Part 8

--Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot se compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton nebot, en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després...

Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí hauria plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab interrómprerse á sí mateixa y ab mossegarse'ls llavis, pera dissimular á sa afligida esposa la forta respiració que tenia, indici cert del pes que oprimia son cor en aquell instant.

--Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just, Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels bons... y jo per tal vos tinch.

La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á la del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian corregut fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.

Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta, la Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots los soldats que's disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia donar la última abrassada al espós... y quí sab si seria la última de la vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit, l'omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent barrejar ab ell sos sospirs y'l foch de sas entranyas, y assegurantli que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor, se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent estrangera.

Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab veu fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li digué:

--A Dèu, filla de mon cor! No t'olvides de mos fills...!

Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim recort influiren de tal manera en l'ánimo de la Comtesa Isabel, que esta, sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná prompte consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y's resolgué á fer lo que fins llavors no havia tan sols pensat.

--Sol!... tot sol, y lligat!... deya la Comtesa, quant desde'l llindar de la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi que allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus se espressá de esta manera:

--Sol,... sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?... Y ho he de permétrer?... Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó, de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser esposa.

--Qué fas? li preguntá l'afligit espós, coneixent ab los ulls de la Comtesa la resolució del acte á que's preparava.

--Qué he de fer? Cumplir com á esposa.

--Y'ls fills com quedarán?

--Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra mare, Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son cor alts y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills. Deixau los nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l'espós.

Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y de llágrimas.

--Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!

Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al véurerlos, s'agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á enténdrer que no l'abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís que se separás ó's despedís, contestá ella ab alta veu y energicament:

--Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu trossos.

--Apartauvos, insistí un de aquells sayons.

--Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.) Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que'l matrimoni es un llas per lo qual de dos carns s'en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller, atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una reyna de Castilla!

Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un dels oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que portava á la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de la barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.

La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia, que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens mirar lo cansament que patia y lo que s'atropellavan sos delicats peus.

Tal era l'ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim Comte de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las torres del castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials que havia designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número de soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra que'l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.

Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava en part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si may feya la sort que se l'emportassen á la terra de Castilla, com així en efecte vingué á ser ab lo temps.

Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant de ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los presos, no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las glosas de sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las burlas, ó al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son embós, era lo donzell.

La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de las que deyan los soldats, arribá en l'últim ters de aquell fatigós viatge fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes compassius, si no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera ella lo callat donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre senyora una relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.

En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un punt que venian begudas, l'ánimo de la Comtesa se contristá sobre manera, y fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot pensant en la injusticia del motiu ab que l'insultavan.

--Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa'l mata arcabisbes.

--Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha esquinsat sa corona.

Y á tals crits, traginers, pobres, viandants y criaturas s'acostavan embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm, inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens mes consol en aquells moments que'ls brillants ulls de sa esposa, clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar sas intencions.

En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa ab son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera aprofitar lo temps, li digué:

--Senyor, senyor, no sè perque'm sembla que sòu cavaller en vostras maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y confiansa que...

La Comtesa s'havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá mes la cara y's dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que'l cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que'ls altres no miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que cubria la cara del oficial.

--Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap dubte...

Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á juntarse ab son marit, entre'ls genolls del qual apretá son conturbat front y sa descolorida cara.

--Jesús Maria!... Jesús! Jesús!... Aquesta cara jo la conech... aquesta cara es...

Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una mirada del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se esposás á plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.

Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.

Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará en aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al sentir lo cap de la Comtesa que s'apoyaba sobre de sos genolls.

Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á colocarse en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de la mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de Lleyda.

Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de tota la comitiva un cert núvol de pols que s'alsava al mitj del camí: era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava precehida per un frare jove.

--Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.

Al ohir aquest nom l'apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint son cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent espuma per la boca, li digué:

--Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per tas miras y per ta ambició m'has arrencat la corona!

Fra Vicens, que s'havia arrimat á una part del camí, lluny de inmutarse per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y en la qual tothom veya la influencia divina, contestá al Comte:

--Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l'ambiciós y l'hipócrita, pus per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!

Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y no replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la ciutat, mentres que l'oracle del Senyor, en direcció oposada, anava seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian derrera.

Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s'evitá que molta gent s'arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de tothom.

Poch era pera la Comtesa passar entre'ls que havian sigut sos vassalls, en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al mateix temps testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no pensava en res de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap y son cor no s'ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era lo de saber si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si la separarian.

Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament confirmada la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo peu al llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat en aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava aquestas paraulas:

--Prou: de aquí no podeu passar... al menos per ara.

Al mateix temps, lo soldat que portava'l vit de bou doná un cop á la mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.

La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de desespero, obrint sos ulls de foch.

--Ah!... Ah!... Ah!...

Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la infanta, cridá:

--A Dèu, esposa! Pensa en mos fills...! A aquest darrer mot, oprimit estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir. Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja, y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap en la pedra del llindar del castell.

Allí tal volta s'haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs, s'acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.

--Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.

Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la desmayada, contestá al canonge, dihentli:

--Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont havem de anar, y jo m'encarrego de guardar ab tota seguritat en mos brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.

Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á la pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat possible.

Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de aconsellar al infant don Alfons sobre'ls mestres que havia de péndrer, y'l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.

Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s'esplicás ans lo que succehí en casa del ardiaca Barutell.

Així que'l soldat castellá deixá sobre'l llit del canonge á la postrada Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or, allargá la ma pera donarlo al soldat, dihentli:

--Tè, que't pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes per moltas y moltas rahons.

--Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la del ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han mort en la guerra.

L'ardiaca quedá com pasmat, vehent l'acte generós de aquell home, que tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit estranger y enemich de la casa de Urgell.

--Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.

--Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa cara lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n'hi havia de dolents. Vostre acte'm proba que sòn los homens los que fan malver lo temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha homens bons y homens dolents.

Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:

--Castellá... soldat... pobre... desconegut... y... No ho sè enténdrer. Alabat sia Dèu!

Vehent lo sacerdot que'l soldat no's movia, y crehent que volia tal volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li digué:

--Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague; peró si es que voleu alguna altre cosa... Voleu béurer un poch?... Voleu menjar alguna cosa?

Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá: --Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la ampolla de malvasia del armari...

--Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.

L'ardiaca girá'l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del soldat.

--Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que no voleu de mi...

--No vull res, ni de vos, ni menos de ella.

--Donchs?...

--Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me privaréu de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he salvat del perill y de la vergonya?

En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.

Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del cor lo que li havia succehit.

--Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra casa.

Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer al ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas penas, esclafí en un plor y esclamá:

--Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn las desgracias que'm cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo y tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així's veja la filla del rey En Pere de Aragó?

--Calmauvos, senyora: ja sabeu l'afecte que sempre he portat á tota la familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.

--Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo sòu, Barutell! Com pagaré jo'l favor de haverme portat aquí! Sí, sí; haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí'm ha portat?

Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent sentit totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera entrar, penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no avansant molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte, lo bacinet de ferro que'l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en aquell instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian conéixer si era de ternura ó de compassió.

--Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja tornan, ja'm buscan ¿qué voleu?

Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció y confiansa.

--No temau, senyora... que aquest es lo bon home.

--Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina, vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.

Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que tenia de que se recompensás á son salvador.

--No cal, senyora, no cal, digué l'ardiaca: ja se li pagava, peró res ha volgut ni en diners, ni en menjar... y diu que sols desitja, per recompensa, véurervos un moment.

--Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué prové aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t'asseguro que si may puch...

--Basta, basta, interrumpí'l soldat. Y acostantse á la vora del llit, anyadí: --No'm parleu de recompensa, quant me dono per content de haver salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos brassos.

--Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta aragonés que serveixes á Castilla?

--Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de Aragó.

Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta, debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort que li feya lo soldat.

--¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?

--Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m'en recordo, sí, y qué?...

--¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del rey don Joan, y?...

--Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada senyora. Prou, prou m'en recordo, y'm sembla que encara...

--Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de... de...

Lo soldat s'hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que plorar.

--En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan estimat y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas cansons sabia... de aquell... Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?

--Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y besant la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en la juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en sa vellesa, de vostras amargas penas.

--Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo't regonech, soldat, jo't regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de ma estimada germana, la reyna de Castilla!