Part 7

--Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al revés de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son carácter especial.

Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer de causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar la necessitat de calma y atenció, digué:

--Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los millors consellers, y favors se fan, que donan al que'ls fa dret de aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte, mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots... Ademés, que sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè, senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia de fet, que sia catalá, que sia aragonés.

--Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació de cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres cavallers catalans y aragonesos.

Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian la política oferta de son antich infant.

Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant los altres no's movian, y estigué quiet quant los demés se inclinavan.

--Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que molt no'ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera apartar de una vegada l'únich obstacle que no'm permitia sentarme ab tranquilitat en mon trono.

Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los preguntá:

--Está, donchs, tot dispost pera la marxa?

--Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar...

--Y'l Comte? interrumpí lo Rey.

--Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè'l cor de roure, ó es de roure'l sèu cos per la forsa de aquell.

--Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació de membres, ni de estranyament dels regnes...

--Será com ho he promés.

--Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra, besá agrahit la ma del senyor Rey.

Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:

--Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la generositat y'l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.

--Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.

--Hi aniréu vos... y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.

--Y ningú mes? preguntá lo Liori.

--Que no n'hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?

--Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran. Peró no parlo pel número, sinó per las personas.

--Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la terra.

--De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix de honras que de treballs.

Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta dels vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del qual se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:

--Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de Puymoren.

A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que's caragolava los mostatxos, arribá á pegarshi estirada.

--Senyor, senyor...

Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap, passantse la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver quedat sorprés ab aquella inesperada comissió.

Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y'l Cervelló se miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella del altre:

--Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home tan misteriós y estrany, que sempre'ns ve ara entre camas? A fe que si ell representa la terra...

--No m'en parleu, Liori. Ja sabeu que'l Rey tè sos motius pera estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l'havia sentit anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del bras militar de la Diputació.

--Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas... En fi, jo no sè com espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat... ma sensibilitat...

--La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell Báges.

Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell, dihentli:

--Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y un mandato.

Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir en sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y's retirás.

--Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu cor sensible... Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.

--Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta; *Nollentes querimus*: aquests sòn los bons.

En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats de la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: --Los pahers y concell de la ciutat de Balaguer.

--Que entren, contestá lo Rey.

Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran prevenció per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació que tant havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa de la qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans se enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y altres:

--Vejam aquestos mansos anyells.

--Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.

--A véurer quin cant farán los aucells fora de la gavia.

--Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.

--Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.

--Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.

--Lo del mitj tè mes ulls que cara.

--No faltan ulls als altres, encara que no'ls bellugan.

Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci, penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa la beca que'ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á son monarca.

Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas tres figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins en aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts. Un hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y altre que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament, la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó la pintura, y finalment lo march ó guarnició que'l sosté.

--Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de pau y de benestar.

Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia parlat:

--Res mes teniu que dirme?

--Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?

Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa malicia.

--Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla paraula; continuá lo Rey.

--Y'l jurament?...

--Ni'l jurament basta en certs casos pera confiar.

--¿Es á dir, que lo que's jura, no s'ha de cumplir?...

Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com murmurant; apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la mirada per terra, y fixantlos passatjerament en l'altre paher que tenia al costat, com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y sens dir cap mes paraula, á pesar de véurer que'l Rey esperava, dirigí desde aquell moment la vista al sostre de la sala.

Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist ja'l Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de apuro á son company, parlant al Rey de esta manera:

--May podia pensar, senyor, aquest concell que's posás en dubte una paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant s'ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.

--Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.

--No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.

--Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de fidelitat al Comte, y si á ell l'haveu trencat...

--No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al Rey. Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula empenyada paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan per clau del Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de sas promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa, ab heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor, si lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu vos done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de Balaguer y sos fills,... y content podeu estar, (anyadí després de una breu pausa y com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es de aquellas ab que mes pót confiar un monarca y que mes honran y reforsan sa corona.

--Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.

--Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de córrer desde avuy endevant.

--No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l'home firme puga faltar á sa firmesa.

--Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com fent esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar al concell, quant la promesa de pau y transacció l'havia fet confiar en que lo rey que'l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos vassalls en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es meva, ni del concell, ni de la ciutat.

Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:

--La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor, (prescindint aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y aquesta paraula la ha complert fins que'l senyor faltá á ella.

--Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.

--Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se deixá créixer lo cabell y la barba, prometent que no se'l tallaria fins á ser rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá en una cadira, y...

--Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la concurrencia allargavan lo coll pera escoltar.

--...y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu afeytar, y's feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera desconfiar de la paraula nova?

La convicció ab que s'espressava lo paher, y la mescla de dubte y sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.

--Cert es lo que dius, y'm donan mes confiansa tas paraulas, peró en cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte...

--Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que haguessem tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s'hauria destruhit, y nostra sanch hauria regat sas ruinas... Peró, ja vos he dit que parlam de ahir y no parlam de avuy.

--Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.

Y'l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu dolsa:

--Mes val deixarho córrer.

Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi'l Rey, dihent:

--Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu permés que entrás per la muralla.

--Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó per la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu, donchs, si val mes que'l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en compte de recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort de una gloria y símbol de la pau.

--Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu, senyor, que'l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part nostra.

--Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.

Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns als altres, y advertintho lo Rey, digué:

--Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau...

--Es que...

Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament al Rey y al Rollá. L'últim continuá descidit de esta manera:

--Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco'l castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins...

--Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l'altre lo paher en cap, y ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la terra, feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s'está patint, pus ni hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar... y si á aixó s'hi anyadeix...

--Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn bens del Comte, que'm perteneixen: los dels vassalls tots serán respectats, y tots sos erros serán perdonats...

--Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y'l bisbe de Malta.

Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:

--Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.

Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren torná á sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un estrem de la sala.

--Ah, sí, contestá lo Rey: l'assessinat del arcabisbe de Saragossa.

Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y'l Rollá fins anyadí:

--Com que es cosa que no'ns toca, libre sòu de aplicar la lley als dolents.

--Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa á tots.

--Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y besant la ma al Rey.

--Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.

--Alabat sia Dèu!

Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella divina paraula, y l'últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir en aquell instant:

--Gran rey... sòu un gran rey... benehit sia Don Fernando!

Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota sa cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo concell.

Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant alguna persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus paraulas á alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que doná al sortir de la sala foren aquestas:

--Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.

A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants diversos sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y'l vell Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia, de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar de cert quins havian sigut.

Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual esperava revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera, enrahonant entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L'home que allí hi havia era lo que'l Rey buscava, era l'amich franch, que, per no ser cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua tal com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant l'últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona de Aragó.

--Allí está mossen Borra, digué així que'l descubrí; vina, vina, juglar; ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á Dèu per mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon escribá las cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma familia y amichs.

Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del tot per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son rey, y digué en veu alta aquestas paraulas:

--Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias que s'aumente la gloria de Aragó... Gloria, gloria es sols lo que pera tu y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer als mestres que l'han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.

--Tens rahó, gloriós... escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á pregar á Dèu pera acertar en tot.

Així que'l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes veu, sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li havian agregat de Balaguer, entonava ab fervor lo *Te Deum laudamus*.

### IX. Com se trobá lo Comte de Urgell ab fra Vicens Ferrer. L'ardiaca Barutell.

Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.

Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist, recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s'havian hagut de elevar tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort era fresch, lo sentiment era viu!

Semblava que s'hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia, ja que en ell s'havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal de Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots sigles y de qual fusta s'havian fabricat tronos de reys y llansas pera tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa, de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant aquell dia havia mort pera'l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera'l senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que'ls tres que'l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á cap se semblava... peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que la del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder y véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma de un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.

En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants soldats castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de Balaguer, separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de mans y peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la princesa Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al desgraciat marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt lo derrer Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás. Lluny de mostrarse abatut, son front seré s'alsava ab orgull, y son breu parlar y son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima forta que desafia á la desgracia y als contratemps, que l'apocat esperit de aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja que allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab tota la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y pus era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando, parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que semblava podia serli menos trist y desconsolador: