és enveja daurada, en la boca és perfumada delícia, quan et travessa el pit és foc que t'arbora, i en el cor i en la sang és l'exaltació de la vida, cordial per a les hores d'un bell morir.

### XXXI Les entelequies que s'adormiren en el camí de la veritat

Una de les gràcies més sotils de l'Empordà, cames ajudeu-me a corre, són les pensades que no s'han pensat, els intents que no s'han tingut, les gestes que no han succeït i els projectes que mai ningú realisarà. Són mentides que no són mentida, entelequies que s'adormiren en el camí de la veritat, sense arribar-hi. Un escolàstic diria que existeixen en potència, sense convertir-se en acte. Mes un que coneix als empordanesos com la mare que'ls va parir, explica aquesta gràcia amb plasticitat llatina. ¿No heu vist les oliveres quan garronen? Per cada gémola florida, neix un gotim d'olives que si de dèu n'acampava una, no hi hauria trulls a l'Empordà per a exprémer tant d'oli. Doncs l'ànima de l'empordanès garrona constantment, d'un bé de Déu de flors que no arriben a ser fruit. Canteu-li una cançó, i us dirà que la sap; si li expliqueu una batalla, ell hi va ser; totes les manyes del món ja les té pensades; si hi ha res per a fer, ho te projectat, lo que esdevé més impensadament, ja ho havia previst. No hi ha empordanès que no hagi performat imaginàriament la casa, l'hisenda i fins la vida. Per xò el sentireu parlar esplèndidament com un senyor, sense que hi hagi un pols de vanitat ni de supèrbia en la seva magnificència. I és que quan parla, tant si riu com si plora, o quan camina, tot un ròssec d'entresomniades meravelles marxen alegrement darrera seu.

### XXXII La gràcia de totes les gràcies

I la gràcia trentadosena de l'Empordà, és la gràcia de totes les gràcies que estaria contant, ara que es cap al tard, fins a punta de dia. ¡I encara les que'm quedarien per a contar! Perquè el meu sermó no seria un enfilall que's desgrana, sinó una dèu de vida. Amb el beire a la mà, te n'he ofert trentadues copes, però mentrestant la dèu rajava i rajarà fins que a la meva ànima s'hi entelin les paternals memòries. No't sàpiga greu, empordanès amic, si no he parlat de les gràcies de Cantallops o d'Avinyonet, ni de la capsa de Lladó, ni de l'Esculapi d'Empòrias, ni dels encensers d'Agullana i de la Junquera i de Sant Llorens de la Muga, ni de l'altar monolític de Castelló, ni d'aqueix suau planter de delícies que s'escampa part d'allà del Ter fins a la Selva, en que les viles són compendi d'humans tresors, perfumades arques de núvia, on la mare anyoradissa colga, entre la roba blanca i les randes i les puntes, els codonys i les pomes més aromàtiques de l'horta paternal. Les meves gràcies han rajat totes d'una dèu de vida, i allà on la meva vida no hi arribava, l'Empordà no era el meu Empordà.

--I bé. Els tórts segueixen volant cap a Palol, gurmands d'olives. I abans de que a mi se m'acabés la fal·lera, primer els tórts s'haurien menjat totes les olives dels olivets.

--És que ja'n sóm comptades trentadues i tinc seca la gola de boca-badar-la com un filat-grosser.

--Sabes que poríem fere? A mi no se m'en va la proïja de contarte-les totes. Mes jo no voldria aturmentar-te, i per un empordanès no hi ha turment més malaït que'l d'escoltar i callar. I com que a mi mentres me parlis de l'Empordà serà com si m'omplissis el beire del vi ranci de Roses, tornem a començar, i cóntem les gràcies que tu li trobes.

--La primera gràcia de l'Empordà...

--¡Ai, amic! No te'n cansis fins a les mil de les derreres mil.