Part 1

# Les gràcies de l'Empordà

Pere Corominas

1919

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## Història d'aquest llibre

A câl Parent, de Viura, tenen un hort part d'allà dels Campells, a les feixes de Riberó, on per una costum antiga no'ls hi donen l'aigua fins a posta de sol. Heus aquí un fet que no en farieu cabal i que malgrat això ha reglat amb el seu ritme segur la meva vida.

No poguent regar fins després de la posta de sol, els de câl Parent van a Riberó cap al tard. Quan els demés tornen a casa, ells se'n van a l'hort, i quan la gent del poble es fica al llit, tot just els de câl Parent arriben pels Tipanys i travessen el Ricardell de bella nit.

A còpia de seguir-se per anys i segles, de l'un gènere a l'altre, aquesta costum de sortir a regar a posta de sol, els de câl Parent han centrat el tragí de la seva vida en la constant i puntual virtut d'anar a tot arreu quan els demés en tornen. Un hom diria que fan tard i no és així, sinó que obren moguts per una força irresistible que pua en els fonaments del ser aqueixa perfidiosa energia de disposar els treballs i els dies segons un ordre regular que té per migdia la posta de sol.

El meu Pare era fadristern de câl Parent, de Viura, de on se'n va anar ben jove cap a França i més tard a Barcelona, per a casar-se aquí amb una noia del seu poble, de quin feliç amor vàrem néixer quatre fills per art d'una cançó, com veuràs, amic meu, en la setzena gràcia.

Més vos diré: jo no vaig anar a Viura fins a l'edat de sis anys, i més tard, quan, venint de França per on m'havien desterrat, vaig retornar-me de mort a vida, en l'Empordà, altres viles i pobles més que el de Viura m'aculliren en la bonança del seu dolç repòs.

Així i tot, per aquells temps ja havia començat a adonar-me d'una certa transposició en la meva disposició del temps en vist la dels altres. Fins amb perill per a la meva vida, una força misteriosa m'havia retingut com si portés una galga en la meva ànima. Una perfidiosa resistència em feia devenir a estones violent i contradiccionari.

Un dia, estant a Viura, anàrem amb l'hereu de câl Parent a fer la suca-mulla a Riberó. Era una tarda de Juliol, congoixosa i quieta. Dues cardines devallaren al brollador de la font: poaven l'aigua, espolsaven el bec i l'alçaven en l'aire. Al caure el dia l'hereu va trencar l'aigua i va començar a regar.

La feina era de molta amusa. Mentres ell tancava un goret i n'obria un-altre, ara en la bancada de les tomateres, suara pels ensiams i les cols i per aquella escampada de melons que no s'han de senyalar perquè es neularien, jo per lo que ell em deia comprenia que els homes de câl Parent havien regat aquell hort de molts segles ençà a la mateixa hora i amb el mateix tragí. Jo també vaig agafar un tràmec, i la feina no'm va venir gens de nou, com si ja fés segles que regués.

Després vàrem pujar al carro les eines i les viandes collides, i marxant per l'Hostal nou i els Tipanys, ja era de bella nit quan travessàvem el Ricardell. Però mentrestant a dalt del carro s'havia esclarit un misteri de la meva vida: com els meus avis, a trenta hores lluny de l'hort de Riberó, seguia regant cap al tard com si no'm dessin l'aigua fins a posta de sol.

Barcelona és la meva pàtria nadiua. Com estimar-la, cap fill de pares i avis del Born podria estimar-la més que jo. Mes les aigües profondes que reguen les hortes més íntimes del meu ésser, son aquelles aigües de la font de Riberó on s'hi abeuraven les cardines.

Soc l'esqueix d'una vella soca empordanesa trasplantada aquí. El meu pare, que era un enamorat del seu país, al cap de cinquanta anys de ser-ne fòra parlava con si mai hagués perdut de vista la Tossa fosca de Montroig. D'haver-los sentit anomenar tant per ell, sé de memòria els noms de les terres i els motius de les cases, i els còrrecs i les muntanyes i els meners. Mes el meu panegirista m'ho feia imaginar tot tan gran, que la primera vegada d'anar a Viura, quan tenia sis anys, diu que preguntava on era la Rambla.

El cas és que jo he viscut espiritualment a l'Empordà tota la meva infància, i que si rego a posta de sol, no és perquè sigui empordanès, sinó perquè als meus avis no els hi daven l'aigua fins aquella hora a Riberó. No voldria pas que els empordanesos me'n tinguessin quimera per aqueix retret. Aqueixa transposició del temps em recorda els meus origens, però no els explica, ni n'és la seva sola conseqüència. Si no conto are les virtuts que em venen de l'Empordà és perquè no ve a tom escriure aquí la meva apologia.

A totes les terres de regadiu hi deu haver un gènere com el meu, el gènere dels que reguen a posta de sol. I no tindria res d'estrany que algun lector amic trobés la clau per a explicar-se certs misteris de la seva vida pública en aqueixa que fós també la característica de la pròpia gènera.

Ja feia temps que volia escriure el llibre del meu Empordà. El Pare me'n havia encomanat l'amor; la Mare me'n havia fet sentir la poesia. Convidat a presidir els primers Jocs Florals de l'Ateneu Empordanès, vaig decidir-me a escriure el llibre tal com el duia damunt del cor.

Heus aquí l'història de Les Gràcies de l'Empordà, covades en la llar paterna, congeminades a Barcelona, escrites a Sant Pol de Mar i llegides a Figueres. Per la llur distribució exterior poden fer pensar en _Li trento bèuta dou Martegue_, cantades pel felibre provençal Carles Maurras, encara que no s'hi assemblen més de lo que un sonet amb qualsevol altre sonet.

El seu istil potser recordi el dels poemes i assaigs didàctics de la decadència llatina, per tant que en el temps de la seva redacció llegia en Avienus, Palladius, Censorinus, Aratus, Julius Obsequens, Rutilius Numatianus i Aurelius Victor aquelles descripcions geogràfiques i de costums del camp, epítoms d'història i altres assaigs que ens conten en vers els fenòmens de la celístia, les gestes dels homes i els accidents de la terra i de la mar, amb una delicadesa d'expressió, amb una ponderació d'imatges i un sentit arquitectònic de l'obra literària que fan encara avui la delícia de les meves hores de reposada soledad.

Tal vegada recordaràs, empordanès amic, que a Figueres les gràcies eren setze en comptes de trenta dues, i que l'ordre i fins la redacció d'alguna d'elles ha variat. Això ve de que l'obra que havia de llegir-se per la Mare de Déu de Desembre de l'any disset no s'ha acabat d'escriure fins a l'istiu de l'any divuit. També un hom diria que l'autor ha fet tard, mes are tu, lector intel·ligent, que coneixes el ritme interior de les més meves coses, ja compendràs que l'obra fou escrita amb la puntualitat precisa d'un home que rega a posta de sol.

_Sant Pol de Mar, 17 d'Agost de 1918._

## Les gràcies de l'Empordà

### Porxo

Si et plau escoltar-me, amic empordanès, et contaré les trenta dues primeres gràcies que li trobo al venturós país que s'extén des de les Alberes als Montgrins i des de la muntanya de la Mare de Déu del Mont fins a la mar de Rodas i d'Empòrias.

Assentem-nos damunt d'aquell marge, part d'allà dels tamarius, on estarem a recés del sol ponent i de la tramuntana. Guaita els tórts que passen devès Palol, venint de Llers, gurmands d'olives. Aviat el Desembre espolsarà els fruits damunt de la terra i les pagesetes balbes plegaran la collita i els tórts hauran fuit. Mes aleshores els ordis i els blats i les userdes començaran a verdejar.

Aquí la terra sempre és bella i clement, per tant que no hi ha paratges desolats i que els elements de la natura no s'hi manifesten en urc crudel contra l'existència de l'home. Cada mes de l'any porta el seu fruit, cada vall té la seva corrent d'aigua. Aquí havia de cantar-se aquella cançó, tresor d'esperances que vaig apendre dels llavis maternals:

No hi ha lliri sense flor, Ni rosa sense poncella, Ni noia sense galan, Ni una nau sense bandera.

Comencem a comptar. Jo les aniré dient una per una, i tu vigila que cap número em passi per alt. Són les gràcies de la terra i dels homes, gràcies del cos i de l'ànima. N'hi ha que són com lliris d'aigua d'una sola fulla, i n'hi ha que són com magranes o com panotxes a punt de desgranar.

### I La gent empordanesa

La primera gràcia de l'Empordà és la franca i noble i forta gent empordanesa. En la fondària dels seus ulls s'hi veu un cel clar de tramuntana. En la còrpora ossuda i musculosa ens mostra el llegat d'una raça de treballadors de la terra, intrèpida en les artigues, toçuda i brava en el batre les roques, confiada en la pròdiga provisió del sol, segura de la voluntat de triomfar per son lliure albir. L'empordanès és alegre per la seva llealtat, és valent perquè avorreix la mentida i és franc perquè estima la virtut. Si voleu saber lo què són l'hipocresia, la pobresa d'esperit, la fúria gasiva, l'encongiment místic, la traidoria o la perfidiosa quimera, no hi vingueu pas a l'Empordà. Les bruixes de Llers han fuit devès el Puig de Bassegoda i el Canigó, i de cap a cap de la plana l'empordanès parla amb veu alta i treu l'ànima en fòra com un pagà, és hospitalari, recte i compassiu com un creient, i si no realisa l'ideal del varó perfecte, és per aqueix pols de vanitat i de sensualisme, que li fà avorrir les lleis posades a la virtut, els artificis socials del poder, de la moda i de l'iglésia, i els entrebancs rituaris de l'amor.

### II La ciutat

La segona gràcia de l'Empordà és la ciutat: de la mar, del pla i de la muntanya tots els camins hi porten, com en el cos de l'home totes les venes van o venen del cor. La ciutat com en els temps de Roma, és aquí el lloc on es consagren els actes de la vida civil. L'empordanès agrícola dorm a la vora de l'iglésia rural, on el cristianisme ha servat la tradició dels deus llars; mes quan ha de vendre els fruits de la terra o ha de comprar les eines del treball, cerca en la ciutat l'abundor dels mercats o de les fires, on el blat vessa de les mesures com una pluja d'or. Aquí venen els pares a contractar els pactes nupcials de les famílies noves, aquí cerca l'home el dolç mareig de la plebs marxanta que crida i atrau, i riu i gesticula en la bonança de les més pacífiques victòries. A la tarda tornaran les corrues malincòniques a caminar amb recança devès la solitud de les viles adormides al camp; però mentrestant l'empordanès viu aquí les seves hores de ciutadà, en els hostals i en els espectacles públics, en els cafès i en les vies d'on es lleva el rebombori humà, i pacta davant del depositari de la fe pública, i proveeix de tot el bé de Déu de les delícies exòtiques, i recull noves del món, espurnes de cultura, esperances de vida nova, llavors per a la sembra, i resplendor.

### III Les muntanyes

La tercera gràcia de l'Empordà és la corona de muntanyes del seu front. Lluny de la terra dels meus pares jo les veig aclucant els ulls, assentades amb la majestat del seu etern repòs, llevar les espatlles sota el blau mantell d'un cel puríssim. Allà en la punta de Llevant recordo el cap d'En Orfeu guaitant el mar damunt les ones ressonantes. Més enllà del coll de Banyuls, encara em sembla escalar l'empit que mena a la punta partida damunt les runes de Sant Pere de Roda. Muntanyes de Recasens, les que heu vetllat de dalt estant de la tomba del gegant la llar sagrada dels meus pares ¿còm vos podria oblidar? Allargant-se devès les terres de ponent, veig les Salines amb la seva cresteria de roques i penso en la barra de Rol·land que els braus fills de Massanet fan servir de farola d'ensà que va apagar-se la flama d'una tradició heroica. I ¿quí no ha pujat per Sant Llorens i Albanyà a dalt del puig de Bassegoda, an que no sigui per a conèixer al peu del cingle el rentador de les bruixes? Per entre mig d'unes i altres muntanyes ens guaita l'avi Canigó, que porta blanca la pelliça, i com si volgués resguardar-nos del Ponent malèfic, la Mare de Déu del Mont exten la seva ampla tossa, servant el dolç secret de tantes verges que l'esperança de properes núpcies feu relliscar de dalt a baix de la pedra rossolanta. I aixís va cloent-se la corona, casi aplanada cap al Sur, fins a la mar, per la serra dels Montgrins, que sembla una immensa rata-pinyada, i les comes baixes de l'Escala, que empenyen per guaitar aigües endins les Illes Medes. ¡Ai belles muntanyes de l'Empordà, per més que en siguin de gemades les aigües de les vostres fonts, encara ho són més les maternals memòries que serveu per a mi! Vosaltres sou les meves muntanyes de Judea, en les vostres delitoses valls hi he imaginat tots els Betlems de la meva infància, i és per les vostres rutes boscanes per on arribaren els meus Reis de l'Orient.

### IV Empòrias la grega

La quarta gràcia de l'Empordà que li dóna la glòria del més noble llinatge és Empòrias la grega, per on la sang i la cultura de Fòcida devingueren la sal de la nació Indiketa. Ja en temps de Titus Livi les tres ciutats tancades a dins del clos de les muralles, la grega, la dels fills del país i la romana, que hi fondà César, no eren més que una sola metròpoli que escampava terres endins la civilisació mediterrània. Quan els normans acabaren la destrucció de la ciutat, aquesta havia ja emmotllat per sempre la estructura espiritual d'un poble. D'aquelles "_nationem rebellantem magis temere, quam constanter bellantem_" que hi havia trobat Porcius Cató, dels nadius "_tam ferae et bellicosae genti_" contra qui s'havien defensat els foceus per una muralla de quatre cents peus de circuit, no en restava memòria. Mentres que avui encara, regirant la terra, es troben les muralles i han pogut redressar-se les columnes dels porxos i les ares dels temples, grises de les darreres cendres, i les estàtues dels déus. ¿Còm ho diria? No sols es troben ànfores en la mar i pedres paganes en les creus, màquines de guerra i mosàics i sepulcres i joies d'or i fins els cubículs de les cortisanes davall les sorres del golf, mes us dic ben verament que si avui podíem cavar en l'ànima d'un empordanès, hi trobaríem rel·liquies sentimentals qui li pervenen de la Grècia i de la Roma antigues.

### V La tramuntana

La cinquena gràcia de l'Empordà és la tramuntana, parlant amb perdó. Tant si ve de Canigó, com si baixa de Recasens o dels colls de Panissars o de Banyuls, la tramuntana esbandeix el cel, purifica l'atmòsfera i presenta les arestes de les coses a la més clara percepció dels nostres sentits. L'empordanès la tem perquè encara és més franca i més valenta que ell, mes al cap de temps de no sentir-la cantar alegre i esbojarrada, oprimit per la boira i la congoixa, la desitja i l'anyora. Runes d'Empòrias la grega ¿no fou la tramuntana la que us va colgar? Contra ella enristra el pagès els ceps de la vinya, i el vell cerca el recés solei per a resguardar-se'n. ¡Quàntes vegades he sentit arribar de lluny els seus bruels de dalt estant del Serrat de la Creu en el camí de Terrades, mentres al coll del Portús es llevava la polseguera del seu galop! El cor s'oprimia pensant en les esperances perdudes pel flagell d'aquella fúria escabellada que picola les gèmoles tendres de les tòries, i espolsa el garró de les oliveres, i ajeu els blats i les altes userdes, i aixeca núvols d'arena en les platges del golf. Mes tant se val, serà una gràcia terrible si voleu, però si no fos la tramuntana, ni vosaltres els empordanesos seríeu tal com sou, ni aquesta plana fóra l'Empordà.

### VI Els pagesos

La sisena gràcia de l'Empordà són els pagesos. Quan els romans portaren aquí la seva economia rural, ja hi trobaren uns treballadors de la terra a qui feia saquejar pels seus legionaris Porcius Cato. El pagus fou l'agrupació comarcal, en la que s'hi esparpillaven les Viles, cada una d'elles d'un patrici romà. Per oposició als ciutadans que vivien en la Civitas, els que de nit s'aplegaven en els caserius que hi havia al mig de cada Vila, en el pagus, un dia s'anomenaren pagenses. Els primitius indikets foren convertits en una població d'esclaus i lliberts amb algun que altre ingenu que han dut fins ara la barretina vermella, com un record de la seva lenta i gradual emancipació. Són germans de la gleba, arbres d'un plançó humà que han vist passar per damunt d'ells les ruades dels pobles anant i venint dels Pirineus, mentres ells, aglapits a la terra, servaven la sang pura de tota barreja forastera. Aixís és com aqueixa gent antiga són una gràcia més de l'Empordà, veritables fills de la terra, escalabornats i contornats i lliberats per ella. Un xic burletes per a riure's de lo que va i ve, aspres en el guany i posseits d'un sentiment de la propietat que enfonza les seves arrels en vint i dos segles d'adscripció al territori, són els ferrenys hereus d'una raça ibèrica, amb un cor que tusta valent sota la post del pit.

### VII L'esperit de llibertat

Una altra de les gràcies de l'Empordà és l'esperit de llibertat. La constitució de la família catalana en el centre d'un domini territorial, ha fet de cada cap de casa un sobirà gelós del propi imperi. Al pla i a la muntanya cada masia era un castell i fins el cabaler que sortia de la casa per a crear una família nova en un foc nou, obrava impulsat pel mateix sentiment. La família fou més que en lloc a l'Empordà un centre de resistència contra l'opresió i la tirania exteriors, d'on ve que les idees democràtiques hagin trobat aquí un nombre més gran d'elements socials per a encarnar-se i triomfar. Aqueixes famílies territorials, són minúscules aristocràcies que donen constantment nous plançons per a la més pura renovació de la raça i són a l'hora els més fidels campions de la llibertat política.

### VIII La tradició clàssica

La vuitena gràcia de l'Empordà és l'intensa vitalitat de la seva tradició clàssica. Els grecs de Rodas i d'Empòrias han extès les seves colònies per tota la plana i aixís, en l'ànima empordanesa, per la claretat de la concepció, per l'harmonia arquitectònica de la forma, per la lògica del pensament i pel realisme en l'interpretació de l'art i de la vida, hi ha el llevat d'aquell equilibrat humanisme que va manifestar-se noblement en els Diàlegs de Plató i en les estàtues de Praxitel. Com en altres temps de Roma, l'organisació del treball agrícola fà persistir les Viles tot a l'entorn de la Ciutat, amb la que constitueixen una sola economia rural. Ha desaparescut l'antic dominus i el dret romà s'ha entreviat d'influències cristianes. Lo que foren antigament nuclis servils són avui glebes de famílies alliberades, mes de segur que la divisió territorial econòmica no ha canviat i que són les mateixes agrupacions romanes les que al cap de dos mil anys segueixen menant els camps a Vilasacra, Vilafant i Vilatenim, a Vilabertran, Vilarig i Vilacolum, a Viladomat, Vilamalla i Vilamaniscle, a Vilanant, Vilamacolum i Vilajuiga, a Vilademires, Vilahur, Vilarrobau i Vilopriu. ¿No serien fins alguns noms d'aquestes viles deformació del que antigament varen pendre de la família de llur patró?

### IX El golf de Roses

La novena gràcia de l'Empordà és el golf de Roses. La terra va atraure un dia les ones de la mar a la seva falda, i ara la mar hi està tant bé i et troba tant bella, graciosa plana empordanesa, que no s'en vol tornar. De l'una banda rompen les aigües contra la roca dura i el ressò musical de la seva lluita evoca la divina memòria d'Orfeu; en l'altra punta entra la mar en els replegs de la muntanya, i damunt de la conca encoixinada d'algues, crea la meravella de les cavorques i cobaumes, i aquella més esplèndida de la Cova de les Cambres que al llevar-se el sol s'omple de lluminoses harmonies. El nostre poeta nacional va cantar-nos de Roses les seves gràcies de sirena; les dunes de la platja són com muntanyes que van de camí. Si al cap dels segles els dos bergans que besunyen per a omplir el golf acaben per foragitar-lo de la teva falda, plana gentil de l'Empordà, el mar llatí et trobarà d'anyor, com el desterrat la pàtria llunyana.

### X La Muga

La desena gràcia de l'Empordà és la Muga, que si té nom de dona com una gabatxa, no replega una gota d'aigua que no hagi plogut en terres de llengua catalana. La Muga és el riu empordanès, que no es riu, i encara, fins després d'ajuntar-se amb les rieres de Bussols i de Cursavall. Jo la som passada sense adonar-me'n caminant del Puig de Bassegoda fins a Custoja i Sant Llorens dels Cerdans. Però d'Albanyà a l'altre Sant Llorens de la Muga, xamosa vall d'adustes delícies, les aigües clares corren més abundantes pel seu llit. Tal vegada passava per allí alguna ruta romana, perquè encara avui s'hi veuen les runes de tres ponts. Anant de Viura a Buadella, per a pujar a la Mare de Déu de la Salut, tornes a trobar la Muga més ampla i potenta. ¡Quàntes vegades he seguit tot a la vora del seu vas, venint de les Escaules cap a Pont de Molins, i me he deturat a reposar al peu de la cascata de la Caula que salta pel cingle, com una cua de cavall esgarrifada per la brisa! A cada banda de ribera, les terres pujen altes, deixant una ampla vall on les runes d'una iglésia romànica acaben de donar un aire sentimental al paissatge. També aquí els meus records es confonen amb els d'aquell esperit rodamón que va ser el meu Pare: els marges humils del Ricardell i els canyissos del Llobregat, les hortes de Riberó i l'extesa de la Muga devès Cabanes i Perelada, s'entrevien talment amb els episodis de la gesta paternal que ben sovint no sé si era ell o era jo que aquella vegada trèiem les anguiles de sota les pedres i se'ns esmunyien del puny clos. I de aquí cap en mar trobes la Muga anant a Roses i a Cadaqués, la nova i la vella, abans de perdre's en els estanys traidors al caminant, tristos paratges on conta la llegenda que s'hi oeixen de nit bruels misteriosos, sospirs de fades o tal vegada lamentacions dels déus antics de Rodas.

### XI Les flaones de Perelada

La onzena de les gràcies de l'Empordà són les flaones de Perelada. Es coneix que quan el meu pare era infant, encara feien a Perelada les flaones més exquisides de menjar. I com que sempre n'havia sentit a parlar a casa tant delitosament, quan vaig anar per primera vegada a la vila senyorial dels Rocaberti em dalia per a tastar-les. ¡Mes ai! que allí no més em mostraren el Palau, la Biblioteca, el claustre romànic del convent. ¿I les flaones? preguntava jo. Però per més que vaig preguntar-ho, ni d'on les fan, ni d'on les venen m'en va saber donar raó ningú. Heu's aquí com per a mi les flaones de Perelada han vingut a ser una ambrosia incomparable, perquè no hi ha res tant dolç com la recança de la delícia perduda. Cada terra té les seves llaminedures, relíquies venturoses de les festes tradicionals, postres pageses que l'home expatriat espera amb alegria, perquè li porten l'aspre sentor ingènua i humil de les coses que anyora. I per damunt de totes les coses que m'arriben de l'Empordà, la més dolça expressió i el més felíç compendi d'elles, són aquelles flaones de Perelada, que no he pogut tastar, com d'ençà que els déus pagans no van per la terra ningú ha tornat a saborejar la seva incomparable ambrosia.

### XII Les cases senyorials